La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada