30/6/09

ELS FACTORS DE RISC

Dalilah va morir, no tant per la grip A, com per tres factors de risc que van concórrer simultàniament en el seu organisme: patia asma, el virus gripal se li va detectar tan avançat que va generar una pneumònia i estava embarassada. És clar que això no vol dir que totes les prenyades estiguin en perill de contraure ni cap grip ni tan sols un trist constipat.
Qualsevol patologia respiratòria augmenta notablement la possibilitat de patir complicacions en cas de tenir grip A, però les dones sanes no han de témer res. L’embaràs només les fa una mica més vulnerables, no unes malaltes.
Els factors de risc seran potser ara pel govern. La jove ha estat la quarta víctima de la grip A a Europa i la primera a Espanya, i això, evidentment, posa l’Estat en molts punts de mira: en el dels turistes i tours operadors, en dels importadors de productes alimentaris i en el de l’opinió pública internacional, ben intencionada o no. I aquests factors de risc si que augmenten la possibilitat de patir complicacions.

Dit a El Món a RAC 1 01.07.09

28/6/09

EL VALOR DEL CONEIXEMENT


Alexandra Garcia Tabernero és un crack i ha fet mèrits més que suficients per sortir a portada dels diaris. El seu 9’82 a la selectivitat hauria de ser un model, un mirall, però en una país de Christiano Ronaldos y Belenes Estéban, la millor catalana a la ‘selec’ no ho tindrà més fàcil a la vida que qualsevol dropo que es passa les nits de ‘botellón’. El valor del coneixement, la gran compromís vital de l’Alexandra, mereix massa poca atenció en aquest país. I no serà que no ha crescut el nombre de llicenciats universitaris en pocs anys.
Les administracions solen reduir sempre tots els problemes a simples guarismes quantificadors, i així creuen resoldre’ls. Vist així vivim en el millor dels móns. El nombre de llicenciats i doctorats ha augmentat de manera espectacular els darrers quinze o vint anys. També ho ha fet el nombre d’universitats, titulacions, persones dedicades a la recerca i fins i tot pressupost dedicat a educació i investigació. El nivell cultural de la societat ha augmentat, així com el de consum de cultura, i els millors espectacles i activitats culturals del món passen pels nostres escenaris i sales d’exposicions. Però cap d’aquestes magnituds ha servit per capgirar una situació perversament històrica que te bloquejat el progrés real del país: el poc prestigi social que te el coneixement. Les xifres són façana.
La necessària reforma estructural que ha de fer la universitat per aplicar l’Espai Europeu d’Ensenyament (àlies Bolonya) ha destapat part de la misèrrima realitat just allà d’on n’hauria d’estar més foragitada, a les facultats i per part dels docents i gestors. La misèria pressupostària, per una incomprensible mala gestió també en molts cassos, les picabaralles entre grups de professors per fer prevaldre unes assignatures en detriment d’altres en la redacció dels nous programes, i fins i tot l’oposició frontal d’una part dels docents al pla perquè veuen perillar el seu statu quo funcionarial amb el que tan be viuen, posa ben en entredit que la universitat pública sigui capaç de resoldre favorablement el repte que suposa Bolonya. I si passa això perdrem pistonada definitiva respecte a la resta d’Europa.
Després hi ha l’entorn social. Ni moltes famílies, ni tants amics, ni bancs, ni empreses, ni sindicats, ni a penes cap mitjà de comunicació dona cap mena de valor afegit ni missatge favorable al coneixement, i quan es fa sol ser en clau competitiva. Potser, si no hi ha res més cridaner, l’estudiant que treu millor nota a la selectivitat surt a la portada, però passat aquest reclam llampant només hi ha desert i cap mena d’interès afegit ni perllongat en el temps com hauria de ser propi en un mitjà que ha de transmetre coneixement.
Però és que, ni en el millor dels cassos i donada per suposada una bona formació acadèmica, la nostra estructura econòmica no està preparada per suportar tal nombre de titulats superiors. Així, molts dels millors cervells joves acaben els seus dies amb sous miserables, feines inferiors a les que estan capacitats per fer i una frustració que els converteix en militants en la desafecció del coneixement.
És un panorama enormement descoratjador, però és el que es trobarà l’Alexandra Garcia Tabernero i els seus companys de generació, no ens enganyem. I després encara els demanem responsabilitat i treball i els exigim que converteixin aquest herbassar en un parnàs com Finlàndia. Que els oferim a canvi?

