23/2/07

130

Es veu que falten 130 mil euros per acabar de rehabilitar del tot l’Artesà, seu del Tradicionàrius, que enguany ha arribat al seu vintè aniversari amb una programació de primera línia i una infrastructura de circumstàncies, i encara gràcies als Lluïsos! No dubto que el districte està fent tot el que pot i més per aixecar a totes les administracions hagudes i per haver els vint-i-un quilos que falten, i potser ho aconseguirà. El que em dol és veure com una de les manifestacions més importants que es fan a Gràcia, amb una dimensió i prestigi internacionals que es projecten a la ciutat i el país, ha de mendicar tant miserable xifra de diners per poder acabar les obres de restauració del seu modest estatge. Per mi que ni el Centre de Cultura Tradicional (fins fa poc dirigit per una persona a qui la cultura catalana tant li fot, espero que tot canviarà aviat amb el nou director), ni l’Institut de Cultura de Barcelona, tenen el més mínim interès ni pel festival ni per la feina que fa el CAT.
No esperem que les institucions ens salvin. Ens hem de posar a to amb el Tradicionàrius. O ens creiem tots que és una de les iniciatives culturals més potents de la vila, o no ens lamenten si un dia en Jordi Fàbregas i companyia se’n van amb la música a o els facin el cas que es mereixen.

Publicat a l'Independent de Gràcia

FERRAN

En Ferran Mascarell va ser regidor de Gràcia i després president del districte. El barri en te un grat record del seu pas per les institucions locals. El sector va ser unànime en qualificar-lo d’excel·lent regidor de cultura. Les llacunes, que les va tenir, no van ser greus. El dia que el van fer conseller de cultura suplint la catastròfica Mieras els agents culturals es van treure la pinça del nas i van respirar. El dia que es va saber que no seguiria van ploure articles, declaracions i cartes al director reclamant la seva continuïtat en nom de la coherència. Saura, Carod i Montilla no van fer ni cas al que reclamava el gremi. Ara en Ferran Mascarell ha fet el que sospitava que faria aviat: ha tornat l’acta de diputat i li ha dit al seu cap Montilla que per escalfar l’escó i votar el que li manen, que es busqui un d’aquests jovenets ignorants amb ganes de fer carrera d’adulador que tant abunden a l’actual política catalana. Em sap greu que un polític de la seva mida intel·lectual i humana plegui, però d’altra banda estic content pel cop de porta als morros que ha donat a la lamentable colla que manega la política i que pretenia convertir-lo en un número i tenir-lo neutralitzat per què no els despertés del seu somni gris i mediocre. Sort a Cromosoma, Ferran!

