26/12/08

JOAN ABELLÓ, PINTOR Y COLECCIONISTA DE ARTE


Joan Abelló (Mollet del Vallès 1922), hubiera cumplido 86 años ayer de no haber fallecido el día de Navidad, 25 años después que Joan Miró. Pintor y coleccionista de arte, su vida estaba estrechamente ligada a su ciudad, donde realizó la primera exposición a los veinte años y en la que se instaló en los años sesenta después de haber realizado el habitual periplo de los artistas de su época por Londres, Bélgica y París. Sin dejar de viajar por el mundo, en Mollet, y pintando paisajes del Vallès y del mediterraneo, Abelló consolidó su estilo, unos cuantos pasos por delante del impresionismo, impregnado de la luz cubista de Picasso y con un colorismo más parecido a una explosión por lo violento de sus trazos. Quizás por eso él mismo lo denominó ‘explosionismo’.
Joan Abelló se inició muy joven en el mundo de la pintura, y de su época de formación, destaca su aprendizaje en los estudios de Pere Pruna y Carles Pellicer, o la impresión que le causaron las obras que Joaquim Mir había realizado en la localidad natal del joven aprendiz. Pero en aquellos estudios, en sus visitas a Manolo Hugué y en el taller de restauración Miracle, aprendió también a amar el arte, y muy pronto inició una importante colección que, en 1996, donó al ayuntamiento de Mollet. La colección de arte Abelló acoge 5.800 obras y está valorada en más de 12 millones de euros. Tras la cesión el ayuntamiento creó una fundación municipal que lleva el nombre del artista y que rige los destinos del museo Joan Abelló y la casa natal del pintor, abiertos al público desde 1999. El museo acoge además uno de los espacios de arte contemporáneo más dinámicos de la escena off Barcelona.
Hombre de una extraordinaria generosidad, el colegio público que leva su nombre tiene dos obras suyas, ‘La dansa, la música i les lletres’ que preside el salón de actos del centro, y una escultura a la entrada de los jardines de una escuela que ha hecho de las artes uno de sus ejes pedagógicos centrales por el empeño del equipo pedagógico y por el prestigio que les otorga llevar el nombre del pintor.
En el momento de su fallecimiento, Joan Abelló era presidente del Reial Cercle Artístic, donde también había estudiado de joven y a cuya presidencia accedió en 1993. Además era miembro del Cercle Maillol y había sido distinguido como ‘Molletà il•lustre’ y había recibido la Creu de Sant Jordi en el año 2002.
La capilla ardiente con el cuerpo del pintor fallecido se instaló en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona, y los funerales se oficiaran el sábado a mediodía en la iglesia parroquial de Sant Vicenç de Mollet del Vallès. El museo que leva su nombre abrirá el sábado y el domingo para acoger un libro de condolencia, donde la ciudadanía podrá expresar su reconocimiento al pintor.

23/12/08

RAFAEL ABELLA, HISTORIADOR DE LO COTIDIANO


Cuando la historia se escribía solo con los nombres de los vencedores o, como mucho, con la larga y pesada lista de los reyes Godos, Rafael Abella, nacido en Barcelona 1917 y fallecido ayer en su ciudad natal, comenzó a difundir la microhistória, el relato de la vida cotidiana como elemento para entender una historia contemporánea que, desde los estamentos oficiales, se teñía de los colores de un solo bando.
A pesar de que la guerra le pilló en el lado nacional, ‘por la locura aleatoria que rodeó el 18 de julio y que nos sorprendió a cada uno en una zona’, sostuvo siempre el historiador y prolífico escritor, Abella consiguió, gracias a sus paginas llenas de relatos menudos, interpretar lo que la historia hecha con mayúsculas tardó demasiados años.
Rafael Abella abrió el apetito por la historia a muchas personas ya fuera a través de sus muy populares artículos en La Vanguardia o de libros que gozan todavía de gran difusión como ‘La vida cotidiana durante la Guerra Civil’, ‘Julio de 1936’, ‘De la Semana Trágica al 20-N’, ‘Por el Imperio hacia Dios’, ‘Finales de enero de 1939’, ‘Barcelona cambia de piel’, ‘Anécdotas para una posguerra’, ‘La vida cotidiana durante el Régimen de Franco’, ‘La vida amorosa durante la II República’, ‘Los piratas del Nuevo Mundo’, ‘Lances de honor’ o ‘La vida y la época de José Bonaparte’. Tampoco se abstuvo de escribir libros a cuatro manos. En ‘Los años del No-Do’, ‘El mundo entero al alcance de todos los españoles, colaboró con el también historiador Gabriel Cardona, y en ‘Guerrilleros’ lo hizo con el periodista Javier Nart.
Abella fue pionero en difundir la historia a través de todos los medios a su alcance, ya fueran libros, conferencias (viajó en numerosas ocasiones a Sudamérica para ello), artículos en periódicos y revistas e incluso programas de radio y televisión y largometrajes documentales como ‘La Casita blanca’ o ‘De Madrid a la luna’. A pesar de que entre el gremio la aparición en los medios está muy mal vista, Abella sostuvo siempre con vehemencia sus razones con una tesis implacable:: "Las vivencias históricas, ponderadamente relatadas, son un antídoto para la reiteración de los errores". Y es que no es incompatible la investigación con la difusión, y en ambas Abella fue un maestro.
Pero además dominó el arte del relato histórico. Así concluía un articulo suyo sobre el nacimiento de la revista El Ciervo, en 1951: ‘Tendría que llegarse a 1952 para que al cabo de doce años la España de Franco diera el primer paso a un síntoma de normalidad: la supresión del racionamiento que nos condenaba al hambre desde 1939’.
Las honras fúnebres por el escritor e historiador tendrán lugar el día de Navidad a las 10’30 horas en la iglesia de Sant Gervasi de Barcelona.