+
LLOLL BELTRAN

Havien de ser dues nits i en seran 25 o més. L’actriu celebra un quart de segle d’escenaris i ho fa amb El Show de la Lloll, 25 anys!, per on passaran els seus personatges com la Vanessa o la Sandra i on també hi haurà una part per les cançons. Va debutar en una Auca del senyor Esteve dirigida per Pere Planella i al costat de Pau Garsaball, Joan Borràs o Rafael Anglada, va seguir amb el cèlebre Cyrano de Flotats i no va trigar gaire a convertir-se en una de les actrius més estimades del país.

-
IB 3

La supressió del servei de correcció lingüística al centre de programes de Menorca és un preocupant senyal de menyspreu professional i una greu desatenció d’una de les raons centrals d’existir d’aquesta cadena com és la difusió i foment de la llengua catalana, un dels dos idiomes propis de les illes. Amb una llengua en situació social minoritària, adduir que periodistes i presentadors (que a més estan subcontractats) han de conèixer a la perfecció el català és una excusa que cau per si mateixa.

26/6/09

E-BOOKS, AIXÒ VA

Ja tenim el primer llibre digital líder de vendes, no és de cap autor jove, ni és un relat innovador; és Lluïsa Forrellad amb Foc Latent, una novel•la que s’està venent prou bé en la seva versió en paper publicada per Angle, i que encapçala la primera llista dels més venuts a Edi.cat, el primer, i fins ara únic, portal de llibres digitals en català. La Forrellad va guanyar el Nadal l’any 53, va estar 50 anys en silenci, i ara lidera les vendes digitals; d’això se’n diu transcendir a les modes i els temps, si senyora.! Diari d’un home de cinquanta anys, de Henry James està en segon lloc i en tercer els diaris d’Adam i Eva, de Mark Twain. Atenció amb el trio capdavanter, que indica que l’era digital no és patrimoni exclusiu dels joves, al contrari, és la gent més gran a que s’ha enganxat més aviat a l’e-book. Es diu que més de la meitat dels usuaris de la lectura digital tenen més de 45 anys. La possibilitat d’augmentar la mida de la lletra, facilitant la lectura a la gent gran, n’és una causa evident.
Però hi ha més novetats al món digital, Vicent Partal, director de Vilaweb, acaba de publicar Llibreta de Pequin, quadern de notes d’un testimoni de la revolta dels estudiants xinesos l’any 1989, i que va acabar aixafada a Tiananmen. La originalitat és que aquest llibre només s’ha editat en versió digital per a readers, és a dir, lectors d’e-books. És el primer en català, i el preu de venda és de 5 euros, dels quals l’autor en percebrà un percentatge força superior al 10% que reben els autors dels llibres en paper. Ningú diu que hi hagi allaus que saturin el portal de e-books en català, però les primeres passes ja estan donades, i són segures. El nou nat camina.

21/6/09

MALS I REMEIS

A Catalunya i Espanya encara es fuma massa; força més que a la majoria de països d’Europa. Que el tabac sigui més barat pot ser una de les causes laterals, però dubto molt que sigui la definitiva, perquè qui insisteix en fumar sempre pagarà el que sigui per tenir cigarrets, o potser passarà a fumar qualsevol porqueria de contraban feta ves a saber on i amb què, que no se que és pitjor. És clar que cada augment del preu del paquet fa abandonar uns quants fumadors, i en època de crisi com l’actual encara seran uns quants més, però aquesta no és una solució poderosa, és més aviat una mesura covarda i feta més amb afany recaptatori que higiènic. Per exemple: prohibir fumar a tots els bars i cafeteries si que és una mesura valenta; fins i tot a Itàlia, paradís del feta la llei feta la trampa, funciona. Perquè no es fa aquí?
Ja se que el tabaquisme és un problema central de la sanitat catalana però apel•lar al preu per fer retrocedir el nombre de fumadors és com anar a Montserrat per apaivagar la sequera. M’enteneu oi?

