31/12/11

Justo Domínguez, ex secretario general de la UGT de Catalunya

Las historias de le emigración, no por repetitivas, dejan de ser ejemplares. De familia republicana Justo Domínguez dejó el pueblo para ir a trabajar a Madrid. Pero como no quiso bajar la cabeza ante las injusticias del patrón que le tocó en suerte, le dieron un bofetón y le echaron. Eso si, devolvió la bofetada. Tras la mili, y antes de volver a su Navamorquende (Toledo) natal, Justo cogió la maleta de cartón y se presentó en la estación de Francia de Barcelona. Como primer saludo al emigrante le robaron las 800 pesetas que llevaba. Suerte de un pariente que tenía una pensión y que le acogió. El trato era correcto: cama, plato y comisión a cambio de buscar clientes entre los recién llegados a Catalunya. Así fue, pisando la estación, donde Justo conoció miles de historias, alguna como la suya. Allí tomó conciencia, recibió formación y aprendió todo lo necesario para forjarse como sindicalista. Todavía faltaban unos años para entrar en UGT, pero la vida le había indicado el camino que ya no dejaría hasta sus últimos días. Tras una larga enfermedad, Justo Domínguez falleció el pasado día 29 en Barcelona.
Domínguez aprendió deprisa. Tuvo mil oficios hasta que hizo un curso y, en dos semanas, obtuvo una plaza de conductor de tranvías. Y un año y medio después conducía un autobús. Equivocándose en la ruta y dejándose guiar por el pasaje, Justo descubrió la que ya para siempre sería su ciudad. En 1966 ya participaba de las reivindicaciones obreras en la compañía. La falta de seguridad en el transporte les llevó a reclamar un convenio, que obtuvieron en 1969, y a fortalecer la posición de los trabajadores. Pero en 1972 la compañía se niega a renovarlo y, aprovechando la huelga que se promueve en Barcelona, los conductores de los autobuses se adhieren a ella y provocan una enorme conmoción política en la ciudad. A penas un año después el grupo independiente que él encabeza gana las elecciones a jurados de empresa en la compañía, y como es de de sobras conocido su anti comunismo que le lleva a enfrentarse al PSUC y a CCOO, en 1976 entra a militar en la UGT y en la federación Catalana del PSOE. La fuerza de su grupo (se cuenta que él solo hizo 600 adhesiones a UGT en pocos días) le convirtió en un hombre poderoso en la estructura de un sindicato que se estaba consolidando y a cuya expansión él contribuyó decisivamente. Así, en 1983, fue escogido Secretario General de la UGT de Catalunya, cargo que ocupó hasta 1989.
Políticamente Justo Domínguez se apartó de la línea oficial del Partit dels Socialistes de Catalunya, creado tras la fusión de la Federación Catalana del PSOE, el PSC-Reagrupament de Pallach y la antigua Convergència Socialista de Catalunya (PSC-Congrés). Anclado en los viejos postulados del PSOE, mantuvo una posición crítica frente al catalanismo del PSC. Cuando se habla de las dos almas del PSC no se puede olvidar que Justo Domínguez fue un defensor de la vertiente más españolista del partido. Ello le llevó a crear el foro de opinión Ágora Socialista, que presidió hasta su muerte.
El funeral por la muerte de Justo Domínguez tendrá lugar hoy a la una del mediodía en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona.

30/12/11

La novel·la americana

Al peu de la interestatal 40, a la frontera entre Califòrnia i Arizona, la llarga filera de vagons de mercaderies del Southern Pacific travessant el pont damunt el Colorado em va fer recular tres o quatre anys enrere fins una conversa amb Ray Loriga. Parlava amb ell a la biblioteca Xavier Benguerel sobre el seu llibre ‘El hombre que inventó Manhattan’ (El Aleph), un llibre escrit durant un intens sojorn a Nova York mentre la seva companya, la Cristina Rosenvinge, enregistrava un disc amb els Sonic Youht. Loriga em deia que aquell conjunt de relats, aparentment estrafets i sense lligam però realment d’una solidesa literària indòmita, eren la seva novel·la americana, una experiència vital i literària que, indefectiblement, abraçava fins l’ofec qualsevol escriptor que passés un temps raonable allà. A ell li va passar així, i fins que no la va escriure, no va poder tornar a respirar tranquil. Després, les preguntes del públic van portar la xerrada cap a d’altres camins, i no va ser fins un cop acabat, tot passejant per la riera del Bogatell, que no vam poder seguir parlant del tema americà.
Jo sostenia que havia llegit ja un gran relat americà a la seva primera novel·la ‘Héroes’ (Plaza & Janes). Aquells personatges estranys, aquelles vides tan fora de la norma, mostraven l’estètica del desarrelament pròpia d’una novel·la d’espais infinits, vides imprecises i estructures inerts com és l’americana històricament. Potser si que es situava massa a prop del ‘dirty realism’, però allà hi havia una emoció continguda que m’evocava algunes pàgines llegides (Walt Withman, William Bourroughs, Allen Ginsberg, Tom Waits o Jim Jarmush, per dir-ne alguns) i algunes idees viscudes, com llavors mateix la d’aquell llarg tren que em mantenia fascinat a peu de carretera.
La resta del dia vaig vagar per llocs inexistents: herbassars ressecs al marge d’algunes carreteres locals, supermercats de benzineres, podrides palanques de pesca al riu i algun cafè on només respirava vida un neó de Coca Cola. Provocava preguntes, buscava la crisi, jugava amb el risc de quedar atrapat en una teranyina mental i literària de personatges rars i escenaris fruit d’un miratge. Vaig enyorar la seguretat estructural dels tres actes de la vella narrativa europea, hereva de la tragèdia grega. Em vaig sentir terriblement perdut i lluny de tot el que era. Vaig arribar a l’angoixa, vaig sentir un ofec al pit. Per fi vaig entendre la idea.

Una suma difícil

Mentre Josep Ramoneda s’acomiada del CCCB amb una gira d’entrevistes on va carregant ara aquí ara allà, i Marçal Sintes espera prudentment a que passi la tempesta que ell no ha començat però que li plou al damunt, el conseller Mascarell reclama entesa en el ‘holding de la contemporaneïtat’ i, en missatge nadalenc, anuncia que MACBA i CCCB han de treballar junts si volen ser competents internacionalment, o sigui: cosmopolites. Per si de cas, però, el Consell de Cultura de Barcelona ja s’ha posicionat contra la ‘okupació’ de part del CCCB pel museu veí. Potser Mascarell considera que Flàvia Company o Daniel Giralt-Miracle són massa ‘casolans’. I és que, en el fons, és la mateixa polèmica de sempre: la idea de que el catalanisme és patrimonialista, de mirada curta, localista i incapaç de projectar una visió cosmopolita i moderna damunt el món i la cultura. Una idea ja refutada argumentalment des de molt abans que Pau Casals parlés a l’ONU, però que, en sectors ressentits de la cultura, ven. Algunes de les adhesions ‘inquebrantables’ a Ramoneda, o el mateix festival de comiat, ho insinuen.
Josep Ramoneda no ha estat acomiadat, se li ha acabat el contracte; administrativament, doncs, res a reclamar. El seu és un càrrec de confiança i ara manen uns altres, o sigui que, políticament, tampoc no hi ha raons a esgrimir. El seu successor ha estat nomenat directament pel president de la Diputació igual com ell ho va ser, per tant no hi veig greuge comparatiu. Perquè doncs tants escarafalls (per ser suau)? Hi ha algú que vol enfonsar el CCCB abans que no el pilotin altres? Esperem a que en Sintes demostri com el catalanisme és la nostra pròpia forma de ser cosmopolites i després parlem.

26/12/11

Vodevil de caspa i gònades

A mig camí entre una comèdia de sofà de teatre de la Gran Via i el Cine de Barrio de dissabte passat (Concha Velasco i Paco Valladares), la vista oral del judici pel cas dels vestits de Francisco Camps ha convertit un cas de suborn en un vodevil de l’Espanya casposa i testicular que alguns il·lusos crèiem ja superada pels temps i la història.
A la sala de vistes, l’interès per destapar una trama de corrupció política s’ha convertit en la tafaneria per saber les mides de cintura, cul i espatlles de l’expresident de la Generalitat valenciana o els elàstics que exigia a les cintures dels pantalons.
I tot plegat no ha estat així per intel·ligents estratègies ni revelacions sorprenents; si el judici s’està convertint en un film de Berlanga és per dos motius: primer perquè el tema de per si és ridícul. Deixar-se subornar per uns vestits, per cars que siguin, és cutre i més propi d’una astracanada que no pas de polítics amb ínfules cosmopolites. I segon, perquè, pel que s’està veient, el sastre Tomàs sembla demostrar que diu la veritat i, així, la cèlebre innocència amb que Camps es va acomiadar de la presidència valenciana està més cremada que una falla.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2011

22/12/11

Meravelles en quatre minuts

Diu Georges Moustaki que escriu les cançons d’una forma absolutament lineal. Primer li surt el primers vers i després tot va fluint fins cloure el tema. Probablement tot el procés s’assembla al que diu ell mateix: ‘Ma liberté / Longtemps je t'ai gardée / Comme une perle rare / Ma liberté / C'est toi qui m'as aidé / A larguer les amarres’. Així, deixant llast, les històries de Moustaki han passat, amb els anys i la vida, a ser també les nostres. Ho evoco ara que la Marina Rossell acaba de publicar un disc amb cançons de Moustaki bellament traduïdes al català.
Fill d’un llibreter d’Alexandria, Moustaki va néixer ja envoltat de llibres. Si va optar per la música va ser potser perquè les petites històries en quatre minuts li ressonaven com aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap i no sabem com hi van anat a parar. Quan, fa quatre anys, Belaqua va publicar un llibre de contes del cantant, ‘Set contes fronterers’, vaig entendre millor el seu concepte de narració: els contes eren com cançons, de la mateixa manera que molts dels seus èxits podrien haver-ho estat en la literatura. Sota l’aparent lleugeresa i fragilitat dels relats s’hi amagava un entrellat simbòlic de gran empenta. El to sincopat, les metàfores i el·lipsis de la cançó, prenien una dimensió subtil al conte que el convertien en una mena d’estranya joia, en una meravella en quatre minuts. El vell metec m’havia fet seu de nou com aquell anit a Vilassar de Mar.
Va ser una llarga vetllada de converses matisades pel vellut aquarèl·lic de l’alcohol. Es van dir llibres, històries, història, poemes, cançons, records, amors i ciutats. Es va invocar a l’incert Déu que encén la creativitat i es va blasmar contra els petits i miserables Déus que maneguen les nostres vides. Cada instant va ser una vida, aquella nit. Quan, llarg com és, es va aixecar, ens va dir bona nit i va perdre’s entre les ombres del jardí de can Paco Rodon, vaig entendre que alguna breu meravella havia habitat entre nosaltres, però que el seu impulsor estava ja deixant anar amarres. Així hem pogut fer nostres les cançons i els relats de Moustaki, a l’hora que ell també se sentia una mica dels nostres.
Ara escolto el seu doble en directe a l’Olympia parisenc de l’any 2000 i veig el seu autor com una part del paisatge humà de Catalunya. L’existència intel·lectual, política o amorosa de més d’una generació s’ha construït aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap.

