28/6/10

Un fil per on estirar la troca

La irrupció de l’acusació popular en el cas de l’hotel del Palau sembla que pot portar llum a un cas que serà més embolicat que el propi cas Palau per les implicacions politiques que se’n deriven.
Les pressions que ha admès la regidora dimissionària Itziar González, per bé que no es poden qualificar de sorpresa, doncs darrera la seva dimissió alguna cosa s’intuïa, si que han obert ben clarament un interrogant al que la justícia ha de trobar resposta: perquè tenia tant d’interès l’ajuntament de Barcelona en que es fes l’hotel del Palau si, tal i com ha reconegut la pròpia declarant, el projecte tenia deficiències importants?
I encara una altra pregunta: quins són els ‘interessos particulars’ a que Itzíar González s’ha referit per dir que, en la seva dimissió, el tema de l’hotel tenia un pes específic doncs les coses estaven molt embolicades?
Potser aquest lleu fil que ha començat a estirar avui l’acusació popular és dèbil, però donar-li argumentació és cosa de la jutge. No estaria malament que el seu company, que porta el cas Palau, prengués model sinó volen acabar convertint tot l’afer en un vodevil encara més esperpèntic.

Dit a El Món a RAC ! el 29.06.10

La RENFE i nosaltres que l'hem odiada tant

L’històric mal servei que la RENFE presta a Catalunya no és ni la causa ni una excusa pel creixent comportament alarmantment incívic envers les instal•lacions de la companyia de molts dels usuaris. És exclusivament en aquesta circumstància on s’inscriu el desgraciat accident de la nit de Sant Joan. Una altra cosa és actuar contra l’operadora quan maltracta els viatgers.

Estació de Ribes de Freser, desembre de 1976. Una riuada humana de muntanyencs i esquiadors envaeix les andanes esperant el tren que va a Barcelona. Quan el vell comboi d’una sola unitat s’atura a l’estació els que esperen s’adonen amb desconsol que és impossible de pujar-hi; va ple com un ou d’altres excursionistes que han pujat a Puigcerdà i la Molina. Després d’una estona de nervis, és diumenge i tothom ha de ser a casa al vespre, el tren arrenca deixant a l’andana centenars de persones.
En una via morta hi ha uns vells vagons de compartiments. La massa revoltada no s’ho pensa dues vegades i els ocupa tot i les protestes del cap d’estació, que amenaça amb avisar la Guàrdia Civil. Però el caporal de la petita caserna de la vila no està per orgues, ell només vol escoltar Carrusel Deportivo tot fent una copeta i no pas haver de mobilitzar la seva escassa dotació per desocupar el tren; o sigui que, després d’una estona d’estira i arronsa, arriba una locomotora des de Ripoll, enganxa les unitats i transporta els revoltats fins l’estació de Plaça de Catalunya, llavors un lloc sòrdid, una catacumba. Al pas per les estacions del trajecte els indignats viatgers coregen amb una sola veu: ‘RENFE mierda’. Aquest crit de protesta es va fer famós durant força hiverns a la línia dels Pirineus cada diumenge que hi havia agombolaments.
Els usuaris d’aquell diumenge estaven indignats amb el tracte de la companyia, probablement ni el transport de bestiar es feia en aquelles condicions, però ningú no va malmetre les instal•lacions, ni va esventrar els seients i, encara diria més, no n’hi havia ni un que viatgés sense bitllet. I si van creuar les vies va ser perquè, en aquells temps, no h havia cap estació amb passos subterranis.
Amb el temps, com tot el país, els trens també van canviar. Les enormes millores, sobretot a Rodalies, durant l’època de Mercè Sala, i les creixents dificultats de circulació als accessos a les grans ciutats, unides a una incipient consciència ambiental, van aportar milions d’usuaris al tren que, durant uns anys, va ser símbol de la nova modernitat del país.
Però la falta d’inversions i l’errònia política de l’alta velocitat en detriment de la xarxa,van interrompre aquell recent idil•li entre usuaris i companyia, incapaç de resoldre l‘ascendent necessitat del servei. Van començar els desastres a rodalies, que van anar creixent fins avui, la incoherència sindical en les múltiples i constants convocatòries de vaga, les avaries, les obres...i el desafecte ciutadà; amb una variant que introdueix el conflicte: l’usuari no pot prescindir del servei per dolent que sigui.
De la protesta a la insurrecció hi ha un pas, el de no fer cas a qui reclama, que és el que fa RENFE fins que el conflicte esclata. De viatjar sense bitllet a destrossar literalment i continuada les instal•lacions també hi ha un pas, el de l’incivisme, però no tots dos passos van en el mateix sentit. El viatger queixós protesta, truca a les ràdios i organitza la resistència; l’incívic destrossa, embruta i vulnera la seguretat amb el fals argument de que el servei és deficient. I, ni els trens van tan malament com per tenir aquesta actitud, ni el seu incivisme ajuda a millorar-los, al contrari, perjudica la resta de viatgers.
Els que viatgem en tren habitualment sabem que hi ha molta gent que creua les vies bo i tenint un pas soterrat al costat, però gairebé mai ningú no es veu obligat a fer-ho per les deficiències de la xarxa. Odiar la RENFE quan ens deixa tirats (toco ferro) no té res a veure amb jugar-nos la vida inconscientment.

