27/3/14

Presentació de Platges de la ment


Espais de poesia d'Alella fa aquest dissabte una nova edició de les trobades amb poetes del Maresme.
Albert Calls repassarà la meva obra i junts presentarem
PLATGES DE LA MENT, darrer poemari just acabat d'aparèixer.
Dissabte 29 de març, a les 19h
Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella

Aneu a Espais de poesia

Ensenyar la casa

El llibreter Josep Cots i l'aprenent Eric del Arco van ensenyar la nova casa de la Documenta dimarts al vespre. Anunciaven la presentació del premi Documenta 2013, 'La nostra vida vertical', del jove Yannick García i editat pel jove segell L'Altra, de l'Eugènia Broggi. Com que tot era jove i nou, al bateig el van anomenar 'festa en construcció' i, com en tot natalici que vulgui ser ben considerat, es prometia música i bon vi. Jo hi vaig arribar mig quart abans de l'inici i allà no hi cabia ni una ànima, el sector de les copes resistia heroicament l'allau d'assedegats i, tot i que anàvem avisats de que el recinte estava en obres, no hi havia cap bastida a la que els oficiants poguessin enfilar-se per fer-se visibles; o sigui que vaig haver de limitar-me al dèbil audio de la presentació, i aviat me'n vaig cansar.
És bo que hi hagi gent als actes literaris, i en aquest cas encara és millor pel caràcter simbòlic de recolzament al projecte de la nova Documenta que governarà del Arco i d'homenatge al mestratge de 38 anys d'en Cots. En un moment en que la literatura perd visibilitat als mitjans de comunicació, o sigui a la societat, la gernació que envaïa dimarts un local desmanegat, en mig de la foscor d'un Pau Claris buidant-se rabent a aquella hora del vespre, il·luminat precàriament, sense rètol llampant, i on encara s'hi podia veure la carta de la cafeteria que l'havia ocupat abans, és d'aquelles imatges què ens interpel·len sobre l'avenir de la cultura escrita. Segur que està en fase terminal, com asseguren els àugurs neoliberals? O potser està en construcció d'un nou paradigma més adequat als temps, com creuen a Documenta? Per si de cas, aneu-hi amb temps; hi ha gentada.

22/3/14

DIA MUNDIAL DE LA POESIA. Platges de la ment


La última veritat

A J.M. Huertas Clavería, en memòria

Han estat molts camins plens de renúncies,
d’absències immòbils, de vides buides.
Els fets són com els tolls de pluja negra
que ofegaven els jocs dels nens als barris.
Per tots has tingut paraules, preguntes
que massa sovint no han trobat respostes.
I a molts t’hi has enfangat les sabates
amb aquell llot negre de mals presagis,
de silencies rovellats, d’intempèrie.
Ara ets a l’andana d’una estació
bruta i allunyada de la ciutat.
Per les vies cavalca la tristesa
que tenalla la mort en el crepuscle.
La última veritat fa tanta por
que només per ella perdem la vida.


Del llibre PLATGES DE LA MENT (ed. Germania) d'imminent aparició

20/3/14

Mapa de llegir

Ens calen mapes per saber on som: mapes de carreteres, de muntanya i polítics; físics, astrals i literaris. Si tinguéssim un bon mapa de tots els estaments de la lectura (llibreries, biblioteques, clubs, tallers, congressos, festivals, encontres, rutes o fires) descobriríem, per exemple, que contra el que es creu, Catalunya és un país força lector; i Barcelona també en això n'és capital europea. Però ningú no el fa aquest mapa; potser convé més que ens rebolquem en victimitzar les mancances i, així, creure'ns poca cosa i fer-nos més dèbils i fàcils de manegar. Hi ha un plànol de festivals de la Institució de les Lletres, però és molt sectorial i d'una simplicitat extrema.
Potser aquest gran mapa del llegir l'acabarà fent Google, com m'adverteix en Juan Insua; tot un símptoma del que volem ser, penso. Per què, com es pot fer una bona política en favor de la literatura si no sabem on som?
A Barcelona hi ha sis festivals literaris de volada. El CCCB en fa tres: Món llegir, Primera persona i Kosmópolis, que dirigeix el mateix Insua. L'ICUB tres més: Barcelona poesia, BCNegra i Barcelona novel·la històrica, i a la conurbació hi ha festivals molt potents com el de poesia de Sant Cugat. La geografia de llibreries ha canviat del tot en cosa de dos anys. Les xarxes de biblioteques no paren de créixer, i per sort han unificat el carnet (què ja els ha costat), però ara cal que coordinin les accions per estalviar despeses i millorar la promoció de la literatura i els escriptors. I així podríem fer una llarga llista dels avantatges d'un mapa del llegir. Però de moment res. Qui digui que no li calen mapes per a anar pel món no és un expert, és un penjat. I la literatura segueix agafada en pinces.

