26/9/13

Moments per pensar

Ara que l'OSIC, la finestra de subvencions del Departament de Cultura, està rumiant a qui dona les ajudes demanades a la Institució de les Lletres Catalanes, faria be la directora de l'ILLC en repensar el paper de les associacions d'escriptors dins la Institució, a banda de ficar cullerada arreu. Suposo que, si tals associacions fessin be la feina, en a penes dos mesos no s'haurien creat l'APE (Autors en Perill d'Extinció), ni l'associació En Negre, que vetlla pels interessos dels autors del gènere. Això per no recordar les acusacions de la poca transparència en la gestió dels diners (majoritàriament públics) que planen damunt d'alguna d'aquestes entitats.
Ara que hi ha la Fira del llibre d'Ocasió al Passeig de Gràcia també és un bon moment per repensar quin ha de ser el paper de la ciutat envers els llibres. Si la marca Barcelona serveix per vendre de tot (turisme, modernisme, festa, JJ OO, bona vida...), perquè no aposta per projectar-se al món també com la gran capital dels llibres? Ja se que ven més en Gaudí que una novel·la, però tampoc no es tracta de buscar sempre la rendibilitat econòmica. Si Barcelona fos reconeguda arreu com una gran capital llibresca (editorial, llibretera, bibliotecària, d'autors i de lectors), tot el gremi s'hi notaria, i potser la literatura catalana deixaria de ser els quatre noms de la fira de Frankfurt i dos més. Però és clar, com que ara la cultura, si no dona dividends, ja no interessa.
I ara que s'homenatjarà al desaparegut Agustí Vehí (demà a les 19.30 a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna), que tal dotar millor pressupostàriament la propera BCNegra, el festival literari de més èxit que es fa a la ciutat? Acabarà esllanguint sinó.

19/9/13

Diumenge al vespre

Plovisqueja. La gent passeja amb ganes de tardor, de retrobar els hàbits de la ciutat calma: enganxar el nas a un aparador, buscar un cafè on arraulir-se, una peli en VO, la llum esgrogueïda d'un carrer per besar-se o descobrir un llibre que ens farà canviar la trista idea que podem tenir de la vida entre setmana. Aquesta rentrée 'Arraianos', Xosé Luís Méndez Ferrín, m'està sotraguejant l'ànima. L'he comprat a la Taifa, una estona abans d'anar al Verdi. I no sóc a París, sóc a Gràcia, i és diumenge al vespre, un diumenge qualsevol a la Barcelona petita, la ciutat de la gent i les passes perdudes.
A Gràcia hi ha 30 llibreries de tota mena: infantils, italianes, humanitats, generalistes, còmics...n'hi ha de grans i de petites, n'hi ha amb tradició (Roqué, Maite, Atzavara), i n'hi ha de noves, n'hi ha de llibres nous i n'hi ha d'ocasió. I aviat n'hi haurà una que torna: Ona, que obrirà el mes vinent al carrer Gran. Gràcia és la gran llibreria de Barcelona, i ara encara més, doncs s'han associat amb el nom de Llibreters de Gràcia (i ho subtitulen La vila dels llibres, quina bellesa!).
Ara que la patronal CECOT anuncia que han salvat 125 petites empreses, s'ha de dir que els petits llibreters independents estan salvant, amb esforç i coneixement de l'ofici, un gremi que, a penes fa dos anys, tothom donava per mort a mans de les grans superfícies. I ara són elles les que estan amb l'aigua al coll. El tracte personalitzat i l'especialització de les llibreries petites estan mantenint viu el lector inquiet i crític, cuiden l'autor, vetllen pel llibre de paper i són el millor aliat de les editorials independents i literàries. Les coses van cap aquí, i a Gràcia ho fan així, tots junts.


