29/6/17

Les frontisses

La feina de les petites editorials és lloable i engrescadora: són empreses independents que treballen amb total llibertat i que volen atraure a lectors exigents apostant per la qualitat per damunt de tot. Per una cultura petita és d'una importància cabdal l'existència d'un gran grup editor capaç de liderar el mercat i de motivar grans bosses de lectors a partir d'una oferta ample i comercial. Però la distancia insalvable entre uns i els altres no equilibra el mercat, no assegura la riquesa editorial i no és suficient per consolidar industrialment el sector. Cal una classe mitjana amb vocació generalista i amb un catàleg prou heterogeni per garantir el manteniment d'un raonable estàndard de prosperitat cultural.
Semblava que la crisi arrasaria la indústria editorial catalana, i no. És clar que s'ha emportat per davant algunes iniciatives, però l'agilitat empresarial  i la capacitat de supervivència del sector està reordenant el panorama a partir del paradigma: un gran editor, una colla de petits i inquiets, i un assenyat sector mitjà que equilibra les tensions. Aquesta feina la fan segells com Ara llibres, Pagès editors, Bromera o Angle editorial, que acompleix 25 anys en bona salut. Amb 45 títols a l'any suposa aproximadament un 40% de la facturació de Nou Grup Editorial, on es va incorporar el 2012. Això li permet conformar una alternativa generalista de qualitat, la seva raó de ser, que ha donat una colla de títols d'èxit al llarg d'un quart de segle, que els ha permès consolidar el projecte que Eudald Tomasa va fundar a Manresa i que els disposa be per abordar el màxim repte actual del món editorial català: eixamplar el mercat lector.

22/6/17

Pla renove

A punt de fer el quart de segle, el Sónar ha encetat un autèntic pla renove. Conscient de que el seu públic incondicional es fa gran, i que potser ja no està per a massa festes (feina, hipoteca, nens), ha obert la porta al públic més jove: la col·laboració anunciada amb el Saló del Manga, la falta d'una vella glòria al cartell i, sobretot, el nou escenari Sónar XS, en són clars senyals. Hi ha qui hi estarà d'acord i qui no. Als més purs, els que han assumit que el Sónar és molt més que un festival de música, i que és precisament això és que el posa en valor, potser no els fa cap gràcia les disfresses de sevillana o els comiats de solter que es van veure a Montjuïc. I sentiran commiseració per la nova línia de concerts dirigits a adolescents i post com els de Yung Beef, Bad Gyal, al Sónar XS. No entro en polèmica, tant em fa com li vulguin dir al gènere, si dancehall o trap (el que conta és la música), però el cert és que aquests artistes van tenir molt públic, van encendre les xarxes, van atraure l'atenció dels mitjans tradicionals dels quals tan abominen (i d'aquest vell cronista), van aixecar debat per l'etiqueta, i segur que són peça clau en el procés de renovació del festival; imprescindible per a seguir viu.
Sónar és un cos en mutació constant, aquesta és una de les seves enormes virtuts. Com tot ésser viu pot equivocar-se, és clar. Però és el risc que es corre vivint a l'avantguarda. I aquest vell cronista, i suposo que uns quants més a qui segurament no ens fa perdre l'oremus un concert de Bad Gyal, si que malda per viure instal·lat en primera línia, sabent que passa al món i parant constantment el nas. Per què la revolta no és una qüestió d'edat.

15/6/17

Quan el rural és urbà


Què l'any 2050 el 80% de la població visqui a ciutat, no vol dir que el relat de la literatura que interpel·la la societat d'avui es centri en l'entorn urbà. Ara mateix, el món rural és paradigma d'una literatura radical i agosarada; aquí i arreu. Temptació per a hipsters.


