25/12/15

L'estripada. Uns grans dies

M'ha tocat. Avui fer un comentari sense apel·lar a l'esperit nadalenc és una bajanada com la del bisbe de Córdova què, en lloc de felicitar el Nadal com cal, aprofita per carregar contra l'evolució de les espècies a la que ell es veu que no pertany.
Avui toca bonrotllisme: concòrdia amb el cunyat que va votar Ciutadans, amor amb el fill que us ha sortit de la CUP, paciència amb els casposos especials nadalencs de la tele, conformitat amb els barons del PSOE que li fan el llit a Pedro Sánchez, resignació amb en Dani Pedrosa i la resta de morosos amb hisenda tot i que tenen un dineral, comprensió amb el veí que diumenge es va estar fins la matinada cridant 'Si que es pot' a cop de cassola, i humilitat si feu servir el Photoshop per retocar-vos la cara, no rejoveniu fins la comunió com ha fet algun candidat durant la campanya.
Jo intentaré carregar-me de paciència quan llegeixi comentaris masclistes com el d'un ex directiu del Barça, però no us asseguro complir amb la promesa, que per això estan les promeses, com sabem tots.
O sigui que, per si de cas: Pau i be a tots els que m'escolteu, tal i com ens havia dit tants cops el bisbe Jubany des de l'antena d'aquesta casa.

23/12/15

Louis Armstrong torna a Barcelona

Ara  fa seixanta anys que el gran Louis Armstrong va actuar a Barcelona. L'any 2000 la discogràfica Fresh Sound va publicar un luxós i acurat doble cedé amb les històriques actuacions de Satchmo. Nosaltres vam explicar la història d'aquell triple concert en un sol dia a les pàgines de El Mundo.
Per commemoar el seixantè aniversari d'aquella fita històrica, publiquem per primera vegada en aquets blog aquell article d'ara fa quinze anys.

Portada del programa del concert, de Josep Guinovart
El 23 de desembre de 1955, va ser una data històrica per a Barcelona. Aquell dia el Hot Club i el Club 49, van aconseguir fer pujar a l'escenari del Windsor ni més ni menys que a Louis Armstrong i els seus All Stars. A l'Espanya trista i vençuda de l'aquells temps la visita Satchmo va quedar gravada per sempre en la memòria dels que van estar en aquell emocionant esdeveniment. Ara els déus pagans del jazz han fet aparèixer les cintes d'aquell concert en una cantonada del mercat de Sant Antoni. L'autor de la troballa va ser Jordi Pujol, no el president, sinó el director de la petita discogràfica Fresh sound, un segell de culte per als aficionats al jazz. Del tresor en forma de set cintes magnetofòniques, sense etiqueta alguna però molt ben conservades, ha sortit un doble CD que hauria de ser considerat patrimoni d'aquesta ciutat. Als EUA el disc ha despertat un notable interès, ja que es tracta de l'única gravació inèdita del músic de New Oleans que s'ha editat coincidint amb el centenari del seu naixement.
Armstrong havia d'actuar a la ciutat dos dies en doble sessió, però l'avió que el portava de Roma no va poder enlairar a causa de l'espessa boira i la primera tanda de concerts es va suspendre. Quan Satchmo va aterrar per fi al Prat el seu mànager li va anunciar que faria tres passades en un dia, al que el trompetista va respondre de mal humor: "Man, be human?". Però això no va impedir que el músic ho donés tot en escena. Una suculenta paella entre concert i concert li va retornar la força, tal com es demostra en l'enregistrament, i el públic hi va agrair amb crits i llançament de barrets i gavardines. La ciutat es resistia a viure sota la sordidesa cultural imposada per les botes militars. Van passar els anys, el Windsor va tancar el 1970, va arribar la democràcia i amb ella una allau de concerts de gran categoria. Aquell llegendari dia de desembre era ja tan sols un rastre a la memòria dels que el van viure.

Interior del programa de ma
Jordi Pujol és un habitual de Sant Antoni. Un dia un venedor apostat en un racó li va oferir unes cintes sense nom. Eren una joia. Contenien el concert que Big Bill Broonzy havia donat al Capsa el 1953, però el mercader tenia més cintes, tenia el tresor i, a l'escoltar-les, Pujol va saltar d'alegria recordant totes les vegades que el seu pare li havia parlat d'aquell dia inoblidable. Allí estaven Armstrong i la seva banda en directe a Barcelona. Joan Antoni Arañó, un antic membre del Hot Club, havia mort poc abans, i la seva família va buidar el seu pis del carrer Llúria. Llibres i pel·lícules van ser venuts i unes cintes sense nom haurien anat a les escombraries sinó hagués estat per un venedor ambulant i un editor discogràfic a qui el seu pare li va ensenyar a estimar el jazz.



Publicat al diari El Mundo el dia 12 de desembre de 2000



 

Amb When It's Sleepy Time Down South Armstrong comença els concerts a Barcelona


El proper dia 1 de gener, el Jamborée recordarà els concerts de Louis Armstrong a Barcelona amb un concert del Jazzcare All Stars preparat especialment per commemorar l'efemèride.


Especialitzar-se, reinventar-se

És indubtable que Barcelona te un lloc propi en la història del gènere negre i policial. Se n'escriu molta i bona, se n'edita de diversa i se'n llegeix amb fruïció. I fins i tot en els moments més foscos d'una crisi que ha deixat els editorials més pelats que un arbre de fulla caduca a la tardor, les novel·les del gènere han tingut unes vendes raonables. BCnegra i tota la rècula de festivals (potser massa, d'acord) que hi han nascut a redós, les col·leccions que han sorgit, els premis (tres ja en català), la ingent tasca difusora de biblioteques com la Bòbila o de llibreries com Negra i Criminal, i l'atenció que els mitjans de comunicació hi dediquen (és el gènere que llegeixen els periodistes, diu algú), hi ha fet molt en aquest auge.
Però ull viu, que no hi ha res que duri eternament; cal reinventar-se per seguir vius. En Paco Camarasa ho ha entès. Tancar la llibreria ha estat un cop dur per ell i pels fidels, però el proper gener torna amb més clubs de lectura. De matí, de tarda i tres dies a la setmana. Amb regals de llibres i descomptes per qui s'hi apunti. Seguint l'estela dels cèlebres dissabtes a migdia de Negra i Criminal, dissabte passat la llibreria Athenea va reunir un grapat d'autors del gènere que van dedicar llibres i parlar de novel·les amb tothom qui s'hi va atansar. El contagi de la lectura per via directa; no es pot ser més actiu.
El 28 de gener engega BCNegra, peça estratègica en la candidatura de Barcelona ciutat de la literatura. La setmana anterior es farà el quart Tiana negra que, amb interessants novetats, es consolida per l'interès municipal. Especialitzar-se ha revifat la vida literària de la ciutat aquests darrers anys; ara cal reinventar-se per no esllanguir.

