30/9/09

LLIBRES SOLIDARIS

La solidaritat és un símptoma tardoral. Aquest migdia es presenta a la llibreria Bertrand ‘Mira’m, contes de vides especials’ (Cossetània), un llibre de relats promogut per la Fundació Mas Albornà, un centre que es dedica a la integració social i laboral de persones amb discapacitats i malalties mentals des de fa 40 anys. Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgàs, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta narren nou moments importants en la vida d’aquestes persones. La idea es fer arribar la realitat de les persones amb malalties psíquiques perquè ens adonem que hi ha situacions i vides especials que cal que les integrem amb normalitat a la societat.
I d’aquí a penes un mes sortirà al carrer el llibre de la Marató de TV 3. Si l’any passat va ser Columna qui el va editar, enguany són les editorials agrupades al segell Edi.cat. Els autors que hi participen són: Lolita Bosch, Màrius Serra, Andreu Martín, Esperança Camps, Jordi Sierra i Fabra, Manuel Baixauli, Rafael Vallbona i Eloi Vila. La impressió la farà Romanyà Valls, i el paper, quatre tones, l’ha cedit la Paperera de l’Orria. La correcció, el muntatge i el disseny va a càrrec dels editors. Ningú no cobra ni cinc, és clar, i el llibre sortirà per 9 euros, com l’any passat. Ja el podeu anar encarregant al llibreter o al quiosquer que s’acaba de seguida i després tot són lamentacions; solidàries, això si.
I per evitar la gent molt solidària amb si mateixa, als premis literaris de Girona, que s’atorguen d’avui en vuit, deixen molt clar que, si no presentes l’entrada que et donaran en confirmar l’assistència, et quedes al carrer. Solidaris, però sense passar-se.

27/9/09

NOVES RAONS PER NO CREURE EN DEU, (NI EN L’ESTAT)

Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament ni Generalitat ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices, per omissió d’en Millet i els seus. Com gosaran demanar d’aquí a uns mesos al vot als ciutadans?

La reacció de la classe política local a la versió canalla dels fets del Palau ha tingut dues etapes, a quina més patètica. De primer el tripartit, sobretot els socialistes, es van afanyar a recriminar a Convergència per no haver controlat les finances de l’entitat. ERC, atrapats per la cosa nacionalista, va parlar amb la boca petita, els d’Iniciativa devien ser a Andorra comprant radars, el PP, com sempre matant mosques a canonades, van disparar sense solta contra tothom qui es movia per l’escena del crim, i l’ex-conseller Jordi Vilajoana balbucejava les seves habituals excuses inintel•ligibles a la tele. Però poc els va durar l’alegria a Iceta i Zaragoza, tant afeccionats a l’acarnissament contra el rival. Un parell de dies i tothom sabia que l’actitud laxa i irresponsable no només era convergent. L’ajuntament i la Diputació en tant que membres del patronat, i el Parlament de Catalunya en ple, doncs allà arriben els informes del Síndic de Comptes, tenien la informació que indicava que els números no quadraven ni comptant amb àbac. Els anys 2005, 6, 7 i 8, amb la inefable Caterina Mieras, en Ferran Mascarell i en Joan Manuel Tresserras com a llogaters del Palau Marc, les auditories posaven el dit a la nafra, però ningú no va fer absolutament res per denunciar-ho i aturar-ho. L’actitud política va canviar radicalment. De l’atac al rival es va passar a l’habitual defensa gremial del col•lectiu, una de les poques coses que els polítics catalans saben fer molt bé. Les excuses fàtues i les fugides d’estudi de Mascarell i fins i tot del mateix conseller Antoni Castells, normalment poc donat a aquests lamentables espectacles, han acabat amb la paciència del respectable.
No hi ha excusa que valgui, la raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que en Pujol i altres exegetes del catalanisme van fer creure a molta gent de bona fe que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme. El Palau ha esclatat; estan clars els números a Agrupació Mútua, o hi haurà algun altre espectacle?
Mai no s’havia parlat del Palau de la Música a les parades dels mercats o a les barberies. Fins ara. I el que dol a la gent no és només que un delinqüent convicte s’ha endut els seus calés, sinó que la classe política en pes ha mirat cap a una altra banda, no ha fet res durant trenta anys per impedir-ho i ni tan sols demana ara perdó. El que indigna a la gent és que, hi hagi una classe d’intocables que maneguen entitats i institucions subvencionades amb total impunitat. Que l’arquitecte de l’ampliació del Palau, Oscar Tusquets, conegués l’escandalós augment del preu de la reforma i ni parpellegés, que ni tan sols el jutge hagi inculpat encara Millet, bo i haver-se declarat culpable a un diari, és vergonyant; que algunes ments pensants del nacionalisme, com feia el politòleg Jordi Sánchez en un delirant article a l’Avui, diguin que el delicte de Millet s’està utilitzant per carregar contra el catalanisme, com si aquest fos el problema, augmenten el descrèdit, l’absoluta desafecció per la política oficial i el menyspreu del país sencer i real, el que va a tallar-se els cabells a cal barber i a comprar a plaça o al súper, per aquesta democràcia amb tos els poders corcats.
Mentrestant, els intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan.

