25/4/13

Els temps canvien

Mentre el Gremi de llibreters segueix entestat en pràctiques caduques i nocives per al llibre en general com les llistes dels més venuts per Sant Jordi, que converteix la diada en un mercadillo de friquisme nacional i cultural, els llibreters busquen fórmules per sortir de la crisi amb la cara el més alta possible i la butxaca el menys buida. A l’obertura del nou projecte de la família Zendrera, Re-read, outlet modern de llibres que busca la complicitat del lector a través de les xarxes socials, cal afegir-hi la idea, gens banal, de La Formiga d’Or i Jaimes d’obrir els diumenges, com ja fan moltes llibreries A París o Londres. El Gremi, però, està per la fidelitat a la normativa comercial catalana encara que perjudiqui les seves possibilitats de supervivència.
Una altra històrica que es transforma aviat és Les Punxes. Foragitada per la llei d’arrendaments de l’edifici d’en Puig i Cadafalch que li dona nom (igual que Jaimes), busca una nova ubicació més funcional on obrirà un espai, en associació amb Ediciones Carena, que voldrà ser més que una llibreria generalista. Si a això hi afegim el desplegament de la cadena Espacio Lector Nobel a Sant Feliu de Guíxols, Castellar del Vallès, Pineda de Mar i Balaguer, estem assistint a un moviment de transformació de les llibreries del país com no passava en dècades. El que no canvia és Sant Jordi. L’actual fórmula ultra comercial ha tocat sostre, està perdent interès lector i fins i tot atractiu ciutadà. Sant Jordi ha estat devorat pel drac. Amb la crisi, la sensació d’encants li dona un aire a voltes cutre. A que esperen el Gremi i les institucions per rentar-li la cara, reconduir el concepte literari i que torni a ser una festa cultural?

23/4/13

La puta de sant Jordi (conte)


Es deia Cleodolinda pel seu pare, arxiver municipal de Montblanc, que es va encapritxar en posar-li el nom de la princesa de la llegenda de Sant Jordi, però pels amics i els clients es feia dir Cleo; era més comercial. Tampoc no era cap princesa, ni mai ningú no havia plorat en saber que es lliurava a la voracitat antropòfaga del drac. Els seus monstres solien ser borratxos bavosos, oficinistes solitaris amb urgència de sexe i algun empleat de banca amb les necessitats mal ateses per la dona. La Cleo no tenia més llegenda que la de ser una puta de whiskeria.
Amb aquests antecedents és fàcil entendre que el dia de sant Jordi no era precisament fàcil. De més jove s’agafava festa i marxava de la ciutat, tot el lluny que un autobús de línia de primera hora ho permetia. Passava el dia vagant per llordes barriades perifèriques de pobles mal crescuts, allà on la gent no està per flors ni llibres perquè ja fa prou amb sobreviure a la incertesa. Entrava en bars plens de fum i converses de futbol, es feia convidar a una cervesa a canvi d’ensenyar una mica d’aquell be de Déu de cuixes que havia heretat de la seva àvia, pel que havia vist en una antiga foto esgrogueïda, i seguia rodant sense destí ni intenció fins el següent antre. Al vespre, en tornar a casa, tot havia passat. Al carrer, les roses espellofades a les papereres li recordaven vagament la festa de tanta bona gent feliç i enamorada; res que no es resolgués amb una bona plorera i dos gintònics.
Va ser en una d’aquelles fugides cap a enlloc que li va passar l’únic fet extraordinari que recorda en la seva vida. Havia baixat a l’estació d’autobusos d’una petita ciutat. Va mirar a banda i banda d’una avinguda deserta i només va veure un bosc de blocs de pisos fins on es perdia la mirada. Va demanar pel centre a un vell i va caminar cinc minuts fins que va torbar un bar. Tenia fred, son i gana. La idea era fer un tallat; res d’alcohol ni mans seques i arrugades que llisquen cap a la cuixa. A més, la fredor del local i el xivarri de la tele no convidava a fer-hi estada. De fet, si no hagués sigut per aquella interpel·lació inesperada, n’hauria fugit corrents amb el darrer glop.
    -Em permet que la convidi?
Sense presses, va acabar de comptar les ampolles de licor que hi havia al prestatge del darrera de la barra, vint-i-tres en total, i es va girar cap a la veu melosa i amable. Aquell to i aquells modals no eren d’un aturat. I, a més, li parlava en català; quin paio. Es va posar a la defensiva: mitjana edat, tot el rostre un somriure, aspecte modern sense estridències, pell colrada pel sol, tallat de perruqueria i mans suaus, com a mínim la que li va allargar per saludar-la amb cortesia, com es mereix una dona. Per a la Cleo, acostumada a tipus grollers i modals bruscos, aquell home que la convidava a un tallat era un cavaller. Jordi es deia. Es deia i es diu.
Quan una noia creix amb tota la gama de la miserable condició humana com a escola i veïnatge, trobar-se a un personatge com aquell Jordi és un tren que no es pot deixar escapar. Ella no ho va fer, i com qualsevol jove donzella de llegenda, es va penjar del seu heroi que la salvaria de tanta malura com hi ha al món. 

