25/12/15

L'estripada. Uns grans dies

M'ha tocat. Avui fer un comentari sense apel·lar a l'esperit nadalenc és una bajanada com la del bisbe de Córdova què, en lloc de felicitar el Nadal com cal, aprofita per carregar contra l'evolució de les espècies a la que ell es veu que no pertany.
Avui toca bonrotllisme: concòrdia amb el cunyat que va votar Ciutadans, amor amb el fill que us ha sortit de la CUP, paciència amb els casposos especials nadalencs de la tele, conformitat amb els barons del PSOE que li fan el llit a Pedro Sánchez, resignació amb en Dani Pedrosa i la resta de morosos amb hisenda tot i que tenen un dineral, comprensió amb el veí que diumenge es va estar fins la matinada cridant 'Si que es pot' a cop de cassola, i humilitat si feu servir el Photoshop per retocar-vos la cara, no rejoveniu fins la comunió com ha fet algun candidat durant la campanya.
Jo intentaré carregar-me de paciència quan llegeixi comentaris masclistes com el d'un ex directiu del Barça, però no us asseguro complir amb la promesa, que per això estan les promeses, com sabem tots.
O sigui que, per si de cas: Pau i be a tots els que m'escolteu, tal i com ens havia dit tants cops el bisbe Jubany des de l'antena d'aquesta casa.

23/12/15

Louis Armstrong torna a Barcelona

Ara  fa seixanta anys que el gran Louis Armstrong va actuar a Barcelona. L'any 2000 la discogràfica Fresh Sound va publicar un luxós i acurat doble cedé amb les històriques actuacions de Satchmo. Nosaltres vam explicar la història d'aquell triple concert en un sol dia a les pàgines de El Mundo.
Per commemoar el seixantè aniversari d'aquella fita històrica, publiquem per primera vegada en aquets blog aquell article d'ara fa quinze anys.

Portada del programa del concert, de Josep Guinovart
El 23 de desembre de 1955, va ser una data històrica per a Barcelona. Aquell dia el Hot Club i el Club 49, van aconseguir fer pujar a l'escenari del Windsor ni més ni menys que a Louis Armstrong i els seus All Stars. A l'Espanya trista i vençuda de l'aquells temps la visita Satchmo va quedar gravada per sempre en la memòria dels que van estar en aquell emocionant esdeveniment. Ara els déus pagans del jazz han fet aparèixer les cintes d'aquell concert en una cantonada del mercat de Sant Antoni. L'autor de la troballa va ser Jordi Pujol, no el president, sinó el director de la petita discogràfica Fresh sound, un segell de culte per als aficionats al jazz. Del tresor en forma de set cintes magnetofòniques, sense etiqueta alguna però molt ben conservades, ha sortit un doble CD que hauria de ser considerat patrimoni d'aquesta ciutat. Als EUA el disc ha despertat un notable interès, ja que es tracta de l'única gravació inèdita del músic de New Oleans que s'ha editat coincidint amb el centenari del seu naixement.
Armstrong havia d'actuar a la ciutat dos dies en doble sessió, però l'avió que el portava de Roma no va poder enlairar a causa de l'espessa boira i la primera tanda de concerts es va suspendre. Quan Satchmo va aterrar per fi al Prat el seu mànager li va anunciar que faria tres passades en un dia, al que el trompetista va respondre de mal humor: "Man, be human?". Però això no va impedir que el músic ho donés tot en escena. Una suculenta paella entre concert i concert li va retornar la força, tal com es demostra en l'enregistrament, i el públic hi va agrair amb crits i llançament de barrets i gavardines. La ciutat es resistia a viure sota la sordidesa cultural imposada per les botes militars. Van passar els anys, el Windsor va tancar el 1970, va arribar la democràcia i amb ella una allau de concerts de gran categoria. Aquell llegendari dia de desembre era ja tan sols un rastre a la memòria dels que el van viure.