Només faltava el CAC
No es pot ser tant submís bo i dirigir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, amic Ramon Font; que no veus que al final no et farà cas ni la caixera del Caprabo? Renyar a TV3, tot i que havia demanat excuses, per la paròdia al Montilla és anar contra el clamor popular. Aplaudir les sàtires de Polònia és l’únic símbol de revolta dels catalan contra un poder públic impresentable.

Jo vull fer un informe
El tema és el de menys. Val tot. Que tal la contaminació per pets de vaca a l’Alta Ribagorça, o La suor d’aixella i el traspàs de rodalies? A penes cobraré uns modestos 30 mil euros que em falten per una Harley i a canvi, això si,lliuraré un totxo de 50 folis, amb còpies i tot, perquè no calgui escalfar la fotocopiadora de presidència, que des dels temps d’en David Madí està que no para.

EL PLUS NECESSARI

Vendre llibres és més difícil que vendre teixits, prou be que ho sabia l’enyorat Antonio López Lamadrid, que va canviar les teles pel paper, va ser feliç i va fer feliços autors i lectors. L’agent literària Sandra Bruna, una de les més dinàmiques del sector, ho ha entès així, i acaba d’engegar el projecte SB plus, un pas endavant en els serveis que ofereix una agència. L’altre dia, i malgrat les amenaces de pluja, va reunir els seus autors al voltant de copes i catering i els va presentar la iniciativa. Es diu Ibana Miró i el seu plus és que, a partir d’ara, s’encarregarà de difondre les novetats editorials dels autors de la Sandra Bruna més enllà, però en col•laboració, amb els departaments de premsa de les editorials. S’editen molts llibres i que molt pocs reben el tracte que necessiten per part dels responsables de premsa de les editorials; no perquè no ho vulguin, sinó perquè no abasten. SB plus tindrà cura de treballar aquest aspecte que, en segons quins segments (infantil i juvenil, prosa) és especialment fluix.
Escoltant la bona nova hi havia Jaume Benavente, Eduard Estivill, Iolanda Batallé, atrafegada amb tants canvis a la seva vida, Xúlio Ricardo Trigo, responsable de El violinista celest, un dels millors blocs de difusió de literatura catalana i a punt de treure una novel•la que ha sembrat discòrdia entre editores, Albert Villaró,que s’ha estrenat com a profe universitari, Coia Valls, a punt de debutar amb una novel•la a Columna, i molt d’altres que no vam veure perquè sinó no hauríem tastat ni un mos. Per cert, la galeta de disseny amb que la Sandra i la Ibana van obsequiar personalment tots els assistents, amb un gust que recordava les galetes holandeses, plus.