* * * 
Això va ser a finals dels vuitanta. Avui és la diada del sant i els clients seguiran venint a la wiskeria com cada dia, es prendran dos escocesos barats i miraran de tocar-li el cul. Potser algun li demana preu per una mamada. Llavors s’escapolirà discretament cap al tigre amb un paquet de mocadors de paper a la ma per eixugar-se be els llavis, i en tornarà al cap d’uns minuts estirant-se les puntes del vestit que cada dia li tiba més els pits; és el que passa amb l’edat.
A la Cleo avui tant li fa sant Jordi com la Verge de Montserrat; tot plegat són miratges, models falsos, ombres xineses, enganys dels poderosos per mantenir quiets i engrescats els miserables. L’encant del seu heroi va durar el que dura un somni. El cavaller no va matar el drac, només el va estabornir una temporada, després el va guarir de les ferides i tots dos van seguir conquerint el món com fa Al Pacino a les pelis de gàngsters, que al finals empre guanya. I això no ho explica la llegenda Àuria que Jaume de Voràgine va escriure al segle XIII. Allò són hagiografies on el bo ho és molt i el dolent més i acaba pringat fins el cul. I la victòria, és clar, sempre és de la banda dels temorosos de Déu. Però la realitat és més cruel i no te res a veure amb les vides de sants. La Cleo ho sap.
Primer va intentar canviar de nom; molt complicat i car. Després, però, un advocat a qui li va fer uns quants favors, li va suggerir que portés la llegenda als tribunals per estafa i difamació i reclamés als hereus universals de l’autor deu milions d’euros. Encesa pel neguit fred que genera la revenja, va denunciar l’autor als tribunals de la Liguria, d’on era originari. Però sis anys després la justícia italiana va arxivar el cas per falta de proves. La Cleo i l’advocat van arribar fins al Tribunal Internacional dels Drets Humans. Van obtenir el suport de tot d’organitzacions no governamentals, van sortir a les televisions de mig món i van protagonitzar un documental, de baix pressupost, això si, sobre el cas; però prou que es veu cada any tal dia com avui que no hi va haver res a fer.
A migdia, en un bar de mala mort d’una ciutat de la perifèria obrera, dos paios fan dringar les seves cerveses. Deu ser la tercera ronda, un d’ells convida, pel sant. Beuen mentre parlen de passat, de quan eren joves i galants, de quan es lligaven les ties més bones del barri amb la seva veu tendra i sensual, el seu posat seriós i els seus modals de nois de casa bona.
    -Ves, tants anys als capellans d’alguna cosa havien de servir-nos.
    -És l’únic que n’hem tret de profit.
    -Això i aprendre’ns de memòria les vides dels sants.
Amb la cervesa que fa cinc surten del local tot cantant un vell cànon de quan, de nens, anaven a missa. Al carrer, les roses que ningú no comprava es començaven a marcir a les cantonades. Més avall algú cridava des d’un megàfon demanant firmes de suport a alguna causa perduda. Uns nens els van oferir flors. En van comprar dues i les van oferir a les noies que esperaven, apostades.