17/9/13

Civilitat

De Joan Serret a La Parida de l'Andreu

16/9/13

FACTORIA SENSIBLE: El rostre del país

'El paisatge és el rostre del país. I a través d'ell, accedim a la seva ànima', diu el director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, en Joan Nogué, al número de la revista Papers de vi dedicat a la verema, el moment més esclatant del paisatge del vi. Una apreciació a tenir en compte ara que estem tan delerosos per decidir el futur dels nostres principis vitals comuns; sigui, l'ànima.
El paisatge és la suma de natura i cultura, la connexió entre el patrimoni llegat i la qualitat de vidaque volem, la fesomia externa i el com ens afecta. En resum, és l'equilibri entre la intervenció humana i la potència del medi natural.
Però, tot i que una tardana llei de 2005 protegeix, ordena i gestiona el paisatge, no tinc gens clar que siguem una societat prou culta per saber llegir el paisatge del país i posar-lo en valor. Un urbanisme depredador impulsat per molts ajuntaments, l'abandó d'amplis territoris i uns conreus no sempre idonis, han malmès moltes de les peculiaritats pròpies del rostre del país fins fer-lo impossible de reconèixer, i amb ell el nostre propi caràcter, la nostra manera de ser.
El paisatge és fonamental pel nostre avenir i, perduts en un caramull de circumstàncies, moltes conjunturals, no ens n'adonem. Com n'és de fàcil dir que Barcelona és un parc temàtic de turistes quan, nosaltres mateixos, hem convertit part del país (de la Cerdanya al Montseny i de l'Empordà al Baix Camp) en un pati del darrera sense rostre ni ànima. Tinguem-ho present, aquí també ens hi va el futur.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/755385/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

12/9/13

Via coneixement

Bo i tenint present que Catalunya te gairebé un milió d'habitants més que Madrid, la comparativa entre les biblioteques catalanes i les d'aquella comunitat és tristament deficitària per als lectors madrilenys. Segons un estudi de Julián Marquina, biblioteconomista i documentalista per la Universidad Carlos III de Madrid, les biblioteques catalanes guanyen per golejada les de la seva comunitat autònoma. Aquí tenim 139 biblioteques més; Madrid en te més per quilòmetre quadrat i Catalunya més per habitant. Les biblioteques catalanes tenen 1.038.000 socis més, però allà han fet 41.000 carnets més el darrer any. I aquí s'acaba la comparació sostenible, la resta és un passeig per a les nostres biblioteques: el doble de documents, 8,5 milions més de préstecs anuals, 35 mil activitats més, 435 treballadors més, 68 milions d'euros més, 118 mil metres quadrats més i van rebre el doble de visites. Fins i tot ponderant la diferència d'habitants, la diferència és abismal i denota, per damunt de tot, l'encertada política en aquesta matèria que, en general, fan la majoria d'institucions catalanes i l'extraordinària feina dels professionals del gremi.
Amb això no pretenc fer una competició ni una lluita contra ningú, en tot cas ho és contra la ignorància i el que comporta de prejudicis i manipulació. Un país lliure es construeix a partir de la llibertat dels seus ciutadans, i el primer pas és el coneixement. A Catalunya, les polítiques públiques sobre biblioteques venen fent una aportació fonamental en aquest sentit, tot i l'amenaça de les retallades. Que la crisi no ens faci perdre el llegir; aquesta és una via cap a la llibertat tan vàlida com qualsevol altra. No deixem mai de caminar-hi.

5/9/13

CAPS.A. és complexa

Des de 1982 CAPS.A. (Jordi Cuyàs, J. M. Calleja i Jaume Simón) treballa, des de la interdisciplinarietat artística i l'autoria múltiple, per construir un relat del calat de la cultura com a element transformador del món contemporani. De Mataró estant, CAPS.A. va començar com a publicació plàsticoliterària, i l'any 1985 va deixar de ser un objecte per passar a ser un concepte en forma de propostes transversals i crítiques que oposen el pensament complex a la superficialitat del missatge oficial. I això, en temps líquids, és revolucionari. CAPS.A. es va proposar aquest any fer una acció cada mes en un espai públic de la ciutat d'arts visuals, poesia, dansa, teatre o literatura. Dissabte van omplir les tanques publicitàries del centre de Mataró de cartells amb fragment de llibres d'autors del Maresme. La mirada atònita i la lectura curiosa dels ciutadans que anaven i venien va arrodonir l'acció. I aquest més ompliran una fàbrica de còmics.
Ara que la interpretació política de la crisi ha rebaixat la cultura a poc més que luxe per a ociosos, encara que les instàncies oficials se n'omplin la boca fàtuament, el discurs transgressor de CAPS.A. és un oasi crític en un erm de pensament únic. No estan sols, de les trinxeres a les que ha tornat la cultura, sorgeixen projectes que escupen la realitat.
A en Jordi Cuyàs el pare li va recomanar de jove que muntés una fàbrica. Ell no el va escoltar i es va fer artista. Mataró és avui una ciutat a la deriva, sense indústria, amb la desapareguda Caixa Laietana que l'ha sumit en la vergonya social de les preferents i amb un avenir d'economia submergida i tallers clandestins. Ell, però, va vivint de l'art. La complexitat d'aquesta època és una capsa.

