26/10/17

Ara que trona

Alguns espais radiofònics de gran audiència preparen especials culturals. La tele dedica minuts d'informatius a cultura com feia temps que no passava. No hi ha presentació de llibre, estrena de teatre o inauguració d'art on no hi hagi algú que digui nicieses com "La cultura és ara un parèntesi de calma i serenor". Després de mesos de reclamar adhesions indestructibles, i de titllar de tebi, com a mínim, a tothom qui gosa pensar per si mateix, ara que van maldades tothom se'n recorda de la cultura. Ve-t'ho aquí. És clar que sempre hi ha algun mitjà amb ínfules que recomana llibres per desconnectar, i no te ni la delicadesa d'incloure'n un de català.
Parlava aquest matí amb un admirat col·lega que m'advertia: "lleparem". I lleparem, si. I el més trist és que gent com ell, que des dels anys cinquanta va decidir d'escriure en català, lleparà tant o més: per part d'uns que no li perdonaran l'actitud crítica, i per part dels altres que el maltractaran pel simple fet d'escriure en català; una decisió molt més arriscada en tots els sentits que firmar un manifest o penjar una estelada. Per què ara mateix, per força gent, el fet d'escriure en català, pot ser un indici criminal i fins i tot sediciós. Em va passar a mi fa un temps en una tertúlia de ràdio per part d'una ex redactora d'aquest diari. Per si de cas, ja no vaig a tertúlies. No m'agrada que em facin servir de ninot de barraca de fira.
De fet ja estem llepant, els de la cultura. Les vendes de llibres han caigut, d'entrades de cinema i teatre se'n venen menys, i hi ha tipus que anul·len concerts perquè si. I, a més, ara encara haurem de salvar el país del patac que s'acosta. Els trons fa temps que se senten.

25/10/17

La moto del Pijoaparte

(recensió simulada)