Publicat a l'Independent de Gràcia

SOBRE L’EXCEL·LÈNCIA I EL POP

A totes les entrevistes, i també divendres a la compareixença davant la comissió de Cultura del Parlament per explicar les línies d’actuació del Departament, el conseller Joan Manuel Tresserras ha insistit amb èmfasi en apostar per l’excel·lència democratitzada, ço és; difosa al màxim entre tota la ciutadania sense exclusions. Aquesta és una ja no tan nova teoria que busca que la mass-cult superi l’estadi purament kistch i l’embadaliment que provoquen, tan els media, com el consum desorbitat de subproductes provocadorament tenyits de culturals per un mercat àvid de trobar nous atractius en una societat que, conforme es va enriquint, també s’atordeix, bressolada en el dolç plaer de la tecnologia al servei d’un consum falsament cultural.
La idea de Tresserras és digne d’elogi tot i que, amb els peus damunt el solar del país, presenta evidents dificultats de portar-se a terme.
El gaudi col·lectiu de l’excel·lència és tota una novetat al despatx noble del Palau Marc (per cert, un temple del kistch). Políticament és la primera voluntat clara de superar el noucentisme homogeneïtzador que els successius governs convergents van promoure com a clau del suposat èxit de les seves polítiques culturals. Eixamplar la base de participants en la cultura (creadors, promotors, consumidors) penjant-se medalles i sense importar gaire la qualitat, fins i tot expulsant d’aquest cercle aquell qui destaqués, ha portat a la cultura catalana a una situació inversemblant: molts creadors sublims n’han desertat. Alguns simplement han marxat, i quan de tarda en tarda apareixen és per maleir els ossos de la pobre, trista, bruta i dissortada pàtria. Sense anar més lluny, el director Josep Pons ho ha fet aquesta setmana a La Vanguàrdia. D’altres, la majoria, han fugit esperitats del català o ja no s’hi ha acostat. L’enorme potència creativa de les perifèries urbanes, d’un nivell excel·lent en el seu gènere, actua i crea en castellà i al marge de l’administració de cultura del país. Com recuperem ambdues tipologies de creadors?
Però el cofoisme pujolista també ha acabat estabornint el propi mercat. En pocs dies un editor i una especialista en Internet han coincidit en dir-me que el sector cultural català ha deixat de mirar enfora, d’aprendre, de sortir per veure com funcionen les llibreries de París o com treballen les empreses de tecnologies de la informació i del coneixement a Londres. Mentre el món gira a velocitat de vertigen, el petit univers català es conforma amb el seu melic. Com no si durant un quart de segle ens han dit que és el millor i que ja n’hi ha prou, que en som déu n’hi do?
D’acord Tresserras, hem de ser ambiciosos, ho podem ser, hi ha gent que ho vol (no se si és exactament la intenció final dels Imparables, però si, per exemple, la del cada cop més potent circuit d’art contemporani que hi ha off BCN); però com compartim aquesta excel·lència amb un país que, en general, creu que el no va més de la cultura catalana és Ventdelplà, un home cinema o, com a molt, el Mar i Cel de Dagoll Dagom?
I sense cultura popular de nova generació tampoc no hi ha excel·lència. El peix es mossega la cua. Les avantguardes fan a l’ombra o, directament, en castellà. Les elits fora. Com fer que vulguin participar en el projecte de democratitzat l’excel·lència, i a canvi de quina incerta glòria, és la clau de volta de la elogiosa idea del conseller Tresserras.

Publicat a El Mundo de Catalunya

EL PREU DE LA CONFITURA

Fa vint-i-set anys Patricia Gabancho va publicar un llibre de títol afortunat i contingut molt delicat; ‘Cultura rima amb confitura’, on proposava un debat seriós i sense embuts sobre l’estat de la cultura catalana en el moment d’encetar l’autogovern. Ara ha escrit una mena de segona part, ‘El preu de ser catalans’ (Meteora), on suma, resta i passa comptes del que és avui la cultura catalana després de l’era Pujol i la temporada Maragall. El títol no és tant llampant, però el plantejament és igual de rigorós i delicat: com acabarà la cultura catalana si continua anant per pedregars de desprestigi i retrocés suïcida?
La resposta a aquesta hipòtesi, no per més esperada, és menys cruel: extingida en cosa de dues generacions; i darrera de la llengua i la cultura hi va el país de cap. El corol·lari d’arguments de l’autora és divers i d’una amenitat lectora que esgarrifa. No m’allargo en situacions com la de l’amiga mestra d’un institut perifèric que va tenir la inoportuna pensada de comunicar compungida la mort de Miquel Martí i Pol, la de la senyora de Santa Coloma de Gramenet que en quaranta anys de viure aquí ni entén el català o el cèlebre i patètic cas dels pregons de la festa de la Mercè a càrrec d’éssers pintorescos com Elvira Lindo.
És la part més sucosa del llibre, però també és la més coneguda i la que, en el fi estil de filaberquí trepanador de l’autora que tant va sorprendre l’any 80, quan aquí crítics, mandarins i creadors encara se l’agafaven amb paper fi, li permet sostenir documentalment que l'escola és una catàstrofe, que els nens creixen enganxats a la tele espanyola i sense consciència lingüística, que la cultura catalana s'ensenya de forma potinera i deslligada de l’avenir històric, i que la única cultura del carrer és l'espanyola. En resum, que això no serà com al segle XIX, quan existia país per bé que la llengua literària no era el català. Al segle XXI, la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició de la idea que tenim avui de ser catalans., I tant amples.
La qüestió no està en escatir si la Gabancho exagera, si provoca o si es queda curta. Jo crec que provoca per què no hi ha res més provocador que la realitat, sobretot si no es vol veure, que és el que fan els poders públics amb el seu ridícul cofoisme. La clau de volta consisteix en arremangar-se per què això no arribi a passar, si és que hi som a temps i ho volem. És la proposta de l’autora. No relaxar-se, superar socialment les polítiques culturals porugues i miops que, per interessos partidistes, han malfiat dels creadors durant tots aquests anys, i recuperar el prestigi que el català tenia fa vint-i-cinc anys, tot i que a penes hi havia instruments que juguessin al seu favor com ara ho hauria de fer la televisió.
Defensar el paper central de la cultura catalana en el poti-poti de cultures que conviuen a Catalunya passa per una política cultural que posi en el centre la projecció de la cultura pròpia. Si no es fa així com convencerem els immigrants per què s’incorporin al català? Quin sentit tindrà? La llengua que no cal és llengua morta. Quan jo tenia divuit anys parlar bé el català, conèixer la literatura i saber-se les cançons de Raimon, servia per lligar, prestigiava. Ara ja no em lligaria ni una estudiant de filologia, entre altres coses per què no en queden. No és aquesta una prova prou fefaent de l’ocàs?