Interior del programa de ma
Jordi Pujol és un habitual de Sant Antoni. Un dia un venedor apostat en un racó li va oferir unes cintes sense nom. Eren una joia. Contenien el concert que Big Bill Broonzy havia donat al Capsa el 1953, però el mercader tenia més cintes, tenia el tresor i, a l'escoltar-les, Pujol va saltar d'alegria recordant totes les vegades que el seu pare li havia parlat d'aquell dia inoblidable. Allí estaven Armstrong i la seva banda en directe a Barcelona. Joan Antoni Arañó, un antic membre del Hot Club, havia mort poc abans, i la seva família va buidar el seu pis del carrer Llúria. Llibres i pel·lícules van ser venuts i unes cintes sense nom haurien anat a les escombraries sinó hagués estat per un venedor ambulant i un editor discogràfic a qui el seu pare li va ensenyar a estimar el jazz.



Publicat al diari El Mundo el dia 12 de desembre de 2000



 

Amb When It's Sleepy Time Down South Armstrong comença els concerts a Barcelona


El proper dia 1 de gener, el Jamborée recordarà els concerts de Louis Armstrong a Barcelona amb un concert del Jazzcare All Stars preparat especialment per commemorar l'efemèride.


Especialitzar-se, reinventar-se

És indubtable que Barcelona te un lloc propi en la història del gènere negre i policial. Se n'escriu molta i bona, se n'edita de diversa i se'n llegeix amb fruïció. I fins i tot en els moments més foscos d'una crisi que ha deixat els editorials més pelats que un arbre de fulla caduca a la tardor, les novel·les del gènere han tingut unes vendes raonables. BCnegra i tota la rècula de festivals (potser massa, d'acord) que hi han nascut a redós, les col·leccions que han sorgit, els premis (tres ja en català), la ingent tasca difusora de biblioteques com la Bòbila o de llibreries com Negra i Criminal, i l'atenció que els mitjans de comunicació hi dediquen (és el gènere que llegeixen els periodistes, diu algú), hi ha fet molt en aquest auge.
Però ull viu, que no hi ha res que duri eternament; cal reinventar-se per seguir vius. En Paco Camarasa ho ha entès. Tancar la llibreria ha estat un cop dur per ell i pels fidels, però el proper gener torna amb més clubs de lectura. De matí, de tarda i tres dies a la setmana. Amb regals de llibres i descomptes per qui s'hi apunti. Seguint l'estela dels cèlebres dissabtes a migdia de Negra i Criminal, dissabte passat la llibreria Athenea va reunir un grapat d'autors del gènere que van dedicar llibres i parlar de novel·les amb tothom qui s'hi va atansar. El contagi de la lectura per via directa; no es pot ser més actiu.
El 28 de gener engega BCNegra, peça estratègica en la candidatura de Barcelona ciutat de la literatura. La setmana anterior es farà el quart Tiana negra que, amb interessants novetats, es consolida per l'interès municipal. Especialitzar-se ha revifat la vida literària de la ciutat aquests darrers anys; ara cal reinventar-se per no esllanguir.

21/12/15

21-D


Com que no sabia que era impossible, ho he fet


19/12/15

Desigs d'uns grans dies

Un gran dia a Harlem
El gener de 1959 la revista Esquire publica aquesta fotografia d'Art Kane que reuneix a 57 dels millors músics de jazz de tots els temps davant d'una típica casa rogenca de Harlem, al 126 del carrer 17 Est.
En seure Count Basie a la vorera, cansat, un grup de nens del barri s'hi van afegir, passant a formar part de la història del jazz.


Red Allen, Buster Bailey, Count Basie, Emmett Berry, Art Blakey, Lawrence Brown, Scoville Browne, Buck Clayton, Bill Crump, Vic Dickenson, Roy Eldridge, Art Farmer, Bud Freeman, Dizzy Gillespie, Tyree Glenn, Benny Goldson, Sonny Greer, Johnny Griffin, Gigi Gryce, Coleman Hawkins, J.C. Heard, Jay C. Higginbotham, Milt Hinton, Chubby Jackson, Hilton Jefferson, Osie Johnson, Hank Jones, Jimmy Jones, Jo Jones, Taft Jordan, Max Kaminsky, Gene Krupa, Eddie Locke, Marian McPartland, Charles Mingus, Miff Mole, Thelonious Monk, Gerry Mulligan, Oscar Pettiford, Rudy Powell, Luckey Roberts, Sonny Rollins, Jimmy Rushing, Pee Wee Russell, Sahib Shihab, Horace Silver, Zutty Singleton, Stuff Smith, Rex Stewart, Maxine Sullivan, Joe Thomas, Wilbur Ware, Dicky Wells, George Wettling, Ernie Wilkins, Mary Lou Williams, Lester Young, els nens de Harlem i nosaltres us desitgem uns grans dies.


