28/4/11

Qui s’ho pot creure?

Que una setmana abans de Sant Jordi ja s’anunciï quins seran els llibres més venuts, i que s’encerti de ple, resulta, com a mínim, estrany. Amb quina mesura mínimament homologable es pot assegurar a tot titular que un o altre llibre és el que s’ha venut més durant la diada si cap llibreria encara no ha pogut passar comptes? Com pot ser que un llibre que la setmana abans està en el dinovè lloc passi en tres dies als primers llocs? A quines llibreries es fa la mostra i amb quin criteri destaquen un o altre títol? Com es pot afirmar a darrera hora del mateix dia de sant Jordi que els llibres més venuts, i per ordre, són tal i tal?
I encara més curiós. Com es pot dir, amb gran èmfasi triomfal, que les vendes s’han mantingut respecte de l’any passat si és evident que això no pot ser de cap manera. Normalment amb les vendes de Sant Jordi es comptabilitzen les dels dies abans i després. Tenint en compte que enguany els dos dies han estat festius, és del tot impossible que les vendes es mantinguin respecte de 2010. I això sense tenir en compte la Pasqua, les vacances i la pluja que va caure a molts llocs.
Jo em crec més les estimacions d’un llibreter dels grans que assegura que farà prou si cobreix les previsions que havia fet de vendre un 25% menys que l’any passat.
És d’esperar que l’any vinent ja estigui llest el programa de vendes i recaptació que estan posant a punt els gremis de llibreters i d’editors. Llavors no hi haurà interpretacions aleatòries ni interessades que valguin; i probablement hi haurà moltes sorpreses. Però, mentrestant, amb quina intencionalitat es vol fer creure l’opinió pública que el llibre català es manté quan tothom al sector sap que no és cert? I a qui beneficia?

Quan el món va canviar

En plena desintegració de l’imperi soviètic, i amb la vella Rússia sotmesa a un dels episodis més crus de crisi social i política de la seva història moderna, el primer que vaig fer en desembocar a Dvortsowaya ploshchad i adonar-me de la rotunditat històrica que tenia al meu davant, va ser recordar John Reed. El dimecres 7 de novembre de 1917 es va llevar tard. Tot baixant per la Nevskij va sentir la canonada que, des de Sant Pere, anunciava les dotze. Davant del banc de l’estat hi havia uns quants soldats amb la baioneta al fusell que s’estaven drets al costat de les portes tancades. Va preguntar-los de quin bàndol eren, per saber si eren del govern: “-Ja no hi ha govern”, va respondre un amb una rialleta. “Slava bogui! Lloat sigui Déu”., va fer ell. John Reed, l’únic no rus enterrat al peu de les muralles del Kremlin, a pocs metres del panteó de Lennin, no només va ser el cronista excepcional d’un episodi cabdal de la història de la humanitat com la revolució russa, sinó que amb el relat d’aquella epopeia revolucionària moderna a ‘Deu dies que trasbalsaren al món’ (Edicions de 1984), va mostrar a Occident que la grandesa de la història només la dona la voluntat irrefutable de tot un poble per capgirar el seu futur i guanyar la dignitat.
El relat viu i apassionat de Reed, la voluntat revolucionària de la seva prosa, va empènyer no poques voluntats transformadores. La literatura neutral és còmplice, dèiem en aquells dies de necessari compromís amb el futur. La màquina d’escriure era un potent instrument per canviar el nostre petit, brut i dissortat món,i cada realitat tenia el seu palau d’hivern, John Reed ens ho havia ensenyat.
Situada en una petita elevació, la immensitat de la Plaça Roja et va embafant poc a poc. Un cop al bell mig, amb la muralla del Kremlin al davant, vaig recordar tots els que van caure pel camí oblidant aquelles proclames d’uns anys en que tot ho crèiem possible.

25/4/11

Quants Txernòbils més calen?

Que la cantant Alyosha gravés el vídeo de la cançó amb la que va guanyar l’any passat el festival d’Eurovisió, a Txernòbil, és un indicador de que la tragèdia nuclear ha impregnat la cultura ucraïnesa, tan com la contaminació ho ha fet amb les seves terres i habitants.
Però en la globalització el problema de Txernòbil ja no és Txernòbil, ni tan sols Fukushima. Els contaminats, terres i éssers vius, estan condemnats de per vida, això no ho resol ningú perquè ningú no sap com resoldre-ho. Tampoc no resoldran res les gesticulacions polítiques per justificar la falta d’una política mundial sobre el tema nuclear com ara l’augment d’un grau més en l’escala de desastres nuclears per poder separar la catàstrofe Ucraïnesa de la Japonesa que proposa la OCDE. Fukushima no és Txernòbil, resa el mantra del gremi nuclear. I què: tot és mal que mata.
El problema real és quants Txernòbils o Fukushimes més calen per prendre una decisió sobre el model de creixement infinit, únic argument del capitalisme. Si hem de seguir creixent sense aturador, no hi ha més remei que produir energia atòmica i, és clar, acceptar els propers Txernòbils que vinguin, això si, sense oblidar aquest trist aniversari.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'abril de 2011