19/3/14

Adéus

Potser penseu que els adéus de Ricard Estruch de la Festa Major i de Toni Comin del PSC no tenen res a veure, però no deixen de ser dos importants actius humans que abandonen sengles llocs de representativitat pública. I hi eren per la seva vàlua, evidentment. I quan la gent que val marxa tothom hi surt perdent, començant pels companys que han estat al seu costat. A Estruch el notava fatigat i amb necessitat de desconnectar quan el vaig veure fa uns dies. No m'estranya, ha donat una bona part dels millors anys de la vida a la Festa Major, que és com dir a la vila. En Comin, amb qui vaig coincidir fa poc a la tertúlia del Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, no estava pas cansat, ans al contrari, sentia la necessitat de continuar empenyent la idea d'un PSC veritablement compromès amb el país, però l'aparell del partit i els seus corifeus l'han acabat empenyent a marxar. Són causes diferents, si, però les conseqüències són les mateixes: hi sortim perdent els graciencs i els catalans.
Entenc l'adéu d'Estruch i aplaudiré sempre la seva ingent tasca en favor de la festa més popular de tot Barcelona, autèntic símbol d'identitat de Gràcia al món. No entenc, ni comparteixo, la defenestració, acompanyada d'un cert escarni a les xarxes socials, de Comin. Però tot són maneres, és clar.

13/3/14

FACTORIA SENSIBLE. Adéu a la lectura

Rebo un correu d'un estudiant d'ESO que ha llegit amb devoció una novel·la meva. Ho vol saber tot dels personatges, de l'autor, de l'entorn que va propiciar el relat. Li responc emocionat, doncs no hi ha satisfacció més gran per a un escriptor que el contacte amb els lectors. Ara que poca gent llegeix i que la literatura catalana perd visibilitat a glopades, la interacció amb els lectors és una de les escasses raons per a escriure.
Però en J. creixerà. Deixarà l'institut i la professora que li va donar a conèixer els llibres. Potser es graduarà a la universitat i, amb penes i fatigues, tindrà una feina. I, en el menys dolent dels casos, potser deixarà de llegir per plaer, pel simple plaer de gaudir de les històries que ens expliquen altres, pels relats que fan volar la ment i créixer com a persones sensibles i lliures. A moltíssima gent li passa. A l'institut els descobreixen la lectura i el gust pel coneixement, i amb la joventut es perd, i així es truquen moltes vides de lectors. Per què?
Hi ha algun punt de la cadena de l'educació i la vida que falla. L'esforç ingent que fan la majoria de mestres, a les envistes de l'edat adulta queda en un no res. El sistema fagocita els seus fills, els idiotitza i els fa metges o paletes, i a tots els nega el coneixement en la matèria més bàsica: la de ser éssers humans. Ja interessa. En Manuel Cuyàs escrivia fa poc que potser no tornarà a parlar a una classe d'universitaris on la majoria estiguin mirant el mòbil i enviant missatges a les xarxes. És això el que queda de l'ésser humà?

