24/12/14

La 14 del 2014

En un moment en què gairebé no es fa cap edifici públic al país, per sort encara es fan biblioteques. La de Can Manyer, a Vilassar de Dalt, és la catorzena oberta el 2014. La llibertat porta el dorsal 14, el del coneixement, que és la força que permet decidir amb responsabilitat plena. A les naus de l'antiga fàbrica tèxtil hi ha escrita la història de Vilassar, una epopeia popular i obrera feta de lluita i sacrifici que ha donat una personalitat pròpia al municipi. La conversió en biblioteca de la nau que va aixecar Bonaventura Bassegoda l'any 1905 és un acte de justícia amb la memòria del poble. Els telers deixen pas al coneixement. Hi ha més que simbolisme en la biblioteca a l'antiga fàbrica, hi ha la voluntat de dignificar els anhels de milers de persones que van cremar la seva vida dins les naus per donar un futur millor als seus fills. I el futur és ara: la cultura, el paradigma del món d'avui.
Una setmana després es va inaugurar la biblioteca de Puig-reig, i dimarts va obrir portes, per fi, la Carles Rahola de Girona, biblioteca provincial feta pel ministeri que porta mesos tancada i gastant. A més, Generalitat i Estat estan parlant seriosament sobre la biblioteca provincial de Barcelona (sic). I Cultura també donarà suport a les biblioteques dels pobles més petits.
Però una biblioteca no sempre és garantia de coneixement. Als polítics locals de Lleida no els serveix de res. En una trifulga nícia, l'ajuntament ha fet retirar una campanya comercial nadalenca que fa servir la dita popular d'origen catòlic, recollida per l'Amades i dita arreu, 'qui per Nadal res no estrena res no val' per considerar que ofèn els desvalguts. Tenint una bona biblioteca, el que ofèn és la ignorància.

L'adéu del maquinista

L'edició en català precisa encara d'una locomotora que tibi dels nombrosos vagons que, per sort i malgrat la crisi, la componen. No per ser propietat quasi absoluta del més gran grup editorial en castellà, Planeta, Grup 62 hauria de perdre aquesta condició, però la sortida del fins dilluns director general, Xavier Mallafré, complica aquesta posició. Mallafré, que ja era de Planeta, ha dirigit el grup durant vuit anys fent el més difícil: conduir el procés gradual d'absorció, ajustar els números i les vendes, i tot plegat fer-ho mantenint la personalitat i catalanitat dels segells. No ha estat una feina fàcil, massa peces diferents i a voltes oposades per casar, però la discreció i professionalitat d'en Mallafré han estat claus. Ara 62 serà una marca més a la divisió de llibreries de Planeta, sense 'excepció cultural' que valgui. I la simbòlica presidència de Josep Ramoneda difícilment millorarà l'estatus.
Si es controla de forma quasi absoluta una empresa (79% de les accions) no cal director que raporti als accionistes, d'acord, però en Mallafré venia de Planeta i ara n'ha marxat. Ha estat un procés parlat i ben portat per ambdues parts, i ell te la intenció, encara negociant-ho, de col·laborar amb 62 des de fora. Els ofereix un any en exclusiva per liderar projectes que ja estan en marxa i proposar-ne de nous. Però de moment la locomotora es queda sense maquinista. En Xavier Mallafré ja no es veu ja treballant a Planeta sense fer-ho a 62.
Fa vuit anys de cada 100 libres venuts 20 n'eren en català, ara en són 28; alguna cosa s'ha guanyat malgrat la crisi. Però una editorial no es fa només amb números i balanços; aquest és el repte de futur d'un Grup 62 ara amb pilot automàtic.

