31/1/13

Nova època, saben?

M’ho diu una llibretera independent: ‘No treballo amb distribuïdores que no m‘ajuden’. És clar. Qui es vol empenyorar comprant fons que no sap si vendrà? Llibre venut, llibre reposat; i ai d’aquell que no vol distribuir en dipòsit, perquè te els dies comptats. Els sotsdistribuïdors i les empreses de missatgeria, gremis àgils i moderns, estan acabant amb el domini de les antigues distribuïdores. La majoria sotsobren, i més d’una ja ha tancat. No cal tenir tots els llibres a la botiga si, en tres dies, te’l porten. El client va sabent que aquest és el model per a la supervivència de les llibreries. I si el llibreter és eficient i el servei funciona, no hi ha lectura que no pugui esperar uns dies. És la nova època, els esdeveniments econòmics i culturals així ho reclamen. El que sorprèn és que costi tant de ser assumida.
Hi ha grans editorials que han presentat un ERO i d’altres amb problemes de liquiditat que estan ajornant pagaments; i n’hi ha de petites que estan apunt de tancar o en letargia. L’austeritat com a única recepta. Ningú no se’n deslliura, però poques prenen decisions a mig termini encaminades a replantejar el model de negoci i avançar. Fusions si cal, però sobretot aliances per a la compra de paper, la distribució (altre cop), la impressió i fins i tot la traducció poden ser el fonament d’aquesta nova època.
A Catalunya, el llibre digital ni salva ni condemna el sector. Amb un 1% a penes de volum de negoci, potser no cal capficar-se en aquets tema, per ara. Tret d’Amazon i els fabricants de ‘tablets’ no hi ha ningú que hi guanyi gran cosa. El digital ha de ser un suport en la difusió i comercialització del llibre, el de sempre, La nova època és plena de llibres de paper.

30/1/13

Estrangeria

Aquest temps d’impostures perviu a còpia d’amagar la veritat. La convulsió és rentable. El xoc polític que agita el país nodreix la idea de molts i és el negoci d’uns quants. Així restem instal·lats en una fabricada complexitat del ‘amb mi o contra mi’ que satisfà els dos bàndols. El nacionalista espanyol te raó d’existir gràcies a l’independentista, i aquest no viuria sense l’integrisme unionista; els dos es necessiten per viure i, en el fons, s’estimen. D’aquesta confrontació perfecta, i de resultat sempre ajornat, en sortirà el país del futur: guerxo, coix, irreal i trist, però que amamantarà les raons per respirar d’uns i altres. Serà cantat pels poetes, donarà de menjar a molts i atiarà una cultura què serà el negoci d’altres.
En aquest cercle no hi ha lloc per al pensament crític; fa nosa, interpel·la els dos vells enemics, és lleig i posa en entredit que el fons del problema sigui una posició o l’altra: perquè la clau de la qüestió ho som tots. Però això no encén les masses, ni omple estadis, ni agita banderes, ni fa vendre diaris, ni estaborneix consciències. En aquest país hi ha lloc per a tothom, diuen uns i altres; tret d’aquells que es veuen lluny de la dialèctica oficial a banda i banda del conflicte. Són estrangers del pensament.

24/1/13

Les llibreries de l’adéu

Fa uns anys havien de tancar totes les llibreries independents degut al perniciós sistema de distribució, a la concentració de la venda en grans superfícies i als canvis en la llei d’arrendaments urbans que acaba amb els contractes indefinits. Llavors van tancar algunes llibreries petites a barris i pobles Ara les velles distribuïdores fan aigües o han tancat, les grans llibreries s’ensorren sense remei seguint el destí de Border’s als EE UU i la crisi fa que hi hagi locals per llogar a dojo. Catalònia, Proa espais o Robafaves (diuen temporalment), grans superfícies però amb escàs pulmó financer, baixen la persiana, i corre la brama de que la FNAC espanyola està en venda. Dades en ma, la caiguda de vendes a les grans llibreries ha estat del 40%, a les petites a penes d’un 1.
Aquest canvi de model en la comercialització del llibre no és només el símbol dels temps, crisi inclosa. Es venen menys llibres com es venen menys bicicletes, i el sector s’ha d’adaptar a la realitat com tothom. Fer negocis en època de vaques magres és més fàcil, el mèrit és sobreviure i avançar en temps difícils. Vull dir, que la crisi és molt dura, però què hi ha una part important de responsabilitat dels propis empresaris en el tancament de llibreries. Una gestió alegre, inversions immobiliàries desmesurades o sobredimensió del projecte són causes latents d’aquest darrer allau tancaments. Han desaparegut llibreries històriques, si, però no Casa Anita ni la Bernard; a Mataró ha obert Dòria llibres i també hi ha el Tramvia, i la Jaimes ja te nou local a prop de l‘actual. Establiments ben dimensionats, amb el personal precís i les inversions justes. Què en faríem dels diplodocus pels carrers de Barcelona avui en dia?

