30/4/09

EL RELLEU A PUNT

Dijous Passat a la Imma Bellafont li va doldre no ser a la seva llibreria, La Tralla de Vic, però tranquil•la sabent que en Josep, Guillem, en Quico, en Biel i la resta de l’equip portaven la diada a bon terme, va ser a Barcelona per viure el seu darrer Sant Jordi com a presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya. El pròxim mes de febrer toca renovar la junta i ella no s’hi tornarà a presentar. Diu que n’està cansada, i a ningú no estranya, doncs la presidència no ha resultat fàcil: La divisió al propi Gremi en part per la polèmica qüestió d’Abacus i en part per desavinences polítiques (sic!), van afectar l’entitat a l’hora d’enfrontar-se al gran i vertader problema: la crisi de les petites llibreries independents, peça cabdal en la distribució del llibre en català, i la competència ferotge dels grans grups que de sempre s’han mostrat contraris al preu únic del llibre.
Però amb encerts, ensopegades i algun estirabot la Imma i el seu equip se n’estan sortint prou bé. El compromís d’Abacus amb el preu únic i el treball amb el Departament de Cultura per ajudar les petites llibreries i les que més promoguin el llibre en català, s’està encarrilant en propostes i projectes concrets alguns ja explicats en aquest espai. No acabaran amb la complexa crisi, tan de bo fos una simple qüestió de llibres, llibreters, lectors i editors, però ja hi ha un diagnòstic i les receptes són a punt.
La Imma desitja que tot aquest ingent treball tingui una línia de continuïtat, per això ha aconseguit el compromís d’Antoni Daura, de la llibreria Parcir de Manresa perquè presenti la seva candidatura a la presidència del Gremi. A l‘espera de si hi ha algun altre candidat, és clar.

26/4/09

VIRUS GLOBALS

Amb la globalització el concepte de pandèmia, malaltia epidèmica estesa a molts països, està perdent sentit, perquè avui en dia qualsevol malaltia que aparegui en una punta de món arribarà a l’altre en pocs dies. Així són les coses. Però tampoc no ens alarmem més del compte, la informació entre les autoritats sanitàries d’arreu també és global i corre per tot el món.
Vull dir que, si es confirmen els tres casos que analitzen al Clínic haurem d’estar una mica més atents que d’habitud a qualsevol afecció de les vies respiratòries, tampoc no cal que ens agombolem des de primera hora als serveis d’urgències, ni deixem de besar els amics i parents que tornen de viatge, encara que sigui de París, ni, sobretot, deixem de menjar carn de porc, perquè la grip porcina no es contagia pel pernil dolç.
La globalització escampa les malalties i atia la col•laboració entre institucions i professionals de la salut, però també fa que els falsos temors s’escampin. No fem córrer la brama sense motiu.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.04.09

FER TERRITORI I CULTURA (i 2)


La pròxima manifestació commemorativa de la batalla d’Almansa no estarà encapçalada pels vells líders hereus directes de Fuster; serà gent més jove qui porti la pancarta el proper dia 9 a València. El relleu generacional passa també per una nova forma de construir la llengua, la cultura i el país, lluny dels clàssics supòsits intel•lectuals i polítics que mai no han aconseguit vertebrar-los. L’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, l’Institut del Territori, l’Institut de la Memòria Històrica, l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, la Institució Joan Fuster, el futur Institut de Política Lingüística o els 24 centres culturals associats a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània que hi ha per tot València són els exemples d’aquestes noves formes de fer, d’aquests nous llenguatges de la cultura socialment transformadora.
De tots els projectes que es couen ‘portes endins’ de l’Octubre –és a dir, sense una presència habitual a la programació pública del centre-, l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga i l’Institut del Territori són, probablement, els que millor defineixen el treball de vertebració territorial com a eix d’estructuració cultural que s’està fent des de València.
El primer està presidit per Ferran Villalonga (València 1960), Cònsol d’Espanya a Nova York i ex president de la Fundación Telefónica, i aplega la pràctica totalitat de les cambres de comerç, col•legis professionals i organitzacions empresarials i econòmiques dels territoris de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM) d’Elx a Perpinyà i les illes. El llibre blanc de les infraestructures de l’EURAM que està elaborant a partir de debats crítics a cadascun dels territoris, representa una de les iniciatives més importants per avaluar les necessitats econòmiques de la zona, un projecte que, sens dubte, pot ser assumit per totes les institucions que gestionen l’àrea.
Per la seva part, l’institut del territori genera elements de reflexió sobre els actuals models de creixement econòmic depredador, un problema especialment greu a València que rep l’atenció I la crítica de les instàncies de la Unió Europea.
Les diverses actuacions d’aquestes dues entitats que treballen sota el paraigües estructural d’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) estan aportant uns elements que fins ara no havien existit al debat cultural del territori. Ja no es pot parlar d’unitat de la llengua o de dinàmiques culturals sense tenir en compte els eixos de comunicació, els centres de logística o els plans estratègics per a la generació d’energies netes. La globalització ha vinculat la cultura clàssica als problemes de les societats modernes i, a la vegada, ha empeltat les velles disciplines de la gestió social d’elements cultural. Tot plegat conforma un nou llenguatge ric, divers, plural i multidisciplinar des del qual s’han d’afrontar els problemes històrics de les societats dels nostres dies. ‘Els empresaris estan per fer negocis sense importar-los els límits territorials o les desavinences culturals’, diu Eliseu Climent. La cultura supera estadis locals i vertebra realment un territori cavalcant a lloms de l’economia i el comerç. Sempre havia estat així, o si més no, abans que la política o malbaratés. Recuperar aquesta dinàmica està fent d’OCCC un modèlic centre d’avantguarda que actua sempre sota la inquieta i malfiada mirada de les administracions. Lògic, les interpel•la.

+
FRÉDÉRIQUE BERLIC

Aquesta fotògrafa de Bourg Madame he remogut domicilis particulars i arxius de París, armaris de masos i col•leccions de diaris per reconstruir gràficament l’èxode de milions de persones anònimes el febrer de 1939 per la frontera francesa. L’exposició ja s’ha vist a la seva vila i fins el 3 de maig a Martinet de Cerdanya. A l’estiu, en versió catalana, estarà a Bellver de Cerdanya. Els refugiats no il•lustres encara esperen que algú d’aquesta banda de la frontera, de casa, faci una tasca així.

-
OLEGUER SARASNEDAS

Fa vint-i-cinc anys, quan només n’era redactor, Catalunya ràdio va sorgir de res fins arribar a ser l’emissora més escoltada a tot el país durant 14 anys. Ara que n’és director, amb una gestió que l’hauria indignat quan només era un simple treballador, ha dilapidat a penes amb sis mesos la feina seriosa de centenars de professionals durant més d’un quart de segle. El seu cessament i el del seu equip hauria de ser immediat abans que l’emissora no caigui a les audiències de 1983. Ritme el porta.

22/4/09

DIGNITAT DE SANT JORDI

Sant Jordi va començar ahir: 18h. festa del programa de TVE Continuarà a la Casa Fuster. 20h. festa de la revista Qué Leer A la Llotja de Mar. 22h. festa Omnium Cultural i Ànima a la sala Luz de Gas. I continua avui: 14h. Dinar del Grup 62 al Condes de BCN. 20.30h Festa clandestina (ningú no ho diria per la gentada) de El Mundo a l’Speakeasy. 21h copa de la trobada d’il•lustradors a Casa Anita, i 21.30h festa del Grup Planeta a la sala Luz de Gas. I si queda temps i no estem massa estressats, traurem el nas per alguna parada, si els famosos que també firmen, els mediàtics i en Gala ens ho permeten. Ja poden venir ministres, que això és Sant Jordi, per si algú encara creu en la festa nostrada.
Ja se que l’actitud resistencial d’en Jordi Coca no anirà enlloc, però com a mínim és honesta i reclama la dignitat professional que molts escriptors han oblidat empesos per la volàtil fama warholiana dels cinc minuts.
L’Isidor Cònsul és d’aquesta mena també, però estar fent d’editor de Proa, un segell central de la narrativa catalana, durant una bona colla d’anys no li ha deixat més solució que adaptar-se a les circumstàncies; això si, amb una dosi de dignitat que ja voldrien molts. Els seus llibres porten enguany les faixes dels premis Ciutat de Barcelona, Crexells, Salambó, Nacional de Literatura, Nacional de Poesia i Llibreter, guardons gens sospitosos. Però el cos a voltes fa males passades, i la delicada salut l’obliga a deixar el lloc a Josep Lluch per dedicar-se a l’assessorament, amb èxit seguríssim, del segell que ha estat editant. Molta sort als dos, i no perdis l’optimisme ni la voluntat, Isidor. Amb la bogeria de Sant Jordi o sense, estem sempre amb tu.

JORDI SI, PERÒ SANT...

Fins no fa tants anys Sant Jordi era el dia dels llibres i la literatura, de les roses i els enamorats, de l’esclat joiós de la primavera damunt d’un país petit i que a penes sortia als mapes, però que existia per la voluntat profundament cívica de la seva gent. I aquesta era l’autèntica dimensió de la diada: la demostració del civisme i la voluntat del poble català de ser, malgrat tot. Sense intervencionisme polític, sense tacticismes, sense negociacions.
Avui la literatura catalana viu una època de desprestigi, no tant per la seva qualitat com pel menyspreu d’alguns poderosos mitjans de comunicació. La diada ha estat envaïda per escriptors espanyols, freaks de tot pelatge, personatges de la tele i impostors que mai no han escrit dues ratlles però que firmen llibres. Les roses es panseixen abans pel canvi climàtic i els amants s’envien sms per sant valentí. La festa del civisme s’ha convertit en un carnaval i la voluntat del poble català en dues ratlles al facebook.