21/12/15

21-D


Com que no sabia que era impossible, ho he fet


19/12/15

Desigs d'uns grans dies

Un gran dia a Harlem
El gener de 1959 la revista Esquire publica aquesta fotografia d'Art Kane que reuneix a 57 dels millors músics de jazz de tots els temps davant d'una típica casa rogenca de Harlem, al 126 del carrer 17 Est.
En seure Count Basie a la vorera, cansat, un grup de nens del barri s'hi van afegir, passant a formar part de la història del jazz.


Red Allen, Buster Bailey, Count Basie, Emmett Berry, Art Blakey, Lawrence Brown, Scoville Browne, Buck Clayton, Bill Crump, Vic Dickenson, Roy Eldridge, Art Farmer, Bud Freeman, Dizzy Gillespie, Tyree Glenn, Benny Goldson, Sonny Greer, Johnny Griffin, Gigi Gryce, Coleman Hawkins, J.C. Heard, Jay C. Higginbotham, Milt Hinton, Chubby Jackson, Hilton Jefferson, Osie Johnson, Hank Jones, Jimmy Jones, Jo Jones, Taft Jordan, Max Kaminsky, Gene Krupa, Eddie Locke, Marian McPartland, Charles Mingus, Miff Mole, Thelonious Monk, Gerry Mulligan, Oscar Pettiford, Rudy Powell, Luckey Roberts, Sonny Rollins, Jimmy Rushing, Pee Wee Russell, Sahib Shihab, Horace Silver, Zutty Singleton, Stuff Smith, Rex Stewart, Maxine Sullivan, Joe Thomas, Wilbur Ware, Dicky Wells, George Wettling, Ernie Wilkins, Mary Lou Williams, Lester Young, els nens de Harlem i nosaltres us desitgem uns grans dies.


17/12/15

El nas del llibre

La patacada ha estat molt forta. La conjunció entre la crisi econòmica i el nou paradigma cultural de la brivada digital deien que arrasaria la indústria del llibre fins no deixar-ne ni rastre. Fa cinc anys ningú no en donava ni cinc pel sector. Però dimarts les autoritats feien cua per parlar des de l'escenari de la Nit de l'edició. Deu ser que alguna cosa canvia.
El que compta ara no són les xifres, és el nas; per què la recuperació és encara lenta i menuda, però és que la caiguda ha estat de les de prendre mal. El nas diu que hi ha llarga vida per al llibre (de paper), indica que el llibre i la lectura lentament recobren el prestigi social perdut i valora la nova mirada que algunes institucions fan cap a la cultura literària. El nas diu que no s'ha de tirar coets, però dona raons per seguir esforçant-se. El nas, la més sofisticada de les eines de prospectiva, insisteix que només serem més lliures si som llegits. I no falla, car el coneixement parla sempre de llibertat.
Amb aquestes expectatives els editors de Catalunya carreguen les bateries de la il·lusió de qui creu en allò que fa, i dimarts ho van dir públicament i van convidar tothom a participar-hi. Lluny de les alegries de quan lligàvem els gossos amb llonganisses, la Nit de l'edició no podia tenir millor sentit: discretament festiva, mesuradament reivindicativa i singularment enunciativa. I si encara estem per sota dels escarransits estàndards de lectura europeus no és per que la indústria editorial no s'hi esforci; vull dir: no és aquesta pota la que falla. Hi ha una educació que menysprea les humanitats, alguna administració poc o gens compromesa i molts ciutadans ben esquius al llegir per peresa. Això també ho diu el nas.

11/12/15

L'estripada. Tot pel vot

Vosaltres li trobeu sentit democràtic a les campanyes electorals?
Creieu que un procés fet a voltes amb diners de dubtosa procedència, amb els periodistes dels mitjans públics emmordassats, amb la imatge dels candidats tunejada fins la manipulació i amb discursos argumentals fets amb mitges veritats és realment una peça sobirana del sistema democràtic?
Creieu en el valor polític d'una campanya electoral que te molt de màrqueting comercial i molt poc de debat públic?
Ja se que els politòlegs i opinadors se'm llençaran al damunt per exposar aquests dubtes en públic. Potser em diran que sóc un antisistema; però no és a ells a qui interpel·lo, ells es dediquen a escatir les relacions de poder en la societat.
Jo faig aquesta pregunta a vosaltres que m'escolteu.
Si tots els instruments de seducció són vàlids per tal d'aconseguir un vot, vosaltres i jo deixem de ser subjecte social per convertir-nos en un simple objecte del desig, en mercaderia sotmesa a les males pràctiques d'una democràcia tísica que, sovint, fa l'efecte de servir només als que dominen la societat des de la cúspide del poder.
I d'aquests, les campanyes electorals mai no en parlen ni critiquen, oi que no?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


10/12/15

Chichos de hierro y cromo

Con 22 millones de discos vendidos, cuarenta años de tablas, la paternidad putativa reconocida por Estopa, Ketama o Antonio Orozco, y influencias que llegan hasta Alejandro Sanz o Sergio Dalma, este fin de semana en Terrassa y l'Hospitalet última oportunidad para ver a los míticos Chichos en Catalunya: los reyes del casete dejan la carretera.

Los Chichos durante la actuación de despedida de Catalunya, el sábado en l'Hospitalet de Llobregat
La rumba flamenca con toques pop fue la banda sonora de largos viajes familiares en coche por las carreteras nacionales de la España polvorienta y sudorosa de los 70 y 80, y los Chichos sus reyes; 12 casetes de platino les otorgan el título honorífico. La ligereza, economía y versatilidad del casete convirtieron a la cinta en el soporte musical preferido de muchos hogares. "Hacemos canciones de calidad. Y si la materia prima es buena, el público la compra", asegura Emilio González Gabarre, alma y fundador de un grupo, que fue alumbrado también en la carretera. Siempre la ruta sin fin, caminar o reventar, deprisa, deprisa, de un lado a otro. 
No fue fácil el ocaso del desarollismo para los hijos de la pobreza. Buscarse la vida para dar de comer a una docena de hijos llevaba al desarraigo: la familia por los campos de la Mancha con la prole a cuestas y el hijo mayor tocando por mesones y tablaos buscando más el favor que el reconocimiento a un arte oculto. Así comenzó Emilio González, en una España trágica que se precipitaba hacia la crisis del petróleo, el asesinato de Carrero Blanco y el final del dictador en medio de una zozobra social que marcaria a una generación que llegaba a adulta con tan pocas expectativas como las anteriores. Todo atado.
Tan poco se creyó el padre aquel giro de 500 pesetas que le mandó su hijo desde Salamanca, que fue a comprobar con sus propios ojos que Emilio, el chicho, como le llamaba cariñosamente, no era un delincuente.
Quizás pensó en eso Emilio cuando, camino de Vigo para actuar junto a su hermano Julio y un colega incorporado para llenar el escenario de una discoteca gallega, le propuso a Juan Antonio Jiménez Muñoz, Jero, cantar sus propias composiciones. Una se llamaba 'Quiero ser libre', y la había escrito mientras cumplía una leve condena a los 19 años. Poco después, y gracias a los buenos oficios del guitarrista Antonio Sánchez, padre de Paco de Lucía, Fonogram gravó el primer single de un trío al que no dudaron en ponerle Los Chichos. A finales de 1973 había nacido el mito. "Éramos un fenómeno social. Nuestro público reconocía sus vidas humildes, sus pasiones, sus sueños y sus penas en nuestras canciones", dice Emilio. Gitanos y payos de los caminos de España se identificaron inmediatamente con aquella letras realistas y trágicas. "Por eso nadie ha vendido tantos discos como nosotros. De Alejandro Sanz a Antonio Orozco, de niños ellos también crecieron con nuestras canciones.", añade.

