25/4/12

L’home i la ciutat: Fonollosa


El dia què va morir van trobar damunt de la seva taula el poemari ‘Ciudad del hombre: Barcelona’ (DVD) entre diaris, correspondència i un esbós de testament. Era el 7 d’octubre de 1991. Un any i mig abans s’havia publicat ‘Ciudad del hombre: Nueva York’ (Quaderns Crema). Albert Pla, fascinat per la seva obra, va escriure l’espectacle ‘Supone Fonollosa’, y Joan Manuel Serrat el tema ‘Por dignidad’, basat en poemes seus. Cinc anys després es va editar el llibre trobat al seu despatx. José Maria Fonollosa va deixar, així, de ser un poeta secret.
Fonollosa va ser un poeta silenciat durant 25 anys. La crítica el va situar a la generació dels 50, quan va publicar ‘La sombra de tu luz’ i ‘Umbral del silencio’. Després res. L’any 1951 va marxar a Cuba, on va escriure els llibres sobre Nova York i Barcelona, però van haver de passar anys abans de veure’ls editats,. Un encontre fortuït amb Pere Gimferrer l’any 1987, va propiciar l’edició del primer llibre, y anys més tard es va publicar el segon. Per aquelles mateixes dates Quaderns Crema va editar una novel·la en vers, ‘Poetas en la noche’.
Però, tot i aquell petit aldarull editorial, Fonollosa mai no ha deixat de ser un perdedor consumat al més pur estil de la mitologia cultural urbana: un poeta maleït. Mai no serà un autor de masses, de culte com a molt. I, a hores d’ara, potser ja ni això. Potser millor.
Pocs poetes moderns d’aquest país han sabut transmetre l’angoixa urbana que aixafa els seus caps com ell. Res de lirisme barat, de versificador afectat. Ni una concessió a l’estètica. Decasíl·lab blanc i mal·leable al servei d’un discurs literari, vital i ideològic: sexe, mort i vida quotidiana a la ciutat. Poesia del discurs. Gairebé un rap situacionista. La societat com a espectacle decadent, depriment i terminal. Amb elogis a l’alcohol, al sexe sense amor, a l’obscuritat dels carrerons o als cucs que ens devoraran més aviat o més tard, és difícil superar l’estadi d’autor de culte per a uns quants bojos del carrer de casa.
Tots els poemes de ‘Ciudad del hombre. Barcelona’ tenen per títol un carrer de la ciutat. Poca cosa queda per cantar sobre la demència urbana després d’en Fonollosa. La resta sona buit. Proveu-lo, sobretot els que us considereu depredadors urbans, i ja veureu. Barcelona sembla més decadent i tot, després de passar per l’obra d’en José Maria Fonollosa. I el més fort és què potser és cert.

Entre tancar i obrir


La que havia de ser la gran llibreria digital en castellà i català, Leqtor.com, ha tancat el web sense permetre què, els usuaris que havien comprat llibres i els tenien pendents de descarregar-los, ho puguin fer. Alguns clients han rebut un comunicat de 36L Books, l’empresa promotora de la botiga virtual, anunciant que presenten un concurs de creditors. ‘La direcció de 36L Books lamenta els possibles perjudicis causats a tots els afectats per aquesta situació’ s’excusen. Al comunicat faciliten una adreça de correu pels afectats. Leqtor va ser impulsada per Ernest Folch (ara Ediciones B.), Ferran Soriano (ex Spanair) i la cooperativa Abacus.
Per sort no tot són males noticies a la xarxa. Ja podeu llegir Núvol, (www.núvol.com), digital dedicat a cultura d’actualització diària. Impulsat pel qui va ser editor a Grup 62, Bernat Puigtobella, publica també el primer e-single en català: ‘el cotxe’, de Toni Sala, un text inèdit en paper.
I parlant d’inèdits, el llibre que ho deixarà de ser, el publicarà Empúries, és ‘Retrobar l'ànima’, un dietari del dramaturg, traductor i professor de Comunicació a Blanquerna, Esteve Miralles. Amb ell ha guanyat el premi Marian Vayreda demostrant que, malgrat l’allau de best-sellers i fenòmens editorials estrambòtics, la literatura del jo ha de mantenir el seu espai a la literatura catalana. I Més ens val, vist el que s’ha venut per Sant Jordi. Com em diu un editor: “Si no ens en sortim amb la Setmana del Llibre en Català, que no serà fàcil, amb tant anar i venir d'un lloc cap a l'altre, no tindrem cap diada per al llibre en la llengua pròpia del país. I així anem.” Doncs això. Per cert, la setmana del llibre torna a la plaça de la Catedral. A veure.