26/9/09

ALICIA DE LARROCHA, DE NIÑA PRODIGIO A REFERENTE UNIVERSAL


El Palau de la Generalitat de Catalunya acoge desde las diez de la mañana la capilla ardiente con los restos mortales de la pianista Alicia de Garrocha, fallecida anteayer en la clínica Quirón de Barcelona a la edad de 86 años debido a la evolución de un proceso cardiorrespiratorio.
Con cuatro Grammy y el Premio Príncipe de Asturias de las Artes (1994) en su haber, Larrocha fue una niña prodigio. Nacida en Barcelona en mayo de 1923, dio su primer concierto público a los seis años en el marco de la Exposición Internacional de Barcelona y a los once ya participó en su primer concierto oficial, con la Orquesta Sinfónica de Madrid. Fue su maestro de piano Frank Marshall, discípulo de Enrique Granados, quien la descubrió, y le hizo iniciar su carrera como concertista en 1940, con a penas 17 años. Ricardo Lamote de Grignon y Joaquín Zamacois fueron sus maestros de armonía.
Alicia de Larrocha inició su carrera internacional en 1947 con giras por Europa y Estados Unidos. Se presentó ante el exigente público británico en Londres en 1953, y en 1955 actuó pro primera vez en los Estados Unidos, en Los Ángeles. En 1956 formó dúo con el cellista Gaspar Cassadó y en 1959 asumió la dirección de la Academia Marshall de Barcelona, nombre con que su discípulo rebautizó la academia Granados. La maldita puerta de un taxi con la que se pilló el dedo pulgar estuvo apunto de truncar su carrera en 1968.
Junto a la celebrada edición de las Sonatas de Antonio Soler (1967), la obra de dos catalanes universales, Enric Granados (Lleida 1867) y Isaac Albéniz (Camprodón 1860), del cual se conmemora ahora el centenario de su muerte, fueron dos de los ejes centrales en la carrera de la pianista barcelonesa. De Granados, Alicia de Garrocha dirigió la monumental edición actualizada de toda su producción pianística con motivo del centenario de la fundación en 1901 de la Academia Granados. Además de piezas inéditas, la integral incluye la primera catalogación sistemática de sus composiciones para piano.
Y de Albéniz, hizo tan suya la suite Iberia, por la que ganó un Grammy en 1989,, que incluso los mas entendidos críticos internacionales destacaron la fuerza interpretativa de Garrocha, en tanto que es una composición que requiere una fuerza extraordinaria que, hasta ella, los entendidos creían reservada solo a pianistas masculinos. El repertorio romántico, con especial énfasis en Falla, e impresionista tampoco fue ajeno al piano de Garrocha.
Alicia de Larrocha fue galardonada con una inacabable lista de distinciones españolas e internacionales, entre las que se encuentran el título de Mejor artista del mundo (1977), la medalla de Oro del Spanish Institute de Nueva York, el premio internacional de la Fundación Harriet Cohen (1960), la medalla de oro al Mérito de las Bellas Artes (1985), la Legión de Honor francesa, el premio UNESCO (1995), la Medalla d’Or de la Generalitat (1983), la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ayuntamiento de Barcelona (1980) y el Premi Nacional de la Música (2004), concedido tras su concierto de despedida, el 26 de enero de 2003, interpretando a Mozart junto a la Orquestra Sinfónica de Barcelona y Nacional de Catalunya.
La pianista catalana era considerada una de las primeras intérpretes del mundo, especialmente en Estados Unidos, cuyo público se había rendido a su colorido, elegancia y expresividad en la interpretación. A lo largo de su longeva carrera, la pianista ofrecía más de un centenar de conciertos por año en todo el mundo.
Los mejores concertistas españoles de piano, como Rosa Torres Prado, Javier Perianes o su discípulo Luís Hernando Pérez han destacado el carácter de referente universal de la intérprete barcelonesa por un doble motivo: porqué representaba todos los valores del arte, desde la técnica o la maestría hasta la honestidad y la entrega, y porqué llevó la música española por todo el mundo contribuyendo de forma definitiva a su prestigio internacional.

22/9/09

LA COMPLICITAT DEL SILENCI

Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament, ni Generalitat, ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices d’en Millet i els seus. Ho puc dir més fort, però no més clar. I que no em vinguin amb matisos que sonen a excuses barates com les de Jordi Vilajoana, Ferran Mascarell o Antoni Castells.
La raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que ens van voler fer creure que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme.
Ja ho veiem del que ens han salvat. Això si, intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan. Quina barra!