Montserrat Tura
Tota la classe política, i en nom seu i molt especialment la Consellera de Justícia, van saber estar on i com calia des de minuts després del fatal accident. L’actitud unànime i coherent tant del govern com de l’oposició, sense ni una sola fissura en l’anàlisi tècnica i política dels tràgics fets, honora un col•lectiu que feia temps que no havia donat gaires mostres de coherència.

Freddy Arellana
El desconeixement absolut de la situació, la realitat i les lleis d’aquest país no és excusa per les acusacions fora de lloc que el Cònsol d’Equador va fer contra la Generalitat. És evident que sempre es pot millorar la seguretat, però el més urgent és augmentar el grau de civisme. La falta d’un comportament correcte va ser l’única causa de la fatal imprudència de la nit de sant Joan.

25/6/10

Literaturhaus

Al número 23 de Fasanenstraße, al cor del Berlin snob (a dues passes de les botigues més pijes), la Literaturhaus fa des de 1986 un ambiciós programa de difusió de la literatura: exposicions, conferències, lectures, recitals, o simplement la tertúlia pausada al deliciós cafè-hivernacle o un cop d’ull a les darreres novetats a la llibreria.
En uns despatxos anodins d’un edifici administratiu vulgar, la Institució de les Lletres Catalanes, fundada l’any 1937, esllangueix, malgrat l’esforç del director, Oriol Izquierdo, observant com el CoNCA li pren atribucions i pressupost, com els editors demanen que les seves ajudes les gestioni l’ICIC, com ha d’hipotecar part del seu pírric pressupost en exposicions que no gestionen directament, com l’exorbitantment cara de Quim Monzó, i com el Departament de Cultura la té en l’agonia. Ningú s’atreveix a clausurar-la, això si que no; quin lleig a la memòria de la literatura. Així la Institució pot fer poc més que dedicar-se a honorar benemèrits escriptors traspassats, a mig camí entre el protocol i l’intent desesperat de salvar la memòria.
Si la llengua te una casa per mostrar la riquesa idiomàtica del món, si el CoNCA ha aconseguit la kundshalle per als joves artistes que a Santa Mònica ningú no feia cas, si el KRTU s’ha fet l’amo del convent per a mostrar-hi el pensament i la creació més moderna; perquè la literatura catalana, un puntal fonamental de la cultura, rep tan misèrrim tracte del Departament que la fa invisible?
Convertir la Institució de les Lletres Catalanes en una Literturhaus seria un sortida honorable del tràngol on és i faria una tasca molt més valorada i rendible. Declaro oberta la campanya el favor de la Casa de la Literatura.

