28/9/15

'Por de volar', traduït al castellà

La revista Solo Moto, que enguany celebra el seu quarantè aniversari, acaba de publicar a la seva web la versió en castellà de 'Por de volar', un text entre l'assaig i la narració​ on es reflexiona sobre els mites i les epopeies modernes a partir de la mort de l'ex-pilot Joan Garriga, en un accident de moto, just el dia de l'aniversari de l'autor.
La versió castellana du el nom de 'Miedo a volar', i la podeu llegir aquí:


FOTO: Solo Moto

'Por de volar', que podeu llegir en català AQUÍ, és el número 1 de la col·lecció de e-books Llibres mínims. La idea és la de publicar un seguit de textos de tota mena què, per inconveniències diverses que ara no venen al cas, no solen voler publicar ni els mitjans de comunicació ni els editorials, però que els seus autors no renuncien ni a escriure ni a que es llegeixin.
Els llibrets estaran editats en PDF. S'envien per correu i es poden descarregar per llegir-los a l'ordinador, la tauleta, el mòbil o be imprimir-vos-els en A4 normal.
​Els Llibres mínims seran gratuïts, és clar. Si no hi teniu finalitats comercials, els podeu reproduir total o parcialment citant-ne només autoria i procedència.
Si esteu interessats en rebre'ls, només heu d'escriure un correu a: rafelvs@outlook.com

L'estripada: La roda

Em vaig pensar que em comprava un cotxe molt eficient ambientalment i acabo de descobrir que m'enganyaven. Pensava que la Comissió Europea havia de ser un exemple d'administració seriosa, i prou que veiem com fan trampes, i a més tan mal fetes que s'els veu el llautó. Els ramaders protesten per l'engnay de les superfícies comercials amb els preus i els consumidors (per estalviar) en som còmplices sense voler, i també ens sentim enganyats.
I dels enganys de la política, no cal dir res que no sapigueu.
Farts d'aquesta roda perversa, de tant en tant, els ciutadans es rebel.len i es planten al mig d'una plaça per demostrar als poderosos que el carrer no és sempre seu. S'organitzen i, un dia, se sap que algú dels que dirigeixen la protesta n'ha fet una de grossa. I tornem a ser al principi.
En Francesc Torralba es pregunta en un llibre quanta transparència poden suportar, ara que hom la reclama fins a l'extrem d'exigir la puresa total a tothom, començant pels polítics.
Crec que no som capaços de suportar un grau molt elevat de netedat. I no només per què, fent boicot als falsos, hauríem de renunciar gairebé a tot, sinó per què, quan comencéssim a fer una llista de tramposos i mentiders, potser ens hi hauríem de posar.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafael-vallbona-/audio/894171/

Tecnologia sense límits: redactant i enregistrant L'estripada, per a Catalunya Ràdio, a les bordes del bosc de Virós (Vallferrera), a 1.335 metres d'alçada.
No tenia electricitat, però si cobertura, una tauleta i un telèfon.
Només lamento haver trencat lleument durant uns minuts el silenci que presideix aquestes valls.


27/9/15

Ciutat de llibres

Barcelona malda per ser nomenada ciutat de la literatura per la UNESCO. Amb un índex de lectura 2'5 punts per sota de la mitjana europea, si jo fos del jurat diria que la ciutat necessita millorar. Devem estar en el camí, per què entre el 2010 i el 2013 l'índex lector ha pujat 3'6 punts; però no si no arribem ni a la mitjana lectora, no poden aspiar a ser considerats literaris.
Barcelona és una ciutat de literatura, no em posaré ara a fer la llista; també és una ciutat editorial (id.), i de biblioteques; però fem curts en l'essencial. És aquí on calen esforços institucionals més que no pas en candidatures que promouen nomenaments per al lluïment polític de l'administració de torn. On es trobaran els lectors de gènere negre ara que tanca Negra i Criminal, em pregunta la fotògrafa Ana Portnoy? Vaig anar dissabte a acomiadar-la per evitar els atacs massius de nostàlgia sobrevinguda i la falsa companyonia habitual dels arribistes del darrer minut. Però dissabte hi havia gent que havia descobert la llibreria en saber que tancava.
La setmana del llibre en català ha venut un 26% més que l'any passat i, per fi, s'internacionalitza. Els companys de Catorze guanyen merescudament el premi Lletra a la millor iniciativa digital de literatura catalana. Enrique Vila-Matas, el millor escriptor contemporani de Catalunya, rep el premi de la FIL, i la Fira del llibre d'Ocasió vessava diumenge de badocs que es deixaven temptar pels llibres, com la pàmfila que frisava per comprar un Estimada Marta, amb la magnífica portada d'en Viladecans, només per què se'n deia (sic). És cert que tot compta, i aquesta tardor de llibres al carrer la ciutat fa goig, però encara no sumem prou per presumir de literaris.