En temps de crisi, més biblioteques

A Catalunya hi ha una biblioteca per cada vint mil habitants, i el 40% dels catalans en tenim carnet, una bona xifra per un país on es llegeix poc. L’èxit de les biblioteques rau en que, generant una gran empatia amb el ciutadà, han sabut guanyar-lo pel coneixement i s’han convertit en centres d’agitació cultural transversal. Si la retallada els minva els recursos estem perduts.
Comunicat pel, gairebé, cinquanta per cent de catalans que no agafen un llibre en la seva vida: en els darrers anys l’administració ha gastat una raonable part dels seus impostos en obrir noves biblioteques. Ho sento pels que no gaudiran mai d’aquestes inversions perquè, en no aprofitar aquests importants recursos que tenen a la seva disposició, tampoc no fan res per millorar la seva qualitat de vida. Per ells va, però que després no esqueixin. Avui en dia formar-se a través de la lectura és un bé públic democratitzat i a l’abast de tothom. Els diners ja no són excusa.
Pot semblar paradoxal, però en aquest país, la desigualtat social generada per la dificultat d’accés al coneixement tot just s’està resolent durant els darrers vint anys. I el creixement de la xarxa de biblioteques hi te molt a veure. Les 354 biblioteques públiques i bibliobusos de Catalunya compten amb 3.016.698 usuaris registrats, això vol dir el 40% de la població catalana. El 2010 es van emetre 158.877 nous carnets. Durant l’any les biblioteques públiques han rebut un total de 23.705.280 visites, 347.307 més que l’any anterior. El nombre de documents prestats ha estat de 16.509.103, un 15% més que el 2009.
Aquesta tendència creixent a l’ús massiu de les biblioteques és producte de la demanda social d’accés continu a la cultura que ha portat els anys de benestar. Tot i ser un país històricament poc avesat a llegir, els interessats ho estan molt i cada dia més. Pels altres es fan tota mena de campanyes de foment de la lectura; però si no volen obrir un llibre, tampoc no se’ls pot obligar. Centrem-nos per tant en els que si que llegeixen o miren pelis més enllà de les porqueries que emeten les TV’s.
L’èxit imparable de les biblioteques es deu a dos factors: unes inversions constants i notables i, sobretot, l’excel•lent treball que solen dur a terme els professionals que les atenen. Una biblio no és més que un munt de pedres plenes de llibres; sense un equip capaç de generar empatia amb l’usuari no hi ha interacció. Els llibres no surten a buscar els lectors, algú els ha d’acompanyar. Unes biblioteques modernes, ben ateses i que siguin un bullidor d’activitats i intercanvi d’informacions és el millor camí per fer un país més interessant, ric, desvetllat i feliç.
Malgrat l’esforç que l’administració, en general, ha dedicat els darrers anys a les biblioteques, hi ha llacunes inexplicables. El caos administratiu que hi ha hagut durant anys en la gestió de les biblioteques (la mateixa existència de tres xarxes o més ja n’és tot un símptoma) provoca greuges territorials intolerables. Els gairebé trenta anys que s’ha trigat en unificar els carnets i en coordinar els catàlegs de lectura és propi de regne de taifes. Això fragilitza el sistema de lectura pública a les zones menys poblades i allunyades de les conurbacions metropolitanes.
D’altra banda el percentatge de percepció que els autors reben en concepte de llibres prestats (que són libres que no es venen) és purament simbòlic i ens posa a la cua del mon civilitzat. En temps de crisi cal promoure la lectura pública, evidentment, però la misèria que rep l’autor s’està vestint un sant per desvestir-ne un altre.
Tanmateix caldria mesurar l‘abast de l’estisorada a les biblioteques. Per la multiplicitat i transversalitat de les seves funcions recomanarien deixar-les a banda de les retallades. Però ja se sap que el liberalisme radical no s’emociona ni que sigui sant Jordi; l’únic moment en que, fins i tot els que no llegeixen mai, senten una mínima curiositat pels llibres.

Jon Herranz, Gerard Peris i Marta Ribà
A ‘Veus del Sàhara’ (Cossetània) els tres joves periodistes posen en paper tretze testimonis de tot tipus i condició, hereus d’una tradició cultural que s’ha transmès per via oral, i que és en perill d’extinció quan desapareguin els seus protagonistes. A Arts Santa Mònica es projecta el documental que complementa un treball literari que contribueix a fixar la història d’un poble.

Cooperativa Rocaguinarda
La novel•la online ‘El turó de les guineus’, (www.elturodelesguineus.raconet.cat/) que el taller d’escriptura d’aquesta entitat ha impulsat amb la participació de dones de més de seixanta anys del Guinardó, és un projecte que va més enllà de la literatura per incidir en la memòria, el dret que tothom te a ser creador i l’ús democràtic i intergeneracional de les noves tecnologies

21/4/11

Massa esperances

Igual que quan el ‘desarrollisme’ dels anys 60, a falta d’una industria competitiva que empenyi l’economia, tothom ha tornat a posar les esperances en el turisme, i quan més massiu millor, per salvar el balanç de l’any.
Els trens i els aeroports es reforcen. Amb una Setmana Santa tant alta les Costes anuncien plens, la muntanya diu que aguantarà el cop amb esports d’aventura i, entre turistes i guàrdia urbana, el centre de Barcelona està impracticable.
Però amb pluja no hi ha terrasses ni xiringuitos. Vull dir que un te la sensació de que les esperances dipositades en que aquestes petites vacances seran l’inici de la recuperació econòmica pel 2011 són una exageració. Quatre o cinc dies no són prou per aixecar els números.
Carregar la responsabilitat de l’economia en el turisme pot tenir un efecte pervers. A saber: massificació en detriment de la qualitat dels serveis, augment de la precarietat laboral per mor de la lògica estacionalització del turisme, augment de la factura del petroli pel creixement del consum de carburants aquests dies i generació d’un nou monocultiu econòmic, com en el seu dia ho va ser el totxo.
Tot plegat, esperança d’ase que deia l’àvia.

