28/12/12

A pitjor

Mai els desitjos per a l’any nou havien estat tan matisats com aquest; és a dir: tothom vol que el 2013 sigui menys dur que el 2012, però poca gent hi creu. En aquest cas no és un exercici d’hipocresia social, és un anhel desesperat d’esperança que accepto de bon grat. Jo també us desitjo un millor 2013, tot i que dubto de que sigui menys dur que l’any anterior.
Tinc un primer record remot de la vida just d’ara fa cinquanta anys: al balcó de casa amb la neu cobrint el carrer i els geranis de l‘àvia i jo passant el dit per la barana mentre, envoltats d’aquell desconegut fenomen per a un nen de barri, els peus se m’anaven refredant. Amb els anys, i a còpia de pensar-hi, he arribat a la conclusió de què no se si és un record real o un de construït a partir d’alguna foto que devia fer el pare i que es va acabar perdent amb els anys. Si és una imatge de la realitat, senyal de que la memòria és ben viva. Si es tracta d’un miratge fotogràfic, senyal de que hi ha voluntat de recordar, és a dir, de reconstruir la vida.
Amb els desitjos per al nou any passa el mateix. Si són certs, perfecte; anirem endavant inexorablement, és el que cal. I si només són producte de les nostres quimeres, doncs també bé, al cap i a la fi no hi ha pitjor prospectiva que la de l’immobilista vocacional. I, a pitjor, segur que no hi podem anar.

Reconstrucció d'un món

(a partir de quadres de Neus Martín Royo)


I 
Quan va arribar un moment que la perplexitat m’ofegava de tal manera que m’incapacitava fins i tot per decidir quina roba posar-me per sortir de casa, vaig decidir deixar la feina, la xicota, el partit de tennis dels dimarts i els sopars amb els amics, i vaig començar la meva vida ambulant. I dic ambulant sabent perfectament el seu significat: persona que va d’un lloc a l’altre. Però no pretenia ser un rodamón erràtic i ociós. Em vaig proposar un objectiu que només podria complir vagant sense domicili, horari, ni lligams afectius: deixar de ser un home dominat i sense atributs; un individu fet de pensaments únics, d’emocions compactades i de sentiments fútils: abandonar per sempre aquella vida impersonal i sense autoria de què la civilització urbana m’havia fet hostatge.
Havia intentat superar aquell espectacle del no res a través d’internet. Vaig obrir-hi una pàgina i hi vaig començar a escriure un dietari, ‘La llibreta blava’, però aquells missatges a la xarxa, com ampolles de nàufrag, aviat em van revelar la impostura de creure’m protagonista d’una vida fictícia i totalment impròpia que no existia més enllà de la pantalla de l’ordinador. A més havia de suportar els insults i comentaris grollers dels sonats que habiten la virtualitat, i no em sentia amb vocació d’emissari d’UNICEF.
D’altra banda, tot i que no era ric, tenia prou diners per no haver de dormir pel carrer ni furgar entre les caixes de verdures podrides del mercat com havia fet Jean Genet, el príncep dels maleïts. O sigui que un dimecres vaig posar el raspall de dents i quatre coses de les que sempre fan falta dins d’una motxilla i vaig començar el que jo mateix vaig anomenar l’epopeia del transeünt.

II
Els primers dies d’aquell passeig vital em sentia com aquells personatges dels contes d’en Cortázar que es dediquen a repensar-se i a interpel·lar el món mentre passegen amunt i avall pels carrer de París perseguint qualsevol quimera. Assaboria aquella desconeguda llibertat, em sorprenia per tot el que mai no havia vist del carrer i assistia atònit a l’automatisme que la majoria de la gent imprimia al seu pas per la vida.
Però van passar els dies i jo no vaig conèixer mai Charlie Parker, ni vaig enamorar-me de cap noia que em toqués amb una mà enguantada al vagó d’un metro, i això pesa. Jo només caminava tot el dia per carrers idènticament urbanitzats, plens de botigues d’estètica clonada, seia en parcs públics uniformes i sense vida i menjava en bars de plexiglàs blanc envoltat d’estrangers de pell colrada pel sol a qui tot no els importava res, tret de les seves cerveses i de resguardar les bosses dels carteristes.
Aviat l’anhel d’aquella èpica imaginada es va convertir en un vagar indolent i a penes embastat per quatre pensaments tan líquids com l’aigualida mirada que començava a tenir sobre aquella ciutat que creia un territori vital, un indret on transcendir. La impersonalitat elevava a la categoria de desert qualsevol mena de territori. 


III
Quan més notava el foc cremant-me la planta dels peus, just el moment abans de convertir l’existència en un simple campar la vida rendit al vagar del camí incert, vaig fixar-me en un local que em va cridar l’atenció encara no se ben bé per què i, mandrosament, és ben cert, hi vaig entrar d’esma.
Dins era fosc. Quan els ulls se m’hi van acostumar vaig descobrir una barra de fusta lluent i uns tamborets de pell negra, un paio que em mirava des del darrera mentre preparava un còctel i tres rengles d’ampolles en sengles lleixes. Res més. Vaig pensar en aquell quadre de Hopper i vaig somriure fastiguejat: una mala còpia més.
Però curiós de mena com sóc, vaig avançar fins un mirall on s’hi reflectia tota l’estança. Vaig mirar bé la imatge una bona estona; hi trobava alguna cosa rara: Allò no podia ser un mirall. Reproduïa fidelment el bar, la tènue llum que hi deixaven entrar les cortines translúcides de les portes i les bombetes halògenes de damunt la barra, sí, però hi havia alguna cosa que la feia radicalment diferent. Em vaig fregar els ulls, però aquella mena de baf seguia allà. Era una alenada de color, un insòlit glop de lluïssor que realçava l’espai i el convertia en un món viu, intens, convuls. Vaig tombar-me per mirar la sala. Sense cap diferència aparent amb la imatge real, es feia evident l’existència d’un món diferent i poderós dins d’aquell rectangle que, per contra, no veia per enlloc quan mirava les tres dimensions del local.
   -És un quadre, va dir el cambrer-. Oi que sembla un mirall de tan ben reproduït com està el bar?
   -No, no s’assemblen ni per casualitat, vaig respondre- 
   -Però que no hi veu bé? Són com dues gotes d’aigua, va insistir-
   -Perdoni, però vostè no ha vist mai ploure.
Vaig sortir del bar excitat: havia descobert algú amb capacitat de contradir la tendència a uniformitzar la vida.

IV
Si l’art interpel·la l’individu, aquell quadre que havia vist jo ja el tenia per un lloc propi, alguna cosa similar al que feia temps que cercava. La forma d’aplicar la mirada a les coses i els dies de l‘artista no era manllevada ni postissa. Era crítica, sentimental, seductora i emocionant. Era l’objectiu idoni per deixar aquella vida sense pensaments ni autoria. Descobria que el meu deambular deixava de ser indolent per ser indòmit per fi.
Els dies següents vaig rebuscar per bars, restaurants i botigues, fins que vaig descobrir un segon quadre en un altre bar a tocar de la Diagonal. En aquella pintura les taules eren territoris de llibertat, les ampolles de les lleixes reclamaven l’existència dringant entre elles i el petit bodegó de damunt la barra era un paisatge que em remetia a una infantesa feliç, feta de moments i espais on anar-hi conduint la ment amb el pas dels anys.
Vaig passar una setmana caminant nerviós per la ciutat. Sentia que el meu objectiu se m’escapolia per entre els dits si no trobava cap quadre més com aquells; no volia ni pensar en aquella possibilitat, per bé que era el més probable.
Però l’atzar es va posar de part meva. Era en una cocteleria a tocar de la Rambla. Un turista va obrir la porta del local i el vaig veure de cua d’ull. Allà estava, emanant radiacions . Quantes vides podien passar a través seu i sentir de cop aquell alè de vida?
   -És potent, oi? Tot força, tot llum. Tot i que no hi apareix cap figura humana, hi ha més vida en aquest quadre que en moltes cases de la ciutat, em va dir algú que també se’l mirava amb una beguda a la mà-
   -Llàstima que no n’hi hagi més, vaig respondre-.
   -Vagi a veure l’exposició i els podrà veure tots.
Què babau. No hi havia caigut que aquells quadres podrien formar part d’una exposició.
   -Sap on es fa aquesta exposició?
   -I tant si ho sé. Sóc crític d’art.


Vaig afaitar-me i posar-me la roba més neta que tenia dins el meu modest bagatge per visitar la galeria d’art que m’havia indicat el crític.
Tret d’un vigilant que dormitava no hi havia ningú més a la sala. Poc acostumat a visitar exposicions estava nerviós, ho reconec; el batec excitat del cor ressonava en aquell silenci catedralici. Enquadrats dins les teles, els bars, botigues, granges i jardins de la ciutat havien deixat de ser llocs anònims per convertir-se en llocs propis, en territoris de llibertat. Si al carrer la realitat es diluïa en un marasme de paratges uniformitzats sense ànima, als quadres que s’agombolaven a les parets d’aquella petita galeria, la mirada de l’artista atorgava carta de personalitat a tots aquells llocs. L’anonimat es tornava identitat, i allò atorgava a qui contemplava les pintures una agradable sensació de ser. Mirant aquells quadres em sentia vinculat de nou amb la ciutat. La reconeixia de nou com un lloc definit i meu que també donava un nou sentit a la vida en comú.
Però va ser quan vaig veure el taulell de feltre vermell del Rey de la Magia, amb el barret i la vareta al damunt i les cortines també vermelles de les portes al fons, que em vaig adonar que aquella identitat petita era la que conforma la manera original de viure de cadascú. El joc de màgia havia estat una de les meves diversions preferides de petit; mentre els meus amics de l’escola volien ser futbolistes o bombers, jo havia arribat a pensar en fer-me mag de gran.
Em vaig acostar molt a l’obra sense fer soroll fins estar literalment enganxat al quadre. El vaig mirar amb tota la profunditat de camp que els meus ulls permetien, vaig palpar suaument la tela amb la punta dels dits i em vaig llençar de cap a la nova vida plena que em cridava a l’altra banda del llenç, on hi ha la realitat.
Encara estic exposat a la galeria d’art. Em trobareu a l’esquerra del quadre, a tocar dels prestatges de la botiga de màgia. Saludeu-me quan admireu l’obra.

* * *


Neus Martín Royo. (Barcelona 1968).
Llicenciada en Belles Arts per la U.B. 
Estudis de gravat. 
Exposa habitualment a la Sala Parés de Barcelona. http://www.martinroyo.com/

27/12/12

Antigues batalles

Visito una botiga d’Abacus on, després d’esquivar un bosc vídeo jocs, samarretes del Barça i objectes de regal, molt al fons, hi ha alguns llibres. Després d’anys d’alterar el preu únic del llibre, ara que no se’n venen gaires, Abacus i el gremi de llibreters han firmat la pau. El president del gremi, Antoni Daura, passarà a la història per haver estat l’home que ha posat fi a la guerra amb la cooperativa i aquesta podrà seguir venen els llibres un 9’8% més barats (el 5 directe i un 4’8 amb punts). A totes les paus hi ha vençuts, encara que el guanyador agonitzi. Imma Bellafont, presidenta durant els temps més durs de la guerra, hi ha deixat part de la salut, i molts associats la caixa. Però que maco és estrènyer-se les mans quan van maldades, amagant el punyal si cal.
Els que també han perdut bous i esquelles són els artistes residents a Can Xalant, centre d’art i creació que l’ajuntament de Mataró va obrir l’any 2006. Després de sis anys de feina reconeguda, una trajectòria que estava tornar a la ciutat al circuit de l’art, l’ajuntament ha deixat de finançar-lo, que és un eufemisme de tancar-lo. Diuen que no tenen 100 mil euros per a cultura, quan el que volen dir és que la cultura no els interessa gens. Ho van demostrant.
Sense diners, però amb ganes, imaginació i col·laboració, la biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar ha encetat un ambiciós projecte d’edició de llibres digitals amb llicència CC d’autors locals. Ja han publicat ‘Els innocents’, obra de teatre d’Octavi Egea, i aviat editaran un recull de textos dels històrics fulls literaris del col·lectiu d’escriptors ‘La Font del Cargol’, de finals dels setanta. Hi ha batalles què, per antigues que siguin, no passen mai.