Dit a el Món a RAC 1 el 23.04.09

SANT JORDI 09. LA LITERATRA CATALANA EN LA CRUÏLLA

Atrapada entre la imperiosa obligació de vendre i la necessitat d’ajudar a recuperar el prestigi que la llengua ha perdut els darrers anys, la literatura catalana viu una època d’incertesa a la qual una erràtica política editorial, l’actitud negligent de part de certa crítica i la mesquinesa en el tracte que rep de molts mitjans de comunicació, hi col•laboren activament. Malgrat tot, escriptors, editors i llibreters esperen que Sant Jordi redimeixi un any més la creació en català i els compradors siguin generosos amb les novetats que s’hi presenten.
Que per Sant Jordi el negoci editorial de Catalunya factura, com a mínim, un 20 % del total anual no és cap exageració, la qüestió és saber com i de quina manera repercuteix en la literatura. Si durant els anys setanta i vuitanta la diada va suportar amb vitalitat i constància el progressiu creixement de vendes del llibre en català basant-se, majoritàriament, en la creació literària i en algun producte extraordinari tipus els llibres de l’any que feia 62 o els luxosos volums profusament il•lustrats d’Enciclopèdia, a partir de principis dels noranta aquesta dinàmica s’esqueixa poc a poc fins al campi qui pugui actual que situa la literatura en català com un gènere més, i fins i tot en recessió, dels molts que competeixen per suportar l’imprescindible augment de vendes de cada Sant Jordi que segueix necessitant la indústria editorial per sobreviure, amb crisi o sense.
La irrupció del món editorial espanyol, que descobreix que la diada potser és una peculiaritat local però fa vendre molt, nega llibreries i parades de títols i autors, molt més mediàtics la majoria, que van colgant els catalans fins a convertir-los, exactament, en això: una peculiaritat local que passa gairebé desapercebuda per a la majoria del públic i dels mitjans.
Paral•lelament a aquest desembarcament, quina cara més patètica és l’esmorzar que ofereix cada any un hotel a canvi d’una fotografia col•lectiva més pròpia d’un camp de refugiats o d’un estadi de futbol que no pas d’una diada cultural, la llengua catalana entra definitivament en l’actual època d’esllanguiment i pèrdua de prestigi que afecta de manera directa a la difusió de la literatura escrita en la llengua pròpia. No és aquí el lloc per analitzar perquè el català va de mal borràs si, teòricament, hi ha més instruments per a la normalització, sinó de testimoniar que, en part degut a això, ja han passat els millors anys de l’eslògan ‘Per Sant Jordi el Sant Jordi’, pleonasme ridícul, però que evidenciava que, l’adquisició de la novel•la guanyadora del llavors més important guardó literari català era tant habitual aquell dia com comprar una rosa.
Premis i media, un esquer
Un llibre amb premi sempre es ven més, diu una màxima editorial. Ara de premis de novel•la ben dotats n’hi ha més, i alguns, fins i tot, amb major difusió periodística que el Sant Jordi. Sense desmerèixe’l en absolut, ‘El nas de Mussolini’, de Lluís-Anton Baulenas (Proa), haurà de compartir els honors de la diada amb ‘L’últim home que parlava català’, de Carles Casajuana (Planeta), guanyador dels 90.000 euros del premi Ramon Llull. I tal i com estan les coses, no està tant clar que la butxaca dels lectors doni per a comprar dos premis grossos. I això sense oblidar-ne de menys ben dotats com el Josep Pla, que enguany ha situat ‘El silenci’, de Gaspar Hernandez (Destino) al cap de munt de les llistes de vendes. Només el grup 62 edita cada any les obres guanyadores de fins a 37 premis.
Fins i tot els guardons per a nous autors, com el prestigiós Documenta, guanyat en la darrera edició per ‘Twistanschauung’, de Víctor Garcia Tur (Empùries), o els que tenen una bona implantació territorial, com ‘Com una pedra’ de Dolors Borau (Columna) premi Pin i Soler de Tarragona, malden per fer-se un forat per Sant Jordi.
Però l’estratègia comercial dels premis literaris fa anys que no salva un compte d’explotació, els escriptors perden presència pública i la literatura no dona prou per mantenir el negoci editorial. És per això que el gremi s’inventa els populars ‘llibres mediàtics’, dels quals els cèlebres monòlegs d’Andreu Buenafuente, editats per Columna, en són el millor exemple en tots els sentits: es el més popular d’entre tots els personatges televisius, els seus llibres es venen a dojo i, a anys llum d’algunes nicieses que es publiquen seguint la seva estela, són textos prou dignes i vàlids per a algú que, probablement, mai no hauria llegit en català si no hagués estat per l’humorista televisiu. El problema són algunes seqüeles, imitacions vulgars on l’únic que compta és la cara popular de qui ho firma (i que evidentment no ho escriu) o el trobar una portada i un nom amb prou ‘ganxo’, encara que el que hi hagi a dins no tingui ni cap ni peus, simplement, perquè el famós o programa de tele en qüestió no dona per a un llibre.