21/4/13

Llibreters

Potser els llibres ja mai no governaran el món, però ens fan la vida més suportable; ara i sempre. Així ho han entès els dos equips d’Atzavara, l’entrant i el sortint, a l’hora de rellevar-se per seguir donant vida a aquesta històrica llibreria de barri. I dic llibreria de barri amb tots els ets i els uts, perquè, lluny d’un sentit petit o banal, gaudir d’un llibreter de proximitat és tant important com tenir un desfibrilador a prop quan patim un atac de cor: amb un i amb l’altre ens hi va la vida.
A França, on es llegeix molt, ho entenen així, i per això el govern ha destinat un dineral a ajudar les llibreries independents a superar la crisi, els iPad i Amazon. Aquí, país on llegir sempre ha estat un acte sospitós, els governs es gasten els diners en tapar els nyaps de delinqüents econòmics abans que salvar la vida intel·ligent. Encara sort que l’ajuntament de Barcelona s’ha adonat que la idea d’obrir llibreries a les biblioteques no te sentit i ha destinat uns diners a ajudar el petit comerç cultural. És just reconèixer la bona disposició del regidor Ciurana per aquest tema.
Però difícilment els diners revifen un moribund, i aquest és un país amb un peu a l’altre barri, i no per la crisi precisament. Si haguéssim llegit més de sempre potser hauríem estat capaços de governar millor les nostres vides. No?

18/4/13

Queda la cultura

El que no han fet ni els anys ni les crisis ho ha fet la llei d’arrendaments, treure del Passeig de Gràcia la llibreria Jaimes. En lloc de lamentar-se, la Montse Porta i el seu equip han trobat un local preciós al carrer València 318, just al costat de Flors Navarro quin feliç veïnatge, i han inaugurat una bella llibreria blanca, colrada de llum i on els llibres i els lectors llueixen radiants. L’espai que destinen als llibres en francès, marca diferencial de la casa, és on tots els autors voldrien veure algun dia els seus llibres.
Ara fa un any i mig, la Gemma Garcia va decidir ampliar els horitzons de l’editorial Vitel·la, de Bellcaire d’Empordà, i obrir una llibreria a l’Escala: ‘Ara que tothom tanca, jo obro’, diu satisfeta de la feina feta i els nous lectors coneguts. Aquest dissabte a Vitel·la hi presentava llibre en Josep Mª Fonalleras. Amb Climent (Amsterdam), el gironí torna a la novel·la. No eren centenars, com si del llibre d’un celebrity es tractés, però eren lectors que preguntaven, dubtaven, qüestionaven i agraïen l’obra i l’autor. ‘Tot el que m’havia de passar és això m’està passant ara aquí’, diu en Fonalleras. I te raó i motius per sentir-se satisfet amb la seva feina. Entre les tones de porqueria que es publiquen, la mandra de llegir, la crisi i la falta absoluta d’atenció per part dels grans mitjans, la literatura catalana ha perdut bona part del prestigi que havia aconseguit al vuitanta i noranta. I cursilades com ‘el dream team de les lletres catalanes’, una colla d’escriptors convidats dissabte a la llotja del Camp Nou per festejar Sant Jordi, tampoc no ajuden. Per sort, però, queden llibres i lectors: la cultura. Potser pensen que és poc, però és molt; tot.

11/4/13

En oposició a

L’anglès va prendre del llatí l’expressió ‘versus’, que en principi volia dir ‘cap a’, però que, en passar a les llengües modernes, va adoptar la formula preposicional de ‘contra’. Per exemple: Champions league contra Sant Jordi. Dilluns un llibreter i un distribuïdor feien càbales tot pensant en la possibilitat de que el pròxim Sant Jordi, que cau en dimarts, el Barça jugui un partit de Champions. Per molt que el matx no comenci fins tres quarts de nou, quan hi ha Barça la gent no està per a res, i menys per llibres, o sigui que les firmes d’autors aniran acabant cap a quarts de vuit. Allò d’estirar fins quarts de deu, que és quan és més fàcil parlar amb els autors, passarà a millor vida.
Més exemples: conferències versus teatre. El cicle de conferències que Andreu Buenafuente i Albert Om fan a Barts (ex Artèria) te més èxit que el teatre i els concerts de la resta de dies. Si Ferran Adrià ja va omplir la sala en el debut, la monja Teresa Forcades, l’activista social que denuncia les farmacèutiques i que crida a la rebel·lió social, ha venut tot l’aforament en hores. L’Albert Om es va plantar diumenge a missa de vuit i li va demanar que fes dos passis. Els farà (dia 16 20 i 22h).
Damm versus Moritz. La pugna entre cerveseres arriba a límits ridículs. La Damm és un dels espònsors del Barça, llavors,qualsevol cosa que tingui a veure amb el club no es pot fer en cap recinte on hi hagi ni un simple logotip d’una altra cervesa, potser ni tan sols es pugui veure una altra marca mentre es mira un partit o es discuteix sobre el Barça. A veure si esteu incorrent en un delicte d’imatge i no ho sabeu. Aquesta picabaralla lamentable també ha arribat als llibres. Birres versus intel·ligència.