Dit a El Món a RAC 1 el 22.06.09

CREAR MARCA I NO ADORMIR-SE


Igual que les feliçment quarentones Anagrama i Tusquets, amb tot just setze anys de vida el Sónar ha aconseguit la clau de volta de l’èxit que molts busquen i pocs troben: crear marca. Amb una programació coherent fins i tot, o més que mai, en temps de crisi, una recerca intel•ligent de valors emergents i una curosa atenció als artistes locals, el festival català ha fidelitzat un públic que te les butxaques més buides que altres anys, una premsa que cada dia és més escèptica amb els grans noms i un selecte grup d’especialistes internacionals d’un altíssim nivell d’exigència. Avui en dia, en música avançada i arts multimèdia, si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho. Conjunts moleculars com aquest festival afermen la cultura catalana al món des de totes les perspectives, creació, indústria, difusió...
En un any difícil per a tothom, no ens enganyem, .el festival podia haver buscat valors refugi i esperar que passi la tempesta, tampoc no hi hauria hagut motiu per a grans crítiques; una edició de descans, de transició. Quan es va fer públic el primer dels grans noms, Grace Jones, algú ho va deixar entreveure. Però l’aposta per buscar nous públics amb el Sónar kids, la cuidadíssima recerca de valors emergents per radicals que siguin (Ryoichi Kurokawa, Omar Souleyman), l’acurada presentació a Barcelona de noms potents (La Roux, Mulatu Astatke), la digna representació de l’escena catalana (Taràntula, Chacho Brodas, Requesters) i la calculada concessió a l’espectacle més massiu (Orbital, Animal Collective, Jeff Mills), han fet callar fins i tot els buscaraons habituals que tant bé s’ho passen contemplant amb placidesa com s’escarrassen els altres i als que només els ha excitat poder dir que, enguany, el festival ha tingut un pressupost d’acord amb els temps de crisi.
Però els responsables de Sónar tenen clar que el panorama de la música avançada i les arts derivades de les noves tecnologies és ràpidament mutant, i que baixar la guàrdia un any podria haver significat una sotragada molt difícil de recuperar. S’imposava la màxima eficàcia en el criteri de programació i, encara amb el cap ple de ressons electrònics, no és gens agosarat dir que han aconseguit amb escreix els objectius marcats.
La fidelitat es nota en temps complexos. Sense encongir-se, a voltes amb una radicalitat que pocs comercials recomanarien, i amb una posada en escena a la que només li falten uns quants lavabos, la marca Sónar s’ha guanyat la confiança del públic habitual en una edició difícil a priori, i ha demostrat serietat i coherència al nou. La catalana idea de: “Si ho diu el Sónar, és que val la pena escoltar-ho” ha obtingut la complicitat de la BBC 1, el respecte de les institucions i dels mitjans de comunicació del país (sempre tan malfiats amb la modernitat jove) i la unanimitat de milers d’espectadors d’arreu d’Europa que, en algun cas, enguany els han anat a explicar el festival directament a casa seva.
Crear marca és cabdal, però encara ho és més no reproduir fórmules, i menys enfront conjuntures complicades, com no ho han fet ni Beatriz de Moura ni Jordi Herralde en quatre dècades i com ho estan fent Enric Les Palau, Ricard Robles y Sergio Caballero des d’aquell dia ja llunyà en que no trobaven ni tant sols qui els cedís un espai per a fer un festival que llavors, a les institucions els semblava extravagant, i que ara el passegen per tot el món modern.

+
JAUME TORRÓ

Rescatant l’obra de sis poetes medievals, Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-Rasa i Francesc Sunyer, ha demostrat que Ausiàs March no era l’únic autor en català a l’època d’Alfons el Magnànim, i que hi va haver una fornada de poetes relacionats amb la cort com ell que van escriure poesia en català. Aquest treball, editat a Els nostres clàssics de Barcino, va rebre el premi Manuel Milà i Fontanals d’investigació en història literària catalana.

-
ERNEST MARAGALL

Els editors catalans de llibres de text denuncien la improvisació i la manca de recursos de la Generalitat en el pla pilot per a la digitalització de les aules que el conseller va anunciar que engegaria al setembre. Les urgències polítiques, la uniformització ens els criteris d’us de les tecnologies d’aprenentatge i comunicació a les escoles i el fals anunci de gratuïtat per les famílies respecte dels llibres, han portat els editors a fer un manifest molt crític amb el conseller d’educació.