19/12/12

On són els diners?

Quan l’administració tenia diners eren les empreses tecnològiques les que compensaven els autors per les còpies privades. Era el cèlebre cànon que gravava el material tecnològic i que tanta polseguera va aixecar entre els suposats usuaris. A 2011 la quantitat pagada per aquest concepte va ser de 115 milions d’euros. Sense ni cinc, a finals d’aquell any l’estat va decidir fer-se càrrec, via pressupostos generals, d’aquesta compensació, fet que va ser celebrat pels suposats usuaris que tant van lluitar contra l’abusiu cànon i bla, bla, bla. Ara s’ha sabut que la quantitat que l’erari públic destinarà a compensar els creadors culturals durant el 2012 és d’uns ridículs 5 milions d’euros. Aquesta quantitat sortirà de les butxaques de tots els contribuents, també dels que no han fet anar Internet en la seva vida, per exemple. Curiosament ningú no ha protestat.
Aquesta miserable almoina amb que l’estat compensarà els creadors per la pirateria és un nou insult a la creació i el talent i una indicació més de què el govern, ideològicament, va contra la cultura.
CEDRO, l’entitat que gestiona els drets dels escriptors, ha denunciat l’estat espanyol a les autoritats europees per incomplir la norma que obliga a compensar degudament els creadors per la còpia privada de les seves obres. Però el més curiós del cas és que, un cop eliminat el cànon, cap aparell o suport tecnològic no ha baixat de preu. Valen exactament el mateix del que valien quan estaven gravats amb el cànon. On són ara els internautes exaltats de fa un temps? A quina butxaca són aquests diners que es cobren ara de més. A qui es vol afavorir realment amb el canvi d’una normativa que mata la creació a Espanya i legitima els pirates.

13/12/12

Carta a n’Aina

Benvolguda senyora Moll. Recordo un capvespre tardoral de meitats dels vuitanta en què, anant tots dos amb aquell cotxe oficial què vostè feia servir tan poc, vam veure un rètol lluminós de Coca Cola presidint el carrer d’Aragó: ‘un esclat de vida’, hi deia. Em va demanar que parés atenció en aquell cartell aparentment innocent: ‘si les multinacionals es gasten tants diners traduint els anuncis al català és que la llengua te futur’. Segurament vostè feia temps que havia detectat aquell brot d’esperança en l’avenir de l’idioma i no va donar-hi més importància; però jo, jove com era, si. Hi he pensat molt en tots aquests anys, i hi penso més encara d’ençà que un ministre vol convertir per llei el català en llengua vernacla, és a dir, la ‘relativa als esclaus’, la ‘usada sense finalitats literàries ni culturals’, segons que diu el diccionari.
Què en deuen pensar d’aquest individu les multinacionals que utilitzen el català com a llengua de relació amb els clients d’una part del món. I sobretot, què en pensaran de nosaltres si ens deixem vèncer pel desassossec i el desànim per aquest nou intent d’anihilació? És això el que importa, ho deia vostè diumenge a la ràdio: no hem de baixar els braços per agressions que patim. Contra elles, més català al carrer, a les escoles i a la vida quotidiana.
Té raó que a en Wert l’haurien de posar al rengle. I qui no ho faci n’és còmplice, però qui només s’indigna fa poc pel futur del català. Les llengües les fem els parlants, no els governs ni els partits i les seves ideològiques. No hi ha territori, institució ni llei amb què calgui ser més lleial. Això fa anys que els savis com vostè ho diuen. Les multinacionals la van escoltar, el govern espanyol no.

9/12/12

Esmenes i correccions

El ‘tunejat’ dels originals sense tenir gaire en conte el criteri de l’autor ha estat norma fins fa quatre dies a moltes editorials catalanes. D’acord que la norma lingüística era molt rígida (massa per atraure lectors), però, a més, hi havia una norma moral tan carca que hauria satisfet als que aplaudeixen la reforma educativa del ministre Wert que envia el català a la cagadora. Això queda clar en la nova edició, respectuosa amb l’original, que Narcís Garolera ha fet d’El Quadern gris. Ara sembla que tothom se’n fa creus de què Josep Cruzet (Selecta) canviés l’opinió que Pla tenia de cert personatge ‘carcamal i bercegàs’ que impartia lliçons plenes de ‘delirants collonades’ per ‘un professor que donava delirants explicacions’. Però encara a primers dels noranta no era estrany que un corrector canviés ‘polla’ per ‘membre’, o que la novel·la ‘Crazy cock’, de Henry Miller es traduís per ‘El gall foll’ quan, realment, el protagonista Tony Bring era un ‘pixa desconcertada’ per què la dona s’havia embolicat amb una altra. De tot se'n poden fer interpretacions agropecuàries, fins i tot dels debats electorals.
M’expliquen que, al debat dels programes que L’Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar durant la campanya electoral, un dels candidats va basar la intervenció central en dir que li acabaven de passar el programa, què no se l’havia mirat i què no era militant del partit sinó independent. Curiosament la junta va decidir, contra el que havia anunciat, no penjar el vídeo del debat. A canvi s’ha substituït pet un resum redactat on, curiós, no surt aquesta exposició. Tot és 'tunejable', fins i tot noms com Almacelles. Tot consisteix a no ser respectuós.

5/12/12

Enric Lluch, renovador de los estudios de geografía

El GPS ha reducido la necesidad del mínimo conocimiento de la geografía propia a menos que cero y nos equivocamos. El día que la geografía forme parte del acerbo de conocimientos normales de la gente se convertirá en un poderoso instrumento de consciencia social que permitirá, no solo comprender la realidad, sino transformarla en nuestro beneficio. Esa era la principal preocupación de Enric Lluch (Barcelona 1928), hermano del exministro asesinado por ETA, creador del departamento de geografía de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y impulsor, junto a Max Cahner y Jordi Carbonell, de la Gran Enciclopèdia Catalana. Enric Lluch falleció ayer en su ciudad natal a la edad de 84 años.
Enric Lluch cursó peritaje industrial, pero se hizo asiduo de los Estudis Universitaris Catalans de posguerra, donde tuvo de profesores a Ferran Soldevila y Jordi Rubió. En 1956 se licenció en Filosofía y Letras por la Universitat de Barcelona (UB), donde entró en contacto con profesores como Manuel Riu o Jaume Vicens. Pero abandonó pronto la historia para introducirse en los estudios de geografía. En esta área del conocimiento Lluch ha tenido un papel primordial, puesto que hizo de puente entre la escuela de geógrafos de antes de la Guerra y las generaciones que comenzaron a estudiar esta materia a partir de los años sesenta.
A partir de 1961 sentó las bases de la modernización de los estudios de geografía tomando como base la recuperación de la tradición de la escuela catalana anterior a la Guerra Civil. Con ‘L’evolució de les ciències geogràfiques’ (1961), Lluch definió su posición, aprendida en parte tras su estancia en la universidad de Liverpool (1957-58): preocupación por el vocabulario, renovación de la metodología, y aplicación de nuevos métodos estadísticos. Además dio importancia a la geografía humana de Catalunya como punto de partida para una nueva ordenación territorial, uno de sus máximos empeños intelectuales. Años después en este ámbito dirigió equipos de investigadores, organizó coloquios internacionales y publicó, junto a Oriol Nel·lo, algunos de los mejores estudios difundidos en aquellos encuentros ('La gènesi de la divisió territorial de Catalunya' -1983- y 'El debat de la divisió territorial de Catalunya' -1984-). Siendo profesor emérito de la UAB (1989), participó en la redacción del Informe Roca (2000), en el qual se definía un nuevo y moderno modelo de división territorial de Catalunya que resultó enormemente polémico, y que fue enterrado políticamente, claro.
También en 1961 inició su etapa docente en la UB. Vinculado al movimiento de renovación pedagógica de Rosa Sensat, la enseñanza fue otro de sus grandes retos. En 1966 fue expulsado de la Universitat de Barcelona por su participación en la Caputxinada y tres años más tarde creó el Departamento de Geografía de la joven Universitat Autònoma (UAB), área que destaca por su papel multidisciplinario e innovador. Firmante del Manifest de Bellaterra, por la democratización de la universidad, fue miembro del primer claustro democrático de la UAB.
Enric Lluch era también miembro de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, del Institut d’Estudis Catalans, y vicepresidente de la fundación que lleva el nombre de su hermano asesinado.
El miercoles a mediodía, en el tanatorio de Les Corts de Barcelona, se ofició la ceremonia de despedida de Enric Lluch.

3/12/12

Fatiga

Esgotat fins l’extenuació per unes eleccions tan tenses com sabudament inútils, torno a casa amb la mateixa vella frustració a les espatlles; és la meva fidel companya política des dels temps en que ens van fer combregar amb les rodes de molí de la transició. La decadència seguirà marcant les nostres passes personals i col·lectives fins el lent esllanguiment definitiu. El carrer és ple de gent caiguda, que ja no pot més. Els llums s’apaguen i l’albada és fangosa. Una pàtina de pols cendrós recobreix edificis, vehicles i persones: la mediocritat deixa pas a la indecència, i una noia jove ofereix el seu cos nu als vianants que se la miren indiferents i segueixen el seu deambular erràtic. Les ordes de vàndals s’han apoderat de l’existència i imposen el seu toc de queda mental.
És el present un mur que ens cau al damunt, una vella fàbrica abandonada que ara és territori de pidolaires violents. No hi ha llei ni policia, els bons salvatges han estat abandonats a la dissort i s’han tornat antropòfags. N’hi ha que proposen incendiar la ciutat, d’altres vaguen renegant al vent. La majoria dormen per no viure . Els filòsofs ho saben i han corregut a refugiar-se sota les faldilles de la Cort. Mentre, a palau, dèspotes de tots colors brinden per l‘èxit del litigi.