Manuel Oltra, compositor de música coral y de cobla

En el siglo XIX Anselm Clavé creó el movimiento coral en Catalunya. Divulgador de las ideas igualitarias del socialismo utópico, el musico impulsó el asociacionismo coral como forma de recreo laico y civil para el incipiente proletariado urbano. Un siglo después, Manuel Oltra (València 1922) dió una nueva proyección al fenómeno coral y a la música popular catalana en general, otorgandole un nivel de harmonía y composición digno de la música culta que lo han proyectado con enorme vigor hasta hoy mismo. Oltra, que a pesar de haver nacido en València vivió en Barcelona desde muy pequeño, falleció el viernes en esta ciudad a la edad de 93 años. La enorme popularidad que tiene el canto coral hoy en día en Catalunya (que se denuestra con la gran popularidad del programa-concurso de TV 3 'Oh happy day') está en deuda con el maestro.
Habiéndose formado con maestros como Eduatd Toldrà, Joaquim Zamacois, josep Ricart i Matas o Joan Gibert, bien se puede decir que Manuel Oltra ha sido el referente moderno de la música coral y de cobla. Comenzó los estudios con 14 años junto al maestro Josep Font y, a pesar de que la Guerra Civil y una posterior estancia forzosa a cargo del ejército en Ceuta, ralentizaron su formación, fue suficientemente reconocido ya tan jóven con una plaza de professor en el conservatorio Hispano-Marroquí de Tetuan (1944-47).
A su vuelta a Catalunya fue nombradondirector de la coral del Club Excursionista de Terrassa y de la Institució Folklòrica Montserrat de Barcelona. Poco después fue nombrado director musical de l'Esbart Montseny. Durante esta época (años 50) se dedicó intensamenta a adaptar y arreglar ballets populares catalanes para formación de cobla. A finales de la década convalidó sus estudios en el Conservatori Superior de Música de Barcelona y, en 1959, comenzó a ejercer como profesor en dicho centro, del cual fue catedrático de harmonía, contrapunto, fugas y formas musicales y subdirector (1973-1981). Hasta 1987 ejerció la docencia en el conservatorio barcelonés.
Según había dicho él mismo en más de una ocasión: "el arte es la realización de una idea. La idea por si sola no sirve, no es talento. El talento reside en ser capaces de llevarla a la práctica". Quizás por eso, compaginando sus funciones docentes, Manuel Oltra fue un incansable trabajador del arte. Escribió una obra ingente de música de cámara, simfónica y para cobla. También musicó poemas de Joan Oliver (Pere IV), Rafael Alberti y Federico Gracía Lorca, además de arreglos de música popular. Pero su faceta más conocida por el público fue, sin lugar a dudas, la de compositor de canto coral (adaptó temas como la Estaca, de Llach, Veles e vents o D'un temps d'un país, de Raimon), música de concierto para cobla (La contradansa d'Alemtorn, Mazieca) y sardanas. Fue el primer compositor en compaginar la instrumentalización de la cobla con instrimentos ajenos a la típica formación en Rapsòdia per a piano i cobla (1953), basada en el ball de bastons del Penedès, y también buscó en sus leves raíces valencianas en Rapsòdia valenciana. Escribió hasta un centenar de ballets para cobla.
Por todo ello fue galardonado con el Premi Nacional de Música de la Generalitat en 1994, el Premi Nacional de Cultura popular i Tradicional, el Premi Nacional Agustí Borgunyó (2006) y recibió la Creu de Sant Jordi el 2010. El 12 de junio de 2012, los Amics dels Concerts, de la Obra Cultueal Floclòrica le rindieron una de los últimos y más sentidos homenajes.