Nit de glòria

A la memòria de Néstor Luján

A finals de novembre de 1992 vaig rebre a la redacció de l’Observador un paquet d’edicions La Campana. Contenia dos llibres i una nota de l’editora, la Isabel Martí: “Amic Rafael. T’envio els llibres corresponents al dinar de presentació del proper divendres 27, Col·lecció Terres i gent, i a un sopar al Via Veneto el dimarts dia 1, on presentarem ‘Les tres glorioses’. Us hi esperem”. Vaig enviar el redactor de llibres al dinar i em vaig reservar el sopar per a mi.
A més de la revolució que, al 1830, va fer caure Carles X del tron de França en favor del seu cosí i duc d’Orleans Lluís Felip, que va ser rei dels francesos, no de França, el que sabia jo de ‘Les tres glorioses’ era que es tractava de la primera novel·la d’en Néstor Luján situada en l’època contemporània i amb la qual havia guanyat el premi Pere Quart d’humor i sàtira uns mesos abans.
Un temps abans l’Enric Canals, director del diari on jo feia de redactor en cap de cultura, televisió, farmàcies de guàrdia i anuncis de prostitució, m’havia presentat en Néstor Luján al seu despatx. Vam xerrar una bona estona de les mil coses plaents de la vida. Més que una conversa va ser un monòleg afable i distès en el qual vaig intentar aprendre alguna cosa de l’enorme saviesa que en Luján repartia amb generositat i, molt de tant en tant, deixar anar alguna idea el menys estúpida possible sobre art, llibres, menjar, beure, periodisme o esports, alguns dels nombrosos temes dels quals ell en sabia un niu. Poc abans d’acomiadar-nos em va fer un comentari definitiu: “Vallbona, hi ha una cosa que no entenc de vós. Com és que, essent un jove tan intel·ligent, podeu ser afeccionat a anar en bicicleta. És un esport absurd. A les pujades el ciclista ha de carregar amb el seu pes i el de la màquina. Us imagineu els genets del Gran National carregant-se a les espatlles els cavalls en arribar als obstacles?” Tot i la cara que em va quedar, en Luján va semblar satisfet d’haver-me conegut. I ho devia seguir estant quan em convidava a sopar.
Era una cita d’horari europeu, cosa sempre agraïda. En un menjador privat del Via Veneto ens vam reunir una petita colla on hi havia l’Agustí Pons, en Josep M. Espinàs, la Isabel Martí, la Guillermina Botaya, en Carles Singla, la Patricia Gabancho, en Joan Perucho, en Pere Tió, l’Ignasi Riera i potser algú més que no recordo, però no gaires més. En Néstor presidia la taula, i al seu costat hi tenia una pissarra de Velleda damunt d’un cavallet.
La novel·la guardonada era la recreació d’un viatge que ell i un altre amic havien fet l’any 1961 a la Borgonya, on havien estat convidats a participar a Les Tres Glorioses Jornades del vi, una trilogia de sopars regats amb vi de la terra i on la camaraderia, la intel·ligència i la libació, van contagiar aquells joves d’esperit lliberal que vivien en un país malhumorat, gris i bevedor d’aigua de litines. Irònicament la festa va ser batejada amb el nom de la revolució, cosa que diu molt de l’esperit que va inspirar els amics de La Confrérie des Chevaliers du Tastevin, ànimes d’un ritual que tant pretenia recordar Molière i Rabelais, com difondre els vins de la regió.