Publicat a El Mundo de Catalunya

NEGRE COLOR ALA DE MOSCA

Mai la novel·la negra no ha tingut tants lectors a Catalunya. L’èxit popular dels darrers anys ha permès l’obertura d’una llibreria especialitzada en aquest gènere, Negra i Criminal a la Barceloneta; l’especialització temàtica d’una biblioteca, la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat; i l’atenció per primer cop de les administracions, amb la arrencada l’any 2005 i la consolidació enguany de la trobada ‘Bcnegra’. Però mentre els catalans devorem amb passió les històries de gènere policíac que ens arriben d’altres cultures, d’Itàlia a Suècia, la nostra a penes dona un parell o tres de novel·les negres a l’any, i encara algunes d’elles amb escassa vocació de gènere.
Andreu Martín és, probablement, l’únic autor català que dedica el gruix de la seva obra a escriure novel·les policíaques. Després hi ha algun altre autor que, puntualment, n’escriu una o construeix un relat on hi ha alguns elements característics del gènere. Podríem incloure en aquesta llista a Jordi Cervera, Albert Villaró, Jordi de Manuel i Teresa Solana, para de comptar. A això cal afegir que, després de la desaparició de la mítica Cua de Palla que va ser un referent poderosíssim, no existeix cap col·lecció dedicada exclusivament al gènere. Fins i tot hi ha títols de gran difusió al mercat que, o no es tradueixen mai al català, o ho fan molt tard.
A al debat 'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana’, Vicenç Villatoro deia que a la cultura catalana es foragita el popular a canvi de tenir una falsa exquisidesa a la qual no arribem. És una raó argumentada quan parlem de gènere policíac. En opinió de Paco Camarasa, titular de la llibreria Negra i Criminal i comissari de ‘Bcnegra’: “Hi ha una falta de tradició que fa que la majoria de lectors d’aquestes novel·les tinguin més de quaranta anys, és a dir, no es renovi”. Però això no vol dir que el jovent no tingui interès per les claus del gènere, el que no s’enganxen és a les novel·les. Mirem que ha passat a ‘Bcnegra’. A la conversa amb Henning Mankell, en un teatre Romea, ple de gom a gom, el públic anava de la quarantena cap a amunt. Per contra, a la taula rodona ‘CSI a las Vegas i policia científica a Barcelona’ el públic era majoritàriament jove i fidel seguidor de totes les sèries de televisió de gènere policíac.
Però després aquests lectors potencials no troben al mercat català ni autors que els parlin en clau de proximitat moderna com Vázquez Montalbán va fer durant dues dècades i mitja, ni disposen del mateix nombre de traduccions al català que disposen els lectors castellans.
Els lectors de novel·la policíaca d’avui es van enganxar amb La Cua de Palla, van amagar les novel·les de gènere de les mirades dels companys de militància clandestina per què les consideraven pamflets revisionistes, i van recuperar l’orgull de lector gràcies a Pepe Carvalho, a la reedició de la Cua i a Andreu Martín. Els joves d’avui tenen a tocar la màgia d’aquests relats gràcies a l’aproximació que els fa la TV, però després no hi ha ningú capaç d’enxampar-los en la teranyina lectora per sempre. Sense literatura popular tenim un problema: costa més crear lectors. A més, en el cas de la novel·la negra, aquest gènere dona unes claus d’interpretació de la societat del nostre temps d’ús molt vàlid per a que el ciutadà pugui entendre una mica més on viu. Però mentre el món és negre, els catalans només som de color ala de mosca.

Publicat a El Mundo de Catalunya

ANATOMIA NO ÉS AUTÒPSIA

Per fer una dissecció cal que hi hagi un cadàver. Suposar d’antuvi, doncs, que la literatura catalana és un mort, ja predisposa a forenses i metges residents i no diguem als familiars i propers al finat. Això és el que van haver de suportar dimarts els assistents a la quarta edició d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana', organitzat per l’espai Lletra de la UOC i la Institució de les Lletres Catalanes; assistir a l’aixecament del cadàver de les lletres catalanes, fer-ne l’autòpsia i rebre les mostres de condol diverses. Malament comencem l’any de Frankfurt.
El crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor de Bromera Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, i la llibretera de la Gralla Rosa Viñallonga, van dir que la literatura catalana està més morta que viva, que els lectors supleixen el català pel castellà, que no es fa difusió, que es castiga tant l’excel·lència com el popular, que Frankfurt serà frustrant i unes quantes desgràcies més. Encara sort que Sam Abrams, tot i que després va desplegar tot un oracle de catàstrofes, va reconèixer que l’any passat s’havien publicat uns quants llibres importants en tots els gèneres, i que, lògicament, Anna Soler-Pont va escombrar, cap a casa aseegurant que Frankfurt serà el parnàs.
Amb aquest panorama un ja no sap si tirar-se al metro o xumar el tub del gas. Llavors si que tindríem una autòpsia merescuda.
L’agonia de la literatura catalana és la de totes les literatures, sobretot si les mirem llengua per llengua. Pel nombre d’idiomes en que s’escriu i es publica comercialment al món, no hi ha, a hores d’ara, més d’una desena d’inqüestionables grans noms vius de la literatura. Si faig una magre llista d’excel·lents on hi hagi John Ashbery, Philip Roth, J.M. Coetze, García Márquez, Claudiuo Magris, Julian Barnes, Günther Grass i Kenzaburo Oe, probablement me’n deixo ben pocs i si moltes llengües amb un ric patrimoni escrit i milions d’àvids lectors. En aquest sentit situar-se en el ‘Déu n’hi dó’ que deia Villatoro no és un fracàs, és el que hi ha i no és per sentir-se’n tristos. Per què? Perquè probablement aquest temps ja no és el temps de la narració literària, substituïda en el gust del ciutadà pel relat audiovisual, ja no del cinema, si no de formes molt més modernes que engeguen amb la TV i viatgen amb rapidesa cap a nous formats relacionats, evidentment, amb Internet. Vull dir, que el temps del relat literari com a pare de tots els relats ja ha passat. I no per això cal condemnat a qui el segueix exercint des de qualsevol angle (autor, lector, editor o venedor, a l’ostracisme, el menyspreu o el fracàs obligat. No per què la literatura ja no sigui considerada per molta gent la via central de transmissió d’un seguit de valors i cànons socials s’ha d’acusar als escriptors d’ineptes. Potser els codis de comportament social que fixen la condició humana als nostres temps requereixen que la literatura faci una travessa del desert fins trobar les noves fórmules estètiques, morals i estructurals que la tornin a situar en el top de preferències del ciutadà del nou món global. Sense negar algunes de les xacres que els forenses atribuïen dimarts a la literatura catalana, no està encara a punt per l’autòpsia; o, si més no, no n’està més pròxima que d’altres.