22/6/10

No saben, no responen

Aprovar un decret llei tant cabdal pel futur del país com ho ha de ser la Reforma Laboral amb més abstencions que vots a favor no és, precisament, per estar-ne orgullós. Ningú: ni el govern, incapaç, ni l’oposició, impotent, ni els ciutadans, que tenim el que ens hem donat.
Amb l’economia sota tutela europea, amb el resultat d’ahir tot l’arc parlamentari en pes ha donat mostres d’un alarmant tansemenfotisme. Uns perquè, a hores d’ara, els fa por governar i són incapaços de defensar amb convenciment les mesures que prenen, i els altres per temor a donar suport a un seguit de mesures tan poc populars com necessàries, però que haurien dictat encara amb més ma de ferro d’haver estat al govern (és a dir, demostrant un grau d’hipocresia política que els inhabilita per al poder), han abdicat de la sobirania política que els toca exercir i han deixat la política de recuperació econòmica espanyola en mans de l’atzar, de l’humor d’Obama, de les puces dels de Brussel•les i de l’opinió pública financera alemanya.
Fa dies que es diu que el ministre Corbacho és a la corda fluixa. Després del debat d’ahir al Congrés n’hi ha 350 més que l’acompanyen. Aquesta corda te oberbuking.

Dit a el Món a RAC 1 el 23.06.10

21/6/10

L'Alguer i Catalunya a l’era 2.0

L’any 1960 un grup de persones del món cultural català van viatjar a l’Alguer per recuperar els vincles perduts per les guerres. D’aquell viatge, de caràcter poc menys que èpic, se’n va dir El Retrobament. Ara, mig segle després, una altra expedició vol modernitzar i enfortir els lligams de llengua, cultura i algunes coses més entre aquell recó de terra sarda i el Principat.

De vegades els vincles els creen les guerres, les colonitzacions o les migracions. Sovint passen anys sense més alteracions i esllangueixen, però no moren,és impossible que s’extingeixin; i és que els vincles acaben essent part essencial del nostre caràcter, costums i cultura. Després, depèn de la voluntat de cada època, aquests llaços es mantenen, es marceixen o es vehiculen desigualment entre ambdues parts. D’això l’antic imperi britànic en sap molt.
Els prohoms de la cultura que es vam embarcar en la incerta aventura de 1960 per retrobar-se amb la Barceloneta (bell barri mariner) de l’Alguer, no sabien que hi trobarien. En veure que eren rebuts com germans per una munió de gent al moll, no van dubtar ni un moment a entendre que aquell racó de terra sarda i Catalunya, malgrat les vicissituds històriques formaven part d’un mateix tot que en aquell moment es definia fonamentalment per la llengua. Passats vint-i-cinc anys vaig tenir l’oportunitat de participar del segon retrobament, el primer en democràcia, amb les institucions catalanes recuperades i fins i tot amb la ràdio i la televisió explicant l’encontre en directe. La llengua seguia essent un vincle cabdal, però tothom intuïa que ja no era únic. S’albiraven canvis a totes dues bandes del mar. La societat algueresa estava madurant, i el seu antic sentit d’aïllament insular s’estava transformant en una certa idea de nova font de recursos econòmics: el turisme. I quins millors turistes que els germans catalans?
Va haver de passar més d’una dècada perquè comencessin a operar vols directes entre Catalunya i la ciutat sarda, però quan van començar, la realitat d’aquells vincles culturalistes es va modernitzar de cop. Ho explicaré gràficament. Cada tarda arriba a l’Alguer un vol de Londres i un de Girona. Els englesos mengen ‘fish and chips’ i cervesa, els catalans l’exquisida llagosta a l’algueresa i una ampolla del blanc Selle & Mosca. Despesa, 40 euros contra 150. Al cap de pocs dies ots els restauradors de la ciutat anaven a veure el padrí per demanar-li que els ensenyés a recuperar el vel parlar alguerès per poder-se entendre amb els nous visitants que omplien la caixa del negoci.
Avui en dia l’Alguer és una envejable destinació turística mediterrània, la societat i les administracions entenen que cal diversificar l’economia, la globalització els ha situat en un punt equidistant entre dos pols tant poderosos com Milà i Barcelona, i demanen a Catalunya que exerceixi la seva capacitat creadora de sinergies per ajudar-se mútuament en la construcció social, econòmica, cultural i ecològica de la lloable idea d’un mediterrani ciutat. És en això que treballa la Generalitat tant des de Barcelona com des de l’oficina que te oberta a l’Alguer, amb una fórmula similar a com es fa a Perpinyà. Que ningú no pensi en visions més o menys romàntiques d’un pancatalanisme tronat que històricament ens ha donat força mals resultats. I això no vol dir que no es difongui la cultura.
Aquesta setmana s’acompleixen 50 anys del Retrobament. S’ha organitzat un viatge commemoratiu i un programa cultural i festiu impulsat pel consistori alguerès i el govern de Catalunya, però les cites més importants han de ser econòmiques i estratègiques; si s’obren mercats els llaços s’afermen, es renoven, i la resta arriba sol. A l’era 2.0 els vincles històrics es mantenen però les relacions es renoven, tan en llenguatge com en continguts. Als extrems del mapa lingüístic el territori fronterer ofereix un catàleg d’oportunitats, producte del seu caràcter limítrof, que no podem perdre.