Aquest abús de l’esquer mediàtic tant en català com en castellà, ha acabat omplint les parades de Sant Jordi d’individus que, ni ells mateixos, saben el que fan allà. Encara recordo la cara de perplexitat pel que estava vivint del corredor de motos Jorge Lorenzo, que l’any passat firmava exemplars d’un llibre sobre la seva vida (sic?).
Literatura o llibres
Però per ridícules que siguin situacions com aquesta, la presència de famosos que firmen llibres ha contribuït a fer vendre més per sant Jordi, de tal manera que la diada ja ha deixat de ser una diada de la literatura i la lectura per ser un dia del comerç de paper imprès, diaris inclosos, i de sortir al carrer, no pas a la recerca d’un exemplar firmat per un escriptor, sinó d’una foto amb un popular (la categoria social dels imitadors va molt buscada) o, simplement, un freak mediàtic qualsevol.
De res va servir, és clar, la protesta simbòlica d’uns quants autors com Jordi Coca, Jaume Benavente o Baltasar Porcel, retirant-se als jardins de l’Ateneu per atendre els seus lectors, la maquinària comercial ja els ha engolit, com ha engolit a la resta d’escriptors catalans. ‘Crackòvia’ o ‘Pep Guardiola, de Santpedor a la banqueta del Camp Nou’ (Columna) aniran molt més buscats que no pas la majoria de llibres literaris, tret de dos o tres noms molt puntuals potser, ‘Amb ulls americans’, de Carme Riera (Proa) o ‘Els racons de la memòria’, d’Isabel Clara Simó, (62).
Per contrarestar aquest vendaval que s’endu la literatura de la diada més nostrada de la cultura catalana, per mirar d’aixecar comercialment el sector i, com a mínim, salvar les aparences, que ningú no digui que ens hem venut fins i tot la tradició, cíclicament apareixen tendències que pretenen atreure el gran públic. Primer van ser els llibres dits de No ficció, paràfrasi del terme comercialment maleït ‘assaig’. Les editorials s’hi van llençar de manera ferotge, i han funcionat prou bé durant uns anys, tot i que ara, tret d’excepcions com ‘Sobre els plaers’, de Joan Barril (62) o ‘La festa dels sentits’ de Sebastià Serrano (Ara llibres) i les temàtiques relacionades amb la psicologia casolana, ja van de baixa.
Després va tocar l’època dels relats històrics situats imperiosament abans del segle XIV i, si pot ser, amb monestirs i altres obres arquitectòniques pel mig, tot seguint l’estela de ‘La catedral del mar’ d’Ignacio Falcones (Rosa dels Vents). Les espectaculars xifres de vendes en algun cas, com ara ‘El pont dels jueus’ o ‘La venjança del bandoler’, els best sellers de Martí Gironell (Columna), han fet pensar en que, per fi, s’havia trobat el filó del best seller català. ‘Barcino’, de Maria Carme Roca (Columna), premi Nèstor Luján de novel•la històrica o ‘La vostra sang’ de Francesca Forrellad (Àngle editorial) poden ser dues apostes pels afeccionats al gènere.
Tot i que ara sembla que aquesta tendència s’està dissipant, i el que està de moda i tots els editors busquen desesperadament és la novel•la negra, tant mal vista que havia esta en temps d’ortodòxies esquerranoses! En català a penes n’hi havia fins fa ben poc. Tret d’incursions puntuals, només Andreu Martín treballava curosament el gènere. Ara, sobretot arran de l’espectacular èxit de les trobades BCnegra i del treball incansable del llibreter Paco Camarassa, de Negra y Criminal, el negre es ven, interessa els lectors i sembla que, a hores d’ara, és una de les claus que pot ajudar a recuperar per a la literatura catalana el prestigi i els lectors perduts en la diàspora dels temps i la transformació de la societat i el país.
‘La Mirora mata els dimarts’, de Josep Torrent (Pagès editors), premi Ferran Canyameres, ‘Wendy ataca’, d’Andreu Martín (Bromera) o ‘Mans lliures’ de Jordi de Manuel (62) són títols atractius d’aquest sant Jordi per als interessats en el gènere negre de totes les edats.
Una alternativa
A hores d’ara el lector es deu estar preguntant si, en mig d’aquest batibull de títols, gèneres, modes, tendències i ànsies de vendre malgrat la crisi, hi ha espai per als llibres que haurien de confegir un dels mínims corpus geodèsics de la literatura: l’assaig, la poesia, les memòries, -apostem per ‘La meva veritat’, segon volum de memòries d’Ootavi Fullat (Angle editorial)-, la crònica...
‘Obra poètica i altres escrits’, del malaguanyat Andreu Vidal (edicions del Salobre) no sortirà a les llistes dels més venuts como potser si que ho farà ‘Noves cartes a un jove poeta’, de Joan Margarit (Proa), però l’obra lírica del mallorquí és un d’aquells títols que fa que una literatura tingui el gruix necessari per sobreviure a la diàspora merajadora d’un mercat que es debat entre consolidar una indústria que trontolla i una cultura que minva.
Però per damunt de les sotsobres del negoci, de la desafecció de molts lectors fàcilment influenciables pel menyspreu mediàtic, pel retrocés real en l’ús social de la llengua o per les, de vegades, ben estranyes polítiques editorials, la literatura catalana seguirà existint amb bones obres poc venudes, males obres molt venudes i a l’inrevés, amb autors populars i escriptors desconeguts i, sobretot, amb la voluntat col•lectiva d’explicar-se, que és existir. Fins i tot enllà de Sant Jordi.