29/11/12

Muntanyes de films

En tornar d’una expedició al Kilimanjaro un grup d’amics de Torelló (Osona) van decidir crear un festival de cinema de muntanya. D’això en fa trenta anys. Avui el Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló és un dels més importants del món. A més, el director, en Joan Salarich, presideix l’associació que aplega els certàmens d’arreu del món.
Dit així sembla fàcil, però portar 119 films d’onze països (de Nova Zelanda a Suïssa i els EE UU) és molt més que el pastís d’aniversari amb que va ser homenatjada l’organització al sopar de cloenda del festival dissabte passat. Com tantes coses que funcionen en aquest país, aquesta és una història d’esforç col·lectiu, de complicitat personal i d’engrescament ciutadà. La gent del poble viu el festival com un esdeveniment que posa la vila al món i s’enorgulleix com d’una riquesa patrimonial, que ho és. De la vall del Ges estant, Torelló serà per sempre una muntanya de films.
El festival ha tingut l’encert de recollir i modernitzar la tradició que, unint cultura i territori, va difondre a finals del XIX la descoberta del país, la història i la identitat, a través de l’excursionisme. Fruit d’aquesta antiga realitat, la nostra indústria cultural te una sòlida branca en aquest camp. Editorials com Piolet, Garsineu, Cossetània o la històrica Alpina, llibreries com la bella Altaïr, Quera o Muntanya de Llibres i publicacions com Vèrtex o Descobrir Catalunya en són alguns dels exemples coneguts, però ni de bon tros els únics.
No hi ha res més en sintonia amb aquest món d’avui que malda per la sostenibilitat i la diversitat, que la difusió de la identitat física i cultural dels territoris; a Catalunya ho sabem fer. Que ningú no ho oblidi.

26/11/12

La buena noche de Joan

La noche comenzó triste. El sondeo de TV3 no les otorgaba ni un diputado más; tanto esfuerzo para nada, tanto dejarse la salud (Herrera lleva un trancazo de miedo) por fábricas, barrios y ateneos para recoger la indiferencia, porqué mantenerse en los 10 escaños de la anterior legislatura, para ICV, es la indiferencia, y la indiferencia es el peor de los desprecios. Dolors Camats, encargada de comparecer para valorar el sondeo de la tele, se despachó con una frialdad más digna de una sesión parlamentaria que de una noche de nervios e ilusión (o des). Y después la sala de prensa se convirtió en un mausoleo.
Y es que ICV es un partido declaradamente cool. Son pocos pero fieles. Su mensaje es coherente con los tiempos, pero de dudoso gusto estético para las masas enfervorecidas por el sobrevenido independentismo pret-a-porter de CiU. Saben que diciendo las verdades no se hacen muchos amigos, pero no por ello cejan en el empeño. Y en esta campaña se han empeñado muchísimo. Las duras circunstancias sociales consecuencia de los recortes les hacían albergar mejores resultados que no mantener los 10 diputados que ya tenían de 2010.
O sea que Dolors Camats pidió un bocata de salami y una lata y se dispuso a seguir el escrutinio por la tele junto a los militantes que iban llegando desde sus puestos de combate en los colegios electorales; cansados, pero jamás vencidos.
Pero sucedió que la noche se fue poniendo de cara (eso es muy cool también), y que el escrutinio les iba dando dos, tres e incluso cuatro escaños más a ratos, y recuperando el de Lleida. Y los simpatizantes iban llenando el salón. Por ahí andaban también Joan Carles Gallego (CCOO), Pep Altaió, responsable de cultura; Imma Mayol, Jaume Bosch, Jordi Miralles y el presidente Joan Saura, que incluso esbozó una sonrisa a este cronista después, eso sí, de reconocerle que lo había pasado muy mal a primer ahora: “porqué repetir resultados era un fracaso”.
Y como sea que la noche terminó demostrando que ‘Catalonia is not CiU’, o al menos no tanta como se pensaba, los gritos de ‘Mas dismisió y ‘I tant si podem’, terminaron llenando todos los recovecos del hotel, sala de prensa incluida, durante la comparecencia final de Joan Herrera y Joan Josep Nuet. Dolors Camats entró al más puro estilo de concursante de La Voz bailando ‘Soul sister’, de Richard Myhill, un tema soul que atronaba por los altavoces, Joan Saura reía y la fatiga se borró de la faz de esos simpatizantes que, sólo ellos, saben lo que han sufrido durante toda la jornada.
Lo cool es soul, y mucha de la gente que se ha movilizado estos meses en la calle contra los recortes lo ha hecho este 25-N a favor de ICV, porqué ese ha sido su mensaje serio y coherente durante toda la campaña. Sus más de 350 mil votos (120 mil más que en 2010) son el mejor resultado de la coalición. Joan está muy constipado, pero la de ayer fue su buena noche. La noche de los justos. “Y solo siendo justos se puede ejercer dignamente el derecho a decidir” apostilló. Y terminó le velada repartiendo besos, es decir contagiando el trancazo. Y qué más da si total nos vamos a tener que pagar de nuestros bolsillos el ibuprofeno.

Publicat a El Mundo de Catalunya

22/11/12

Altes i baixes

El director general de l’editorial Cruïlla, Enric Masllorens, comunica en un correu que la Montse Ingla, directora literària del segell català del grup SM els darrers 14 anys, ha deixat de ‘col·laborar’ amb la casa el passat dia 15. Ell mateix assumeix la direcció literària de forma provisional comptant amb la col·laboració de l’equip d’edició que tants èxits dona a l’editorial. El correu agraeix els serveis prestats a Ingla; de moment, però, l’ex directora no s’ha acomiadat dels autors, si més no de tots.
En un altre correu el crític de jazz i director de la traspassada revista Jaç, Pere Pons, anuncia que pren la direcció artística del Jamboree, el club de la Plaça Reial i màxim referent del jazz a Barcelona. Pons, autor d’un valuós llibre injustament inèdit sobre la història d’aquest club, substitueix a Pierre Bèchet al front de la mítica sala del grup Mas i Mas. Compaginarà la feina amb la direcció de ‘L’home del jazz’ (Ràdio 4 dissabtes 20h), un dels escassos programes de ràdio sobre aquesta música.
Un rumor sobre el pròxim tancament de Duomo, l’editorial italià establert a Gràcia fa uns anys per la seva versió en castellà, és immediatament desmentit per la responsable de comunicació: ‘els rumors no són certs’. I per demostrar-ho envia les darreres i potents novetats del segell: ‘El atlas de les nubes’, de David Mitchell i de la que ja hi ha peli amb Tom Hanks, Hugh Granbt i Susan Sarandon (sic!), les colpidores i sentimentals ‘Lo que muere en verano’, de Tom, Wright i ‘Buda en el ático’, de Julie Otsuka, un trhiller d’espionatge a la convulsa Europa de primers del XX, ‘Esperando el alba’, del multuipremiat William Boyd i uns quants més que ja no em caben. Efectivament, de tancar res.

15/11/12

Tanquen, obren, segueixen

La crisi fa que el tancament d’empreses deixi de ser noticia i què de l’obertura de noves se’n malfiï. En aquestes circumstàncies, la pervivència d’altres és considerada un miracle fins i tot pels ateus. Però cada dia passen coses d’aquestes, fins i tot en el camp editorial. Planeta ha tancat la distribuïdora Librodis, i pot estar a punt de fer-ho amb Enlaces editoriales, una de les millors del sector. A Librodis hi havia Disney España, a qui li han ofert incorporar-se a la distribuïdora del grup. Segons que ens han dit altres clients, editors petits, a poques setmanes de la campanya de Nadal a la resta els han dit que s’espavilin.
El què per ara no piulen, tot i que van anunciar que a finals de setembre dirien què en farien amb els diners recollits del micromecenatge popular, és la llibreria Robafaves de Mataró. No van arribar als 250 mil euros que sol·licitaven el Juliol per poder subsistir, però a hores d’ara la llibreria segueix oberta. Això si, des del passat dia 20 d’octubre te competència; Dòria llibres, una singular llibreria literària i projecte personal d’una veterana del món dels llibres, la Núria Dòria, que va obrir portes al carrer d’en Pujol, al centre de la capital del Maresme.
Aquell mateix dia feia anys la llibreria 22 de Girona, que va ser el projecte personal d’en Guillem Terribas fa 34 anys i que avui és part intrínseca de la realitat cultural de tot el país. Com també va ser fruit d’un projecte personal, el d’en Jordi Milian, L’illa dels llibres, i ara que fa 6 anys és un dels webs literaris catalans de referència, amb més 2.400 articles i una bona reputació entre el gremi. Calen més projectes com aquests per seguir sent alguna cosa després del 25. Ara, quina?

8/11/12

Del fosc al negre (i 2)

Com al seu llibre de més èxit, ‘Sardinia blues’, Flavio Soriga (Uta 1975) va deixar el seu poble per marxar a Roma. Avui hi ha una desena de joves d’aquest lloc de Sardenya vivint a Barcelona, la primera novel·la policíaca de Soriga, ‘Pluja negra’, acaba de sortir en català a Crims.cat (Al Revés) i ell està treballant en un nou relat negre protagonitzat per un inspector Crissanti deu anys més gran i, per fi, graduat en antropologia. Soriga va escriure ‘Pluja negra’ fa una dècada, és clar. De nou el gènere criminal com a ham per acostar-se al lector (una de les grans preocupacions d’aquest autor), escriure una excel·lent novel·la sobre la decadència d’una societat i interpel·lar-la sobre el seu present i futur. Avui Sardenya te el 25% d’atur (quasi el 40 entre els joves) i la seva economia a penes es mou pel sector serveis, funcionaris i pensionistes.
Que ningú no pensi en la bona literatura popular de Camilleri, Soriga està més a prop de Leonardo Sciascia. ‘Pluja negra’ és tot estil i personatges, i de l’encreuament en sorgeix un relat suportat per un argument lleuger que s’allunya de la superficialitat que embafa avui la literatura i s’acosta a la noció de lleugeresa que Italo Calvino va proclamar a ‘Lliçons americanes’ (Ed. 62): literatura que s’acosta al lector amb exactitud i visibilitat.
Lleugeríssims s’han quedat els organitzadors del premi Crims de tinta. Sense gaires explicacions han fet fora del jurat a Àlex Martín, director de Crims.cat, que amés d’una col·lecció és, sobretot, l’únic portal d’Internet dedicat a la novel·la negra en català. Ignorem si l’editorial que publica el premi te alguna cosa a veure en aquesta decisió o és que Marín està en recerca i captura.

1/11/12

Del fosc al negre (1)

Passejo per una ciutat fantasma de persianes baixades. -Què fa la gent que abans tenia aquestes botigues? pregunto-. Fan la feina clandestinament: perruqueres, informàtics i fins i tot mecànics d’automòbils et venen a casa i cobren en negre, em diuen-. En una broma macabra la ministra de treball diu que estem sortint de la crisi. Ho entenc, des dels vidres tintats dels cotxes oficials no es veu la realitat.
A la biblioteca d’aquesta ciutat, un dels pocs fars il·luminats ara que el canvi d’hora ens ha enfosquit més encara el panorama, mai no s’havia llegit tanta novel·la negra: Mankell, Montalbán, Martín i els clàssics, però sobretot Markaris. Des de ‘Amb l’aigua fins al coll’, però també per la posició crítica contra la ma de ferro alemanya amb els països del sud, i perquè la nostra situació cada dia s’assembla més a la grega, les novel·les del tinent Kostas Jaritos triomfen a les biblioteques. Després de la recomanable col·lecció d’articles ‘La espada de Damocles’, la setmana vinent Tusquets publica la segona part de la trilogia de la crisi: ‘Liquidació final’. Atents, doncs.
Un altre llibre que s’edita en breu és el premi Planeta més polític dels darrers anys, ‘La marca del meridiano’, de Lorenzo Silva, un madrileny que viu a Catalunya i quins protagonistes són ‘picoletos’. Amb el molt que vendrà gràcies a la conjuntura política, podria fer un donatiu a Òmnium.
Però com què la benemèrita no em posa, francament, em quedo amb ‘La danza de la gaviota’ el darrer Camilleri (Salamandra) i amb ‘Pluja negra’, de Flavio Soriga, un autor desconegut per nosaltres i què Crims.cat ha portat al català amb una magnífica traducció de Pau Vidal. Posats a viure en la foscor, em quedo amb el més negre.