-He vingut caminant, i estic ofegat de calor, -vaig dir tot saludant en Jordi, que havia arribat uns minuts abans que jo a la nostra cita al cafè de la Laie. Era una salutació en la qual anava implícit un tema de conversa. En temps de convulsió com aquells jo intentava fer dels passeigs urbans un exercici forçat de comprensió de la realitat a còpia d'amarar-me dels elements que habiten la ciutat: el soroll dels automòbils, els retalls de converses capturats al vent, els rètols lluminosos, la publicitat, els turistes. Però no n'hi havia prou.
-No entenc res. Estic col·lapsat. Em sento incapaç d'ordenar les idees, de construir un argument lògic.
La resposta del meu amic, que movia la cullereta del cafè d'esma mentre m'escoltava, encara em va deixar més confús: -Voltar per Barcelona no t'ajudarà. La ciutat ha fugit de la seva realitat fa molt de temps.
-Al contrari, tinc la sensació que la realitat corre per les voreres més de pressa que jo i m'atropella; és com un malson angoixant, creu-me.
-Això que em dius és impossible, fes-t'ho mirar (tots ens ho haurem de fer mirar quan aquest desori acabi, va postil·lar). Aquest daltabaix t'està afectant massa. Quan ens acomiadem agafa un taxi per tornar a casa, però que no hi vagi pel dret. Demana-li que hi vagi fent una volta. I tu, enganxa el nas als vidres i mira tot el que passa a fora, però no baixis la finestreta, deixa que la ràdio ofegui qualsevol remor externa. Havent dinat fes una becaina i, quan despertis, pensa en el que has vist i en la relació que hi ha amb la realitat.
El taxista va estar encantat de vagar sense rumb amb el taxímetre en marxa. Vam pujar per Passeig de Sant Joan i, per Pi i Maragall i la Ronda del Guinardó, vam desembocar al Passeig Maragall. Va ser a l'alçada del carrer Llobregós quan se'm va acudir la idea: -Giri a l'esquerra, sisplau. I després del mercat a l'esquerra un altre cop.
Des del tauró amb bitllets de banc per escates que va pintar fa anys un grafiter, amb el bar Delícias a tocar (un supervivent gràcies a les obres de Juan Marsé), i la ciutat als peus, vaig pensar que la realitat seria tangible, que la podria abraçar i que, amb tota ella xopant-me la roba, la pell i els llavis, seria capaç d'entendre d'alguna manera aquella antiga ciutat que es construïa i es destruïa vertiginosament cada dia a cop de riuades d'estrangers, maregasses de manifestants, protestes veïnals o declaracions polítiques d'una mústia solemnitat.
Vaig pensar en deixar el taxi i baixar caminant la carretera del Carmel, tal i com havia fet el Pijoaparte la revetlla de Sant Joan de 1956. Però l'escampall d'autobusos, i les onades de gent anant i venint del parc Güell xumant begudes ensucrades, fent-se selfies o seguint una margarida de plàstic com si fos l'estel de Natzaret, em van fer desistir: definitivament Barcelona havia desaparegut xuclada per un temporal que l'havia convertit en un reflex enganyós de si mateixa, en un simulacre.
El Pijoaparte mai no hauria robat una moto en una plaça com l'actual de Sanllehy, més semblant a un monyó que a un indret viu.
Vaig demanar al xofer que em portés a casa pel camí més recte possible i, fatigat pel trasbals, vaig adormir-me amb un son lleu i torbat, d'aquells que encara et deixen més baldat. El meu amic Jordi tenia raó: la ciutat vivia fora de tota realitat. I el pitjor era que, en el seu nou i descarnat miratge, no era el paradís vital i cultural que la propaganda oficial ens volia vendre, ni tan sols la capital d'un hipotètic futur estat parnassià, sinó a penes la visió grotesca d'un manyoc desordenat de vides reflectides en un mirall còncau-convex del Tibidabo. La imatge falsa d'una societat diversa que presumeix d'haver-se fet homogènia, però que, si es mira una mica a fons, es veu que només és un extravagant esperpent del que voldria ser.
El més trist és que la majoria de ciutadans semblen encantats de viure en aquesta ficció; essent simples espectadors d'una funció que, a còpia de representar-se cada dia en tots els àmbits de la vida, i de comptar amb el consens de les forces polítiques, els mitjans de comunicació i altres poders, han acabat considerant l'autèntica i fidel, la substantivitat objectiva de la Barcelona d'avui. La ciutat que no existeix més que en el reflex del mirall.
-No sé si és morta, però és una deformació tragicòmica del que sempre havíem cregut que havia de ser, -li dic al meu amic en un matí d'una calma inusitada (potser per l'hora), a la terrassa del mateix cafè de la Laie on quedem sempre.
-I no t'has aturat a pensar en fins a quin punt tu i jo no som més que simples bufons d'aquesta caricatura?
Allò em va deixar tocat. Era la pregunta que no em volia fer, i tenia l'esperança que el meu amic m'ajudés a treure-me-la del cap. Robert Walser no hauria passejat per una ciutat com aquella, hauria estat un deambular pobre, vulgar; banalment tumultuós. Si la ciutat ha fugit de la seva realitat, de què serveixen les ciutats? Quin sentit té la convivència? Vaig pensar en aquelles ciutats americanes que havia vist a Utah o Arizona  i em vaig esgarrifar. Buides, nues, amb els carrers fumigats cada matí per guàrdies de seguretat i la vida arraconada als centes comercials, allò no eren ciutats, eren espectres.
-L'escenari predilecte per a l'histrionisme que domina la vida, -va dir en Jordi tot fent el darrer glop del seu cafè amarg i intens.
La vorera de Pau Claris era plena de motos. En un altre temps me les hauria mirat, i fins i tot hauria somiat amb conduir-ne una de molt potent.

24/10/17

La sinfonía de color de Vila-Grau

En 1999 Joan Vila-Grau recibió el encargo de su vida: crear los vitrales de la Sagrada Familia. La sala Parés expone ahora las acuarelas del proceso de este trabajo ingente, compendio de toda una vida.