Publicat al suplement de Sant Jordi de El Mundo de Catalunya

19/4/09

LA REALITAT D’OCTUBRE (1)


Dos anys i mig després d’haver inaugurat l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), que està tornant a posar a València al capdavant de l’avantguarda cultural, el seu promotor, l’Eliseu Climent, està completant el procés d’institucionalització de tots els projectes en els que es treballa des de l’antic edifici de El Siglo Valenciano. A ningú no escapa que l’objectiu d’aquest procés sigui el relleu gradual al front de l’entrellat d’associacions i fundacions que l’editor ha impulsat.
L’Eliseu farà 69 anys enguany, i es dedica a l’activisme cultural català des dels temps d’estudiant a la universitat. Ell es mostra incansable i pletòric, però ja són dies. Contra el temor que s’havia dit a voltes de que, quan ell baixés la guàrdia, el futur de totes les activitats de defensa de la llengua i la cultura catalanes a València entraria en una fase de declivi, o si més no d’incertesa, el millor antídot és passar-se un dia qualsevol per l’Octubre i comprovar com els 3..500 metres del centre treballen a ple rendiment.
La programació cultural, la canalla de les escoles, els cursos i tallers, la redacció del setmanari El Temps i la llibreria Tres i Quatre conformen part de l’aspecte extern de l’OCCC, la pell i els sentits del centre. Però tot aquest bullici que gestiona l’eficaç Emili Payà, un dels col•laboradors més antics de Climent, ocupa uns 1.200 metres quadrats de l’edifici de quatre plantes i soterrani. És als altres 1.700 on es cou el llarg i temperat procés d’institucionalització de tots els projectes que abraça el que el propi promotor defineix com ‘la vida Fuster’, en directa al•lusió a Joan Fuster, de quin llegat Eliseu Climent n’és marmessor.
Totes les institucions civils que abasten l’àmbit lingüístic català conformen el teixit que està fent que, qualsevol idea que es pugui gestar dins d’aquest espai, tingui lloc d’acollida en aquesta fàbrica d’estructures de gestió en que s’està convertint l’OCCC. És gràcies a la participació activa i crítica de la societat civil, més enllà d’ideologies o estratègies locals, que el projecte està prenent aquest caire institucional. Empresaris, financers, historiadors, regidors, ecologistes, geògrafs, investigadors, medievalistes, lingüistes, comerciants o economistes de tots els territoris s’estan incorporant a l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, l’Institut del Territori, a l’Institut de la Memòria Històrica, a l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, a la Institució Joan Fuster, al futur Institut de Política Lingüística o participant a les activitats dels 24 centres culturals associats a l’Octubre que hi ha per tot el territori. A la llarga potser sigui aquesta via la que vertebri un territori respecte del qual ni la llengua i la cultura, ni la classe intel•lectual ni la política han estat capaces de fer-hi mai gran cosa per donar-li un cert sentit.
En una època en que la política s’ha guanyat el descrèdit a pols, a la vella societat civil li toca arremangar-se, ni que sigui per defensar estrictament els seus interessos, que ja és molt. Superant estadis ideològics i generacionals, el que pretén l’OCCC és que totes les iniciatives hi trobin recer. Els logotips i les estructures fundacionals prenen el protagonisme a les persones. Els temps canvien, la realitat és tossuda. A Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la València medieval, treballen per entendre i vertebrar el futur.

+
JUAN MARSÉ

Dijous serà el primer escriptor català en rebre el premi més prestigiós de les lletres espanyoles, el Cervantes. Si ha calgut esperar 32 anys perquè aquest premi reconegui els autors catalans, amb noms de prestigi internacional com Goytisolo, Gil de Biedma, Barral o Vázquez Montalbán, vol dir que hi ha unes quantes que no funcionen en matèria cultural a l‘estat, que és com dir que, cada cop que algú s’omple a boca de la diversitat i bla, bla bla, ho diu per dir, però ni s’ho creu ni ho practica.

-
BETH RODERGUES

No se si és casualitat si o algú ha donat la consigna de promocionar aquesta cantant fins afartar la clientela. Si no en vau tenir prou d’ella a les seves constants aparicions a programes de TV3, ara us la torneu a trobar fins la sopa en un seguit d’espots de la Generalitat. A més, el dia de Sant Jordi la podreu tornar a escoltar a l’espectacle ‘Detotarrel’, que organitza la Plataforma per la Llengua. Que no hi ha més cantants al país? O es que no són tant simpàtiques a ulls d’ERC?

16/4/09

BALCONS I TERRASSES

Els que vam construir la pel•lícula de la nostra infantesa amb la vida que vèiem passar des del balcó de casa mentre jugàvem amb els cotxes de miniatura pels geranis de l’àvia, sabem de la capacitat de descobrir móns que tenen els balcons de Barcelona. Entusiasmats per aquesta idea, potser perquè de petits van fer el mateix, en Lluís Bosch i l’equip de publicacions de l’Institut del Paisatge Urbà de BCN, han fet un homenatge al balcó en forma de llibre. Li van demanar a l’Anton Maria Espadaler que l’escrivís i al gran Ramon Manent que el fotografies i així ambdós fan el saludable exercici de mirar el balcó des de la ciutat, d’interpretar-lo, de relacionar-lo amb l’art i la història i d’interpel•lar l’època segons l’obertura i com mira la ciutat. El resultat d’aquesta col•lecció de rostres ciutadans és imponent, un llibre de Sant Jordi per als que passeu de best-sellers, mediàtics i premis, sens dubte. I ull viu a la tardor, perquè n’anuncien un altre de potent, el dedicat a la Barcelona de la il•lustració, potser l’època menys coneguda de la ciutat.
La gent del Grup 62 no caben en un balcó ni tant sols reduint tots els seus editors /es a la mida d’una caricatura com les que il•lustren simpàticament la invitació que envien a la gent del gremi pel dinar de Sant Jordi. I com que no hi caben, doncs es trobaran en una terrassa.
En un balcó no, a la sala municipal d’exposicions, i amb la mostra ‘El traç i la paraula’, d’Albert Ràfols Casamada, demà comença la cinquena primavera poètica a la Garriga, una llarga llista d’actes literaris fins a primers de juny. Enguany Albert Benzekry ofereix una programació de luxe. Per saber-ne més: www.primaverapoetica.com.