17/12/15

El nas del llibre

La patacada ha estat molt forta. La conjunció entre la crisi econòmica i el nou paradigma cultural de la brivada digital deien que arrasaria la indústria del llibre fins no deixar-ne ni rastre. Fa cinc anys ningú no en donava ni cinc pel sector. Però dimarts les autoritats feien cua per parlar des de l'escenari de la Nit de l'edició. Deu ser que alguna cosa canvia.
El que compta ara no són les xifres, és el nas; per què la recuperació és encara lenta i menuda, però és que la caiguda ha estat de les de prendre mal. El nas diu que hi ha llarga vida per al llibre (de paper), indica que el llibre i la lectura lentament recobren el prestigi social perdut i valora la nova mirada que algunes institucions fan cap a la cultura literària. El nas diu que no s'ha de tirar coets, però dona raons per seguir esforçant-se. El nas, la més sofisticada de les eines de prospectiva, insisteix que només serem més lliures si som llegits. I no falla, car el coneixement parla sempre de llibertat.
Amb aquestes expectatives els editors de Catalunya carreguen les bateries de la il·lusió de qui creu en allò que fa, i dimarts ho van dir públicament i van convidar tothom a participar-hi. Lluny de les alegries de quan lligàvem els gossos amb llonganisses, la Nit de l'edició no podia tenir millor sentit: discretament festiva, mesuradament reivindicativa i singularment enunciativa. I si encara estem per sota dels escarransits estàndards de lectura europeus no és per que la indústria editorial no s'hi esforci; vull dir: no és aquesta pota la que falla. Hi ha una educació que menysprea les humanitats, alguna administració poc o gens compromesa i molts ciutadans ben esquius al llegir per peresa. Això també ho diu el nas.

11/12/15

L'estripada. Tot pel vot

Vosaltres li trobeu sentit democràtic a les campanyes electorals?
Creieu que un procés fet a voltes amb diners de dubtosa procedència, amb els periodistes dels mitjans públics emmordassats, amb la imatge dels candidats tunejada fins la manipulació i amb discursos argumentals fets amb mitges veritats és realment una peça sobirana del sistema democràtic?
Creieu en el valor polític d'una campanya electoral que te molt de màrqueting comercial i molt poc de debat públic?
Ja se que els politòlegs i opinadors se'm llençaran al damunt per exposar aquests dubtes en públic. Potser em diran que sóc un antisistema; però no és a ells a qui interpel·lo, ells es dediquen a escatir les relacions de poder en la societat.
Jo faig aquesta pregunta a vosaltres que m'escolteu.
Si tots els instruments de seducció són vàlids per tal d'aconseguir un vot, vosaltres i jo deixem de ser subjecte social per convertir-nos en un simple objecte del desig, en mercaderia sotmesa a les males pràctiques d'una democràcia tísica que, sovint, fa l'efecte de servir només als que dominen la societat des de la cúspide del poder.
I d'aquests, les campanyes electorals mai no en parlen ni critiquen, oi que no?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


10/12/15

Chichos de hierro y cromo

Con 22 millones de discos vendidos, cuarenta años de tablas, la paternidad putativa reconocida por Estopa, Ketama o Antonio Orozco, y influencias que llegan hasta Alejandro Sanz o Sergio Dalma, este fin de semana en Terrassa y l'Hospitalet última oportunidad para ver a los míticos Chichos en Catalunya: los reyes del casete dejan la carretera.