18/6/09

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Després d’uns mesos turbulents, el Departament de Cultura i el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, àlies CONCA, han entrat en una fase d’entesa. Després d’algun article incendiari i de que en Bru de Sala i el seus acusessin Cultura d’empetitir-los retallant-los pressupost, recursos i competències, ambdues parts s’han assegut a parlar. Si la irrupció en escena de l’organisme va ser a l’estil troià d’en Bru, el Departament els va respondre amb un cert abandó. Però ara sembla que els problemes de comunicació s’han resolt i que hi ha bona voluntat per ambdues parts per aprovar el contracte programa que ha de regir el CONCA entre 2010 i 2013.
Després que Cultura expliqués que no hi ha retallades, sinó la dolorosa adequació als moments de crisi i manca de finançament de la Generalitat que afecta a totes les instàncies de govern, i de garantir-los que no els enviarà a un edifici d’oficines a tocar del Fòrum, ha proposat a l’organisme pactar l’assumpció de competències anant, si cal, més enllà del que preveu l’ambigua llei. A tal efecte cada setmana es reuneix una mena de permanent que treballa en el tema. Hi ha parcel•les, com la Institució de les Lletres Catalanes o l’ICIC, que Cultura no està disposada a perdre del tot ni de bon tros i, per contra, ofereix al CONCA la possibilitat de disposar d’un seient als consorcis on hi és la Generalitat (Liceu, MACBA; MNAC...), i instal•lar-se a l’edifici on hi ha l’escola d’Arts Llotja, al carrer Avinyó. A la rebotiga, però, encara plana la idea d’en Bru de Sala de dependre directament del Parlament (com el CAC) en lloc de fer-ho de Cultura. O sigui, que no tot és una bassa d’oli, però el pitjor ja ha passat.

17/6/09

LA NECESSITAT DE FABRICAR FENÒMENS

Donat que l’afecció lectora decau inexorablement, la indústria editorial s’ha inventat la marca ‘Fenomen literari de l’any’ per fer interessant, atractiu i objecte del desig el que, per si mateix, no interessa a gaire gent. Harry Potter, Ildefonso Falcones, Javier Cercas, Dan Browm i ara Stieg Larsson són els noms que el negoci de vendre llibres ha creat darrerament per suportar una indústria que sense ells potser faria aigües.
Convertint un títol literari en un objecte desitjat i de moda, com si fos un cotxe o un iPhone, el ‘Fenomen literari’ ha superat gràcies al màrqueting el concepte ‘Best seller’ del qual John le Carré, Dominique Lapierre i Larry Collins en són mestres i que Ken Follett va començar a subvertir amb ‘Els pilars de la terra’, potser un dels primers fenòmens.
La diferència és que Best Seller és un gènere i Fenomen literari una simple etiqueta, ep i sense que necessàriament vagi en detriment de la qualitat.
Però que feu aquí plantats? Correu a la llibreria per ser els primers a tenir la tercera part de Millennium. Potser sortireu al Tele Noticies, com la dona de les rebaixes.

