27/11/14

Buenos Aires negra

La capital argentina i els seus novelistes criminals tindran especial protagnisme durant la propera BCNegra (del 29 de gener al 8 de febrer). Buenos Aires serà la ciutat convidada durant les festes de la Mercè 2015, i la trobada de novel·la negra s’hi avançarà atorgant protagonisme a uns quants autors d’allà. A més d’Ernesto Mallo i Clàudia Piñero, que gairebé ho tenen tot ediat aquí, hi seran Tatiana Goransky, quina ‘Quién mató a la cantante de jazz’ no es troba ni a les llibreries de vell de l’avinguda Corrientes, i Juan Sasturain, que està triomfan entre els nombrosos aficionats al gènere amb ‘Dudoso Noriega’ (ed. Sudamericana), el darrer lliurament del seu peculiar personatge Etchenique que va debutar fa anys al mateix segell amb ‘Manual de perdedores’.
Però a més dels autors convidats a BCNegra, a la ciutat portenya la negror te una important presencia a les lleixes de les llibreries de més ringo rango com Ateneo o Losada. A la col·lecció de butxaca Código negro, d’editorial Punto de encuentro, entre moltíssims títols d’autors de casa hi destaquen Rubén Tizziani i Eduardo Monteverde. A Extemo Negro, d’editorial Nuevo Extremo, aquesta primavera avançada i calorosa aposten per ‘Petite Mort’, de Matías Bragagnolo i ‘La búsqueda’ del tesoro’, d’Álvaro Abós. l’Editorial Bajo la luna, a la col·lecció Buenos i breves tira per la periodista i curadora d’art Beatríz Vignoli amb la reedició de ‘Reality’ i amb ‘DAF’, un títol que tanía al calaix i que ara s’ha editat. La llista d’autors i títols és llarga. Demanarem als convidats que ens facin una bona radiografia de la negror portenya, què va molt més enllà de la mala vida que mostra tothora la televisió i què, per ara, te poc de novel·lesc.

21/11/14

Jazz 'manouche', el ritme de L'H

Amb l'impuls del guitarrista Albert Bello i de l'escola municipal de música (EMCA), la ciutat de L'Hospitalet recupera un jazz genuïnament europeu.


El guitarrista Django Reinhardt

Quan estudiava guitarra a l'Aula de Música Moderna, l'Albert Bello no s'imaginava que simplement escoltant una casset canviaria radicalment la seva percepció de la música i, de passada, de la vida. Cap a 1993-94 el que li agradava a aquest músic de L'Hospitalet de Llobregat era el guitarreig demolidor de Joe Satriani, per dir-ne un. Fins que un company va arribar un dia a classe tot excitat i li va fer escoltar una cinta al radiocasset de la furgo. Allò era el ritme definitiu, un virtuosisme aclaparador, una màquina de swing, una mà esquerra prodigiosa movent-se pel màstil de la guitarra i una sensibilitat harmònica que, per fi, acostava l'art a la vida. L'Albert en va quedar embadalit. El responsable d'aquella revelació era el guitarrista gitano francès Django Reinhardt, creador de l'estil que aquí coneixem amb el nom de jazz manouche, dit també gypsy jazz. Però a meitat dels 90 això de conèixer era més que relatiu. L'únic estil genuïnament europeu de jazz estava pràcticament oblidat a Catalunya. I no era que no s'hagués difós.
Nat a Bèlgica, gitano d'origen sinti, Jean Baptiste Django Reinhardt va aprendre a tocar la guitarra a les tabernes i als campaments de la periferia de París, on va anar a viure de petit. En un moment en què l'amplificació encara no s'havia apoderat de la música, ell va fusionar el swing, en boga als 30, i la tradició gitana de l'est, creant l'únic estil de jazz genuïnament europeu. Amb Stéphane Grappelli va fundar el Quintet del Hot Club de France, que va impressionar el mateix Duke Ellington, qui el va convidar a fer de solista de la seva orquestra a meitats dels 40. Abans, al gener de 1936, Django va actuar a Barcelona.
En aquell temps la ciutat bullia amb les més modernes tendències culturals d'arreu del món. El Hot Club va engegar el festival de jazz, i a la tercera edició va contractar el quintet francès. El concert de Django va ser el 29 de gener al Coliseum. La vetllada va seguir en una sala de festes de la mateixa Gran Via, en un esbojarrat sopar i ball durant el qual algú va robar la recaptació del concert deixant els músics sense ni un ral. Django va acabar de matinada tocant sota el pont de Marina amb uns gitanos acabats de conèixer, i el quintet va haver de tornar a París pagant-se el tren de la seva butxaca i amb una botifarra per cap per únic queviure. Aquí es va acabar al peripècia catalana del gran Django Reinhardt. Poc després la guerra va acabar amb la llibertat i el cosmopolitisme de Barcelona i el jazz manouche va decaure. A penes als anys 50 i 60 Pere Bonet, conegut com Bonet de San Pedro, que coneixia el jazz i el swing gràcies a la guitarra de set pessetes que la seva mare li havia comprat de ben jovenet, va incorporar elements de la música de Django als seus arranjaments i composicions. I poc més.