6/4/13

Miquel Poblet, más allá de la 'Volta'

‘Fue mi época’, dijo Miquel Poblet señalando emocionado y con la mano temblorosa el panel relativo a los posteriores a la guerra en la exposición conmemorativa del centenario de la ‘Volta’ Ciclista a Catalunya. El ciclista de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) debutó en la “Volta” en 1946. En aquella ocasión Julián Berrendero, Delio Rodríguez y Fermín Trueba, el equipo Chicles Tabay eran la escuadra a batir. Bernat Ruíz, Bernat Capó y Ignacio Orbaiceta, de la U.E. Sants, habían de trabajar duro para tener alguna opción. Poblet iba de gregario. Ganó Berrendero, pero el joven novato le tomó la medida a la carrera. Al año siguiente (1947) Poblet ganó tres etapas al sprint (Vic, Tortosa y Barcelona), y aunque la competición se la llevó el líder de su equipo, Emilio Rodríguez, el de Montcada demostró que quería dejar de ser gregario. Quizás en aquellas victorias alguien ya pensó que aquel chaval podría llevar algún día el maillot amarillo del Tour. Él lo hizo en 1955; fue el primer español.
Miquel Poblet, ingresado el pasado miércoles en el hospital Quirón de Barcelona, falleció ayer a causa de una insuficiencia renal y una infección generalizada.
A pesar de tal fulgurante comienzo, con el que comenzó a labrarse el apodo de ‘la flecha amarilla’ que le pusieron cuando lideraba el equipo italiano Ignis, Miquel Poblet no ganó su querida “Volta” hasta 1952, y volvió a vencer en 1960, justo en el zenit de su popularidad como corredor. Por aquel entonces ya había ganado en dos ocasiones la clasicísima Milan-Sanremo (1957 y 1959), había entrado vencedor en la Milánm-Turín, en 3 etapas de la Vuelta, 3 del Tour y 17 del Giro. Antes de retirarse, dos años después, todavía tuvo tiempo de vencer en 3 ocasiones más en el Giro y ganar el campeonato de España.
Lo de la bici le venía a Poblet de Família. Su padre Enric tenía un taller y, a pesar de que comenzó a estudiar en la Escuela industrial de Terrassa, pronto lo dejó por los pedales. Como todos los ciclistas catalanes, tuvo que emigrar para triunfar, y en Italia halló las mejores condiciones para explotar sus cualidades de esprínter y todo terreno. ‘Si hubiera tenido un mejor equipo habría ganado más carreras’, solía decir con razón, pero sus 144 victorias no son pocas. Además, fue el primer español en lucir en las llamadas clásicas, esas largas y duras carreras de un día en las que los corredores españoles no han vuelto a ser protagonistas hasta hoy en día gracias a Óscar Freire o Joan Antoni Flecha.
En la inauguración de la exposición sobre el centenario de la carrera catalana, tras mostrar orgulloso la época de su debut, Poblet me condujo hasta otro panel, el relativo a los años a la época en que los más grandes de la historia del ciclismo, Mercks, Ocaña o Gimondi, se batieron en las carreteras de Catalunya por el maillot blanco a rayas verdes: “Esa también fue mi época, pero no desde la bici”. Y es que una vez retirado, el campeón no dudó en trabajar para que los ases del momento participaran en la que siempre fue su carrera. Y es que ‘il gato’, como también le apodaron, solo dio s brazo a torcer en un ajustadísimo final de la París-Roubaix que perdió por quince centímetros, y en la vida, como todos.
Miquel Poblet será enterrado el lunes en Montcada i Reixac, donde el pabellón deportivo lleva su nombre.