11/4/09

UNA LITERATURA IMPORTANT


L’any 1968 ‘Rovellò’, de Francesc Vallverdú, ‘La colla dels deu’, de Joaquim Carbó i ‘Didac, Berta i la màquina de lligar boira’, d’Emili Teixidor, es van presentar a la primera edició del premi Folch i Torres de literatura per a nois i noies. Va guanyar en Vallverdú, però ara, quaranta anys després, la tossuda realitat demostra que, qui va guanyar realment, va ser la literatura catalana. Pocs lectors en català hi hauria sense aquestes i tantes altres obres infantils i juvenils.
Ara els tres llibres continuen essent llegits, per això l’editorial la Galera els ha reeditat. I no només aquests, les xifres de difusió de moltes novel•les adreçades a nens i joves són astronòmiques i el grau d’acceptació i interès per part del públic a qui vam dirigides és rotundament superior a moltes altres novel•les que la crítica i els mitjans de comunicació pretenen considerar importants.
Però malgrat aquesta realitat històrica avalada per unes xifres de mercat contundents, la literatura infantil i juvenil catalana continua tenint poc prestigi. Oblidada en general pels mitjans (a penes treu el cap per Sant Jordi i Nadal), menystinguda per la crítica prescriptora que sempre es creu nedar en l’excel•lència, i bandejada per molts autors, que la consideren un gènere ‘menor’; va fent la guerra pel seu compte sense grans escarafalls, però amb resultats que ja voldrien la majoria dels altres gèneres, diguem-ne, ‘majors’.

Però greuges comparatius i comptes d’explotació al marge, la importància cabdal de la literatura per a infants i joves és la de fer planter, i d’això no en defugen els autors del gènere, ans al contrari. S’ha preguntat algun dels grans noms de les lletres catalanes quans lectors tindria la seva obra sense un gruix de joves formats com a lectors amb els relats d’en Vallverdú, Carbó, Teixidor i tants altres? Com haurien après a tenir esperit crític, a deixar-se emportar pel vertigen del relat i a sentir-se seduïts per les tènues sensacions de les paraules? I encara més. S’han preguntat si ells serien capaços de fer obres amb la difícil i enorme capacitat d’ensenyar i provocar totes aquestes sensacions, com fan els llibres per a noies i nois, perquè després hi hagi altres obres i autors que, ja amb els lectors formats, en recullin els beneficis?
És clar que reconèixer tot això és reconèixer la vàlua i gran dificultat de la creació dirigida a gent jove, i potser no hi ha gaires autors disposats a fer-ho. Ja se sap que valorar els altres és un exercici de generositat i humilitat poc conreat en el terreny de les arts. Però els temps canvien inexorablement, només és qüestió d’esperar. No fa gaires anys la novel•la negra era un gènere menystingut, menor, s’havia arribat a dir que fins i tot impropi, per vulgar i xaró, dels grans escriptors. Avui tothom el reconeix com una de les literatures que interpel•la amb més tremp crític la societat del nostre temps, i hi ha ben pocs narradors que no sucumbeixin a la temptació de posar nu crim als seus relats. Tot plegat són criteris, modes. Només el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Encara que hi hagi qui no ho vulgui veure, potser fins i tot per enveja, la literatura infantil i juvenil en tota la seva dimensió (revistes, llibreries, activitats a les biblioteques i escoles) és un dels èxits artístics, intel•lectuals i comercials més importants de la cultura catalana moderna. Els lectors de demà no sorgeixen del no res.

+
CARME RIERA

El nacionalisme d’ase, barretina i cridòria estúpida i certa classe política impresentable rep estopa de la bona a ‘Amb ulls americans’ (Proa), la seva darrera novel•la. En un moment en que els mitjans de comunicació han perdut el sentit crític i la capacitat d’interpretar la realitat per convertir-se en corretges de transmissió del poder, la literatura pren de nou aquell vell sentit d’interpel•lar la societat del seu temps. I més si qui ho firma és un dels primers noms de les lletres catalanes.

-
ENCICLOPÈDIA CATALANA

Més d’un any després d’haver penjat a la xarxa les seves obres senyeres, el diccionari i l’enciclopèdia ‘on line’ continuen estant en versió ‘beta’, amb un disseny ridículament esquemàtic, una estètica caducada, algunes definicions barroerament ideològiques i en general fent un molt flac servei a la cultura de la que en són deutors. Si aquesta ha de ser l’opció de modernitat del que havia estat un dels emblemes del país, vol dir que, com en tantes coses, culturalment també anem fent passes enrere.