Dit a El Món a RAC 1 el 22 d'abril de 2011

L’aprenentatge de la llibertat (i 3)

Les primeres estrangeres que, des de la nostra ignorància, vam considerar exuberants, eren franceses. Les primeres novel•les eròtiques que vam llegir també ho eren: ‘Història d’O’, i la seqüela, ‘Retorn a Roissy’, de Pauline Réage (Pòrtic); Les onze mil vergues, d’Apollinaire (La Magrana) i la ‘Història de l’ull’, de Georges Bataille (Pòrtic). Eren anys de formació, i havia de ser en tot i amb urgència. No crec que ningú busqués posar-se calent llegint per després masturbar-se imaginant-se les mil-i-una; per això ja hi havia les fotos que havien circulat de ma en ma a les aules dels Hermanos de la Salle. Simplement calia conèixer tots els ordres de la vida, especialment, aquells que havien estat negats a la generació precedent. El prohibit sempre és interessant. Era una cara més d’aquella llibertat que havíem d’aprendre a cuita corrents.
Per tota una generació d’adolescents del tardofranquisme, l’erotisme literari va aportar dosis extres de sensualitat i va posar en valor l’art, sempre indesxifrable, de la seducció. Digueu-me agosarat, però després de llegir ‘El coño de Irene’, de Lous Aragon o ‘Emmanuelle’, d’Emmanuelle Arsan (Tusquets), la dialèctica entre sexes es veia d’una altra manera, es començava a entendre que, contra els tabús catòlics i la mística freudiana del sexe, era millor un sentit lúdic, la humana necessitat de passar-s’ho be al llit o al seient del darrera d’un Dos Cavalls. I després hi havia el dolç regust de saber-se censurat per l’esquerra missaire.
El caràcter implícit que te el sexe en la literatura i la forta capacitat d’interpel•lar les relacions humanes que te una trama eròtica, aporten a la lectura del gènere una dimensió emocional molt més ideològica que la que pugui aportar una pel•lícula o un espectacle de peep-show. És per això que, llegint novel•les eròtiques que sovint calia anar a buscar a França, també vam aprendre la llibertat.

17/4/11

Música al marge dels rànquings

El Pont d’Arcalís, el millor grup de folc català, acaba de publicar ‘Foc al tribunal’. el vuitè disc en vint anys de feina. Malgrat la provada qualitat i una internacionalització notable, la falta de visibilitat mediàtica i l’exigència de resultats industrials per part de l’administració, situa el grup, i el folc en general, gairebé al marge del panorama cultural del país.
‘Foc al tribunal’ és un disc (amb dvd) que segueix la línia del grup: recuperar el cançoner popular dels Pirineus i difondre’l amb arranjaments actuals i l’ús d’instruments específics del folc com la viola de roda, la gralla o l’acordió diatònic, a més de les guitarres i la bateria. La ingent feina d’Artur Blasco (que al novembre fa 78 anys), troba a El Pont d’Arcalís una sortida que difícilment tindria d’altra manera.
El disc es va començar a enregistrar l’any 2009, quan el debat sobre el nou estatut i la retallada que patiria al constitucional, era el pa de cada dia. Per això el grup va recuperar una cançó anònima de 1931 que Jordi Fàbregas ja havia musicat fa molts anys amb els Coses (quan l’estatut de Sau). Amb la tonada de les Bruixes de Sallent i el Xotís de la relliscada, la cançó que dona nom al disc és un tema atractiu i enganxós que ben bé podria sonar en qualsevol ràdio al costat dels Manel o dels Amics de les Arts. Però això no passa ni passarà.
La música folc, que gaudeix d’una bona salut artística, és invisible per la majoria de mitjans, tret dels públics i per raons obvies. Si El Pont d’Arcalís fossin The Chetains haurien enregistrat discos amb Els Pets, Peret o Elena Gadel, com els irlandesos ho han fet amb Van Morrison, Rod Steward o Synéad Oc’onor; però aquí això no succeirà mai. Van fent en petits i fidels circuits al marge dels rànquings. Encara que el festival Tradicionàrius, que divendres va tancar la vint-i-quatrèna edició, sigui un èxit artístic i de públic, la falta de cap mena de sentit crític de bona part de la premsa els ha condemnat a ser minoritaris sense raó, doncs no pocs mèrits de l’èxit musical del pop català d’avui en dia es fonamenten en les fons rítmiques i melòdiques de la música folc.
La orientació ultraliberal que ha pres la producció cultural catalana des de fa un temps els imposa fites inabastables. L’aplicació de criteris basats en resultats industrials per a tot tipus de producció cultural, per minoritària que sigui, posa a la música folc en un racó. La confusió volguda entre resultats de mercat i talent i la mesura de l’excel•lència en funció de l’èxit comercial, com pretén l’administració per promoure la indústria cultural, condemna a l’ostracisme a gèneres i sectors com el que ens ocupa. A la cultura catalana d’avui vendre discos al marge de les xarxes de distribució i comercialització és anatema; ja sigui en una flassada o per internet. Per l’administració tot aquell que es mou fora dels registres imposats per la vella indústria no existeix, o fa com que no existeix, és clar.
Els vuit discos de El Pont d’Arcalís han nascut d’un esforç sobrehumà per trobar temps per a treballar-hi. Quan no va ser la posada en marxa de l’Artesà (CAT), va ser la seva consolidació superant la malfiança municipal. Després va caldre difondre la música folc pel país, crear estructures de suport als grups, engegar el festival i portar el model a altres indrets. Arsèguel, el festival i els tallers, també va ocupar molta feina a en Jordi Fàbregas, en Tito Peláez en Quim Soler i companyia. I tot anava en detriment de la feina del grup. Per això no han fet més discos, no per falta de material, il•lusió o talent artístic.
Una de les línies argumentals sobre la que el conseller Mascarell treballa és el de la internacionalització de la cultura. El Pont d’Arcalís és, probablement, un dels grups més internacionals de la musica en català, havent arribat a enregistrar un disc amb els piemontesos d’Ariondasa. Comptarà això?
Foc al tribunal és un renec del Cadí. Tal com anem serveix per a tot el país.

