28/5/15

El temps de les olives

Trobar-te al cap de munt de les escales del TNC l'autor de l'obra és una agradable sorpresa i quasi un exotisme. Els treballadors del teatre saluden Comadira amb un "hola, autor viu" més que explícit. Però a més, L'hort de les oliveres posa el dit a unes quantes nafres contemporànies; i la cosa va per nota.
Amb veu de poeta i mirada crítica Narcís Comadira dissecciona els instants terminals de la història d'aquest país que l'han portat a la mort: "La pàtria és morta, i el que queda és soroll", diu el fill de la família Bofill al final de l'obra. I aquest és un discurs d'avui, no de la Renaixença. El Procés (no el de Kafka) s'ha instal·lat a l'escenari del TNC i el duo Comadira/Albertí ho claven en tot: tema, text, format, posada en escena (com m'agrada aquest estil que sembla a mig fer). Haurien fet be els alcaldables d'anar a veure l'espectacle per evitar tan de simbolisme tronat amb que ens ve obsequiant la política local. "En aquest país tot és condemnadament simbòlic, com la nostra cocció lenta", diu el poeta Cordelira. I passa a enunciar una llista de factors d'aquest simbolisme xaró que va de cuiners a polítics passant per escriptors i economistes, tots emblemàtics, però sense cap talent.
I tot plegat per quatre oliveres resseques, insisteix la mare; les de l'hort que la família, amb l'oposició d'un hereu afeblit, vol vendre als russos com els independentistes sobrevinguts es vendran la llengua, la història i la cultura del país a canvi d'uns quants vots a favor del seu projecte partidista, diu el notari Frederic Riu. I amb una televisió cada cop pitjor, rebla Cordelira.
A la sala Gran del TNC la gent no gosava respirar. Ni tan sols va sonar cap mòbil en tota la funció.

Jesús Lizano, el último poeta ácrata

Me lo presentó David Castillo un día de finales de los setenta, creo que en un bar de la entonces bohemia plaça del Pi. Había vivido unos años de gloria (la efímera y fatua gloria de la poesía) hacia los cincuenta con poemas de la Tierra (1955), Jardín Botánico (1957) o Libro de la soledad (1958). En mi estupidez juvenil, sabiéndolo un outsider pues llevaba unos cinco o seis años sin publicar, no le di mucha bola. Los aprendices de escritorzuelo a menudo hacen cosas así. Por suerte pude resarcirme de tal arrogancia años después, cuando presentó Sonetos (1992). No me habría perdonado haber llegado hasta aquí quedando como un pequeño burgués indolente ante uno de los poetas mayúsculos que ha dado este país. Y así, tras el homenaje que recibió en la reciente Setmana de Poesia de Barcelona de algunos de sus más fieles seguidores, como el propio David Castillo, Enric Casasses, Núria Martínez Vernis o Joan Vinuesa, Jesús Lizano ha dado por conclusa su obra muriendo la tarde del pasado martes a la edad de 84 años.
Del humanismo cristiano al anarquismo, el camino de Lizano (Barcelona 1931), poeta, pensador y filósofo no ha sido precisamente el del recto proceder, para mayor elogio de lectores y críticos. El marxismo y el existencialismo habitaron en él dejando un legado lírico de profundo calado: Lo unitario y lo diverso (1989), La palabra del hombre (1990), La Selva (1991) o Héroes (1995) fueron los títulos que más celebraron los lectores y poetas que, como él, andaban perdidos a la búsqueda de un humanismo que solo se les rebeló en el marco de la ideología libertaria. Lizania. Aventura poética (2001), recopilación de toda su poesía, es "el camino hacia la humanización que hará crecer el ser humano hasta un mundo poético real que superará el mundo político real que proviene del mundo salvaje". Quizás por eso fue marginado por la cultura oficial, lo denunció en Cartas abiertas al poder literario. Pero a los que han leído alguno de sus libros o lo escucharon en alguno de sus numerosos recitales seguro que el poder literario se la trae floja. "Poesía social y humana", decía él. Misticismo libertario como el que promulgaba desde su columna en la revista Polémica que mantuvo durante veinte años.
Escritor sin ordenador, anarquista poético y mensajero de la belleza, Jesús Lizcano, sabiéndose muy enfermo, solo aspiraba ya a una cosa: ver editado el libro Lizania. Aventura libertaria; compilación de su obra ensayística y política. Ahora que asistimos impávidos a cambios políticos y sociales que a penas entendemos, que tal una dosis de humanismo?.
Hay algún editor entre los presentes?


N de l'A
En aquest article per error es dona com a inèdit el llibre Lizania. Aventura poética y libertaria 2001-2013, quan en realitat ha estat editat el maig de 2014 per la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Demanem disculpes als editors per aquest imperdonable oblit.