Una de les acuarel·les que es poden veure a la Sala Parés
Tras cincuenta años dedicados al vitral, con obras en las Llars Mundet (1963), la Caixa d'Estalvis de Sabadell y las Cavas Codorniu (1970), el Orfeó de Gràcia (1978) o la Fundació Pau Casals (1980), además de Madrid, Granada, Cincinati o Corrientes, Joan Vila-Grau (Barcelona 1932), pintor y miembro de una saga dedicada al arte, es consciente de que no habría podido enfrentarse al reto que le propuso la Fundación Junta Constructora del Templo Expiatorio si no viniera trabajando este arte desde 1950: "Soy consciente de la enormidad del encargo. No me he podido desconcentrar ni un minuto, porqué todo el conjunto de vitrales son una melodía de luz que jamás podía perder. He tenido toda esa enormidad siempre en la cabeza para poder realizar un trabajo unitario. La verdad es que durante estos más de diecisiete años no me he sentido atraído por nada que no fuera la Sagrada Família".
El resultado puede verse hasta el 3 de diciembre en la Sala Parés, donde había expuesto hace veinte años, poco antes de recibir el encargo. Se trata de 61 acuarelas, "he hecho los bocetos con acuarela porqué, al ser acuosa, deja pasar la luz, como un vitral" que muestran las diferentes secuencias del proceso. "Cada ventanal es una unidad; y yo, a la vez, he pensado en todos como una gran obra unitaria. Para ello he seguido los criterios que fijó Gaudí, pero trabajando siempre con absoluta libertad creativa".

Las acuarelas están ordenadas de levante a poniente, siguiendo el recorrido del sol, para mostrar ese deseado sentido unitario, porqué toda la Sagrada Família ha de ser una "sinfonía de color", según había dicho Gaudí. Para ello los vitrales de levante son de colores claros y tiernos, mientras que los de poniente son intensos, rojos y anaranjados. También se han preservado los criterios gaudinianos sobre la intensidad de la luz. El arquitecto sostenía que los vitrales más altos debían ser incoloros, y tendrían que ir ganando intensidad según descendían. "Todo lo he hecho procurando no imitar a Gaudí. Este era el peligro. He pensado en todo momento como enfocaría él, ahora y aquí, los vitrales. No en los que hizo."
Pero no solo de cristal y color vive el vitral. "El color es estático", dice Vila-Grau en un discurso artístico e intelectual que seduce a los presentes, "son los plomos, los que marcan el ritmo de la composición, el dinamismo". Cuando pide disculpas por el supuesto espesor de la exposición, todos le pedimos más detalles, más arte. "Se me olvidaba. Los vitrales llevan un cristal protector de las agresiones meteorológicas, sobretodo del viento. A las alturas de la Sagrada Família el viento es muy peligroso".
Los únicos vitrales que no serán de Vila-Grau corresponden a una prueba que hizo el arquitecto Isidre Puig Boada en la Façana del Naixement, usando hormigón en lugar de plomo, y a los de la cripta, que realizó el propio Gaudí y que Eusebi Vila Delclòs, su hijo, ha restaurado.
A principios de los años ochenta el vitral era un arte en vías de extinción. Se destruían vitrales sin contemplación, sin que la administración hiciera nada y la comunidad artística bien poco. Fue entonces cuando Joan Vila-Grau y el crítico Paco Rodón escribieron Els vitrallers de la Bacelona modernista. El libro fijó las bases de la recuperación de este arte, y de un proceso de catalogación, conservación y rehabilitación, que Vila-Grau reconoce que ha sido un vocabulario fundamental para realizar el proyecto de la Sagrada Família.
El carácter ingente de la obra dejó una fuerte sensación de vacío al artista, pero Vila-Grau no piensa en jubilarse: "Claro que he tenido una sensación de desconcierto, pero sigo trabajando. Ahora estoy pensando un libro que no va a ser la historia de los vitrales, sino la historia que yo he vivido con los vitrales y los vidrieros".