Joan Barril
El periodista i escriptor acompleix 1000 emissions de El cafè de la República, l’informatiu tranquil dels vespres de Catalunya ràdio que, competint amb la cridòria i el xivarri, s’ha fet amb un espai propi gràcies a la seva manera de fer. En Barril és un rar cas d’aquells professionals que ho toquen tot i bé. A més, la dedicació que dona a la cultura és insòlita en el panorama mediàtic.

Xavier Vidal
Al•legar motius personals ‘després de cinc anys de treballar a l’administració pública’ per justificar la seva substitució com a cap del gabinet del Conseller de Cultura, és una argumentació molt poc sòlida i creïble. Ningú no plega d’un càrrec del que fa pocs mesos que ha estat nomenat per anys que porti a l’administració. Hauria estat d’agrair una explicació pública més convincent?

Les lleis i els desitjos

Prohibir beure als menors de 18 anys potser es pot regular per llei, però difícilment passarà de ser un desig; és a dir: una altra llei impossible. Com a molt li caurà alguna multa a algun menor enxampat fent ‘botellón’, però poca cosa més.
Per què seria una llei d’impossible acompliment? Perquè a la cultura espanyola beure és símbol de força i poder, un senyal de que s’és adult. I perquè, en no pocs casos, són els propis pares els que ja troben bé que els seus fills beguin, amb la clàssica i estúpida postil•la de ‘mentre controlin’.
Aquí beure forma part de les relacions socials. I bevent, els joves reafirmen la seva entrada en societat. I a la societat espanyola i catalana ho troba d’allò més bé.
Aquest és un país de bevedors joves on, no s’entén l’oci, si no és amb una copa entre mans. Quan Rajoy diu que una llei d’aquesta mena seria un disbarat colossal, sap molt bé perquè ho diu: aquesta mentalitat d’aguantar la beguda si s’és home, de beure alcohol fort com els homes o del ‘Soberano és cosa de hombres’, segur que recorden l’anunci, és tant típicament absurda i masclista com tantes coses conformen la realitat espanyola de tota la vida.

Dit a El Món a RAC 1 el 18 d'abril de 2011

16/4/11

Norbert Ibero, actor de larga trayectoria teatral

A partir de la muerte de un niño, cuya ausencia es recordada por los personajes, en ‘El huerto de los cerezos’, Anton Chéjov construye una trama repleta de muertes cotidianas, de esas pequeñas pérdidas que jalonan nuestra existencia. La muerte de un actor es, para el público que sigue su trayectoria, una pequeña pérdida cotidiana porqué, en los personajes que construye y a través de los que refleja la vida, un actor forma parte de la vida íntima del espectador. En una dirección de Julio Manrique, y junto a compañeros de la talla de Mireia Aixalà, Gemma Brió, Cristina Genebat, Montse Guallar, Oriol Guinart, Norbert Martínez, Sandra Monclús, Ferran Rañé, Xavier Ricart, David Selvas, Enric Serra, Oriol Vila, Marc Aguilar y Eneko Rodriguez, la versión de David Mamet de ‘El huerto de los cerezos’ fue el último montaje en el que participó el actor Norbert Ibero (1956), que ayer falleció en Barcelona a la edad de 54 años víctima de un cáncer. Licenciado en arte dramático en el Institut del Teatre de Barcelona Ibero fue, por encima de todo, actor de teatro. En este terreno su nómina de actuaciones es de las más fecundas de la escena contemporánea catalana. Trabajo bajo las ordenes de Josep Ma Flotats en ‘El despertar de la primavera’, ‘Lorenzaccio’, ‘El misantrop’ y ‘Cavalls de mar’; con Maurizio Scaparro en ‘Cyrano de Bergerac)’; con George Lavaudand en un controvertido ‘Coriolà’; fue dirigido por Sergi Belbel en ‘El mercader de Venècia’; por el gran Joan Montanyès en ‘Maria Stuard’; al lado del recientemente fallecido Alfred Lucchetti y Lourdes Barba en ‘El mentider’ y ‘El criat de dos amos’; con Joan Bas en ‘Peer Gynt’ y ‘El brunzir de les abelles’; con Tamzin Tawsend en ‘Bones festes’; con Ariel García Valdés ‘Timón d’Atenes’, ‘Restauració y, Hamlet; con Joan Castells en la celebrada ‘Nyam – Nyam’ y en ‘Pluja seca’; junto a Pep Cruz en ‘La bona gent’; con Antonio Calvo en ‘El enfermo Imaginario’. Trabajó en los tres espectáculos dirigidos por el también actor David Selvas, ‘Who is Pym’, ‘True West’ y el clásico de Chéjov ‘La gavina’.
A pesar de desarrollar su carrera prácticamente sobre los escenarios, el cine y la televisión también solicitaron su presencia en series emitidas por TV3 como ‘La granja’, ‘Estació d’enllaç’, ‘Quico el progre’, ‘Nissaga de poder’, ‘Els cargols’, ‘Blanc o negre’, ‘Sagrada familia’ y ‘Ventdelplà’.
En el campo del doblaje, Norbert Ibero dio voz al manco de ‘Twin Peaks’, a Richard Avedon en ‘Truman Capote’, Doug, marido de una de las Melinda en ‘Melinda y Melinda’, de Woody Allen o el detective Ferrell en ‘Alguien espera’. Y todavía tuvo tiempo de ejercer como guionista en ‘Working class’, una película dirigida por el actor Xavier Berraondo.
La capilla ardiente de Norbert Ibero se instaló el viernes a mediodía en Barcelona.