9/4/09

APOCALÍPTICS I INTEGRATS

La indústria editorial catalana ha arribat a un punt on, entre altres coses, hauria de fer una relectura del clàssic d’Umberto Eco de 1965, la situació potser ho requereix. Els editors d’Edi.cat presenten la seva plataforma per la descàrrega de llibres electrònics convençuts que el llibre tradicional entrarà inevitablement en retrocés i que la situació de canvi en que es troba el mercat editorial requereix iniciatives agosarades i modernes com la seva. Els llibres seran infinitament més barats i els autors cobraran el mateix, doncs el percentatge de drets puja fins el 16%. És clar que no te el mateix tacte un ‘reader’ de Sony que un llibre de l’Eclèctica (Bromera), com tampoc no és el mateix un iPod que escoltar el Keith Jarret trio al Kursaal de Donostia, però un es deixa llegir molt bé, i escoltar l’altre al tren de rodalies és un plaer.
Un parell de dies abans dino amb un editor que, després d’una rigorosa reflexió sobre ‘el factor humà’ en el negoci editorial, m’assegura que no acaba de veure clar el tema dels e-books, que cal entrar-hi amb molta cautela i que, ni de bon tros, tindrà cap incidència en la producció i venda del llibre tradicional a curt i mig termini Li recorda les ‘.com’. També pot ser, de fet és lògic. Es tracta d’un producte nou que s’ha de fer lloc en un territori tan incert com és el de la lectura.
A l’endemà m’expliquen que hi ha altres editors que treballen per engegar plataformes digitals, i que asseguren que la seva serà infinitament millot que la d’Edi.cat. No diem que no, però, ara per ara, és la que hi ha. I quan els lectors catalans es vagin acostumant al llibre electrònic, ells en seran el referent. Digue’ls-los integrats.

6/4/09

LA CARAMBOLA

Predir un sisme és dificilíssim, és clar que sempre hi ha possibilitats d’encertar-ho. El geòleg Gianpaolo Giuliani tenia dades, va avisar i ha encertat, però hi ha experts que diuen que, ni l’augment de gas radón ni els petits moviments, no són dades concloents i que podia no haver encertat. Quan es tracta d’alertar una població de més de 70 mil persones a que cal fer cas, a la probabilitat o a la fiabilitat? Impossible respondre.
També, sabent que a península itàlica és un indret procliu als sismes, el servei nacional que els intenta preveure podia haver estat més el cas, i no haver d’esperar que un geòleg alertés a títol individual. Però a Itàlia, com a Espanya o a Catalunya, les institucions atenen més la casualitat que la casuística A voltes la prevenció sembla una loteria, a voltes és digna d’un estat autoritari. No hi ha terme mig.
Ara només falta, com que Itàlia és al costat, que les teles converteixin aquest desastre en un nou circ i que Berlusconi, imitant Saura, decideixi quines imatges es poden mostrar i quines malmeten la imatge del país.

Dit a El Món a RAC 1 el 07.04.09

5/4/09

VALOR CULTURAL DEL MUNICIPALISME


Divendres va fer trenta anys de les primeres eleccions municipals de la democràcia. No cal dir que el llegat cultural del franquisme a pobles, viles i ciutats va ser catastròfic, com en tot: amb el patrimoni en ruïnes, els museus plens d’arnes i humitat, sense una mala biblioteca i amb els creadors a les catacumbes, la transformació dels municipis del país ha tingut en la cultura un element central, i més que el tindrà. Curiosament, però, pocs gestors culturals locals han traspassat la ratlla municipal per ocupar càrrecs significatius en la direcció de al política cultual nacional.
Després de l’urbanisme, l’empenta que més ha transformat els municipis catalans durant aquests trenta anys ha estat fonamentalment cultural i del coneixement. En nombrosos exemples, de la conjunció d’ambdues àrees n’han sortit una ciutats humanitzades i habitables com semblava que mai no ho serien, vist el desastre del franquisme i malgrat la innegable i influent força dels moviments reivindicatius veïnals. El nomenament de Tarragona Ciutat Patrimoni de la Humanitat, la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega o el pla de biblioteques de Barcelona són tres exemples majors d’aquesta idea, però el que realment fa gruix i dona solidesa cultural al país, és el seguit de biblioteques, teatres, museus, festivals, exposicions, cicles i tota mena d’iniciatives per menudes que siguin, que amb el tems han creat una trama de difusió de la cultura i el coneixement com mai havia tingut Catalunya, i que han contribuït decididament en la transformació radical del país atrotinat de 1979 al modern, atractiu i amb futur d’avui en dia.
Aquesta feina feixuga ha recaigut en mans de polítics no professionals, la majoria, i poc avesats a la gestió cultural. Com deia un ex regidor de cultura, els governs locals de la transició es feien per afinitats laborals: “el que treballa a la Caixa el fan regidor d’hisenda, l’aparellador d’urbanisme i el que no sap de res, a cultura”. Llavors, és clar, hi havia ben poca gent que es dediqués professionalment al terreny cultural, com n’havien de saber? Cal destacar que la implicació del teixit associatiu cultural local, interaccionant amb aquell jove poder democràtic municipal, va resultar cabdal durant els anys en que les institucions supramunicipals simplement no podien arribar a tot arreu ni a tots els terrenys, degut a la migradesa de recursos per la quantitat d’urgències històriques que tenien tots els ajuntaments del país.
Però malgrat aquests handicaps, a les ciutats de Catalunya el paisatge es va anar poblant d’equipaments i cartells anunciant activitats culturals. Sorprèn, doncs, que, així com hi ha alcaldes que han arribat a Consellers o presidents de la Generalitat, hi ha ben pocs regidors de cultura que hagin transcendit el seu àmbit. De tots els consellers de cultura només dos venien del municipalisme, Joan Maria Pujals (alcalde de Vila Seca) i Ferran Mascarell (regidor de cultura de Barcelona). I a les direccions i secretaries de cultura, hi ha hagut històricament molt poca presència del municipalisme.
En tan mala consideració tenen els partits els seus regidors de cultura? O, més aviat és al revés, si algun regidor destaca el reciclen a una altra àrea que consideren més important perquè, en el fons, i la història recent del primer tripartit ho testimonia, als partits el Departament de Cultura, és a dir la política cultural, els importa ben poc?