Los Chichos durante la actuación de despedida de Catalunya, el sábado en l'Hospitalet de Llobregat
La rumba flamenca con toques pop fue la banda sonora de largos viajes familiares en coche por las carreteras nacionales de la España polvorienta y sudorosa de los 70 y 80, y los Chichos sus reyes; 12 casetes de platino les otorgan el título honorífico. La ligereza, economía y versatilidad del casete convirtieron a la cinta en el soporte musical preferido de muchos hogares. "Hacemos canciones de calidad. Y si la materia prima es buena, el público la compra", asegura Emilio González Gabarre, alma y fundador de un grupo, que fue alumbrado también en la carretera. Siempre la ruta sin fin, caminar o reventar, deprisa, deprisa, de un lado a otro. 
No fue fácil el ocaso del desarollismo para los hijos de la pobreza. Buscarse la vida para dar de comer a una docena de hijos llevaba al desarraigo: la familia por los campos de la Mancha con la prole a cuestas y el hijo mayor tocando por mesones y tablaos buscando más el favor que el reconocimiento a un arte oculto. Así comenzó Emilio González, en una España trágica que se precipitaba hacia la crisis del petróleo, el asesinato de Carrero Blanco y el final del dictador en medio de una zozobra social que marcaria a una generación que llegaba a adulta con tan pocas expectativas como las anteriores. Todo atado.
Tan poco se creyó el padre aquel giro de 500 pesetas que le mandó su hijo desde Salamanca, que fue a comprobar con sus propios ojos que Emilio, el chicho, como le llamaba cariñosamente, no era un delincuente.
Quizás pensó en eso Emilio cuando, camino de Vigo para actuar junto a su hermano Julio y un colega incorporado para llenar el escenario de una discoteca gallega, le propuso a Juan Antonio Jiménez Muñoz, Jero, cantar sus propias composiciones. Una se llamaba 'Quiero ser libre', y la había escrito mientras cumplía una leve condena a los 19 años. Poco después, y gracias a los buenos oficios del guitarrista Antonio Sánchez, padre de Paco de Lucía, Fonogram gravó el primer single de un trío al que no dudaron en ponerle Los Chichos. A finales de 1973 había nacido el mito. "Éramos un fenómeno social. Nuestro público reconocía sus vidas humildes, sus pasiones, sus sueños y sus penas en nuestras canciones", dice Emilio. Gitanos y payos de los caminos de España se identificaron inmediatamente con aquella letras realistas y trágicas. "Por eso nadie ha vendido tantos discos como nosotros. De Alejandro Sanz a Antonio Orozco, de niños ellos también crecieron con nuestras canciones.", añade.

Foror 'chichero' en la sala Salamandra
En invierno del 74 su primer álbum, 'Ni más ni menos', confirma el éxito de los dos primeros singles. 'Eso si que tiene guasa' (1975) y 'No se por qué' (1976), todas las composiciones firmadas por Jero, son temas que marcan una época y sus generaciones. Con 'Son ilusiones' (1977) los Chichos son ya los reyes del peculiar pop hispano. Premios y reconocimientos jalonan su carrera. Y así siguen con 'Amor de compra y venta' (1980), 'Para que tu lo bailes' (1981), temas que conoce incluso el más modernillo de hoy en día.
"Otro disco. un trabajo más. Nada más especial que otro", repite Emilio para situar la banda sonora de 'Yo, el vaquilla' (1985), el biopic de José Antonio de la Loma que encumbró al delincuente protagonista de 'Perros Callejeros' (1977), a la categoría de Robin Hood. "Tu eres el vaquilla de buenos sentimientos / si al final dependes de un simple carcelero. / Tu eres el vaquilla, alegre bandolero / porque lo que ganas repartes el dinero", dice la canción; último suspiro de aquella España de el Lute en la que nació el grupo.
'Y esto es lo que hay' (1989), gravado en la sala Jácara de Madrid suena a despedida. Poco después Jero deja el grupo, y en 1995 fallece. "Fue el golpe más duro de nuestras vidas. Éramos una familia", recuerda taciturno Emilio. Hay quién dice que sin Jero es el fin. Pero cuando las ventas se resienten entran en escena los recopilatorios, grandes éxitos y colecciones. La generación Chichos ha crecido y mira con nostalgia sus años jóvenes de casete y Seat 124. Ahora tienen buenos equipos de CD en sus confortables coches y las autovías son rápidas. España ha cambiado, pero la banda sonora de sus vidas no: ahora es la de sus hijos. "Nos invitan a festivales donde somos los padres tanto del público como del resto de artistas", Asegura un Emilio orgulloso de lo que ha hecho y lo que deja. "Claro que los Estopa son hijos musicales. Se han criado con nuestra música, después han trabajado mucho y tienen un éxito mas que merecido", sentencia satisfecho por los años de carretera que llegan al fin.