Sit a El Món a RAC 1 el 23.09.09

ANTONIO LÓPEZ LAMADRID, COEDITOR DE TUSQUETS


Antonio López Lamadrid, codirector, junto a su compañera Beatriz de Moura, de la editorial Tusquets, que recientemente ha celebrado cuarenta años, falleció ayer en Barcelona a la edad de 70 años.
Proveniente del sector textil, un gremio que no era de su agrado, López Lamadrid se incorporó en 1977 como director comercial a la editorial que de Moura había fundado en 1969, y desde entonces hasta el final de sus días ha vivido intensamente la arriesgada aventura humana, intelectual y empresarial de la edición independiente y de calidad. Su compromiso con el sello Tusquets y con su pareja llevaron a Beatriz de Moura a asegurar que, lo mejor de los 40 años de la editorial había sido, sin duda, Antonio, “porque si no se hubiera comprometido con la sociedad en 1977 hoy no estaríamos aquí hablando de libros, de historia y de futuro". Personas cercanas a la pareja aseguraban que les habían oído comentar que las hacía ilusión casarse.
Los autores de la casa coinciden en señalar que Antonio era un hombre serio y riguroso en el trabajo, pero amable y cordial en el trato humano. Este pasado junio la editorial celebró, con autores y allegados, una gran fiesta de cumpleaños en el caserón de Vallcarca donde tiene su sede en la cual todos los asistentes destacaron la excepcional compenetración de la pareja Moura – Lamadrid, compaginando a la perfección las tareas de dirección artística con la gestión empresarial.
La nómina de autores de Tusquets es larga y cubre buena parte de la mejor literatura contemporánea universal y española. Entre los autores extranjeros publicados destacan Milan Kundera, Italo Calvino, E.M. Cioran, Samuel Beckett, Ingmar Bergman, Albert Camus, Marguerite Duras, Umberto Eco, Albert Einstein, William Faulkner, Henry James, Ernst Jünger, Malcolm Lowry, Arthur Miller, Henry Miller, Edgar Allan Poe, Ezra Pound, Jonathan Swift, Mark Twain, Boris Vian, Nadime Gordimer, Andy Warhol, Oscar Wilde, Virginia Woolf, James Joyce, o Woody Allen. Y entre los autores de lengua española Octavio Paz, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, Julio, Reynaldo Arenas, Severo Sarduy, Juan José Arreola, Adolfo Bioy Casares, Jorge Luis Borges, Camilo José Cela, Jorge Edwards, Luis Sepúlveda, Almudena Grandes, Juan Marsé, Silvina Ocampo, Sergio Pitol o Jorge Semprún.
Cuadernos ínfimos y Marginales fueron las colecciones insignia de los primeros años, económicas y con títulos atractivos para el lector joven de la época, gracias a las cuales numerosos estudiantes tuvieron acceso a autores hasta entonces inéditos en España. Aquellos pequeños libros cedieron la prioridad editorial, a partir de 1980, a la colección Andanzas, que con más de 500 títulos es una de las más fecundas y celebradas de la edición en castellano.
Tras fundar en 1970 junto a otras editoriales Distribuciones de Enlace, Tusquets abandonó el negocio en 1976. Por aquel tiempo una fuerte crisis económica estuvo a punto de dar al traste con el trabajo de Moura, pero al incorporarse en 1977 Antonio López Lamadrid a la empresa, esta se convirtió en Sociedad Anónima y continuo su camino en solitario hasta 1995, en que vendió parte de sus acciones a Planeta, pero las recuperó tres años después. Al poco tiempo hizo lo mismo con RBA, pero en el año 2000 recompró de nuevo la parte vendida y, hoy en día, mantiene la independencia, con mayor ahínco, si cabe, en tiempos de crisis como los actuales.
Otras colecciones de la casa son Metatemas (dirigida por Jorge Wagensberg), Fábula, Afueras y Tiempo de Memoria. Tusquets también publica en catalán. Cuenta con filiales en Argentina y México.

21/9/09

LA INEXORABLE DECADÈNCIA DE L’IMPERI CATALÀ

La confessió de Fèlix Millet és més que una maniobra per intentar evitar la presó, és la paràbola del declivi d’una certa classe patrícia que, amb governs de CiU, va senyorejar aquest intangible anomenat ‘societat civil’, i que encara és un dels puntals del catalanisme conservador. Per què el Govern no ha controlat els números del Palau, per por a molestar els patricis?