Foror 'chichero' en la sala Salamandra
En invierno del 74 su primer álbum, 'Ni más ni menos', confirma el éxito de los dos primeros singles. 'Eso si que tiene guasa' (1975) y 'No se por qué' (1976), todas las composiciones firmadas por Jero, son temas que marcan una época y sus generaciones. Con 'Son ilusiones' (1977) los Chichos son ya los reyes del peculiar pop hispano. Premios y reconocimientos jalonan su carrera. Y así siguen con 'Amor de compra y venta' (1980), 'Para que tu lo bailes' (1981), temas que conoce incluso el más modernillo de hoy en día.
"Otro disco. un trabajo más. Nada más especial que otro", repite Emilio para situar la banda sonora de 'Yo, el vaquilla' (1985), el biopic de José Antonio de la Loma que encumbró al delincuente protagonista de 'Perros Callejeros' (1977), a la categoría de Robin Hood. "Tu eres el vaquilla de buenos sentimientos / si al final dependes de un simple carcelero. / Tu eres el vaquilla, alegre bandolero / porque lo que ganas repartes el dinero", dice la canción; último suspiro de aquella España de el Lute en la que nació el grupo.
'Y esto es lo que hay' (1989), gravado en la sala Jácara de Madrid suena a despedida. Poco después Jero deja el grupo, y en 1995 fallece. "Fue el golpe más duro de nuestras vidas. Éramos una familia", recuerda taciturno Emilio. Hay quién dice que sin Jero es el fin. Pero cuando las ventas se resienten entran en escena los recopilatorios, grandes éxitos y colecciones. La generación Chichos ha crecido y mira con nostalgia sus años jóvenes de casete y Seat 124. Ahora tienen buenos equipos de CD en sus confortables coches y las autovías son rápidas. España ha cambiado, pero la banda sonora de sus vidas no: ahora es la de sus hijos. "Nos invitan a festivales donde somos los padres tanto del público como del resto de artistas", Asegura un Emilio orgulloso de lo que ha hecho y lo que deja. "Claro que los Estopa son hijos musicales. Se han criado con nuestra música, después han trabajado mucho y tienen un éxito mas que merecido", sentencia satisfecho por los años de carretera que llegan al fin.


Play list de Los Chichos

Bones pràctiques

La cloenda del congrés internacional dedicat a Manuel Vázquez Montalbán es farà a la biblioteca la Bòbila, de l'Hospitalet. La mateixa biblioteca em fa saber l'organització d'un concurs per trobar a quantes portades de novel·la negra hi surt Barcelona i un club de lectura; tot amb tres dies de diferència. La llibreria Jaimes m'envia 'Sota el Baobab', el newsletter de les seves nombroses i variades activitats: exposició de Sempé i presentació d'un nou llibre seu, una conferència sobre Günter Grass, un taller de poesia per a nens, activitats sobre literatura francesa... El bibliotecari Jordi Canal i la llibretera Montse Porta són exemple del que ha de fer el sector del llibre per tenir mèrits i raons argumentades per esdevenir ciutat de la literatura. I parlo d'ells en representació de col·legues que també fan aquestes bones pràctiques fugint de la comoditat funcionarial de tantes biblioteques i de l'elitisme xaró d'alguna llibreria.
Ni la crisi, ni la falta de suport institucional per falta de pressupost no són excusa per qui considera que els llibres, la lectura i el coneixement són un valor patrimonial que cal defensar com la vida, per què són part d'ella. I, de rebot, arribar a superar l'handicap dels 2'5 punts d' índex de lectura per sota de la mitjana europea que tenim.
Les polítiques a corre-cuita per què Barcelona tingui garanties de ser nomenada cuitat de la literatura per la UNESCO, són pedaços improvisats fruit de les presses. Les polítiques serioses les fan els llibreters, jugant-se el negoci, i la gent de les biblioteques conscients de la responsabilitat social que tenen. Altres coses estan be per convidar de viatge periodistes amics per què parlin be d'algú que falta li fa.

3/12/15

L'enigma Mascarell

El conseller Mascarell diu que vol marxar; que no vol repetir a Cultura, que la seva vida en política activa arriba a la fi i que vol aturar-se a reflexionar, posar en ordre tot el que ha conegut i après i escriure-ho amb calma, no a glopades entre les vuit i quarts de nou del matí com un darrer treball que te acabat i inèdit. Hi ha qui no se'l creu i hi ha qui desitja que ho faci tant aviat com sigui possible. Els primers diuen que no és un comiat, sinó un conat per què li preguin que segueixi. Entre els segons hi ha tres tipologies genèriques: els que no li perdonen el gir sobiranista, els convergents que tampoc no li perdonen els orígens i els aspirants a càrrecs. Tots, un i altres, gent de cultura i amb coneixement de causa.
Però al bar Drassanes, conegut popularment com Roberto pel nom del seu diligent cambrer, un parroquià es posa a parlar de cultura (sic) i acaba fent un Top Ten de consellers: guanya Mascarell per golejada. No és gent de l'elit cultural, és un modest empleat que reconeix públicament al conseller un profund coneixement de causa 'ja des que era a l'ajuntament', serietat i ponderació (el que li faltava a en Tresserras, sosté). Si algú pensa que m'ho invento que vagi a l'establiment esmentat i pregunti.
Els mèrits que li troba aquest ciutadà anònim deuen ser similars als que li troba en Mas. La bona sintonia, no nomes de govern sinó d'idees, que hi ha entre els dos ho denota. Ara mateix parlar de continuïtats és una quimera sense sentit, però mai no havia sentit parlar de consellers de cultura en una barra de bar que no fos de disseny i per algú aliè al gremi i que no anés perjudicat. I això, vistos alguns dels titulars que ha tingut el departament, és un mèrit.