4/4/13

Deu anys després

Dubto molt que les cendres d'en Terenci Moix que vaguen pel carrer Ponent (ara Joaquim Costa) siguin capaces d’empeltar, ni que sigui per impostura, els escriptors catalans d’avui en dia. A la Granja de Gavà, on va néixer, han instal·lat el seu quarter uns quants somiatruites a qui els turistes (doncs el lloc ja surt a les guies), visiten com qui va al zoo. Faran poc més que veure i lamentar-se; la cosa no dona per més. El desè aniversari de la mort de Terenci Moix és la metàfora de la desolació de la literatura catalana actual. L’herència de ‘El dia que va morir Marilyn’ i ‘Onades sobre una roca deserta’ és una literatura dèbil, submisa al poder editorial, poc considerada per la pròpia societat, transparent i buida. La gosadia, la transgressió i la modernitat radical d’en Terenci han estat substituïdes pel conservadorisme, l’abúlia i la mediocritat pretesament comercial. El resultat: el bon lector català fuig; de l’altre, no n’hi ha hagut mai. I així el negoci va com va.
Hi ha excepcions, és clar; però entre els bons autors no hi ha prou vocació per testimoniar literàriament l’època què vivim i les transformacions que aquets país viu dia a dia. L’era pop que va configurar la manera de veure el món d’en Terenci, s’ha convertit ara en un temps banal, sense pensament i incapaç de mirar endavant. I sense relators, deixarem d’existir abans que sense independència.
Deu anys després ja no hi ha ‘enfants terribles’ a la cultura catalana. Potser van desaparèixer amb la milionada d’un premi literari sota el braç, o arrossegats per la riuada de les modes, o per la mateixa falta de voluntat de ser del país. O per l’edat, que també pot ser. Hem envellit tant, i tan malament, en una dècada.

2/4/13

Paco Elvira, el fotoperiodismo es la vida

El pasado sábado el fotoperiodista Paco Elvira colgó en su blog una foto de 2003, del entonces recién estrenado Parc Diagonal Mar, de Enric Miralles. Era una imagen hallada por casualidad mientras buscaba en su archivo fotos para un nuevo proyecto editorial sobre Barcelona. Horas después sufrió un accidente en el macizo del Garraf al despeñarse en la roca La Falconera. Su cuerpo fue hallado el domingo por los Mossos d’Esquadra. Paco Elvira (Barcelona 1948) vivió siempre lo que vio, porqué hizo del testimonio del fotoperiodismo el relato de su vida.
Estudiar ciencias económicas le otorgó una perspectiva gráfica que marcó para siempre la forma como ejercía su profesión: conoció de primera mano los conflictos de la universidad bajo la dictadura y, posteriormente, sus conocimientos de economía le permitieron comprender la situación de la España de la transición y, en general, de cómo afecta a la vida de las gentes cualquier proceso de transformación social y político. Esos años fotografió a mineros, parados, jornaleros andaluces, huelgas, reconversiones, etc., para revistas como Mundo, Primera Plana, Interviú y la agencia Cover. Y tras España, el mundo. Fue enviado especial y testimonio privilegiado de los cambios en China, Japón, Filipinas, Israel, Cuba, Argentina, México, Brasil, Zanzíbar, Camerún, Nicaragua, Argelia, Afganistán, detalló los conflictos en Croacia y en la frontera de Kosovo durante la guerra de los Balcanes y cubrió en a fondo el conflicto de Irlanda del Norte.
La lista de exposiciones y libros es más larga aun que la de los medios en los que ha colaborado. Basta decir que lo he hecho en los mejores, que tiene obra en el IVAM i el MNAC i que la han sido otorgados el Fotopress, el Photography year book, el premio Civismo de la Generalitat por trabajos de su vertiente más social y política (Kabul), y el Pica d’Estats por trabajos relacionados con el territorio y los viajes.
Para suerte de todos su maestría no se perderá. Creó junto a David Monfil, e Ignacio Rodríguez el portal de reportajes Obtura (www.obtura.org), en el que fue director de contenidos, y hay un puñado de estudiantes de la Universitat Pompeu Fabra y de la Universitat Autónoma, que son ya los encargados de difundir las cualidades profesionales y humanas de su profesor. Además actualmente colaboraba con las agencias Getty Images y A.G.E.Fotostock.
Sostenía Paco Elvira que, de todas sus fotos, la más popular es esa en que se ven una niños chinos jugando al baloncesto en medio de la estepa mongola; siempre la vida de la gente. El economista humanista que testimonia los cambios de la sociedad desde el ángulo de la existencia humana.
Eso mismo hizo con su Barcelona natal. La pasión por dejar constancia de la transformación de la ciudad le llevó a participar en diversos libros. Una foto muy similar a la última que colgó en su blog antes de irse a fotografiar el Garraf, solo varió el ángulo, ilustró el libro ‘’De cara al mar. Ahir i avui del litoral de Barcelona’ (Lunverg) que hicimos junto en 2003. Hablando con él sobre que fotos iban a servir para dialogar con una preciosa colección de fotos de los años 40 del litoral barcelonés, comprendí que la fuerza del fotoperiodismo transciende más allá de un testimonio único, trágico o escondido; debe explicar la vida. Eso es lo difícil, y Paco lo hacía.