Llocs on tot està per escriure
Com el model de vida diguem alternatiu, de sensibilitat progre, menjar bio i gustos culturals indies, emergeix un nou lector a qui atrau una literatura que depassa el relat de l'entorn urbà i busca descobrir espais on encara tot està per escriure.
Deia el catedràtic Romà Gubern que la novel·la negra era fonamentalment urbana "perquè és a les ciutats on neix el capitalisme industrial que genera els conflictes socials que explica la novel·la realista." Però la implosió de la modernitat al món rural és un xoc tan o més dur que el provocat al proletariat urbà, i això ho ha explicat molt poc la novel·la. I en català, malgrat La punyalada o Els sots feréstecs, menys. Fins ara.
El gènere negre i totes les seves confluències han acudit al rescat del relat d'uns llocs i d'unes realitats de les quals en sabem ben poc, perquè se n'ha escrit poc. Aquesta tendència està trobant en les terres de Lleida i els seus autors un marc idoni per créixer. Literatura de quilòmetre zero que te en editors com Pagès, en els festivals El Segre de negre (aquest cap de setmana) i el nounat Les Borges Negres, un ecosistema propi. Mai Ponent havia estat un territori tan literàriament reconegut com ara. L'escriptor i expert en novel·la negra, Sebastià Bennasar, considera que és per dos motius: "El primer és que encara està tot per escriure. El segon és que, mentre que per al públic local és molt important descobrir l'espai propi com a literari, per als de fora de Lleida és molt atractiu descobrir un espai que sovint és força desconegut. A més, Lleida ciutat té tots els bons elements per a la novel·la negra.  Això pot explicar aquest boom."

Joana Soto, editora de Pagès
Els tres llibres més venuts a Lleida per Sant Jordi han estat d'autors locals i de gènere negre: Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo; Seixanta-vuit, de Ramon Usall i el recull de relats Assassins de Ponent. Per Joana Soto, editora de Pagès editors: "És una situació nova i m’agradaria que tingués continuïtat. Pedrolo va obrir el camí, però des de llavors el terreny ha estat pràcticament erm. D’exemples n’hi ha hagut, però l’eclosió actual és excepcional. El Pirineu si que ha estat un escenari més recurrent: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll i Tor, de Carles Porta, en són una mostra."
La fatiga del confort ha gastat el relat de l'espai urbà ultraconegut. El lector avançat busca noves complexitats narratives; alguna cosa més enllà del que és fàcilment digerible. Ara mateix, el territori no metropolità és paradigma d'una literatura agosarada que crea una realitat bàrbara i més difícil. El periodista i escriptor David Marín apunta els motius d'aquest renovat interès lector: "Lleida té un caràcter de terra de frontera poc explorada per la resta del país. Això la fa perfecte per al misteri i per a les històries dures i que exploren els límits més enllà del conegut per la majoria. És una terra que necessita el seu relat i reivindicar-se des de la modernitat. Per això sorgeixen ara nous autors que la reclamen com a territori literari."

Fatigat de l'espai urbà confortable i massa conegut, el lector avançat busca noves complexitats narratives. El territori rural o no metropolità és
avui paradigma d'una literatura agosarada que crea una realitat
bàrbara i més difícil.

Montse Sanjuan, creadora de la sèrie de la sergent Ana Grimm, matisa el terme rural referit a la novel·la que es fa ara a Lleida: "Lleida no és diferent d’altres llocs de Catalunya o de l’estat. Quan vaig publicar La sergent Anna Grimm, es va dir que era novel·la rural, i no hi estic d’acord en absolut. L’acció passa a Lleida, que és una ciutat com una altra. Ara bé, novel·les com Tros, Quaderns o La venjança de la Vall Fosca sí que es poden titllar de rurals. I la novel·la rural sempre ha estat important a Catalunya... Els sots feréstecs o la sublim Solitud... la novel·la rural i la urbana conviuen."
L'etern debat sobre quin sentit o no te parlar d'una certa ruralitat enllà de la conurbació barcelonina. Ramona Solé, impulsora del festival Les Borges negres i de l'antologia Assassins de Ponent creu que: "molts pobles tenen una part rural, però també una de molt moderna. Les dues conviuen i es fusionen amb naturalitat. Em sembla que quan es parla de rural, no sempre es té el sentit real del que aquesta paraula significa en l'actualitat. No cal buscar tantes etiquetes als llibres; de vegades posar-n'hi entorpeix la idea que el lector es fa a l'hora de fer la tria."
Montse Sanjuan
Per l'escriptor i policia Rafa Melero: "sembla que fora de Barcelona o Madrid tots son crims rurals. Lleida ciutat te cent quaranta mil habitants, s'hi pot escriure una novel·la urbana. Ara, si vols un crim rural no el pots situar en una gran ciutat; llavors tots els indrets són bons. Dit això, Lleida té histories delictives molt negres a més d’un clima (molta calor i fred, sense oblidar la boira) adient per ambientar-hi una novel·la negra. Jack l'esbudellador no el pots separar de la boira londinenca; i de boira, a Lleida, n'anem sobrats."
Com a tendència avançada, la florida de novel·la negra lleidatana encara s'està construint el prestigi, però per l'editora Joana Soto te altres efectes: "està dignificant el territori. Tradicionalment, hi ha hagut una mirada (automirada i tot) condescendent i no del tot justa sobre Lleida. Només cal veure com les ficcions televisives de TV3 sovint han dibuixat casa nostra des de la comicitat. Ara hi ha una revalorització, i l’imaginari col·lectiu comença a recuperar una certa dignitat. El lector lleidatà recolza molt les novel·les de quilòmetre zero. Suposo que l’explicació l’ofereix la qualitat de les obres i la proximitat i la identificació que ofereixen. Però, i per què negra? Això ja no ho tinc tan clar. Potser perquè hi ha elements contextuals que ofereixen un joc interessant: els Pirineus, la boira, la terra erma.". Descrivint la realitat es transforma el llenguatge.