Josep Maria Berenguer, editor de El Víbora


Las decisiones que cambian la vida de las personas se afrontan con riesgo emocional y se olvida el económico. Solo así pueden llenar una vida para siempre. Con la decisión de editar una revista de artes visuales, Josep María Berenguer (Barcelona 1944), que falleció ayer en su ciudad natal a los 68 años tras una larga enfermedad, fue uno de esos.
Berenguer no fue solo un editor de cómic; fue, por encima de todo, uno de los personajes implicados en la difusión de la contracultura americana en España, y un elemento fundamental en el movimiento cultural, magmático y sin jerarquías, que protagonizó en Catalunya una auténtica revolución cultural los primeros años de la transición. Ediciones La Cúpula y El Víbora no se podían entender sin Zeleste, el Rollo enmascarado y la tienda Zap 275, la Assemblea de Trebalaldors del Espectacle, las recuperadas fiestas de la Mercè o el Llantiol. Era aquella una Catalunya creativa, emergente, libre, sin complejos y apasionante, a pesar de que no tenía nada.
Gracias a aquella vaga idea de hacer una revista de cómic que un día de 1979 expuso a su vecino en la Floresta y editor, Josep Toutain, la más brillante generación de dibujantes de tebeos salió del underground, se dio a conocer y triumfó. Los Nazario, Mediavilla, Max, Pons, Miguel Gallardo y la gente del Rollo enmascarado internacionalizaron definitivamente el cómic de aquí y, sobretodo, llenaron las páginas de la mejor revista de cómic que se ha publicado jamás en España: El Víbora.
Berenguer estaba, por aquel entonces, casi en paro. Tenía una vida plácida al pie de la sierra de Collserola pintando y ganando cuatro cuartos haciendo fotos, y hacía una revista, entre fanzine y reivindicativa, con el vecindario. De ahí le vino la idea. La consultó con Toutain y este le dijo que quizás aquel era un buen momento porqué la afición al cómic había crecido y, además, había muy buenos dibujantes. Además le prestó 800.000 pesetas y le explicó cómo se hacía una revista. Y Berenguer, sin atender criterios de mercado y este tipo de zarandajas que castran hoy en día tantos proyectos culturales, lo hizo. Para ello creó primero la editorial La Cúpula.
Producto de aquel momento de eclosión cultural de finales de los setenta y del influjo en Catalunya de las corrientes contraculturales californianas, El Víbora llegó a vender 80.000 ejemplares, publicó a jóvenes y consagrados de aquí, a clásicos norteamericanos como Robert Crumb o Gilbert Shelton, y a las generaciones posteriores, caso de Peter Bagge, Daniel Clowes, Jaime Hernandez o Charles Burns. Pero, por encima de todo, El Víbora hizo que la lectura de cómic se convirtiera un hábito cultural adulto.
En 1991 Berenguer se lanzó al mercado de cómic erótico publicando Kiss Comix, que tuvo una versión en inglés, The french Kiss, y qué publicó tanto clásicos del género como nuevos valores. Pero, en 2004, el descenso de ventas hizo inviable el proyecto. Los 6000 ejemplares que vendía El Víbora entonces no sufragaban ni los gastos, y Berenguer cerró la revista. Kiss Comix subsistió hasta el pasado año. Los veintiséis años de editor de cómic cambiaron definitivamente la vida de aquel tranquilo Josep Maria Berenguer que se reunía para preparar la futura revista con los dibujantes comiendo paellas en ‘La Casa Blava’, otro mítico chiringuito desaparecido. Emocionalmente fueron sus mejores años; lo del dinero, qué más da ya. Lo qué le dio valor al proyecto fue el riesgo emocional de la decisión. Y ahí, Josep María Berenguer acertó de lleno.