13/4/11

L’aprenentatge de la llibertat (2)

Entre les sàvies, iròniques i provocatives cròniques de finals del nou cents d’Eça de Queirós a, ‘Desde París’ (Acantilado), i la crònica íntima, també irònica i metaliterària d’Enrique Vila-Matas a ‘París no se acaba nunca’ (Anagrama), hi ha tota una vida d’aprenentatge. Pels fills d’una època en que no hi havia més nord enllà que el que podíem descobrir a França (que ja és molt), París és l’univers on ho hem après gairebé tot; sobretot la llibertat. No parlo del París monumental o dels museus, parlo d’un temps, d’uns cafès, d’unes llibreries (una llàgrima per l’antiga Le Divan) i d’uns carrers, que eren un aparador de models de viure i pensar; sobretot perquè eren els models que sempre ens havien dit que no havíem d’imitar. També va ser el cinema de Godard o Louis Malle, el llop-home Vian, i les cançons del ‘fûmeur de Gitanes’, Serge Gainsbourg, però van ser sobretot alguns cafès de mala mort al cinquè, fumant i llegint Libération, i allò que costa tant descriure: la impagable i vertiginosa sensació de sentir-se lliure. Anys després, hem sabut que la vida bohèmia que Hemingway va narrar a ‘París era una festa’ (Seix Barral) i que volíem imitar en els nostres anhels joves, era un intangible intel•lectual que havíem construït a les nostres ments. Però llavors ja havíem començat a construir un itinerari tan erràtic com propi. Vam descobrir Cyril Collard a ‘Les nits salvatges’ (Columna), Carrère, Caludel, Houellebecq i vam sentir com el nostre aprenentatge no era caduc com els exegetes papanates de l’anglosaxonisme volien fer creure. Vam viure l’eclosió i mort d’una era cultural que venia d’abans de la Gran Guerra, que es reinventava després de la segona i que, de les engrunes de les llambordes del maig, renaixia diversa i ideològicament transgressora. Ara que dels anhels joves estan arxivats, continuo pensant que França és el vell món de les idees; de les maleïdes idees, de les brillants idees, de les discutibles idees. N’hi ha que així apostatem del món ultraliberal d’avui. És el que te pensar pels carrers.

Pagar els plats

Tal i com ja es va anunciar fa setmanes, Edicions 62 ha adquirit el 50% d’Eumo editorial. El consell editorial es manté a Vic, però ja anuncien transvasament de projectes; o sigui, un altre independent que cau. Eumo vol dir escola Universitària de Mestres d’Osona, embrió de l’actual Universitat de Vic. Creada l’any 1979, des del primer moment va tenir una clara orientació pedagògica, tot i que ha tocat, i bé, la narrativa i la poesia. Són els editors de la històrica ‘Lletra de canvi’. Eumo ha estat víctima, com tants d’altres, de l’enxampada, a ells d’uns 200 mil euros, provocada pel tancament de la distribuïdora l’Arc de Berà.
Fa mesos que els responsables de les editorials independents que eren distribuïdes per l’Arc les estan passant magres: No fa gaire el Departament de Cultura va fer una oferta a Arc per saldar el deute amb els editors, però els ex responsables de l’antiga distribuïdora no el van acceptar. A Cultura estan molt empipats amb la postura dels responsables d’Arc. Aquests, per contra, han contraatacat oferint liquidar només el 70% del deute. Ja hi ha editorials, els més ofegats, que han dit que si, però n’hi ha d’altres que no accepten aquesta solució en fals que, sense tenir culpa de res, els perjudica.
Fa poc vam saber que Cossetània, un altre dels damnificats, ja havia començat a regular els cobraments dels llibres venuts amb la nova xarxa de distribució i que, per tant, començaven a superar l’atzucac; però i el dineral que els ha deixat a deure l’Arc?
Eumo no ha tingut tanta resistència. Els rumors de venda corrien feia mesos, i quan un editorial català està en venda ja se sap que nomes hi ha un comprador possible. El panorama editorial, com el país, s’empetiteix.

11/4/11

Curs de ‘Corte y confección’

El pla de reorganització i retallades a l’ensenyament públic de la conselleria d’educació està generant un debat digne de ‘El florido pensil’. Primer van ser els uniformes, després les aules segregades per sexes i unes subvencions mai no explicades a una escola que ho fa. I ara les permanències. Molts ho recordareu. Era aquella hora extra de classe que feien alguns estudiants necessitats, mentre els altres marxàvem a berenar i a jugar a futbol pels carrers.
En aquesta rèmora ‘vintage’ d’un època en que l’escola eren las tablas de multiplicar y los ríos de Espanya, és en el que convertiran la sisena hora de classe, que va ser una fita històrica en l’educació pública.
Però encara hi ha més, la filigrana de la redistribució dels recursos en el global del sistema, per entendre’ns; vestir un sant per desvestir-ne un altre, és, a la fi, una forma dissimulada de no contractar ni un mestre més. I això que hi haurà 15 mil nous estudiants l’any vinent.
Entre l’estalvi necessari i el Corte y confección, l’ensenyament públic s’envà en orris. Ho he dit i ho repeteixo: no creure en l’educació és no creure en el futur del país.