Els patricis del país han ensorrat un altre baluard. Talment sembla com, si batent-se en retirada, vagin cremant poc a poc els bastions que ells mateixos van construir per evitar que l’enemic se’ls faci seus. La confessa estafa de Fèlix Millet al Palau de la Música més que una evidència és una paràbola: el país en que va somiar durant decennis una part raonable de la burgesia petita, no tant petita o acabada d’arribar, se’n va en orris; cosa que no vol dir que tot el país, o fins i tot allò que es diu el país real, estigui amb l’aigua al coll. Els temps han canviat, diria avui Dylan si es dediqués a passejar sense rumb per Catalunya (és clar que potser el detindrien els Mossos d’en Saura).
El famós ‘entrisme’ dels psuqueros a les associacions de veïns i ateneus de barri no va ser res al costat de l’espessa xarxa d’entitats, associacions i societats de que disposava la dreta nacionalista quan va arribar al poder l’any 1980. No feien broma els que deien que l’únic partit de masses, en el sentit marxista, que hi havia a Catalunya era CDC. El lògic era que, amb la clau de la caixa i una bona acció repartidora, aquesta trama creixés fins dominar allò que hom diu ‘la societat civil’, idea que a Jordi Pujol li seduïa molt més que no pas la de construir una administració potent com tocava. I malgrat els limitats recursos de la Generalitat, les coses es van fer així durant anys. L’acció combinada de la vella guàrdia activista durant la clandestinitat (Carulla, Espart Ticó, Cendrós...) i un seguit de personatges d’allò més divers que s’havien anat adherint al projecte (Josep Millàs, Agustí Montal, Lluís Prenafeta...) va permetre rellançar o salvar pels seus propietaris el Romea, el Liceu, Òmnium Cultural, el diari Avui o Enciclopèdia Catalana i empènyer projectes com Cadena 13 o el Observador, que aspirava a ser la versió contemporània de El Correo Catalán.
Es tancava el camí encetat l’any 1906. Consolidada la industrialització gràcies als enormes beneficis de la Guerra europea, el conservadorisme catalanista, superat l’estadi merament regionalista, l’errada de promoure la dictadura de Primo de Rivera per poder combatre l’ascensió del moviment obrer i les dificultats –no per tothom- de la dictadura, ocupava un tram central de la societat emergent del país i, des de les estructures creades a tal fi, donava suport al govern de Pujol. La pinça perfecta.
Fins que la decadència va començar a causar estralls. Pocs rtecorden ja l’escàndol de Xarxa Cultural, però allò va ser un avís. L’Avui va sobreviure agònicament fins acabar en mans d’en Lara i en Godó, no precisament de la corda pujolista, El Observador va ser un pou sense fons. Òmnium va viure una transició patètica i ara s’allunya del vell projecte convergent. Enciclopèdia va haver de vendre, aprimar-se i perdre influència per sobreviure. Cadena 13 i Ona Catalana, nascuda de les despulles de l’anterior, ha acabat convertint-se en una col•lecció de repetidors de la SER. El Liceu encara seria per quatre, pagant l’erari públic això si, si no s’hagués cremat i el Romea sort n’ha tingut de Focus. Amb aquestes perspectives, la pèrdua del poder polític era el següent pas i així va ser.
Ara, l’escàndol del Palau de la Música, no tan sols deixa a la vista el declivi absolut d’una certa i caduca classe patrícia d’uns altres temps, sinó que posa en dubte la capacitat del Govern per controlar i desmantellar la xarxa d’influències, favors, i trifurques de part de l’anomenada ‘societat civil’ que ha controlat la vida d’aquest país durant un quart de segle.


Millet, rècord de càrrecs
Entre 1978, quan va arribar a la presidència de l’Orfeó Català i el 31 de juliol, en que va presentar la dimissió de la presidència de Bankpime, Fèlix Millet ha tingut 32 càrrecs, tan en el terreny de la gestió cultural com en de les assegurances, per herència familiar. Palau, Liceu, fundacions Pau Casal, Güell, Teatre Fortuny i Barça, Seguros Latina i Agrupació Mútua, entre d’altres.

Bru de Sala avisa
Després de negar-se en rodó, en una roda de premsa a Vic, a respondre preguntes sobre la seva dimissió al CoNCA i d’escriure un article sobre futbol (sic!) on, entre línies, criticava Francesc Guardans i els consellers que l’han fet plegar, avisa que aquesta setmana parlarà. Que ho faci, però que sigui per aclarir la seva turbulenta gestió, no per carregar contra els que l’han criticat.

18/9/09

LA RENTRÉE DE IO

A la Iolanda Batallé, Io pels amics, aquesta setmana se li ha girat feina: ha arribat a les llibreries la seva primera novel•la, ‘La memòria de les formigues’ (Amsterdam), un vertiginós relat a mig camí entre ‘Nocilla dream’ i ‘L’elegància de l’eriçó’ que pot ser un fenomen; el seu fill ha tornat a escola, amb el trasbals habitual; i els seus companys de Random House, on fins ara ha fet d’editora d’infantil, li han fet un emocionant dinar de comiat perquè, des d’ara mateix, aquesta infatigable, creativa i vitalista passa a ser l’editora de la Galera. Tot en cinc dies, però dubto que al sisè i setè descansi, la noia és així i a l’històric segell d’Enciclopèdia hi ha molta feina a fer.
Durant anys La Galera havia estat el referent dels llibres infantils i juvenils en català. Són diverses les generacions que han après a llegir amb la col•lecció ‘Els Grumets’, i títols emblemàtics de la literatura catalana per a noies i nois com ‘’La colla dels deu’, de Joaquim Carbó o ‘Rovelló’, de Josep Vallverdú, van ser publicats pel segell. Però una erràtica política editorial en el moment en que altres editorials empenyien per fer-se un forat en el sector jove ha fet que, els darrers temps La Galera hagi anat perdent presència, tan al mercat com en l’educació sentimental dels joves lectors. Algú recorda qui han estat els darrers guanyadors dels premis Joaquim Ruyra o Folch i Torres de la nit de Santa Llúcia? Doncs la feina que te ara al davant la Batallé és precisament la de recuperar el prestigi i la posició de la marca. Te mans lliures per fer i desfer, i la urgència de contractar llibres per l’any vinent abans no li passin els altres al davant. Que la seva vitalitat proverbial l’acompanyi.