Roberto Oronti
L’empresari sard engegarà aviat un diari digital amb temes d’economia, turisme, cultura i espectacles, escrit en italià i català, per crear ponts de comunicació entre els dos territoris mediterranis amb interessos recíprocs. “Podem anar a Roma o a Milà i tornar a casa a la nit, i també podem anar a Barcelona, una ciutat amb un gran potencial turístic i de negocis”, diu l’emprenedor.

Jordi Alcover i Silvia Naranjo
Els dos enòlegs, autors de la Guia de Vins de l’Alguer, van adonar-se de que, a les vinyes alguereses, hi ha varietats desaparegudes a Catalunya, però que van ser autòctones abans de la fil•loxera. Difonent-les, han atret l’interès dels productors catalans per Sardenya, i a l’inrevés. Aviat hi haurà D.O. catalanes amb nous vins monovarietals, originals i amb un mercat per conquerir.

16/6/10

No estem tan be

Aquesta podria ser la conclusió de les jornades sobre el llibre digital que van organitzar dues associacions d’escriptors. Malgrat que s’albira un nou futur per al llibre, hi ha dubtes, pors i malfiances mútues. Quan trigarà a ser negoci, com afectarà la pirateria o quina mena de contractes firmar, van ser algunes de les preguntes que, tot i les saberudes aportacions dels ponents, no van trobar respostes. I és que, probablement, encara no les hi ha.
Immersos tots plegats en aquest oceà de dubtes existencials, no deixa de sorprendre l’eufòria que intenta transmetre el sector amb iniciatives com Libranda, presentada amb grans escarafalls, o milionàries inversions en projectes d’edició digitals com els que farà Abacus, motiu pel qual ha rebut un crèdit concedit per la Secretaria d’Estat per les Telecomunicacions del programa Avanza de 675 mil euros.
I en mig els autors, és clar, a qui algú ja els anuncia que, quan pensin en digital no pensin en la butxaca. Com quedem, que no ha de ser un bon negoci, o només ho serà per a una de les parts? De moment, algunes de les propostes de cessió de drets digitals lesionen clarament els interessos dels autors doncs, descomptats tots els percentatges, el que els queda és un saldo final inferior al de la venda d’un llibre de paper; i això no pot ser.
La por al desconegut ens fa més vulnerables a tots. Enric Faura, d’edi.cat, la va reconèixer, que és una bona manera d’afrontar-la i enfortir-se. Creure que amb la digitalització aviat tot serà magnífic és temerari, perquè no és cert. De moment els únic que guanyen diners en el negoci són els venedors d’e-readers; és clar que aquests (Sony i companyia) sempre hi surten guanyant. No fem volar coloms.

15/6/10

Una vaga vaga

L’escassa convicció amb que Méndez i Fernández Toxo anunciaven la data; la vaguetat de la vaga, si se’m permet el joc de paraules en un afer tan seriós, i la resignació d’avantmà dels sindicats pel que saben és una reforma filla dels criteris de la Unió Europea contra els quals hi tenen poc a fer, està posant el sindicalisme en un tràngol; el de renovar-se o quedar fora de joc per caduc.
Les relacions laborals han canviat molt des de la vaga de la Canadenca, però el sindicalisme espanyol a voltes encara sembla que actuï com si la única relació possible entre patrons i obrers fos l’enfrontament.
En un panorama econòmic, polític, laboral, educatiu, familiar i de mercat que s’ha capgirat en pocs anys, les regles del treball han de canviar a la força. L’eclosió de generacions ben formades per les quals no hi ha oportunitats de feina al seu nivell, el creixement dels autònoms, la compaginació entre vida laboral i familiar o la mobilitat, són realitats d’avui que no tenen resposta en l’encarcarat mercat laboral actual.
Europa no condemna els treballadors espanyols al pacte de la fam, el que diu és que cal modernitzar-se per ser competitius, i treballar millor i amb més eficàcia; i això vol dir esforçar-se molt.
I el dit pels sindicats també va per la petrificada CEOE.

