30/5/13

L'ambició dels poetes

Si una idea queda clara a l’exposició La Revolta poètica és que, malgrat el fracàs posterior d’un projecte generacional que va sembrar transgressió per collir cofoisme oficialista, ens els anys iniciàtics es va remenar l’encarcarat relat cultural català encara obsedit amb la postguerra. D’aquell joc amb el límit en va sorgir un dels darrers debats intensos que ha viscut la cultura del país. Probablement més formal que de fons i marejat per interessos tant personals com estrets, però la nova actitud ‘pop’ va posar contra les cordes una temporada el noucentisme que encara ara ens aclapara intel·lectualment i política (en la versió més xarona) i al qual és cert que molts d’ells mateixos s’hi van apuntar amb el temps. I després d’això el desert disfressat de transició i de reconstrucció nacional. Res.
El ‘punk’ va passar per damunt de la cultura catalana i la postmodernitat ens va atrapar en la vesant frívola de creure’ns actors del final de la història. En realitat tot era fals i disfressat de ganes de festa, no de pensar-nos. I d’allò a la fàtua idea de convertir la cultura en motor de l’economia, en detriment del pensament crític, hi ha anat un pas, el que ha abocat la cultura catalana a una decadència que ja no poden dissimular ni els caps pensants, entre d’altres coses perquè no en queden (i els que se’n diuen nomes són bugaderes del poder o jubilats).
La resta fa novel·les oportunistes que guanyen premis suculents però sense ambició, o llibres neo-sentimentals que diu en Fèlix Riera. Ara sembla que només alguns poetes, els que han pogut superar el pesat discurs del jo, alcen tímides veus de disconformitat amb una cultura que s’ensorra. No se si és el pèndol, però la situació és greu.

23/5/13

Sobre els grans homes

El CoNCA ha demanat a la Generalitat que assumeixi la titularitat de La Vela, Centre de Residència i Creació de Circ de Vilanova i la Geltrú, que està tancat des del maig del 2011. L’orgue assessor que presideix en Carles Duarte considera que "la conjuntura de crisi en la qual estem immersos està incidint de forma greu en el món de la cultura i requereix el màxim compromís de col·laboració i generositat entre les institucions, els sectors i la societat". Bravo pel Consell; llàstima que no tingui diners ni per contractar un agent de premsa que enviï les notes que genera i que el Departament de Cultura tampoc no l’ajudi gaire en aquesta feina. Com diu el CoNCA, la Vela és un equipament estratègic, però el Consell també ho és, i el seu president és un mileurista mentre en Bru de Sala és un gran home dels que ‘mengen i beuen i s’omplen el ventrell. I l’altra gent sent parlar dels seus fets. I menja i beu també’, tal i om va escriure Bertolt Brecht i va traduir magistralment en Feliu Formosa. Volem dir que, abans que omplir fins la nàusea la panxa dels amics, cal no matar de fam ni els creadors ni els que hi pensen; que grans persones ho són tots.
Però la realitat és cruel i, a més, real. La creació cultural a Catalunya viu les hores més baixes des del franquisme, cosa que al secretari d’estat, en José Maria Lasalle, li importa tangencialment tot i que es faci el simpàtic amb els catalans, CoNCA inclòs. El més trist, però, no és que al govern espanyol li importi una merda la cultura catalana, el lamentable és que als intel·lectuals i creadors d’allà la cosa tampoc no els fa ni fred ni calor mani qui mani. No és que Wert decapiti Montesquieu, és que la División Azul és a la Moncloa.

18/5/13

Cadires i taxis

A l’hospital de l’Esperança els pobres han de dormir per terra. És el que te ser un pària en aquesta societat de castes que sorgeix de la crisi. Els pobres cada dia ho són més i no se’n sortiran d’aquesta condició, i els qui tenen possibles n’aniran tenint més i així tampoc no perdran mai els privilegis exclusius per raó de llinatge, com ara dormir en una cadira reclinable si han d’acompanyar un parent malalt a l’hospital.
Per tal d’eixamplar els desequilibris fins fer-los definitivament insalvables, l’administració accedeix graciosament (per això és de Gràcia) a fer pagar per seure en una cadira hospitalària i, per compensar als que ho poden pagar, a posar-los una parada de taxis per quan vagin a dinar al Botafumeiro, que és un lloc on els pobres no hi van ni a mendicar. Els clients d’aquest establiment fa anys que gaudeixen del privilegi d’aparcar els cotxes en doble fila davant del local sense que els multin. O sigui que, una mica més de privilegis ja no venen d’aquí. A canvi poden fer pagar als prostàtics pobres per anar a pixar a l’hospital.