16/9/09

LA TACA D'OLI

La taca d’oli s’estén. Es veia venir per la reiterada presència a Arenys de l’ex-Brams Francesc Rivera, que Berga acolliria el següent referèndum. Fins aquí tot normal. Diumenge passat es va fer el primer i ningú no va prendre mal. Per què hauria de passar cap desgràcia al segon, que recull l’experiència de l’anterior?
El problema d’aquesta mena de consultes no vinculants i fins i tot una mica pintoresques, perquè un referèndum on gairebé ningú no vota en contra no es pot qualificar d’una altra manera, no ve ni dels convocants, ni dels participants; ve dels que s’autoexclouen voluntàriament, allà ells, i també de les mateixes institucions de l’estat que han de garantir la vida democràtica però que, ai las, el que fan és espantar-se i intentar prohibir autoritàriament un dret fonamental en democràcia. Amb aquesta resposta genital tan habitual a Espanya, el que fan la justícia i el govern en concupiscència és demostrar que la qualitat del semen democràtic espanyol no dona ni per procrear capgrossos.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.09.09

DEU CONSELLERS I UN PRESIDENT QUE SE LES PORTA

Xavier Bru de Sala ho ha tronat a fer. Després de postular-se durant quatre anys d’abrandats articles per presidir el Consell de les Arts (CoNCA), la seva actitud autoritària l’ha portat a dimitir quan el Consell tot just es posa a la feina. La resta de consellers ha pogut més que el seu caràcter. M’ho va dir un d’ells: “som deu persones diferents, i tothom sap com és en Bru”.

La forma d’actuar personalista d’en Xavier Bru de Sala és coneguda, i sovint impedeix que la seva demostrada categoria intel•lectual reïxi tot el que caldria. A Cultura encara hi ha qui recorda les seves brusques maneres de fer quan va ser director general. El paradoxal és precisament que, bo i que “tothom sap que és un personatge que es les porta”, dit textualment per un membre del Consell, s’avalés el seu nomenament davant Montilla, per molts articles que escrivís a la Vanguardia; un extrem difícil d’entendre si no és en el context de les presses i urgències amb que es van nomenar els deu membres del Consell, els quals a penes van tenir unes hores per pensar si acceptaven el càrrec o no.
Les discrepàncies entre els consellers i el president van aflorar ben aviat. Hi ha qui sosté que Bru de Sala es va trobar amb uns col•legues massa pencaires que, des de bon principi, no es van mostrar disposats a que ell fes i desfés sense el seu consentiment. La Llei del Consell de les Arts diu ben clarament que és un orgue col•legiat, i el plenari així li ho va exigir, cosa que no li va fer ni gota de gràcia. La situació de deu contra un es va repetir reiteradament durant els primers mesos de funcionament.
Però també és cert que el flamant president aviat va tenir topades amb el Departament de Cultura per la retallada pressupostària i de personal, i la reticència de l’administració a cedir algunes competències al CoNCA, factors que ell va atribuir a una intenció del conseller Tresserras de menystenir i paralitzar la nova instància. Tampoc no li va agradar gens ni mica que pretenguessin ubicar la seu del CoNCA en un edifici d’oficines del Passeig Taulat (zona Fòrum), obrint un nou front de conflicte.
Però malgrat aquestes evidents desavinences, els membres del plenari han intentat actuar amb cura. La majoria de consellers amb qui he parlat amb afirmat que “no sempre han estat d’acord amb el president”, i fins i tot han reconegut “crisis internes”, però sempre ho han atribuït a les “tensions normals per la joventut i indefinició en alguns aspectes de les funcions del CoNCA”. Mentre de cara enfora treien importància a la difícil relació entre consell i president, de cara endins treballaven per elaborar un reglament de funcionament intern i, amb el Departament, per redactar i aprovar un contracte programa que permeti fixar les atribucions del consell, les definitives transferències que rebrà de Cultura i fins i tot els patronats i institucions (Liceu, MNAC...) on podran tenir un representant propi cedit per la Generalitat.
Cap a finals de juliol, malgrat els avenços, la situació ja era insostenible i el constant deu contra un inalterable. Segons m’han assegurat algunes fonts, llavors es va arribar a l’acord de que, abans d’acabar Setembre, en Xavier Bru de Sala deixaria el càrrec de president del Consell pel qual tan havia bregat. Encara va intentar que el conseller Tresserras el salvés, però el titular de Cultura va entendre que no podia interferir en l’autonomia de l’ens.
Les darreres setmanes els consellers ja entreveien la fi d’etapa. “Durarà el que durarà, i jo no penso fer res per dir-li que no ho deixi”, em reconeixia un dels integrats del plenari. “A finals de setembre participem en una trobada amb altres ‘Councils’, tenim el nomenament del director del Canòdrom (nou centre d’art), hem enllestit els premis de Cultura i hem d’acabar el contracte programa per consolidar un orgue sense precedents al país”, em deia un altre, “és més important que no pas la figura d’un president o un altre”.