19/9/15

Hi vam passar tants bons dissabtes

Visita de comiat a Negra i criminal. No tanca fins el pròxim dia 3, però vull evitar l'atac col·lectiu de nostàlgia i la falsa companyonia habitual dels arribistes del darrer minut que aniran a donar copets a l'espatlla del Paco i la Montse. Hi he anat en bici, com tantes vegades, he entrat per la porta del darrera per 'aparcar' la Brompton, m'he perdut entre la gentada, he buscat un got de vi a la cuina, he remenat entre lleixes i expositors, he comprat alguns llibres més per la cosa sentimental i fetitxista, i pel gust pels llibres vells, que per llegir-los, i he quedat amb en Camarasa que aviat ens veurem (amb un got de rom, sisplau) per preparar el BCNegra 2016 que es farà a primers de Febrer. I així, avui, dissabte 19 de setembre de 2015, s'ha acabat Negra i Criminal.
No calen més obituaris, no cal cap exercici de nostàlgia sobrevinguda. He passat bons dissabtes allà. Hi ha presentat llibres, he firmat al costat de mites del gènere com Donna Leon, he descoberts autors i títols, he fet col·legues i he confirmat que la meva antiga passió pel gènere negre, que em va inocular l'enyorat Jaume Perich, és una malaltia que afecta a molta gent. I també he entès que la novel·la negra és una fórmula extraordinària per interpel·lar als lectors sobre la nostra cruel societat actual; que no hi ha forma millor per narrar el nostre temps que les claus criminals d'aquest gènere, per què vivim en una societat governada pel crim organitzat. De tota mena.
És el mateix que ha acabat amb la llibreria. Ens sabem perdedors, que hi farem. El dia 4 d'octubre la vida seguirà, si no han acabat amb ella abans i estem tots morts.






















































































17/9/15

Cultura, política, cultura

Si la cultura fos capaç d'imbricar-se profundament en les arrels mateixes de la política (no de tenyir-ne el discurs: d'empeltar-lo), probablement els diversos actors d'aquest moment es mourien en un tauler de joc diferent; creat per ells mateixos, no es tracta de substituir una cosa per l'altra, i amb uns paràmetres més propers a l'humanisme de calat profund i divers que al màrqueting 'faster sons'. En una cosa així pensen sovint aquest tipus de persones que, modernament, se'ls diu culturalistes. Són gent què, separant curosament el pervers consum, pouen en el necessari i múltiple efecte de la cultura en la nostra societat. I si hom els anomena culturalistes és per què, allà on van, projecten aquesta actitud, construint espais de debat a través dels quals la cultura sigui permeable a la política, ajudi a bastir discursos socialment més sòlids, i es beneficiï de la res pública.
Però aquesta idea viu ara en camps de refugiats. Mals temps per pensar i pitjors per a mantenir una visió argumentada tant de la realitat com dels anhels. Les idees s'alineen per exigències del guió. Els actors de la política dicten la reflexió a la cultura i la fan passar per l'adreçador. Hi ha qui hi te molt a perdre si pensa. I hi ha qui te por i qui no. Aquest darrers segur que no canviaran les coses ara; això és un treball lent, ingent i incert.
Després d'intentar-ho a Catalunya Ràdio, ja veurem que en quedarà, el culturalista Fèlix Riera s'uneix a Llucià Homs (Virreina, La Fabrica, Loop), per tirar endavant una publicació digital on firmes de solvència reflexionin sobre cultura, política, societat i com cal fer-ho per bufin vents favorables a l'art i el coneixement. Cap a finals d'octubre a la xarxa.

16/9/15

Por de volar, el primer e-book de la col·lecció Llibres mínims

Llíbres mínims és una nova col·lecció d'e-books on es publicaran una selecció de textos de tota mena què, per inconveniències respecte les línies editorials, polítiques o comercials, no solen voler publicar ni els mitjans de comunicació ni els editors, però què els seus autors no renuncien ni a escriure ni a que es difonguin i llegeixin.
Els llibres seran gratuïts, breus, característica de l'entorn digital digital, i estaran editats en PDF. El lector se'ls podrà descarregar per llegir-los a l'ordinador, la tauleta, el mòbil o be imprimir-se'ls en A4 normal.
La distribució es farà per correu electrònic. Podeu demanar que us els enviïn escrivint a: rafelvs@outlook.com.
El primer títol de la col·lecció es diu Por de volar, i l'autor és en Rafael Vallbona. Es tracta d'un text entre l'assaig i la narració, on es reflexiona sobre els mites i les epopeies modernes a partir de la mort de l'ex-pilot Joan Garriga, en un accident de moto, just el dia de l'aniversari de l'autor.
Podeu llegir-lo en aquest bloc picant AQUÍ