Constantino Romero, la voz de la modernidad

Hasta entonces en el mundo la voz era Sinatra, y en casa Juan Manuel Soriano. Pero ambos quedaban lejos del imaginario del público joven que buscaba en la radio de principios de los setenta lo que sabía que no hallaría en ningún otro medio de comunicación: una ventana abierta al mundo, por pequeña que fuera. El cantante representaba la generación paterna, de postguerra, y el locutor el radioteatro y un estilo que, inexorablemente, iba en declive. Por eso, cuando un lunes cualquiera en Radio Barcelona sonó por primera vez la sintonía de ‘Trotadiscos’, un viejo tema de Booker T. and the M.G.’S, presentado por Àngel Casas, Tino Romero y Rafael Turia, el pequeño y estrecho mundillo de los programas de radio de culto juvenil cambió para siempre. Fueron ellos, junto a Josep Mª Pallardó y sus ‘Clan de la una’ y ‘Al mil por mil’ los responsables de la educación sentimental de una generación que se construyó aprendiendo en la calle y por la radio. La voz dejó de ser un símbolo de antiguo régimen, la voz podía ser moderna, próxima, para nada engolada; hablar el mismo lenguaje político y cultural, vaya. Constantino Romero contribuyó desde radio Barcelona (donde trabajó entre 1965 y 1975) a enterrar el franquismo cultural. Lo suyo había comenzado tímidamente en Radio Juventud, la célebre radioescuela, con ‘Radio Young’, toda una declaración de principios. Después llegaron ‘Trotadiscos’ y ‘Tino Show’ y, tras pasar a RNE, siguió con ‘Amor, discos y recordisocs’, entre otros. Todo un proyecto vital y profesional.
A finales de los ochenta la televisión te tentó, claro. Y con ‘El tiempo es oro’ la voz de la modernidad puso de acuerdo a abuelos y nietos. La tradición de la escuela de locución catalana recuperaba el hilo histórico. Soriano, maestro indudable, cedía su título a Romero; en la radio las generaciones se sucedían sin más conflicto, y en las familias también. El radioteatro daba paso a los escenarios del Poliorama o el Victoria, y Constantino hacía grande la cultura de masas actuando en la ‘Òpera dels tres rals’, de Bertold Brecht o en ‘La ronda’ d’Arthur Schmitzlez. Pero fue en el papel del diabólico barbero de la calle Fleet, Sweeney Tood, donde el mito de la voz se hizo carne de actor.
El día 5 de abril de 1995 la platea del Poliorama se puso en pie, con la crítica al frente, para rendirse a la magia teatral y el talento de Constantino Romero, Vicky Peña, Pep Molina, Teresa Vallicrosa y la dirección de Mario Gas. Stephen Sondheim conseguía, por fin, saltar de Broadway a Barcelona con todos los pronunciamientos favorables. Jamás se había producido aquí un musical homologable internacionalmente: ‘Ets un noi, la vida t’ha anat bé, n’aprendràs’, le decía en un pasaje Constantino a Pep Molina. Así era.
Clint Eastwood, Sean Connery o Arnold Schwarzenegger fueron parte de ese aprendizaje que Constantino supo traspasar a una nueva generación de público. De los tiempos de Trotadiscos a Sweeney Tood, el país había crecido. Las jóvenes generaciones tenían sus propios manuales para saber vivir; las voces cambiaban y se multiplicaban. Romero lo sabía. El monólogo final del replicante, Roy Batty, en Blade Runner fue, a la postre, todo un símbolo: "yo he visto cosas que vosotros no creeríais..." Y gracias a que nos lo contó con su voz, crecimos.

16/5/13

Premis per tot

No hi ha setmana que no rebi una convocatòria de premi literari. L’Institut Alfons el Magnànim de la diputació de València en convoca un de novel·la negra, en espanyol no fos cas, que editarà Lengua de Trapo. De la Semana Negra de Gijón em recorden el concurs de contes que fan amb el Ateneo Obrero, i la setmana passada us informàvem del premi Agustí Vehí que farà la col·lecció Crims.cat. El negre ven, per això a RBA estan preocupats per la possibilitat de que el Departament d’Interior no pugui pagar ni poc ni molt (ja en va retallar la dotació l’any passat) el premi Crims de Tinta què venen convocant la Generalitat i l’editorial.
El bo del cas és que la crisi està donant un nou valor als premis. Fins fa poc els autors de renom no s’hi presentaven. La possibilitat de no guanyar-los, tot i que escassa, i les elevades bestretes contractuals que ja rebien els allunyaven de la brega concursal. Com a molt alguns optaven als premis majors si els convidaven a participar els editorials organitzadors; per la cosa de l’ego suposadament.
Ara però les coses han canviat. Els avançaments econòmics s’han ensorrat completament. A qui fa un any donaven 12 o 14 a la firma ara li en donen 3, i a la majoria ni cinc. Tot i que és molt relatiu, l’argument és que no es ven res, un fet indiscutible si no es fa el que cal per difondre les virtuts del llibre. De l’opulència a la misèria de cop (això és bona gestió), ara els editors fan passar els autors per l’adreçador amb una versió moderna del pacte de la fam, i a aquests no els queda més remei que tornar als premis per viure. Penseu que, a un dels autors valencians actuals més populars, no li oferien ni 3000 euros de bestreta per la seva darrera obra.