23/4/12

Sant Jordi mort pel drac


El creixement, eclosió i èxit massiu de la festa de Sant Jordi correspon amb la pèrdua gradual de presència, vendes i influència a la diada dels llibres i autors en català; és a dir: de la cultura pròpia. El desembarcament massiu d’autors castellans a la diada, l’ocupació de l’espai ciutadà, cultural i mediàtic en detriment dels locals i el progressiu retrocés comercial dels llibres catalans d’ençà la concentració monopolística dels que foren els segells més importants, han fet de Sant Jordi una festa tan massiva com vulgar i despersonalitzada on, amb l’excusa de que val tot amb tal de vendre -ultraliberalisme editorial-, el que hi ha hagut és un nou procés de substitució de la llengua i la cultura catalana per la castellana.
Si ni per Sant Jordi els llibres catalans són majoria a les parades, llibreries i mitjans de comunicació, perquè volem un Sant Jordi? O bé: perquè ens reclamem tan catalans, si fins i tot en les demostracions festives ens comportem com una simple i cofoia colònia? Una metàfora del país que es va fent.  

Un món que s’acaba
Durant el franquisme, derrotats militarment i política, Sant Jordi era una clara diada de reivindicació nacional a través dels únics elements capaços de garantir la nostra existència col·lectiva enllà dels temps i les dificultats: la llengua i la cultura. Sense institucions, amb una indústria cultural més que precària, sense mitjans de comunicació propis i sense un sistema educatiu per augmentar l’ús i el coneixement de la llengua, la societat civil i els actors culturals es van organitzar amb èxit i van saber seduir la gent. El català es va posar de moda. El català va caure simpàtic socialment. L’ascensor social passava pel català.
Gairebé sense mitjans, entitats i associacions treien llibres, cultura i festa al carrer. I el carrer responia cada cop més, bo i plantant cara a la situació. Franco es va morir de vell, però la societat catalana havia vençut el franquisme feia temps. Aquesta era l’autèntica transició democràtica que la classe política havia de respectar en lloc d’apropiar-se-la (a canvi d’algun càrrec posterior per a alguns dels seus agents, és clar).
Avui mateix, a la societat l’Amistat de Premià de Mar (amb un teatre nou de trinca pagat amb diners públics) l’acte que s’anuncia per aquestes dates és una festa Rociera pel dia 28. És només un exemple, ja ho se, però els exemples conformen realitats, i la suma de realitats situacions irreversibles.
El món d’avui, sorgit del llegat de la lluita contra la dictadura, s’acaba. El món de demà que es perfila, no només és globalitzat; sinó que, en aquesta universalització de mercats disfressada de progrés, el català no hi te lloc. Així ho han decidit corporacions, empreses, institucions i representants polítics, financers i mediàtics d’aquest país. Per això Sant Jordi és avui una festa on la cultura catalana hi és en minoria.

Preocupats pel futbol, això si
Completament estupiditzat pels interessos del mercat i dels mèdia, el ciutadà ha perdut fins a tal extrem la capacitat de pensar críticament, que ha substituït l’imaginari col·lectiu de país. La llengua, la cultura, la història i fins i tot les institucions si es vol, ja no conformen l’esquelet de la raó de ser com a català. Avui ho conformen elements declaradament sentimentals com les victòries del Barça, el partit anual de les seleccions esportives, els titulars incendiaris de certa premsa de Madrid o les declaracions ignorants d’algun cavernícola; tota una teràpia d’autoajuda nacional que provoca paradoxes com què Josep Guardiola sigui considerat per bona part de la població com un excel·lent candidat a la presidència de la Generalitat.
La raó, que històricament ha estat força clau en la supervivència del país, la llengua i la cultura malgrat les enormes dificultats i les agressions de tota mena, ha estat ara substituïda per una actitud sentimental (típica del pensament líquid), dèbil i acrítica bastida a partir d’unes quantes icones prefabricades i beneïdes per l’oficialisme. El model de catalanisme per al món d’avui defuig la responsabilitat col·lectiva, substitueix l’anàlisi per una tautologia impostada i traça una nova ratlla vermella a banda i banda de la qual, i segons aquests paràmetres, situa bons i dolents.
El més fort és que aquest procés de substitució de la idea de catalanitat ha estat fomentat per les màximes institucions del país, tan polítiques, com econòmiques o ciutadanes.