19/10/17

De revolucions

Mentre Europa es dessagnava en una guerra que li va canviar la fesomia, a Zuric Lenin, Joyce y Tzara es preparaven per afrontar tres revolucions que van capgirar per sempre la política i la cultura europees: Lenin portant la dictadura del proletariat a la vella Rússia assotada per la guerra, Tzara subvertint la tradició poètica i enderrocant l'estatus simbolista de la metàfora, i Joyce modelant una nova literatura que posa en qüestió els clàssics i tot l'escrit abans de 1914. Són tres revolucions filles de la guerra i que potser no haurien quallat en pau, però que són un dels llegats històrics del conflicte.
L'Agustí Pons, periodista dels que ja no en queden, escriptor, lliberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a 'Zuric 1917. Lenin, Joyce i Tzara', una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior, '1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX'.
En aquesta línia 'Radicals lliures', proper llibre d'en Vicenç Altaió, serà una interpretació radical de la revolta estètica com a reactiu de la política. Ara que les revoltes bandegen la cultura crítica i només accepten adhesions indelebles, els dos autors demostren com una i altra no són diferents si interactuen amb un model total de vida, com el de Lenin, Joyce i Tzara, dels quals parla en Pons, o de Barthes, Focault i d'altres dels que parla l'Altaió. En revoltes de classe mitjana, on tothom hi te coses a perdre, art i política, radicalment vitals, no hi caben.

12/10/17

Una vaga tristor

-Jo no estic trist: sóc trist. -El taxista trist. -Aquest sóc jo. Concloent diàleg entre Ahmed i Sandino, el protagonista de Taxi, darrera novel·la de Carlos Zanón, un taxista melangiós que evoca els Clash mentre recorre aquesta ciutat trista. La mateixa del Cafè dels homes tristos, els més bells contes de Víctor Mora, el veí que va morir en una tristor confiscada, i que a l'endemà un diari va confondre amb un biòleg valencià. El protagonista del relat 'L'angoixa de sempre' és un escriptor de novel·les de duro que viu la pena de l'ofici d'escriure en un temps gris i sense horitzó: "Llegir per llegir. Llegir per no pensar. Llegir per no recordar que ja no llegeix per a escriure després.", diu ara Sandino a Taxi, però ho podria dir Joan Roca, l'escriptor del conte de Mora, cinquanta anys abans. Joan Roca, el veí de sota amb qui jo passava les tardes al seu pati llegint l'Infantil i el Cavall Fort, i somiant escriure històries com les d'en Quim Carbó. Casualitat? O tots els Joan Roca i Sandinos del món se saben ofegats pel mateix esplín que impregna aquesta ciutat trista?
Dissabte es commemoren 80 anys de la Institució de les Lletres Catalanes. Es fa a les 7, crepuscle, quan les ombres fugen com les il·lusions que, el 1987, acompanyaven la recuperació de la Institució creada el 1937. Gairebé sense competències, els darrers governs han mirat de tancar-la, però no s'han atrevit: "no seré jo qui passi a la posteritat per haver tancat la ILC", em va dir un càrrec de Cultura. Si sobreviu ha estat per la obstinació dels seus directors. A l'actual, la Laura Borràs, que hi deixa l'ànima, li he dit que si em sortia una columna trista l'esborraria. Ho he intentat, Laura, creu-me; però només sóc com en Roca o en Sandino, i visc l'aflicció d'escriure.

