21/10/07

EL CATALÀ PASSA GANA

Aquesta setmana s’ha demostrat científicament que els que pateixen pel futur del castellà a Catalunya no tenen motius. En nom de la Fundació d’Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), el sociòleg Salvador Cardús va presentar l’estudi que quantifica el que qualsevol que vagi pel carrer amb els ulls oberts sap de sobres: que el castellà és l’idioma majoritàriament aclaparador en el consum de cinema, música, videojocs i llibres, i entre els joves molt més.
El consum en català al conjunt dels territoris dels parla catalana és només del 0´8% en les pel·lícules, el 4´5% en la música escoltada, el 0´2% en els videojocs, el 4% en els concerts, el 7´2% en els espectacles, l'11% en les exposicions i el 8´3% en els llibres, xifres que suposen un clar retrocés en l’ús públic del català els darrers anys. Per què? No pas perquè els joves no coneguin l’idioma, ca; sinó perquè la possibilitat de poder escollir productes culturals en català és clarament inferior al del castellà. Que ningú no pateixi per la desaparició del castellà.
L’estudi La dieta mediàtica i cultural dels joves, que s’ha realitzat sobre una mostra de 4.531 nois i noies de 14 a 25 anys, diu que els joves tenen un consum cultural molt baix. D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 no llegeixen mai revistes, més de 5 no llegeixen mai llibres, més de 6 no utilitzen Internet, més de 7 no van al cinema, més de 8 no van mai a concerts, i la mateixa xifra no va mai a espectacles ni a exposicions; universitaris de carreres d’humanitats i comunicació inclosos, ho afirmo amb ple coneixement de causa.
Per què passa tanta gana el català? D’acord que l’oferta en castellà és més potent en molts àmbits, però, per exemple, l’oferta editorial catalana és més que suficient, i els pocs joves que llegeixen ho segueixen fent majoritàriament en castellà. Vull dir que el mercat no ho és tot. Hi ha algun factor més que ha fet retrocedir el consum cultural català en una generació; és la pèrdua de prestigi social que la llengua i la cultura han patit els darrers anys. Si fa quinze anys parlar bé el català, llegir els seus escriptors o escoltar els seus cantants era un element de prestigi personal, avui en dia això fins i tot pot arribar a ser un factor de descrèdit en segons quins ambients, universitaris inclosos de nou.
L’enorme pressió que fan els grans mitjans de comunicació de masses, sobretot les cadenes privades de televisió i ràdio, les discogràfiques, les ‘majors’ del cinema i les grans xarxes de distribució de productes culturals, prestigien el castellà com a idioma potent, universal i de futur en contra del català, que és vist per a molts joves com una llengua simpàtica, si, però restringida a l’àmbit domèstic i familiar que només s’usa en públic si la circumstància ho requereix (quants personatges populars només parlen en català quan els entrevisten a TV3?). La retirada progressiva del català del territori públic i social sembla així irreversible, doncs a menor presència menys prestigi i l’espiral es cargola. Com capgirar la tendència és el repte que tenim la comunitat de parlants i que hem d’assumir com a tasca personal i col·lectiva. L’administració hi pot ajudar, però la llengua sempre acaba essent allò que els seus parlants volen. I sabent menjar bé com sabem, a ningú no li agrada passar gana.

Publicat a El Mundo de Catalunya

19/10/07

PRUDENTS I AGOSARATS

La majoria d’editors reconeixen que la presència catalana a Frankfurt ha sortit prou bé malgrat algunes errades considerables de l’organització; “però hem preferit callar-les per no donar més arguments als mitjans de comunicació que han carregat diàriament i amb contundència contra el protagonisme català a la fira”, deia un membre de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. A canvi del seu compromís militant, els editors que cada any s’acullen a un dels espais de l’estand genèric que instal·la la Generalitat enguany han estat arraconats per l’Institut Ramon Llull, que ha ocupat les tres quartes parts del pavelló per la difusió dels seus projectes; cosa que els ha molestat molt, però que s’han embeinat per prudència.
A l’altre extrem, el Gremi d’Editors de Catalunya va encetar l’estada a Alemanya carregant de nou per l’absència d’escriptors en castellà, però al final va emetre un comunicat gairebé jeroglífic on “valoraven positivament la seva presència a Frankfurt” (només faltaria), destacaven “els efectes positius per al consum intern a Catalunya, atès que el llibre ha estat centre informatiu durant tots aquests dies al nostre país i a Alemanya”, i ho remataven amb un paràgraf tan indolent com buit: “La creativitat i qualitat de la indústria editorial de Catalunya i el fet que la literatura catalana hagi ocupat l’aparador mediàtic alemany, contribuirà a consolidar el nivell de competitivitat internacional de la nostra indústria i a adquirir una projecció de futur”. La clau de volta la donava un editor italià: “Semblava com si hi hagués dues fires; la dels editors, amb gran presència del castellà, i la de la Generalitat mostrant la cultura catalana”.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