Albert Bello durant la presentació del disc Experiment 1.0 a l'Auditori

L'Albert Bello és un home de mirada vagament somiadora, un romàntic de la música, però també un entusiasta amb una capacitat de treball inesgotable. Atrapat en la teranyina melòdica del jazz manouche des d'aquell casset, aviat va intentar amb el seu amic Albert Faz imitar l'estil.
Però l'escassedat de discos al magre mercat barceloní, i ja no en parlem de concerts, li ho posaven difícil. El primer concert que va escoltar va ser el de Robin Nolan, que corria per Barcelona. I no va deixar de fer provatures. Fins que l'any 2001 va debutar amb Les deux guitarres trio (amb Valentín Moya i Oriol González al contrabaix). L'aposta pel manouche estava feta definitivament. Django tornava a Barcelona.
Samois-sur-Sêine és un poblet al sud de París. Aquí es va retirar Django en tombar els 50, cansat del show bussines. Sense deixar de compondre, va viure modestament a la seva caravana fins que va morir per un vessament cerebral el maig de 1953 amb 43 anys. Cada any milers d'aficionats d'arreu es troben aquí per viure el festival consagrat a ell. A l'escenari, situat en una illa del riu, hi toquen les grans figures del gènere i els millors músics de jazz del moment (l'any passat Pat Metheny entre d'altres). Però l'autèntic festival és al campament que s'instal·la als voltants. Quan l'Albert Bello va anar per primer cop al festival l'any 2002 va embogir. Literalment. No va parar de prendre notes i fins i tot de dibuixar la posició dels dits damunt els trastes de la guitarra. En acabar patia estrès.
Aquell mateix any comença a fer classes de guitarra a L'Hospitalet, la seva ciutat. El 2005 l'ajuntament crea l'Escola de Música Centre de les Arts, (EMCA) i les classes passen a formar part de l'estructura d'ensenyament musical públic de la ciutat. El centre aposta pelmanouche com a senyal d'identitat de l'escola i la ciutat. Ara hi ha 80 estudiants de guitarra entre nens i adults. Ell redacta els manuals de jazz manouche i en dirigeix els estudis. A l'EMCA hi va gent de tot: professionals que volen conèixer l'estil, semiprofessionals, gent que només ho fa per divertir-se creativament i nens, cada cop més canalla que se sent atreta per les harmonies swingades. L'ensenyament es fonamenta en el treball en grup.
Però com que el cap no li para, mai no en té prou. Amb la Sandra Anglès, la seva companya, el 2010 creen el festival Django L'H, del qual dijous en va arrencar la cinquèna edició amb unes expectatives immillorables. El festival forma part de l'agenda de priotitats de la ciutat, i hi han actuat els més grans, de Tchavolo Schmitt a Les Doigts de l'Homme passant per Robin Nolan o Brady Winterstein. Enguany serà Biréli Lagrène Gypsy Project qui entusiasmarà els cada cop més nombrosos aficionats. Si al 2002 va anar a Samois a aprendre, l'any passat va ser el director del festival francès qui va voler parlar amb ell del renaixement del jazz manouche a Catalunya.
I quan acabi el festival de L'Hospitalet, l'Albert i el violinista Oriol Saña, amb qui ha gravat Experiment 1.0, un disc que va més enllà del clàssic de Django i que no para de tocar en directe, marxen a Boston a actuar i gravar un nou treball amb músics locals. Seran deu dies, després tornarà a les jam sessions dels diumenges a la nit al Pipa Club, a les Nits per Django dels divendres a la nit o els cicles Entre les cordes, on noms de reconegut prestigi fan concert i masterclass. I pel mig segur que va a París a tocar amb els seus col·legues al Chope des Puces, lloc de culte on també tocava Django. I és que com sosté ell: «La continuïtat d'un projecte depèn més de l'esforç i les ganes que dels diners». I el seu projecte és fer del jazz manouche el ritme de L'Hospitalet.