Play list de Los Chichos

Bones pràctiques

La cloenda del congrés internacional dedicat a Manuel Vázquez Montalbán es farà a la biblioteca la Bòbila, de l'Hospitalet. La mateixa biblioteca em fa saber l'organització d'un concurs per trobar a quantes portades de novel·la negra hi surt Barcelona i un club de lectura; tot amb tres dies de diferència. La llibreria Jaimes m'envia 'Sota el Baobab', el newsletter de les seves nombroses i variades activitats: exposició de Sempé i presentació d'un nou llibre seu, una conferència sobre Günter Grass, un taller de poesia per a nens, activitats sobre literatura francesa... El bibliotecari Jordi Canal i la llibretera Montse Porta són exemple del que ha de fer el sector del llibre per tenir mèrits i raons argumentades per esdevenir ciutat de la literatura. I parlo d'ells en representació de col·legues que també fan aquestes bones pràctiques fugint de la comoditat funcionarial de tantes biblioteques i de l'elitisme xaró d'alguna llibreria.
Ni la crisi, ni la falta de suport institucional per falta de pressupost no són excusa per qui considera que els llibres, la lectura i el coneixement són un valor patrimonial que cal defensar com la vida, per què són part d'ella. I, de rebot, arribar a superar l'handicap dels 2'5 punts d' índex de lectura per sota de la mitjana europea que tenim.
Les polítiques a corre-cuita per què Barcelona tingui garanties de ser nomenada cuitat de la literatura per la UNESCO, són pedaços improvisats fruit de les presses. Les polítiques serioses les fan els llibreters, jugant-se el negoci, i la gent de les biblioteques conscients de la responsabilitat social que tenen. Altres coses estan be per convidar de viatge periodistes amics per què parlin be d'algú que falta li fa.

3/12/15

L'enigma Mascarell

El conseller Mascarell diu que vol marxar; que no vol repetir a Cultura, que la seva vida en política activa arriba a la fi i que vol aturar-se a reflexionar, posar en ordre tot el que ha conegut i après i escriure-ho amb calma, no a glopades entre les vuit i quarts de nou del matí com un darrer treball que te acabat i inèdit. Hi ha qui no se'l creu i hi ha qui desitja que ho faci tant aviat com sigui possible. Els primers diuen que no és un comiat, sinó un conat per què li preguin que segueixi. Entre els segons hi ha tres tipologies genèriques: els que no li perdonen el gir sobiranista, els convergents que tampoc no li perdonen els orígens i els aspirants a càrrecs. Tots, un i altres, gent de cultura i amb coneixement de causa.
Però al bar Drassanes, conegut popularment com Roberto pel nom del seu diligent cambrer, un parroquià es posa a parlar de cultura (sic) i acaba fent un Top Ten de consellers: guanya Mascarell per golejada. No és gent de l'elit cultural, és un modest empleat que reconeix públicament al conseller un profund coneixement de causa 'ja des que era a l'ajuntament', serietat i ponderació (el que li faltava a en Tresserras, sosté). Si algú pensa que m'ho invento que vagi a l'establiment esmentat i pregunti.
Els mèrits que li troba aquest ciutadà anònim deuen ser similars als que li troba en Mas. La bona sintonia, no nomes de govern sinó d'idees, que hi ha entre els dos ho denota. Ara mateix parlar de continuïtats és una quimera sense sentit, però mai no havia sentit parlar de consellers de cultura en una barra de bar que no fos de disseny i per algú aliè al gremi i que no anés perjudicat. I això, vistos alguns dels titulars que ha tingut el departament, és un mèrit.