Publicat a El Mundo de Catalunya

QUI AL CONSELL DE CULTURA?

Amb l’aprovació pel Consell de Govern de l’avantprojecte del Consell de Cultura i de les Arts, els creadors veuen satisfeta una demanda històrica; tenir veu i vot en la política cultural de la Generalitat; ço és: decidir on van els diners del Departament, a qui s’ajuda i com. Un pastís massa delitós (ara que estem en temps d’àpats hipercalòrics) com per què no hi hagi una llarga corrua d’artistes, pensadors, opinadors i aspirants a mandarins que es postulin per ser un dels catorze escollits per formar part d’aquest Consell.
L’avantprojecte aprovat el dia 19 delimita amb claredat les competències de l’ens: “Decidirà la destinació dels fons que el Govern reserva a la promoció i foment de la creació artística i cultural, participarà en la definició de les línies estratègiques i els objectius nacionals culturals i concedirà els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat. A més, el Consell treballarà per afavorir el diàleg amb els sectors i establirà vincles amb els òrgans assessors i de participació del Departament de Cultura. Elaborarà l'informe anual sobre l'estat de la cultura, informarà el Govern sobre l'ensenyament de les professions vinculades a la cultura i, preceptivament, sobre els avantprojectes de llei que incideixin en política cultural o artística i sobre el nomenament dels responsables dels equipaments culturals que correspongui al Govern.”
Així d’entrada, aquestes atribucions no admeten protestes. Convergència mai no va donar veu ni vot als creadors. Quan Joan Rigol va intentar alguna cosa amb el Pacte Cultural el van cessar. Els consells per la modernització i la internacionalització de Joaquim Ferrer van ser només assessors, i tot i així també el van fer fora. Jordi Pujol va utilitzar sempre la cultura amb finalitats clientelistes dividint els creadors entre els fidels a la seva causa i la resta. Ara això s’ha acabat. El futur Consell de Cultura i de les Arts és una eina democràtica i plural que garanteix la participació dels creadors en les decisions que més els afecten; però la seva sort final dependrà molt de la selecció dels seus membres. I ja hi ha gent fent corredisses per optar una de les catorze places.
El Parlament nomenarà els membres del Plenari del Consell i el president de la Generalitat nomenarà el president del Consell. Si és un formulisme administratiu, cap problema; ara, si es tracta de reproduir en petit l’arc de representació parlamentària, malament. De Parlament ja n’hi ha i te unes atribucions. El Consell no cal que respongui percentualment a la paritat política com tampoc no ho ha de fer a la de gènere, no siguem estruços (si són 14 dones i ho fan bé, on hi ha el problema?).
Un Consell de venerables universitaris o d’autoanomenats maîtres a penser, estarà lluny de la realitat i desconeixerà els sectors emergents de la creació, joves i perifèria urbana. La cultura de masses, la virtual, les avantguardes i les formes més modernes de creació han d’estar representades. Els representants o directament vinculats a associacions han de tenir una presència molt limitada per no caure en el mateix error que la Institució de les Lletres Catalanes.
En resum; al Consell de la Cultura hi ha d’haver gent de pensament transversal, de pràctica creativa oberta i professional i de curiositat i rigor personal. L’esforç que s’ha fet fins ara val la pena; el pròxim, buscar els membres, ha de ser d’enginyeria fina.

Publicat a El Mundo de Catalunya