FOTO: Patsy Pollock
Forasters. Donald Ray Pollock és el referent d'un estètica aspre i dura com el secà. Obrer en una fàbrica, va fer un curs d'escriptura i va publicar els contes  de Knockemstiff (el seu poble). Va ser qualificat d'hereu de Faulkner. La primera novel·la, El Dimoni a cada pas, va ser una de les millors de 2011. Ara publica El banquet celestial, un western amb humor i violència a l'estil germans Coen.

Ramona Solé
David Marín

De casa. En podrien haver estat més, però Ramona Solé, antòloga de la necessària Assassins de Ponent; el periodista David Marin, autor de Mala Lluna i Ciutat Fantasma; el Mosso Rafa Melero, La Penitència de l'alfil i Ful (en castellà); Montse Sanjuan, creadora de la sèrie de la sergent Anna Grimm (aviat al cinema); l'editora de Pagès, Joana Soto i l'escriptor especialista en novel·la negra i director de la col·lecció de negra de Pagès editors, Sebastià Bennasar, premi València negra per L'imperi dels lleons, són veus prou autoritzades per representar els que no són aquí, però que aquest cap de setmana seran presents a Segre de negre, la segona edició del festival de novel·la negra de la capital de Ponent. Molts d'ells també van ser a Les Borges negres, primer festival d'aquest gènere que es va fer el passat abril a la capital de les Garrigues. De Ponent ve una intensa negror.

Rafa Melero
Gira per la frontera

FOTO: Adriana Pujol
Fins la tarda que vaig anar a Alcanó (Segrià), mai no havia presentat un llibre en un poble de 250 habitants. El repte de l'entusiasta gent de l'associació Cultural Lo Coscoll, que aplega Alfés i Sunyer a més d'Alcanó, era vertiginós per algú de ciutat trasplantat a un poble metropolità on el món rural és un vague record. A l'altiplà d'una antiga bassa que domina el poble i els secans que muten en nous regadius del Segarra-Garrigues, jo havia de defensar un relat violent amb crims, boira i una terra aspra com les relacions entre un pare i un fill. I, ve-t'ho aquí, havia triat el seu poble (amb nom camuflat) per situar aquest mal viatge. Resultat? Ja tinc ganes de tornar a trobar-me amb les meves noves lectores i lectors d'allà.
Al vespre vaig fer doblet a la sala de plens de Puiggròs (334 habitants) a les Garrigues històriques; un ajuntament lliurat amb tot el que pot a fer activitats culturals i un veïnat que respon amb ganes. Poques vegades he tingut interlocutors amb tant afany. A pobles així el bibliobús te feinada quan hi fa parada, un cop al mes. I els meus editors contents: la gent normal, que llegeix amb normalitat, normalment compra llibres. Encara que no tingui llibreria. És una de les fronteres.