25/10/12

La memòria dels altres

L’aniversari de la mort de Vázquez Montalbán (el 18 d’octubre de 2003) ha activat la memòria sobre l’autor. Mentre en Paco Camarasa (Negra y criminal) recordava que va maleir els ossos al periodista què el va trucar molt aviat aquell dissabte per demanar-li telèfons d’escriptors sense dir-li abans el perquè, el Canal 33 es despenjava amb el documental ‘Calidoscopi Montalbán’, emès a mitjanit, no fos cas que el veiés algú, i la biblioteca la Bòbila, especialitzada en gènere negre, recordava també que aquell octubre de 2003 havia de presentar un quadern, ‘Pepe Carvalho i els llibres’, que dissortadament es va acabar convertint en un homenatge. El document, amb textos de Georges Tyras, Raquel Rosemberg, Vicent Llorca i Carlo Andreoli, i actualitzat per Emma Infante, dona una visió de la relació del personatge de Vázquez Montalbán amb els llibres, i ofereix un exhaustiu buidat dels autors i títols que surten en la sèrie Carvalho. ‘Pepe Carvalho i els llibres’ es pot consultar a: http://pepecarvalhoielsllibres.blogspot.com.
Parlant de les biblioteques de l’Hospitalet de Llobregat, després d’haver estat acusades pel regidor del PP Javier Díaz de censurar la llibertat d'informació per no disposar de La Razón, Abc i La Gaceta, divendres passat ell mateix va anunciar que retirava la denúncia. Diu que farà un estudi per saber la demanda que hi ha de lectura d'aquests diaris (sic?). el criteri de les Biblioteques de l’Hospitalet és al document “Política de desenvolupament de la col·lecció”, on es diu que es prioritzen els diaris publicats a Catalunya, i aquells estatals amb una edició per a Catalunya (El País i El Mundo). Si han de comprar La Gaceta, perquè no el Libération? Ai, la memòria.

19/10/12

Un desesperado...

Rebo aquesta carta d’en Jordi Canal, director de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat i prestigiós expert en novel·la negra (autor amb Àlex Martín de La Cua de Palla, retrat en groc i negre –ed. Al revés-), i la reprodueixo íntegra per considerar-la d’interès general per a tota la ciutadania.

Bienquerido Ministro:
Llevo dos días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.
Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu-- ¡Bueno, de un corral de pollos!
Sí sí... Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo Sr. Ministro.
Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo; vamos, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.
Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.
Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla.
Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva.
Atentamente,

Un catalán en proceso de españolizació. 

Casualment, les biblioteques de l’Hospitalet de Llobregat han estat acusades pel regidor del PP local Javier Díaz d‘atemptar a la llibertat d'informació dels usuaris de les biblioteques de la ciutat per no disposar dels diaris La Razón, Abc i La Gaceta. Les Biblioteques de l’Hospitalet disposen de criteris tècnics que fonamenten la selecció documental (també de la premsa) en el document “Política de desenvolupament de la col·lecció”. En aquest document es pot analitzar que es prioritzen els diaris publicats a Catalunya, i aquells diaris de tirada nacional amb una edició específica per a Catalunya (com és el cas de El País i El Mundo).
No hi ha lloc per a la queixa, doncs, tret de la voluntat explícita de manipular políticament i interessada el servei públic de biblioteques de la ciutat.

Novetats sobre aquest cas: El regidor del PP de l'Hospitalet de Llobregat ha anunciat avui mateix que retira la denúncia per censura contra les biblioteques de la ciutat. L'edil ha manifestat que faran un estudi de viabilitat econòmica per saber la demanda que hi ha de lectura d'aquests diaris.
Com a usuari de les biblioteques públiques i titular d'un carnet de lectura, exigiré que les biblioteques es suscriguin a Le Monde, República, Libération i New York Times.

Jordi Castellanos, historiador de la literatura catalana

Quizás eso que entendemos por cultura es un fenómeno cada vez más líquido y se nos está fundiendo en las manos, pero yo soy de los sesenta y todavía defiendo una determinada visión de la cultura, y pienso que ha de dejar algún pósito”, había declarado Jordi Castellanos en una reciente entrevista en la revista l’Avenç. Pueden haber muchas frases para definir a uno de los más grandes historiadores de la literatura catalana, pero pocas tan definitivas como esa. Castellanos falleció a los 66 años la madrugada del viernes en Barcelona debido a un tumor cerebral.
Nacido en 1946 en el pequeño pueblo de Tagamanent, en la falda del Montseny, en una familia catalanista y católica, tanto desde la Universitat Autónoma (UAB), de donde era catedrático, como desde la dirección de la revista de lengua y literatura ‘Els Marges’, que fundó en 1974 junto a Josep Murgades y Joaquim Molas, por su rigor, sabiduría y actitud crítica, Jordi Castellanos ha sido una de las personas más influyentes en el siempre agitado debate sobre la lengua y la cultura catalanas. El manifiesto de ‘Els Marges’ ‘Una nació sense estat un poble sense llengua’, de 1979, es hoy simbólicamente tan vigente como hace más de treinta años, y pone evidencia que la idea política y cultural de la soberanía catalana ha sido históricamente patrimonio de la izquierda, hasta que se ha apropiado de él, maniatándolo a su gusto, la derecha. Castellanos estaba convencido de que “la cultura en lengua castellana está hoy profundamente arraigada en Cataluña y, por ello, no se puede prescindir, pero a menudo tiene más vocación de integración en la cultura española que no en la que se produce en el marco social en catalán. El bilingüismo comporta siempre un proceso de sustitución de una lengua más poderosa sobre otra. La literatura catalana y la castellana en Cataluña se mueven en dinámicas nacionales muy diferentes.”, decía en la entrevista de l'Avenç.
Ni la llamada del seminario, donde estudio un tiempo bajo influencia familiar, ni la de la política, militó en la izquierda independentista marxista, pudieron más que la literatura. Fue miembro del equipo redactor de las entradas literarias de la Gran Enciclopedia Catalana y allí conoció Josep Maria Benet i Jornet, Joan-Lluis Marfany y Joaquim Molas. Más tarde profesor suyo. Especializado en el modernismo, en 1970 terminó en Londres su tesis ‘Raimon Casellas i el modernisme’, que su publicó como libro en 1983. Dedicó gran parte de su vida a la docencia en la UAB y publicó, entre otros los libros Antologia de la poesia modernista (1990) o Intel·lectuals, cultura i poder. Entre el Modernisme i el Noucentisme (1998). En el 200 comisarió una gran exposición sobre la obra de Pere Calders. Era miembro del Institut d’Estudis Catalans.

18/10/12

Copagament bibliotecari

La nova política sobre biblioteques incorpora de forma decidida diverses iniciatives destinades a augmentar la informació dels bibliotecaris. Amb aquesta intenció s’ha posat en marxa el ‘Projecte 10 x 10: Trobades dels editors amb els bibliotecaris’, on els primers presenten les seves novetats als encarregats de la selecció bibliogràfica, o una futura eina on-line per a la formació continuada. Però el que està encallat per falta de diners és el pagament a les entitats de gestió del cànon per préstec de llibres. Entre tot l’estat l’any passat es va liquidar una quantitat tan exigua, que les entitats ni tan sols van tenir el mínim per a poder repartir entre els beneficiaris.
És normal i lògic, amés, que en temps de crisi i atur, baixin les vendes de llibres i creixin el volum de préstecs a les biblioteques; però en aquest procés tot l’avantatge és per a l’usuari i tot l’inconvenient és per a l’autor. Com que tots tenim dret a menjar i a llegir, potser que ho fem a mitges: igual que a les farmàcies, s’imposa el copagament bibliotecari. No es pot continuar mantenint un servei de lectura pública de qualitat a expenses dels escriptors. El 0’2% sobre el preu del llibre que les biblioteques haurien de pagar per cada préstec (i que les administracions titulars dels centres en moltíssims casos no fan) és una quota més que ajustada. No pagar-la és matar la mare de la lectura: els qui escriuen. Amb unes vendes en caiguda lliure i un IRPF que potser per a un advocat o un metge es assumible, però què per a un autor és la fam, l’ofici d’escriure està en vies d’extinció aquí. Paguem una mica per cada carnet, que al món no hi ha res de franc, i tindrem llibres de qualitat. Ep, si volem.

11/10/12

Americans de Catalunya

El camí cultural entre Amèrica i Europa passa per Catalunya; aquesta és una realitat que va més enllà dels avenirs polítics. El festival Ulls ho ha demostrat per sisena vegada aquesta setmana passada. Cinc cicles, vint-i-dues companyies i trenta tres activitats en deu espais de Barcelona i rodalies (tres de nous), tothora curulls de públic, ho han demostrat. Voler sostenir que la cultura llatinoamericana (per posar-li un nom) no és, i ho serà sempre, part del llegat cultural català, és una perversió interessada; és no tenir ulls.
L’organització d’aquest festival si que en te, a més dels del nom, i amb bona vista. Nascut modestament l’any 2006 a l’empara de la Virreina, la proposta fundacional de crear un pont cultural entre Europa i Amèrica Llatina s’ha consolidat amb escreix gràcies a la bona acollida del públic i al suport d’empreses i institucions, també ara en temps difícils, demostrant així la capacitat que te el país per ser motor de difusió cultural. Amb un peu a Europa, que és la nostra casa comuna, i l’altre a Amèrica, quina cultura ho és també de Catalunya a través de la llengua, el projecte d’Ulls busca convertir el país en el nexe d’unió entre la creació cultural escènica dels dos continents. No podien haver escollit millor lloc ni per tradició, ni per realitat, ni per anhel.
Realitats com aquest festival Ulls desmunten la teoria de la por a l’anorreament del castellà a Catalunya en un futur de major sobirania. Si girar l’esquena a una llengua és ja de per si greu, fer-ho al castellà seria perillós per al futur de Catalunya. A ningú no li passa pel cap fer-ho, seria impropi. No cal patir ni pensar en exilis delirants; les organitzadores d’Ulls no ho fan pas, i tots hi guanyem.

4/10/12

Canvi de model

A finals dels vuitanta els acords entre el ministre Semprún i el conseller Guitart van oficialitzar la participació financera de l’estat en la cultura catalana. El conseller va ser durament criticat pels llavors joves lleons de l’opinió publicada pel que consideraven una intromissió fenícia d’Espanya en la cultura nostrada, però la realitat i la lògica es van imposar i, sense escarafalls, els diners del ministeri han col·laborat a la consolidació de les grans institucions culturals del país. Amb l’excusa de la crisi, i amb el rerefons del procés sobiranista, el ministre Wert ha decidit tallar de soca-rel aquest pacte tàcit retirant la major part del finançament ministerial a la cultura catalana i abandonant-la a la seva dissort.
Com que això no és una eventualitat, sinó una constatació més de l’assetjament a Catalunya en tots els fronts, s’imposa un canvi de model en l’estructura de les institucions i esdeveniments en els que participa el ministeri. En primer lloc replantejant els consorcis i fent-ne fora la institució que no compleixi. I que les seves cadires siguin ocupades per representants de corporacions disposades a col·laborar en el finançament i gestió d’aquests consorcis. Si es vol mantenir el nivell d’excel·lència dels grans bucs culturals, ara mateix no hi ha més volta de full que obrir les institucions culturals públiques a la participació privada. I esperar un nou model de finançament del país, o d’estructura política, que permeti recuperar l’absoluta titularitat pública als nostres grans teatres i museus.
Entre els pressupostos generals i la campanya atiant la fugida del món editorial, aquesta setmana ha tocat assetjament en matèria cultural. La vinent en serà un altre.

