29/6/15

Maite Fandos

El seu pas per l’alcaldia del barri (el regidor del districte és alcalde) aviat serà història. Segur que ha comès errades, ha pres decisions impopulars empesa per les ordres de partit i, amb algunes obres del seu govern, potser comprometrà per temps algun indret o grup de persones que se’n senten perjudicades. Res que no faci cap polític, cap ésser humà amb una mica de poder, ningú que hagi de decidir. Però, bo i reconeixent coes d’aquestes d’avantmà, crec que la Maite Fandos s’ha de merèixer la consideració dels seus veïns com altres que han ocupat aquest càrrec abans encara la tenen.
Amb errades i diferències, la Mate Fandos ha fet de gracienca cada instant del seu pas per la Casa de la Vila. Ha governat el barri on ha nascut, viu i s‘estima. I això pesa; ho sabia i malgrat tot va acceptar el repte. I segur que, precisament per què és de Gràcia, hi haurà qui no li perdonarà mai una o altra decisió. Però precisament per això, per què ha tingut el coratge de comprometre’s personalment amb el seu lloc al món, crec que es mereix la deferència dels seus veïns; els qui han estat a favor de les seves decisions i els qui hi han estat en contra. Per què no és gens fàcil fer política per Gràcia, i menys des del carrer Nàpols on, xamfrà amb Indústria, potser algun dia vam coincidir de petits.

25/6/15

Endavant les atxes

Edicions 62 es reivindica: llueixen el president Ramoneda; expliquen una llarga restallera de novetats, vàries d'importants; reforcen la personalitat diversa, definida i compatible de cada segell i insisteixen amb vigor en el projecte cultural que va lligat a una marca creada per a donar projecció ideològica i cultural al catalanisme refundat de primers dels seixanta; idea que segueix essent tan vigent com necessària, per cert.
M'agrada sentir altre cop aquesta música, dic a l'Emili Rosales. Ell capitaneja la nau des de la marxa de Xavier Mallafré i, a més d'assegurar que aquest semestre han guanyat diners per primer cop en temps, és el principal impulsor d'aquest nou discurs què, al menys en públic, està tan allunyat dels compte d'explotació i del "llibre que ens ha de salvar l'any", com de les parladuries d'empetitiment i dissolució terminal del grup que s'han dit.
Que 62 ho ha passat malament no és noticia. El sector editorial ha perdut, diuen, el 40% del mercat. Tothom ho ha passat malament i Grup 62 potser més. Entre la quasi fallida i el nou accionariat majoritari han estat moltes bugades on s'han perdut massa llençols (i no només vendes, sinó en capital humà). Però, animats per una certa revifada comercial i esperonats per la confiança dels dos socis, ara mateix Grup 62 no te cap intenció de deixar de ser el que ha estat: l'empresa editoral d'on s'han nodrit majoritàriament vàries generacions de lectors. O si ho voleu, la biblioteca bàsica central en el relat literari català enmarcat entre el desafiament al franquisme i el sobiranisme actual.
Per un defecte de comunicació, fa setmanes vaig dir que una persona havia plegat sense ser substituïda. La posada en escena del grup desmenteix el presumpte empetitiment i corregeix l'errada. I si la competència tira endavant els plans per conqueir una major part del pastís del llibre català, això revertirà en favor del públic, ampliarà l 'espai lector català i reforçarà la idea, tan real com oblidada un temps, de capital mundial de l'edició que som.

