27/10/16

Idea de bomber

Si tots els nens que fan sis anys usen el val de 13 € que la Generalitat els dóna perquè comprin un llibre a una llibreria associada al Gremi, la broma ens sortirà a tots plegats per més d'un milió i no haurà servit de res. És una idea de bomber, una fal·làcia demagògica per fer creure que, regalant un llibre, fas un lector. És com pensar que, obrint una llibreta amb vint duros, fas un financer: populisme xaró i car. Si aquesta és la política del conseller Vila per fer lectors, pleguem.
El pla 'Fas 6 anys, tria un llibre' vol estimular la lectura als petits, que descobreixin la llibreria (però només si és del Gremi, la resta que es foti) i que encetin la seva biblioteca personal. De què serveix portar-los a una llibreria si encara no han adquirit l'hàbit lector? Pensar que, 'anar de compres', estimula la lectura és com passar la tarda al centre comercial per tenir-los distrets: acaben jugant a futbol pels passadissos i molestant tothom, però els pares tranquils perquè els nens no els emprenyen.
La biblioteca personal és una necessitat posterior al costum lector. Neix de la voluntat de disposar d'unes eines que, un cop inoculat el virus de llegir, volem pròpies, properes i originals per traçar el nostre propi itinerari vital i intel·lectual. El costum de llegir no es transmet comprant, ens el contagia un amic, una biblioteca escolar (a nens i joves) o un profe compromès: un prescriptor. La biblioteca personal ve després i surt d'una pròpia necessitat que es descobreix sol. Però, és clar, això no admet maquinació política. Ni tant sols no permet fer un gest cap el sector del llibre; a qui, per cert, no agrada aquest pla. Llavors, perquè?


21/10/16

Luis Izquierdo, poeta de Barcelona

Ignoro si las ciudades tienen poetas oficiales. Si un día Barcelona decidiera tener uno, sin duda la candidatura de Luís Izquierdo sería incontestable. Su pasión literaria, su pulsión poética, su compromiso social, su delicada ironía y su cultura sin límites eran sus bazas. Con su muerte, el miércoles, se ha apagado uno de los más luminosos faros culturales y cívicos de este país, que anda a oscuras desde hace tanto.
Izquierdo nació en la convulsa Barcelona de 1936. Al quedarse sin padre muy joven, fue Jordi Maragall, padre del President Maragall, quién asumió sus funciones. La influencia de esta familia moldeó en el Luís su marcada actitud progresista, una personalidad que le acompañó toda la vida y que se tradujo en una docencia universitaria rica y brillante. Experto en Kafka, pero también en Machado, Salinas o Canetti, amigo personal y erudito de la generación de los 50, pero sin encuadrarse literariamente en el grupo, Izquierdo dio clases en la Universitat de Barcelona junto a Martí de Riquer, Jesús Tusón, Jordi Llovet o José María Valverde desde 1970 hasta el 2006, cuando se jubiló siendo catedrático de literatura española. Los cinco protagonizaron los años dorados de los estudios de letras de esa universidad. Después, las universidades de Tubinga, Harward o Washington acogieron la brillante erudición de Luís  Izquierdo. El resultado de todos aquellos años de inquietud intelectual y política fue una larga lista de alumnos excepcionales que nutrieron el corpus central de la literatura, la edición y la docencia en Catalunya.
Fue también en 1970 cuando publicó su primer poemario: Supervivencias, gracias al impulso de Anas Maria Moix. A esta primera obra le siguieron Calendario del nómada (1983), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) y la antología Travesías del ausente, cuya aparición en 2006 se convirtió en un sentido homenaje por parte de sus amigos y alumnos.
En 2013 apareció La piel de los días, una suerte de memorias intelectuales y cívicas que mesuraban el estado de la sociedad denunciando carencias, falsedades e imposturas. Su trágica afirmación en este libro escéptico e inquieto de que 'no hemos sabido enseñar a leer', resuena como una sentencia condenatoria ahora, que la incapacidad para argumentar y defender idea dialécticamente tiene a este país sumido en un oscuro callejón. Kafka siempre anduvo en su mente, por la trágico, que también él interpretó con una sonrisa.
Aprovechando una pausa en su enfermedad, Carmen Balcells organizó una fiesta que se convirtió en el merecido reconocimiento que el irónico, erudito, cordial, distraído y sabio poeta y catedrático se merecía. Siempre fiel a su flequillo de cuando ser progre no era una pose estética sino una actitud intelectual, Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ramon Andrés y sus 'hermanos' Pasqual y Ernest Maragall, representaron a todos sus amigos, los de antes (Barral, Gil de Biedma, Ferrater, Vinyoli o Joan Oliver) y de entonces, y a sus alumnos de siempre; porqué un buen profesor siempre deja huella en la mente y en el alma.