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

Canviar i canviar

Alguna escola de finances deu dictar que la primera norma per superar la crisi és canviar-ho tot de soca-rel. Com si canviant d'imatge, de raó social o de web ja tinguéssim el problema resolt. El missatge ha quallat fins i tot a Catalunya, que com a bons comerciants som un país conservador. Així, l'antiga màxima local de 'el meu mal no vols sorolls' ha passat a millor vida en dos dies. Fixeu-vos, sinó, en el canvi d'actitud del propi Fèlix Millet: de convicte de delicte a vell xaruc arrogant.
L'Associació d'Editors en Llengua Catalana, per exemple, tot va ser canviar de president, i la primera mesura ha estat prescindir d'Elisabet Parra, que feia disset anys que els portava la comunicació. Neus Chordà, una altra reconeguda professional del ram, s'encarrega ara del tema. Al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona han decidit renovar la façana de l'edifici de la plaça Nova fent un concurs. Els despatxos d'arquitectura de renom només han de comunicar que s'hi volen presentar; els arquitectes de a peu han de presentar un projecte. Feina no n'hi ha, però classes si.
Un altres que canvien són l'Independent de Gràcia, l'únic periòdic de barri que queda a Barcelona. Després de catorze anys (rècord ciutadà), i amb una tirada de 8.000 exemplars i 900 distribuïdors, el diari es proposa fer deures pendents: constituir-se en associació cultural on tots els veïns en poden ser membres amb veu i vot sobre la línia editorial de la publicació, obrir-se més a les nombroses entitats, gestionar nous mercats publicitaris, adquirir la capçalera i, en definitiva, consolidar el model de periodisme de proximitat del qual el país n'és pioner i què, entre la crisi i alguns canvis fatals, n'ha perdut la pistonada.

7/3/14

Fama mira a cronopio


Aparador de la Llibreria 22 de Girona


Any Cortázar
1914-1983

6/3/14

Ni pal ni paller

Ja em perdonaran, però un és malpensat de mena. Deu ser per què fent de periodista he escoltat tantes falòrnies i mentides a personatges públics de tot pelatge que, ara que fa temps que m'afaito, no em crec a cap dels pròcers que anuncien la bona nova per al futur, això si, mentre continuïn manant.
Posem un cas. Si és veritat com diuen que la cultura ha estat històricament un dels pals de paller de la identitat catalana, com és que ara, quan cal vertebrar amb més intensitat el país enfront la crisi, la globalització i no poques agressions exteriors, la classe dominant en general (també dirigents culturals) està bandejant la cultura fins a extrems vergonyants, i de la llengua només en fa ús en la mesura que és un instrument de batalla política? Per què a la ignorància s'hi respon amb la mateixa moneda? Ja no són només les retallades, és l'abandó de qualsevol projecte cultural que no serveixi a un o altre interès polític, és el menyspreu de la creació que interpel·la, és l'oblit d'un projecte col·lectiu que va articular una Catalunya sòlida i prestigiada quan políticament no podia existir. Per què es redueix el problema de TV3 al factor merament laboral i pressupostari, quan la raó és si realment es creu políticament en la ràdio i la tele públiques com a eina central en la consolidació de la llengua i la cultura? A Catalunya ràdio, que és una illa, amb pocs diners hi creuen i ho estan fent radicalment.
La migradesa del pressupost del Departament, la frivolització del missatge públic, la conseqüent banalització del projecte i la instrumentalització política demostren que, a hores d'ara, l'administració te molt poc interès en que la cultura amb un cert calat sigui pal de cap paller.

3/3/14

Dilluns dia 3 de Març al Poblenou...




...i dijous 6 a les 20h, presentació a la Llibreria 22 de Girona
Carrer Hortes, 22

1/3/14

Discussió 'Proyecto cerca'

Durant tres dies, l'empresa de projectes culturals +Magin ha proposat a diverses persones de diferents àmbits professionals y acadèmics participar en un debat on-linbe al voltant dels conceptes prop i proximitat anomenat 'Proyecto cerca'. El moderador de la discusió ha proposat sis temes que cadascun dels deu participants havíem de desenvolupar de forma mesuradament sintètica. Aquestes són les meves aportacions a la idea de proximitat segons les qüestions plantejades.

¿Qué nos sugiere cerca, cercano, cercanía? ¿Qué efectos produce la cercanía en las personas?