18/6/15

Mortes o assassinades

No parlaré de novel·la negra; parlaré de l'Occità a propòsit de 'El llibre dels finals', de Joan Bodon (1920-1975). L'obra, publicada per Club editor i traduïda per Joan Lluís Lluís, és un potent relat dels darrers dies de la vida d'un home que ha escollit passar sol aquesta etapa. El protagonista parla de la seva desaparició, si, però en un condensat joc de miralls també ho fa de la de la seva llengua. I es dirigeix aquest món que mira impàvid com els etnocidis es produeixen també a la culta Europa.
L'Occità dels trobadors provençals no és una llengua morta, és una llengua assassinada; i no cal entrar en detalls polítics per què tots els sabem. Igual com sabem que el català, en la seva actual agonia maquillada per una certa presència mediàtica i digital, no va en camí de ser una llengua morta; va en el mateix camí que l'Occità.
Llegeixo a l'excel·lent 'El llarg procés', de Jordi Amat, una acurada crònica històrica de les relacions entre cultura i política des de 1937 fins avui què, en una carta a Lluís Duran i Ventosa l'any 1947, Josep Pla, el mateix a qui certs patriotes encara acusen ara de col·laboracionista i contra el qual es van redactar les bases del Premi d'Honor per evitar haver-li de donar, li diu: "Hi ha una cosa a salvar essencial, bàsica: que és la llengua i la literatura. Els supervivents ens hi hauríem de dedicar". Però molts dels qui treballen per un futur país independent aquests dos detalls no els tenen massa en compte. La temptació de lliurar l'únic bé col·lectiu al qual cal ser fidel per a ser poble a canvi de vots per a poder tirar endavant un projecte, ara per ara partidista, és massa poderosa. Passa fins i tot per damunt de la paorosa mort premeditada i traïdora.

Joan Capdevila, editor del popular Teo

Uno de los mayores síntomas de normalidad que Catalunya podía mostrar en los años 70 era el fuerte impulso de su industria editorial. La edición en castellano se situaba entre las primeras del mundo por producción, calidad y libertad; mientras en catalán resurge del largo túnel de la dictadura con una fuerza literaria y comercial inusitadas y supera a gran velocidad la actitud resistencial para irrumpir con firmeza en ámbitos como el infantil y juvenil. Esta época de auge se pudo consolidar gracias a la aparición de profesionales de la edición cualificados que supieron dar a la actividad cultural forma de industria. Joan Capdevila i Font, nacido en Barcelona en 1929 y fallecido en su misma ciudad esta semana, fue uno de ellos. Hombre silencioso siempre trabajando en su despacho, como lo recuerda la editora de Edicions 62 Pilar Beltran, quizás no fuera un nombre muy conocido ni entre el público ni aún entre mucha de la actual gente del sector, pero si decimos que fue él quién lanzó al mercado los primeros álbumes del célebre Teo, las caras cambian.
Joan Capdevila adquirió el 33% de las acciones de la editorial Timun Mas y fue nombrado director, tras años de trabajar asociado a otros proyectos editoriales, como el que llevó a cabo con Romà Cuyàs. El resto de las acciones eran de CEAC, el grupo editor de libros de texto y de cursos por correspondencia propiedad de las familias Menal y Martí, según explica Jaume Pintanel, quien entró como gerente de la editorial en 1980 para substituir a Capdevila, que había vendido su participación de nuevo al accionista mayoritario.
Pintanel se dedicó intensamente a promover los álbumes de Teo, uno de los mayores éxitos editoriales del libro infantil catalán, e incluso a lanzar al mercado diversos productos; desde calendarios hasta muñecos. Él recuerda que los primeros álbumes de Teo habían salido un par de años antes bajo el impulso de Joan Capdevila, y que pronto tuvieron un gran éxito. Teo fue creado por Violeta Denou, seudónimo de Asunción Esteban, Carlota Goyta y Anna Vidal. Por este personaje sus creadoras obtuvieron la Medalla de las Bellas Artes en 2011 tras publicar 150 álbumes en 15 idiomas, e incluso protagonizar una serie de televisión.
Tras abandonar Timun Mas, Joan Capdevila trabajó en diversos proyectos para recabar en 1993 como consejero delegado de Grup 62 para substituir a Oriol Bohigas, cargo del que dimitió en 2002, a los 73 años. Rosa Cullell, proveniente de La Caixa, uno de los accionistas del grupo, le substituyó unos meses después. Por su parte el sello Timun Mas se vio arrastrado a la suspensión de pagos del grupo CEAC por la crisis de la marca Opening english. En 2002 fue adquirida por Planeta (quién mantiene la marca, a Teo y parte del catálogo).
Los funerales por Joan Capdevila, uno de los precursores de la moderna industria editorial catalana, tuvieron ligar el miércoles en el tanatorio de les Corts de Barcelona. Se da la circunstancia de que su esposa, Marisa Trigo, falleció hace a penas unos meses.