25/5/15

Municipales 2015. En el zulo de Nicaragua

Se olían los socialistas que las cosas no iban a rodar muy bien para ellos en Barcelona y actuaron en consecuencia. Nada en esta noche se parecería a la relajada simpatía desplegada por Jaume Collboni durante la campaña. Y como en la noche electoral de las pasadas Europeas los muchachos no consiguieron ni una triste media entrada de prensa y militantes en el habitual espacio de la sala Ernest Lluch, en la sede de la calle Nicaragua, para estas municipales han castigado a la canallesca mandándola a un sótano de muros grises que se parece más a un calabozo policial que a un alegre lugar en el que festejar la fiesta de la democracia (sic). Y ni quatro bocatas ni las cocacolas han soliviantado a los hacinados periodistas, fotógrafos, cámaras y técnicos: la gente estaba cabreada y trabajando en unas condiciones más propias de un partido extraparlamentario que del que, tiempo ha, fue una organización con vocación de transversalidad en el catalanismo de izquierdas. O sea, que castigar a los medios que han de trabajar en directo y con prisas, al zulo de las ruedas de prensa de a diario (las que se llenan con los becarios), tiene algo de metáfora electoral y de distopia política. Y créanme que lo siento, pero es que en este país todo es condenadamente simbólico, como dice uno de los personajes de l’Hort de les Oliveres, la magnífica obra de Narcís Comadira que triunfa en el TNC que los candidatos deberían haber visto antes del día de autos electorales.
A falta de algo que celebrar más allá de la consolación de las ciudades metropolitanas, Iceta, Montilla y compañía se encerraron en un despacho lejos del barullo y mandaron primero a Assumpta Escarp a torear con la prensa cabreada (se limitó a leer el papel que se lee todas las elecciones). Pero por mucho que le protestaron ni tan solo sirvió para que pusieran una tele dentro de la sala: todo facilidades. La alegre muchachada socialista a veces se busca la ruina gratuitamente.
Por suerte, cuando más decaído estaba el ambientillo en el zulo, hizo su aparición estelar la militancia: tres señoras de las que no se pierden una cita electoral, de las que incluso vinieron la noche de las Europeas. Y nada, para abajo con la prensa. Tan agradables como resignadas, las simpáticas musas federalistas suavizaron temporalmente el enfado del personal. Y como, a falta de la más mínima comodidad, la gente estaba por la faena de sobrevivir para mandar la crónica, con media docena más de militantes llegados sospechosamente de golpe, se resolvió la papeleta.
Pero que no sufran. Uno, que lleva municipales a sus espaldas desde 1979, estará eternamente agradecido al PSC por este inesperado y excitante confinamiento en el zulo de Nicaragua. He visto cosas raras durante las noches electorales, pero como esta ninguna. En fin, por si acaso, para otra noche electoral, le propondré al director que mande a la sede del PSC al mejor becario que tenga a mano. Así aprenderá algo de la vida de los otros; como mínimo como son los calabozos.

22/5/15

FACTORIA SENSIBLE. No ens queda ni la bohèmia

Amb el Pastís amenaçat de tancament, el Marsella vivint a precari, el Pipa Club mudant-se a Gràcia i el record cada dia més llunyà de l'amic pianista dels últims dies de la bodega Bohèmia; els darrers vestigis d'aquella vida precària, desordenada, idealista i literària coneguda genèricament com la bohèmia, i que a Barcelona va perfilar un paradigma de societat artística i cultural, esllangueixen com una espècie animal en vies d'extinció.
A la ciutat de la modernitat i el cosmopolitisme poca gent sap sap qui eren Francesc Madrid, 'Amichatis' o Jaume Passarell (tot i l'exposició que el CCCB va dedicar al Paral·lel). Ja ho se que eren personatges d'un altre temps, de quan Barcelona tot just s'obria al món i els cafès concert, les putes, cupletistes, comediants i periodistes començaven a escriure nit a nit el relat contemporani d'una ciutat que tot just enderrocava les muralles. Però també és cert que aquella manera idealista i vital d'entendre l'art i la cultura va conformar un model de civilització barceloní de bars, matinades i gresques no sempre amb final feliç, propi i original de la ciutat; un model del qual aviat ja no en quedarà ni el record.
A la Barcelona del turisme i el negoci global no hi ha lloc per a una cultura urbana de digressió i ritme pausat. De fet fa nosa i se la fa fora. Greu error, per què ens hi juguem la personalitat que ha fet única i atractiva al món aquesta ciutat des dels temps del modernisme, això que ara s'ha convertit en un imant de nevera que venen als quiosc de la Rambla.