20/11/14

Casa Anita 10

Fa deu anys l'Oblit Baseiria, una de les millors editores dels darrers anys, se'n va afartar de suportar controllers engominats, va deixar Columna i va obrir una petita llibreria infantil a Gràcia. No es va complicar la vida; li va posar Casa Anita, que era el nom de la merceria que ocupava abans el local del carrer de Santa Eugènia. Era la tardor de 2004. Dissabte va fer una festa per celebrar els deu anys de la llibreria, una de les pioneres de la florida llibretera d'aquest autèntic barri de les lletres de BCN. Ben aviat una cosa va portar a l'altra, i l'Oblit va parar atenció als il·lustradors fins convertir-los en un dels eixos de l'establiment i atorgant-los protagonisme a la diada de Sant Jordi. La seva parada al pla de Salmerón és referència per al sector i per a altres llibreters del barri.
Fa uns anys Casa Anita es va traslladar al carrer de Vic, entre la placeta de Sant Miquel i la Travessera. Amb més espai, i sobretot amb un magnífic jardí, Casa Anita és ja molt més que una llibreria. S'hi fan presentacions, tallers per la canalla, cursos de tota mena i fins i tot sopars de veïns per festa major. La modesta llibreria infantil ha esdevingut un centre d'agitació cultural, això si, sense perdre la idea fundacional ni l'essència personal de la seva propietària: una manera de fer propera, amable, intel·ligent i sense complexos de cap mena; un estil de llibreria que queda ben clar en el logo: una cadira de boga envoltada de llibres.
Casa Anita va obrir quan es deia que les grans superfícies es menjarien les petites llibreries. Ara de les grans n'hi ha que han tancat i l'Oblit festeja el desè aniversari amb nous projectes. El lector vol prescripció, proximitat i complicitat.

FACTORIA SENSIBLE. Xenofòbia acadèmica

La comunitat gitana està que trina amb la RAE. La tant ovacionada 23èna edició del diccionari d'aquesta benemèrita casa protectora de la llengua continua acceptant a l'entrada 'gitano': "que estafa u obra con engaño". El diccionari de l'IEC, les coses com siguin, no accepta aquesta forma vexatòria que va ser molt usual en el llenguatge parlat d'altre temps i que fins i tot li va costar a Jordi Pujol una rectificació pública. Per contra al de l'Enciclopèdia si que hi és: "Que enganya, estafa, etc". Ai.
Que el llenguatge no és neutral ho sap tothom, per això la RAE, com a autoritat en la matèria, faria be en vetllar escrupolosament per posar a disposició dels parlants una llengua menys polititzada i capciosa.
Els gitanos, originaris de l'Índia i des de fa molts segles conciutadans nostres, són un poble què, malgrat la persecució i criminalització a la que encara se'ls sotmet, han contribuït decisivament a la construcció de l'imaginari cultural europeu, i molt especialment català, com per què els diccionaris encara els humiliïn institucionalment.
Una mostra ben actual de la imbricació de la cultura gitana en la catalana és el festival internacional Django que es fa aquests dies a Barcelona i l'Hospitalet dedicat al jazz manouche que va difondre el cèlebre guitarrista i que a Catalunya te moltíssims seguidors, la majoria paios.
A més, pel que estem veient a diari hi ha molts i més poderosos paios que enganyen que no pas gitanos, o sigui que faria be la RAE i Enciclopèdia Catalana en modificar aquesta entrada. O no saben en quin temps vivim?