On va aquest boig? Calleu-lo
En l’univers català contemporani la figura de l’intel·lectual ha desaparegut. Deutors d’un o altre favor a la classe política, les veu crítiques de la societat s’estan apagant a cor que vols. Fins i tot molts dels què s’havien mostrat més irreductibles van sucumbint. I si no hi ha administració capaç de doblegar algun esperit rebec, ja hi ha diari o televisió que fa la mateixa feina, fins i tot amb major eficàcia econòmica i prestigi social per a l’interessat.
Això si, els què no es deixen neutralitzar ja no se’ls tanca avui en dia; se’ls fa callar negant-los tota tribuna pública i llestos. El més preocupant del cas és que aquesta pràctica es realitza a banda i banda de l’espectre polític. El ‘amb mi o contra mi’ es tolera, perquè hom entén què, si no ets d’uns és que ets dels altres. Ara, el lliure pensament, el posar en judici el model, el preguntar-se si aquesta mena de democràcia ens fa més lliures o més esclaus, aquest és un agent intel·lectual del terrorisme urbà que cal eliminar legalment. I en això es posa d’acord la dreta, nacionalista no, i una suposada esquerra socialdemòcrata que, impotent, practica un seguidisme de via morta.
Això si, el dia de Sant Jordi surten tots plegats al carrer a retre homenatge a una antiga, però sòlida, idea de país que ells mateixos han contribuït tan eficaçment a desmantellar. Un Sant Jordi mort pel drac. Una metàfora del país que es va fent.

Conte de sant Jordi. Un que les enamorava

La gran festa de les roses, a El-Kelaa M’Gouna és també la festa de la joia i l’amor. A la capital de la Vall hi arriben cada abril gent de tot el sud del Marroc, atreta per l’embriac aroma de les tres mil tones de roses damascenes que es recullen aquella setmana, l’agradable contemplació dels pètals i l’esclatant bellesa de les desfilades.
No cal dir que la majoria de visitants de la festa són homes. Molts baixen des de racons molt llunyans de les muntanyes de l’Atlas i caminen durant dies per arribar a la cita d’El-Kelaa. La llegenda diu que, si un home és capaç d’enamorar la Malika t'Al Ouarde, la reina de les roses que presideix la gran desfilada, i al pare de la noia li sembla bé el xicot i es casen, la vida el somriurà amb sis fills i tres camells.
En Mohamed era un jove pastor de cabres que vivia bona part de l’any en una cova prop de la collada de Tizi n’Aït-Hamed, a la part més elevada de l’Atlas. Mai no havia tingut dona, i els seus animals eren la seva única companyia durant els llargs mesos que passava a les pastures. Havia caminat tres dies per anar a la festa, i estava disposat a aprofitar bé l’esforç. Tenia prop de seixanta caps de bestiar i una caseta al poble d’Amskar. Amb allò i una mica de traça estava convençut que trobaria dona.
Vista de la Vall de les Roses, al Marroc
Una hora abans d’arribar a El-Kelaa M’Gouna ja es respirava l’aroma de festa. Curulla d’esclatants roses de molts colors per tot, la vall estava preciosa. La música sonava arreu, els artesans mostraven els seus productes i una riuada humana feia cap a la medina. En Mohamed s’hi va afegir i aviat es va contagiar de l’alegria dels milers de visitants. Va prendre el te en un cafetí i va fumar una mica de kif per allunyar de la ment la natural timidesa que té tot xicot de muntanya.
En Mohamed era un home jove, afable i cortès, tot i que no havia anat mai a estudi, i amb la bellesa natural de la gent de muntanya. Va buscar un lloc des d’on poder veure bé la desfilada i va esperar que passessin les comparses. Quan va veure la de la reina va notar com el cor li feia un bot dins el pit i es va espantar. Mai no havia tingut aquella estranya sensació. Les cames li tremolaven i al front li lluïen unes perles de suor. Va observar-la discretament durant una bona estona. Ella somreia feliç i llençava pètals de rosa a la gent que s’agombolava a banda i banda del carrer. Ell, per contra, a cada minut que passava, se sentia més neguitós. Ja li ho havia dit un vell del poble que l’amor era font de tota mena de patiments. Necessitava dir-li alguna cosa abans no caigués el sol, llavors tot acabaria.
Però la gentada feia molt complicat atansar-se a la carrossa. Va empènyer com va poder durant una hora llarga fins que, finalment, va aconseguir una plaça a primera fila just quan la desfilada era a punt de passar per aquell indret. Però els seus esforços no van rebre cap mena de recompensa, per molt que va estirar el cap i va alçar els braços per aplaudir la Reina de les roses ni tan sols va advertir la seva presència.
Amb la caiguda del sol en Mohamed va abandonar la festa trist i capcot. Cansat, es va aturar en un braç de rierol a la sortida del poble on unes dones grans rentaven roba. El lloc feia olor de net, per contra la seva pell i les seves robes velles feien olor de llet de cabra agra i de pols de la muntanya. Llavors va respirar alleugit. Com hauria gosat dirigir-li la paraula a la reina de les Roses que feia aquella olor de perfum de flor fresca? En Mohamed va tornar a la seva cova a Tizi n’Aït-Hamed on va viure sol i sense veure pràcticament a ningú fins morir de vell.