27/11/15

Dits enganxosos, el gener a les llibreries

Som al 1993. Després dels Jocs Olímpics Barcelona ha entrat per bé i per mal en la modernitat. La ciutat se situa en el mapa global del turisme, dels negocis, de la cultura i també del crim organitzat. Bandes d'arreu del món desembarquen a la ciutat per apoderar-se d'un nou mercat emergent en el qual corren molts diners. Assassinats, prostitució, tràfic de tota mena de drogues, segrestos, extorsions i robatoris a gran escala passen a formar part del panorama de la nova delinqüència ciutadana. És el preu que s'ha de pagar pel cosmopolitisme.
És en aquest panorama confús, que es comença a perfilar clarament l'ocàs del final de mil·lenni que s'acosta i el col·lapse cultural que acabarà definitivament amb el món del segle XX, on se situa Dits enganxosos. El relat, que pren el nom d'un dels millors discos dels Rolling Stones, Sticky fingers (1971), fa un retrat en clau negre i criminal de l'època de ressaca i crisi posterior als Jocs Olímpics i de la generació que la va viure; els joves i els no tan joves.



Dits enganxosos (Crims.cat), el proper gener a les llibreries

Brown sugar, primer single de Sticky fingers, en directe A Bigger Bang Tour. Austin, Texas. 2006


Trenta anys de concerts

De Bruce Springsteen a Montpeller (primer concert de la gira europea del Born in the USA a l'estadi Ritchter), a Gonzalo Rubalcaba a l'auditori pel Festival de Jazz de Barcelona; un camí de descoberta i coneixement que ajuda a entendre el món amb la sensibilitat necessària per a sobreviure'l. Hem tingut tantes nits de felicitat als concerts!
Un record també pel Jordi Tardà, que tanta música ens va ensenyar.

1985. Flyer d'un viatge organitzat a Montpeller per veure el Boss


2015. Una cervesa abans d'escoltar el pianista Gonzalo Rubalcaba al festival de jazz de BCN


26/11/15

Contes maratonians

A més de disc també hi ha un llibre de la Marató. Ho dic per què, com que TV3 fa tanta forrolla amb el disc (espots, making off, promo als programes de ràdio i TV a tothora), sembla que només siguin els músics i cantants els solidaris a qui cal fer costat amb 10€. Hi ha un llibre, un bon llibre, editat enguany per Llegir en Català, el grup de petits editorials més actius a hores d'ara del panorama català. Ho diuen els entesos: Laura Huerga (Raig verd) és l'editora de l'any i Edicions del Periscopi el segell que està sorprenent per títols i ressò al mercat; per dir-ne dos dels nou.
Doncs be, darrera d'una portada de gust dubtós (o no), que ve donada per la CCMA, el llibre aplega autors consagrats com Margarida Aritzeta, Teresa Juvé o Martí Gironell; els millors joves, Joan Todó i Jordi Nopca o Joan Benesiu, premi Llibreter. Amb ells dibuixants i il·lustradors com Roser Capdevila, l'Avi o Anna Fando. Total, deu artistes i catorze autors. Un bon planter a qui fer costat amb 10€ que van íntegrament al pot solidari de la Marató de TV3. I malgrat la modesta atenció que els propis promotors li donen, ara ja no apareix ni al final de l'espot (tot i que sabem dels esforços ímprobes d'Elena Goixens per fer-lo sortir per tot), el llibre és ja un dels més venuts. Imagineu-vos que seria dels llibres en català si la ràdio i la tele públiques, que un diria que haurien d'estar més per això que per altres coses, els tractessin com cal. I com cal vol dir bons programes de llibres i escriptors a la tele amb normalitat (no famosos que perpetren llibres o col·legues). Però les coses són com són. I això no treu que els escriptors del país siguin solidaris amb els seus veïns quan se'ls reclama. Són així.


20/11/15

El popular dibuixant i ninotàire Lluís Recasens, l'Avi, que cada dia fa una vinyeta al diari El Punt Avui, ha fet aquesta il·lustració durant la presentacoió del llibre de la Marató.
El dibuix fa referència al conte La cara oculta de la lluna, que Rafael Vallbona ha publicat en el llibre de la Marató d'enguany, dedicada a la diabetis i la obesitat
Ja podeu adquirir el volum a totes les llibreries del país, en edició digital picant AQUÍ, o en audiollibre AQUÍ.


El llibre de la Marató al TN


L'estripada: Nòmades com som

Ens crèiem éssers lliures en un món segur i ara, tenallats per la por, baratem l'emancipació a canvi de tranquil·litat com si fos quincalla. I és aquesta por i les urgències per treure'ns-la del damunt que ens fa més hostatges d'un món que alegrement hem concedit.
En una lliçó de serenitat, de llibertat i de fraternitat, els joves de ja la dita 'generació Bataclan' no s'han mogut dels bars de la riba dreta. Són fills de classe mitjana, amb sous baixos, bona formació, feines sovint creatives que els satisfan i oberts a la diversitat cultural, però trencats per dins. Saben que van per ells i pel que representen: aquesta idea de que el pensament no te residència, un nomadisme intel·lectual que els fa resistir en comú al crit de Je suis a la terrasse, parafrasejant el famós Je suis Ccharlie.
Aquesta setmana es fa el festival de jazz manouche Django l'H amb la presència dels millors artistes de l'única musica europea que ha influït en el jazz americà. I tot va començar amb el geni d'un gitano belga, parisenc i universal que va crear un swing que avui és banda sonora de la ciutat. I és que Django Reinhardt era un nòmada del pensament.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

Albert Bello i Oriol Saña a la inauguració del festival Django l'H

19/11/15

El temps i els escriptors

Per anar be aquest país hauria de tenir una dosi justa de la parla pausada, la saviesa sense límits i la voluntat de reconstrucció cultural infinita de Max Cahner, i una altra de la dura autocrítica, la sinceritat valenta, l'amor per la vida i l'escepticisme mediterrani de Baltasar Porcel. Però traspassats aquests genis d'un altre temps (el 2013 l'ex-conseller i el 2009 l'escriptor), el vendaval emocional ha provocat una diàspora intel·lectual sense límits que ha deixat al descobert les freixures més febles d'una cultura que havia de ser eix vertebrador de la nació i que ara només és un record mal·leable.
És per això que celebrem el monogràfic que Revista de Catalunya dedica a Cahner (ell que en va ser fundador) i l'exposició que el Palau Robert fa sobre Porcel, per si de cas algú vol recordar que som. Eliseu Climent, Vicenç Villatoro, Isidor Marí i Miquel Sellarès, entre d'altres, parlen de Cahner. De Porcel en parla el seu llegat en tres apartats: El mite d'Andratx, Noticies del món i El desordre global. Crec que el repàs d'ambdues obres que se'ns ofereix ara és un bon punt per repensar-nos.
I si no queda el possibilisme. Rebo una carta de la nova presidenta de CERDO, el dia abans que li atorguin el Premio Nacional de las Letras Españolas. Indubtable qualitat literària a banda, la idoneïtat del moment polític del premi ha estat abastament aprofitat per un cor que, més enllà de la saviesa, la tenacitat o l'autocrítica de Cahner i Porcel, busca la instantània que petrifiqui el fet. És el que em deia en Jordi Canal parlant de C'est l'histoire de la Série Noire que acaba de publicar Gallimard: "és el que volíem fer amb la història de la Cua de Palla però no teníem els recursos". Això.