15/10/07

POSATS AL MÓN

Igual que ho van fer els JJ OO amb Barcelona, la presència de Catalunya a la Buchmese ha situat la nostra cultura al món. Només per això ja ha valgut la pena anar-hi, encara que l’Institut Ramon Llull hagi estat incapaç de neutralitzar la previsible i anunciada ofensiva d’alguns mitjans espanyols, que algunes activitats hagin punxat de públic i que, en certs aspectes com la selecció d’autors, hi hagi hagut un sospitós amiguisme.
Però que ningú no es pensi que després de Frankfurt ho tindrem tot pagat, com vaticinava el filòsof Francesc Pujols. Ens hem donat a conèixer i ha quedat prou aparent, si més no, però això no ens farà vendre gaires traduccions a l’estranger. Ara arriba l’hora d’arremangar-se i posar-se a la feina, deixant-se de polèmiques i picabaralles domèstiques. Si no, quan Frankfurt sigui un record llunyà, de la literatura catalana no se’n cantarà ni gall ni gallina enlloc del món altre cop.

Dit a El Món a RAC 1 del 15.10.07

14/10/07

MÉS FRANKFURT I MENYS PUNYETES

A hores d’ara milers de persones volten pel recinte firal de la Buchmesse de Frankfurt. A banda de tafanejar pels stands de les grans editores internacionals, podran descobrir la realitat de la cultura catalana gràcies a la gran mostra ‘Cultura catalana singular i universal’, que ha estat l’eix de la presència com a convidada d’honor a la fira. Al vespre, quan el saló tanqui les portes, la cultura catalana serà més coneguda al món i sobretot de manera més correcta, sense la perversió mediàtica que, durant mesos, ha volgut mostrar el que no hi ha: un suposat enfrontament entre les dues llengües pròpies de Catalunya.
Instàncies com la Buchmesse són instruments imprescindibles per superar atavismes i polèmiques. En aparadors globals com Frankfurt el que es veu és el que hi ha, i ni provocacions polítiques interessades, ni actuacions puntualment més o menys matusseres, que de tot hi ha hagut en el procés de gestació de la participació catalana a la fira, tenen sentit ni cap més projecció; és a dir, es tornen absolutament intranscendents.
La presència a la fira és un èxit sonat, la cultura catalana surt enormement reforçada de Frankfurt. Igual que els JJ OO van situar a Barcelona i Catalunya dins el mapa de la modernitat i el cosmopolitisme urbà, la Buhcmesse ha fet pujar la cultura catalana a la primera divisió de les cultures modernes occidentals. Tenim l’oportunitat històrica de que, el fet de no tenir estat, deixi de ser el llast que sempre ens ha frenat a l’hora de projectar-nos a l’exterior, que avui en dia és la segona pota de la supervivència. La festa ha estat un triomf, la demostració de civilització total que hem fet posant en escena el patrimoni, el present i l’avenir de les més diverses maneres possibles (i formalment exquisides) i en tots els gèneres ha descobert, engrescat, seduït i, en especial, fet obrir els ulls a molta gent que, desinformadament o perversa, es pensava que la cultura catalana era el Bulli o que a Catalunya en passava alguna com als balcans. El conflicte psicològic que encara tenen els alemanys amb la paraula nacional i la pertinaç intoxicació d’una colla de mitjans de comunicació espanyols, no ens enganyem, ha tingut molt a veure amb el suposat conflicte que la realitat s’ha encarregat de demostrar que només existeix en la ment de qui el desitjaria.
Ara bé, això no vol dir que ho tinguem tot pagat, ho sento per la memòria de Francesc Pujols. Seguim tenint un important sector del nostre propi estat (que constitucionalment ens hauria de protegir) obertament hostil, hi ha molts polítics que volen instrumentalitzar la cultura, i una bona colla de creadors d’opinió que ens voldrien veure esquifits i enfrontats. Ho sento per tots ells, Frankfurt potser no farà vendre molts més llibres en català, això depèn d’editors, autors, agents i mercat, en definitiva, però tant ens ha posicionat a l’exterior com pot servir per rellançar la ferida autoestima que hem de tenir tots els ciutadans per la llengua i cultura pròpies, que tot ajuda. I si és així que vagin dient, se’n cansaran abans que no defallim.
L’eco de la Buhcmesse s’escamparà encara un temps. Hem d’aprofitar l’estela, i això vol dir treballar de valent, administració, creadors i indústria cultural; sense amiguisme; perquè aquesta singularitat secular que ha sobreviscut increïblement situacions històriques tan catastròfiques, pugui seguir essent universal.