Dit a El Món a RAC 1 el 18.06.09

14/6/09

EL CHOMSKY CATALÀ


Que en Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940) hagi estat guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una noticia extraordinària en mig d’una època mediocre on, no només la llengua sinó tot el país en general, viatja a la deriva sense objectius, ambicions ni lideratge polític ni moral.
No es que la concessió del premi al catedràtic de llengua i literatura catalanes de la U.B. sigui per si mateix un motiu d’esperança en mig de la grisor general; però tot i que no volem treure mèrits al jurat; la importància del fet radica sobretot en la personalitat del guardonat. En Solà reuneix en la seva persona un rigor intel•lectual del més alt nivell i un posicionament polític radical, coherent i no submís que està avalat, precisament, per la seva saviesa i criteri científic. Va ser per això que fa uns anys em vaig permetre anomenar-lo el Noam Chomsky català (un dels seus referents acadèmics) i ell, en la seva generositat, m’ho va permetre. Amb aquesta justificació avui titulo així aquesta modesta crònica a l’entorn del pensament crític, original i insubornable d’en Joan Solà, investigador, docent, vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.
Acostumats a una classe intel•lectual catalana que, o bé està lligada de mans i peus a alguna opció política perquè en menja o n’obté reconeixements, o bé navega en un corpus de coneixement excels que la fa situar-se absolutament per damunt del bé i el mal i no adquirir pràcticament mai compromisos públic i polítics ferms i clars, la figura d’en Joan Solà excel•leix per si mateixa en tant que rigorosa i compromesa a la vegada. Les seves aparicions a tertúlies televisives o radiofòniques, i fins i tot els seus articles en premsa denoten clarament una posició radical de defensa de la llengua tant amb criteris científics com sociològics i polítics. Per ell el mil vegades discutit futur del català va intrínsecament lligat al grau de llibertat política, que no se n’està de reconèixer que ha de ser la màxima: la independència. Sense dramatismes ni falses proclames, però també sense embuts i amb tota mena d’arguments.
El catalanisme que es formula per all segle XXI està farcit de tacticismes i estratègies conjunturals que,a mig termini, porten confusió d’objectius i desafecció ciutadana. A aquesta situació empantanada, les aportacions de la classe intel•lectual són porugues, carregades de convencionalismes i sempre deutores d’una o d’altra sigles. En Joan Solà, un lingüista que ha tocat totes les tecles (des d’assessorar la Caixa fins al Digui-digui), trenca el motlle encarcarat de la correcció política i alça la seva veu tan inflexible com carregada de raons en mig d’un panorama cap cot i pansit.
El jurat del Premi d’Honor d’enguany ha sabut trobar exactament la persona que reuneix de manera immillorable les dues condicions del guardó:”la seva obra literària o científica, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual”. Si pretenien fixar el model a seguir d’actitud intel•lectual i coherència política, ho han aconseguit de ple.
Malauradament, però, aquest país és petit, ple de topalls, i les complicitats del pensament crític es tornen afinitats polítiques acrítiques amb massa rapidesa. El lliurepensador està històrica i oficialment molt mal vist i, al cap i a la fi, el que sempre s’acaba premiant és la fidelitat inqüestionable.

+
BLANCA GALLO

A partir de setembre el Taller de Músics que ella dirigeix, a partir d’ara l’Institut Superior d’Estudis Musicals Taller de Músics, impartirà el Grau Superior de Música, en virtut al l’acord al qual han arribat l’escola artística ubicada al Raval, l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Educació de la Generalitat i que van firmar dijous. Voleu més rigorós reconeixement oficial a la feina abnegada i seriosa de trenta anys de pedagogia musical? Poseu un llicenciat en saxo a la família.

-
ALBERT PÈLACH

Si la Setmana del Llibre en Català havia anat tant i tant bé en la seva nova seu e Sant Cugat com ens havien dit, perquè ara s’anuncia amb gran èmfasi que torna a Barcelona? Canvi de dates, de ciutat i d’ubicació, tot i que es torna a tocar d’una antiga i fracassada seu (l’Estació de França). Tants canvis ni són bons, ni potser serveixin per a gran cosa més que per evidenciar que és un altre projecte del sector editorial que va a la deriva, per molt que el seu president hagi estat reelegit.

12/6/09

JA TENIM ACORD

Vint anys després les associacions d’escriptors i el Gremi d’Editors s’han posat d’acord per renovar els contractes marc d’explotació de les obres literàries. Bravo. A més dels contractes ja existents es defineixen, per fi, els d’obra col•lectiva i el d’obra d’encàrrec, i en general s’incorporen un seguit de millores com la cessió de drets a tercers per part de l’editor o el retorn de les formes d’edició no explotades (butxaca, quiosc...) que milloren ostensiblement els vincles legals entre editors i autors. A més es crea una comissió paritària que haurà de resoldre els embolics que no contempli el contracte o els que sorgeixin dels avatars de la vida, que no són pocs.
Però malgrat que els signants destaquen com a millores, entre d’altres “la incorporació dels canvis que les noves tecnologies imposen”, es troba a faltar un contracte tipus específic per a l’edició digital. Ja sabem que els grans editors hi creuen poc en l’e-book, però n’hi ha d’altres que si que hi creuen i que ja han començat a contractar obres ja existents al mercat tradicional de paper per a comercialitzar en format digital a través de les noves plataformes. Posats a renovar els acords, perquè no fer-ho també per l’edició digital de manera específica, no com una simple i lateral clàusula de les que donen pocs calés? A la que una obra d’èxit publicada en paper per un segell sigui contractada per un editor digital diferent i comenci a erosionar les vendes del suport clàssic se li girarà feina a la comissió paritària. I encara una altra cosa, que hi ha dels terminis de liquidació dels drets d’autor? Com obligar als editors que no ho fan, que n’hi ha i d’importants, a complir-los?