Espíritu de contradicción
El concepto 'cerca', ya sea como substantivo o como adverbio, así como los adjetivos y verbos qué de él se derivan (cercano, cercanía, circundante y circundar), sugiere un espacio de relación comprometedor en dos sentidos: primero por la intimidad que genera una proximidad qué puede ser tan anhelada por uno como no deseada por el otro; y segundo por la idea sociológicamente comprometedora de encerrar, un concepto antónimo al sentido moderno de libertad.
En sociedades avanzadas como la occidental, 'cerca' o 'cercanía' es una idea contradictoria, mucho más compleja e incluso extraña. La proximidad ya no se mide necesariamente ni en centímetros ni en dosis de afecto físico. La inmediatez de las TIC ha otorgado un nuevo sentido a la cercanía. Ya no consiste en estar al lado; eso puede ser pegajoso e incluso 'plasta'. La auténtica proximidad se mide en wahtsapp. Estar al lado es un concepto faceboock.
La interrelación digital es una cercanía sin cerca. Juntos pero cada cual tras su smartphone. Así se respira mejor y la relación no compromete más de lo pactado. Son las nuevas reglas del juego. Mi anhelo de cercanía no entra en contradicción con tu necesidad de deseo. La valla, tapia o muro ni resguarda ni divide, protege la substantividad de cada uno y otorga el grado de cercanía que complace.

¿La cercanía es siempre un concepto positivo? ¿Hay límites para la cercanía? ¿Lo lejano siempre es negativo?

Los polos opuestos
El límite de la cercanía es la libertad. En una sociedad altamente tecnificada, donde la privacidad es un valor totalmente devaluado por los propios ciudadanos afectados, la cercanía puede entenderse como un acoso.
Llegado este punto la lejanía es un valor. I, aunque pueda parecer una estúpida contradicción, la lejanía es respeto por el otro; una lejanía que acerca emocionalmente.
Así, lo cercano torna negativo y lo lejano positivo.

¿La cercanía es uno de los nuevos paradigmas de las relaciones sociales, comerciales, ciudadanas, humanas?

Clicar es acercarse
'La velocidad está en la base de gran parte de nuestra vida de relación', sostiene Gillo Dorfles en su célebre 'Nuevos ritos nuevos mitos' (ed. Lumen), obra clave en el estudio del lenguaje de los signos y su relación con el mundo contemporáneo. Así, el ser humano no se percata a primera vista de algunos de los profundos cambios que se producen en su vida de relación habitual a consecuencia de la intervención artificiosa de diversas fuerzas mecánicas; la más habitual, la metamorfosis que ha sufrido el concepto de tiempo.
La vertebración moderna del tiempo acelera las relaciones, emerge un nuevo tipos de consumo y soslaya la idea de proximidad. El tiempo ha impulsado definitivamente un cambio en los modelos de sociedad que la tecnología ha certificado: la cercanía ha dejado de ser un valor intrínseco. El agricultor nos vende sus productos quilómetro cero a través de la web. El paradigma actual de cercanía es la red. La proximidad física ha mutado su valor tradicional por el nuevo valor digital. Ponte a un clic y estarás a mi lado; ese es el modelo.

¿Cómo afecta la cercanía/distancia a un servicio: tiempo, costes, beneficios, accesibilidad, agilidad, flexibilidad, personalización? ¿Es lo mismo cercanía que disponibilidad?

Un bolero
Escucho a Mayte Martín junto al piano del inolvidable Tete Montoliu: "No existe un momento del día/ en que pueda apartarme de ti / El mundo parece distinto / cuando no estas junto a mi...es que te has convertido / en parte de mi alma / ya nada me consuela / si no estas tu también mas allá de tu labios / del sol y las estrellas / contigo a la distancia amado mío, estoy." Así afecta la distancia a un servicio, a un afecto, a una necesidad. Nada es del todo personal, propio, legítimo cuando hay distancia física o tecnológica de por medio. Todo es más caro, también el amor y el deseo, con la lejanía. Y nada lo suple.
La economía de costes de producción no sale a cuenta cuando emisor y receptor están lejos, porqué la distancia siempre es cara y tiende a serlo cada día más. Sorprende que tanto supuesto empresario creyera que siempre le resultaría más barato extorsionar a obreros en la China que negociar con los sindicatos y aceptar las condiciones laborales de Europa. Muchos están ahora volviendo a casa. Los costes de logística han terminado castrando su codicia.
Pero cercanía y disponibilidad no siempre son sinónimos. La falta de infraestructuras, la mala preparación laboral, la falta de estímulos administrativos o la falta de amor y deseo, pueden convertir la disponibilidad en un infierno kafkiano (en el sentido estricto).