21/5/15

Autors inextingibles


La plataforma d'escriptors de literatura infantil i juvenil Autors en Perill d'Extinció (APE) ha estat a punt d'autoextingir-se. Al final en votació secreta els seus membres ha optat per seguir, enquadrats com ara dins l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), però posant condicions a la nova junta d'aquesta benemèrita entitat. El tema te tela. Gràcies a la implicació de la Institució de les Lletres Catalanes, fa uns mesos van estar a punt de fer aprovar un document de bones pràctiques vers el llibre infantil i juvenil que seria reconegut per la indústria, l'administració i els sectors implicats en aquesta literatura; però a darrera hora Ensenyament s'hi va oposar i les bones pràctiques van acabar en un no res. Però els APE no van defallir. Il·lusionats pel canvi de junta de l'AELC, quin president sortint no havia fet gran cosa per ells, van creure en les promeses de la nova junta encapçalada per Bel Olid. Però tampoc. On s'havia dit una cosa després se n'ha fet una altra, i els APE continuen sense tenir cap veu a la junta: "Els tractes i les paraules s'han de complir", diuen en una carta, frase que deixa clar que algú els ha traït. Però els membres d'aquesta plataforma que lluita per mantenir viva una literatura que ha donat prestigi a les lletres catalanes i molts diners a la indústria, tenen més moral que l'Alcoià i no pleguen. Potser algú els plegarà, vist com els tracta la suposada associació professional, però ells no: ells són inextingibles (a més dels millors autors del gènere). Celebro el seu caràcter ignífug i denuncio la barra de tants estaments que, quan els convé, s'omplen la boca de la bona literatura per a nins i joves que es fa aquí. I quan no, ja es veu.

14/5/15

La mitjana europea

El conseller Mascarell no és agosarat afirmant, en seu parlamentària, que Catalunya pot assolir la mitjana de lectura europea (68% de la població). L'índex lector català no deixa de créixer malgrat l'enorme esforç que cal fer per integrar la nova emigració i les dificultats econòmiques i polítiques que te la difusió del català, les més dures des dels vuitanta. L'any 2010 estava en un 61'9% i va passar al 65'5% l'any 2013. El treball de tothom qui està implicat en el llibre, amb l'administració al davant, serà la clau de volta de l'èxit. I per ara, com sap el conseller què és la persona més ben informada en matèria cultural del país, malgrat els inconvenients no hi ha ningú que defalleixi. O sigui que avancem.
Ara bé, l'índex lector és una cosa, i el creixement de la industria editorial, la professionalització de l'ofici d'escriure i la consolidació de les "noves vocacions de llibreters i editors", en les seves paraules, és un altre tema. En això no anem tan be. I no hi anem, no és pas per falta de voluntat política; és què és molt més complicat i no depèn imperiosament dels meritoris esforços comuns. Com totes la indústria editorial està sotmesa a les lleis canviants del mercat global, on les llengües minoritàries (en tan que mercats) tenen l'espai que facturen. I punt. D'escriure gairebé mai ningú no n'ha menjat plenament, i no per això s'ha escrit pitjor. I les noves vocacions han de fer encara molt camí (i amb un gran pedregar) per consolidar-se. I en cauran, no ens neguitegem.
Fixem-nos la mitjana europea com a objectiu col·lectiu és el millor que tots els implicats podem fer pel país, però d'aquí a pensar que salvarem la indústria editorial cal més que temps i una canya.

7/5/15

Eixamplar el casal

Fa unes setmanes vaig participar en una taula rodona sobre novel·la negra a Visor, al Vendrell, amb escriptors catalans que escriuen en castellà. Va ser amè, personalment enriquidor i diferent, doncs mai no havia debatut amb ells. Divendres passat vaig participar en una taula rodona a El Vi fa sang, a l'Espluga de Francolí, a la primera edició d'un festival de novel·la negra en català. Tots ens coneixíem, vam defensar els postulats habituals i vam fer gairebé les mateixes bromes. Personalment no em va aportar res més que col·laborar en posar en marxa una activitat que promet moltíssim i què, en el maridatge entre el vi de la Conca de Barberà i la novel·la de gènere pot tenir un format original i atractiu per al públic. Però els ponents érem els de sempre i vam dir el que ja sabíem.
Si el lector català llegeix en ambdues llengües, si els autors que escriuen en castellà acaben parlant en català durant l'acte, doncs l'elecció de la llengua literària no és una actitud política ni bel·licosa, sinó simplement materna; per què s'han de fer activitats separades per mor de la llengua si tots parlem del mateix tema i des d'un marc de referències ben proper? Per què BCNegra va dedicar uns quants anys una taula només per a novetats en català? Que no s'adonaven els organitzadors que contribuien a fer un gueto? Des del meu poble escric per al món i ho faig en català; per què no se'm permet interactuar a la mateixa taula amb els meus veïns que escriuen en castellà? Així no es fa gran ni cosmopolita ni universal una cultura.
I no poso en dubte el model educatiu ni la política lingüística; demano sentit comú, que no s'ensenya a l'escola però que vacuna contra moltes xacres; també contra la petitesa.