Publicat a El Mundo de Catalunya

MÀRQUETING LITERARI

Rebo un correu-e de part de la Gemma Lienas on es convida a votar-la a una adreça web perquè li donin un premi anomenat ‘Participando creamos espacios de igualdad’ (sic!) que “reconeix la participació i el compromís individual o col·lectiu de dones que amb la seva dedicació afavoreixen l’eliminació de barreres socials que dificulten l’avenç social de les dones”. En una demostració d’igualtat sense límits la persona que m’escriu, i que es presenta com l’ajudant de l’escriptora, fins i tot dona permís als homes perquè la votem. Estic tant agraït al pijo-feminisme que no em consideri un masclista execrable!
Un altre que sap fer anar el màrqueting és en Paco Camarasa, de la llibreria Negra y Criminal. Practicant la tàctica de la taca d’oli, aquest incansable promotor d’assassinats i crims literaris d’allò més cruels, ha aconseguit omplir la ciutat de clubs de lectura dedicats a la novel·la negra. El tercer dilluns de cada mes és el dia del Brigada 21, que es reuneix a la mateixa llibreria, a la Barceloneta, i així es van succeint les trobades per bars, instituts, biblioteques i altres llocs de mala reputació. Però el darrer que acaba d’estrenar és la bomba: a partir d’octubre cada primer dijous de mes a les onze del matí, club de lectura negra i criminal al Centre Cultural de Caja Madrid de la plaça de Catalunya de BCN. Els jubilats que abandonin les obres públiques, els estudiants que abandonin les aules (tampoc no els cal excuses a aquests) i les mestresses de casa que deixin d’anar a plaça (així la Lienas estarà contenta), la benemèrita institució d’estalvis ens convida a parlar d’assassinats a casa seva en horari prime-time. Com canvia el negoci financer.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

11/10/07

ÈTICA A LA XARXA

El paradís de la llibertat és també el regne dels brètols; es diu Internet i és tant plural i lliure que, tant serveix perquè una comunitat minoritària es doni a conèixer al món, com perquè una colla d’indesitjables hi pengi un vídeo on vexen un disminuït psíquic. El que no entenc en tot aquest cas és com You Tube ha trigat tant a despenjar-lo, fins que no s’han vist acorralats, tenint en compte que la plataforma de vídeos promou la delació entre els propis usuaris si el vídeo que acabes de veure és inapropiat per exhibir-se en públic.
Jo, de la casa Google, no jugaria amb aquestes coses, i no és que pensi que un dia un jutge pot anar a per ells, ca, és més fàcil que una comunitat d’usuaris s’empipi, emprengui una campanya que s’estengui com una taca d’oli i acabi desacreditant-los i arruïnant-los. Això passa a Internet, és la grandesa i la misèria de la xarxa universal i lliure.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.10.07