Tenim un pla

De plans de lectura, projectats o frustrats, catalans o estatals, n’he sentit parlar de sempre; del seu èxit gairebé mai. Ara la Generalitat te un pla i sembla creïble, tot i que al dossier de presentació no es parla enlloc de quants diners es disposa per fer-lo. Però és ambiciós, transversal, rigorós i modern. Toquem ferro amb una ma i amb l’altra posem-nos tots els implicats en el llibre a treballar-hi. Els objectius estan marcats i no tenim excusa.
Que llegir no està prestigiat, que els autors no tenen cap visibilitat social, que els mèdia a penes parlen de llibres, que cal enfortir la presència del llibre a la societat, l’educació i fins i tot el treball, que s’ha de protegir els llibreters i el món editorial en tant que sectors econòmicament estratègics i que cal un esforç institucional que empenyi d’una vegada el llibre digital, tothom ho ha dit i ho ha defensat amb major o menor vehemència, però feia falta un pla. Dilluns els consellers Ferran Mascarell i Irene Rigau el van presentar. Que siguin els dos màxims representants de l’administració implicada amb la cultura i el coneixement els que empenyin aquest projecte i el defensin, ja és una bona carta de presentació. És una primera passa perquè ampliar el nombre de lectors sigui un repte de país, del que viu del llibre i del que no.
Pel procés de redacció, per l’anàlisi, pels objectius i sobretot per la voluntat d’implicar a molts sectors socials, econòmics i administratius, sembla raonable que augmentar els lectors fins el 71% i acostar-nos a la mitjana europea, no ha de suposar una quimera; encara que no sapiguem de quants diners es disposa per fer-ho possible. De moment, però, tenim un pla bo i creïble, que ja és molt.

20/12/11

Paga que és gata

Per a moltes famílies d’economia precària i membres a l’atur i estudiant, un euro per recepta, un euro més per la T-10, i els augments de l’aigua i del llum que venen, pot significar la sotsobra total, l’estretor definitiva, la fractura social.
Per als turistes, acostumats a pagar la taxe de séjour quan van a París (i no per això hi deixen d’anar) i a que els clavin de mala manera per una cervesa als bars del centre de Barcelona, un o dos euros, segons hotel, de taxa no és la misèria, i molt menys ho serà per al sector hostaler.
La Generalitat només rebaixa un 0’7 % el pressupost per al 2012, no perquè doni majors servei, sinó perquè ha de pagar més interessos pel deute. Per tant, és evident que cal recaptar més si no volem que ens retallin fins la dosi d’aire que respirem. I per recaptar, el copagament i l’augment de tarifes no són unes idees originals, però són de les mes plausibles. Ara bé, si la taxa turística es pot aplicar de forma esglaonada, perquè l’euro de les receptes s’aplicarà de forma lineal, creant un greuge que pot ser socialment gravíssim? I perquè aquest exagerat augment al títol de viatge més popular?A qui es vol castigar?

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Desembre de 2012

15/12/11

Universos mínims

Des del turó d’Opicina, on hi ha arribat amb un fatigat tram que fa més d’un segle que puja costes tan impossibles com la seva pròpia història, entén la dimensió mínima d’aquest univers europeu i antic. Als peus la greu Trieste abocada als assolellats marges del mar Adriàtic; enllà la península d’Ístria com un sospitós vaixell sorgit d’entre les boires; en mig la brevetat eslovena i Muggia, el darrer posto italià. En la memòria una vella cançó de Claudio Baglinoi: “Passerotto non andare via / Nei tuoi occhi il sole muore giù / Scusa se la colpa è un poco mia / Se non so tenerti ancora qua”. L’univers no va mai més enllà dels ulls, mentre que el pati de veïns on vivim és tant infinit com la ment; cru que és això el que va entendre de El Danubi (ed. 1984) i Microcosmos (Empúries), el que havia de llegir de Claudio Magris abans d’anar a aquesta fi del món que és Trieste.
A la plaça de l’Unità d’Itàlia es va saber tan petit com el senyor Samec, i caminant pel Lungomare es va creure tan etern com el riu que sorgeix el continent que acaba en aquest mateix golf. Si l’any 1908 l’arxiduc Francesc Ferran hagués caminat cap al castell de Miramare amb la mateixa sensació de viure un temps terminal en territori terminal amb que ho feia el caminat incert un matí sense nom, hauria entès perquè la corona dels Habsburg era d’espines. Trieste és el final d’un territori que ell creia inabastable i que el temps ha demostrat mínim.
El port de l’imperi, el pas cap a l’est de Napoleó, el límit del món socialista i l’administració internacional (1947-1954), han fet de la ciutat una cruïlla que no porta enlloc si no es a ella mateixa. Cal saber que quan s’entra a Trieste és per no sortir-ne mai més. Rilke, Joyce, Stendhal, Italo Svevo o Umberto Saba ho van viure abans com després han estat Magris, Veit Heinichen o Boris Pahor. Els espais fronterers només poden compartir tradicions diverses, i per minúsculs que siguin, això els fa immensos. El passejant que vaga pel canal i, sense rumb, acaba perdut al Molo Audace, ho sap. Ell prové d’un lloc així, per això l’univers mínim de Trieste s’ha convertit en part fonamental del seu conèixer. Mira el teatre Verdi i els edificis neoclàssics de la Riva 3 de Novembre i recroda de nou la cançó de Baglioni: “Senza te / Morirei / Senza te / Scoppierei / Senza te / Brucerei/ Tutti i sogni miei / Solo senza di te / Che farei”. Rodamóns del coneixement.

Morositat bibliòfila

Si un autònom, posem un escriptor, no fa les liquidacions correctament i puntuals, Hisenda li fa una declaració paral·lela, li escriu una carta on el titlla de delinqüent, l’amenaça amb represàlies i el convida a pagar amb els recàrrecs i sancions que se’n derivin. Hisenda, en lloc de respectar la presumpció d’innocència, dona per feta la culpabilitat. Ara bé, si és l’administració la que no paga no passa res.
Per cada llibre que una biblioteca pública presta l’administració titular de l’equipament ha de pagar un 0,2% de drets d’autor. Això es va aconseguir després de posar en evidència que l’estat espanyol era un dels pocs de la U.E. que no acomplia aquest compromís europeu. Enguany les diverses administracions que gestionen les xarxes de biblioteques públiques de tot l’estat han fet 36 milions de préstecs, un senyal de que l’afició a llegir, encara que siguin best-sellers, creix.
Per contra, però, les pintoresques administracions que gestionen la xarxa pública de lectura només han abonat a l’entitat gestora dels drets d’autor literaris CEDRO la ridícula quantitat d’encara no 50 mil euros. Evidentment l’entitat ha suspès el repartiment d’aquesta recaptació entre els seus socis. No hi ha moneda fraccionària tan petita, és clar.
Suposo que els partidaris del ‘tot de franc’ deuen estar molt contents; però si la lectura pública ha de ser una simple competència deslleial impedint que els escriptors es guanyin la vida, de poc servirà que la gent llegeixi una mica. Si ha de ser així potser caldria preguntar als autors si donen permís per que hi hagi llibres seus a les biblioteques. Però l’administració fa el que vol. Ja veurem que diu Hisenda quan un escriptor deixi de pagar el proper trimestre.

13/12/11

Una industria capdavantera

Per xifres de producció, vendes i facturació, la indústria editorial catalana és un dels puntals del creixement econòmic del país, de llarga tradició i prestigi. A més és un sector molt internacionalitzat, a l’avantguarda tecnològica i que genera un elevat valor afegit; just les característiques que els experts demanen a les indústries que ens han de treure de la crisi.
La pregunta, llavors, és simple: perquè les administracions no aposten més per la indústria editorial catalana?
L’Institut d’Indústries Culturals està fent una bona feina, i està molt bé que el president Mas hagi assistit a la Nit de l’edició, però no n’hi ha prou. Fa anys Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, privilegi que va perdre en favor de Madrid, ciutat sense una tradició editorial tant procliu. Per què? Perquè l’administració hi va apostar.
Si la Generalitat en pes, el sector financer, l’ajuntament de Barcelona, els sindicats, les organitzacions patronals i la universitat aposten per la indústria editorial, aquest serà un sector punter de l’economia catalana. No fem volar coloms somiant en indústries que sabem que no vindran mai. El món editorial ja el tenim aquí, i ho te tot a favor.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de desembre de 2011

Enric Barbat, pionero de la ‘Nova Cançó’

Cuando el lunes próximo se conmemoren los cincuenta años del primer recital de ‘cançó’ a cargo de ‘Els setze jutges’, seguro que, Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta o Joan Manel Serrat tendrán un recuerdo para aquel joven, de marcada influencia cultural francesa, con quien un día comenzaron a cantar juntos tras recibir el visto bueno de Josep Maria Espinàs y Miquel Porter Moix, los fundadores del colectivo. Ese chaval, apenas tenía 20 años, era Enric Barbat, uno de los primeros cantantes profesionales de ‘Els setze jutges’ y, a pesar de ello, uno de los primeros en retirarse del mundo de la música. Desde 1973 hasta el pasado domingo, en que a les 68 años su corazón sucumbió, Barbat vivió en Menorca. La iglesia del afrancesado pueblo de Sant Lluís le despidió el martes.
Tras debutar en la facultad de derecho de la Universidad de Barcelona, Barbat comenzó una década de actividad musical frenética. Escribió más de cien canciones y actuó en toda Catalunya además de Madrid, Zaragoza, València, Baleares, Paris, Toulouse, Perpiñán, Niza, Montpelier o Marsella, además de gravar siete discos. En Junio de 1970 inició sus llamados recitales de bolsillo, dirigidos por Joan de Sagarra, y acompañado por el bajista Jordi Clua, en el Cine Alexis de Barcelona. En Marzo de 1971 se presentó en el Palau de la Música Catalana, concierto del cual se editó un LP. Ese mismo año presentó el espectáculo ‘la iaia de l’Enric’ con canciones i textos de Manuel Vázquez Montalbán, dirección artística de Mario Gas y escenografía de Fabià Puigserver. Poco tiempo después se introduce en el mundo del tango y traduce algunos al catalán. De este trabajo se edita un nuevo disco y estrena un espectáculo, dirigido por Mario Gas también, junto a Guillermina Motta y con los bailarines Cesc Gelabert, Pirjo Silfver, Matilde Muñiz, Ramón Ramis y Lisette Babler. Unos meses después participa en la segunda edición de las míticas ‘Sis hores de cançó a Canet’…tras lo cual decide desaparecer y retirarse a vivir a Menorca.
A partir de entonces sus apariciones fueron contadas y muy discretas. Edita Erre Hache Positivo (1977), su único disco en castellano), Quatre (1983) y el último, Camins privats, en el 2006. El 13 de abril de 2007 recibió la Medalla de Oro del Parlament de Catalunya por la contribución de ‘Els setze jutges’ a la cultura catalana.

8/12/11

Nou anys no són res, o si

Quan van obrir els escèptics habituals van dir que no durarien ni un any. Estaven lluny del centre i s’especialitzaven en un gènere que, si bé tenia seguidors a Barcelona, tampoc no era el més lluït ni de la narrativa ni de la indústria. Només van encertar en aquest detall; efectivament, la majoria d’editorials del país no tenien un bon catàleg de novel·la policíaca. Amb més d’un directiu prosèlit de la tradició ‘psuquera’, que deia que llegir novel·les policíaques era alienant, i malgrat la potència de les novel·les del detectiu Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, des de les èpoques glorioses de la Cua de Palla les editorials catalanes no tractaven bé el gènere. És clar que, tret de casos excel·lents com l’Andreu Martin, des de Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster els autors locals no mostraven gaire afició pels crims.
Diumenge va fer nou anys que el Paco i la Montse van obrir ‘Negra y criminal’ a la Barceloneta, una llibreria amb aire d’oficina d’investigador privat, i van començar a dinamitzar el gènere negre al costat d’iniciatives com la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet. Poc a poc van aparèixer lectors, jornades, llibres, autors, col·leccions, clubs de lectura, premis literaris, bandes de crim organitzat, inspectors dels Mossos i tota la parafernàlia habitual.
A la Catalunya d’avui, una societat malalta de retallades, crisi i ignorància, ves per on la novel·la negre és el gènere que te millor salut. La crisi afecta tothom, també a la llibreria; ara tothom ven aquelles novel·les que abans creia alienants (hi ha força llibreters ex ‘psuqueros’), i sobreviure amb aquest panorama no és fàcil. Però ells segueixen allà oferint vi i musclos als amics. De més negres les han vist.