Dit a El Món a RAC 1 el 16.06.10

14/6/10

Una llengua de rècords

El mundial de futbol i les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona posen aquests dies l’esport al davant dels interessos socials, més enllà de la seva pràctica lúdica o competitiva que l’han convertit en un fenomen de masses. El Diccionari General de l’Esport que, dirigit per Rosa Colomer acaba d’editar el Termcat, posa també ara el català en primera línia de l’esport.
Una llengua moderna ha d’oferir als seus parlants tots els recursos necessaris per poder-se mantenir sempre en l’avantguarda social sense abdicar d’ella. Sense llenguatges propis per als nous camps de l’activitat humana i del coneixement un idioma no te cap futur. Però mantenir una llengua ‘al dia’, podríem dir, no és una tasca gens fàcil; el món gira molt de pressa, la necessitat de termes per definir nous usos és constant i vertiginosa i les acadèmies no poden assumir el risc d’acceptar una paraula que, pocs mesos després, potser caigui en un absolut desús. És en aquesta situació de delicat equilibri que el Termcat, Centre de Terminologia, fa des de fa vint-i-cinc anys una extraordinària feina de recerca de dades terminològiques que culminen amb la publicació de vocabularis específics (el primer va ser el de perruqueria i bellesa l’any 1987) i quin material passa després a les comunitats d’usuaris específics per satisfer les seves necessitats expressives.
En aquest sentit, des de 1989 i fins 1992 el Termcat va treballar en un seguit de diccionaris dels esports olímpics d’un reeiximent científic tal, que han estat usats pel Comitè Nacional Xinès de Terminologia Científica i Tècnica (CNCTST) als Jocs Olímpics de Pequín, o pel comitè organitzador del Campionat d’Europa d’atletisme que es farà aquest estiu a Barcelona. El producte final de tot aquell esforç, augmentat i polit, és el Diccionari General de l’Esport, gairebé onze mil termes de més de vuitanta esports en català, els seus equivalents en castellà, francès i anglès, definicions i il•lustracions, lesions, malalties derivades i índex, que constitueixen un corpus d’una importància cabdal per la plena incorporació del català a tots els nivells d’una de les activitats humanes que defineixen més els temps moderns com és l’esport.
De les actituds ignorants dels qui, fa anys, deien que el català no servia per a la recerca científica, i les pioneres dels que, com en Joaquim Maria Puyal en començar les transmissions de futbol a Ràdio Barcelona, va haver de confegir un primer lèxic perquè no n’hi havia, a realitats tan sòlides (també per l’embalum, són 1204 pàgines) com la d’aquest diccionari, el català s’ha consolidat i prestigiat perquè és un idioma que viu i parla del món contemporani. Els reptes terminològics i de vocabulari a que el Termcat s’enfronta cada dia permeten que els catalanoparlants convisquem en igualtat de condicions en aquest món que canvia tan vertiginosament.
Però els lingüistes sols no fan un diccionari que ha de contenir un conjunt de termes propis d’un camp del saber humà, la participació activa de la comunitat de primers usuaris és fonamental. El Diccionari de l’esport no hauria reeixit sense una llarguíssima llista de persones, entitats i institucions d’aquest camp que hi ha fet aportacions, hi ha plantejat dubtes d’ús o hi han abocat els seus estudis i recerques. És una experiència de democràcia aplicada a la llengua summament brillant.
Si el futbol és un motor per transformar el continent africà i el president del Barça és una primera autoritat nacional, potser que tothom qui es mou al voltant de l’esport (practicants, federatius o periodistes) facin un esforç per adaptar els recursos expressius al seu ús quotidià. Superades les barbaritats l’estadi del ‘baix cap concepte’ o ‘tema sanjat’, que han fet fortuna, el nou president blaugrana hauria de saber quins dels seus jugadors porten conquilla. La llengua serà més rica i tindrà més futur.