23/12/14

A TV3 la cultura catalana li fa nosa

Cada vegada que TV3, com a mitjà que només vol ser comercial, és a dir de perfil ínfim, s'enfronta a l'anguniós encàrrec institucional d'haver de cobrir un acte de cultura catalana, no sap sortir-se'n amb el mínim decòrum que el cas requereix. I el cas ho requereix, no per què sigui una llufa que li pengen des del Govern, sinó per què la raó de ser de TV3 és la de promoure la llengua i la cultura catalanes més enllà de les vulgaritats pseudocòmiques. I ho fa de qualsevol manera i evidenciant un menyspreu llastimós.
La potinera transmissió de dilluns de la Nit de Santa Llúcia en va tornar a ser un exemple. Fins les 9 va emetre una primera part sense ritme televisiu, sense gràcia, carca. Suposo que la televisió tampoc no hi va fer res per aconseguir un acte més àgil. Després, quan arribava el moment de conèixer els guardons, la transmissió es va traslladar al web. No al 33 (on hi feien dibuixos) o el 3/24; no: al web per què no ho veiés ningú. Al TN es va fer una primera connexió per saber que havien dit els polítics presents de l'admissió de la querella de la fiscalia al President (no que opinaven de la situació de la cultura o similar), i després es va fer una segona per sentir una frase del guanyador del Sant Jordi de novel·la i per no sentir (per la remor de fons) un periodista que no sabia que fer. I llestos. Això si, es va repetir manta vegades que el 30 Minuts havia rebut el premi Òmnium de comunicació.
Que TV3 te un problema amb la cultura catalana, problema de menyspreu i autoodi per què voldria ser tan extravagantment vulgar com Tele 5 o Antena 3, ja se sap. Després d'empetitir fins al límit la trista producció cultural del 33 ara ja es diu que, senzillament, el director general de la CCMA Brauli Duart (que és l'únic que mana) se la carregarà. Ara, que després vagin dient que són estructura d'estat és una impertinència, sobretot pel despropòsit cap als contribuents que, contents i enganyats, es van il·lusionar amb la tele pública que, quan es va crear, es va dir que seria la més poderosa eina de normalització de la llengua i la cultura catalanes. I així ens va.

18/12/14

Ahir, avui, demà

Durant mig segle l'Artur Blasco ha recorregut pobles i masos dels Pirineus buscant qui li ensenyés les cançons que s'havien cantat a la serralada tota la vida. Algunes les ha interpretat ell mateix amb El Pont d'Arcalís. Ara que te 81 anys l'investigador ha donat per closa la seva ingent tasca de recopilar 1.5000 cançons populars interpretades per uns 300 cantants de 160 pobles i llocs, les ha aplegat en 80 DVD i 8 llibres, i ha lliurat l'obra de la seva vida al conseller. El treball de Blasco sobre el passat és una obra per al futur, per no oblidar mai qui som.
La setmana passada la jove llibreria Calders va difondre unes imatges on un cotxe feia un allunatge contra l'aparador i uns individus els robaven llibres, com a les joieries. El vídeo s'ha convertit en un fenomen de màrqueting viral que fins i tot ha cridat l'atenció de la BBC. Que bo si la Calders capta tants clients com gent ha vist el vídeo. És una iniciativa excel·lent que projecta la cultura cap al futur amb les eines del present.
El Tendències fa deu anys. Recordo quan l'Àlex Salmon em va explicar el projecte convidant-m'hi a escriure. Contrari al concepte tendència com a edulcorant substitutiu de cultura, vaig considerar no obstant què, si volíem fer duradora la idea, calia usar els recursos contemporanis i anar un pas per davant amb nas, sensibilitat i, sobretot, coneixement. I heus aquí que avui el Tendències pot fer balanç del passat amb satisfacció i mirar el futur amb coratge. Com ho va fer l'Artur Blasco quan va començar a recórrer els pirineus, com ho fa la llibreria Calders quan puja la persiana cada matí (vigilant els cotxes) i com ho fa la gent que fa que la cultura segueixi donant sentit a la vida. Malgrat tot.