27/9/12

Un país per a vells

Sorprèn la quantitat de públic jove que remena i compra a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Hi ha 62 parades i cap sense clients. I això que és una fira amb menys rum-rum mediàtic que d’altres. En temps de crisi i de lectura digital, el llibre d’ocasió resisteix. Aquests dies, al Passeig de Gràcia, es mou aproximadament el 15% del total del negoci que el sector genera a Catalunya. Per als que tenen botiga potser és menys, però per als que venen a través d’internet o en mercats, és més; una cosa va per l’altra.
La crisi i la política editorial faciliten l’èxit de les llibreries de vell. El lector te pocs diners i busca llibres barats; l’excessiu volum d’edició, que fa que els nous tinguin una vida curta a les llibreries, hi fa la resta. A les parades no és difícil trobar llibres amb tres mesos al mercat al 50% del preu original. A més de les clàssiques perles: la Cua de Palla, la Sonrisa Vertical, les Obres Completes de Pla o els preciosos volums de la Biblioteca Selecta. I tot entre 3 i 10 euros. Qui no te una bona biblioteca és perquè no vol.
Però no tot és alegria, és clar. Mentre el llibre d’ocasió modern creix, el llibre de vell o clàssic minva. Amb les retallades salarials, el professor universitari, client habitual d’aquest segment més exclusiu i car, també ha retallat les compres. Per contra, els llibres de luxe mantenen el ritme de vendes. El president de la fira, Albert Obradors, no és pessimista.
A plaça Catalunya ja porto la bossa plena de llibres. És l’únic que heretarà la meva filla. Potser no serà gran cosa, a penes una pila de paper vell, un exigu patrimoni que li dirà, això si, el que van ser els seus pares i com va ser el seu temps. I això no és poc.

24/9/12

Martí Gasull, activista defensor del catalán

A finales del siglo XIX el impulso cultural de la Renaixença extendió el deseo de conocer, estudiar i amar el país. Fue a partir de entonces cuando la incipiente práctica del excursionismo se difundió por toda Catalunya hasta hoy. No es nada raro pues, que la afición por la montaña como forma de conocer pueblos y culturas siga siendo uno de los deportes más practicados en Catalunya. El filólogo y filósofo Martí Gasull, fallecido el domingo a los 43 años de edad por un alud de nieve en el campo 3 del Manaslu (Himalaya) y coordinador de la Plataforma per la Llengua, entidad de defensa del catalán, era un fiel heredero de las señas personales, emocionales e intelectuales de aquel movimiento de recuperación nacional que proyectó a Catalunya hacia un siglo XX que, de no haber mediado la Guerra Civil, habría sido la época de mayor esplendor del país en todos los sentidos.
Nacido en 1969 y licenciado en filología clásica por la UAB, en filosofía por la UB y postgrado de dirección de empresas por la UPF, además de un apasionado por la montaña y veterano alpinista, Martí Gasull era miembro fundador de la principal entidad no académica de defensa activa del catalán, Plataforma per la Llengua, una de las organizaciones con un papel central en el actual debate político sobre la independencia. Las exitosas campañas por el aumento de la presencia del catalán en el etiquetaje de productos, en el doblaje de películas y en la publicidad, o el fomento del aprendizaje del catalán entre los inmigrantes, son ya un símbolo de las formas cívicas del activismo cultural moderno. El propio conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, ha reconocido que: “ha sido gracias a personas como Martí Gasull que la lengua catalana ha avanzado al ritmo que lo ha hecho en las últimas décadas. Necesitamos personas con la misma perseverancia para seguir avanzando”. Creada en 1993, Plataforma per la Llengua reúne actualmente a más de 4.000 personas y 20 entidades. Entre otros numerosos premios, recibió en el año 2008 el Nacional de Cultura de la Generalitat a la proyección social de la lengua catalana.
La entidad que fundó le recordó como “independentista y apasionado por la alta montaña, comprometido con la lengua y la cultura catalanas y conocido por su humanidad y compromiso en la lucha por nuestro país”. A raíz del conflicto creado hace unos meses en los Mossos d’Esquadra, cuando una parte decidió dirigirse exclusivamente en castellano a los ciudadanos como forma de protesta laboral, Gasull calificó este comportamiento de “propio de los tiempos de la dictadura”. Tras conversaciones con los sindicatos, la policía abandonó este tipo de protesta.

20/9/12

Desastres i misèries

Eficàcia per excés: el 24 de maig el sol·licitants d’una ajuda del Departament de Cultura reben un correu de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) què els recoda: “que hauran de fer esment a la col·laboració del Departament de Cultura en els elements informatius de l’activitat subvencionada…/…us recordem que el suport que heu de fer constar al material de divulgació de les activitats és el corporatiu del Departament de Cultura. El logo del Departament, en les seves diferents composicions, el podreu trobar a…” Malgrat les presses de l’OSIC les ajudes no s’han concedit fins els darrers dies de juliol (i cobrar-les...). Els contribuents ja voldríem una administració tat àgil quan realment fa falta.
Mala memòria: en morir, el març de 1992, el poeta i narrador Valerià Pujol era membre de la junta de l’Associació d’Escriptrs en Llengua Catalana. Tot i això en vint anys l’entitat mai no li ha dedicat ni una ratlla a la seva web, com si que ho ha fet a molts altres autors. Dues dècades després, en ser abastament evocada la seva figura i obra a les pàgines del suplement cultural d’un diari, de sobte els ha tornat la memòria a l’AELC i pensen en fer una pàgina dedicada a l’escriptor. En català es diu que, per a tenir memòria, el mes efectiu és menjar cues de pansa.
Gratis total: l’oferiment d’alguns col·laboradors d’un suplement de cultura de continuar escrivint de franc il·lustra el punt on es situa ara un sector de la cultura catalana. Enfont la imperiosa necessitat de posar en valor la cultura en aquests moments claus augmentant la vocació industrial i l’aposta pel talent, alguns agents s’ofereixen tornar a la trinxera com a heroica forma de resistència. De què serveix?

13/9/12

Trenta setmanes

L’any 1982 els editors catalans buscaven augmentar els lectors i fer-se visibles. La van trobar en un anunci de la, llavors, nova estació de Sants, que oferia 20 mil metres quadrats d’espai per a botigues. Era just el que calia perquè el llibre sortís a la recerca del lector. I amb aquesta idea es va engegar la Setmana del Llibre en Català, que va arrencar amb èxit. Ho recordaven dilluns a la nit tots els presidents de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que es van retrobar a la Setmana per celebrar el trentè aniversari de la fira i bufar-ne les preceptives espelmes.
Però va arribar un moment en què les botigues van deixar sense espai a la Setmana, i va haver de marxar. El peregrinatge ha estat llarg: estació de França, Drassanes, places Catalunya i Catedral, Ciutadella i de nou a la Catedral. La idea de què el llibre sortís a buscar el lector perdia sentit segons a quina insòlita ubicació, a la vegada que les dates de febrer es demostraven molt poc favorables. Hi havia qui augurava el final de la Setmana.
Però en dos anys la cosa s’ha capgirat. Primer amb el canvi de dates a primers de Setembre, que permet consolidar la idea de la rentrée. Segon amb l’abandó de la fatídica carpa d’envelat i l’adopció de les actuals casetes de fusta, modernes i pràctiques. I tercer amb el retorn a la Catedral.
En conseqüència: dilluns la majoria de parades ja havien venut més que en tota la Setmana de l’any passat. Una gentada omple tothora la plaça, i el llibre surt de nou a buscar el lector. Ara només falta que tots els editors en català hi siguin. En falten força. N’hi ha que diuen que els 1.600 € de llogar l’espai són massa diners, però n’hi ha d’altres que, simplement, no hi són. Per què?

9/9/12

Entre vinyes

Vista de les vinyes de can Boquet (abans can Fontanills), a Alella
Ara que una lluna quasi plena ha convertit aquests ceps de pansa blanca en ombres espectrals, penso que, aquí entre vinyes, amb una copa de Bouquet d’Alella ben freda entre les mans i els peus clavats en aquest sauló que trastorna els sentits, ben be podria dir-se que sóc al moll de l’os d’aquesta terra petita, oblidada pels propis i sovint estrafeta pels estranys, que el deliri geogràfic de Paul Vila va anomenar comarca del Maresme.
Això que estic fent en aquesta xafogosa tarda d’agost és l’essència última del dret a existir amb personalitat pròpia de tota aquesta corrua de pobles invertebrats: un antic exercici de cultura per transcendir enllà dels temps i les penúries. De les vinyes romanes a aquest extraordinari cupatge de pansa blanca i garnatxa, com s’havia fet tradicionalment a aquí, que ara mateix emfatitza l’escassa humitat que a penes tempera la calor del dia, hi ha el fil d’Ariadna de la nostra història com a poble, la que va de les àmfores a les bodegues del país i d’Europa, la que va fer dir a Virginia Wolf a les seves memòries ‘alguna tarda que em sento especialment deixondida prenc una copa de vi generós d’Alella’ i la que va nodrir les taules de la burgesia barcelonina abans de la fil·loxera dels xalets i les urbanitzacions.
Així, perdent el pensament i la mirada entre el verd dels pàmpols i fins naufragar en el blau del mar que ens recorda el que som, la filla de can Fontanills d’Alella i l’hereu de can Boquet de Vilassar de Dalt es van enamorar un dia del segle XVI. Les vinyes, els masos, la verema, tot era la part essencial de la vida, perquè hi havia l’amor a la terra, la simbiosi amb el país petit que donava sentit a l’existència; llevar-se i veure el verds i el blaus i saber-se part de tot plegat.
Ara sóc aquí dalt, entre vinyes, i assaborint aquest vi d’una personalitat noble i tendra, perquè em sento en la necessitat de retrobar-me amb la història amb aquesta dignitat moderna i sàvia com ho fan els descendents d’aquella filla i hereu.
Les vinyes de can Boquet sempre han estat un símbol per aquesta part de comarca; aquest vi que produeixen avui i que ara deixo que m’embriagui suaument, és el senyal de que aquesta terra és ben viva.

Publicat a la revista Tribuna Maresme

6/9/12

Serps d’estiu

Mentre el mapa de les retallades culturals a Europa de The Guardian (no un qualsevol) posa Catalunya al capdavant, aquí, culturalment espellofats, esparracats i desnarits, hem marejat tot l’estiu la perdiu amb debats com l’idioma dels Premis Nacionals de Cultura, i buscar-li un acrònim comercial MNAC; coses totes elles fonamentals per al futur de la cultura catalana, que han permès distreure els opinadors avorrits.
Nosaltres anem tard perquè, enlloc d’adormir el personal hem estat de vacances ‘cult’; per tant només un apunt sobre els dos temes: A) El problema dels Premis Nacionals de Cultura no és acceptar en Mendoza i en Vila-Matas o no; és que n’hi ha molts, massa, i la pretesa solemnitat es perd en un llistat quilomètric que fa que, a l’endemà, ningú ja no recordi qui va guanyar què, i passin desapercebuts. És clar que és la manera que tard o d’hora tothom en tindrà un i així tots contents. Proposta: donar només dos premis cada any: a la creació (arts en general) i al pensament (idees, comunicació, ciència i tecnologia).
Sobre el MNAC, una consideració. Si jo fos conseller hauria cessat el director Pepe Serra, no per obrir el tema (perquè és un tema tontíssim), sinó per replicar de nou volen tenir la última paraula quan Mascarell va dir, amb tot el dret i la raó, que el nom era intocable. Com a acrònim MNAC serà lleig o poc comercial, però el que diuen les sigles és el que és i hi ha. I de passada recordar a alguns opinadors de poques llums sintàctiques, que la N de nacional no es refereix a l’art, sinó al centre que l’acull. Per cert, sobre el què en quedarà de la cultura entre l’IVA i les salvatges retencions d’IRPF, no se n’ha sentit a dir gran cosa a l’estiu; llàstima.