16/6/15

Dissabte 20 de juny, tothom a Casa Anita



Romà Vallès, el último informalista

A finales de los cincuenta no debía ser nada fácil introducir nuevas formas de entender las artes plásticas. Por aquel tiempo Romà Vallès (Barcelona 1923), un joven pintor que había estudiado en las Escuelas Francesas de Barcelona, muy interesado en la poesía española y que, tras licenciarse en Bellas Artes, había viajado por Europa con becas o sin, dio a conocer las series Cosmogonías que fueron muy celebradas por críticos como Juan Eduardo Cirlot. En exposiciones como la de la galería madrileña Fernando Fe (1957) o la del Ateneu de Barcelona (1959), Vallès hizo su primera gran aportación a la pintura abstracta, a la cual él había derivado a través del expresionismo abstracto norteamericano. El informalismo había llegado y no todo era Antoni Tàpies. Con la muerte este lunes, a los 91 años, de Romà Vallès la era informalista ha concluido.
El largo recorrido de Vallès por la abstracción puede verse desde el pasado 4 de junio en el Centre Cultural Terrassa, que ha abierto un espacio dedicado al pintor a partir de la donación que él mismo hizo de 680 de sus obras tras quedar muy satisfecho por la retrospectiva que la fundación de Caixa Terrassa hizo en 2013. En la documentación que también cedió se compilan las más de cien exposiciones que realizó a lo largo de su vida, tanto en España como en Europa y América. Aunque si hay dos muestras que el artista siempre destacó en su carrera fueron la que comisarió Pepe Corredor Mateos en la Pía Almoina Barcelonesa en 1998, que le devolvió el protagonismo que injustamente había perdido años atrás tras distanciarse de Tàpies, y la que realizó la Fundació Vila-Casas en 2012.
Antes de irrumpir de pleno en el panorama artístico, Vallès fue profesor del instituto Ferran Casablancas de Sabadell, donde contribuyó a difundir la pintura y llegó a ser director. Con Antoni Cirici fundó la escuela de arte del FAD en 1959 y, del 65 al 69., fue profesor de la escuela Massana de Barcelona. Por aquel tiempo, la irrupción del pop influyó en su obra. Tras la anulación del color en los 50, llegó la época de los collages, del color y de la imagen inmediata.
Su desencuentro con Tàpies y su actitud de no tomar partido en política dejaron a Romà Vallès un poco al margen del circo artístico catalán; una cosa muy habitual en este país, que suele pagar así a sus mejores mentes que no practican el seguidismo. Pero él, desde su retiro en Teruel, siguió pintando y esperando su momento. El espacio estable que le dedican en Terrassa y las obras suyas que van a estar en la gran exposición de los años 40 y 50 que va a inaugurar el próximo julio el MNAC, pueden servir para que la figura de este promotor de la abstracción consiga el sitio que se merece en la historia de las artes plásticas catalanas. Solo faltará que el MACBA, del cual él fue impulsor, desempolve sus cuadros que debe tener guardados en algún depósito.