7/10/07

CINQUANTA TRES MILIONS DE RETORNS

De cada cent llibres que arriben a una llibreria, vint-i-cinc i mig són retornats a la editorial; o el que és el mateix, dels 219 milions de llibres que es van distribuir a tot l’estat l’any passant, 53 milions no es van vendre mai. El perquè d’aquesta enorme quantitat de devolucions és divers: es publiquen tants títols que no hi ha prou espai a les llibreries, aquí no es llegeix tant pel nombre de títols que s’editen, els editors inunden els punts de venda com a estratègia de màrqueting o convé no aturar mai la roda de la màquina editorial perquè el negoci funcioni.
Ara bé, que tot siguin motius per intentar ocupar una major quota de mercat i ampliar el volum de negoci no se si, a hores d’ara, es excusa per seguir publicant tant. La política comercial acaparadora de l’onze per cent de les empreses editores, que van facturar elles soles l’any passat el 72% dels 1571 milions d’euros, està ofegant literalment una part important del negoci del llibre. Mentre que la meitat dels punts de venda de llibres (grans superfícies, cadenes de llibreries, Ampas i altres associacions), se’n beneficien per mor dels enormes rappels que obtenen en vendre a l’engròs, l’altra meitat, que correspon a les llibreries tradicionals, estan veient com la seva subsistència trontolla en no poder fer front, per falta d’infrastructura i capacitat financera, a la competència. Els llibreters no tenen ni espai ni diners que els garanteixi sobreviure a la venda a gran escala, i les cadenes i superfícies comercials eixamplen els seus tentacles poc a poc cap al terreny que, fins ara, semblava acotat a les llibreries de tota la vida; en el cas de Catalunya les petites ciutats de comarques.
L’any 2006 la facturació del negoci editorial va augmentar un 10’6 %; o sigui, vendre llibres no és pas tant mal negoci com es pensa. Doncs per què tanquen tantes llibreries arreu d’Europa, com diu l’informe encarregat pel Departament de Cultura a l’Antoni Serra Ramoneda arran del conflicte entre el Gremi de llibreters i la Cooperativa Abacus? Pel procés de concentració que ofega els petits, per la política de descomptes que fan les grans cases editorials i pel canvi d’hàbits en les formes de consum degudes a l’urbanisme difós que ens porta a tots a comprar a les grans superfícies en detriment dels centres urbans.
El conflicte entre el Gremi de Llibreters i Abacus no és de caràcter cultural, és simplement comercial. És la manera d’entendre la llei catalana de cooperatives la que els ha portat a enfrontar-se pel trencament del precepte de preu únic del llibre. I el que és més clar és que, si tant llibreters com cadenes de llibreries del país (Abacus, Casa del llibre o qui sigui) no ocupen la part més gran del pastís del mercat editorial, aquest acabarà en mans de Carrefour o de FNAC. Abans que sigui massa tard, ara és el moment de reinventar el sistema de distribució i venda de llibres. A la meitat del sector, els llibreters, els va el futur; a la part dels altres que són d’aquí, el quedar colgats per les multinacionals, i a la cultura catalana el créixer o quedar colgada. O us penseu que les multinacionals tenen cap sensibilitat, ni tan sols comercial, envers la literatura catalana?
Els llibreters han de treballar en xarxa comercial, només així podran competir amb es cadenes d’aquí i seguir oferint el servei personal i intel·ligent contra el qual la superfície no pugui competir.

Publicat a El Mundo de Catalunya

3/10/07

SALOMÓ AIRLINES

La noticia del dia va ser un bluf perquè ja tothom la sabia. La decisió salomònica de donar la T Sud una mica a gairebé tothom satisfà només als polítics, és clar. I ja se sap que, quan alguna decisió satisfà als polítics és que empipa a tothom, encara que els empresaris ara no gosin dir-ho per allò de la correcció política. Enviar el pont aeri a la nova terminal és matar-lo, sobretot quan hi hagi AVE (toquem fusta). Donar espai a companyies en crisi que juren que obriran noves rutes és una temeritat. Concedir una terminal a una companyia que està abandonant l’aeroport perquè és accionista d’una de vols barats i estètica cutre és prendre’ns per estúpids (encara que el president de la Generalitat s’entesti a dir que és bona i catalana, ell que la va impulsar quan era ministre) i dir que una colla de companyies que volen a destinacions comercialment atractives per a elles però poc interessants estratègicament per a Catalunya fan un hub, és jugar al Trivial. El Prat és al sac i ben lligat.

Dit a El Món a RAC 1 el 03.10.07