A l'ombra

Busco la referència de l'edició en català de L'arbre du pays Toraja, de Philippe Claudel, i només trobo una cançó d'aquest pop local d'avui en dia. Nosaltres ens ho perdem; Bajo el árbol de los Toraya (Salamandra) és una novel·la bella i lluminosa sobre com la mort i la vida s'entrellacen amb una força que converteix el dol pels que ja no hi són en el motor de l'existència. Un encert la darrera obra de l'autor d'Ànimes grises i una desgràcia no poder-la llegir en català. Les raons les ignoro; tan pot ser que es tracti d'un complex afer de compra de drets, com de desinterès editorial: tant hi fa. Hi ha tanta literatura internacional de volada que no es tradueix al català, que un ja no pregunta al llibreter si hi ha edició catalana per evitar el somriure de commiseració del comerciant.
A l'inrevés passa el mateix: el nombre de títols d'obres literàries catalanes que es tradueixen al castellà és tan exigu, que un lector espanyol poc avesat deu pensar que els catalans que escriuen són tres gats. No em poso amb les polítiques editorials, no és cosa meva. Ara be, el flux de traduccions entre català i castellà, i entre qualsevol llengua i la nostra, tot i el suposat boom del dit 'zafonisme', minva. I això ens fa més petits, ens allunya del panorama global. O no n'hi ha prou amb promoure institucionalment la traducció d'alguns autors a alguns idiomes que donen marxamo internacional, o no es fa be. Si per les editorials d'aquí traduir els surt car potser és perquè el lector prefereix comprar el llibre en castellà. I si per als castellans no els surt a compte traduir autors d'aquí deu ser per què no interessem als lectors. Estem en pana: cultura i política.

11/6/17

Francesc Lucchetti, actor

Cuenta gente del teatro que, a pocas horas de iniciar una representación, sintió un dolor agudo en el pecho. Sorprendido, fue a urgencias del Clínic, donde le indicaron que debía ingresar inmediatamente: "Lo siento pero tengo función dentro de un rato", anunció a los médicos que le atendían. "Acaba de tener un infarto, no puede marcharse". Pero cogió su chaqueta y se fue. Representó su papel con toda normalidad y, al terminar, se dirigió de nuevo al hospital: "Ahora ya pueden ingresarme", dijo a los atónitos sanitarios. Francesc Lucchetti (Barcelona 1944) era de esos actores para los que no hay frontera entre la vida y el escenario, porqué ambas cosas son dos caras de la misma realidad. El miércoles pasado la terca realidad se impuso, el actor falleció en su ciudad natal a causa de un infarto, según anunció la Asociación de actores y directores de teatro de Catalunya.
El apellido Lucchetti es símbolo de saga actoral: Alfred (fallecido en 2011), el hermano que vivió la escena con pasión de viejo comediante, yendo de bolo en bolo por toda España con viejos autobuses e incómodos trenes; los hijos de este, Tito y Mónica; Antoni, el hermano viejo luchador del PSUC, diputado al Parlament, concejal barcelonés, abogado, actor todavía activo con el grupo Catorzedeabril, dedicado al teatro de la memoria histórica y él, el Mauri de La Riera. Su último papel popular.
Francesc Lucchetti nació en la desolada Barcelona de 1944. Estudió en el Institut del Teatre y dio los primeros pasos en el escenario con grupos independientes como La Pipironda, el TEC o el GTI, compañías que forjaron el prestigio del teatro catalán. Entre sus papeles, destacan los realizados en 'Marat Sade', de Peter Weiss, un espectáculo simbólico para el teatro del os 70 y 80; 'El cafè de la Marina', de Josep Maria de Sagarra, o ''Maria Rosa', de Àngel Guimerà, títulos fundamentales de la dramaturgia catalana; obras que hacen a un actor.
Josep Maria Benet i Jornet, Guillem-Jordi Graells, Sergi Belbel o Carme Portaceli son algunosde los  dramaturgos y directores con los que Francesc Lucchetti trabajó. Y en 1989 debutó como autor con 'Mal viatge', obra que dirigió su compañera Lourdes Barba.
La pantalla es esa segunda cases de los actores en la que, aunque a menudo no se encuentran del todo cómodos, les reporta un reconocimiento popular enorme. Lucchetti trabajó en tres películas: La popular 'La ciutat cremada', de Antoni Ribas; 'Informe general', de Pere Portabella y 'Material urbà', de Jordi Bayona. Aunque lo que le convirtió en un rostro muy popular, fue la televisión, claro está. Para los más jóvenes o menos aficionados siempre será Mauri (el hermano pederasta de Mercè Sampietro, en la actual serie de TV3 La Riera). Pero Francesc Lucchetti ya había participado como actor o guionista en series la mayoría de las series de la televisión catalana como la inaugural 'Poble Nou', 'Estació d'enllaç', 'El cor de la ciutat', 'Nissaga de poder', 'Pedralbes centre', 'Serrallonga' o 'Laberint d'ombres'. También había actuado en otras ficciones televisivas como 'Cuéntame cómo pasó', 'Prim, el asesinato de la calle del turco', 'La Mari' o 'Mar de fons'.