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/855366/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

13/11/14

Memòria obrera

L'Arxiu Històric de CCOO de Catalunya posa a disposició dels escriptors que ho desitgin 157 biografies d'obreres i obrers recollides en entrevistes, per si ens interessa com a material narratiu. I tant si interessa, o hauria d'interessar. Incomprensiblement la memòria de la classe treballadora te poca difusió a la literatura catalana actual. Estaria be que els implicats en explicar històries (escriptors, productors de cine i TV, periodistes) fóssim conscients que les vides i els anhels de milers d'obrers anònims portats a Catalunya pels vents del món confegeixen el substrat sentimental de la Catalunya social i cultural d'avui. Potser una certa responsabilitat històrica de donar-ne a conèixer alguna si que tenim, no?
Abans de posar-me a escriure aquest text he rellegit fragments de 'Cuando hice las maletas' l'autobiografia que Josep Lluís López-Bulla, un dels fundadors de CCOO, va publicar l'any 1997. Dijous vinent comencen els actes de commemoració del 50è aniversari de CCOO. Hi haurà placa a l'església de Sant Medir, exposició al Museu d'Història de Catalunya i programa a TV3. Jo, si m'ho permeteu, faré un sentit i íntim homenatge a Can Vallerià, "un refugi hospitalari...que va donar recer als que fugien de cuartelillos i comissaries i que va allotjar no se quants trastos per imprimir papers de denuncia...", com recorda López-Bulla referint-se al domicili del poeta i activista Valerià Pujol "una de les persones més grandioses que s'ha travessat a la meva vida", diu. Per això i per tantes altres circumstàncies que també formen part de la meva peripècia vital d'abstracció obrera, intento assumir el compromís amb la memòria personal i col·lectiva com a part de l'ofici descriptor.

9/11/14

Per la meva dignitat

Ni els corruptes, ni els neoconservadors i ultraliberals, ni els sectaris, ni el proselitisme dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, ni les mentides i vexacions dels mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, ni la justícia hostatge del poder, ni les prohibicions del govern espanyol de la dreta autoritària, ni la complicitat de l'oposició espanyola de l'esquerra xovinista i caducada, ni el tacticisme dels partits catalans. No estic disposat a que ningú em prohibeixi fer el que vull: avui he anat a votar i he votat si, si.
Per la meva dignitat, per dir ben alt i fort a tots els de la relació anterior (i altra gentota que m'hagi deixat) que ningú no m'humilia, que ningú no te prou força ni poder per fer-me ajupir, submís, el cap i les idees.
I a partir d'aquí, parlem del que toca.

6/11/14

Bones noticies

S'acumulen al correu iniciatives a les que mai podré dedicar l'atenció que es mereixen. Per exemple la col·lecció de ciència ficció de Pagès editors, què fa quinze anys amb El vent entre els saguaros, de Montserrat Galicia, i anuncia la recuperació d'un Pedrolo; o el fanzine de novel·la negra L'H Confidencial de la biblioteca la Bòbila, què arriba al número 100 gràcies a l'empenta d'en Jordi Canal i amb el premi homònim pletòric. Si James Ellroy ve a l'Hospitalet, el nostre Brooklyn, s'hi quedarà a escriure, segur. O l'aplicació PaperQ*, publicació cultural de l'inquiet Raffel Plana que explica el que no s'explica dels projectes culturals i que ara promou campanyes fundraising en un exercici de responsabilitat social que farien be d'imitar altres empreses. O el MIRA, festival de la simbiosi entre música i vídeo què, convertit en referent d'avantguarda de l'era post Sónar, fa un decisiu salt endavant entre el 6 i el 15 d'aquest més multiplicant espais i oferta. O fins i tot, posant-nos fantàstics, la reobertura de la mítica sala Las Vegas de Sant Feliu, un prodigi del vintage musical i empresarial que es vol transmutar en un espai contemporani de música i arts escèniques.
Un bon projecte és més resolutiu que un bon finançament. És la convicció del conseller Mascarell, m'ho recordava fa poc. La llista què he sintetitzat conté grans idees i molta feina; en aquest sentit no hem deixat d'anar be. A més, la falta de recursos ens aguditza la creativitat, ens reinventa. Però els bons projectes requereixen de diners per, a més de ser talentosos, ser duradors. Les excel·lències efímeres són bones noticies i fan avançar la cultura, però la inseguretat la fa trontollar severament.