15/11/15

París és la meva gran ciutat. Per això els seus morts són també els meus morts.
Víctimes d'una guerra que la bona gent
no ha fet.
Per això, avui sóc més parisenc que mai.




13/11/15

El llibre de la Marató

Ja és a les llibreries el llibre de la Marató 2015, dedicada enguany a la diabetis i la obesitat. Els experts sostenen que una de cada quatre persones que tenen aquestes malalties en són desconeixedors.
Publicat pel col·lectiu d'editors Llegir en català, el llibre és a la venda a totes les llibreries en edició de paper. Hi participen els escriptors i il·lustradors: Margarida Aritzeta, l'Avi, Joan Benesiu, Sebastià Bennasar, Esperança Camps, Roser Capdevila, Antònia Carré-Pons, Jordi Cervera, Cristina Curto, Anna Fando, Mercè Foradada, Martí Gironell, Teresa Juvé, Lyona, Ferran Martín, Jordi Nopca, Bel Olid, Jesús Mª Tibau, Joan Todó, Rafael Vallbona i Glòria Vives.
El llibre s'ha elaborat de forma totalment altruista, i cap persona de les que hi ha participat no ha cobrat res. El preu de venda és de 10 €, que aniràs destinats íntegrament al recapte de diners que farà la Marató de TV3 el proper diumenge 13 de desembre.
El llibre de la Marató 2015 també està editat en versió e-book. El podeu adquirir picant aquí. I per primera vegada també s'ha publicat en format audiollibre per a persones cegues. Aquesta versió la podeu adquirir picant aquí.
El proper dia 19 es podrà adquirir el disc, que es posarà a la venda amb diversos diaris.

Un moment de la presentació del llibre i el disc, aquest divendres a TV 3

Gemma Humet i la coral de l'Esmuc van participar a la presentació
Llegiu aquí el conte de Rafael Vallbona

12/11/15

La llum del Mira

S'ha batejat a l'emergent festival Mira com el 'fill del Sónar'. Sense que això vagi en detriment de cap dels dos, ja pot ser. Amb vint-i-un anys un és un gran taller del so i les alteracions mecàniques del medi; i amb cinc edicions l'altre és un laboratori de l'espectre electromagnètic del qual la llum n'és la part visible. Sónar fonamenta la seva vàlua en la creació d'un corrent de pensament que parteix de la interacció entre música, tecnologia i art; i Mira situa el punt de partida en la tecno-cultura de les càrregues elèctriques en moviment; pas endavant que ubica ambdues propostes al centre d'una creació d'avantguarda capaç de generar el coneixement crític que governi el canvi de model d'època al que ens hem abocat quasi sense instruments de comprensió. I Sonar i Mira en són dos, d'idea i producció catalanes.
L'estrena a Europa d'Entropia, un espectacle produït per la Société des Arts Technologiques de Canadà (SAT) que, en un espai amb 360º de visió, submergeix l'espectador en un camp de radiacions que exciten la ment i els sentits fins al límit de la comprensió artística, remet els famosos mappings a la categoria de festa major.
Però aquest actiu emergent se'n pot anar en orris si les administracions no mostren el tremp necessari que el faci créixer. El conseller Mascarell, via Jordi Sellas, li dona suport com fa dues dècades a Sónar quan ningú no els volia, i fins ara l'ajuntament els acull a la Fabra i Coats. Però la voluntat d'en Mascarell és plegar, en un extrem del complex fabril potser hi faran pisos socials (difícil de casar amb un festival així), i fins la present no hi ha noticia d'un criteri del municipi respecte aquestes iniciatives. O sigui, tan volàtil com la llum.


5/11/15

L'estripada: Poders a la picota

Enfront l'evident sotsobra de l'estat de dret, violat pels propis poders que haurien de garantir la llibertat de les persones amb l'aplicació de lleis justes i dignes, el ciutadà està optant per la única sortida raonable: posar a la picota les autoritats que, en lloc de facilitar la vida, l'empitjoren amb cap més intenció que lucrar-se i perpetuar-se autoritàriament en el domini. La xiulada d'anit a la UEFA i els llibres que es publiquen avui, Via Crucis i Avarizia, són dues raons de pes d'això. En un cas és la pròpia gent que pren una iniciativa de simple dret civil, i en l'altre dos periodistes que exerceixen l'ofici d'acostar-se la veritat sense suborns ni temors al poder, com ha de ser aquesta feina i tan poques vegades és.
A això hi afegiria les denúncies per corrupció política i per l'actuació desmesurada de la policia, però aquests temes són tan habituals que han perdut el caràcter de retret.
La crisi ha estat la gran excusa per carregar-se l'estat de dret i fer prevaldre els interessos dels grups dominants, però ara la gent ja no els deixa fer.
Una imparable revolta per la dignitat està en marxa.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

Llibres cantants

Raimon, Roger Mas, Gemma Humet i el pianista Albert Guinovart actuaran dimecres vinent al Liceu per cloure de forma estel·lar l’Any de les Biblioteques. En Xaver Albertí llegirà poemes i en Màrius Serra presentarà el xou. La peculiaritat de l’acte és que ningú no cobra, i el que es recapti (15€ l’entrada no és cap fortuna) anirà per comprar llibres per a les biblioteques públiques.
Ha estat un encert commemorar el centenari de les primeres biblioteques públiques de Catalunya. A més de reivindicar la ingent tasca política i cultural de la Mancomunitat, l’any ha posat en valor social la feina de les bibliotecàries, el servei a la comunitat de les biblioteques i l’enorme pol de riquesa (i orgull afegeixo) que representa tenir una bona biblioteca al poble. La cap de biblios de la Generalitat, Carme Fenoll, dona incansable d’idees inesgotables i agosarades (dels que no són atrevits no se’n parla), ha aixecat un monument a un dels serveis públics més ben valorats pels ciutadans i amb més projecció de futur.
Tots sabem que la celebració no resol els problemes de les biblioteques; amb que obri els ulls a les administracions que hi fiquen ma (Generalitat, ajuntaments, diputacions), ja em dono per ben pagat. Les biblioteques llueixen, i tothom hi vol sortir a la foto inaugural, per això se’n fan tantes; una altra cosa és que hi creguin o actuïn amb un criteri unificat. La funció pública ha de regular l’accés a la direcció, cal redibuixar el mapa a algunes comarques, i cal dotar pressupostàriament i acordar amb el sector editorial la compra de llibres i el tipus de novetats que han de tenir les biblioteques.
No els fa pensar que es destini la recaptació del concert al Liceu a adquirir llibres?