Dit a El Món a RAC 1 el 12 d'abril de 2011

Cultura de masses i joves ‘sense’

Les generacions de joves als que la crisi estan deixant sense futur i que viuran pitjor que els seus pares, quin nivell d’exigència cultural tindran quan ‘siguin grans’? La precària situació actual i la falta d’expectatives els farà més rigorosos o més condescendents? Aquesta generació ‘tocada’ pel desmantellament de l’estat del benestar, quina actitud cultural tindrà?
De moment els afecten els 2.000 milions de retallades en educació i les escasses expectatives professionals, però en això els va el futur. Tot i ser les generacions més ben formades intel•lectualment de tota la nostra història, hauran de lluitar molt dur per fer-se un lloc al món adult, i potser ni quan el tinguin arribaran al nivell de benestar en que han viscut els seus pares. Amb la perspectiva del desmantellament progressiu dels serveis públics i socials, i on cadascú s’haurà de pagar de la seva butxaca, i sense preus polítics, tot el que necessiti o desitgi per viure, des d’un metge a l’entrada a un museu,; quina actitud mantindrà aquesta generació ‘sense’ d’aquí a uns anys, quan estigui en disposició de convertir-se en consumidora de productes culturals?
Diuen els sociòlegs que és més que probable que, políticament, siguin molt conservadors; doncs només pateix per perdre el que te qui li ha costat molt d’aconseguir-ho. D’acord. Però en quina mena de conservadorisme es traduirà el seu grau d’exigència cultural? Exhausts per l’esforç per arribar fins allà on puguin, s’abocaran als braços pèrfids de la somnolent cultura de masses de subproductes televisius i de la tecnologia digital de simple entreteniment?
Les grans superfícies de distribució de productes culturals estan delatant la migració del consum: cada cop hi ha menys metres quadrats destinats a discos i llibres. El seu terreny és ocupat per ‘tauletes PC’, mòbils, portàtils i, sobretot, videojocs. Si aquestes botigues ho fan deu ser per alguna cosa. El problema és saber si, en el procés d’absorció i adequació cultural propi del seu estatus futur, hi haurà lloc per a les expressions de dissidència cultural que ara defensen com a pròpies de la seva condició actual de ‘sense res’.
El més probable és que sigui la mateixa industria cultural la que, ull viu com te, les acabi assimilant i integrant als seus catàlegs comercials. Va fer el mateix amb el rock & roll a finals dels cinquanta, amb els ‘hippies’ a finals dels seixanta i amb els ‘punks’ a finals dels setanta. Les jaquetes de pell, les flors al coll, les bruses de fil i els imperdibles van acabar formant part dels prestatges de les cadenes de ‘pronto moda’, de les lleixes de les botigues de discos i de les més lamentables pel•lícules per a joves i no tant. És el cicle pendular de la història de la cultura, sempre mediatitzat per la indústria i els mitjans de comunicació.
El neo-revolucionari ‘Indigneu-vos’ (Destino) d’Stéphane Hessel és un clam que pot ser assumit per una gran majoria d’aquests joves ‘sense’; fins i tot pot arribar a convertir-se en la icona de tot el moviment (si és que finalment actuen com a tal). Si és així, no us estranyeu si algun dia acaba convertint-se en el nom d’un perfum o en un model de vehicle innocu amb el medi ambient. No recordeu Dennis Hopper (Easy rider) anunciant un cotxe Ford de gama més aviat alta?
La industria cultural és la que integra més de pressa les noves tendències socials. El seu és un producte fungible, per tant han d’estar sempre atents a que no se’ls faci vell l’article que ofereixen com a nou. Els videojocs han entrat als programes universitaris. Aquesta via garanteix una continuïtat. Hi ha pedagogs i psicòlegs que ja han trobat un munt d’usos positius per als jocs. No m’atreveixo a traçar una frontera entre apocalíptics i integrats, aquest és un discurs que ja ha estat superat pels mèdia i la cultura digital. Fem un altre plantejament: si serveix, val, perquè, en un món en crisi, tot s’aprofita.

Ramon Alberch
El fins fa poc subdirector general d’Arxius la Generalitat, ha escrit el llibre El preu de la memòria. El cas de l’Arxiu Centelles, on explica els detalls de la negociació pel polèmic arxiu amb els fills del fotògraf. Més enllà de la sensatesa, o no, de la venda, els rerefons dels afers administratius haurien de formar part del secret de qualsevol alt funcionari quan ho deixa de ser.

Marta Romagosa
Els premis Ràdio Associació han distingit la periodista com a millor professional de la ràdio. Allunyada dels personalismes, el soroll i de les trifurques i complicitats político-mediàtiques, Romagosa és exemple de rigor, professionalitat i vocació de servi públic. Aquest premi l’honora a ella, però també a molts dels seus companys a Catalunya ràdio que actuen amb els mateixos criteris.