20/10/16

Ningú no alfuixa

Yoshiyuki Morioka va decidir que a la seva llibreria de Tokio només es vendria un títol. Així, cada setmana dedica tota la seva atenció a una sola obra: xerrades amb l'autor, actes promocionals, clubs de lectura. I al cap de set dies canvia de llibre. L'ofici de llibreter sempre ha estat assetjat pel poder, el mercat o la ignorància, però persones com Morioka demostren què, estimant els llibres per damunt de tot, aquesta és una activitat amb futur. Fa unes setmanes a Donosti s'han reunit llibreters singulars d'arreu per posar-se en la pell del japonès. Des de Tànger, Lisboa, París, Madrid i Barcelona, cinc llibreters han posat en valor les seves iniciatives i tots han coincidit: són els lectors els qui tracen el viatge d'una llibreria.
El recent Liber ha vingut a certificar una idea similar: són les persones que llegeixen les que empenyen l'edició. I per elles treballen els editors i tot l'engranatge que es mou al voltant. Així, a Líber 2016 s'ha comprovat que el sector comença a solidificar una certa represa, però encara és lluny de la recuperació que, per exemple, està demostrant el sector del totxo.
Escriure, llegir, editar o difondre llibres són feines que es construeixen amb un material altament sensible, i en èpoques de convulsió veuen exposada la seva fragilitat a la intempèrie de la indiferència social i administrativa. Llibreters, editors, escriptors i lectors ho saben, però per molt en contra que bufin els vents, no afluixen; des de Tokio a Tànger, Óbidos o el Poblenou, passant per Fira de Barcelona. Els poder públics farien be d'afegir-se a aquest vendaval i deixar de mirar cap a una altra banda fent-se còmplices de la indiferència.



14/10/16

La Font del Cargol va de festa

Al Maresme la revolta estètica dels anys vuitanta no va ser exclusivament cultural, també hi va haver molta festa.
Per això els nous Quaderns de la Font del Cargol es presenten a Mataró anant de festa: poesia, paraules, música i birres per celebrar tots junts que torna la plaga.
Dissabte dia 15 d'octubre, a les 22h a Dòria llibres.

Vine a la festa !


12/10/16

Francofonia

Com tots els estats, França també va créixer anorreant altres cultures, com l'Occitana. La diferència amb Espanya, per exemple, és que es va dotar al projecte nacional d'un corpus polític, social i cultural que, fins ara que el món sotsobra arreu, s'ha constituït en una casa comuna de llibertats àmpliament acceptada, tot i el greu dèficit vers les cultures minoritàries que encara tenen. I mentre la majoria de catalans del sud se senten poc espanyols, al nord són pocs els que dubten de ser francesos.
La civilització d'enciclopedisme, revolució i modernitat va impregnar altres cultures que, faltades d'un referent de progrés i llibertat, la van fer seva. Catalunya n'és un cas. La cultura catalana va començar a ser part del mapa cultural europeu modern fa més de 130 anys, quan els primers artistes van viatjar a París. Així va començar una relació que tenyeix fins ara l'herència cultural catalana. Anihilar-la globalitzant-nos en la cultura tecnològica que parla anglès, és negar-nos a nosaltres. Argumento la idea per no caure en el simplisme dels polítics locals quan parlen de francofonia. Dilluns el conseller Vila i l'alcaldessa Colau en van dir una colla.
Tot escoltant Bernard Pivot, a Barcelona per festejar els primers 75 anys de la llibreria Jaimes, entenc que ara la francofonia potser és un concepte vell. Però com deia: "envellir és vagabundejar entre el desig i els somnis". I si: entre assolir un fet i imaginar l'impossible, hi ha un ric univers de cultura i civilitat què, als catalans, ens l'ha aportat històricament tenir de relatiu la cultura francesa. I així som. Pas mal. Però que no accentuïn 'ego', és un pleonasme, diu Pivot també.



6/10/16

E la nave va

La llibreria Jaimes fa 75 anys i dilluns porta a Barcelona Bernard Pivot, potser el més important referent de la difusió de la lectura i de la crítica; un èxit per la Montse Porta i el seu equip. I al cap d'uns dies en Joan Carles Girbés començarà a dirigir Ara Llibres. Girbés, exdirector de Bromera, fundador de Sembra i de l'agència Gesta, és un important talent de l'edició en català. I la setmana vinent es fa el Liber, que promouen els Gremis d'Editors, i també s'ha presentat la consolidada Fira del llibre de Muntanya, que es fa a Vic a meitats de Novembre impulsada pels Editors en Llengua Catalana. La competència i coratge de tota aquesta gent que es mou al voltant del llibre, i els citats en són una mostra, fa perviure una activitat intel·lectual i industrial fonamental per l'avenir del país i de la seva gent. Al segle XXI el llibre no és una forma  de coneixement superada per la tecnologia, seguirà essent la forma central de difusió de la cultura, la descoberta, les idees i l'entreteniment avançat també.
Aquesta senzilla proposició no sempre és correctament entesa ni assumida per l'administració, i els agents que empenyen el llibre se'n queixen. No pot ser que l'ajuntament de Barcelona discuteixi les dates de celebració de la Setmana del llibre en Català amb l'excusa d'instal·lar un escenari per a les festes de la Mercè. No és lògic que ni el Conseller ni el Director General no assistissin a la presentació de la Setmana. No és raonable la situació de desempara legislativa i institucional (a Barcelona i a Madrid) del llibre. Per sort, la nau va, d'això se'n valen. Però, i si s'atura a recollir uns nàufrags? Ai, la memòria de Fellini!