11/6/15

Hi ha moguda

Instal·lats en la idea de que Grup 62, un cop totalment a mans de Planeta, es va empetitint i perdent el lideratge editorial català, el sector s'està començant a bellugar en una cursa no dita però evident per ocupar l'espai que hipotèticament vagi deixant 62. A Random House estan disposats a potenciar la publicació en català, ara reclosa al segell Rosa dels Vents. Els de 9 Grup Editorial (Angle i Cossetània), a més d'incorporar Eumo, estan buscant una fórmula per acollir un segell literari que podria ser de nova creació. A Enciclopèdia, resignats a no poder recuperar per a ells Proa i el seu important catàleg, i veient que és molt difícil trobar nous accionistes disposats a una suposada recapitalització, estan reorganitzant els efectius, fet que comportarà majors responsabilitats per a l'editora Iolanda Batallé, per tal d'encetar un procés per a ocupar la plaça presumptament vacant de primera editorial del país.
Amb el permís de Grup 62, que no crec que hagi dit la darrera paraula ni de bon tros i a qui probablement veuen més acabat del que està, queda per veure que en sortirà de tot plegat; si un nou grup editor potent i capaç de fer de pal de paller de l'edició catalana, o de competir amb 62 de tu a tu, o un regne de taifes que atomitzi encara més el sector. Sigui el que sigui aquesta competència és bona per al llibre català. L'augment en quantitat i qualitat de l'oferta sempre ajuda a augmentar la demanda i tothom se'n beneficia: lectors, llibreters, autors i, evidentment, editorials grans i petits.
Que hi hagi moguda en el gremi llibresc és una noticia excel·lent. Tenim magnífics professionals en aquest sector que, amb una infraestructura empresarial com cal poden fer molt i bo.

6/6/15

Mobilitat

S'acomiaden llibreries, bars centenaris, polítics del districte o columnistes i, passat el lleu tremolor, la vida segueix amb nova embranzida. Altres persones i projectes ocuparan els llocs vacants i la seva saba escamparà per tots els racons de la vila obrint les ments i transformant les velles estructures amb noves idees. És el pas del temps, l'inexorable designi de totes les coses. I no te cap sentit viure instal·lats en la nostàlgia enganyosa que vol fer creure que tot l'anterior era millor, simplement, per què ens era més familiar. A Gràcia hi ha una certa tendència a viure en aquest estat d'enyor malaltís, com si la rància glòria que ens autoatorga la memòria fos més poderosa que tot el futur per construir que tenim al davant i que, fonamentalment, seguirà creixent sense nosaltres.
Els nous polítics, els futurs emprenedors o qui ocupi aquesta pàgina tenen una feinada per davant. A més de demostrar que treballen be, hauran de lluitar contra les ombres del desig obsessiu de retorn a la llar i el dolor pel que ja no és. I, insisteixo, a Gràcia aquest dol sol ser massa punyent. Potser els anirà be tenir present aquesta proposició que sobrevola el pensament col·lectiu com una idea vague, però contundent, quan es posin mans a l'obra. Ara, que això no els retracti dels seus projectes. Els necessitem.

4/6/15

Yo no me voy

El pati de Casa Anita
Hace más de diez años Oblit Baseiria, hasta entonces editora de Columna, dejó su trabajo en el sello de Planeta para abrir una pequeña librería infantil en Gràcia. No se complicó la vida; le puso Casa Anita, el mismo nombre de la mercería que habia ocupado el local años atrás. Con el tiempo la libreria fue ganando prestigio y clientela y, necesitada de más espacio, se trasladó a un local mayor con un impresionante patio en la calle Vic, sin salir del corazón del barrio. Feliz con su proyecto, a finales del pasado año celebró el decimo aniversario de la librería.