6/10/17

Jesús Mosterín, filósofo de la racionalidad

A través de la razón el ser humano evalúa la mejor forma de alcanzar un objetivo, y actúa en consecuencia para satisfacer su necesidad. Ahora que esa facultad para obtener una lógica mental que permita formular juicios, o teorías válidas va a la deriva, es cuando la sociedad requiere con urgencia de los filósofos, esa gente de cuyo trabajo se sabe de su necesidad, pero que a menudo se desconoce su sentido en la vida cotidiana. Jesús Mosterín (Bilbao 1941), reflexionó sobre la racionalidad de cada día, diferenciando la teórica de la práctica, y ayudando a definir que toda evidencia racional es suficiente, pero jamás absoluta; es decir: revisable. Loable principio que debería ser de alto valor en estos tiempos en que la razón de la cosa pública pende de un hilo. Lo grave es que Mosterín ya no podrá iluminarnos. El filósofo falleció ayer en Barcelona. Nos queda su razón, no la olvidemos. es la obra de arte a la que dedicó su vida hasta que un cáncer de pulmón le abocó al momento del  "ideal posible de la buena muerte", algo mucho más razonable que la inmortalidad, según él mismo.
Antropólogo, filósofo y matemático, la obra de Jesús Mosterín abarca la  historia de la filosofía y de la ciencia, la ética aplicada al ser humano y a los animales, la antropología, la teoría de la cultura, la física cuántica o la biología. Tras estudiar en España, Alemania y Estados Unidos, obtuvo la cátedra de lógica y filosofía de la ciencia de la Universitat de Barcelona y, desde 1996, fue profesor de investigación del Instituto de Filosofía del CSIC, miembro del Center for Philosophy of Science de Pittsburgh, de la Academia Europea de Londres, del Instituto International de Philosophie de París y del International Academy of Philosophy of Science.
Formado en lógica en la universidad de Münster, Jesús Mosterín introdujo la filosofía analítica en España y la desplegó en terrenos tan diversos como la filosofía de la ciencia, la teoría de la racionalidad, la ética animal o la filosofía política. Sobre todo ello, y un derivado y largo etcétera, escribió una treintena larga de libros.
Defensor de la eutanasia, comparaba la vida a una novela que cada uno escribe. El primer capítulo (nacimiento) ya nos lo dan redactado, nosotros debemos seguir escribiendo el relato hasta intentar llegar al último episodio, la muerte. Sucede a menudo que algo inesperado nos sorprende y la novela queda interrumpida. Otras veces los médicos, sacerdotes o jueces nos usurpan el derecho a decidir el final de nuestro relato, imponen escenas patéticas y convierten la obra de arte que debería ser nuestra vida en un "bodrio lamentable", en palabras del propio pensador.
Este filósofo de la vida con alma de científico llegó al último capítulo de la novela de su existencia razonando la fórmula idónea para redactar sus últimas líneas. Consciente de que todas las evidencias, por racionales que sean, son revisables, Jesús Mosterín escribió hace ya dos años 'Mi cita con la parca', postrera lección sobre filosofía de la muerte, un último capítulo distante y sin temor a las emociones siempre engañosas; esas respecto de las que, por suerte, la razón nos protege.

5/10/17

Esperpèntica realitat

Assisteixo, impàvid, a desenes de preguntes sobre el percentatge de realitat i el de ficció que hi ha a la meva darrera novel·la La casa de la frontera, el relat de cinc generacions d'una família ceretana. És com si el pedigrée literari de l'obra s'hagués de mesurar en grams de veritat contrastable, com si la lliure capacitat de l'autor per bastir una arquitectura narrativa hagués de ser controlat per algun secret Comissariat de la Realitat del qual l'opinió pública en seria testimoni i jutge a la vegada. Un comissariat que xocaria frontalment amb la Universitat Desconeguda de Roberto Bolaño (acadèmia de l'infrarealisme), per exemple, fins il·legalitzar-la o destruir-la a còpia d'enviar milers de policies a rebentar les portes i entrar a les cases dels escriptors que gosessin alterar la percepció de les coses segons les veu la majoria.
En un escriptor, l'esperpent en que s'ha convertit l'existència quotidiana ja no hauria de causar cap mena d'estupor. Les coses passen al marge de com les vol entendre l'auditori. Aquest, indolent, es limita a aplaudir o xiular els bufons que pul·lulen pel teatrí, glorificant-los o condemnant-los segons els atorguin grams de veritat assumibles. No està passant res que Guy Debord o Raoul Vaneigem no haguessin descrit. La vida és un espai de creació, i el poder s'entesta en mesurar la durabilitat opressiva de la seva dominació a través d'interrogatoris sumaríssims del Comissariat de la Realitat. És una batalla grotesca i desigual entre l'intocable i la consigna de Roberto Matta: "volarle la tapa de los sesos a la cultura oficial". En la guerra pel control del relat, tot pensament propi i editat és sospitós.