8/6/17

Inútils

Obligat a presentar-me laboralment en públic, vaig anunciar pertànyer a les classes passives. Algú va migsomriure amb aquell to fastiguejat "d'aquí tenim el llest de torn". Vaig fer una pausa dramàtica i vaig reblar: "articles, novel·les poemes i algun assaig, coses socialment del tot prescindibles ". Quan li va tocar el torn al de la cara llarga va anunciar solemnement que es dedicava al màrqueting digital; una cosa tan necessària al món d'avui com l'aire. Tothom va assentir.
Constantment rebo sol·licituds per adherir-me a manifestos en favor de la independència, en contra, pel dret d'acollir refugiats, per preservar les balenes, l’Amazona, l'Àrtic, l'Antàrtic o exigint alliberar uns empresonats aparentment sense culpa. Però mai ningú no m'ha preguntat que en penso de tot això, com ho veig. No. Només volen la meva fidel i inqüestionable adhesió, perquè tenir uns quants escriptors (sempre es pregunta l'ofici, no se perquè) en una proclama mola. I no solc donar-la, és clar. Com a mínim, si només em volen coma reclam publicitari, que paguin. En això el del màrqueting digital i jo segur que estem d'acord.
Pensar per un mateix te això: no es fan amics. És en aquest paradigma de la vida moderna (que fonamenta el prestigi social en els 'i like'), on es demostra que els escriptors no servim per a res No som d'aquesta lliga. És clar que la literatura, com a les altres arts, està plena de gregaris, trepes i arribistes, sempre disposats a riure les gràcies a aquells de qui en poden rebre alguna prebenda. Però això tampoc no demostra que serveixin de res: són simples ninots cortesans. Tipus que, a l'hora de la veritat, mai ningú no sap que hi pinten allà.