9/5/13

Cop d’estat

La suspensió dictada pel Constitucional de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya és el darrer pas d’un autèntic cop d’estat contra Catalunya promulgat pel poder polític espanyol.
Amb l’economia intervinguda de fet, que deixa a la Generalitat sense mobilitat pressupostària, i la consolidació del procés de genocidi lingüístic i cultural iniciat a València, continuat a les Illes i ara esperpènticament arrodonit a l’Aragó, la decisió del TC de suspendre un acte de lliure expressió política del poble de Catalunya a través del Parlament tanca el cercle del procés de cop d’estat contra Catalunya. Estem emmanillats i emmordassats en tots els àmbits de la nostra vida pública. Hem perdut les llibertats democràtiques i públiques. Els ciutadans d’aquest país vivim sota una forma de dictadura disfressada.
La mala praxi política de l’ideari catalanista que han dut a terme durant més de trenta anys els successius governs de Catalunya ens ha portat fins aquest atzucac actual. La política del peix al cove i de fer de minyona a Madrid de l’oligarquia catalana ens ha arruïnat i ens ha estimbat cultural, social i econòmicament al barranc. Aquest és el resultat de més de trenta anys d’autogovern. És insultant que els quatre presidents de la Generalitat moderna s’omplin encara la boca dels clàssics del catalanisme.
El poder polític espanyol s’ha reforçat amb els seus congèneres naturals (església, finances i regions) i, amb la inestimable ajuda dels poders fàctics catalans encapçalats pels financers i empresarials, s’han aliat per orquestrar un cop d’estat contra Catalunya, tema del qual en tenen amplis coneixements històrics.
I així vivim avui, amb toc de queda.

Homenatges i raons

La mort d’Agustí Vehí ha deixat el gremi policíac tocat. Per tal d’honorar la seva memòria, l’editorial Al Revés, amb qui Vehí va publicar ‘Torn de nit’, obrint la col·lecció Crims.cat de novel·la negra en català, li està preparant un homenatge públic, que es farà a finals de setembre. En aquest acte es presentarà la novel·la que ell havia lliurat a l’editorial i es presentarà un nou premi literari sobre el gènere negre que portarà el seu nom i que impulsa el mateix segell.
I és que aquest és un any de centenaris a dojo. A més del d’Amat Piniella, què ja n’hem parlat, hi ha en marxa també l’any Joana Raspall, escriptora i bibliotecària que el proper juliol farà cent anys, un insòlit cas de centenari en vida, què li desitgem llarga. A més del premi Serra d’Or, la Setmana de la Poesia li dedica diversos actes. I a Mataró commemoren el centenari del poeta Josep Punsola, que dissabte farà cent anys que va néixer. A l’altre extrem biològic de na Raspall, en Punsola hauria estat una veu potent de la lírica catalana si no hagués mort als 36 anys. Amb els diners que s’embutxaca en Bru de Sala per l’Espriu es podrien haver fet bones commemoracions de tots aquests autors que, probablement, haurien servit per difondre la seva obra, que és el que hauria de ser. A la fi, però, aquests saraos s’acaben fent per al lluïment de l’oficialisme de mirada curta i horitzó bromós. Llàstima.
Els que no estan per oficialismes són els usuaris de les biblioteques. Els de la Bòbila, a l’Hospitalet, es queixen quan troben errades editorials, males traduccions, títols duplicats, canvis injustificats o, fins i tot, novel·les on ha desaparegut el nom de l’autor (sic!), com li ha passat Toni Hill. Això són raons.

2/5/13

El Sabadell, un banc forà

El Banc de Sabadell continua sent el primer patrocinador privat la Feria del Libro de Madrid i deixa de ser l’espònsor principal de la Setmana del Llibre en Català. Bonic exemple de responsabilitat social corporativa, això de què tant presumeixen ara les empreses. El simptomàtic del cas és que, qui ha pres la decisió de negar l’ajuda a l’edició catalana és en Ramon Rovira, Subdirector General i Director de Comunicació i Relacions Institucionals del banc, ex cap d’informatius de TV3 i candidat fins el darrer moment a dirigir la televisió pública catalana ja amb en Mas de president. Es veu que el sobiranisme convergent no ateny als bancs. A veure si ara que tenen la CAM patrocinen el blaverisme anticatalà; tot pot ser avui en dia en els negocis.
Si la Fundació reflexa l’esperit social d’un banc, al seu web es diu que la missió de la Fundació és: “promoure activitats de divulgació, formació i investigació en els àmbits social, educatiu, científic i cultural adreçades a tota la societat.”. Pel que es veu el concepte de ‘tota la societat’ l’apliquen només a la cultura castellana, no pas a la catalana; un fet que hauria de ser obvi donat que, si no m’erro, Sabadell és al Vallès Occidental. El problema de la Setmana és que no trobarà cap banc de fora que la patrocini. Els banc espanyols no en volen saber res de la cultura catalana i els d’aquí la defugen per vergonya de sentir-se a dir catalanistes quan van pel món.
Els editors catalans, d’entre els quals n’hi deu haver que són clients del Sabadell, estan contents com unes pasqües amb en Rovira i un banc què abans era català i ara, coses de la globalització suposo, ho és d’arreu menys d’aquí. Per molt que facin anuncis amb en Monzó.