17/1/13

Mals temps, bones idees

Si a la xarxa, món virtual, es mou el que no es pot moure al món real per falta de diners i idees; quin món és el veritable: el que crea i innova o el que es llepa les ferides incapaç de moure el cul? El dilema que Jean Baudrillard va plantejar als setanta (sic!) entre cultura i simulacre, s’està resolent en favor del virtual, tot i què sigui considerat per als intel·lectuals com a simple suport de la industria de l’entreteniment. La cultura se’n sortirà en la mesura que tingui capacitat per a crear un nou paradigma fonamentat en la interacció entre el real i el digital. El model ha de ser incloent.
La iniciativa de la biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar n’és un exemple. La falta de pressupost no els fa creuar els braços, ans al contrari. Ha endegat una col·lecció de llibres digitals d’autors locals de descàrrega gratuïta al web (www.bibliotecapremiademar.org). Ja podeu baixar-vos ‘Els innocents’, d’Octavi Egea. I ben aviat en sortirà el segon: ‘Pirates del fonema’, recull de textos de l’històric col·lectiu literari La Font del Cargol, que va encapçalar l’escriptor Valerià Pujol als anys 80. Els textos havien estat publicats als fulls literaris del mateix nom. Ara es complementaran amb articles d’alguns dels autors del moviment.
L’altra iniciativa és ‘Tiana negra’, un festival de novel·la catalana d’aquest gènere que es farà el 25 i 26 d’aquest mes en aquesta població. Ja fa temps que el gènere policíac es mou molt a la xarxa: blocs i pàgines amb gran activitat estan establint sinergies potents, com la biblioteca la Bòbila de l‘Hospitalet, Crims.cat i l’editorial Al revés, Martorell negre i, ara, aquest nou festival dirigit per Sebastià Benassar, i què s’impulsa a la xarxa.

15/1/13

Anna Lizaran, actriz y fundadora del Teatre Lliure

Cuando Elomire, un refinado dramaturgo cortesano del siglo XVII, recibe el encargo de trabajar junto a Valere, un cómico local que el príncipe Conti ha descubierto en la calle, no se lo puede creer. Como él, un intelectual, ha de poder su arte al servicio de tal individuo? Será la ruina de la compañía. Lo que no sospecha Elomire es que Valere es un auténtico monstruo de la teatralidad, un actor enorme que consigue crear el diálogo entre lo culto y lo popular, un comediante colosal que devuelve al público la pasión por el teatro. Para el estreno de La Bête en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) Anna Lizaran iba a ser Valere. Era como si David Hirson hubiera escrito el papel pensando en ella. Además la acrtiz ya había hecho roles masculinos cuando protagonizó Hamlet.
Pero el destino se cruzó en escena. Una baja y la prescripción médica de reposo le impidieron estrenar. Un par de meses después un diagnóstico fatal, y un desenlace trágico y fulgurante: Anna Lizaran falleció a los 68 años de edad en la madrugada del sábado en el Hospital Clínic de Barcelona. El teatro catalán ha perdido a su Valere, una actriz que ha marcado la escena con su fuerza y pasión interpretativa; una mujer que contribuyó decisivamente en la creación, consolidación y prestigio internacionales del moderno teatro catalán. Con la Lizaran, igual como con el personaje de La Bête, una generación de espectadores han amado el teatro contagiando la ilusión por la escena a al resto del país.
Quizás esa impresionante pulsión dramática la descubrió en ‘La Passió’, el imponente drama sacro emblemático de la cultura tradicional catalana que, en su pueblo natal de Esparreguera, tiene una de sus cunas y donde ella comenzó junto a su hermana Lola, también actriz y fallecida en 2006.
Con veintipocos años Anna sabe que su vida será el teatro, y sus padres, modista y mecánico, la animan a formarse. Tras pasar por el Centre d’Estudis Experimentals de Barcelona, en 1972 es una de los primeros miembros de Els Comediants. Pero sabe que le queda mucho por aprender, y se marcha a París en 1974 para estudiar junto a Jacques Lecoq; hasta que Lluís Pasqual la convence para que vuelva a Barcelona y participe, junto a Fabià Puigserver, Carolta Soldevila, Pere Planella y él mismo o en la creación de la más importante institución escénica catalana de todos los tiempos: el Teatre Lliure. Desde aquel momento su vida fue el Lliure, y solo se separó de él cuando, en 2003 y siendo patrona, dimitió de su cargo al no haber sido elegido Pasqual para la dirección.
Debutó en el Lliure en el mismo año 76 con Camí de nit, y la siguieron, la Bella Helena, Primera història d’Ester, Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, Roberto Zucco, Quartet i Tot esperant Godot hasta l’Hort dels cirerers, que en año 200 supuso su adiós al escenario de aquella aventura teatral que, nacida en un modesto escenario del barrio de Gràcia de Barcelona, construyó el modelo actoral y de programación de lo que debía ser la puesta en escena del mejor teatro contemporáneo universal y catalán. El Lliure recuperó la mejor tradición del teatro catalán de antes de la guerra, llevó a las plateas a una generación que ya se creía perdida para la escena y ayudó a extender la afición al buen teatro a todo el país. Y la Lizaran siempre estuvo en primera línea de aquel proyecto aportando su poder interpretativo y la fascinación popular de los personajes que creaba.
Con la madurez le llegaron los grandes papeles, como en Un matrimoni de Boston, Una jornada particular, L’adéu de Lucrecia Borgia, El cercle de guix caucasià, Forasters, Dissabte, diumenge i dilluns, El ball Escenes d’una execució, o Agost, su último papel y la obra más vista en la historia del Teatre Nacional. Su nombre llenaba el teatro, y cada temporada se esperaba saber qué obra representaría.
Lizaran también hizo cine con Ventura Pons, Gerardo Vera, Almodóvar y la última, Herois, con Pau Feixas, y participó en series de TV.
Siete premios Butaca (concedidos por el público), además de un Goya, un Max, un Gaudí, el Ciutat de Barcelona, el Nacional de Teatre y la Creu de Sant Jordi testifican la pasión que Catalunya tenia por Anna Lizaran, la misma que ella supo dar al teatro.