-->

3/6/17

Carles Capdevila, fundador del diario Ara

"El poder, todo, no soporta la libertad de prensa. Fue mi gran decepción durante los cinco años en que dirigí el 'Ara'. La desvergüenza, con presiones y amenazas, es mala salud democrática. Los políticos se toman demasiado en serio lo que publicamos, el periodismo político es cómplice y culpable de ello también. Se cae a menudo en el intercambio de favores, y muchos de los que gobiernan terminan obsesionados en lo que se dice de ellos, y dedican a eso demasiado tiempo y energías." Opinar así, y decirlo en tribuna pública (discurso del Premi Nacional de Comunicació), hace que el oficio de periodista tenga sentido; su sentido original: el de contribuir desde la verdad a transformar el mundo. Quién dijo esto era Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, Osona, 1951), fundador y primer director del diario 'Ara', que falleció el jueves a los 51 años tras luchar largo tiempo contra un cáncer.
Capdevila estaba convencido de que los medios de comunicación han de hablar menos de política y más de las cosas que afectan a las personas. Y en ese aspecto, y por convencimiento, la educación fue el tema sobre el que más pensó y escribió, hasta el punto de llegar a ser un referente para muchos docentes: "Estoy convencido de que educar es la solución, es el tema más importante del mundo. La gente lo dice, pero no se lo cree, y hemos de creerlo.". Lástima que, siempre preocupados por lo que se dice de ellos, los políticos destinan muy pocos esfuerzos a trabajar en favor del tema más importante del mundo.
Capdevila se licenció en Filosofía y Letras y, tras un bautizo de fuego en la radio local, entró en la sección de sociedad del Avui. Allí conoció a la periodista Eva Piquer, compañera de vida y madre de sus cuatro hijos. Tras la experiencia del Diari de la Pau, un periódico editado durante la Guerra del Golfo para denunciar la escasa y mala información que los medios daban del conflicto, la pareja se fue a ampliar horizontes a Nueva York, experiencia que le proporcionó la redacción del libro 'Nova York a la catalana'. A la vuelta entra en el quipo de Antoni Bassas, con quien forjará una gran amistad para siempre. Es la época del 'Alguna pregunta més?', un espacio de humor en el que despliega otra de sus maneras de entender la vida. Entre artículos en prensa (Avui, Periódico, 9 Nou) y otras colaboraciones, el programa se traslada a la televisión, medio en el que también trabajará en 'Malalts de tele' y dirigirá 'Qui els va parir'. Posteriormente lleva a Catalunya Ràdio su pasión por la educación, con 'Eduqueu les criatures', espacio que le lleva a realizar numerosas conferencias por toda Catalunya hasta convertirse en un referente para muchos docentes.
Y en el 2010 llegó el 'Ara', un periódico con el que el quipo impulsor se enfrentaba al reto de crear un nuevo relato para los tiempos del fin del viejo autonomismo que se acercaban; pero también en tiempos de crisis, quién sabe si final, de los periódicos. Capdevila fue el elegido para dirigir el proyecto, hasta que en 2015 lun tumor le obligó a apartarse del cargo: "Todos los directores tenemos un final brusco. Si no se te carga un cáncer se te carga el dueño, un gobierno, un banco o la combinación de alguna de estas cosas".
Los dos años posteriores los dedica, con toda la intensidad que la enfermedad le permite, a pensar y escribir sobre educación. Con el monólogo 'Educar amb humor' llega teatros en toda España, y recibe premios como el Marta Mata de educación, el Ciutat de Barcelona o el ya citado Nacional de Comunicación. Recuperado de una recaída, este último Sant Jordi publica 'La vida que aprenc', y se convierte en el libro de no ficción más vendido, el pasado 23 de mayo todavía tuvo fuerzas para llenar el teatro Atlántida, de Vic, con su monólogo 'Viure amb humor'; una de las claves intelectuales de este apasionado de la vida y el conocimiento.

1/6/17

Castells & Parellada

Els llibres es poden menjar? Si són els adequats i estan ben cuinats, si. Això és el que fan des de fa temps l'escriptora Ada Castells i la cuinera Ada Parellada. El darrer dimarts de cada mes, al restaurant Semproniana (un lloc arty per si sol on també s'hi reuneix un grup de periodistes culturals), la Castells posa un escriptor/a a taula, la Parellada interpreta el llibre lliurement, i les comensals fan tertúlia, pregunten, critiquen i mengen i beuen. És un club de lectura sense passar gana, perquè es mengen el llibre que l'escriptora els tria i la cuinera guisa. A l'escriptor no. Que no pateixin la Care Santos, la Natza Farré i en Jordi Puntí, que seran els propers de passar a taula.
Dimarts l'autora convidada era la Gemma Ruiz, la diligent cronista teatral de TV3. Per tremp narratiu, llenguatge, poètica i pulsió dramàtica, Argelagues no sembla una primera novel·la nascuda de les cendres de la memòria familiar que l'autora va recopilar fa anys de la besàvia per un treball universitari. Però, a més, és una de les poques novel·les en català que ha aconseguit sobreviure a allò que algú en va dir 'zafonisme'. Les Ades la van encertar cuinant una vetllada amb la Gemma Ruiz.
La fórmula de les lectures comestibles que proposa aquest duo aquí no és habitual. A França hi ha publicacions que ho fan amb músics (la popular entrevista Passe á table de Jazz Magazin), i a Portugal coneixia una iniciativa d'un estil similar al bonic restaurant del col·legi de periodistes de Lisboa. Contagiar la passió lectora no és fàcil, i totes les idees són bones. I posades entre plats (la taula sempre sociabilitza), encara més. Això si que és un bon pla de lectura, oi? Nyam, nyam.

-->