ELSA FÀBREGAS, LA VOZ DE LAS GRANDES DE HOLLYWOOD


Fue Scarlett O'Hara, y puso a Dios por testigo que su vida seria el cine. Elsa Fàbregas, fallecida en Barcelona el pasado domingo a la edad de 87 años, fue sin duda una de las voces de nuestras v idas. Su cuerpo recibió sepultura ayer a mediodía en el cementerio de Montjuic.
Desde que debutara como actriz de doblaje en 1935 con ‘El pequeño Jaques’ y poco después doblara a dobló a Judy Garland en la película ‘El mago de Oz’, Fàbregas había trabajado en unos 800 doblajes. Han sido 70 años poniendo la voz en castellano o catalán a secuencias que irrumpieron en la vida de varias generaciones y que, sin su trabajo, poco hubieran sido entendidas. Pegada al personaje, como ella misma definía el secreto de su oficio, Elsa Fàbregas fue Vivien Leigh, Doris Day, Anne Bancroft, Sofia Loren, Anouk Aimée, Julie Christie, Jeanne Moreau, Shelley Winters o Jean Peters. Confesó que la Bette Davis de ‘¿Qué fue de Baby Jane?’ se le resistió más de la cuenta, pero bordó secuencias como las de Elizabeth Taylor en ‘¿Quién teme a Virginia Woolf?’, Melina Mercouri en ‘Topkapi’ o Anne Bancroft en ‘El graduado’. Incluso dobló a actrices españolas como Emma Penella en Fedra, Un marido de ida y vuelta y a la mismísima Lola Flores en ‘Embrujo’, de Carlos Serrano de Osma. Ni tan solo loas más pequeños espectadores escapan a la voz de Elsa Fábregas, suya fue la voz de la Bruja aburrida de ‘Las Tres Mellizas’, los geniales personajes animados de Roser Capdevila.
El crítico de cine Jaume Figueras, director de la seria documental ‘Mujeres de película’, uno de cuyos capítulos está dedicado a Elsa Fábregas reconoce que ‘fue la mejor voz que tuvo jamás Melina Mercouri’, a quién dobló en ‘Los pianos mecánico’s, de Bardem. Por cierto que también dobló a Lucia Bosé en ‘Muerte de un ciclista’ y Betsy Blair en ‘Calle mayo’r, del mismo director de ‘Siete días de enero’.
Y es que, sin menoscabo del valor genuino de la versión original, Elsa Fàbregas supo transmitir a través de la voz el alma de los personajes. Su trabajo iba más allá de poner voz en castellano o catalán, Elsa interpretaba en nuestros idiomas el mismo papel de la actriz. Fàbregas amaba como lo hace Grace Kelly en ‘La ventana indiscreta’, o miraba con la misma dulzura que lo hace Julie Christie en ‘Doctor Zhivago’. Fue una voz que nos transmitió más que palabras. Son ya diversas las personas del mundo del cine que han pedido públicamente que se rinda un homenaje póstumo a esta mujer que nos hizo sentir y entender la verdadera fuerza del arte que fue del siglo XX.

22/12/08

LA VIDA ÉS UNA RIFA

Amb els seus crits de feliç histèria, amb els forats que tapa, amb l’alegria dels pobres, amb la resignació de la majoria que no ens ha tocat ni cinc i amb la cantarella empallegosa d’un pobres nens amb uniforme de postguerra, la rifa de Nadal és un tòpic més d’aquestes dates, un tòpic que, ja em perdonaran, generalment afarta.
Però la vida és una rifa, i tot i que la sort no en sap res de classes socials, pensar que enguany hi haurà un grapat d’aturats i de gents ofegades per crèdits i hipoteques que tindran unes festes una mica felices, fa que la rifa d’ahir sigui diferent. Per un dia les angoixes de la crisi han deixat pas a l’alegria desbordada. Ja se sap que, per molt que sembli que 300 mil euros són un dineral, no hi ha res que duri menys que els diners, i que molts afortunats d’avui tornaran a la crua realitat abans no s’ho imaginen, però, a falta de finançament, benvinguda sigui la rifa.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.08