9/4/11

Alfred Luchetti, el químico que se hizo cómico

Alfred Luchetti (Barcelona 1934) trabajaba de químico en una empresa hasta que lo echaron. Según contaba él mismo, se estaba negociando el convenio. La empresa decía que no podía mejorar los salarios porqué estaban perdiendo dinero. Se ve que él tenía acceso a información privilegiada sobre las finanzas de la compañía, filtró los números (que ni mucho menos eran rojos) al comité i…ya se pueden imaginar lo que pasó cuando la dirección se enteró. Ese día, tenía entonces 39 años, dejó de ser químico de golpe. El empuje de su mujer, Francina, lo animó a hacerse cómico. La voz ronca y la mirada amable de este actor ‘por despido’ se apagó ayer en Barcelona a los 77 años. Pero esa experiencia no lo apartó de su espíritu combativo ni de sus postulados ideológicos próximos al comunismo. Durante más de diez años Alfred Luchetti fue el presidente de la Associació d’Actors i Directors de Catalunya. Era el sindicalista de los actores.
A Alfred Luchetti lo de la militancia y el escenario lo llevaba en los genes. Un hermano suyo, Antoni, es actor, cineasta y, sobretodo, político (ha sido concejal en Barcelona y diputado en el Parlament). El otro, Francesc, es un reconocido actor.
La escena catalana está de mala racha. Pep Torrents, Jordi Serrat, Jordi Teixidor i ahora el bueno de Luchetti. Debe ser un final de ciclo, pero eso no nos consuela, porque todos esos actores y directores son gente que, viviendo vida de otros a través de sus personajes, han contribuido, no solo a la educación teatral de las generaciones crecidas en el postfranquismo, sino también a la sentimental. El Andreu de ‘Poblenou’ i el Sebastià, de Nissaga de poder’, ambas series de TV de gran éxito popular, forman parte ya de la cultura de masas contemporánea de este país.
En el cine participó en más de cien películas, casi siempre como actor secundario: cine social como 'Perros callejeros' (1977) y 'Yo, el vaquilla' (1985); adaptaciones de novelas, como 'La plaça del diamant' (1982), 'Últimas tardes con Teresa' (1983) o 'La muchacha de las bragas de oro' (1979) y cine catalán de temática histórica como ‘La ciutat cremada’, ‘La febre d’or’, ‘Companys, procés a Catalunya’ y la más reciente ‘Coronel Macià’. Y en 1994 recibió el premio honorífico de cinematografía de la Generalitat, faltaría más.
En el teatro media Catalunya lo vio en ‘l’Heroi’, de Santiago Rusiñol i dirigido por Fabià Puigserver (1982), y la otra mitad lo vio en ‘La filla del mar’, de Àngel Guimerà (2000), sin duda espoleados por las excelentes críticas que le hizo la primera mitad. Jamás se oyó a nadie decir que uno u otro día Alfred Luchetti no había estado bien. Era un trabajador nato. Amaba el teatro, era su vida y pasión y se sentía querido por el público, pero sabía que esa estima se la tenía que ganar cada día, ya fuera en el cómodo escenario del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), o del mucho más modesto de su pueblo de veraneo, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), donde entre el 1993 i el 2000 dirigió ‘Presència Històrica et Feyts de Vilamagore’, obra de Francesc Bardera i Massó representada por más de un centenar de actores amateurs del pueblo cada segunda semana de julio. Y todavía le quedó tiempo para traducir e interpretar ‘Filomena Marturano’, de Euardo de Filippo.
Por su versión teatral de ‘El Verdugo’ le fue concedido un premio Max, y por toda su trayectoria profesional le concedieron la Creu de Sant Jordi (1995) y el premio Butaca que se otorga por votación popular. Los niños encontraran a faltar su gruesa voz doblando a los personajes más malos de los dibujos animados.

7/4/11

L’aprenentatge de la llibertat (1)

Dels relats d’Stefan Zweig al volum de cròniques de la intrahistòria ‘Moments estel•lars de la humanitat’ (Quaderns Crema), el que més em colpeix és el dedicat a la composició de ‘La Marsellesa’. Som a 1792, Lluís XVI ha declarat la guerra a Àustria i a Prússia. El dia 25 d’abril als carrers d’Estrasburg la por es barreja amb la nerviosa alegria de l’esperança en la victòria, Els polítics encoratgen els oficials i aquests arenguen la tropa.
Enmig de la nit, en plena excitació pels preparatius bèl•lics, un modest oficial intenta satisfer un encàrrec compromès: escriure un himne pels soldats que marxen al front. Rouget, que així es diu l’oficial, ha sentit veus enardides que convoquen a les armes i a lluitar contra la tirania, però també ha escoltat els planys de les mares que temen per les vides dels seus fills i la intranquil•litat dels camperols que veuen perillar llurs collites. Rouget, que vol fer un cant a la llibertat, sap que aquesta és una fina ratlla que es mou entre la cridòria general i la por particular, entre el bel•licisme inajornable i el pacifisme imprescindible. Amb els primers raigs de llum ha escrit uns versos per al seu cant: ‘Allon, enfants de la patrie, / le jour de gloire est arrivée’. Dies després, el 22 de juny, a Marsella, en un banquet d’homenatge als joves que marxen al front, un estudiant de medicina anomenat Mireur es posa dempeus bo i reclamant silenci fent dringar la copa de vidre. Quan tothom creu que dirà unes paraules, arrenca una cançó que ningú no coneix: ‘Allons enfants...’.
Va ser la guspira que va encendre els anhels de llibertat pels quals aquells joves marxaven al front disposats a morir per la pàtria. Des de llavors el cant és un referent en defensa de la llibertat, el més alt valor republicà, el més alt valor humà. Anys després, generacions de joves de països sota dictadures van fer seva ‘La Marsellesa’ i els seus valors, de forma similar a com van fer-ho aquells joves soldats. França i la seva cultura es va associar a la idea de llibertat. La vam aprendre d’ells.

St. Jordi’s book

Colgat de correus i paquets on se m’ofereixen tota mena de novetats de sant Jordi: fenòmens editorials, llibres oportunistes, llibres escombraria, llibres premiats, he remenat amb la idea d’escollir-ne un i convertir-lo en el meu llibre de Sant Jordi. Ha estat una feina àrdua per la quantitat de volums que s’agombolen a l’estudi, però senzilla en quan a l’elecció final. He escollit ‘Quatre quartets’, de T.S. Eliot (Viena Edicions); edició bilingüe amb traducció revisada d’Àlex Susanna i pròleg de Jaime Gil de Biedma.
Ja se que cada dia surten unes quantes reedicions de clàssics, i que potser sant Jordi és una diada més per les novetats que no pas per llibres de difusió potser minoritària. Això és cert si atenem a la lògica del mercat dominant. Però com que no es tracta de fer seguidisme d’una campanya als mitjans, d’un premi literari o d’un allau de boca-orelles de solvència no necessàriament contrastada; és per això que, entre tots els libres que ocupen la taula, em permeto redescobrir aquesta exquisidesa de la poesia.
‘Quatre quartets’ és un llibre emblemàtic pels fills del segle XX. Fills de la guerra, del totalitarisme, de la deserció de Déu i de la idea de que el temps és un enemic ingovernable perquè sempre s’imposa damunt les vides.
Sóc hoste d’un món que es va fonent al meu voltant, que va extingint de forma inexorable i cruel tot el que he estat i en tot el que he cregut. Llegits ara de nou, ara que ja res pot deturar el final d’aquesta època, els poemes d’Eliot m’interpel•len sobre la necessitat de recuperar l’abandonada consciència col•lectiva per poder sobreviure. És per aquesta angoixa, una raó particular que no em podeu negar, que serà el meu llibre de Sant Jordi.