* * *

Més de trenta anys després en Néstor Luján aquella nit estava disposat a reproduir l’aire i l’ànim d’aquelles vigoroses jornades de joventut. Amb la meitat de la dotació del premi, i sense el vell Dauphine del primer viatge, això si que no, va refer la ruta carregant capses de vi aquí i allà: Chablis Geisweiler de 1986, Aloxe-Corton de 1984 i Echézeaux de 1977, de les caves de l’Hôtel de la Poste Grans vins Chevillot, Nuits-Saint Georges de 1987, de Moillard, Alsace Léon Beyer Gewurztraminer de 1989 i marc de Bourgogne del Domaine du Château de Beaune, de Bouchard Père et Fils. En total mig milió de pessetes invertides en representar una autèntica nit de glòria amb la seva pròpia confraria de bevedors. Amb cada plat beuríem un vi i, un cop tastat, ell ens explicaria, retolador en mà, on estava situat el domini i a quina denominació corresponia.
Per si algú dubtava de l’excel·lència de la convocatòria, amb el primer plat, ostres i cloïsses vives, l’amfitrió va fer una declaració de principis. En Josep Monge, xef del Via Veneto, va obrir un Chablis com un fil d’or vist a contrallum quan l’abocava a la copa. En Luján se’l va mirar, el va decantar amb delicadesa, el va tastar i va perdre la mirada un instant en l’horitzó color pastel de les parets: “Llenci tota la capsa Monge, s’ha fet malbé amb el viatge”.
Va ser ell mateix qui va trencar el silenci cru que s’havia apoderat de la resta de confrares: “Aquestes coses passen. Fa uns anys el baró de Rothschild em va convidar al casament d’una seva filla. Abans de seure a dinar em va demanar que l’acompanyés al celler del castell. Tenia unes ampolles d’un vi antiquíssim d’una de les millors collites de la història. Havia promès que les obriria el dia del casori de la noia i em demanava que el tastés per donar-li la meva opinió. Va obrir una de les ampolles, la va deixar respirar i, amb tot cerimonial, me’n va servir una copa. Jo vaig seguir tot el protocol amb la màxima prosopopeia i, finalment, vaig fer un glop, me’l vaig passejar per totes les pupil·les gustatives i el vaig escopir: era pura tinta xina.”
Però dit això els cambrers van servir un vi blanc amb un record d’ametlles verdes al paladar que va seduir els comensals i les truites de ceps i tòfones, els lloms de llebre rostits amb salsa de gerds i els formatges Époisses de Bourgogne i Bleu de Bresse que també havia portat de França, van anar fent coixí a negres primers crus i grans crus que, convenientment explicats pel mestre, interpretaven en l’esperit d’aquells alegres acòlits una simfonia de sabors, olors i lluminositats que empenyia tothom a xerrar, riure i elevar sense aturador l’esperit de camaraderia sorgit en aquella taula a la fita més alta de la condició humana. 
La confraria d’aquella la nit de glòria va acabar entonant cuplets eròtics del segle XVII que el propi Néstor cantava amb la seva peculiar veu ben poc liceística. I lògicament, ningú no volia desentonar, perquè tots sabíem que, d’aquell extraordinari ritual de llibertat, en sortiríem fruint una mica més de la vida; com els amics de la novel·la aquell ja llunyà 1961.

Publicat a la revista Papers de vi, especial festa de la Verema. D.O. Alella 2013

4/9/13

8 / 13 CAPS.A. Escriptors

Dissabte 31 d’agost. A les parets del centre de Mataró.
Nou escriptors vinculats a la comarca del Maresme presenten el fragment que han escollit d’algun dels seus escrits.
Albert Calls, Joan Carles González Pujalte, Manel Bonany, Toni Cabré, Eva Rumí, Jordi Lopesino, Rafael Vallbona, Teresa d’Arenys i M. dels Àngels Ballbé.


13 microaccions (d’arts visuals, poesia, dansa, teatre, literatura...) que tindran lloc durant tot l’any 2013 a diversos espais de la ciutat de Mataró.