Pero ahora el edificio ha sido comprado por la inmobiliaria Pruedo, quien presiona a la librera para que se marche antes de fin de mes como ya han echo el resto de vecinos de la escalera. Hay prisa, los nuevos pisos que quedaran una vez remozado el inmueble ya están a la venta en portales de internet por más de 400 mil euros.
Oblit Baseiria es la única arrendataria que queda en la casa. El resto, gente muy mayor casi todos, aceptó lo que les ofreció un tal Néstor, que se presentó como amigo del propietario, y dejó el piso. A ella este misma persona le ofreció 30.000 euros por dejar el local, pero tiene un contrato en vigor por cinco años y está dispuesta a cumplirlo. Lógico, no tiene otro espacio de las mismas condiciones al que trasladar el negocio del que vive. Poco después de rehusar la oferta, y de hacer una contraoferta rechazada a su vez por Néstor, le llegó un burofax en el que se le anunciaba que tenían que disponer de una parte importante del local para instalar un ascensor. La librera pidió que le mandaran el proyecto, pero los planos quedaron reducidos a un simple y esquemático croquis que su abogado rechazó de plano. El pasado 28 de mayo recibió otro burofax conminándola a abandonar el local a finales de junio aduciendo "incumplimiento de contrato". La razón es que en Casa Anita se hacen actividades que no són venta de libros, que es la actividad que consta en el contrato. Como en todas las librerías del mundo, en Casa Anita se hacen presentaciones de libros y sesiones de cuentacuentos, nada más propio e intrínseco de una librería. Que dirá el próximo burofax?
Harta de recibir presiones, Oblit, que creció entre libros ya que su madre fue la librera de la histórica Ona, ha lanzado un SOS de ayuda a amigos y vecinos con el título de "Jo no marxo" que ha corrido como la pólvora. El jueves no dejaba de entrar gente durante toda la mañana para firmar un documento en el que, a demás de denunciar la especulación urbanística que sacude a Gràcia, se da soporte a la actitud resistencial de Casa Anita. Escritores de prestigio como Joaquim Carbó, fundador de Cavall Fort, Narcís Comadira, Patrícia Gabancho o Esteve Miralles se han adherido a la campaña. Las cámaras de TV3 y BTV casi no tenán espacio para trabajar y el teléfono no paraba de sonar.
Casa Anita quizás es como la aldea de Astérix, la última resistente. Baseiria no pide más que tiempo suficiente para encontrar un local con condiciones semejantes al que tiene alquilado, pero la impersonal maquinaria de la especulación no quiere saber nada ni de libros ni de vecinos. Alguien recuerda un caso similar en la cercana calle Ramon y Cajal. El nuevo propietario no se detuvo ni aun teniendo inquilinos en el inmueble y comenzó las obras aislando literalmente al último vecino. Lo tuvieron que sacar los bomberos preso de un ataque de ansiedad. Ya no quedaba ni la escalera para subir hasta el piso. Y todavía hay quien se sorprende de los resultados de las municipales.

Si voleu llegir-lo a EL MUNDO:
http://www.elmundo.es/cataluna/2015/06/05/5571aeefe2704e4a518b4583.html

Anades i vingudes

La convulsió pot ser creativa o no; la que viu el món del llibre és, com, a mínim, inspiradora. No se si d'un llibre d'autoajuda o d'una novel·la negra, però ho és. Després de la florida els llibreters de Gràcia sacsegen l'arbre: amb quatre anys de vida la Pequod tanca, la Parada (mercat de l'Abaceria) ja ho ha fet i la Caixa d'Eines les va precedir. Recula el projecte? Es reordena, diuen els llibreters. Més reordenaments: Mariola Iborra, fins ara responsable de comunicació d'Edicions 62, plega te altres projectes. Ningú no la substitueix, serà en Xavier Gafarot qui, a més de portar Proa, ara també s'encarregarà de l'altre segell. Jivarització de 62 em deia fa poc amb gran encert una persona molt entesa en editors. Un altre que plega és en Joaquim Palau, director de la fundació RBA (i que havia estat director editorial de 62). Amb el seu fill Álvaro i un grup d'amics i socis crea Arpa editors, segell que s'especialitzarà en les ciències socials i les humanitats.
I per què no sembli que només parlem de baixes, una alta. L'Associació d'editors es queda com a únic promotor de la Fira del Llibre de Muntanya, la més dinàmica de les fires sectorials del llibre. La propera edició, la catorzena, es continuarà fent al recinte firal del Sucre de Vic els dies 6 al 8 de novembre, englobada dins l'exitosa Fira de Muntanya i sota el paraigües de l'organisme de fires i mercats de la capital d'Osona. Amb aquesta decisió s'acaben les trifurques que han envoltat el futur d'aquesta mostra d'ençà que va deixar la seva antiga ubicació rotativa a Collsacabra.
Aquest dinamisme no és sempre a be, però indica que el del llibre és un sector en mutació i que lluita per adaptar-se als nous temps; que ja cal.