10/6/09

RECUPERAR EL SENY

Sovint hem denunciat des d’aquí la irracionalitat de moltes de les sancions de transit que comporten severes retirades de punts o qualificacions molt greus o delictives per infraccions que no comporten cap perill ni alteració de la seguretat vial. És per això que aplaudim les esmenes que el grup de CiU ha aconseguit introduir al projecte de llei de Seguretat Vial. Són tan lògiques que sembla mentida que no es contemplessin.
Ara, una altra cosa és com les apliquin després les autoritats del trànsit, si amb seny, com caldria, o amb arrogància, com venen fent a Catalunya. Llavors, és clar, les estadístiques diuen que els conductors catalans som els pitjors de l’estat perquè som els més sancionats. I no és que siguem els pitjors ni els millors, però si som els més perseguits implacablement per unes autoritats policials que no entenen ni de lògica, ni de seny ni de sentit comú. Per tant, si Saura i Delort no apliquen criteris racionals a l’hora de sancionar, doncs cal esmenar la llei, que és el que s’ha fet ara.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.06.09

7/6/09

LA DESAPARICIÓ D’EUROPA


Estan preparades les institucions europees pel profund canvi cultural que suposa la pèrdua del protagonisme d’occident en el marc de l’emergent ordre mundial que trasllada el pes econòmic a orient? No, per això cap dels candidats als comicis d’avui no ha dedicat ni una de les moltes i fàtues paraules que s’han abocat durant la campanya a parlar de cultura.
El projecte de l’Europa unida navega a la deriva de fa anys. Sense lideratge polític i amb el contrapoder dels estats més actiu i poc disposat a cedir competències que mai, la impotència institucional debilita el procés posant el poder en mans d’una burocràcia comunitària que no es caracteritza precisament per la llargària de les seves mires i l’obertura de la ment. En mig d’aquest fangar, els euroescèptics i els eurobarruts es moren de riure, mentre la colla d’administratius que governen, quin cas més flagrant n’és el president José Manuel Durao Barroso, presos de la seva incapacitat, tiren pilotes fora acusant els ciutadans que no van a votar de desafecció envers el projecte europeista. Així, el bressol de la civilització moderna esllangueix arrossegant tot un seguit de cultures que, sense un aparell estatal al darrera, voldrien confiar en la Unió per projectar-se endins i enfora de les fronteres del continent.
En tota la campanya no he sentit a parlar a cap candidat de potenciar l’European Script Found (promoció de projectes per a nous films), ni de la protecció del patrimoni, ni de l’intercanvi de creadors. A penes la llengua, com sempre convertida en un absurd camp de batalla, ha estat l’únic tema cultural que ha aparegut i millor que no ho hagués fet. La resta de coses pertanyen al bagul tancat en que s’ha convertit l’Europa que tots volem com a casa nostra i que una classe política sense ambició ni prestigi està desmantellant.
Europa no crea desafecció entre els ciutadans, ans al contrari, només cal voltar una mica per adonar-se’n. La vella idea d’una gran casa pròpia feta de sensibilitats diferents que, en lloc d’allunyar ens apropa, ha quallat en els ciutadans. Els europeus exercim de tals sortint a estudiar, fent turisme, obrint botigues o simplement enamorant-nos, hi hagi unes institucions eficaces o no, hi hagi una classe política disposada a construir o no, hi hagi uns estats disposats a cedir en favor de la unitat o no. Com em va dir un dia un eurodiputat: “Fan més per Europa els vols de low cost que el Parlament”. Tan contundent com cert.
En alguns terrenys la feina de la Unió Europea ha possibilitat que els ciutadans prenguin totes aquestes iniciatives i les portin a terme, només faltaria, però gairebé sempre ha anat per darrera de la realitat; tant que, quan la Comissió actua per fi legislant, sovint sembla que ho faci més pel clamor popular que no pas per la lògica ambició política que hauria de tenir una institució que està creant un marc comú de referències per a centenars de milions de persones. I el cas de la política cultural és flagrant, tant per la incompetència parlamentària, com per la deixadesa de la Comissió i la vanitosa gasiveria dels caducs estats europeus.
Europa és una idea cultural que s’hauria de traduir en l’acció social i política que reclamen els ciutadans, però com que xoca amb la tronada idea dels estats-nació l’han transformada en una simple idea econòmica i es treuen un pes del damunt. En aquest xoc d’interessos rau la seva desaparició.