Els til·lers del món

Unter den Linden pot ser un somni; el somni de la llibertat reconquerida que pren la forma de la popular avinguda berlinesa. Mentre l’hiperrealisme socialista es malbaratava pels carrers del Mitte, Christa Wolf començava a pensar en un nou temps a ‘Casandra’. Però va ser a ‘L’avinguda dels til·lers’ (Columna) on va aconseguir superar la realitat i construir, a partir dels records, una nova forma de coneixement més pròxima a l’humanisme dels pisos per a treballadors immigrants de Kreuzberg que a la grandiositat de la nomenklatura. La protagonista del relat sortia d’un desengany amorós passejant sota els til·lers al temps que la pròpia autora es desencisava de l’oficialisme de la RDA fins la ruptura arribant a la porta de Brandenburg.
Vaig usar el llibre de la Wolf com a guia sentimental un matí de diumenge. Tot i ser primavera ben entrada la fresca convidava a caminar de pressa; un moment perfecte per portar la contrària al món: seure en una terrassa i contemplar les vides que passaven i que, ves a saber, potser també buscaven superar les seves pròpies grises realitats. Així Unter den Linden deixava de ser la simbòlica avinguda d’una ciutat per convertir-se en un senyal referent dels temps nous i incerts a que ens aboquem. Els til·lers de l’antiga RDA era ara tots els til·lers el món. Des de la terrassa d’aquell cafè, el socialisme científic d’Eric Honecker era un acudit macabre al costat de la crueltat amb que el capitalisme terminal amenaça amb arrasar la memòria continguda a l’arbrat de l’avinguda. Probablement Christa Wolf ho veia així i per això, malgrat la campanya en contra seu, va decidir mantenir una postura tan original com solitària contra l’estat socialista i a favor de la pervivència de la RDA. El somni per superar la realitat.
Si la Wolf va col·laborar amb l’Stasi no ho va fer menys obligada (policial, moral o culturalment) que la majoria dels seus conciutadans. La sospita i la delació eren els pilars que mantenien políticament l’estat. Però si mai un matí us heu assegut a Unter den Linden i heu observat les vides de la gent al passar, entendreu perquè un passeig sota els til·lers pot ser una bona forma de superar una realitat i caminar vers el coneixement. I la felicitat.
Amb els anys i la història, Berlín va esdevenir la ciutat somiada. Superat aquest estadi només en queda la nova realitat tret d’Unter den Linden, que és un oasi.

4/12/11

Ja l’aixecarem dreta la paret

Si algun alemany d’aquests que tan poques ganes tenen de seguir pagant les nostres gresques financeres, descobreix que, en la lamentable situació econòmica i laboral en que estem, gaudim d’una setmana amb dos festius intermedis que propicien un munt de ponts, aqüeductes i passeres de tota mena que la converteixen en una setmana majoritàriament inhàbil per a pencar, s’empiparà de valent i aplaudirà la negativa als eurobons de frau Merkel. I tindrà raó.
A meitats del segle passat el miracle alemany va néixer del Pla Marshall, si, però va créixer, consolidar-se i imposar-se al món damunt molts prejudicis gràcies al treball abnegat i constant de milions de ciutadans de tota mena i condició que tenien clar que, la única sortida a aquell forat on la guerra i el nazisme els havia enviat, era treballar tot i més si calia.
Aquí potser encara ens creiem que som rics o fins i tot que som la vuitena potència mundial, que va dir el bromista del bigoti, i decidim que aquesta setmana treballi Rita (o Angela).
Agrupar festius i eliminar-ne si cal seria un senyal de coherència amb els temps magres que vivim. Així tindríem dret a reclamar més Europa.

Dit a EL Món a RAC 1 el 5 de desembre de 2011

1/12/11

Vida de Pau Riba

El gripau com a metàfora de la vida. Així entén Pau Riba el miracle incert de l’existència i a partir d’aquí construeix una poètica clara i poderosa que connecta la sensibilitat intel·lectual amb la diversitat artística; sempre amb la vida com a objectiu central. Així ho ve fent des de 1967 (Taxista) i així ho ha tornat a fer, quaranta anys després, a l’Artesà de Gràcia, convertit per un dia en la seva casa formenterenca on va gravar l’octubre de 1971 ‘Jo la donya i el gripau’ (Edigsa); la vida segons la veu i la canta Pau Riba.
No érem pocs els que, a primers dels setanta, vam descobrir una cultura doblement amagada, per estar feta en català i per subvertir el noucentisme imperant. Era el símbol d’una actitud que ens relacionava directament amb els referents de les joves generacions d’arreu del món; pop, psicodèlia i hipisme. Els viatges a les illes buscant la vida senzilla i natural i a la descoberta de les drogues, lluny de la tètrica grisor barcelonina de l’època i de l’ofegador pes de les famílies, que van inspirar aquell treball gravat en part al mateix pati de la casa, van obrir tantes ments que, uns anys després, vam ser munió els que no ens vam creure la pantomima de la transició i vam preferir celebrar la festa dels sentits al carrer. Amb en Pau fent de donya Inès a un recuperat Born en un Tenorio de tres llargues nits i plàcids matins de dolça ressaca aquest país va començar, lentament a canviar. La vida tornava nova i fresca. Per fi el pensament lliure va envair la ciutat, (on és ara, per cert?)
Ho recordava escoltant cançons com ’Mama nen’, ‘Llàgrimes i petons’ o ‘Mesquinet’, un impecable himne al màgic acte biològic de parir. A ‘Graficolorancia, les cançons de Pau Riba il·lustrades per artistes internacionals’ (Pastanaga ed. 1976), en l’època daurada del ‘Rollo enmascarado’ en Rubiales va fer-hi una bellíssima vinyeta entre pop i cubista, que ara evoca tant els que hi som com fa memòria dels que ja no hi són, com la Mercè Pastor, la donya, el Mario Pachecho, productor del disc, o en Pau Mauvido, amic de l’ànima del Pau.
’40 gripaus’ no ha estat un viatge a la nostàlgia ni a la recerca del paradís perdut, perquè el paradís és la vida que ens saluda cada dia. Per celebrar aquest instant en Pau Riba ha fet una festa al pati de casa seva i ens hi ha portat. Enllà de les boires d’aquest temps brut i sòrdid, neix el dia a totes les formenteres de la ment.

Iniciatives a pèl

La idea d’Edicions B de posar a la venda llibres digitals a 1,99 € i sense la protecció (coneguda com a DRM) contra la còpia pirata ha posat en alerta el sector per dos motius. Primer perquè venen a aquest preu és impossible guanyar-s’hi la vida, i segon perquè, tret de les obres de domini públic, és impensable que hi hagi autors que acceptin posar els seus llibres a la xarxa perquè se’n facin tantes còpies com es vulgui. És cert que la competència que suposa l’arribada d’Amazon a Espanya, tant pels preus com per la facilitat i rapidesa en la descàrrega, ha posat els editors en alerta; i és cert també que les condicions dels contractes que Amazon està oferint a les editorials per posar els seus llibres a la xarxa són poc favorables, però sabem que el gremi no està per l’opció que ha encetat Ernest Folch, editor d’Ediciones B. Folch tanmateix no ha comunicat pas que hagi pres aquesta decisió amb Ara llibres, segell de la seva propietat.
La realitat és que la venda de llibre electrònic és encara residual a Espanya, i cal activar-la amb urgència si es vol compensar el 16% de caiguda de les vendes a llibreries de l’any passat. El pla lector en que està treballant de forma transversal la Generalitat és un bon projecte, segons que diuen els que el coneixen, però encara cal polir-lo i que tots els Departaments s’hi posin a la una.
Un dels temes de debat del pla és el paper que han de tenir les biblioteques. Han de ser simples punts de lectura de franc, com ho són tantes, o han de ser centres de documentació i orientació per la millora qualitativa de la lectura? Te sentit que una biblio es dediqui a comprar cabassos de best-sellers per préstec i no compri obres de grans autors desapareguts?

24/11/11

Prendrem mal

La pugna entre el conseller Mascarell i el tinent d’alcalde Jaume Ciurana per imposar un model o un altre d’articulació dels principals equipaments culturals de Barcelona, acabarà fent prendre mal a tot el sector cultural. Per ara cap dels dos dona el braç a tòrcer, tot i que la sortida de Ramoneda del CCCB s’interpreta com una victòria parcial de Ciurana, membre d’una nissaga de tradició a Convergència, contra l’exsocialista Mascarell. A més, els dubtes respecte el control que el conseller te sobre l’aparell del Departament i la recent i sorollosa dimissió de la majoria de membres del CoNCA, no li aplanen gens ni mica el camí cap a la reorganització de les institucions culturals que s’ha proposat.
L’espectacle és vist pel sector cultural com un ridícul enfrontament per veure qui controla més institucions perquè li toca i sense tenir massa en compte els projectes endegats per dada centre. És clar que també hi ha qui aprofita l’avinentesa per organitzar sonors guirigalls a l’entorn de la peculiar forma d’entendre la que hauria de ser òbvia vinculació del CCCB a la cultura catalana de la que forma part (o no).
L’estat de gràcia de la cultura amb el govern Mas ha durat molt menys del previst per l’impacte del fitxatge de Mascarell. Primer van ser les retallades. Un cop assumides, quin remei, van ser les gestions per unificar l’estructura del TNC, Lliure i Mercat. Poc després li va tocar a l’autonomia del CoNCA mentre el consorci de la Casa de les Llengües espera torn per ser fulminat. Ara l’objecte del desig és el MACBA, CCCB, Canòdrom i Filmoteca. La històrica desconfiança convergent envers els creadors no tant sols no s‘ha apaivagat, sinó que amenaça amb fer prendre mal a tot el sector.

Montserrat Figueras, una vida para la música antigua

Encaminar toda una vida en un único sentido, uniendo lo profesional con lo pasional e incluso personal, es casi garantía de una vida rica y plena. Esa fue la existencia que quiso Montserrat Figueras (Barcelona 1942), soprano especializada en la recuperación y modernización de la interpretación de la música antigua, que ayer falleció en Barcelona a los 69 años de edad. Y es que, además de ser un referente internacional en el canto de la música medieval, renacentista y barroca, fue la esposa, compañera y cómplice de Jordi Savall y madre de la arpista Ariadna Savall.
Montserrat nació en el seno de una familia melómana. Su padre tocaba el violonchelo, y ella comenzó a estudiar canto y teatro ya de pequeña. Fue alumna de Jordi Albareda, colaboró ya de joven con Enric Gispert y no tardó en hacerlo también con el grupo Ars Musicae de Barcelona, donde conoció a Jordi Savall con quién se casó en 1968. La pareja tiene dos hijos, Ariadna y Ferran, ambos músicos también. Por suerte para la cultura, los Savall-Figueras son una saga para la música.
Dos años antes de casarse Montserrat comenzó a estudiar técnicas de canto antiguo, de los trovadores al barroco. Esa especialización, que completó junto a su marido estudiando en la Schola Cantorum Basiliensis y en la Musikakademia Basel durante 18 años, se convirtió en el grado absoluto de una excelencia artística que Eva Krasznai, con quién también estudió, contribuyó a pulir aportándole un gusto interpretativo exquisito. Hoy en día Montserrat Figueras es reconocida internacionalmente como una de las renovadoras técnica y estilística de la interpretación de las músicas anteriores a 1800.
Paralelamente a su formación Figueras fundó en 1974, junto a Savall, Lorenzo Alpert y Hopkinson Smith, el grupo Hesperion XX, que con el cambio de centuria pasó a denominarse XXI. En 1987 la pareja creó el coro La Capella Reial de Catalunya y posteriormente la orquesta Le Concert des Nations y el sello discográfico Alia Vox. Con los más de 60 discos que gravó, entre el que se cuenta la banda sonora de la película ‘Todas las mañanas del mundo’, obtuvo premios como el Grand Prix de l'Academie du Disque Français, el Edison Klasik, el Grand Prix de l'Académie Charles Cross y un Grammy por el libro-CD Dinastía Borgia. Església i poder al renaixement. También recibió en 2003 el título de Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres por parte del Gobierno francés, y este 2011 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Su decisiva contribución a la recuperación de los dramas litúrgico-sacros ‘El Cant de la Sibil·la’ y ‘El Misteri d’Elx’, fue imprescindible para que la UNESCO considerara Patrimonio Cultural de la Humanidad, la primera, y Obra Maestra del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad el pasado año. Y es que, en palabras del conceller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, “Montserrat Figueras es un referente por el rigor, la profesionalidad y la excelencia creativa”.
La Creu de Sant Jordi otorgada por su valiosa contribución a la recuperación de la música antigua fue, de hecho, un premio del que todos los catalanes se han beneficiado. Y es que nunca antes de la eclosión popular de la pareja Savall-Figueras, había sido tan apreciada y valorada esta música en Catalunya. El sepelio de la artista se celebrará el próximo viernes en un lugar todavía por determinar.