+
JOSEP MESEGUER

El que va ser bisbe Lleida entre 1876 i 1891 va anotar en un dietari com va aconseguir les obres d’art que ara reclama el bisbat de Barbastre-Monzó, com moltes d’elles estaven apunt de ser venudes a persones alienes a l’església. Aquets dietari ha estat publicat ara per Pagès editors i n’han tingut cura de la transcripció Carme Berlabé i Isidre Puig. Si en el seu moment, en una actitud tendenciosa, el Vaticà no el va voler llegir, és d’esperar que ara la justícia ordinària sigui equànime i ho faci.

-
ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO

El català que parlen els dirigents populars ja passa de taca d’oli. Que la presidenta del PP català digui que Mariano Rajoy “parla molt bon català i que cada vegada el parla millor”, no només recorda el patètic “català en la intimitat” d’Aznar, sinó que situa la idea que te aquest partit de la llengua pròpia: un argument electoralista com saludar o visitar mercats. No fa cap falta que Rajoy parli català, amb que no porti la normalització lingüística als tribunals cada dos per tres n’hi ha prou.

1/4/09

RECEPTARI DE CRISI

Contra la crisi tornar als clàssics, com fan l’Associació de Mestres Rosa Sensat i Magenta Universal Produccions llençant la col•lecció Mars, que té la voluntat de recuperar àlbums il•lustrats clàssics, un singular repte que ja era hora que algú assumís. S’estrenen amb dos llibres de Carme Solé Vendrell: ‘Raspall’ amb text de Pere Calders i ‘La lluna d’en Joan’. Per fer honor als autors, a la presentació hi va haver pa amb xocolata i en Pep Duran llegint contes. Contra la crisi imaginació com la d’Anna Crusafont i la seva primera novel•la, ‘Isola Bella’ (Columna), que ja ha estat adquirida per traduir-se al portuguès. Contra la crisi reciclatge, com el d’Albert Salvadó, que torna a la novel•la negra amb que es va donar a conèixer amb ‘Jugar i morir a Barcelona’ (Columna), amb un peu a la novel•la històrica que ja està ‘out’ i un altre a la negra, que està d’allò més ‘in’, això és cuina de mercat. Contra la crisi innovar, com els llibres electrònics en català, quin portal presenten oficialment aquest vespre els d’Edi.cat (Cossetània, Bromera i Angle) amb una festa on demanen confirmar l’assistència a ‘efectes organitzatius’. Contra la crisi no inundar tots els periodistes amb tantes novetats, com fan aquest sant Jordi la majoria d’editorials. La racionalització en la tramesa de llibres de gorra és una mesura excel•lent per estalviar i per dignificar la feina. Contra la crisi obrir mercats com ha fet l’Institut d’Estudis Ceretans creant una delegació a l’Alta Cerdanya. I contra la crisi, canviar d’aires, que és el que li ha tocat a Laia Salvat, fins aquesta setmana responsable de comunicació de Columna, per reestructuració. Esperem retrobar-te ben aviat, quan no hi hagi pack anticrisi.

SENSE LLEI

A qui interessa que el negoci de la prostitució no estigui estrictament regulat laboral, fiscal i normativament? A molts que hi estan ficats. Amb les astronòmiques xifres de negoci que mou aquest gremi, és més barat pagar suborns queHisenda, Seguretat Social, taxes municipals etc. I aquesta mena de situacions alegals sempre són el terreny abonat per tota mena de carronyaires que miren de treure un bon profit de la situació poc regular d’un negoci que diu que és una cosa quan, en realitat i per falta de normes, n’és un altra. Qui te cua de palla es crema. I per evitar el socarrim, res més aconsellable que pagar certs serveis atípics o algunes informacions privilegiades, tot plegat coses que només coneixen els que, en teoria, han d’estar del costat del dret, la ciutadania i la bona administració.
Algú es creu que és normal que un local nocturn eixordi els veïns durant anys sense que mai ningú ho aturi? Jo no. Hi ha qui para la ma i atura el cop. Segur. La nit no te llei.

Dit a El Món a RAC 1 el 02.04.09