Mini Print digital de Roser Capdevila

11/9/15

Pensant en coses que m'importen: tardor




























Passa la vida

La ment no sempre habita on van les passes.
Passa la vida exhausta pels carrers
d’aquesta ciutat lenta on m’enyoro
dels anys que no tenim per gastar
en cançons, amors i velles revoltes.
Passa la vida i en compto els instants
que al final arxivaré a la memòria;
quants en seran, sis, vuit? Massa soroll
per a un bagatge tan magre, insípid.
Passa la vida i no passa mai res
digne de ser portada d’un diari,
peça de museu, poema de Yeats
o drama de Shakespeare.
Quanta misèria.
Passa la vida i tot se’ns acumula
sense desordre ni aldarull, silent,
tal com naixem, vivim i, alguns, morim.
Quin pal no poder-la armar ni un minut.
Però la vida passa molt afuada
i arrogant i se’n va en un pensament
en una coma mal posada, en l’èmfasi,
en el tu o jo, en buscar el que ens mata.
Tot plegat un bon desastre, per què
la ment no sempre habita on van les passes.

(de Platges de la ment. Ed. Germania)

10/9/15

La bona setmana

Amb l'esperat retorn dels editors valencians, la presència d'editors illencs i ebrencs, més visibilitat als mitjans de comunicació i l'augment, lent però, de l'aparició d'importants novetats editorials coincidint amb la Setmana (el Hachmi, Nadal), la 33 edició de la Setmana del llibre en Català fa goig. El procés que es va iniciar fa uns anys intentant fixar dates i lloc, ha permès consolidar la que ha de ser segona gran cita anual del llibre català. La feina de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana per arribar a aquest punt és ingent, i tots els directius han aconseguit aparcar diferències i interessos personals en favor d'aquest gran projecte nacional i cultural. A vegades no ha estat fàcil, però el resultat és bo.
Un cop aconseguit amb l'ajuntament assegurar el Pla de la Seu com a lloc propi, després de l'ensurt que el regidor Jaume Assens, per ignorància, va ocasionar durant la presentació, els reptes futurs que han d'afermar la Setmana com a la segona pota comercial del llibre en català són: ampliar de forma generalitzada la publicació de novetats importants. La Setmana ha de ser la rentrée, i les seves novetats han de ser els grans èxits editorials de la tardor-hivern i fins Nadal. Què els grans grups editorials (que també ho són en castellà) entenguin la idiosincràsia del llibre català depèn, en bona part, que això funcioni. Intensificar la difusió. Cal una aplicació que ajudi a fer útil la web i que els mitjans públics s'hi impliquin a fons; és la seva obligació. També cal fer noves casetes pràctiques i belles (la que hi ha de prova te problemes) i que la programació sigui atractiva per al públic en general. Hi estan treballant en tot, però encara hi ha feina a fer. Sort.

3/9/15

Una excursió arti

Una inversemblant ruta ken keseyniana (Elèctric kool aid acid test) d'art, calor i furgoneta em du a Ceret, Cadaqués, Ventalló i Sant Feliu. Entre la interpel·lant i colpidora cruïlla de text i matèria que fa Jaume Plensa a 'Le silence de la pensée' (fins el 15.11), i el llarg i tortuós camí vers la post conceptualitat que descriu l'exquisida col·lecció de la Fundació Perramon (amb el morbo estiuenc del fons Ràfols Casamada); l'exposició 'Cadaqués porta d'entrada' (fins el 13.09), repàs dialèctic entre el vell i el nou que ha esclatat a la vila, a la Galeria Cadaqués, és el nexe pop i transgressor de l'excursió necessari en temps de vacances.
L'impacte de les zones boiroses d'Anna Malagrida amb el llegat constructiu de Duchamp, Johns, Bombelli o Hamilton, en el marc d'un Cadaqués envaït, llord i suat, genera una representació icònica de l'agonia estiuenca perfecta. El diàleg no és només entre mestres i deixebles; la indolència, la platja i les pells colrades de sol arrodoneixen l'argumentari de la trama confegida per Huc Malla i Vicenç Altaió. 
Després, a la benestant Sant Feliu, la visita a 'Barcelona-París-New York. D'Urgell a O'Keeffe. Col·lecció Carmen Thyssen' (fins el 18.10) és un bàlsam amb aire condicionat que cada agost agraeixo a la baronessa, una de les persones amb diners que més estimen l'art català, una forma de gastar-se'ls que aplaudeixo. Estes, Nesbitt o Meifren m'interpel·len sobre la ciutat patida, la ciutat somiada i la ciutat mitificada a la que retorno quan la calorada cedeix i em permet sortir d'aquesta letargia d'ensopiment xaró de l'estiu. Ja hi tornem a ser, tot i que sospito que el diàleg i la reflexió que ens aporta l'art servirà de poc aquesta tardor.