+
VALENTÍ ROMA

La comunitat inconfessable, aportació catalana a la Biennal de Venècia, no va dirigida ni als que només veuen l’art com una disciplina estètica, ni als que esperaven de la proposta una reivindicació de la identitat a través de la creació artística. Són cinc-cents metres on es reflexiona sobre la naturalesa del comunitari i es qüestiona la idea d’autoria única i diferenciada, una proposta que analitza el que és comú i el comunisme més enllà del llenguatge polític, un encert d’aquest creador.

-
RICARD TORRENTS

Hauria estat un bon president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) si no s’hagués confós de convocatòria electoral. Intentar derrotar Salvador Giner sense un programa clar i sense suficients suports, sabent que el president sortint ho tenia tot a favor per repetir per segona i darrera vegada, era anar a cremar-se per a res. La pregunta és, qui li va fer creure que podria derrotar el sociòleg que ha tret l’IEC del marasme noucentista, l’ha posat al món actual amb tot el suport institucional?

4/6/09

NOUS I RECAUTXUTATS

Alèxia Domínguez va matricular-se al postgrau de reporterisme que dirigeix en Joaquim Roglan a la Facultat de Comunicació Blanquerna i n’ha sortit amb un llibre sota el braç, ‘La setmana Tràgica de Barcelona 1909’ (Cossetània). No passa sempre que un estudiant acabi el curs amb l’excel•lència que suposa una publicació, però l’oportunitat del tema i el tractament i anàlisi dels set dies de revolta i les conseqüències posteriors, han fet que el treball hagi adquirit la merescuda categoria de llibre.
Àlex Gómez Font també rescata una història oblidada i mítica a ‘Zeleste i la música laietana’ (Pagès), fet que celebrem els que, furtivament, de tant en tant ens acostem al Desigual del carrer Argenteria i tafanegem un racó de paret on encara hi ha enganxats retalls de diaris amb articles de l’època sobre la moguda musical més potent i cosmopolita que hi ha hagut mai a Catalunya. La botiga en qüestió va ser l’històric Zeleste de cortines de vellut vermelles que mai no barraven el pas, ans al contrari, deien ‘oh benvinguts, passeu, passeu...’
Però no només de nous viu el llibre, que en temps de crisi el recautxutat te classe i orgull. L’Institut del Paisatge Urbà (IPUQV) ha convertit el gran volum ‘Enric Saignier, arquitecte’, en una bella i pràctica ‘Ruta Saignier’ que permet resseguir amb detall la petja d’un dels arquitectes de BCN més prolífics. I mentre en Jordi Garcia m’assalta en plena Gran Via per dir-me que reedita el poemari ‘Ones’, que l’any 72 va haver de publicar mutilat per la censura, ara amb el títol ‘La clepsidra de les ones’ (Poiesis Forum), la revista ‘Entreacte’ enceta nova etapa després de 22 anys amb nou disseny, equip i web. J.V. tenia raó.

2/6/09

REPÚBLICA DE LA LLIBERTAT


Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

L'Institut d'Ensenyament Secundari Alexandre Satorras de Mataró fa 50 anys

EL MISTERI DE L’AIRBUS

Com pot desaparèixer un avió en mig de l’Atlàntic i no deixar ni rastre en plena era dels satèl•lits i el GPS? Perquè els vols transoceànics no tenen cobertura de radar en mig del mar? Perquè les comunicacions per ràdio són tan deficients tot i haver de donar raports periòdics? Una tempesta de llamps pot avariar el sistema elèctric d’un avió, però no del tot segons els experts, i tanmateix una tempesta així no es produeix a 35 mil peus d’alçada, que és per on havia de volar l’Airbus en el moment de l’accident. Llavors? Quina mena de situació imprevista va haver d’afrontar l’avió? Va patir una anomenada turbulència en aire clar, que no pot ser detectada pels aparells de l’aeronau?
Si l’aparell va enviar cada 10 minuts el perceptiu senyal ADS indicant a terra la seva posició, llavors els investigadors han de tenir una noció força aproximada d’on és l’avió, però les caixes negres restaran sota les aigües per sempre, i probablement aquestes preguntes mai no tindran resposta. No deixaré de volar, però hi pensaré cada cop que travessi l’Atlàntic.

Dit a El Món a RAC 1 el 02.06.09