22/11/11

El declivi de l’imperi

Amb ‘El declivi de l’imperi americà’, l’any 1986, el cineasta Denis Arcand va dirigir una aconseguida i sarcàstica faula sobre la frustrant caiguda d’una generació que esperava canviar el món y que es va acabar convertint en subjecte passiu del sistema que tant menyspreava de jove. El film va ser un èxit perquè reflectia les vides dels espectadors que omplien els cines.
La crisi actual està dinamitant el nucli dur de la classe mitjana del país; la que paga els impostos que permeten mantenir pensions i sanitat, la que empeny el dia a dia econòmic, social i cultural de Catalunya i sobre la que ara recau el gruix de retallades salarials, càrregues fiscals, augments de tarifes i exabruptes bancaris quan demanen un crèdit.
I si s’està carregant massa els neulers damunt aquesta amplia capa de la societat catalana? I si la fallida final del sistema no be pas per les classes més desfavorides o passives, sinó que ve per l’ensulsida irreversible de les classes mitjanes?
La frustració de les generacions entre 35 i 55 anys que sostenen literalment l’entramat social del país pot fracturar del compromís històric damunt el qual es va construir el segle passat la Catalunya moderna. El declivi d’una classe pot ser la decadència d’un país.

Dit a El Món a RAC 1 el 23 de Novembre de 2011

17/11/11

Descobrir Austràlia

Heu sentit a parlar mai del Pont Morell, la Barcelona Terrace o la peixateria Canals? Sabíeu que Melbourne va tenir un alcalde d’origen català? Això i tot el relacionat amb la petja que els catalans hem deixat allà, ho trobareu a l’expo on-line L’empremta catalana a Austràlia (www.catalanfootprintinaustralia.net), un projecte nascut de la iniciativa de la jove investigadora Lluïsa Vilalta.
Tot va començar amb una beca de la Universitat Nacional Australiana per fer una recerca sobre el vaixell Montserrat, que va arribar a Australia el 1959 ple d'immigrants espanyols. I si bé a la costa est no va trobar gran cosa, a Melbourne va conèixer Josefina Canals, una catalana nascuda a Australia fa 87 anys; ‘la més catalana dels australians, la mes australiana dels catalans’, com diu la Lluïsa. Amb l’ajuda del Casal Català va obtenir una ajuda del Victoria Multicultural Commission. La resta va ser feina de trucar a totes les portes durant un any i mig buscant la petja dels catalans a Austràlia. Gràcies a les aportacions de la comunitat catalana a Austràlia i al treball voluntari dels professionals de Myrïades Associacio Cultural, els resultats de la recerca de la Lluïsa estan a internet bo i esperant que algun dia arribi una ajuda que permeti tancar el projecte en forma d’exposició a Barcelona i a Melbourne. O sigui: es busca patrocinador.
La Lluïsa Vilalta és un exemple contemporani de la petja catalana pel món. Londres, Estats Units i Austràlia saben del seu pas. No ha descobert el jove continent, però ha fet una aportació a la seva història. Un cas més d’un dels fills excel·lents d’aquestes generacions que, essent les millor formades de la nostra història, han d’emigrar. La història circular.

El conill i la pastanaga

D’acord que els metges han fet vaga abans d’esperar-se als resultats de la negociació amb el Departament, però és que ahir el conseller de Salut ja va anunciar més retallades per a l’any vinent. Si tenim present que els metges protesten per les retallades d’enguany, jo diria que la justificació sindical de la vaga està clara. I, a més, és un dret.
El que no entenc és perquè tants escarafalls mediàtics. No n’hi van haver tants quan els treballadors de TV3 es negaven a que els retallessin el sou, com a tot treballador públic. És més necessària la tele que la sanitat? O és que quan fan vaga els metges de cop i volta a tothom li fa mal algun orgue vital?
Les retallades no afectaran l’assistència ni el servei als ciutadans, diu el conseller; jo no me’l crec. És impossible que tanta estisorada no es noti en l’atenció a l’usuari. Una cosa és la racionalització de serveis i l’altra és l’escapçada. I la forma com s’ha aplicat la tisora deixa el sistema públic de sanitat en una situació de precarietat tal que, fins i tot recuperant el pressupost del 2010, faria falta temps per tornar a la normalitat.
I, mentrestant, els malalts passen.

Dit el 17 de Novembre de 2011 a El Món a RAC 1

15/11/11

Josep Pernau, maestro de periodistas en libertad

No es maestro quién lo quiere. Enseñar requiere un estado de consciencia especial para que el discípulo reconozca la autoridad moral del maestro. El periodista Josep Pernau (Lleida 1930), que falleció ayer en Barcelona a los 80 años, fue un niño ‘feliz en un estado semisalvaje de vida de campo sin horarios, maestros, catecismos ni escuelas. La ocupación, o liberación, supuso la rigidez, el orden severo y la disciplina’, según confesó él mismo en su libro Diari de la caiguda de Catalunya. Ahora que recuerdo algunas tardes pasadas con él en la redacción de El Periódico de Catalunya, donde colaboré largo tiemop, pienso que fue probablemente esa doble condición infantil de libertad total y severa rigidez la que, años después, le permitió ser reconocido como maestro en esta compleja profesión de contar las cosas que suceden tal y como uno las conoce.
Junto a Josep Mª Huertas, Josep Mª Cadena y unos pocos más, Josep Pernau empujó con decisión los inicios profesionales de la generación de periodistas catalanes llegados antes que TV 3. El glorioso Tele eXpres, el viejo y añorado Diari de Barcelona y el siempre enmarañado Correo Catalán fueron algunas de las aulas donde Pernau ejerció de jefe con la mano de la libertad y de maestro con la de le rigidez.
De hecho Josep Pernau ya había trabajado un par de años de maestro en los Pirineos de los años cincuenta; buen aprendizaje. En 1952 ingresó en la Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona, se estrenó en el oficio en 1954 y en 1966 cofundó el Grup Dremocràtic de Periodistes. Ya en la transición presidió la Asociación de la Prensa y, de 1978 a 1981, la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE): Entre 1991 y 1997 fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, periodo en el que se aprobó el Código Deontológico.
Antes de trabajar en la que fue su casa, El Periódico de Catalunya, donde ejerció de columnista y editorialista durante veinte años, Josep Pernau fue director del Diario de Barcelona, del Diario Femenino, de su sucesor, Mundo Diario, de la revista Destino y del semanario Mundo.
Fue también autor de los libros Historia Mundial des de 1939, Diari de la Caiguda de Catalunya (1989), Memories, d’Arbeca a l’Opus Mei (29004) y Humor de combat (2007), y del programa de televisión Los Niños del 36.
Como no podía ser de otra forma, recibió numeroso premios. En 1991 ganó los premios Ortega y Gasset y el Ciutat de Barcelona, en 2002 el Josep Maria Lladó a la libertad de expresión y el Premio Internacional Manuel Vázquez Montalbán en la categoría de periodismo cultural y político en el 2005, año en que recibió también la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Pero lo que no se cuenta a menudo son los beneficios que obtuvieron quienes aprendieron de él. Además de los diez años en que estuvo inculcando su experiencia en la Escuela de Periodismo y en la Facultad de Ciencias de la Comunicación, para los jóvenes periodistas Josep Pernau fue siempre alma y motor de las redacciones que pisó.
Cuando me dedicó el libro Diari de la caiguda de Catalunya con su simple y potente ‘amb la meva amistat’, supe que por fin me había ganado la licenciatura de las redacciones y del cerrar páginas escribiendo contra el reloj. Era abril de 1989 y uno llevaba ya bastantes años en esto. Y puede que, a pesar de lo poco que queda hoy en día de este oficio, su maestría me ayuda a seguir en él.

14/11/11

Joan Agut, escritor y editor poliédrico

Hay personas que son un lujo para la sociedad de la que forman parte. Su inteligencia, humanidad, cosmopolitismo o sagacidad, les convierten en ciudadanos predilectos y como tales son considerados y, a su desaparición, evocados. En una cultura normal, el escritor y editor Joan Agut (Barcelona 1934), que falleció la pasada semana en Caldes de Montbui, sería un personaje reivindicado. Pero la cultura catalana, tan dada siempre al oficialismo gregario y con una amplitud de miras milimétrica, dejó pasar a Agut por la vida, sino con indiferencia, casi.Joan Agut hizo lo que toda persona mínimamente inquieta debía hacer durante el franquismo: largarse del país. En 1959 dejó un trabajo sin futuro en unpuesto en el mercado y marchó a París tras los pasos bohemios de Miller i Hemingway. Allí aprendió de todo, a escribir, a leer, a editar y a vivir; entró en contacto con el Front Nacional de Catalunya y, a la vuelta, apareció su segunda cara. Abrió una librería en Barcelona y fundó la editorial Barnacova, a la que dejó en pleno éxito por desacuerdo con sus socios. Posteriormente creó Thassàlia, sello con el que editó algunas joyas de la literatura contemporánea universal de esas que no se venden en el mercadillo de la feria de Frankfurt. Pero también dejó aquel barco, y en 1997 apareció su faceta de escritor.
Autor frenético, conversador insaciable, sabio enorme, personaje elegante en el aspecto y las formas y colega generoso, durante su febril periodo creativo publicó casi un libro por año y obtuvo diversos premios: el Crexells a la mejor novela del 2001 por El mestre de Taüll, el Carlemany del 2003 por Pastís de noces y el Pin i Soler del 2001 por L'arbre de la memòria. Su novela preferida era Gombó i míster Belvedere, con la que quedó finalista del Sant Jordi del 2000. Otros títulos fueron El dia que es va cremar el Liceu (1995), Rescatats de l’ombra (1996), La mirada del cec (2000), La via Làctia (2001), Matadors & cia (2003), Coses de familia (2004), Rosa de foc (2005), Paradís (2006), Wagons lits (2007) y La pau dels orígens (obra dedicada a quien fue su editor, Isidor Cònsul).
Tras este período de gran creatividad llegó el silencio. El hombre que se reinventó tanto como la vida le empujó a hacerlo vio como sus tres últimos originales no encontraban editorial. En tiempos de crisis no hay espacio para creadores sin límites. Inmersos en buscar fenómenos editoriales que les permitan cerrar los balances en positivo, no hubo editorial catalana lo suficientemente inteligente para entender la desbordante obra de Agut. Además de estas tres obras, quedará una última novela inacabada cuyos protagonistas son gatos y perros. La enfermedad degenerativa que padeció durante más de un año pudo más que su vertiginosa capacidad creativa.
Preguntado en una entrevista sobre su auténtica adicción a la escritura también colaboró intensamente en el suplemente de cultura del diario Avui), Agut respondió que no tenía móvil, ni televisor, ni ordenador, ni segunda residencia, ni novia. Tenía tiempo para escribir y, además, se dedicaba a ello cada día. Demasiado para una cultura tan estrecha.