10/1/13

De paelles, mànecs i gestors

El conseller Mascarell ha decidit agafar la paella pel mànec i fer neteja a l’equip directiu del Departament. Dimarts Ivonne Griley va ser rellevada per Ester Franquesa a Política Lingüística, dimecres Oriol Izquierdo va ser substituït per Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, i paulatinament aniran essent-ho la majoria de directius de la casa (Cabré, Knörr, Solà). A ningú no escapa que el conseller tenia un equip entre heretat i ‘suggerit’, i que ara què ha demostrat en dos anys ser una peça important en l’equip d’Artur Mas, no només perquè hagi prestat alguns arguments al discurs del president, sinó perquè ha estat capaç d’encarrilar el dur procés d’ajustament sense excessius aldarulls del sector i de tenir una capacitat de diàleg que no tenen altres departaments, vol mans lliures i gent de total confiança al voltant. Políticament enfortit, si algú es molesta a la CiU (ell és independent, recordeu-ho), s’hi haurà de posar fulles.
Avui en dia l’eficàcia i el rigor en la gestió cultural són tant importants com el propi projecte. Mascarell sap que no pot tenir cap pota coixa si vol empènyer la nova estructura cultural que lidera i què, fonamentalment, reubica el paper de l’administració i la seva relació amb el sector.
Rigor en la gestió també en va faltar a la Catalònia. Tothom parla de la crisi com a causa única i suprema del tancament de la llibreria, però de l’aventura empresarial i financera que suposava un negoci com aquell que ha portat a alguns dels socis a la desaparició i a altres a estar amb el dogal al coll, no se’n diu res. A veure si la culpa és dels què, sense feina, no poden comprar llibres.

4/1/13

Si jo tingués un estat

Daniel Martínez (Focus) s’escarrassa a fer entendre al Ministeri d’Hisenda que l’augment de l’IVA cultural, no només està matant al sector, sinó que no aporta més recaptació. Amb raons i diplomàcia, intenta aconseguir del govern espanyol que retiri l’augment impositiu a la cultura, com ja han fet altres governs que l’havien aplicat. Sincerament, tot i la seva provada solvència, serà gairebé impossible que se’n surti perquè l’augment de l’IVA cultural és una decisió ideològica, no financera. En nom del govern, Wert està disposat a castigar amb duresa implacable tot el sector cultural que, és ben sabut, els són contraris (els fa pagar el NO a la guerra, vaig escriure fa mesos).
En nom de tota la cultura, en Daniel Martínez sap que està negociant amb qui no sap allò que hauria de saber (definició de neci), i què, amés, nega la realitat per ideologia, no per raons. Actuar així és anar contra l’essència de la cosa pública.
Si jo, posem per cas, tingués un estat, el primer que faria seria nomenar conseller en Ferran Mascarell (aquí Mas ha començat bé, una altra cosa és que cregui en la cultura). No només perquè seria capaç de verbalitzar els arguments polítics per a l’estat que jo no trobaria, sinó perquè, només amb tres lleis que s’afanyaria a presentar al Parlament, el sector cultural se’n sortiria: llei de mecenatge, d’equiparació fiscal i de defensa de la propietat intel·lectual. Això no seria el parnàs, però impulsaria la recuperació i una certa vida digna al sector. Així Victor Manuel (va dir fa poc, que se sentia molt be a Catalunya fos Espanya o no) i molts altres creadors maldarien per venir al país, que els acolliria com fa amb tothom. I amb molta cultura seríem millors en tot.