Jean Marc Pujol
El ple municipal de Perpinyà, ciutat de la que Pujol n’és l’alcalde, ha decidit per unanimitat la cooficialitat del català a l’ajuntament per ‘explicar a la població que tenim una identitat catalana, que estem orgullosos d’ella i que la volem promoure’, diu la moció. La decisió s’empara en textos internacionals i en la pròpia constitució francesa. Ara cal que no quedi en paper mullat.

Intel
La companyia informàtica bloqueja el registre de la marca catalana Wattpic Energia Intel•ligent perquè conté la paraula ‘intel•ligent’. Al•lega que, si no es coneix el català, es llegeix com a dos mots separats per un punt: ‘intel’ i ‘ligent’, i Intel és un nom seu. Els directius de la marca catalana consideren ridícul que els d’Intel creguin que es volen aprofitar de la seva fama.

9/6/10

L’engalipador Millet i els bordegassos

Si Fèlix Millet va aixecar la camisa a l’ajuntament de Barcelona en pes i al conseller Castells en persona per a intentar consumar un altre dels seus suculents delictes; llavors, no només estem davant d’un autèntic rei de la conxorxa que deixaria petit Calígula, sinó que vivim administrats per una colla d’individus amb una visió de la realitat massa limitada com per merèixer l’honor de governar-nos.
I si no, a que venia l’enorme i inusitat interès de l’ajuntament de Barcelona per tirar endavant l’hotel del Palau bo i tenir l’oposició del veïnat? I si no, perquè el conseller d’economia va firmar una permuta sense esperar els informes preceptius? Avui són Castells, Hereu o García Bragado, com ahir ho van ser una rastellera de consellers de cultura, patrons patricis del consorci, interventors, síndics...: ‘Jo no ho sabia’, ‘No ens ho imaginàvem’, ‘Jo no hi tinc res a veure’; però el resultat de tota aquesta ignomínia causada per la inoperància i ineptitud de part de la classe governant a Catalunya des d’abans del tripartit, és un seguit de paios que s’han fet d’or a costa dels contribuents, una colla d’inútils que no saben no responen, i no van veure res i una justícia que,de tant poc i tan lleu com actua, s’està posant a l’alçada de la brutícia en que s’ha convertit el cas Palau.

Dit a El Món a RAC 1 el 10.06.10

Brega de cooperatives

Les fusions ja no només són cosa de les caixes. La botiga Actua de Mataró (1000 metres de jocs, material didàctic i afins), fins la setmana passada participada per Abacus en un 75 % i Robafaves en un 25, s’ha convertit en la primera botiga Abacus del Maresme perquè el soci gran ha absorbir ell petit en una operació, com a mínim, polèmica. Segons Abacus el motiu de la fusió “és per la voluntat de la cooperativa de donar continuïtat al projecte”, segons Robafaves “Abacus ha fet valer el seu paper de soci majoritari per imposar uns acords i absorbir Actua en contra de la nostra voluntat”. A Mataró, una endormiscada ciutat on no passa gairebé mai res, i el que passa sempre es ventila de portes endins, la guerra de cooperatives esbombada pel setmanari Cap Gros és el tema de la temporada, ni tan sols eclipsat pels tripijocs de Caixa Laietana.
El projecte Actua fins ara no se n’ha sortit. S’hi han perdut diners, es deuen 360 mil euros en concepte de lloguer del local a l’empresa municipal propietària del recinte, i ha estat un dels factors de l’aguda crisi que sacseja la veterana Robafaves. De moment el consistori ja ha subrogat el contracte de lloguer a Abacus, que anuncia que farà “un important projecte cultural i educatiu per Mataró i la comarca”. Per la seva banda, Xevi Vilert, president de la cooperativa Robafaves diu a l’esmentat setmanari que ara planteja “renovar-se, reinventar-se” i desmarcar-se del projecte Abacus amb un projecte personal i diferent”.
La veritat és que la competència llibretera es posa molt dura a la capital del Maresme. A més d’Abacus i Robafaves, no trigarà pas massa a obrir un Corte Inglés, amb el seu corresponent departament llibresc. Caldrà llegir molt.