11/11/11

Un bon exemple

Malgrat totes les tempestes, i quan el CoNCA, perduda la pugna cortesana pel control de les subvencions, com a nens rebecs pleguen, a Barcelona naixia amb èxit de públic i pressupost una proposta cultural coherent i moderna. Es diu Mira!, i és un festival que busca el diàleg entre la música avançada i el vídeo contemporani. Dissabte va reunir 1500 persones a la Fabra i Coats, que no és centralitat, que van gaudir durant gairebé 12 hores d’una intensa fusió entre música electrònica i electrònica visual.
Mira! neix de la voluntat de creació i difusió cultural, de la vocació i del talent dels seus promotors; de res més. L’equip que dirigeix l’Oriol Pastor són deu col·legues que, per damunt dels impediments institucionals, pressupostaris i organitzatius, van decidir fa poc més d’un any impulsar un diàleg entre música i vídeo que promogués noves formes expressives més enllà de l’habitual complement de l‘una envers l’altre. Van demanar a artistes dels dos àmbits que treballessin plegats i, com que no tenien ni cinc i ningú no els donaria cap subvenció, van decidir autofinançar-se abans de deixar-ho córrer, com fan altres. El públic va pagar 18 euros i va ser feliç, i els promotors van poder tornar els diners que havien demanat. I així, aquests fills del Sónar s’han fet ja un recó en la complicada i convulsa agenda cultural de la ciutat.
De projectes com Mira! n’hi ha més dels que a les institucions i als mitjans de comunicació els sembla. Les retallades han dessagnat l’activitat cultural i el gremi, desenfeinat, es dedica a esbudellar-se i a lamentar-se pel que va ser i ja no és. Però no tot s’acaba amb grans cites d’exagerats pressupostos. Hi ha vida més enllà de l’oficialisme tronat.

3/11/11

Sense llegat no som

M’he trobat per segon cop a James Joyce; en aquesta ocasió ha estat al gran canal de Trisete. Fa anys ens havíem conegut a Dublín, és clar. Presa de la gravetat de saber-se el lloc on tot s’acaba, a Trieste he conegut també personalment Italo Svevo i Umberto Saba, que m’ha convidat a visitar la redacció de l’Independent diari on col·labora. Voltant per Europa fa anys vaig conèixer Fernando Pessoa a Lisboa, i vam fer el cafè a A Brasileira, i a Franz Kafka a Praga. Però a Barcelona no recordo haver conegut mai cap dels escriptors que han forjat el llegat literari del que és avui la ciutat: ni Sagarra, ni Espriu, ni Benguerel. A penes he vist Joan Salvat-Papasseit enfilat dalt d’un horrible pedestal, al port.
En general les ciutats europees serven la memòria de qui les ha escrit; perquè escrivint-les ha creat un llegat que fa que arribin a ser alguna cosa. Barcelona a penes recorda qui l’ha creada literàriament. Presa d’una urgència de cosmopolitisme abstracte i tronat, la capital de Catalunya oblida tothom qui ha contribuït a que arribi a ser una metròpoli del món- Probablement és per aquest motiu que no passa de ser una gran ciutat per a gresques alcohòliques, carteristes i turistes de samarreta d’imperi i aixella llampant.
Els itineraris d’escriptors, que de tant en tant han impulsat l’ICUB o la Institució de les Lletres Catalanes, no tenen continuïtat. La petja ha desaparegut. Les plaques que l’ajuntament escampa per la ciutat situant on va néixer o morir tal o qual autor, no passen de ser breus exercicis de mala consciència. I així Barcelona va desapareixent en si mateixa. Abans hi haurà una figura en bronze recordant l’inventor del congrés de mòbils que una de Carles Riba.

27/10/11

Fracturats i vençuts

Els estudiants universitaris només consulten un paper si els obliguem. I no ho fan per rebequeria, ho fan per hàbit: són la primera generació absolutament digital. Voler convèncer-los de les benaurances de Gutenberg és fer-los combregar amb rodes de molí. Una altra cosa és el que pensem vostè i jo.
La indústria editorial espanyola, a les beceroles encara en continguts digitals, no està veient prou aquesta realitat que ja s’imposa. Corre el perill de que el tren li passi pel damunt i de que perdi inexorablement la quota de mercat que suposa tota una generació de lectors potencials (i ben formats intel·lectualment), però que no volen paper. El mateix passa amb diaris i revistes.
Als EE UU, el 25% de lectors habituals ja opten pel digital. El mercat ha augmentat espectacularment el darrer any en un 15%, no m’estranya que Border’s hagi tancat, i aquí encara estem en un 1%. Potser el que haurà de tancar seran les plataformes digitals si les editorials no s’espavilen i, junt amb l’administració, aposten per les noves formes de lectura, pel món d’avui. Correm el perill de patir una fractura digital respecte el món modern; però els amos de l’edició a Espanya són molt conservadors en matèria d’innovació tecnològica, i així ens va a tots.
Nota: fa uns dies comentàvem la coincidència de títols en les traduccions de les darreres novel·les de Petros Márkaris i d’Andrea Camillieri i Carlo Lucarelli: ‘Amb l’aigua al coll’. Un dels traductors del grec, en Quin Gestí, ha fet un comentari al bloc on puntualitza que el títol original és ‘Préstecs vençuts’, no ‘Deute sobirà’ com havíem escrit segons ens havien dit. Així, doncs, la traducció ‘Amb ‘aigua al coll’, tot i no ser literal, és literària.

25/10/11

Ni fent trampes

Ni fent trampes no aconseguim que els estudiants catalans arribin als nivells homologables europeus. Quina pena. I no anem amb excuses sobre els nivells socioeconòmics o similars. El problema de l’ensenyament és un de fonamental que mai no em cansaré de repetir: al nostre país el coneixement no te prestigi. Si els pares atien els fills perquè canviïn el pupitre per la bastida no anirem, be; per diners que l’administració hi aboqui.
Els primers responsables de que els fills estudiïn són els progenitors; siguin d’on siguin i tinguin el nivell socioeconòmic que tinguin; aquest no és el problema. Un argument: l’escàs 4% d’alumnes excel·lents contrasta, per sort, amb el 12% d’estudiants provinents d’entorns desfavorables que treuen bones notes.
Fa uns dies la consellera Rigau em mostrava, contenta, una dada que ha passat desapercebuda; la de la quantitat d’estudiants, joves o no, que, per mor de la crisi, han decidit tornar a escola. Són joves que, caient de la bastida com sant Pere del cavall, s’han adonat que, sense formació no seran res a la vida. Potser no surten als informes PISA, però, donat que són part del futur del país, jo avui crec en ells.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'Octubre de 2011

20/10/11

Cues que cremen

L’any 1963 el país vivia en la indigència cultural; però Max Cahner, que acabava de fundar Edicions 62, va creure en una col·lecció de novel·la negra a l’estil de la Série Noir de Gallimard. Manuel de Pedrolo va dirigir ‘La Cua de Palla’ i Javier Coma les ‘Seleccions’, excel·lent segona part de la sèrie. Jordi Fornas, renovador del disseny gràfic, en va crear la encara moderna imatge. Ara, 48 anys després, el bibliotecari Jordi Canal i el professor Àlex Martin Escribà publiquen ‘La Cua de Palla: retrat en groc i negre’ (Alrevés), un assaig imprescindible per entendre, no només la història d’aquell mite de l’edició, sinó també la producció i difusió cultural a Catalunya i la capacitat de penetració en el teixit editorial local dels grans corrents literaris internacionals. Edicions 62 no ha permès els autors de l’assaig de consultar l’arxiu de la col·lecció. El refrany ja ho diu.
Coincidint amb la pròxima BCNegra la facultat de Comunicació Blanquerna acollirà activitats al voltant de l’assaig de Canal i Martin. Una taula rodona dibuixarà el recorregut que la novel·la negra ha fet a Catalunya des de la Cua fins la nova col·lecció Crims.cat, i una altra posarà en valor l’agosarament creatiu i l’excel·lència comunicativa de Jordi Fornas, mort recentment. I per amanir-ho tot, una lloable exposició de les millors portades de la Cua, sense cremar-se.
Però qui està assolint rècords de consumició de càrrecs és el Departament de Cultura. En un dia cessen el director del teatre Fortuny de Reus, Cèsar Compte i Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya. La Casa de les Llengües (consorciada amb l’ajuntament) és la propera víctima. Antoni Mir i el seu equip tenen els dies contats.

16/10/11

La immoralitat és el qüestionable

Ocupar un edifici sense el permís del seu propietari és il·legal. No és una opinió, és un fet, i potser els autors n’hauran de respondre. Desnonar famílies que no poden pagar, tenir edificis buits per especular, cobrar indemnitzacions milionàries després d’haver ensorrat una caixa o tenir l’obligació de supervisar la gestió d’una entitat d‘estalvi i fer-ne la vista grossa no se si és un delicte, això ho ha de dir un jutge, però és socialment immoral, políticament vergonyant i, per contra, no està clar que ningú n’hagi de respondre.
Tanta desigualtat no quadra per enlloc.
Vull dir, la crítica a l’activisme social degut a la crisi i generat pel moviment del 15-M ja no pot fer-se des del blanc o negre ni des del que és estrictament legal o no. Jo, com a mínim, no en veig en cor de fer-ne un judici a dreta llei. I m’agradaria que la justícia, encara que sigui per una vegada, sigui humanista.
En aquest moment el que és qüestionable no és la llei: ‘la llei és dura però és llei. El que és qüestionable és la immoralitat de molts actes. I potser ja toca que això es converteixi en dret públic. A l’antiga Roma ja ho seria.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 d'octubre de 2011

12/10/11

Batibull a palau

La reestructuració del Departament de Cultura té la casa submergida en un embolic. I, com sol passar, a cada bugada s’hi perd un llençol.
La creació, dins l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC), de dos ens que gestionaran les subvencions i el patrimoni, no només donarà més poder a Fèlix Riera (a la casa ja es parla dels tres consellers de Cultura. Qui és el tercer?), sinó que se li adjudicarà més espai. Descartat un local al Raval perquè no vol ser lluny del Palau Marc, la setmana passada va anar a mirar l’edifici del passatge de la Banca on ara hi ha Política Lingüística. El que passa és que no va avisar els inquilins actuals, a qui no els va fer gota de gràcia trobar-se’l pels passadissos inspeccionant l’heretat. A dia d’avui es diu que l’Institut s’instal·larà allà i Política Lingüística a l’horrorós edifici de Santa Madrona.
Enmig de tot l’enrenou de canvis i, encara, de nomenaments penjats, hi ha algun alt càrrec que dóna per fet sense discreció que el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, té els dies comptats. Insòlit si es té en consideració que ha estat ell qui fa pocs mesos ha desencallat, des del consens i l’entesa entre el Conseller i el sector, el futur negre que pintava per a la ILLC amb la Llei Òmnibus. O sigui que no se sap si el rumor és una gallejada o va de veres. Si és una bravatejada, sisplau, que algú pari els peus als bocamolls; no fan cap bé al Departament en aquests moments tan difícils. El que és cert és que Izquierdo fa mesos que no es reuneix amb cap dels càrrecs de la casa dels quals penja la Institució.
I a més desànim laboral, ‘no’ a tot, i la sensació general que, un cop més, Cultura no interessa al Govern.