21/12/08

JOSÉ LUÍS GIMÉNEZ-FRONTÍN, POETA DE LO REAL


José Luís Giménez-Frontín, lo sabían todos los que le conocían, vivía y escribía desde la más estricta tradición de la modernidad. Su antiretórica, la capacidad para solidarizarse con las víctimas de cualquier violencia y su vigoroso testimonio de los instantes vividos en plenitud le convirtieron, con el tiempo, en un clásico de nuestra época, un místico de lo material. Habiendo nacido en 1943, en la Barcelona más cruda de la posguerra, podía haber sido un excelente poeta trasnochado y empáticamente ajeno a la realidad, e incluso habría sido celebrado por ello, pero prefirió ser, siempre y ante todo, una persona de su tiempo, por convulso, cambiante u oscuro que éste fuera.
Alumno del Sagrado Corazón y licenciado en derecho por la Universidad de Barcelona, de donde fue profesor ayudante, Giménez-Frontín comenzó bien pronto en el mundo editorial, a penas tenía 22 años y ya era director de publicaciones de ediciones de Cultura Popular. Por esa época publicó tambiérn su primera traducción, ‘Orígenes del socialismo alemán’, todo un clásico del pensamiento del siglo XX, de Jean Jaurés. De ahí pasó a Cairos y, en 1970 fue a Roma a visitar a Rafael Alberti y su vida dio un vuelco. No solo publicó ‘Los ocho nombres de Picasso’, primer libro del poeta editado en España tras la guerra, sino que, al año siguiente, publicó su primer poemario: ‘La sagrada familia y otros poemas’. Tras un paréntesis de dos años en la universidad de Bristol, publicó su primera novela, ‘Un día de campo’ y su primer ensayo, ‘Movimientos literarios de vanguardia’. A la vuelta, en 1974, coordinó el suplemento literario del histórico Tele eXprés, el diario de los progres de la época, hasta el cierre del periódico en 1978. A su doble circunstancia de editor y escritor, unía así la de periodista, tres facetas que siempre han ido paralelas en su vida y que los lectores de El Mundo conocen perfectamente por sus artículos en el periódico.
Tras otro paréntesis en la universidad de Oxford (1980-83), Giménez-Frontín desarrolló durante mas de veinte años su multiplicidad creativa en todos los ámbitos: poesía, ensayo, periodismo, narrativa e incluso libros para jóvenes. Por el poemario ‘Las voces de Laie’ gana en 1981 el prestigioso Ciutat de Barcelona, que volvió a ganar diez años después por la novela ‘Señorear la tierra’. Y a pesar de su febril actividad, también tuvo tiempo para el asociacionismo. En 1984 participó en la fundación de la revista Hora de poesía, ingresó en la Asociació Catalana de Crítics d’Art i en la Internacional (1989), dirigió la Fundació Caixa de Catalunya (1987-2004), presidió la Asociación Colegial de escritores de Catalunya (1995-99) i fue vicepresidente del Centro español de Derechos Reprográficos (CEDRO) entre 1996 i 2000. Mientras, preparaba su primer libro de memorias, ‘Woodstock road en julio. Notas y diario’ (1996).
En 2001 fue nombrado Nombrado Chevalier de l´Ordre National du Mérite en Francia y en 2006 publicó su gran monumento poético, ‘La ruta de Occitania (poesía reunida 1974-2006)’. Aquel mismo año lanzó también ‘Réquiem de las esferas’, premio Esquio, mientras escribía para El Mundo, comisariaza la gran exposición ‘Visiones del Quijote’, y soñaba con el poema definitivo que le permitiera albergar para siempre la espiritualidad de lo material y contemporáneo. José Luís Jiménez-Frontín era un poeta de lo real. Hace un par de meses había publicado ‘Los años contados’ unas memorias donde habla de todo eso y de la vida, la que se le ha llevado en tres semanas una enfermedad fulminante.

20/12/08

L’ESPORT COM A EXPRESSIÓ CULTURAL


A primers de segle XX l’esport va irrompre a la vida catalana. Un llibre, ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real (Cossetània edicions) i un documental ’L’altra cara de la forca’, d’Oriol Garcia i Fantàtik Visual que va guanyar el premi al millor film espanyol al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, ens evoquen els inicis de l’esquí i l’escalada esportiva, dues activitats que han contribuït a fer de l’esport un ritual social pròpia del perfil cultural de Catalunya.
Tots dos treballs són notables en la seva factura i aporten una dimensió de divulgació històrica important. El llibre de Real traça el perfil de la història de l’esquí a Catalunya des de Nadal de 1980, quan una colla de precursors van fer la primera esquiada documentada a Rasos de Peguera (el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya ho testimonia) fins un text del meteoròleg Francesc Mauri on avisa del perill que la neu dels Pirineus quedi afectada pel canvi climàtic. Sense vocació enciclopèdica, el treball pretén posar de manera amena i profusament il•lustrada els elements fonamentals d’una història que algun adia s’ha d’escriure. És un llibre que tots els esquiadors voldran tenir.
A la pàgina 105 del volum hi ha una amplia referència a Lluís Estasen. Va ser una persona fonamental en la difusió de les activitats de muntanya a Catalunya. A primers de segle el CEC no en volia saber gran cosa de pràctica esportiva, només li interessaven els plantejaments científics i culturals de la muntanya. Els que fan recerca històrica sobre l’esquí coincideixen a dir que, a partir de 1908, aquesta idea va començar a canviar. Catalunya s’estava convertint en una dels països més moderns d’Europa, i l’esport era un factor fonamental per a la cohesió i la modernització de la societat. Evidentment els esquiadors i escaladors d’aquells temps eren elits socials i econòmiques, gent de ciutat que anava a la muntanya, però el seu caràcter pioner va contribuir, sobretot a partir dels anys 30, a convertir la pràctica esportiva en un fenomen de masses. La popularització de l’esport va generar una dimensió cultural i patriòtica més popular, massiva i moderna. Els pressupostos del CEC de primers de segle es van veure ampliats molt més del que els seus gestors creien gràcies a la difusió de la pràctica esportiva.
El documental ‘L’altra cara de la forca’ és una petita joia del cinema històric. La productora Fanàtik Visual ha recreat la primera escalada de la cara nord del Pedraforca que Lluís Estasen va encapçalar l’any 1928, amb alpinistes d’avui equipats com fa vuitanta anys. Gràcies a això l’espectador es pot fer una bona idea de les dificultats que van haver de superar els aventurers i que diversos testimonis relaten a càmera. Estassen, que ja havia pujat amb esquís a l’Aneto l’any 1927, se’ns mostra com un obstinat precursor, un home que s’avança al seu temps i que, a la vegada que obre una via (amb un flanqueig que dona tensió dramàtica al film) està posant les bases de l’escalada moderna i, en especial, de l’acostament de la ciutat a la muntanya amb una actitud oberta. Després d’ell ja no es va d’excursió només per conèixer ermites, es va a la muntanya pel sol plaer esportiu de pujar dalt d’un cim, de superar una dificultat, d’usar la natura coma espai de lleure. S’havia inaugurat la nova expressió cultural de l’esport, que arriba fins avui en dia amb força i popularitat.

+
PACTE PER LA IMMIGRACIÓ

Que el català sigui la llengua vehicular per facilitar la incorporació dels immigrants és una fórmula excel•lent per engrescar els nouvinguts a formar part enterament de la nostra comunitat des del primer dia i evitar que es tanquin en guethos. Però també és una bona manera de garantir que el català tindrà una presència prioritària a la vida quotidiana i l’ús social que necessita i es mereix com a llengua pròpia de Catalunya, un ús social que el castellà ja te sobradament.

-
CONSELL DE LES ARTS

Ja hi ha llista de membres per al Plenari, res a objectar, però la modificació parlamentària de la llei del Consell abans de començar a operar per poder permetre que en formin part alts càrrecs de la Generalitat, el posa sota sospita. Malgrat que la retirada de les incompatibilitats només afecta als càrrecs que no tenen dedicació exclusiva., la transformació obre una portella a que hom pensi que hi poden haver-hi tractes de favor i tràfics d’influències. Es podia haver evitat.

18/12/08

DE MARATONS I NADALES

Nadal és temps de maratons de tota mena: benèfiques, comercials i també per preparar-ne una d’atlètica, malgrat que els àpats que s’acosten ho contradiguin. Premi a l’actitud solidària per a Columna i el llibre de la Marató de TV3; potser no farà llegir més, però ajuda a donar a conèixer escriptors i a demostrar que són tan solidaris com vostè. Premi a l’actitud comercial al power point de Bromera per difondre ‘La filla de l’amant’, la darrera i inquietant novel•la d’A.M. Homes (Aquest llibre et salvarà la vida). Lluny de l’efectisme o l’artesania més o menys maldestre d’aquests casos, és un treball pulcre i elegant que, per si sol, ja fa venir ganes de llegir. Mireu-lo a www.Bromera.com.
Però, en mig del desfici per intentar vendre un grapat de llibres aprofitant les festes i malgrat la crisi i els mals auguris d’habitud, hi ha dos editors que troben temps per anar preparant la seva participació a la mitja marató de Barcelona. Són Ernest Folch (Ara) que, a la vegada, ha engrescat Jordi Ferré (Cossetània). A l’editor vallenc ja se li coneixien desficis esportius a peu o en bicicleta de muntanya, però a en Folch no, i no descarta passar-se aviat a la BTT. Que tremolin els kenyans i el mateix Contador si agafa una bici. Un editor que és capaç de posar al mercat la tercera reimpresió de ‘50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira’ en quinze dies, pot deixar Usain Bolt sense feina. Per ara entrena i prepara dos títols més de l’exitosa col•lecció de poesia temàtica que ha estrenat Ara llibres, poemes per a noces i poemes per a funerals, amb agradable i pel•liculera sorpresa. La cita, de la marató no dels poemes, és el 8 de febrer a les 9, són 21.097 metres. Res.

IMMIGRATS O L’OFEC

A finals dels vuitanta, un estudi institucional posava el llindar del creixement sostingut de Catalunya en els 7 milions d’habitants l’any 2010.
Ara som una mica més de 7 milions i, fins i tot en crisi, l’entrellat poblacional de Catalunya és suficient com per garantir que el país, quan la conjuntura ho permeti, seguirà creixent per poder pagar les pensions, l’atur i tal. Ara igual que als anys 20 o als 60 necessitem la immigració per seguir fent una Catalunya forta. Per tant, tot acord sobre aquesta matèria és una acord, ja d’entrada, molt positiu pel país. Convergència ho deia als anys 90, per què ara no ho vol reconèixer?. CC OO hi pujava de peus fa poc, per què no firmarà l’acord? Responc, per estratègies polítiques, un tacticisme galdós fet de detalls (reagrupament, temps de residència) que contenta els que només veuen fantasmes on hi ha bona part del nostre futur.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.12.08

14/12/08

DE QUAN TRESSERRAS S’ARREMANGÀ


El primer any va servir per a diagnosticar, però al segon les actuacions no s’han fet pregar, algunes ben decidides: Pla de foment de la lectura, Pla Integral del Circ, noves línies de suport a la creació artística, inici de la redacció del Pla d’Equipaments Culturals, Programa Específic de Biblioteques, Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya o l’aprovació de la llei del Consell de les Arts han estat algunes de les fites significatives de la feina feta per l’equip Tresserras. Agradarà o no l’actual política cultural de la Generalitat, però el que ningú no pot negra és que n’hi ha.
En general hi ha poca gent que no reconegui que els dos primers anys de Joan Manuel Tresserras al front del Departament de Cultura de la Generalitat s’han saldat amb un balanç mesuradament positiu. És clar que es venia de molt avall. La deixadesa cultural dels darrers governs Pujol (el president feia anys que havia perdut tot interès en la política cultural) era pregona, l’etapa Mieras un desastre, i la gestió de Mascarell massa breu i ambiciosa per cuallar. El desànim planava entre els treballadors del Departament mentre el sector cultural es buscava la vida com podia. La falta de projectes i d’una línia de gestió mínimament clara, en part degut a que, en el moment de la repartidora del primer tripartit, cap dels tres socis no van voler Cultura, no portava bons auguris.
Però Tresserras és un optimista històric convençut. Només aquesta actitud ja li va valer, d’entrada, un plus de crèdit. Va demanar paciència el primer any i va garantir que al segon començarien els resultats. I ni a l’administració ni al carrer, les expectatives no han defraudat. L’empleat públic no sol ser una persona que salta de felicitat, però els aires al Palau Marc són diferents: hi ha projecte, podrà tenir zones obscures o poc definides, però ningú no pot dir que la Generalitat no te política cultural.
Les errades de l’equip Tresserras no han estat nombroses, un fet que ha provocat que, les autèntiques relliscades, hagin estat sovint amplificades per l’oposició o pels descontents. El cas més sonat ha estat el del tancament del Centre d’Art de Santa Mònica, el propi conseller ho ha reconegut i ha esmenat l’errada amb l’obertura amb presses d’una nova ‘kumshalle’ al 22 @. Tresserras es va precipitar tancant el convent de la Rambla sense tenir un lloc alternatiu. Però desatès gairebé per tots els responsables polítics, Santa Mònica era un cadàver gairebé des del dia que va obrir les portes. Un cas ben diferent al del KRTU, un centre que, sense gastar ni un cèntim en totxos, ha construït una de les propostes més solides i valentes de la història del Departament de Cultura. L’ampliació d’objectius, espai i protagonisme és pura coherència política.
D’altres llacunes en la gestió d’aquests dos anys de Cultura no han aixecat tanta polèmica. La reestructuració del museu d’arqueologia i el projecte de museu Catalònia, encara en estudi, no va tenir gaire ressò polític i va quedar en una queixa d’una petita part de la professió. L’ICIC ha concentrat més crítiques per la seva gestió anterior que per l’actual. Sembla que el sector només està pendent dels noms que formaran el Consell de les Arts i la Cultura, llista que potser no es farà pública encara enguany. Potser llavors sorgiran veus crítiques que, per ara, callen tot esperant saber si són ells, senyor, els escollits.

+
CARLES SANTOS


Transgressor escènic, provocador espectacular, creador polifacètic; però sobretot, un gran músic. Després de rebre molts premis de les més variades especialitats culturals, o no, per fi el compositor de Vinaròs ha rebut un gran guardó que li reconeix la seva trajectòria com a músic. El premi nacional del Ministerio de Cultura honora i dignifica la feina de Santos i la de tants altres creadors que, lluny de les comoditats, aposten per la creació lliure i sense concessions.


-
PREMI FOLCH I TORRES


Malament comença el retorn de la Nit de Santa Llúcia a Barcelona, el 46è premi Josep M. Folch i Torres de novel•la per a nois i noies ha estat declarat desert. El jurat format per Xavier Carrasco, Núria Pradas, Joan de Déu Prats, Susanna Rafart i Gemma Sala, ha decidit reservar els 6.00 euros del premi per a una altra ocasió. En una literatura que te molts bons autors infantils sorprèn aquesta situació. No serà que el premi és massa escàs per atraure bons escriptors del gènere?

ELS TREBALLS DE BROCH

La imatge que tinc de sempre d’Àlex Broch, i el conec de fa molts anys, és la d’un home d’ulleres molt gruixudes abocat a un llibre i sempre molt atent al que opinen els autors, al que acaba de compondre un jove poeta o al que està escrivint un narrador conegut o no. Un humanista. Va ser un dels crítics centrals de la generació dels setanta, però va entendre aviat que calia un relleu cap a una certa normalitat creativa, i també va seguir i analitzar, quan no directament acomboiar, els joves autors dels vuitanta. Ara tota la feinada d’una vida ha pres forma, és el Diccionari de la literatura Catalana que acaba d’editar Enciclopèdia i que conté 4000 entrades elaborades per un centenar d’especialistes dirigits i empentats per l’Àlex Broch.
És un treball exhaustiu on es compilen autors des de les beceroles del català literari fins els nascuts l’any 1975, així Broch dona testimoni de la seva voluntat de transcendir els cànons habituals de la crítica i acostar-se als de la crònica, ço és, fer una compilació quasi absoluta que doni la dimensió exacta de la musculatura de la creativitat literària del català.
En aquest país, com sempre que algú fa una feina notable, els caïnites habituals ja disparen amb foc contra el generós treball de Broch. Que si avui en dia no te sentit el coneixement enciclopèdic, que si és antiliterari incloure autors tant joves i, potser, poc madurs... Jo crec que és més enveja que una altra cosa, entre d’altres raons perquè les crítiques es fan amb la boca petita i amb covardia, com tant sovint, i perquè la majoria d’aquests no han estat mai capaços d’escriure més de dues planes, tota una fita, però que no avala sortir a cap diccionari.

10/12/08

UN NOU DIA PER A L’ALBA

L’Alba te sis anys i, innocent com és, ja està marcada de per vida, tant psíquicament com física. A partir d’avui, seixanta anys i un dia després d’haver estat promulgada la Declaració dels Drets Humans la maquinària lenta i freda de la justícia es posarà en marxa per dirimir qui te la culpa d’haver fet d’aquest infant una persona marcada per la desgràcia.
Els serveis socials descoordinats i ineficaços no van poder evitar les agressions a la nena, la mare probablement incapaç potser no va saber-ho evitar, el company de la mare potser no tenia ni suficient consciència del que és un menor; a tots se’ls deu presumpció innocència perquè en tenen dret, però l’Alba possiblement mai serà una nena normal, com la seva filla o la seva nebodeta.
Qui li pot donar un nou dia a l’Alba. La justícia? No ho crec pas.
Deia un dia la consellera Tura, que per a tenir fills no cal superar cap examen. Potser te mala bava la frase, però en aquest cas està carregada de raó.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.12.08

6/12/08

ART CONTRA MERCAT

En temps de crisi el diàleg entre l’art i el mercat es complica amb mirades polièdriques que aporten tantes noves interpretacions com artistes. La intervenció dels poder públics complica encara més la relació. El festival d’art contemporani BAC, que s’està fent aquests dies a diversos llocs de Barcelona, la famosa cúpula pintada per Barceló a la Sala de les Nacions de Ginebra, o una cosa tant innocent com que el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona es vegi obligat a escriure per contracte un poema per a les bodes civils del consistori, en són exemples d’ara mateix.
La proposta del BAC és clara, frontal i argumentalment lògica en els temps que vivim, però una mica naïf en quan a objectius finals: “fer "que et despertis, que et rebel•lis contra la bogeria per acumular objectes un darrere l'altre, un mòbil cada any, roba que no necessites”, diuen els seus organitzadors, l’entitat La Santa. Evidentment, les grans marques d’objectes de consum que marquen tendència són les grans protagonistes del festival. Per bé que, simbòlicament, la crítica és ferotge en ocasions (hi són presents 150 artistes només al CCCB), iconogràficament cal veure si encara no afavoreix la difusió de certs valors de joventut i modernitat que moltes d’aquestes marques volen transmetre., Al capi a la fi, la instal•lació publicitària de les wambes Converse que hi ha al vestíbul del metro Universitat, no pot anar més enllà de la publicitat i infiltrar-se en els tènues rengles de l’art? Si Gris o Toulouse Lautrec vans ser dels primers creatius publicitaris, per entendre’ns, el llenguatge d’avui no admet la sàtira de l’avantguarda artística com a element publicitari? I tant que si.
O sigui, que art i mercat, s’odien tant com es necessiten, i més quan hi intervenen els poders públics. S’ha criticat molt el cost que ha tingut per a l’estat espanyol la cèlebre cúpula de Barceló a Ginebra, però hauria existit aquesta ja considerada magna obra d’art si no l’hagués pagat el tresor públic? No, com no hauria existit el Guernica, el Cuirassat Potemkin o la majoria d’òperes, per citar només tres exemples. El mecenatge públic en l’art és antic, està consolidat i ha contribuït a crear posteriors estructures de mercat. Ja som al cap del carrer.
‘Defensa el missatge davant el producte’, diu un manifest dels que s’exposen al CCCB. És part de la feina de l’artista. L’obra d’art es converteix en producte a partir de la gestió del mercat, no necessàriament quan la treballa el creador. Josep Lluís Aguiló, brillant guanyador dels Jocs Florals de Barcelona ha d’escriure un poema que l’ajuntament posarà a disposició de totes les parelles que es casin pel civil a la ciutat. Com que no dubtem que el poeta manacorí l’escriurà des de l’únic compromís real que te com a artista, és a dir, amb la literatura, serà una obra d’art i, ni la seva difusió en casoris, ni que se’n facin milers de còpies per regalar a convidats hipotèticament illetrats, convertiran en cap subproducte de mercadeig, per bé que l’autor hagi cobrat uns diners del municipi.
L’art i el mercat conviuen en un complicat diàleg presidit per una mútua crisi de confiança, sobretot en temps de recessió. Això vol dir que, indubtablement, es necessiten; el mercat potser per justificar-se a voltes, l’art per sobreviure en un món que, sovint, sembla que en podria prescindir. L’equilibri sempre és convuls i enriquidor.

+
JOSEP LLUÍS AGUILÓ

És el poeta de Barcelona d’enguany, ha guanyat els Jocs Florals i s’ho mereix per la solidesa i originalitat de la seva obra. El Míster poesia 08, segons ell mateix, te per davant una feixuga feinada durant l’any de ‘pubillatge’. Us el trobareu als llocs més insòlits, i alguns versos obligats pel càrrec honorífic, se sentiran en casoris i sepelis; però sobretot el que heu de fer és llegir ‘Llunari’ (Proa) el recull guardonat: poesia de contingut per a passar-ho bé, assegura.

-
MÚSICS DE CARRER

Si per tocar al carrer cal superar un càsting, com si d’un vulgar concurs televisiu es tractés, francament, potser és millor quedar-se a casa, tocar pels amics, gravar un directe a la sala d’estar amb l’iPod i vendre’l en format MP3 per Internet. Avaluar un músic de carrer per autoritzar-lo a tocar en un dels 32 punts habilitats al metro, amb la de pesats que inunden els vagons de rodalies, és posar tanques al cel. I que cap dels 32 agraciats es postuli com a artista lliure.

5/12/08

LLETRES, QUE VE NADAL

Potser és la crisi, però mai per Nadal s’havia utilitzat tan la ‘cosa literària’, en genèric, amb efectes solidaris, emocionals o festius. El líder d’aquesta nova funció social de la literatura és El llibre de la Marató de TV3, que ha editat Columna. Que els ciutadans vegin que els escriptors serveixen per alguna cosa més que per lamentar-se del poc que es llegeix és bona idea, llàstima que el llibre sigui irregular en el seu plantejament. Vaig escoltar un autor explicar com li havien encarregat el relat, sense més ni més, i vaig entendre perquè hi ha varis contes que tracten pràcticament del mateix i tants territoris de la malaltia mental que no apareixen ni de cairell. La Fundació Mas Albornà, una entitat que millora les condicions de vida de les persones amb discapacitat psíquica, n’està preparant un de similar i ha marcat clarament la temàtica a cadascun dels autors participants per evitar duplicitats i fer del tot coherent el llibre.
Les emocions nadalenques les tornaran a posar els versos que la canalla llegeix entre la carn d’olla i els torrons. Ara Llibres edita ‘50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira’, triats per Jaume Subirana i precedits d’un tractat de sociologia familiar d’en Salvador Cardús, és clar, on proclama que: ‘el vers de Nadal és l’única festa domèstica de la paraula dita en públic que resta viva entre nosaltres.’. Potser vol dir que, si no feu vers de Nadal sou mals catalans, tot pot ser, per pal•liar-ho, acosteu-vos a Gràcia, Sant Andreu o Sant Antoni el dia 13 i veureu com ‘Les lletres surten al carrer’, la festa nadalenca de la Institució de les Lletres Catalanes on els escriptors diran el seu vers de Nadal. Accepten propines.

4/12/08

POC COHESIONAT, COM EL GAS

A la causa judicial que s’instrueix per l’explosió de gas de Santa Coloma de Gramenet hi consta un informe pericial aportat per la defensa que diu que, a poca distància, la pressió de l’aigua barrejada amb sorra pot fer rebentar un tub de gas. A Gavà, els tubs de l’aigua i del gas passaven a molt curta distància l’un de l’altre, i els primers informes diuen que una fuita d’aigua a pressió va ocasionar la fuita posterior i mortal de gas.
Pregunta. Per què es va permetre posar els dos tubs tan a prop l’un de l’altre, sense protecció o un gruix extra si ja se sabia que podia resultar perillós?
Només hi ha tres respostes possibles: es més car, és més lent o no hi obliga cap normativa. Tres raons probablement suficients i legals perquè no hi hagi cap culpable. Però alguna cosa s’ha fet de qualsevol manera, a la baixa si cal, amb negligència, fenòmens que s’han donat més d’un cop quan, a la construcció, les vaques anaven grasses.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.12.08

2/12/08

EL CANTANTE DEL ALMA SERENA


Con el ánimo tranquilo de siempre, sitiándose amado por su familia, amigos y compañeros de escena, el cantautor Joan Baptista Humet (Navarrés 1950), falleció ayer en Barcelona víctima de un cáncer de estómago. Tal y como dejó escrito en ‘Relato de un sueño imposible’ uno de sus últimos textos colgados en su web: “El encuentro con el Poder, en mayúsculas -Dios-, te devuelve tu propia pequeñez y puede convertirte en el ser más vulnerable. Pero ahora me traía una tibieza, una proximidad, que evitaba que despertara sobresaltado de mi sueño”; así acogió su final el autor de canciones como ‘Gemma’, ‘Clara’ o ‘Hay que vivir’, que ya que forman parte de la historia de la canción española contemporánea, que es como decir de la crónica sentimental de una generación.
Humet fue un hijo natural del 68. Lejos de postulaciones ideológicamente radicales de salón de muchos coetáneos (que después terminaron en el nihilismo o en la derecha), él comprendió pronto que su lugar no estaba en las aulas de la escuela de arquitectura de Barcelona. Discutiendo de política a la vez que empezaba a escribir canciones, aquel hijo de una familia pequeño burguesa de fabricantes textiles de Terrassa venidos a menos, consiguió vencer la influencia de la educación y mostrar pronto al público sus primeros temas cargados de ternura y un amor tan puro que parecía ilógico para la época. “A lo largo de muchos años de mi vida he tenido que luchar entre la realidad como opción y la concepción ideal de las cosas, de los instintos y los sentimientos”, escribió Joan Baptista para explicar el porqué de aquellas primeras composiciones.
Sus canciones tristes gustaron a Lasso de la Vega, manager de Serrat, quién le pidió que hiciera de telonero del cantante en un concierto que debía dar en octubre de 1968 en Terrassa. A pesar de haber nacido en un pueblo de València, Terrassa fue siempre la ciudad de Humet. De ahí provenía su familia paterna y a ella volvió siempre, no solo físicamente, sino sentimental y artísticamente. Una sencilla guitarra comprada en Xátiva en 1965 y los primeros acordes que le había enseñado su abuelo le llevaron al primer concierto. El día 4 de julio de 2005, tras dieciocho años lejos de los escenarios, Joan Baptista Humet actuó de nuevo ante el público de Terrassa, en la Plaça Vella Un mes después salió al mercado ‘Gemma entre fulls’, álbum recopilatorio de sus primeras canciones en catalán. Así dejó bien cerrado el círculo de su relación con la cançó.
Tras aquel primer concierto Lluís Llach, su gran valedor, lo fichó para que le hiciera de telonero. Canciones como ‘Busco una flor’, ‘Gemma o ‘Fulls’ fueron muy pronto conocidas por los seguidores de la cançó.
Tras el servicio militar y su matrimonio con Loli, en 1973 el cantautor comenzó a componer en castellano, una circunstancia que siempre llevó con absoluta normalidad tanto él como su público. Tras sus dos trabajos, ‘Diálogos’ y ‘Aires de cemento’, volvió de nuevo al catalán con ‘Fins que el silenci bé’, cosechando un enorme éxito en su presentación en el Palau. Pero las turbulencias del mercado, el cambio de compañía y el enorme éxito global de ‘Hay que vivir’, con canciones míticas como la que da nombre al disco o la celebérrima historia de ‘Clara’ una drogadcita que ‘no tuvo suerte al elegir la puerta de salida, le llevaron a abandonar el catalán mucho más tiempo del que él habría deseado.
‘Amor de aficionado’ y ‘Solo soy un ser humano’ fueron sus últimos discos antes de la retirada. Cansado del mercado, no de la música, sin comprender porqué el criterio del público, que lo aclamaba en los países hispanos no se correspondía con los avatares de la industria discográfica, pero sin turbación, como siempre, Joan Baptista Humet decidió dejar los escenarios. Durante 18 años tubo tiempo de probar otros ámbitos de la vida, de alejarse y acercarse de nuevo a la música, de volver a componer, de enamorarse de Pier, de tener otros dos hijos y, finalmente y tras crear un sello discográfico, Validance, de volver a los estudios de la mano del gran ‘Kitfluss’ y de dejarnos un pequeño y preciado tesoro: ‘Solo bajé a comprar tabaco’.
El próximo día 16 sus amigos Núria Feliu Francesc Burrull, Maria del Mar Bonet, Marina Rosell, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, Jaume Sisa, Quico Pi de la Serra, Guillermina Mota, Joan Isaac y el grupo Pegasus le rendirán un homenaje en el Teatre Nacional de Catalunya.