29/10/15

Poeta en Barcelona

A finales de 1935 la cartelera teatral de Barcelona presenta espectáculos como 'Una estrella y un lucero', con Estrellita Castro, en el Apolo; 'María de la O', en el Poliorama o 'Els Pastorets' de Folch i Torres, en el Novetats, aunque por la noche se representa la comedia 'Amàlia, Amèlia, Emilia', de Lluís Elies, gran éxito de la temporada del teatro catalán. El Paralelo sigue siendo la calle animada y canalla, centro de la diversión popular, mientras que la Rambla mantiene el aire burgués de la ciudad. En el Gran Teatre del Liceu, se representa un Rigoleto con la soprano Mercè Capsir y el barítono Mario Basiola.
El teatro más antiguo de Barcelona, el Principal Palace, (hoy Principal) vive tiempos de decadencia. El que en 1896 es escenario de la primera demostración del Kinematograph, ha abandonado los grandes estrenos y las óperas y también es cine desde 1919. Tras padecer tres incendios (1915, 1924 y 1933) el hospital de la Santa Creu lo vende, se reforma y pasa a tener 1600 localidades. Esos son los espectadores que el jueves 12 de diciembre de 1935 asisten al estreno de 'Doña Rosita o el lenguaje de las flores', la última obra de teatro que Federico García Lorca estrena en vida y el inicio de un ciclo de obras en el que se aparta de las tragedias rurales.
"Obra de fina calidad literaria, su esencia es teatral, pudiendo ponerse junto a las mejores producciones del teatro europeo actual", escribe María Luz Morales en La Vanguardia del 14 de diciembre. "Su intérprete -única, sin duda, para serlo-, contribuyó a que el público no perdiera ni la más leve de esas finas esencias", apostilla la crónica. La intérprete es Margarida Xirgu, claro. Laura García Lorca, sobrina del poeta, sostiene que "las tres personas que ejercieron más influencia en mi tío fueron Salvador Dalí, Sebatià Gasch y la Xirgu". Y Federico, tan seducido por la actriz como por el ambiente de la calle "más alegre del mundo que no debería terminar nunca", estrena su Doña Rosita en el Principal.
Y el domingo 22 de diciembre, el poeta y la diva (que cada día recibe un ramo de las floristas), dedican una función especial "a esas mujeres de sonrisa franca y manos siempre húmedas que convierten la Rambla en un invernadero", según dice en un emotivo discurso que pronuncia al acabar la función.

Cena-homenaje a Lorca en el hotel Majestic (FOTO: Interprofit)
La Barcelona de Lorca es "el espíritu, la aventura, el alto sueño, el amor perfecto. Que a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión", escribe a Melchor Fernández Almagro. Por eso, por que quiere conocer los círculos culturales y porqué "Catalunya es un pueblo admirable que yo amo", el escritor, que ya es una estrella de las letras y un personaje popular, se instala en el Hotel Majestic de Barcelona entre el 9 de septiembre y el 24 de diciembre de 1935.
Abierto en 1918, el Majestic (apellidado Inglés hasta 1940) es el primer hotel de lujo de la ciudad. En su habitación Federico trabaja en Doña Rosita con la Xirgu y con el director, Rivas Cherif. Tiene una dolorosa ruptura sentimental con Rafael Rodríguez Rapún. Escribe algunos poemas de 'Sonetos del amor oscuro' y, en el bar, toma un zumo de limón y lima con azúcar de caña, hielo picado y una hoja de hierbabuena, cóctel que el hotel pondrá de nuevo en la carta. "Federico era goloso", dice su sobrina, "le gustaba lo que llamaba 'café iluminado' (con una gota de ron)". 
El Majestic ha escrito unas cuantas páginas de la historia de la ciudad. En él se aloja otro poeta, Antonio Machado, semanas antes de partir hacia el exilio y la muerte. León Felipe, Picasso Miro, Charles Trenet o Hemingway son algunos de los huéspedes ilustres, y tampoco es ajeno a los avatares de la política contemporánea.
Instalado en el hotel del Passeig de Gràcia, Federico García Lorca sube a los escenarios 'Bodas de sangre', 'Yerma' y su versión de 'La dama boba', de Lope de Vega. Según el especialista en Lorca, Víctor Fernández, rinde un homenaje a Isaac Albéniz en el cementerio de Montjuïc, lee poemas en los Amics de la poesia y en el teatro Barcelona, y pronuncia su más celebrada conferencia: 'Como canta una ciudad de noviembre a noviembre'.

Dedicatoria a Josep Palau i Fabre (FOTO: Interprofit)
Vive intensamente el ambiente cultural como un barcelonés más. Conoce a Ignasi Agustí, Grau Sala (autor del cartel de Doña Rosita), Rafael Santos Torroella y Josep Palau i Fabre, a quien dedica un ejemplar del Romancero Gitano tras hacerle este una entrevista el 6 de octubre que Palau recoge en 'Memoria de García Lorca', donde el poeta cita a Carner, Riba y López Picó como a sus autores catalanes preferidos. Y se reconcilia con Dalí. Y además atiende a la prensa. Luís Góngora, de 'La Noche' le pregunta si está contento con la acogida del público local. "Contento es poco. Como que quisiera estrenar aquí todo cuanto haga para el teatro". También Mirador o la Humanitat hablan con él en cafés o a las puertas del teatro.
Toda esa intensidad intelectual deriva en una cena-homenaje que le dedican sus amigos catalanes el 23 de diciembre de 1935 en los salones del Majestic, a 17'50 pesetas el cubierto; un acontecimiento ciudadano.
El 21 de octubre de 2015, 80 años después, me hallo en una fina mesa del Majéstic junto a Laura García Lorca, a Víctor Fernández y un puñado de personas dispuestas a rememorar aquel homenaje. Nando Jubany sirve huevos poché, langosta Termidor y pularda, mientras que Quim Vila pone Chablís, les Terrasses 2010 y Codorniu para reproducir aquel momento. Y el espíritu del poeta habita en nosotros con un Armagnac de 1935. Como saber si estoy soñando?