No ens anirem d’aquí
El ball de locals per la seu del Consell de les Arts ha estat continu durant la presidència de Xavier Bru. Quan va veure el local de Taulat es va encendre, però després estava disposat a marxar a uns baixos de Via Laietana mentre no es rehabilités l’actual seu de l’escola Llotja. La solució final me l’ha dit un membre del plenari: “No marxarem a un altre local si no hi poden marxar tots.

Reunions setmanals
Setmanalment CoNCA i Departament preparen el contracte programa. Hi ha parcel•les, com la Institució de les Lletres Catalanes o l’ICIC, que Cultura no vol perdre i, per contra, ofereix al CONCA disposar d’un seient als consorcis del Liceu, MACBA; MNAC. Mentre Bru de Sala ha estat president ha planat sempre la idea de dependre directament del Parlament en lloc de fer-ho de Cultura.

14/9/09

COINCIDÈNCIES I MATISOS

La vida dona sorpreses, diu el poeta, i internet més. En algunes llibreries digitals consta a la venda des del dia 2 de Juliol, i editat per Quercus publishing, If the dead rise not, premi Internacional RBA de novel•la negra (125.000 €), un llibre necessàriament inèdit per optar al guardó. Hom suposa que aquesta data va ser retardada fins avui mateix per no contravenir les bases del concurs literari, per tant no hi ha res d’il•legal; però no cal ser un expert en edició per adonar-se de l’estrany que és que algú doti un premi per a originals inèdits escrits en anglès o castellà i, a canvi dels 125 mil euros, nomes tingui el reduït plaer de ser el primer de publicar-lo...en castellà, no pas en l’idioma en que ha estat escrit i que és oficial del concurs. Gran negoci el de Philip Kerr. Parlant amb l’editora d’RBA Anik Lapointe li intento fer veure que, evidentment, no hi ha res fora llei en aquesta situació, però que resulta paradoxal com hi ha món. Ella insisteix en que es tracta d’una coincidència, que ho troba d’allò més normal dins la peculiar manera de funcionar del negoci editorial i de que, en tot cas, està molt satisfeta de que s’hagi premiat el treball de Kerr, doncs es tracta d’un gran llibre. Els que hem llegit l’excel•lent Berlin noire no ho dubtem que serà una novel•la que ens llevarà la son, però la perplexitat enfront aquesta tan peculiar coincidència tampoc no ens la trauran; defectes de ser tan lectors de novel•les negres.
Les coincidències sobten, els matisos enriqueixen. La setmana passada atribuíem erròniament La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé, a Columna. I no, la novel•la la publica Amsterdam, segell d’Ara llibres, que així ens ho han recordat.

6/9/09

SORPRESES I COMIATS

El correu de la Llibreria 22 ens posa damunt la pista de la rentrée, la gran idea francòfona per reanimar les vendes literàries un cop passat el cicló Larsson, però que aquí no acaba de triomfar malgrat els esforços de gent com en Guillem Terribas. D’entre les novetats que porta la tardor el llibreter proposa Els jugadors de Whist, d’un dels autors catalans de culte, Vicenç Pagès (Empúries); L’última carta a Companys, del polonès Toni Soler (Columna); La cultura de la cobdícia, de Francesc Cabana (Proa); La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé (Columna), que aviat protagonitzarà un dels més sonats fitxatges editorials de la temporada; Villa triste (Anagrama), d’un Patrick Modiano que s’ha posat de moda quan ja tothom creia que el seu moment havia passat; Meridià de sang, Cormac McCarthy (Ed. 62) o La pinça birmana, el retorn de Maria Jaen (La Magrana). Als suggeriments dels gironins hi afegim La huella del angel, de Nancy Huston, un relat anterior al premiat Marcas de nacimiento, i una agradable sorpresa per als devots de Bukowski, Fragmentos de un cuaderno manchado de vino, relats i assagis inèdits sortits del doble fons d’algun dels baguls que va deixar. i que Anagrama posarà en circulació a l’octubre. I amb aquest paquet ja tenim lectura per a la tardor.
Qui tindrà temps per llegir serà L’Esteve Miralles (que també te a punt un recull de relats) i en Jordi Castellanos. A finals de juliol enviaven un correu en el que s’autoacomiadaven del Consell Assessor i Artístic del TNC, de la coordinació del Comitè de Lectura i del Consell de Publicacions. Això si, amables i educats, agraïen a Sergi Belbel i la resta de l’equip la confiança dipositada en ells. Així sigui.

1/9/09

UN ATAC DE REALISME

Després del patètic serial de l’estiu sobre la sentencia de l’Estatut, tots plegats ens hem de felicitar pel sobtat atac de realisme que ha tingut l’executiu quan, en asseure’s a la reunió setmanal, s’ha adonat de que la principal preocupació dels ciutadans és la crisi i els estralls que està causant en individus, famílies i empreses del país. Oi que si, vostè?
Felicitats per l’agudesa política i ara que es vegi que el govern fa front a la crisi. Està be això de les beques escolars i està millor que no apugin els impostos, que hi ha qui paga hipoteques per fer front als abusius impostos de transmissió patrimonial, però cal prendre mesures més valentes i estructurals. Per exemple, fer costat real als pagesos i ramaders posant fi a l’abitrarietat dels intermediaris i grans cadenes de distribució que estan escanyant fins l’ofec el camp català. Per exemple també, tallar de socarrel les desmesurades despeses de la Generalitat en càrrecs de confiança i campanyes de publicitat. Per exemple fomentant mesures que afavoreixin el treball autònom.
Què, segueixo, o ens posen a la feina?

Dit a El Món a RAC 1 el 02.09.09

ANTONIO RABINAD, EL NARRADOR DE LA BARCELONA OSCURA


Enfermo desde hacía tiempo, el escritor Antonio Rabinad (Barcelona 1927) fue enterrado ayer en la ciudad a la que dedicó la mayor parte de su obra literaria. Hombre discreto y creador potente, sin pedir nada obtuvo de la crítica el reconocimiento que el gran público no le otorgó, cosas que pasan en las artes, pero que a él jamás le amilanaron la voluntad narrativa. Autodidacta, secreto o bicho raro, como él mismo se definía, Rabinafd tejió la crónica de una parte de la ciudad que durante décadas no existió ni para la cultura ni para la vida oficial. De la mano de Rabinad, Barcelona se convirtió de nuevo en símbolo literario, incluso a pesar de los barceloneses.
Antonio Rabinad provenía de una familia aragonesa. Con diez años perdió a su padre en la Guerra Civil, un hecho que marcó su literatura y, no sin gran dificultad, publicó sus primeros cuentos en Destino. A pesar de que se consideraba un proletario autodidacta y que a menuda decía que escribía por ‘chamba’, con su primera novela, Los contactos furtivos (1952) ganó el Premio Internacional de Novela. El joven apuntaba, por ello a este primer título le siguieron, Un reino de ladrillo (1960), A veces, a esta hora (1965), El niño asombrado, un relato en clave autobiográfica y Premio Ciudad de Barcelona de 1967, Marco en el sueño (1969), La monja libertaria (1985), La transparencia (1986), Memento Mori (1989), su obra más celebrada, Juegos autorizados (1997), El hombre indigno (2000) y El hacedor de páginas (2005).
A pesar de que consideraba poco menos que un escritor secreto, de culto diríamos, Rabinad perteneció, lo quisiera él o no, a la generación de los Barral, Gil de Biedma, Marsé o Juan García Hortelano, la llamada escuela de Barcelona. Y es que no hay mejor manera de entender la Barcelona de la guerra i la posguerra que con novelas como Memento Mori, comparable a las mejores narraciones de Marsé. Si el autor de Si te diecen que caía narraba los barrios soleados del norte, decía Rabinad, a él solo le quedaban los oscuros como El Clot o el Poble Nou obrero que compartió literariamente con Xavier Benguerel (a pesar de que este era mayor).
El cine fue otra de sus actividades en las que, a pesar de sentirse un bicho raro, según decía, destacó notablemente. Junto a su amigo Vicente Aranda escribió los guiones de Las crueles y Tiempo de silencio y, con José Luis Guarner, Libertarias, adaptación de su novela, La monja libertaria.
A punto de cerrar para ser reformado por completo, el Mercat de Sant Antoni echará en falta el puestecillo dominical donde aquel abuelo amable vendía sus libros de juventud.