7/6/10

Els anys fundacionals

Engegar un govern és una tasca ingent que es pot construir des del mimetisme amb el que hi ha, o a partir de paràmetres que entronquin amb la tradició i les necessitats socials. Albert Manent, que va ser Director General al Departament de Cultura els primers anys, relata aquella epopèia, no exempta de trifurques, a ‘Crònica política del departament de Cultura’ (A Contravent).

En la moderna gestió de l’actual Departament de Cultura no se si hi ha algú que, de tant en tant, s’aturi a pensar en les enormes dificultats i complicats tràngols pels que ha passat durant els escassos trenta anys d’història, des que Max Cahner s’en va fer càrrec l’any 1980. I és que, en una àrea de govern tan sensible com cultura i amb una estructura com la de la Generalitat, que s’ha anat fent ‘work in progress’, el relat polític, adminitratiu, i fins i tot humà, és, en bona mesura, una part intrínseca de la història moderna de Catalunya. Per això crida l’atenció el llibre d’Albert Manent (Premià de Dalt 1930), un dels pocs càrrecs de la casa que va sobreviure a tres consellers i mig.
La principal virtud del treball és la reivindicació, narrada i abastament argumentada, de l’obra de Max Chaner; però la defensa aferissada que Manent fa de la pervivencia de l’estructura que el conseller va engegar damunt les persones i l’avenir dels temps, es converteix en el principal escull del llibre: el relat de les èpoques de Joan Rigol, Joaquim Ferrer i Joan Guitart sóm més una autodefensa de la seva permanencia en el càrrec de Director general de Difusió Cultural, que la crònica política que aquells anys reclamen.
Jordi Pujol va trencar momentàniament la seva malfiança envers els intel•lectuals quan va proposar Cahner crear el departament de Cultura. La dualitat d’intel•lectual i home d’acció d’aquell català nat a Alemanya seduïa el candidat a president. El temps li va donar la raó. En aquell estret casalot del carrer Sant Honorat Cahner va aixecar els fonaments del que havia de ser una instància administrativa destinada al redreçament nacional des de la cultura. L’Albert Manent en va ser nomenat director general del que concernia amb l’activitat creativa. Massa per a un home sol, encara que es voltés de bons col•laboradors i que portés el prestigi del cognom.
Hi ha qui, com l’Agustí Pons, diu que el caràcter temperamental de Max Cahner, sovint no facilitava les coses, i potser va ser causa de que no continués. Jo, que vaig conèixer personalment i tractar sovint Chaner poc després, prefereixo el seu to a voltes irat quan les coses no anaven com ell previa, que no pas l’actitud tova i despreocupada d’alguns dels posteriors hostes del Palau Marc, seu central del Departament de Cutura de la Generalitat.
Poc després d’haver estat nomeat cap de prmesa del Departament de Cultura, l’any 1986, l’Albert Manent em va venir a veure al meu despatx convidant-me a dinar. Les xerrades amb ell van ser sempre molt amenes i enriquidores, tot i que era evident que la seva intenció era saber de primera ma les intencions dle conseller Joaquim Ferrer de canviar, com a mínim, tres dels directors generals, entre els quals estava ell. Finalment va aconseguir que Lluís Prenafeta, aleshores secretari de presidència, bloquegés, els canvis que Ferrer intentava fer per tal de modernitzar el sentit de cultura, que ell ja albirava que estava apartant-se a cor que vols dels criteris fundacionals de l’equip Cahner, i donar una certa sortida honrable al fracassat pacte cultural de Joan Rigol que Pujol, havent recuperat i augmentat la seva malfiança envers els intel•lectuals, mai no va voler entendre.
Va ser Joan Guitart qui va aconseguir transformar l’estructura i els objectius del departament, agilitzar-lo i, sobretot, modernitzar-lo. Va ser molt criticat pel pacte amb el ministre Semprun, tot i els avantatges que va signficar per la cultura catalana. Llavors, els temps ja havien canviat, la primera etapa de consdtrucció havia conclòs, malgrat tot, amb força èxit.