9/8/12

Josep Maria Ainaud de Lasarte, abogado e historiador

Si Catalunya ha sobrevivido como cultura y nación incluso en las situaciones políticas más adversas es, en parte, gracias a personas cuya trayectoria ética, personal e intelectual, ha contribuido a mantener viva y actualizada la continuidad de la idea de país. El abogado e historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona 1925), que ayer falleció a los 87 años en su ciudad natal, fue uno de los más destacados divulgadores de la historia y la cultura catalanas de una generación que se extingue.
Nacido en el seno de una familia acomodada del barrio barcelonés de Sarrià, nieto de la intelectual feminista Carme Karr, y alumno en las escuelas Montessori y del Institut-escola, Josep Maria Ainaud fue un excelente representante de aquella burguesía catalanista e ilustrada de la primera mitad del siglo XX que, desgraciadamente, hoy ha desaparecida. Premio extraordinario de bachillerato en el instituto Menéndez Pelayo, donde fe compañero de Oriol Bohigas, Robert Verges y Josep Martorell, entre otros próceres, después de participar en 194 en la fundación de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial del Institut d’Estudis Catalans, en 1952 se licenció en derecho en la Universidad de Barcelona, donde coincidió con Joan Raventós, Alberto Oliart, Francesc Casares o Josep Espart Ticó. Más tarde fue alumno de Agustí Duran i Sanpere y de Ferran Soldevila, hecho que, sin duda, contribuyó a afianzar su vocación por la divulgación de la historia de Catalunya, terreno en el que fue un maestro y al que dedico buena parte de su vida, ya fuera en innumerables conferencias por todo el país, en artículos en prensa (colaboró 30 años en Historia y Vida y en la Gran Enciclopèdia Catalana) o en programas de radio (Catalunya Ràdio, COM ràdio) y televisión (TV3 y TVE). Como abogado fundó el Gruo d’Advocats Demòcrates, en 1974.
Militante desde 1978 de Convergència Democràtica de Catalunya, y consciente de que era la hora de servir a su país, Ainaud de Lasarte fue diputado en el Parlament (1980-1984), concejal en el ayuntamiento de Barcelona (1987-1990), presidió el distrito del Eixample, además de dirigir la sectorial de cultura del partido y de asesorar a Jordi Pujol en materia de cultura. En sus recientes memorias el President se refiere a Ainaud como uno de sus mentores.
Estudioso de personajes como Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol, Lluís Domènech i Montaner o Enric Prat de la Riba, a los que dedicó diversos libros, algunos de los títulos más reconocidos de su extensa bibliografía son: 'Prat de la Riba, home de govern' (1974), 'Els anys del franquisme' (1978), 'Símbols de Catalunya' (1978), 'Francesc Cambó' (1992) y 'Barcelona, puerta europea a América' (1993), 'El llibre negre de Catalunya' (1996), 'Ministres catalans a Madrid' (1996), 'Barcelona en clau de pau' (1998), 'Mestres que han fet Catalunya' (2002) y 'Barcelona, anys trenta' (2005).
Por su extensa trayectoria recibió el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Lluís Carulla (1994), la medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla de Honor de la Ciudad de Barcelona (2006) y la Medalla d’Or de la Generalitat el pasado Mayo. No le fueron concedidos ni la Creu de Sant Jordi ni el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Pero Josep Maria Ainaud recibió otros galardones no reglados, pero más prestigiosos: el amor de su esposa, Carme Agustí, con quién se casó en 1957 y que se convirtió en su mirada cuando Josep Maria perdió la vista hace un tiempo (él siguió estudiando gracias a que ella le leía), y el reconocimiento popular de muchísimos catalanes, que lo tendrán siempre en su memoria por haberles descubierto de forma amena e inteligente la historia, a menudo escondida, de su país.

2/8/12

Els models invariables

(c) Pere Virgili
Il·lustracions de Pere Virgili

De vegades passen coses quan menys ganes en tens. Era una nit de festa major i passejava desvagat pel barri esperant que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Per fer temps havia entrat a la llibreria Taifa a badar, però vaig acabar comprant Sandvitxos de realitat, un llibre de poemes d’Allen Ginsberg i, fent-me lloc entre llaunes de cervesa i burilles de cigarret, vaig seure a les escales de la plaça de Sol. Vaig llegir La meva albada, el primer poema. Absort del xivarri habitual del lloc, estava donant-li voltes a uns versos que diuen: Ara que he menyspreat /cinc anys a Manhattan / podrint-se’m la vida / el meu talent en blanc, quan vaig notar un fibló que em trepanava la massa encefàlica entrant-me pel cerebel i sortint-me pel front; l’indubtable símptoma que algú m’estava mirant descaradament. Assumit el cas, el problema era com reaccionar. Malament si m’aixecava i marxava, l’evident incomoditat de la situació es podia convertir en un perillós ridícul si l’individu decidia seguir-me allà on anés. Però també em desagradava profundament la idea d’aixecar els ulls del llibre i encarar-m’hi; considerava l’arrogància un acte indesitjable. Per sort, va ser ell qui em va parlar.
            -Perdoni, vostè és en Vallbona?
            -Si, -vaig respondre alleugerit en alçar la vista i veure que, si més no per l’aspecte, no feia cara de ser el típic pesat que et vol explicar qualsevol psicodrama etílic.
            -Permeti’m que em presenti, sóc l’Home Misteriós, el personatge de la seva novel·la Gràcia.
Vaig posar cara de no entendre res, com si mai no hagués sentit a parlar d’aquella novel·la, tot i que l’havia escrita jo feia uns anys i en recordava perfectament tots els detalls de la redacció i l’edició, però en el fons el que pensava era d’on havia sortit aquell grillat i quina mena de mala passada volia fer-me. Vaig canviar el posat de despistat per un d’alerta, més acord amb la circumstància. Adéu plàcida lectura de Ginsberg, potser mai més no sabria què fer-ne d’aquella reflexió sobre com el capitalisme modern havia malbaratat el talent de tants escriptors.
            -Així que ha sortit de la ficció per fer-se real. Que era dins d’una cinta de Möbius i avui se n’ha deslliurat gràcies als efluvis festius? O potser està en un mal viatge? -vaig rematar recordant el propi Ginsberg a Les cartes del Yagé.
            -Ni una cosa ni l’altra. Veig que no ho ha entès bé. Jo mai no he estat un personatge de ficció, sempre he existit. Tinc nom i cognoms, adreça, DNI, e-mail i una llibreta de La Caixa. Sóc tan real com vostè.
Que aquell home d’uns trenta i tants, ulls grisos i líquids, mirada perduda, llarg i prim, barba-serrat i esblanqueït, amb una samarreta color de gos com fuig, texans que brutejaven i gorra d’obrer dels inicis de la revolució industrial era real, no calia comprovar-ho científicament: existia, era allà, assegut al meu costat, només allargar el braç i el podia tocar si volia; ara, que fos aquell personatge novel·lesc que anava saltant de terrat en terrat del centre de la vila, allà on els edificis, pràcticament de la mateixa alçada, s’aguanten l’un contra l’altre, això ja era una altra cosa.
            -Perdoni, però aquest personatge és fruit únicament de la meva imaginació construïda a partir dels records d’infantesa. Els nens de la meva època jugàvem a polis i a lladres saltant de terrat en terrat i entrant i sortint per qualsevol edifici.
            -I l’Eliseu Contreras, el vell anarquista; la Sara Livingston i la Lauren McMullen, els nois del casal okupa o en Maurici i les seves tietes, la Maria i la Pepita, també són personatges de ficció, segons vostè?
            -Jo tenia dues ties àvies al carrer Ramon i Cajal que havien viscut algunes històries semblants a les dels personatges del mateix nom a la novel·la; accepto l’ús de la realitat que en vaig fer, però la resta són totalment inventats.
            -I si li dic que l’Eliseu va morir fa sis mesos en un asil a Blanes, que les dues americanes que estudiaven arquitectura van obrir fa tres anys un estudi a Charlotte, que en Maurici treballa de lampista com ho va fer el seu avi i que dels joves okupes n’hi ha tres que s’han llicenciat a ESADE, què me’n diu, que són imaginacions meves?
            -Això que em diu és impossible, és un invent, o una coincidència en el millor dels casos, -vaig respondre clarament a la defensiva.

(c) Pere Virgili
Tots aquells personatges eren arquetips, models hipotètics en els quals jo havia eliminat, expressament, els trets més especialitzats per tal de fer-los més pròxims a la realitat del barri on vaig situar el relat. Però d’aquí a ser persones de carn i ossos, amb la seva història escrita en expedients acadèmics, registres empresarials i civils, certificats de defuncions o altes d’autònoms de la seguretat social, hi havia la mateixa distància que va de la realitat a la ficció. Què pretenia aquell individu plantant-se davant meu i dient-me tot allò? I per què aquella nit i allà? 
            -Vostè n’és conscient del mal que ens ha fet durant tots aquests anys, de com va interferir en el decurs de les nostres vides marcant-nos sempre més? D’ençà que va sortir la novel·la ja no he pogut passejar-me mai més de nit pels terrats. Vaig ser perseguit per la gent del barri. Fins i tot es va arribar a mobilitzar un sometent que sortia cada nit per capturar-me com si fos un delinqüent.
            -Perdoni, no era pas la meva intenció el criminalitzar-lo, -vaig dir amb la boca petita i simbòlicament penedit.
            -A bona hora es disculpa. S’ho havia d’haver pensat millor abans d’escriure la novel·la.
            -Potser hauria d’haver posat una nota dient que tota similitud amb la realitat era pura coincidència.
            -Això no hauria evitat la nostra malastrugança. Vostè va escriure una història plena de falses aparences que són reals. Ho sento però ha de pagar per aquesta impostura.
            -Que es querellarà contra mi? Si el que vol és treure’m diners, li adverteixo que no tinc ni cinc.
            -No, el que vull és matar-lo, i ho faré.
Em vaig quedar garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. Quan vaig tornar al món un regalim de suor glaçada em recorria l’espinada. 
            -No pateixi que no li clavaré cap ganivet al coll ni li dispararé. No penso anar a la presó, francament, per vostè no val la pena jugar-se-la; ara, li juro per la memòria de l’Eliseu Contreras que li trauré la vida amb aquestes mans. Bona nit, senyor Vallbona.
A penes va desaparèixer entre la gentada. vaig entrar en un bar: whisky doble. La meva dona em va recordar que el whisky se’m posava fatal. Em pudia l’alè i estava pàl·lid com un cadàver. O potser ja ho era una mica? Vaig limitar-me a assentir, no vaig voler parlar-li del sorprenent encontre per no espantar-la.
Vaig estar unes setmanes espantat. Tothora tenia la sensació que em seguia algú, i cada vegada que sonava el telèfon era un sobresalt. Amb els mesos vaig anar pensant que, tot plegat, havia estat una mala passada d’algun lector a qui la novel·la havia desagradat profundament. I amb el pas del temps vaig anar oblidant l’incident. Estava concentrat en una novel·la que m’absorbia tot el pensament. No hi havia lloc per res més. Fins que em van trucar de l’Independent de Gràcia. Havien rebut un conte a la redacció del setmanari on jo n’era el protagonista. Com que els havia agradat, em demanaven si tenia inconvenient que el publiquessin al número de la Festa Major.
Quan el vaig llegir vaig notar la vella sensació de quedar-me garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. A la biblioteca tenia un exemplar de Sandvitxos de realitat amb el segell de la Taifa. Ho recordava bé, l’havia comprat una nit de Festa Major mentre esperava que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Fins i tot, un temps després, havia escrit un poema on citava aquells versos sobre el malbaratament del talent literari.
Em sentia buit, com mort.