Accepteu cultura

'Accepteu cultura', diu Barcelona en Comú a ERC. Però, com que per ara no hi ha pacte, en Bosch, Puigcorbé i companyia es fan els sords, és clar. I entre tanta sordesa, en Paco Canarasa (BCNegra) i l'Enric Calpena (BCNovel·la històrica), sobreviuen més gràcies als oficis de les gestores de l'ICUB, que no pas per les polítiques del regidor Jaume Asens, que ha demostrat un gran coneixement de l’okupació i una enorme ignorància de la cultura urbana.
Per sort la maltractada cultura és un dels agents encara capaços de moure's al marge i per damunt de la política. Per exemple: diumenge la llibreria NoLlegiu, del Poblenou, va commemorar el segon aniversari. Un èxit importantíssim de la iniciativa particular que ha aconseguit mobilitzar el barri, un model d'activisme cultural a seguir, ara que el consistori pateix per les llibreries d'ençà que ho ha après a París. Tant de bo tinguin empenta per vendre molts exemplars del llibre de la Marató de TV3, que es posa a la venda el dia 14 editat pel col·lectiu d'editors Llegir en català. Ho sap, Asens? Abans, del 3 al 7, es farà 'Barcelona novel.la històrica', però sospito que això interessa poc a la política local, tret d'acontentar els independentistes. Llàstima perquè és una iniciativa ben gestionada i que atorga personalitat llibresca a la ciutat. Això ho saben a l'Espluga de Francolí, que cuida 'El vi fa sang', trobada de novel.la negra que repetirà el 9 i el 10 d'abril propers després de l'èxit de l'any passat.
És clar que, si sou polític i no teniu res del que presumir, sempre podeu dir que comença el Mira, encara que ho feu una setmana abans l'inici, com va fer el director general de Cultura Jordi Sellas a twitter. Coses d'acceptar la cultura.

26/10/15

Recordant García Lorca a Barcelona





Ara fa vuitanta anys Federico García Lorca va viure durant quatre mesos (de setembre a desembre de 1935) a Barcelona. Instal·lat a l'hotel Majestic, l'escriptor va estrenar' Doña Rosita o el lenguaje de las flores' al Principal, amb Margarida Xirgu, va portar a escena 'Yerma', 'Bodas de sangre' i una versió de 'La dama Boba' de Lope de Vega i va fer algunes lectures de poesia i conferències.
Però, sobretot, va immergir-se en l'ambient cultural català coneixent Ignasi Agustí, Josep Palau i Fabre, Grau Sala i Rafael Santos Torroella, entre d'altres, o recuperant l'amistat amb Dalí, per què "Catalunya es un país que amo", segons deia el poeta. Un dels darrers dies del seu sojorn, els intel·lectuals catalans li van retre un sopar homenatge als salons de l'hotel.
Cap dels anhels d'aquella època han arribat a bon port, i fins i tot a penes hi ha intel·lectuals espanyols que estimin Catalunya.
Ens queda l'obra i el record de Federico García Lorca, i per això vam rememorar la seva estada a Barcelona reproduint aquell sopar de 1935. És l'únic d'aquell temps que avui podem intentar recuperar.

22/10/15

L'estripada: Violència

Una de les meravelles del post capitalisme és convertir, amb insuperables jocs de paraules, les guerres en conflictes interns, les dictadures en règims pre democràtics i l'autoritarisme institucional en baixa qualitat democràtica, oferint un món tan insegur com el d'abans de la guerra del 14. I així Europa mira cap a una altra banda a Hongria, barata refugiats per adhesió amb Turquia, dissimula amb PEGIDA, perdona Marine Le Pen i disculpa Netanyahu. Tot sigui pel mercat.
I quan esclata una crisi humanitària com l'actual, aferrant-se al vigent llenguatge global, tothom diu que això no és cosa seva. Però la gent fuig, malviu i mor entre el clam ciutadà i la indiferència política.
És la violència dels poders econòmics, tecnològics i de les burocràcies contra els dèbils i els febles, la llavor de la guerra d'avui que fa trontollar el nostre pobre món segur.
Com a mínim, en l'època d'Astèrix, les coses es deien pel seu nom i la poció màgica garantia una certa justícia social. I potser si que és un còmic per a nens, però ja sabeu que són els que diuen la veritat.

Salvar la literatura infantil

Teatral canvi d'escenari a l'Associació d'Escriptors (AELC). Després de negar-se en rodó a que un representant de la plataforma Autors en Perill d'Extinció (APE), que treballa per defensar la literatura per a nois i noies, assistís com a convidat amb veu i sense vot a les reunions de la directiva, malgrat haver-s'hi compromès d'avant mà a canvi de que aquests retiressin de facto el candidat a les eleccions de l'entitat, ara han decidit que Rodolfo del Hoyo sigui membre de ple dret de la junta aprofitant una baixa i que es dediqui als diversos projectes que l'APE impulsa en favor de la literatura infantil i juvenil: que Ensenyament, Cultura i agents del llibre signin un acord de bones pràctiques, i que funcioni la Resolució Parlamentària sobre la socialització del llibre; elements fonamentals per evitar la desaparició d'aquest gènere.
Aconseguit el propòsit central, que l'entitat majoritària entre els escriptors assumeixi les seves propostes, l'APE (plataforma sense estatuts ni govern) ha convocat una assemblea per decidir la seva dissolució i que el treball es faci des de dins de l'Associació d'Escriptors. Però el mandat del seu representant a la junta de l'AELC és només fins les properes eleccions. Qui els assegura que, quan hi hagi una nova directiva, els autors de llibres per a nois i joves no es tornin a trobar bandejats per l'entitat igual que fins ara? Que l'APE deixi d'actuar com a grup de pressió és lògic, però no se si convé que s'esborri del mapa. Els incompliments i els enganys formen part de la història associativa. Potser que no llencin les adreces de correu, ni les llistes de membres, ni la documentació que s'ha generat aquest temps; que quedi en letargia, per si de cas.