14/12/14

Joan Barril, periodista, escritor y amante de la vida

Hay artículos que uno piensa que jamás escribirá. Si un colega te confiesa que es un optimista con la vida, pero "que va pensando en que la palmará tarde o temprano, como otros han hecho antes", uno piensa que el amigo es de esos que vivirán todos los años que necesiten para contar a los menos optimistas lo mucho que da la vida. Y no ha sido así, y son de esas cosas que joden, porqué a la postre terminan siendo artículos, papeles que uno no quisiera escribir jamás. Joan Barril (1952), periodista, escritor y amante de la vida, perdió la madrugada del sábado aquello de lo que más presumía. Falleció en su Barcelona natal por una neumonía que no pudo superar.
A pesar de ser de izquierdas y republicano, sector donde abunda el pesimismo histórico, Barril era un optimista por naturaleza. Y lo mejor: era capaz de inocular optimismo a su entorno; ya fuera en una charla, leyéndole un artículo o escuchando su 'Cafè de la República', cada noche en Catalunya ràdio. Y eso enganchaba al oyente, atraía al lector y seducía al contertulio de mesa, género literario este de la copa y la charla en el que sobresalía como pocos. La pasión por vivir lo trae.
Se presentó Joan Barril en público dirigiendo el semanario El Món. Cabal como era, amenazó con dimitir si se repetían los insultos de un colaborador hacía cualquier cosa que se moviera. Y cesaron. Lo seguimos leyendo en el Diari de Barcelona (por raro que parezca su 'Álbum de cromos' era pura poesía periodística), después en El País, La Vanguardia y fue fiel a El Periódico de Catalunya hasta que ingresó en el hospital Clínic el pasado octubre. Escribió un artículo de lunes a viernes y un cuento el fin de semana. Los que aman la vida tienen muchas cosas que contarnos y, por si eso era poco, presentó durante cinco años el magazine matinal de la extinta COM ràdio, 'La R-pública' y el programa literario de BTV 'Qwerty'. Posteriormente pasó a Catalunya ràdio para presentar el bello e inteligente 'Cafè de la República' hasta el último aliento de vida. Mientras, realizó 'L'illa del tresor' en el Canal 33 junto a Joan Ollé y fundó la editorial Barril & Barral. Y, a pesar de todo este trajín, nunca abandonó sus tertulias con amigos, su pasión por la buena mesa y por el mejor champán. En COM ràdio descorchaba cada día una botella para él y los invitados, convirtiendo el programa en una amable charla. Y es que Barril tenía el buen gusto de reconvertir a los personajes en personas.
El 'enorme talento con las palabras y su gusto por la vida', tal y como ha definido a Joan Barril el conseller de cultura Ferran Mascarell, se tradujo en una quincena de libros y media docena de premios literarios de primera categoría. Desde 'Un submarí a les estovalles', que le valió el Pere IV de Hamor i Sátira en 1988, hasta 'Les terres promeses' título por el cual en 2010 le concedieron el Sant Joan, Barril fue, más que escritor, un humanista de las letras (había estudiado Filosofía y letras). Tocó casi todos los géneros y siempre lo hizo con acierto y proximidad al público, lo que le dio numerosos y fieles lectores. A pesar de no ser un apasionado de la ficción, ganó el Ramon Llull en 1998 por 'Parada obligatoria' y el Ramon Muntaner del mismo año por 'Tots els ports es diuen Helena', novela por la que le otorgaron en el año 2000 el premio de la crítica Serra d'Or. 'Condició de pare' (1997), 'Gairebé una parella' (2001), 'Bons propòsits' (2002), 'Sobre l'amor' (2007), 'Sobre els plaers' (2009), auténtico manual del optimista o 'El caçador d'ombres' (2012) son otros títulos. Y a pesar de esta fecunda obra todavía pensó que dejaba cosas por hacer. Así lo reconoció en julio pasado, al entrevistarme por mi último libro: "Confieso que siento envidia sana. Este libro me habría gustado escribirlo a mi", dijo por antena. Y yo me estremecí, porqué me lo decía un amante de la vida. Él lo creía y lo contaba. No muchos lo hacen con tal honestidad.

Escolteu aquí la darrera conversa Barril / Vallbona a El cafè de la República, a propòsit de: 'De contents a enganyats"

12/12/14

Dos outsiders

La biblioteca La Bòbila, especialitzada en novel·la negra, ha escollit 'Arte salvaje, una biografia de Jim Thompson' (Es Pop), de Roberto Polito com a llibre imprescindible d'enguany. Nosaltres tirem cap a casa i escollim com a imprescindible 'Poesia completa de Blai Bonet' (Ed. 1984), a cura de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. De Thompson encara em posa la pell de gallina el record de llegir '1280 almas' de Bruguera, i de 'Ciudad violenta' o 'El asesino dentro de mi', publicats els setanta a Círculo negro de Libros de la Frontera i que em va regalar l'enyorat Perich per convertir-me en un hard-boiled devorador del gènere.
De l'incòmode, radical i bandejat pel mainstream local Blai Bonet recordo la lectura que en va fer Lou Reed a Nova York i, sobretot, la descoberta de que l'autèntica poesia era molt més que la gestió formal del pensament dominant bo i seguint les pautes fixades. Bonet, a prop del pop que va perfilar els nostres anys joves de descoberta, ens va portar per paratges d'una vitalitat espiritualista que, fins llavors, consideràvem impossible en l'estreta literatura catalana del realisme de quan començàvem a aprendre. Vaig rellegir Bonet al petit hotel de la família a Cala Figuera, a la mateixa taula de la terrassa on ell seia cada matí. I la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama, amb un bell pròleg de Damià Pons, em va portar a perdre’m per carrers solitaris de Santanyí, buscant la vida per racons allunyats d’idees nobles. Jim Thompson i Blai Bonet, dos que, malgrat l'autoritarisme del sistema, van fer literatura fora de control. Encara no sabeu que regalar per Nadal? Poseu dos outsiders com Thompson i Bonet sota el tió i no passareu desapercebut.