Conte publicat al número 447 de l'Independent de Gràcia, dedicat a la Festa Major 2012

1/8/12

Joan Bassegoda, el hombre que interpretó a Gaudí

La erudición ha de tender a ser justa y ecuánime para ser científicamente irrefutable y unánimemente reconocida. A Joan Bassegoda i Nonell (Barcelona 1930) nadie le niega su profundo conocimiento documental de la obra de Gaudí, pero le cuestionan la sesgada interpretación que da del arquitecto acercándolo a sus propios postulados ultraconservadores y católicos. Bassegoda falleció este lunes en Barcelona a los 82 años.
Ser nieto e hijo de arquitecto marca. Joan Bassegoda se tituló en 1957 por la ESTAB y se licenció en 1960 por la UPC. Trabajó toda su vida en la universidad, desde profesor ayudante a catedrático. En 1968 fue nombrado director de la cátedra Gaudí de la propia UPC y en el 2000, cuando se jubiló, pasó a ser conservador y director honorario en el 2010. A lo largo de estos años escribió una treintena de libros y más de 1500 artículos, muchos de los cuales dedicados a Gaudí y que hoy son obras de referencia documental. A partir de este ingente trabajo se ganó merecidamente el prestigio como máximo especialista en la obra gaudiniana, pero también se granjeó muchos enemigos entre historiadores y especialistas que critican la visión católica y conservadora que ha dado del arquitecto; ideario que se asemeja al suyo: católico duro y defensor del franquismo.
A pesar de su indudable e incuestionada obra historiográfica, de la ayuda y consejo que siempre prestó a quién se le acercó a pedírselo, Joan Bassegoda tenía fama de ser de trato difícil. No rehuía jamás la polémica. Siendo conservador del Círculo del Liceu, la entidad criticó duramente el proyecto de reforma del teatro. Era habitual que cargase contra las intervenciones en obras gaudinianas; a pesar de que, afirman algunos allegados, al jubilarse moderó su discurso crítico.
La catedral de Barcelona (donde dirigió obras de restauración), el monasterio de Poblet (del cual era conservador), el Gran Teatre del Liceu o la Llotja de Mar fueron también objeto de algunos de sus estudios. La Casa Batlló, Parque Güell, Casa Calvet o la Cripta de la Colonia Güell, fueron algunas de las obras de Gaudí en las que él dirigió la restauración y que le convirtieron en uno de los máximos expertos en la restauración de sus obras.
Instituciones como la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (que presidió entre 1990 y 1998), y la Reial Acadèmia de Doctors, de las que fue académico numerario, y la Real Academia de Bellas Artes de Madrid, reconocieron su carrera, que tuvo un punto culminante al recibir la medalla de oro de Bellas Artes en 1989. Era socio honorario del American Institute of Architects de Washington.
Ese mismo año publicó ‘El gran Gaudí’, quizás la obra más exhaustiva del arquitecto de la Sagrada Familia. Cinco años antes, en 1984, había comisariado una gran muestra sobre Gaudí para la Fundació La Caixa. Otras obras suyas son ‘Guía de Gaudí’ (1970), ‘La catedral de Barcelona’ (1973), ‘Historia de la Arquitectura’ (1976) o ‘La Pedrera de Gaudí’ (1980).
Casado pero sin hijos, con su desaparición se cierra un capítulo de más de 160 años en los que el apellido Bassegoda ha estado ligado a la arquitectura catalana y a su historia.

26/7/12

Un llegat escàs

Afirma l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté que, “La única revolució que ha triomfat per damunt de totes les ideologies és l’esport, que ha arribat a tothom”. Això ningú no ho dubta, però a Catalunya hem passat de fer la revolució l’any 1992 a ser contrarevolucionaris vint anys després, perdent oportunitats d’ubicar-nos històricament al món modern. Malgrat els auguris de la Càtedra Internacional sobre Olimpisme que la UAB i el CIO es van empescar l’any 95 “per investigar i divulgar els ideals del moviment olímpic”, i tot i obres imprescindibles com ‘Història il·lustrada de l’esport a Catalunya’, de Xavier Pujadas i Carles Santacana, la bibliografia sobre l’esport a Catalunya és misèrrima i, majoritàriament, centrada en el Barça i en títols mediàtics i terapèutics.
No obstant el pes de l’esport en la transformació de les societats modernes, la voluntat d’explicar la versió catalana dels fets és escassa. ‘Barcelona 1955, els Jocs Mediterranis’, de Juli Pernas; ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real; ‘Los grandes premios internacionales de la Peña Rhin’, de Pablo Gimeno, ‘Història de l’excursionisme a Catalunya, de Francesc Roma; ‘Volta a Catalunya, un segle d’esport i país’ i el recentíssim i esperat retorn de Santacana i Pujadas amb ‘Història de l’atletisme a Catalunya‘, conformen una migrada llista de títols per un país que presumeix dels millors JJ OO de la història.
És per això que l’aparició de ‘Cultura ciclista’, una editorial dedicada a la publicació de llibres sobre aquest esport, ja siguin periodístics o històrics, és una bona manera de commemorar el vintè aniversari dels jocs. Ara que van maldades per tot, val la pena tornar a pensar en la única revolució possible.

24/7/12

Paco Morán, un actor nada extraño

Cuando en 1970 se instaló en Catalunya Francisco Morán (Almodóvar del Río 1930) era ya un actor consolidado. Había estudiado arte dramático en Córdoba y se había dado a conocer en le televisión ya desde los albores de TVE. Pero quizás fue también de los primeros en saber lo fugaz de la fama televisiva, y fue en Catalunya donde su talento interpretativo se consolidó entre el público teatral, hasta hacerse familiar para decenas de miles de espectadores junto a Joan Pera en ‘La extraña pareja’. Francisco Morán falleció ayer a los 81 años en la clínica del Pilar de Barcelona a causa de una insuficiencia pulmonar contra la que llevaba luchando dos años. Aquí es y será siempre Paco Morán.
El dúo Paco Morán y Joan Pera estuvo con ‘La extraña pareja’, de Neil Simon, cinco años consecutivos (1994-1999) en el escenario del Teatre Borràs de Barcelona, además de los bolos. Hay gente que fue a verlos dos, tres e incluso cinco veces. Como el público se sabía las partes más cómicas de la obra de memoria, ellos las alteraban e introducían apostillas que, a su vez, atraían a nuevos espectadores al teatro. El pez se mordía la cola para mayor gloria de los actores. La pareja dejó de ser extraña y Morán se convirtió en un personaje tremendamente popular en Catalunya.
Morán quiso ser actor desde jovencito. A los 17 años ingresó en el Conservatorio de Música y Declamación de Córdoba, donde estudió arte dramático. De sus años juveniles nació la creación, junto a otros compañeros, del Teatro Español Universitario, que acercó a numerosos autores de prestigio internacional al público. Tras hacer de locutor en Radio Córdoba se trasladó en 1957 a Madrid, donde pasó a formar parte del cuadro de actores de RNE y de TVE, medio en el que intervino en unos 2.500 programas ya desde sus inicios.
Unos años después de consolidar su prestigio como figura del escenario gracias a ‘El apagón’, de Peter Schaffer, (1968) Paco Morán se trasladó a Catalunya. Obtuvo sonoros éxitos con ‘Cada oveja con su pareja’ (1973),’Punto y coma’ (1987) y pero fue junto a Joan Pera, entonces un actor ya muy apreciado en Catalunya, cuando conoció el éxito popular. Tan grande fue el triunfo, que incluso se permitieron el lujo de batir el record Guineess de espectadores en una sola función de teatro de pago (13.-044) llevando ‘La extraña pareja’ al Palau Sant Jordi de Barcelona en su última función. Y con televisión en directo. El espectáculo posterior del dúo ya convertido en pareja de hecho, como solían bromear ambos, fue ‘La jaula de las locas’, donde además, curiosamente, interpretaban una pareja homosexual. Posteriormente estrenaron ¡Mamáaaa!, un espectáculo escrito especialmente pare ellos por Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez.
En 2006 sufrió un grave accidente de circulación, después una caída con rotura de fémur, y una operación complicada con una importante infección. Todo ello lo tuvo en una grave situación de salud y, lógicamente, apartado de los escenarios durante dos largos años. Su último trabajo fue una adaptación de ’El enfermo imaginario’, de Molière, que le permitió celebrar sus bodas de oro con la profesión. Muestra del reconocimiento durante tantos años del público catalán, la Generalitat le concedió este año la Creu de Sant Jordi.