La festa dels fatxes

Algú dubtava de que el concert d’exaltació feixista de Democracia Nacional no acabaria com el rosari de l’aurora es fes on es fes?
Les batusses que, any si any també, hi ha cada 12 d’octubre no són una causa de res, són la conseqüència de la permissivitat històrica amb que la política i la justícia espanyoles tracten els nostàlgics del feixisme i els antidemòcrates.
Si els jutges, la policia i els legisladors haguessin volgut acabar d’una vegada per totes amb l’exaltació pública del nazisme i la dictadura de Franco, ho haurien fet amb el mateix èmfasi amb que s’han aplicat sovint prohibint o il·legalitzant tot el que te a veure amb l’independentisme a qualsevol lloc de l’estat.
Però els han deixat fer, i així ens ha anat enguany: Càrregues al Poblenou, el bust de Companys destrossat a Lleida i dos joves atropellats per un cafre a Masquefa.
No estic d’acord amb els que diuen que el 12 d’Octubre no hi ha res a celebrar, crec que és un dia en el que, avui per avui, es commemora la tolerància amb les doctrines polítiques contràries a la igualtat entre les persones; o sigui: la derrota de la democràcia.

Dit a El Món a RAC 1 el 13 d'octubre de 2011

6/10/11

Títols al coll

El grec Petros Márkaris, flamant premi Pepe Carvalho, serà el dia 24 a Barcelona per firmar exemplars de la seva nova novel·la, que surt al mercat aquesta setmana i que, com totes, està protagonitzada pel tinent de la policia d’Atenes Kostas Jaritos. En grec la novel·la s’intitula ‘Deute sobirà’, un nom que diu clarament de que va, i encara més en estar situada a Grècia. Però l’editorial Tusquets, que publica Márkaris tant en castellà com en català, he decidit posar-li ‘Con el agua al cuello’ / ‘Amb l’aigua al coll’.
Casualment també aquesta setmana és previst que edicions 62 posi al mercat una novel·la policíaca escrita a quatre mans entre Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, en la que és la primera història on el comissari Slavo Montalbano i la inspectora Grazia Negro col·laboren per resoldre un cas. El curiós és que la novel·la s’intitula també ‘Amb l’aigua al coll’, ‘Aqqua in bocca’ en l’italià original.
Hem parlat altres vegades de les traduccions de títols segons els interessos de màrqueting editorial; fins i tot hi ha algú d’alguna editorial que se’ns ha empipat per haver-ho criticat. Evidentment que tothom està en el dret de traduir el títol d’una novel·la com ho consideri més convenient, però no cal ser un as de l’anàlisi de mercats per adonar-se de que la coincidència mimètica a les llibreries de dues obres d’autors i editors diferents, i fins i tot del mateix gènere narratiu, amb el mateix títol no beneficia a ningú. I molt menys als lectors, que amb embolics gratuïts així poden acabar engegant a passeig a un i l’altre. Per desfer embolics, Petros Márkaris atendrà personalment els seus lectors el mateix dia 24 a la tarda a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta.

29/9/11

Això no és Grècia, que guai!

He vist a una treballadora de la sanitat pública, dempeus damunt la taula de negociació, trepitjar amb fúria flamenca els documents amb els que sindicats i gerència de l’ICS intentaven arribar a un acord sobre les retallades en els sous, i he sentit una profunda vergonya de compartir ciutadania d’aquest país amb segons qui.I que ningú, amb sou fix i una retallada del 5% vingui a donar lliçons a un autònom a qui els ingressos han minvat un 20%. Entesos?
Després diuen que això no és Grècia. No, som pitjors: més mal educats, més maldestres a l’hora de treballar bé, i més escandalosament vehements a l’hora de protestar. Però de moment no necessitem cap rescat econòmic, i això ens fa creure millors. Del rescat moral que necessitem ningú no en parla, ningú no te la humilitat de dir que entre tots ho hem fet malament, que tots hem estirat més el braç que la màniga.
Els treballadors de la sanitat tenen molts motius per protestar. L’enfonsament de l’estat del benestar és també l’ensulsiada de la seva vocació de servei públic, de la seva passió per servir als seus veïns.
Però irrompre en una sala de negociacions on tots hi són representats, posar-se dempeus damunt les taules i patejar els documents objecte del diàleg, és indigne d’un professional sanitari.

Dit a El Món a RAC 1 el 30 de setembre de 2011

22/9/11

Una altra setmana

El nou format expositiu de la Setmana del Llibre en Català ha estat premonitori. Els palets de fusta d’emmagatzemar-hi totxos han servit per aixecar els mòduls (més barats que una carpa i infinitament més bells) que han acollit la ciutat dels llibres; tot un senyal de la voluntat de canvi de cicle i un pas decidit en la consolidació de l’actual format. Si els editors hi aposten del tot, com enguany ha fet Proa amb en Jaume Cabré, la Setmana serà la nostra rentrée; i llavors ja poden venir Amazons.
Però per arribar a aquest punt encara calen força setmanes. De moment està previst que els mòduls durin tres anys i que es puguin utilitzar per a d’altres fires a d’altres ciutats. I aquesta és una altra novetat que permeten els palets. S’ha acabat la Setmana simultània, és car i no funciona. El que proposen els editors és fer fires a viles i ciutats més petites. Hi ha la idea de treballar conjuntament amb l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), que fa anys que porta arreu del país amb gran èxit el seu Quiosc.cat. Vindria a ser semblant al model italià, del que ja n’hem parlat aquí. Petites fires de cap de setmana a ciutats amb poca infraestructura llibretera. Es pensa, erròniament, que tothom te una llibreria a l’abast i és fals. No tothom te temps d’anar a Barcelona, Vic o Reus a comprar. Ni tant sols totes les capitals de comarca tenen llibreria. I no tothom compra ni comprarà llibres a les botigues digitals. La prescripció del llibreter és insubstituïble. La idea inicial de la Setmana quan es feia a l’estació de Sants, que el llibre surti a buscar al lector, és encara ben vàlida avui. Ara cal portar-la a tot el país. Els mòduls de fusta hi ajudaran. Visca el totxo!

19/9/11

La salut personal

Ara diré una cosa força impopular: si els diners que Salut s’estalviarà tancant alguns CAP de nit, d’aquests que no hi va mai ningú, es destinen a desencallar de forma estudiada les llistes d’esperes a quiròfan; donem-ho per bo.
Posats a fer estalvi, si és que en sanitat s’ha d’estalviar més que en campanyes institucionals o protocol, millor fer-ho amb ordre i sentit. Tenir oberts alguns CAP tota la nit perquè hi vagi algú de matinada, potser camí del treball, per què fa quinze dies que li fa mal l’espatlla, i podria haver demanat de sobres hora al seu metge de capçalera, no només és antieconòmic; és una aixecada de camisa al sistema públic de salut.
Una altra cosa són els que estan allunyats dels hospitals i tenen feina.
Prioritzar intervencions, estudiar-les de forma personalitzada bo i atenent a una llista actualitzada de malalties, i l’obesitat mòrbida, les hèrnies discals i les pròtesis de genoll són malalties modernes, i actuar amb rapidesa i eficàcia, no és la perfecció del sistema, és clar, però és el que més s’assembla a un tracte sanitari personal en temps de vaques magres com els que corren.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de setembre de 2001

16/9/11

Jordi Dauder, la voz activista de la escena

En tiempos como estos en que la catadura moral de muchos personajes es tan baja que son capaces de asegurar públicamente que se les tiene envidia porqué son guapos y ricos, la firmeza ética y la actitud pública del actor, escritor y activista Jordi Dauder (Badalona 1938), eran un trazo exquisito de su personalidad que le daban una dimensión humana que él aprendió a proyectar como artista. Lo demostró escribiendo novelas y poemas y, sobretodo, actuando. Y en todas esas facetas jamás olvidó la necesidad de expresar el profundo malestar político y social de tanta gente que a la que él daba la voz pública que no tenían. A ello también ayudaba su voz profunda, pausada y contundente, como un quebranto en el aire. Sólo el cáncer lo derrotó. Jordi Dauder falleció ayer en la clínica Ruber de Madrid a la edad de 73 años.
Dauder iba para médico. Se cuenta que decidió dedicarse a la interpretación cuando, a los cinco años, vio como su padre era encarcelado por a dictadura. Quizás pretendió con ello reivindicar la obra dramática de su progenitor, autor teatral.
Licenciado en Bellas Artes por la la Universidad de Barcelona, y en Historia contemporánea por la Universidad de París, donde tuvo que exiliarse por motivos políticos durante más de 15 años, Jordi Dauder comenzó en el teatro a la par que en los movimientos político de base. Él si que estuvo en el mayo francés; es más, fue uno de los protagonistas y fundador de la Liga Comunista Revolucionaria, hoy una de las olvidadas siglas hijas del 68. Al regresar a Barcelona fundó la librería Eina y coordinó la revista de debate y análisis literario ‘Quimera’, de la que fue colaborador hasta sus últimos días.
Dauder comenzó tarde su carrera de actor, en la década de los 80. La sala Beckett y Sanchis Sinisterra le acogieron, y allí hizo desde clásicos como Medea, hasta obras de Beckett, Shakespeare o Chéjov. José Luis García Sánchez en ‘El lector por horas’, Calixto Bieito en ‘Un día’ y ‘Los enamorados’, Xavier Albertí en ‘Antonio y Cleopatra’ o la Medea dirigida por Núria Espert fueron los directores que lo lanzaron a la popularidad en los escenarios teatrales.
Pero ya se sabe que la verdadera popularidad la da la tele. En este medio Jordi Dauder fue aclamado por el público en su papel de Mateu Monolís, en la serie ‘Laberint d’ombres’, emitida en las sobremesas de TV 3 entre 1996 y 1998 y donde actuó al lado de prestigiosos actores como Emma Vilarasau o Montserrat Salvadó. También trabajo en otras series como ‘Los misterios de Laura’, ‘Guante blanco’, ‘Herederos’, ‘El comisario’, ‘Esencia de poder’ o ‘Los hombres de Paco’.
A lo largo de los años 90 participó en numerosas películas, muchas de las cuales dirigidas por su amigo Ventura Pons: ‘Los sin nombre’ y ‘Said’, ambas de 1999; ‘Caricias’, 1998; ‘No se puede tener todo’, 1997; ‘Menos que cero’, 1996; ‘El pasajero clandestino’, 1995; ‘El porqué de las cosas’, 1995; ‘Los mejores años’, 1994 y ‘Havanera’, en 1993. También participó en la película de Pere Portabella ‘ El pont de Varsovia’.
Por su trabajo en ‘Camino’, de Javier Fersser, recibió el Goya al mejor actor de reparto en 2009. Ese mismo año trabajó en ‘el amor y optros diablos’ y ‘Negro Buenos Aires’. El año anterior había participado en la primera película dirigida por el escritor Michel Houellebeq, ‘La posibilidad de una isla’ y en 'Azaña, cuatro días de julio', película por la que recibió el Gaudí de la Academia de Cine Catalana al actor protagonista (2009).
Gregory Peck, Rod Steiger, Nick Nolte o Richard Harris fueron algunos d elos actores a los que Jordi Dauder prestó su profunda voz.

15/9/11

La clau de Fornas

Quan l’any 1963 van aparèixer els primers títols de ‘La cua de palla’ alguna cosa va començar a canviar a la cultura catalana. I no només per la irrupció del gènere negre gràcies a Manuel De Pedrolo, a qui mai no hi estarem prou agraïts per l’esforç de modernitzar una cultura literària carrinclona, sinó pel salt endavant del concepte gràfic que va viure el llibre. El dissenyador Jordi Fornas en va ser responsable. Ell va crear la imatge groga i negra tan característica de la Cua (groc per I libri Gialli de Mondadori i negra per la Noire de Gallimard), que associa aquesta violenta combinació a la narativa de Hammet, Chandler o Mcdonald.
En plena Setmana del Llibre en Català, a punt d’aparèixer un complert assaig sobre la Cua de Palla, obra d’Àlex Martín i Jordi Canal amb portada de Fornas, ens ha arribat la noticia de la mort del dissenyador el passat 1 de setembre, als 83 anys.
Format a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi i pensionat a París, Jordi Fornas (Barcelona 1927) va configurar un estil personal a partir del figurativisme amb un punt cubista de la primera època. Pintor, escultor i fotògraf, la seva faceta més coneguda, però, va ser la de dissenyador. Sense fer gaire soroll, ell ha estat un dels que va treure el disseny de l’artesania dels tallers d’arts gràfiques per convertir-lo en una forma de comunicació fortament imbricada amb l’art i el seu temps. La seva expressivitat innovadora van contribuir a que Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista "Serra d'Or" i la discogràfica Edigsa fossin productes moderns i homologables arreu del món des dels primers moments.
Vull pensar que, com a mínim, a la pròxima BCNegra podrem veure una antològica de l’obra de Fornas.

Ia Clua, precursor del pop catalán

Hay canciones que pasan al imaginario popular de una generación sin necesidad de haber sonado mil veces en la radio o de estar colgadas en la red. ‘Un gran dia’, ‘Chchonera’s cat’ o ‘El gesamí i la rosa’ (sobre un poema de Josep Carner) son de esas. Las tres fueron escritas e interpretadas en los setenta por el dúo Ia i Batiste. Uno de sus miembros, Ia Clua, falleció ayer en Barcelona a la edad de 60 años víctima de un cáncer.
Nacido en 1951, Ia Clua debutó en la música en 1967, cuando creó el grupo Dos+1 junto a su hermano Jordi y a Manuel Joseph (Orquestra Plateria). Durante unos años fueron habituales en numerosos recitales de ‘cançó’, actuando junto a Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.
Tras gravar cinco elepés, precisamente reeditados este mismo año, el grupo se disolvió. Los años setenta albergaban nuevas expectativas para la música en catalán. Superada la estética de la ‘chanson’, el pop i el jazz-rock abrían nuevas corrientes creativas. Los recitales en teatros o ateneos locales dejaron paso a salas como Zeleste o Magic, y los festivales reivindicativos de ‘senyeras’ y cánticos se vieron superados por festivales como el Canet rock, de estética Woodstock y porros cervezas y amor en lugar de banderas.
Ia Clua creó entonces, junto a Jordi Batiste, ex Tres tambors y Màquina!, un dúo que forma parte por derecho propio del patrimonio cultural catalán. Fusionando aires folk con rock progresivo y unas letras a medio camino entre la tradición poética catalana y el surrealismo, Ia y Batiste sentaron las bases estéticas del movimiento de la Ona Laietana, auténtica génesis de la música moderna en catalán y de la cual todos los grupos actuales son deudores; a pesar de que han tardado bastante mas de lo debido en reconocerlo. Con tan solo dos discos en su carrera, ‘Un gran dia’ (1973), ‘Chichonera’s cat’ (1975), de títulos homónimos de las canciones mas conocidas de cada uno. En 1976 decidieron separarse.
Ia Clua puso en marcha un proyecto más propio llamado Moto Clua, que contó con productores de lujo como Joan Manuel Serrat o Josep Maria Bardagí para su único disco, ‘Amic majestic’ (1978). Por su parte Jordi Batiste se trasmutó en Rocky Muntanyola.
Pero la sombra de Ia y Batiste era más alargada de lo que los alocados setenta presagiaron. Tras el insospechado éxito de la reedición en cd de sus discos, en 1993 el dúo decide volver en un histórico concierto en el antiguo Espai de Música de la Generalitat. Junto a amigos como Pep Sala, Santi Arisa, Els Pets o Max Sunyer, el concierto fue gravado y editado en un exquisito álbum doble titulado ‘En directe’ que hizo derramar más de una lágrima a algún ya mayorcito exparroquiano del Zeleste. Dos años después el dúo gravó ‘Esfera malheur’ (1995), un disco con canciones inéditas, tras el cual cesó ya para siempre sus actividades.
En solitario Ia Clua lanzó en 2006 el disco ‘El món on vius’, con colaboraciones de Pep Sala, Max Sunyer y Josep Maria Paris. Ia Clua no abandonó jamás la música. Se dedicó a la producción, y como compositor es autor de la sintonía de la emisora RAC 1.
Los funerales por Ia Clua tendrán lugar esta mañana en el oratorio de Sant Gervasi.

Jordi Pere Cerdà, cronista de la Catalunya del Nord

A veces hay artistas capaces de cambiar, con su obra, las anomalías de una historia perversa y fatal. Jordi Pere Cerdà, pseudónimo de Antoni Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920), fue uno de ellos. El poeta y narrador de las tierras francesa de habla catalana falleció ayer en Perpinyà a la edad de 91 años.
El tratado de los Pirineos de 1659, que puso fin a la guerra de los Treinta Años entre España y Francia, supuso la partición del territorio histórico de Catalunya al ser transferido a la corona francesa el condado del Rosselló i la mitad de la comarca de la Cerdanya. El rodillo homogeneizador francés ha intentado a lo largo de estos tres siglos y medio acabar con cualquier rastro de la lengua y la cultura catalanas, propias de las gentes de aquel territorio. Por suerte a lo largo de los tiempos ha habido personas que han dedicado su vida a mantener y expandir este legado y evitar su desaparición. Antoni Cayrol, que siempre escribió bajo el seudónimo de Jordi Pere Cerdà, fue uno de ellos, quizás el mejor, puesto que no solo trabajó para mantener viva la lengua, sino que fue el poeta de los paisajes y las gentes de la Cerdanya y el Rosselló. Hizo de sus formas de vida literatura. Y ello ayudó a expandir el catalán por todas las tierras ahora francesas.
Como poeta se dio a conocer en la revista ‘Tramontane’ de Perpinyà. Los volúmenes ‘Obra poètica ‘(1966) y ‘Poesia completa ‘(1988) recogen toda su producción lírica, escrita durante los años que vivió en Sallagosa. En 1964 se estrenó en el Romea su obra ‘Quatre dones i el sol’. Pero fue su faceta narrativa que le dio a conocer a los lectores. Los relatos ‘Contalles de Cerdanya’ (1959), ‘Col.locació de personatges en un jardí tancat’ (1984) y se sobre todo la novela ‘Passos estrets per terres alte’s (1998), donde narra las huídas de perseguidos por las SS a través de los Pirineos, situaciones en las que él participó activamente, consagraron su papel de voz fundamental de la literatura catalana por su capacidad de hacer de puente cultural entre Catalunya y el Rosselló.
Jordi Pere Cerdà dejó su comarca para trasladarse a la capital del Rosselló, Perpinyà, donde impulsó en los años 60 la Librería Catalana y participó en la creación del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Su trayectoria ha sido reconocida con los premios de la Crítica de Serra d'Or (1985); Creu de Sant Jordi (1986); Premi de Literatura de la Generalitat (1989); Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995); Premio Nacional de Literatura (1999) y el Prix Méditerranée Rousillon (2007).

14/9/11

Manel Vallès, ‘Totó’; payaso

Cuando muere un payaso se apaga una luz de esperanza en el mundo. Así se recibió en el mundillo del espectáculo que el lunes estaba de gala en Barcelona, pero sobretodo en miles de corazones de aquellos que algún día, siendo niños o no tanto, rieron con él, la sorprendente e inesperada muerte de Manel Vallès, el célebre ‘Totó’, la mejor nariz roja del siglo XX junto a Charlie Rivel i Tortell Poltrona.
Fue el sábado, a los 77 años y en el hospital de Calella (Maresme). Ingresó de urgencias porqué se había sentido indispuesto en su domicilio de la vecina Malgrat de Mar. Y la sonrisa nostálgica pero franca y abierta, se apagó para siempre. Nos queda el recuerdo de su nariz, que en un payaso es la memoria de su obra.
‘Totó’ era un augusto. En la tipología clásica del payaso, contra el rigor y la represión del mundo adulto que representa el ‘clow’, el augusto pone en escena la extravagancia, el absurdo, la revuelta, la sagacidad, la habilidad para reírse de la miseria del mundo que nos rodea. La leyenda dice que el primer artista que interpretó este papel era un mozo de pista ebrio (de ahí la nariz roja) del circo Renz de Berlín a finales del siglo XIX. Esa habilidad para reírse de lo trágico de la existencia fue la mejor característica del arte de Manel Vallès. Con él crecieron algunas generaciones de niños y niñas que, quizás hoy, en recuerdo a ‘Totó’, pero también a su infancia revoltosa, tengan un minuto de su día para reírse de las bajezas de la vida como les enseñó a hacerlo el genial payaso. También siendo un niño, Vallès había mostrado su pasión por hacer reír. Y a esta actividad que va mucho más allá de una profesión, dedicó en cuerpo y alma toda su vida.
Vallès se hizo muy popular al crear en 1982 la pareja ‘Hermanos Totó’ junto a su mujer, la sueca Rose Marie Risto, a quien había conocido en un circo; como no. Pero su carrera era ya entonces larga y fecunda. Había debutado con apenas 12 años con los Hermanos Martini (1957-1973), donde fue el primer Augusto del trío. Posteriormente formó parte del recrecido cuarteto Martini-Llata (1973-76).
A lo largo de su carrera Manel Vallès había actuado en el circo portugués Coliseo do Recreios (1961); el popular Price (1967); los franceses de Sabine Rancy, y Pinder Jean Richard (1972 y 1975); los alemanes Althoff, y Wenneweis (1971 y 1976), y el sueco Scott (1962). En 1974 ya fue requerido para participar en el Festival Internacional del Circo de Montecarlo, la más importante cita mundial de este arte.
En el año 2006 ‘Totó’ recibió el ‘Nas d’Or’ del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat. Aquel día Vallès reconoció que el reconocimiento de su país era el cenit de su carrera artística. Retirado de la escena hace cinco años, el payaso estaba preparando su biografía, cuya aparición estaba prevista para el próximo año.
El funeral por el artista tuvo lugar ayer en Malgrat de Mar.

11/9/11

Josep Termes, el historiador nostálgico

Nacido en julio de 1936 en el seno de una familia de abstracción obrera y muy politizada, Josep Termes, que falleció ayer en Barcelona a los 75 años, fue historiador por ‘nostalgia ambiental’, según declaró en una ocasión a la revista de historia l’Avenç, en cuya fundación participó y en la que se forjaron historiadores como el hoy Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell.
El catalanismo, la República o el Movimiento Obrero fueron temas de conversación de Termes ya desde crío. Años después, y tras haber pasado por la facultad de Farmacia de la Universidad de Barcelona (1953-57) y por la de Letras (1957-1962) tras el movimiento estudiantil de 1956, se especializó en historia contemporánea con especial dedicación a la historia del obrerismo. La influencia que provocó en el joven historiador la lectura de la obra de Casimir Martí ‘Orígenes del anarquismo en Barcelona’ le llevaron a estudiar el movimiento obrero, especialmente el anarquista, en la Catalunya y España de los siglos XIX y XX. Su tesis doctoral de 1972, ‘Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1864-1884’, ha sido también la obra de toda una vida. Hace unas semanas ha aparecido publicada una voluminosa obra de síntesis titulada ‘Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1980 (l’Avenç / RBA), un trabajo inmenso, pero en nada condescendiente para con el anarquismo. Fue tal la fidelidad de Josep Termes a sus orígenes que vivió siempre en el Camp d’en Grassot, en el popular barrio de Gràcia de Barcelona, uno de los núcleos fundacionales del anarquismo de la ciudad.
Uno de los pilares de su obra historiográfica ha sido la revisión de las teorías que sitúan la irrupción y consolidación del catalanismo político estrictamente en el ámbito de la burguesía. A partir de su participación en el Col·loqui d’historiadors de 1974, en el cual presentó su ponencia ‘El nacionalisme català, problemas d’interpretació’, Josep Termes dedicó muchos esfuerzos a defender la importancia del catalanismo obrero y popular en la conformación del nacionalismo moderno. Su libro ‘Les arrels populars del catalanisme’ (1999) es quizás la más documentada obra sobre este tema
Pero a pesar de su indiscutida categoría intelectual, las agrias trifurcas que el gremio de los historiadores mantiene entre ellos por la interpretación en clave nacionalista, o no, de la historia, situó a la fuerza a Termes del lado de los nacionalistas, hecho que le valió más de una polémica y fuertes críticas de numerosos colegas.
Su predisposición a no dar nada por zanjado y a releer la historia siempre que objetivamente sea posible, le llevaron a ser expulsado del PSUC en 1974 por discrepar con Manolo Sacristán sobre el asesinato de Andreu Nin y, más recientemente, a mostrarse crítico con el proyectos de la Memoria histórica, no por la intención de la idea, sino por el uso ortodoxo que se puede hacer de la realidad histórica. Para que lo entiendan, aunque la frase no es suya, fue Termes quién la popularizó: ‘de aquel desastre todos llevamos mierda bajo la suela de los zapatos. Todos somos culpables, solo son inocentes los muertos’. Cabe más claridad?
Termes fue expulsado de la universidad de Barcelona en 1958, siendo estudiante, y en 1966, a raíz de la Caputxinada, siendo profesor, situación que no impidió que retornara en 1968 como miembro del equipo fundador de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). En 1991 pasó a formar parte del Institut Universitari Vicenç Vives de la universidad Pompeu Fabra (UPF), de la que se jubiló en 2006, año en el que fue galardonado con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Anteriormente, en 1990, había recibido la Creu de Sant Jordi.