15/10/15

Llull i el punk

Hi ha una certa mimesi entre el que diu el nou director del MACBA, Ferran Barenblit, que al museu li cal una mica de punk, i la justificació del PP fer disfressar de cultural la posició ideològica respecte l'exhaust any Llull: que escrivia en romanx. No els poso als dos al mateix nivell. Cadascú es retrata amb allò que diu; Barenblit vol reformar el discurs d'un museu encallat i els retrògrads busquen la bel·ligerància. Però hi ha un fil que traspassa les dues posicions, radicalment oposades en el polític: la sensació de que, tot plegat, forma part d'un discurs cultural esgotat que ha arribat al final dels seus dies sobrevivint entre l'etnocidi polític, l'ofec econòmic i una falta d'idees exasperant, i que malda per sobreviure per què es sap necessari. I el preocupant del cas és que, sense capacitat crítica, l'opinió publicada no fa res per alterar aquest lamentable estat de les coses.
Per exemple. Hi ha una extraordinària exposició a la galeria Trama del treball que el fotògraf Ángel Marcos ha fet a Barcelona, un diàleg excitant entre l'artista que observa i la ciutat en mutació constant. I a la sala Parés, que és allà mateix, hi ha les il·lustracions que el cantant Manolo García ha fet per al llibre de la temporada anterior del Liceu, res de l'altre món. Tots els diaris han donat amples espais a García i molt poques ratlles a Marcos. Per què? per comoditat, falta de discussió i intel·ligència. Fotos fixes com punk al MACBA o Llull romanx allunyen les noves idees de l'ensopiment oficial, i es van a covar als marges del tauler quan, ara, són necessàries al centre del debat: el discurs del MIRA, a partir del 30, no te símptomes de fatiga. Però els mèdia encara parlaran del Planeta.

14/10/15

Un adéu a la bohèmia

El model turístic de Barcelona ha devastat la vida noctàmbula i desordenada. Locals tancats o envaïts per 'guiris' fins convertir-se en una farsa grotesca, han fet de la nit una pantomima comercial.
























El Pipa, l'últim reducte
Empès per la pressió del turisme el Pipa Club deixa la Plaça Reial. Fidel al seu ideari al marge dels convencionalismes, aquesta setmana inaugura la nova seu a Gràcia, lluny de l'origen depredat.

El vell Pipa (a dalt) i el concert inaugural del nou, diumenge 18. Albert Bello, el Chino i Rod Deville




























El maig de 1972 el rei del blues blanc, John Mayall, va actuar per primer cop a Barcelona, al Palau, amb el seu 'grup de jazz americà' com deia el programa, on hi havia Clifford Solomon (saxo), Blue Mitchell (trompeta) i Freddie Robinson (guitarra), protagonistes després del clàssic 'Jazz blues fusion'. El concert no va agradar a Alfredo Papo, ànima del Hot Club, ell deia que pel bateria, Keef Hartley, massa rocker; el cert és que aquella nit el públic afeccionat al jazz era més jove de l'habitual. Al gener següent, els mítics Soft Machine de Mike Radledge i Karl Jenkins van tocar a l'hospital de la Santa Creu en un concert insòlit. Aquella nit, les americanes de vellut negre, els jerseis de coll alt, les ulleres, les barbes i les pipes es van apoderar del nou ambient jazzístic i cosmopolita de la ciutat, una alenada d'aire fresc. El Hot Club va tancar el 1978 amb un concert de l'orquestra del bateria Oliver Jackson, però el relleu ja era en mans de les americanes de pana, les barbes i les pipes. La ciutat desordenada, lliure, precària i al marge de les convencions imposades maldava per fer-se un lloc.
Dos anys després engegava el Pipa Club en un recó que els va cedir Els Quatre Gats. "La pipa crida al jazz. Hi ha un mimetisme magnètic entre les dues passions", diu en Josep Mª Navarrete, president del club, mentre prem el tabac amb la suavitat necessària per què cremi lentament, però no s'ofegui i s'apagui. Avui és dia de fumar al club. Els dimecres i divendres el centenar de socis hi van a comentar experiències i intercanviar descobertes mentre practiquen una afecció avui tant poc ben vista com a primers dels setanta ho era el jazz progressiu. El mimetisme. "Nosaltres tenim menys informació que internet, però aportem un valor incalculable: el contacte personal, el cara a cara que avui es perd amb les xarxes socials".
Però el Pipa és més que fumar. Els cent socis es multipliquen per milers quan es fan sessions de llibres i poesia, xerrades de cinema, classes de tango o concerts de jazz manouche i jam sessions que lideren l'Albert Bello i el Chino, com fa anys ho van fer Tete Montoliu o l'Ignasi Terraza. Aquest ambient cosmopolita i bohemi és el que va fer famós el Pipa Club així que es va instal·lar en un pis de la Plaça Reial, a tocar del Glaciar. "Tot i que només te 35 anys hi ha gent que pensa que en te 90", diu Navarrete.




























Eren altres temps no necessàriament millors. "No era fàcil als 80 haver d'anar decantant amb cura els ionquis i borratxos per poder accedir al club, o burlar la policia quan tancava la plaça amb les furgonetes. Era el moment de màxima decadència de la Plaça Reial. Després va semblar que es volia recuperar, però l'han lliurada al turisme, com tot el centre. I entre uns i altres mai serà un espai per als barcelonins". Per això marxen d'una seu tan emblemàtica que el propi Woody Allen la va voler d'escenari de Vicky Christina Barcelona. "El seu equip es va enamorar del Pipa, però pretenien tancar-lo dues setmanes, i allò valia uns diners que no van voler pagar. Llàstima, però no podíem pas fer fora socis, treballadors i públic", diu Navarrete. Potser si el cineasta s'hagués passat un diumenge a la nit a la jam session amb el clarinet, el Chino l'hauria convidat a pujar i la història del Pipa hauria canviat.
Però no va ser. I entre els turistes low cost que envaïen els salons per beure molt i barat, "el nostre objectiu no és fer caixa venent alcohol, som una entitat cultural", i la pressió que la propietat de l'edifici (es diu que tota la plaça és només de cinc propietaris i la del pis del Pipa és una marquesa) els posava augmentant-los el lloguer fins a xifres estratosfèriques, el club s'ha convertit en el penúltim desterrat de Ciutat Vella, augmentant l'agonia de la 'mala vida moderna' (segons Francesc Madrid, pare del Barri Xino) de la ciutat que sucumbeix. 
Aquesta setmana el nou Pipa obre al carrer Santa Eulàlia, a Gràcia. "volíem anar a un barri emblemàtic, amb personalitat i on el turisme d'espardenya no arribi. Ens sentim ben acollits". Però la història resta enganxada a les parets del pis de la Plaça Reial.

Morts anunciades
Quan, una nit de primers dels 90, el pianista Martirià Martinez em va convidar a la bodega Bohèmia on hi tocava, sabia que assistia a una de les darreres mostres de la modernitat que havia projectat Barcelona enllà del temps. 'La ciutat on les putes encara parlen català', de Francesc Madrid, esllanguia en nom d'una modernor que, amb una regeneració interessada, aviat va acabar amb el club, i poc després amb els que quedaven.
Ara, després que la pressió mediàtica i cultural ha avergonyit els amos de la ciutat, el consistori ha comprat l'edifici del Marsella i, se suposa, que quan estigui rehabilitat l'històric bar tornarà a obrir. El tancament del Pastís s'ajorna per ara (manté la programació musical), però d'altres són pastura del turisme i d'uns quants no en queda ni la memòria. Ara que es fixen tan en París, allà quasi no passa, i serà per turisme.