Dins Camins damunt les dunes (ed. La Galera)

19/4/12

El senyor dels marges


La vida a les muntanyes del Rif ha estat sempre dura. Però als anys quaranta, amb el territori sotmès a la brutalitat de l’exèrcit espanyol, la misèria de la terra eixorca, les malalties i l’analfabetisme, la vida era una transició constant de crueltats que incloïen presons, fam, violència i odi. Així va ser l’existència del jove Mohamed Chukri i, malgrat tot, mai no es va apartar de la seva gent: els dèbils, els sotmesos a tota mena d’injustícies, els perdedors.
L’havia descobert Paul Bowles, i alguns havíem llegit ja ‘El pan desnudo’ (Debate), primera obra de la seva trilogia narrativa, profundament dura, descarnada i carregada de passatges autobiogràfics, quan el vam conèixer personalment una tarda a la llibreria Laie. Ens va sorprendre la seva afabilitat i modèstia, i vam entendre aviat que, només amb una extraordinària sensibilitat, es podien relatar escenes tan brutals d’una manera tan senzilla i eficaç. La història verídica d’un fill que li fa una fel·lació al seu pare perquè així no es torni a casar i ell pugui heretar tots els béns a ‘Rostros, amores y maldiciones’ (Debate), llibre que tanca la trilogia, n’és un exemple. El preu que els integristes islàmics havien posat al seu coll, és l’altra cara de la convulsa realitat del Magrib.
Però a Mohamed Chukri el va matar la vida. L’alcohol, la grifa i el patiment van poder més que la seva literatura. No va deixar ni esposa, ni fills ni altre llegat que la prosa més impressionant de la literatura africana moderna. Llegir els tres volums (‘Tiempo de errores, també a Debate, és el segon) de la seva curta però brillant obra, és una manera vàlida d’entendre els conflictes al Sàhara i al Sahel: són el producte de tanta injustícia.
‘Totes les persones tenen una dignitat que ha de ser respectada, encara que no hagin tingut cap oportunitat a la vida’, afirmava Chukri. Quantes vegades Espanya, Franca i la resta de potències colonials no han acomplert aquesta simple màxima? Perquè ens sorprenem ara hipòcritament amb el que està passant a l’Azawat si només és un resultat, tardà i focalitzat, de la secular arrogància occidental? Des de la seva infantesa de murri fins que es converteix en escriptor, l’obra de Mohamed Chukri ens posa a tots en evidència; sense declaracions ideològiques, sense retòrica política, sense fatus protagonismes mediàtics; des del marge. Allà ell n’era un senyor.