8/9/11

Esperant (o des)

La Setmana del llibre en català, que s’inaugura demà, pot arribar a ser la rentré editorial que no tenim, però també podria no ser-ho si l’ajuntament de Barcelona no hagués avançat la seva ajuda econòmica als organitzadors. Els diners que l’Institut d’Indústries Culturals tenia destinats a la Setmana van haver de tornar urgentment cap a Economia per tapar algun forat. I com que els bancs no en volen saber res d’avals de la Generalitat, el tinent d’alcalde Jaume Ciurana ha hagut de sortir al rescat de la festa que enguany protagonitzarà la nova novel·la de Jaume Cabré ‘Jo confesso’ (Proa). Aquest gest municipal és una bona noticia per la Setmana, que sembla haver trobat per fi un interlocutor favorable a l’ajuntament. Tant de bo serveixi per consolidar-la d’una vegada. Esperem-ho.
Com també esperem el nou programa de llibres del 33. Es dirà ‘Via llibre’ (sic?), el dirigirà Jaume Clèries, creador del canal cultural de Canal +, el farà gent de la casa, tindrà d’assessor el periodista literari Ricard Ruiz i s’estrenarà el dia 27 de setembre. Serà un programa d’aquests moderns sense presentador i on prevaldrà la difusió i la informació a la crítica. La participació dels lectors i la diversificació de l’espai a través de les xarxes socials serà una característica essencial. O sigui que, per ara, s’han acabat les tertúlies llibresques a la tele. Però els i les fans d’Emili Manzano no han de patir, tornarà l’any vinent al canal amb un programa de filosofia.
També esperaven Andrea Camillieri molts lectors diumenge passat a ‘Negra y criminal’. Els llibreters van dir ‘escoltarem la veu de Camillieri’ i molts es van pensar que hi seria. Han sentit a parlar d’enregistraments fonogràfics?

7/9/11

Els pans i els peixos

Després de dissoldre els projectes estel·lars del tripartit en matèria educativa: sisena hora, ordinadors i setmana blanca, a l’arrencar el curs el Departament d’Ensenyament s’ha topat amb la cruel realitat de tenir 6 mil estudiants més dels previstos a l’educació obligatòria, dels quals molt pocs són emigrants senyors Albiol i Anglada, i ni cinc al calaix per contractar mestres o construir aules.
Per resoldre aquesta complicada equació la consellera Rigau ha intentat fer una mena de multiplicació dels pans i els peixos a còpia d’augmentar les hores lectives als mestres i de convertir en classes laboratoris i biblioteques. Però el que a la història Sagrada és possible, a la història real, que de sagrada en te ben poc, no passa de ser un pedaç difícilment sostenible, començant pel ball d’horaris.
Resultat: un caramull de situacions anòmales que segur no acontenten a ningú, i la terrible sensació de que l’educació no ha deixat mai de ser un terreny de batalla polític.
Ah, i la possibilitat de que es carreguin la immersió que penja com una condemna, no tan sols damunt l’estament educatiu, sinó tota la societat catalana.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de Setembre de 2011

La llengua com a pàtria

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.

29/8/11

Heribert Barrera: primer President del Parlament de Catalunya

A Heribert Barrera lo perdieron el patriotismo y una excesiva dimensión histórica cuando aceptó la presidencia del Parlament de Catalunya en 1980, en las elecciones de la restauración del legislativo catalán. La misma transcendencia con la que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al partido que él había reorganizado en la clandestinidad interior desde 1952, contribuyó a hacer presidente a Jordi Pujol, condenaron a la crisis y una larga travesía del desierto a la formación independentista. Una vieja y conocida situación en ERC. Heribert Barrera, nacido en Barcelona el 6 Julio de 1917, falleció el sábado en la misma ciudad a los 94 años de edad tras haber padecido una embolia hace unas semanas.
En 1980, a pesar del apoyo de los 14 diputados de Esquerra, Jordi Pujol formó gobierno en solitario, concediendo, eso sí, la presidencia del Parlament a Barrera. En los siguientes comicios autonómicos ERC se quedó tan solo con 5 diputados y casi la mitad de los votos.Heribert Barrera había iniciado su carrera política en 1934 en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya y en el bloque escolar nacionalista. En 1935 ingresó en las Juventudes de Esquerra Republicana de Catalunya. Tras colaborar en la victoria del Frente Popular en 1936, del que ERC formaba parte, y luchar en los frentes de Aragón y del Segre como artillero, Barrera se exilió a Francia en 1939, permaneciendo en aquel país hasta 1952, cuando regresó clandestinamente a Catalunya para reorganizar de nuevo el partido.
En 1976, fue elegido secretario general del partido, cargo que ocupó hasta 1987. Fue elegido diputado en las primeras elecciones generales de 1977, en las que ERCV se presentó en forma de coalición por no haber sido aún legalizada, y en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, convirtiéndose en presidente de la cámara entre 1980 y 1984.
Entre 1991 y 1994 fue eurodiputado. El era el número 2 de la lista; el acuerdo electoral de la coalición Por la Europa de los pueblos indicaba que él y Carlos Garaicoetxea (Eusko Alkartasuna) deberían alternarse durante la legislatura. También entre 1991 y 1995 Barrera ocupó la presidencia de ERC, y en el año 2000 recibió la Medalla de Honor del Parlament de Catalunya.
A pesar del innegable vigor y tenacidad de su activismo político en defensa de las libertades democráticas de Catalunya, sus declaraciones políticas o, en alguna ocasión, respecto la influencia de la inmigración en el tejido social de Catalunya, le llevaron a granjearse no pocas críticas.
Al margen de su actividad política, Heribert Barrera se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad de Barcelona, y posteriormente en Físicas y Matemáticas por la de Montpelier. Más tarde se doctoró en Físicas por la Sorbona de París. Desarrolló su tarea científica en el Instituto Químico de la universidad de Montpelier, donde trabajó también como profesor. Fue agregado de investigaciones del Centre National de la Recherche Scientifique de Francia, y becario posdoctoral en la Universidad de New Hampshire (Estados Unidos). También fue catedrático contratado de Química Inorgánica en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Entre 1944 y 1984 publicó numerosos estudios científicos en las más prestigiosas revistas internacionales y obtuvo el premio Prat de la Riba del Institut d’Estudis Catalans (del cual fue miembro emérito) por su trabajo "Nuevas contribuciones a la síntesis de ácidos arilalifáticos y a la teoría de la acilación intramolecular". Heribert Barrera fue también presidente de la Sociedad Catalana de Ciencias Físicas, Químicas y Matemáticas y presidente de la sección de ciencias. Miembro de la Société Française de Chimie y de la American Chemical Society.

19/8/11

B-16, una icona pop

Pel que hem vist fins ara, la cita papal amb el jovent catòlic a Madrid te força de màrqueting i de política i, francament, molt poc d’evangelització. El jovent alegre i moderadament fester que inunda i acoloreix els carrers de la ciutat confegeix a Benet 16 un caràcter d’icona pop i ídol de masses imprescindible avui en dia per col·locar un producte al mercat, inclòs el mercat espiritual. I ho dic en el millor sentit del terme.
Després, quan parla, no s’està de criticar amb contundència algunes de les polítiques adoptades pel govern. Quan el Papa ha carregat contra ‘els que es creuen Déu i decideixen sobre qui és digne de viure’, als socialistes els han d’haver xiulat les orelles, una cosa ben poc agradable a tres mesos de les eleccions. I per aquest pedregar aniran les coses a cadascun dels 9 discursos que pronunciarà. No crec que ningú es sorprengui a aquestes alçades, oi?
Al cap i a la fi, quan Benet diu als joves quer resin perquè el missatge de l’església arribi als laics, està parlant indirectament a la immensa majoria de ciutadans d’aquest estat dit Espanya que, batejats o no, i fins i tot creients, senten el missatge de la jerarquia eclesiàstica com una veu que ressona lluny de la seva realitat.

Dit a El Món a RAC 1, el 19 d'agost de 2011

4/8/11

Captius i desarmats

Captiu i desarmat l’euro i el banc central europeu, els especuladors internacionals han augmentat fins l’ofec el setge al deute dels països de la Unió que són a la corda fluixa amb Espnaya al davant.
Deixant el deute en mans d’inversors de metxa curta i sicaris del poder financer mundial, és a dir, no democràtic, i sense capacitat per generar inflació per l’antic pànic dels alemanys, a la que van maldades la moneda única gestionada amb criteris divergents és una olla de cols.
Amb les agències de raiting, propietat dels grans bancs d’inversions, llençant porqueria sobre Europa i posant en evidència la petitesa de la classe política continental, l’amenaça de les Assegurances d’Impagament (CDS), la principal arma amb la que s’especula contra el deute europeu, a hores d’ara, són ara per ara un escull insalvable per calmar aquesta tempesta als mercats que, més que un aiguat, és una guerra de dimensions incalculables i en la que cada fita es conquesta a sang i foc.
Amb un govern en funcions i una oposició sense criteri ni rigor, la veritat és que Espanya te el perfil idoni per ser la propera víctima dels voltors del deute. A Angela Merkel no li deu importar gaire.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 d'agost de 2011

28/7/11

El jazz a l’aula

La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.

25/7/11

La història inacabable

Si una llei que consisteix simplement en tornar uns documents als seus propietaris legítims encara no s’ha acabat d’aplicar del tot sis anys després d’haver estat aprovada, te tota la raó el conseller Mascarell quan diu que ‘és un signe inequívoc que alguna cosa no respira bé en el model cultural que Espanya ha construït en aquests anys de democràcia’.
Ara, això no és nou. Des del 2005 han passat uns quants consellers i ministres i, de les successives reunions entre ells, mai no s’ha pogut dir que la sintonia que hagi primat sigui la d’entendre la realitat culturalment diversa i diferent de Catalunya i, per tant, les nostres reivindicacions més que legítimes en aquesta matèria.
Però tampoc no ens esgarrifem, perquè aquesta escassa comprensió governamental es correspon exactament a la que tenen la majoria de ciutadans de la resta de l’estat.
La ministra González Sinde diu que aquest llarg procés de devolució de tot el que hi ha a Salamanca i és nostre acabarà d’aquí a uns mesos. Jo ho celebro; però li recordo que encara queda per retornar una quarta part, no quatre banderins com s’havia dit fa uns dies, i que això no és poca cosa.
No sóc mal pensat, només aviso, no fos cas que no hi hagués prou furgonetes per al transport.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 de juliol de 2011