¿Cómo son las relaciones humanas a través de las NNTT: frías o cálidas? ¿Qué está en primer plano en internet y en las redes sociales: la tecnología, el grupo, el servicio, la persona, la comunicación, la inmediatez, la inexistencia de límites?

Historia de ambos mundos
No creo que se pueda hablar de calidez o frialdad al referirse al tipo de relaciones que se establecen a través de las TIC. Simplemente se trata de otro formato. En el mundo de ayer las relaciones se establecían a través de redes físicas (clubs, bares o asociaciones). La gente afín se reunía y se iba de excursión, jugaba al fútbol o bailaba hasta sudar. Pero eso sucedía en un mundo que se desvanece por momentos, cuyas puertas se cierran inexorablemente atrapando a sus oriundos entre la perplejidad y la incredulidad de no reconocer nada de lo que deviene.
En el mundo de hoy los nativos digitales interactúan a través de las redes sociales. Se conocen en Faceboock, se gustan en Instagram, discuten en twitter, elaboran proyectos en un blog o una web y quizás, sólo quizás, al final del camino se encuentran personalmente. Me lo decía un editor: "a Frankfurt vamos a conocer las caras de aquellos con quienes hacemos negocios cada día a través de la red". Es un acto social, una concesión al mundo de ayer. Si Stephan Zweig levantara la cabeza lo entendería mejor que muchos habitantes del planeta analógico. 
Y eso no es ni bueno ni malo: es. Y quién no quiera asumir el nuevo rol de las relaciones humanas no es de el mundo de hoy; es un 'vintage'. No pasa nada, yo mismo lo soy y ni me molesta ni me siento perjudicado. Soy de otro tiempo, y se que mi mundo es hoy una islita en la que apenas caben los pies. Y sigue empequeñeciéndose. Pero a pesar de no ser practicante de esta nueva manera de vivir me afano a entenderla, a captar los matices de nueva riqueza comunicativa que tiene, a descubrir sus reglas, a reconocer las actitudes de sus habitantes y a buscar un buen lugar desde el cual observar la mutación que está experimentando la sociedad. Porqué no hacer nada de esto, cerrarse en banda a los nuevos formatos de vida moderna es saberse en vías de extinción.

¿Hacia dónde avanzamos en las relaciones sociales: mayor distancia física/mayor cercanía emocional, mayor cercanía física/mayor distancia emocional?, ¿se puede generar vínculo emocional, sin vínculo físico?

La revolución
Cuenta John Reed en 'Diez días que estremecieron al mundo', que bajaba él por Nevsky Prospekt oyendo el tañido de las campanas de Pedro Pablo, cuando vio a un grupo de soldados apostados cerca del Palacio. Se dirigió a ellos y les preguntó: "-De que bando sois, del pueblo o del gobierno", a lo que respondieron "-Ya no hay gobierno". La revolución había triunfado. Reed es el único no ruso enterrado a los pies de la muralla del Kremlin.
En 1992 me conecté por primera vez a Internet. Después de esperar unos largos minutos oyendo el estridente chirriar del módem conectado por un largo cable de a peseta el metro a la clavija del teléfono, comenzó a aparecer lentamente la página web de la biblioteca del Congreso de los EEUU. En aquel momento una amiga que nos hacía la 'demo' exclamó: "-Ya no hay distancias". La revolución había triunfado. Tras ser incinerado pido que mi memoria y mi obra se concentren en una app para dispositivo móvil. Lo reconoceréis por qué, al conectaros sonaran sin fin The Köln Concert y Starway to heaven. Ese será mi mausoleo.
No habrá ni distancia física ni emocional y el vínculo afectivo se renovará a cada visita a la página. El recuerdo siempre es físico; también desde una tablet, por su puesto.