Esther Tusquets, editora y escritora

Sostiene Jorge Herralde que, de niña, Esther Tusqtets (Barcelona 1936) solo quería leer o escribir; luego, su dedicación al mundo editorial no fue tan azarosa como se ha dicho. Quería leer, quería escribir y su familia tenía posibilidades de ofrecerle ese futuro. Cuando su padre Magí compró Lumen, un pequeño sello editorial creado por familiares suyos en Burgos y dedicado libros religiosos, lo que hizo fue poner en manos de su hija Esther el instrumento necesario. La chica no tenía vocación de editora, pero aceptó y le gustó de inmediato. Al fin y al cabo, la raíz del trabajo de un editor es esa: leer y escribir. Pero los deseos vitales de aquella niña llegaron ayer al final del camino. A pesar de que le había dicho a su hermano, el arquitecto Óscar Tusquets, que quería morir en su casa de la calle Muntaner, Esther falleció ayer en el hospital Clínic de Barcelona por una pulmonía agravada por el parkinson que padecía desde hace unos años.
Quizás lo que no se imaginaba su padre cuando adquirió aquella editorial que instaló sus primeras oficinas en la biblioteca del propio domicilio familiar, era que su hija la convertiría en uno de los sellos progres de la transición, y referencia de la literatura femenina e infantil. Autores como Virginia Woolf, Margaret Atwood, Susan Sontag o Quino (Mafalda, el gran revulsivo económico del sello), forman parte del acerbo cultural de varias generaciones gracias a la osadía de Esther. Con estos autores, y otros como Umberto Eco, Beckett, Styron, Woolf, Joyce o Céline, Tusquets contribuyó a la universalidad del castellano al incorporar a esta lengua un catálogo canónico de obras internacionales. Lo mismo hizo con Femenino singular, la primera colección dedicada exclusivamente a la literatura de mujeres o con la colección de poesía, género reñido con el negocio. Pero no puedo evitar el encontronazo con su cuñada, Beatriz de Moura, y en 1969 esta y su marido Óscar crearon el sello Tusquets abandonando el barco familiar.
Pero Esther Tusquets no olvidó jamás su idea de leer y escribir. Con 40 años, reunió un día a sus amigos en casa y les presentó su primera novela, ‘El mismo mar de todos los veranos’ obra que, a pesar de que su autora decía que tenía un estilo latoso y complicado, tuvo un merecido éxito y anticipó una carrera literaria clave para entender el papel de la burguesía barcelonesa en el franquismo y la transición. Su literatura tiene en este título y ‘El amor es un juego solitario’ y ‘Varada tras el último naufragio’, con las que forma una trilogía, uno de los relatos más potentes, desde el punto de vista evocativo, para explicar la transformación de la sociedad catalana durante la segunda mitad del siglo XX. Si a ello le unimos sus libros autobiográficos como ‘Bingo!’ ‘Habíamos ganado la guerra’ o ‘Confesiones de una vieja dama indigna’, donde relata episodios íntimos de su vida con una sinceridad radical y sin ningún tipo de tabú, la literatura de Esther Tusquets se nos ofrece como la narración del testimonio de toda una vida que trascurre entre el fin de la guerra, la democracia y la modernidad, con especial énfasis en la revolución del papel social de la mujer. La memoria como instrumento de conocimiento.
Así, entre lectora, observadora y autora, Esther Tusquets consolidó un proyecto editorial basado en una personalidad y criterio acertados, pero cada día más alejado de los nuevos paradigmas de la industria cultural. Como con la globalización y la industria del entretenimiento el negocio editorial se había vuelto huraño para ella, tecnificado y más cercano al márquetin que a la literatura, y no encontraba a nadie que supiera llevarlo, en 1996 decidió venderlo a Bertelsmann. El primer título que editaron los nuevos propietarios fue Mujercitas. Sílvia Querini, la directora, recogía el testigo y, a pesar de la forma abrupta como Esther dejó el sello (según cuenta ella misma) la idiosincrasia del sello estaba garantizada.
En su último libro, ‘Tiempos que fueron’, escrito a cuatro manos junto a su hermano Óscar, no sólo descubrió cosas de su pasado que ni sospechaba, sino que le permitió saldar algunas cuentas con la memoria familiar. Una especie de pasar página, cerrar ventanas y dejar la casa en orden. Tenía sensación de final.

19/7/12

Dèieu no? Tres tasses

Mentre escrivia furiosos articles contra la colla de rojos del cinema i el teatre que s’oposaven a la participació d’Espanya a la guerra de l’Iraq, José Ignacio Wert ja maquinava la revenja; i el dia que el van nomenar ministre li van servir en safata aquell plat que es menja fred. La crisi era l’excusa perfecte, l’encesa animositat del PP envers els creadors culturals que no són de la seva corda, el subjecte que havia de presidir la seva política. Primer van ser les retallades medul·lars a totes les línies d’ajuda al cinema, ara l’augment de l’IVA a tots els espectacles, museus i continguts digitals fins el 21%. La revenja és a taula: dèieu no? doncs aquí en teniu tres tasses.
De rebot han matat el llibre digital en carregar-li el 21% d’IVA mentre els de paper segueixen amb l’IVA reduït per mor de la Unió Europea, no d’ells. Un dels problemes del llibre digital a Espanya és la poca diferència de preu amb el de paper, fet que no ajuda a fer-lo atractiu i a que aquest mercat tot just representi un 1% del total (el 25% als USA, el 10% ja a França). Amb la pujada incontrolada de l’IVA més val llençar els e-readers que us van regalar per Nadal. Amb aquest liberalisme ignorant, la cultura deixa de ser un valor de progrés i coneixement per passar a ser un simple mercadillo. I , qui no guanyi calés, que tanqui.
El que hauria de tancar, per cert, és el premi Crims de Tinta que convoca el Departament d’Interior de la Generalitat. Reduir la dotació de 20 a 4 mil euros i, amés, condicionar-lo a que hi hagi crèdit suficient en el moment de la concessió del Premi són ganes de fer el ridícul. A Interior ningú no els obliga a ajudar els creadors. Puig no és Wert; ara, Wert voldria tenir poli.

12/7/12

Viure en el temps

Viure és ser recordat. Els filòsofs grecs tenien raó: donat que la memòria ens ajuda a existir enllà del temps, és ella el sentit darrer de la vida. Els amics del poeta Salvador Iborra, assassinat el passat setembre a Barcelona, han publicat els treballs guanyadors del concurs de poesia on-line dedicat al desaparegut escriptor i mestre valencià. 
Els podeu llegir a: http://premisalvadoriborra.blogspot.pt/, i els podreu escoltar aquest dissabte a les 7 de la tarda a l’ateneu Francesc Layret de Barcelona (c/Villaroel, 49). D’altra banda, els amics de David Vilaseca, escriptor que va morir a Londres el febrer de 2010 atropellat per un camió quan circulava en bicicleta, han impulsat un parell d’interessants publicacions de textos de l’autor. Al número 96 de la revista Els Marges s'hi publiquen unes entrades de dietari dedicades a Gaziel, Sagarra i Puig i Ferreter, amb reflexions sobre l'autobiografisme. I a la revista El procés s’hi publiquen unes altres entrades dedicades a diferents ciutats (Buenos Aires, Cracòvia, Londres), amb un relat de l'últim Nadal londinenc del David. Unes lloables iniciatives en un temps què, de tant líquid, se’ns esta quedant memòria de peix. D’això se’n serveix el poder per fer de nosaltres vulgars titelles.
Qui si que és recordat pels companys de la Nau Ivanow és en Xavier Bassiana. No és que hagi traspassat, no. L’arquitecte i fotògraf, impulsor del projecte de fàbrica cultural a l’antiga nau de pintures ara fa 15 anys, deixa la direcció de la Fundació que impulsa el projecte per tornar-se a dedicar als seus oficis. Les idees i la feina d’en Bassiana és del més potent que s’ha fet des de la iniciativa personal a Barcelona en dècades. Que no s’oblidi.

9/7/12

Ramon Trías, ex presidente de los médicos de Barcelona

Ser un referente en el terreno profesional es difícilmente compatible con serlo en también las relaciones personales. El doctor Ramon Trias Rubiès, fallecido el jueves en Barcelona a la edad de 85 años, era uno de esos. Quizás fue ese encanto personal, a pesar de su aspecto serio, el rasgo que cautivó a sus colegas, porqué el doctor Trias fue elegido para presidir el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona de forma ininterrumpida entre 1982 y 1994.
De familia de larga tradición médica, Ramon Trias obtuvo el título en 1962 y cuatro años después ya era cirujano del ayuntamiento de Barcelona. Especializado en cirugía digestiva, fue jefe del departamento de cirugía de hospital de Sant Pau además de miembro de diversas asociaciones médicas internacionales como la Royal Society of Medicine, Asociación Española de Cirujanos, Sociedad Española de Patología Digestiva y de la Nutrición, Associació de Cirurgia de Barcelona, Reial Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, Societe Internationale de Chirurgie, Association Française de Chirurgie, Sociedad de Cirujanos de Chile o la Societat Catalana de Biologia. En el año 2000 recibió la Creu de Sant Jordi.
Sin desligarse de su faceta humanista y catalanista, desde la presidencia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona Ramon Trías lideró los empeños de los médicos catalanes por una sanidad de calidad y con compromiso social. A pesar de ser el candidato de Convergència, durante los doce años de su mandato, Trías supo tejer a su alrededor una red de complicidades que contribuyó generosamente a aumentar el prestigio y la consideración social de la profesión médica.
Y es que era en las distancias corta con las personas, ya fuera por trabajo o por amistad, donde Ramon Trías seducía. Cuentan sus amigos que, en la comida mensual con los compañeros de la promoción de los 50, él era a menudo el protagonista. Sus relatos de historias humanas y anécdotas atraían a los contertulios. Algunos habían quedado citados con él a un almuerzo para oírle contar sus vicisitudes con la cultura japonesa, país al que el doctor Trías había acudido recientemente para asistir a la boda de su hijo Joaquín.
Su esposa Anna les telefoneó para suspender la cita. Ramon Trías había sido ingresado el día anterior. Sus amigos lo añoran doblemente; por lo personal y por lo profesional, algo realmente meritorio en el mundo de hoy.

5/7/12

Coses que es mouen

Les coses que es mouen progressen. Això vol dir anar endavant de forma inexorable, vèncer dificultats i superar idees caduques. La fusió empresarial de les editorials Cossetània i Angle és una noticia en aquest sentit. El nadó es diu ‘9 grup editorial’, mou 4,5 milions d’euros l’any i 150 títols. És el segon grup editorial del país i el primer independent. Van començar a festejar amb la crisi de l’Arc de Berà i ara han arribat a la conclusió de que, bo i mantenint els respectius catàlegs i una línia editorial pròpia, units seran més forts i estalviaran. En Jordi Ferrer (Cossetània) presideix el grup, te la seu administrativa a Valls (el local és de propietat), i la distribució, difusió i premsa a Barcelona. Tot i que Eudald Tomassa (Angle) fa un pas enrere per centrar-se en altres empreses, és una unió entre iguals; només així es pot avançar amb garanties. Mentre altres contrauen la producció i la supediten a les vendes, ells ja pensen en una nova i potent col·lecció de narrativa. Que tal els clàssics descatalogats?
Qui també es mou és en Miqui Puig. Fa temps em va comentar la idea de llençar un fanzine; ara el tinc a les mans. Es diu Thorn, en homenatge a la cantant Tracey Thorn (Everything But The Girl), i és un fanzine dels de sempre: disseny radical però intemporal, textos agosarats (no us perdeu els del propi Puig, Kiko Amat i Miqui Otero) i una idea molt clara: remoure-ho tot, les consciències, la memòria i la falsa apocalipsi que pregona el digital. Creure en el paper, com ho fa Thorn, és progressar.
La col·lecció ‘La butxaca’ també es mou. Una de les millors idees editorials del Grup 62 fa cinc anys i 900 títols, i convida els lectors a fer el vermut a la Moritz; poca broma.

1/7/12

El foc no es retalla

El foc no hi entén de retallades. La desesperació de molts valencians en veure com es crema allò que més s’estimen, la terra on viuen, és part dels 15 milions d’euros de reducció dels recursos contra els incendis que ha fet la Generalitat valenciana. Són 200 persones menys que lluiten contra el foc. I per molt que s’optimitzin efectius, la vella excusa, menys braços són més hores en arribar a un punt que crema.
Si tenim en compte que les zones dels incendis són d’accés difícil pel seu caràcter muntanyós, fet que agreuja l’efecte xemeneia, que el vent és superior als 30 nusos, que la temperatura està per damunt dels 30 graus i que la humitat és inferior al 30 per cent, tenim tots els elements per una desgràcia com la que s’està vivint al País Valencià. Per què, doncs, no s’ha tingut en compte l’opinió dels agents mediambientals que coneixen el territori? Per què no es va permetre obrir tallafocs a particulars i ara demanen maquinària pesada a les empreses mineres?
Tot te un aire d’improvisat, tret del foc, que avança implacable. Que expliquin ara la reducció de recursos als que ho han perdut tot. Això és un avís del desastre que pot passar en altres aspectes de la cosa pública també retallats.

Dit a El Món a RAC 1 el 2 de juliol de 2012