3/4/11

Crònica d’una mala setmana

Que el català només sigui llengua preferent d’ús pel 35% dels ciutadans, i baixant, deu omplir de joia els dos ultres que van pujar a l’escenari per rebentar una funció de Gang-bang (TNC). També els deu satisfer que hi hagi qui demani la desaparició de ràdios en català (COM) i de què s’inauguri un centre comercial disfressat de cultural a les Arenas. Tot en, quins!, set dies.
Que de les tres quartes parts de ciutadans de Catalunya que saben parlar el català només el 35% l’usi com a primer idioma quan es dirigeix a un veí diu molt de la força de la llengua després de més de tres dècades d’activitat normalitzadora: pràcticament nul•la. Que a l’àrea de Barcelona, on s’hi congrega la major part de la població, només sigui el 26% que parli en català d’entrada, contra el 82% a la Terra Alta, molt menys habitada i amb una població més envellida,diu, clarament, que el català es bat en retirada. Vull pensar que, a hores d’ara, els de Convivencia i companyia deuen estar organitzant una festa per celebrar-ho. Si més no poden estar tranquils, el català desapareixerà de l’ús públic tot solet, no cal que esmercin temps, salut i esforços en batalles que, prou que ho saben ja tenen guanyades.
En farem poc que el 55% dels estudiants i al 32% de les famílies es parli en català de forma prioritària. També es parla de forma principal a TV3. Aquetes no són dades significatives; el que conta és l’ús públic, el carrer, la vida social. I aquí anem molt malament. Les causes: la immigració, la potència castellanitzadora dels mèdia i la tebior dels catalanoparlants a l’hora de dirigir-se cap a un interlocutor desconegut.
Per acabar-ho d’adobar només faltava la petició de l’Associació Catalana de Ràdio (privada) al Govern perquè tanqui COM Ràdio, posant en perill nombroses emissores locals, i els doni a ells les llicències que ara són de ràdios municipals. A ningú no escapa que aquesta petició, emmarcada en l’actual context de retallades, segurament serà llegida amb detall a presidència. La possibilitat de fer un tres en un serà gran: escenificar una nova retallada de despesa (escenificar només), furgar a la nafra de més d’un ajuntament socialista, i acontentar algun grup mediàtic que ara mateix considera que el president te un deute amb ell per la seva abnegada col•laboració en la campanya electoral. Reduir l’espectre radioelèctric públic és barrar el pas a l’ús públic del català. Però la temptació de recuperar l’espai radiofònic per al castellà com qui es dirigeix a un interlocutor desconegut, existeix.
També eren interlocutors desconeguts, i per això es van dirigir al públic de la Sala Tallers del TNC en castellà, suposo (no per una altra cosa), els dos energúmens que van sabotejar dijous la funció de Gang Bang cridant Visques a Cristo Rei i insults als actors. Si així és com la llei de Déu diu que s’ha d’actuar, no m’estranya que cada dia hi hagi més gent que es vulgui donar de baixa de l’església. Però aquesta actitud cafre i impròpia de la gent d’aquest país no hauria passat si l’integrisme catòlic, no hagués alenat aquest comportament inquisitorial contra l’espectacle de Josep Mª Miró sense ni haver-lo vist. Ni Miró és Jean Genet (potser amb el temps), ni la seva obra és per estremir-se, però la intransigència mental no discerneix; és cega i ataca tot el que es mou.
Suposo que, a hores d’ara, molts lectors estaran pensant en que el to pessimista d’aquest article és excessiu. Per ells, perquè no deixin de llegir, aquí van tres notes optimistes: la inauguració amb enorme èxit de crítica i públic d’un nou gran centre cultural, les Arenas; el número 1 de vendes dels Manel, tant lloats ara fins el cansament pels mitjans i fins i tot pels crítics i polítics del ram com abandonats pels mateixos d’aquí a quatre dies; i els dos concerts de Roger Waters. Segur que, si penseu en això, no hi trobeu motiu per als anàlisis realistes. Escolteu Waters, potser te raó quan diu que encara hi ha massa murs.

Joaquim Gomis
Després del negoci del llegat Centelles amb el ministeri, ara hi ha febre de benintencionades cessions de fons de fotògrafs. La que han fet els néts de Joaquim Gomis a la Fundació Miro és la darrera: Aplaudim la iniciativa, però potser ja van sent hora que s’afronti amb rigor l’urgent tema del Centre Nacional de fotografia, abans que hi hagi tantes cessions com museus te el país.

Albert Calls
La docusèrie ‘Nosaltres els maresmencs’, emesa per Maresme Digital TV i dirigida per aquest periodista, ha obert el necessari debat sobre les identitats comarcals en un món global i en crisi que està molt lluny de l’obsoleta divisió territorial dels anys trenta encara en vigor. Per molta gent, avui en dia la seva comarca és un territori més sentimental que no pas estratègic o polític.