9/12/14

FACTORIA SENSIBLE. Formosa i l'abisme

Amb la recreació d'alguns dels seus dietaris, l'Esteve Miralles i l'Albert Arribas han portat la memòria de Feliu Formosa al límit de l'abisme, a l'escenari del TNC, per celebrar el vuitantè aniversari del poeta i traductor.
El joc de miralls de la realitat aboca a un abisme absurd que l'escriptor voreja i s'hi enfonya, sobretot, per interpel·lar des de la reflexió del record la societat d'avui. Però com que no hi ha més cec que el que no hi vol veure, sabent-se acusada, la cultura acaba arxivant aquests dietaris com un luxe moral. Espero que no passi amb 'Sense nostàlgia', les memòries d'infantesa que es publicaran al febrer, on l'autor situa el joc de miralls en un temps encara no superat que el llibre, crec, pot ajudar a entendre.
A finals dels setanta en Formosa representava Aula Brecht, un espectacle en forma de classe impartida per ell mateix sobre poemes de l'autor alemany. Érem joves, volíem saber-ho tot i canviar el país. Vam proposar-li de fer l'obra en una aula de l'escola de capellans on anàvem de petits. Aquella tarda vam confrontar tots els nostres fràgils miralls i vam posar en abisme unes vides que tot just despuntaven.
Ara la fragilitat de la memòria és abocada al vertigen. El temps és una piconadora que aixafa el pòsit de les generacions que passen fins fer-ne un souvenir que adorna el present i que prepara un futur inert. I així, de la imprescindible petja del llegat cultural en queda tan com dels comerços centenaris del centre de la ciutat: un vague record que es descoloreix a les pàgines dels diaris.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

4/12/14

L'abisme de Formosa

A partir d'una selecció dels darrers dietaris, l'Esteve Miralles i l'Albert Arribas han tornat la literatura de Feliu Formosa al TNC per celebrar el vuitantè aniversari de l'escriptor. I ho han fet vorejant el límit incert on l'autor situa la memòria, aquest abisme on es precipita el record quan, ultrapassant el no-món on dorm, retorna a la realitat pel joc de miralls que genera el text. 'Posant en abisme la memòria del poeta', diu Arribas al full de l'espectacle, Formosa ens interpel·laria a tots si no fos per què no hi ha més sord que el que no hi vol sentir. I així, sabent-se acusada, la cultura acaba arxivant els dietaris com un luxe moral. Espero que no passi amb 'Sense nostàlgia', les memòries d'infantesa que Proa editarà el febrer, on l'autor situa el mirall en un temps encara no superat que el llibre, crec, pot ajudar molt a entendre.
A finals dels setanta en Formosa representava Aula Brecht, un espectacle en forma de classe de poemes de l'autor alemany impartida per ell mateix. Érem joves, volíem saber-ho tot i canviar el país. Vam proposar-li de fer l'obra en una de les aules de l'escola de capellans on havíem anat de petits. Aquella tarda vam confrontar tots els nostres fràgils miralls i vam posar en abisme unes vides que a penes despuntaven.
Ara la fragilitat de la memòria és abocada al vertigen amb velocitat letal. El temps és una piconadora que aixafa el pòsit de les generacions que passen fins convertir-lo en un souvenir que adorna un present que creiem millor i que prepara un futur inert. I així, de la imprescindible petja del llegat cultural en queda tan com dels comerços centenaris del centre de la ciutat: un vague record que es descoloreix a les pàgines dels diaris.