Sònia Moya
Amb ‘Gramàtica de l’equilibri’, un poemari sobre la vida en parella, ha guanyat la 46a edició del Premi de Poesia Amadeu Oller dirigit a poetes inèdits menors de 30 anys, el guardó més prestigiós dedicat als inèdits i que gairebé mai s’ha equivocat. O sigui que apunteu-vos aquest nom, perquè probablement som davant una de les veus literàries amb més futur de la literatura catalana.

Joan Manuel Tresserras
Les veus que diuen que el conseller compta els dies que li queden són ja clamor cosa que no diu gaire en favor del govern. Ara també se sap que no pensa anar a cap llista ni que li ho demanin. Feia anys que no se sabia de cap polític de govern que tingués tantes ganes de deixar-ho de ser. Ja se sap que, quan més negats, més s’aferren a la poltrona. I a Cultura n’ha passat cada un...

3/6/10

Netanyahu al far west

El rebombori mediàtic i diplomàtic arran de el rabiós atac israelià a la flota humanitària no servirà exactament per res. Ambigua com sempre l’ONU pel complicat equilibri al Consell de Seguretat; impotent l’OTAN perquè un organisme tutelat pels Estats Units se n’estarà molt de pressionar realment a Israel per molt que l’atacat sigui membre de l’aliança; inexistent la Unió Europea, i dèbil fins i tot l’agredida Turquia per l’incerta mediació que ha apadrinat amb el Brasil en favor d’Iran, Netanyahu havia calculat molt be la jugada abans d’ordenar l’exagerat i brutal atac.
Total, la seguretat de les aigües internacionals te tantes garanties com res, no hi ha més acusacions als detinguts que la d’emigrants il•legals, i les discrepàncies d’alguns ministres no passaran de ser un afer interior.
Que aconsegueix a canvi Netanyahu? Demostrar que ni Síria, ni Iran, ni Hamas, ni el fràgil dret internacional, no tenen res a fer contra la política que fonamenta la seva seguretat en l’agressió permanent i desmesurada. És la llei del far west: el més violent imposa la raó, i els que protesten acaben al cementiri, i allà ningú no es queixa.

 
Dit a El Món a RAC 1 el 02.06.10

Noves professions

A la Xina hi ha escriptors que s’hi guanyen la vida; aquí encara no, però escriure textos d’encàrrec per a blogs i portals d’internet comença a donar un cert rendiment. Fins i tot s’ofereixen feines d’aquesta mena a través del Servei Català d’Ocupació. La plataforma de blogs temàtics Estol.cat ha fet una prospectiva entre escriptors presents activament a la Catosfera, oferint-los de col•laborar amb continguts de caràcter literari per al seu blog ‘Lletres de batalla’. Demanen entre 5 i 20 entrades per mes i ofereixen a canvi entre 8 i 16 euros per tot.
A la Xina, on la revolució cultural potser va passar per alt el fulletó, avui en dia hi ha un bon grapat d’escriptors que redacten relats per episodis per a portals d’internet i, diuen, en viuen; com ja és un altre tema. Aquí encara estem en beceroles, però si ja ha desembarcat l’iPad, no crec que triguem a veure algun intent. De ja hi ha qui ha fet propostes per redactar un fulletó per a iPhone.
I per is els ingressos dels escriptors no haguessin minvat prou, entre la crisi i la pirateria, va CEDRO i anuncia que, degut al descens de recaptació per còpia privada (més d’un 40% en 2009), la pòlissa d’assegurances que l’entitat de gestió te subscrita per a tots els socis caducarà el pròxim 30 d’abril i no es renovarà.
Menys mal que ens queda Portugal, on s’interessen per la literatura catalana gràcies a l’Associació Catalunya Presenta. El passat dia 26, a la llibreria lisboeta Pó dos Livros, es va presentar l’edició lusitana de ‘Casa de Misericòrdia’, de Joan Margarit, traduïda per Rita Custodio i Àlex Tarradellas i editada per Ovni. Aviat es presentarà l’edició de les ‘Veus del Pamano’, traduïda per Jorge Fallorca. I n’hi haurà més.