28/1/10

MARIA LLUÏSA BORRÀS ABRIÓ LAS VENTANAS AL ARTE

Hay personas que pasan por la vida de uno y personas que pasan en la vida de uno. De las primeras todos tenemos a centenares; de las otras hay muy pocas, pero su huella es capaz de cambiar nuestra percepción de la realidad incluso desde una modesta clase universitaria de historia del arte. La crítica de arte Maria Lluïsas Borràs (Barcelona 1932), que falleció el sábado de una insuficiencia respiratoria en Palafrugell (Girona) a los 78 años y que ayer por la tarde fue enterrada en aquella localidad de la Costa Brava, era de esa escasa especie de personas que merecen con todos los honores el título de maestros. Se lo dijo ella misma a Llàtzer Moix en una entrevista del 2004 con ocasión de haberle sido otorgada la medalla al Mérito Cultural: “he intentado abrir ventanas, y presentar aquí lo que se hacía allí. Los artistas jóvenes tienen antenas, captan los fenómenos del mundo”. Con esta actitud pionera, imagínense lo que les sucedió a aquel puñado de inquietos e ignorantes estudiantes de periodismo de la UAB que, lo único que conocían de arte, eren las entonces polvorientas salas del Palau Nacional de Montjuic.
Con el estudio y la experiencia como armas, doctorada en historia del arte por la UB y catedrática de lengua y literatura francesa de la UAB (1982), Borràs accedió a la crítica casi por roce: tenía amigos artistas, trabajó en la enciclopedia del arte de Salvat y comenzó a publicar artículos. unos sobre Calder y Duchamp en Destino llamaron la atención del editor Vergés, “porqué la habían dicho que a su crítica no le interesaba el arte normal”. Pero la suerte estaba echada.
Tiempos extraños aquellos, pero no más difíciles que ahora; el arte sigue siendo siendo un dominio maldito de minorías y “está dominado por el mercado, las redes de museos y la política”, según reconocía ella misma, que no dudó a pedirle a Ferran Mascarell, en 2004 concejal de cultura, un proyecto artístico para el Fòrum, en lugar de la medalla antes mencionada. “No cambiarás” le respondió el edil.
No lo hizo. No lo podía hacer alguien que destinó diez años de su vida a trabajar desde Nueva York, Londres y París en el que quizás fuera el libro definitivo sobre Francis Picabia, publicado en 1985, un casi desconocido y poco valorado entonces y hoy considerado uno de los grandes.
Fueron cincuenta años ejerciendo la crítica, “haciendo de puente entre el artista y el público”, según definía ella misma, treinta de los cuales en La Vanguardia. En todos esos años tuvo tiempo de escribir monografías sobre Andrés Nagel, Floreal, Ramon Pichot y Arthur Cravan, además de otros libros dedicados a Lluís Domènech i Montaner, Josep Lluís Sert y Antoni Gaudí, Eduardo Chillida, Salvador Dalí y el escultor y poeta Moisès Villèlia. Recientemente había publicado un libro sobre el artista Julio Niebla.
Maria Lluïsa Borràs fue también una de las impulsoras de la Fundació Miró de Barcelona, de la que fue secretaria general, y de la que en la actualidad era miembro de comité ejecutivo de su patronato. Además también era miembro de la Fundació Joan Brossa y de la Real Academia de Bellas Arts Sant Jordi y recientemente había publicado un libro del artista Julio Niebla.

RELLEUS I FRACTURES

Antoni Daura, propietari de la llibreria Parcir de Manresa, serà el nou president del Gremi de Llibreters. Les eleccions a junta, de finals de febrer, no es faran perquè només s’hi ha presentat una candidatura, cosa que vol dir que la proclamació serà automàtica. Daura representa la continuïtat respecte d’Imma Bellafont (La Tralla de Vic), que ha presidit el gremi durant aquests darrers quatre anys. De fet ha estat ella mateixa la que ha esmerçat un any en convèncer el manresà de formar una llista. Aquest cop no hi haurà candidatura alternativa, com als anteriors comicis, i tampoc no hi haurà la participació electoral dels llibreters de Girona, que han decidit mantenir la independència històrica del gremi al seu territori i abandonar l’acord que mantenien amb Barcelona de fa temps. El pacte de col•laboració entre els dos gremis va facilitar el desplegament associatiu del gremi a tot Catalunya, bo i que cada entitat mantenia activitats pròpies i una certa estructura. El motiu oficial de la ruptura ha estat el canvi de quotes dels associats, que a Girona han interpretat com una absorció. Segons la junta, els llibreters de Barcelona i Tarragona venien pagant una quota percentual als seus nivells de vendes, mentre que els de Girona i Lleida pagaven un mínim. Quan, en una de les darreres assemblees, la junta va promoure una unificació dels tipus de quotes a pagar per unificar l’acció del gremi a tot el país, els de Girona van decidir desfer el pacte i mantenir llur independència. Un cas similar passa a Lleida, tot i que allà el gremi està en letargia. Com que els llibreters no tenen problemes ara hi ha el Gremi de llibreters de Barcelona i Catalunya i el de Girona, cadascun a la seva.

26/1/10

LA XARLOTADA NUCLEAR

La més absoluta falta de rigor polític ha portat a l’estat a subhastar l’allotjament del cementiri nuclear com si fos una panera de Nadal. La mateixa manca de serietat va portar dilluns al president Montilla a dir, amb la boca petita que el caracteritza i empès pels seus socis de govern, que a Catalunya no li toca un magatzem de residus nuclears. Convergència, està a favor de l’energia nuclear, però expedientarà l’alcalde d’Ascó per haver-se postulat per acollir el cementiri. Visca la coherència. I és que al marge d’informes tècnics sempre manipulables, d’informacions interessades, d’alarmes per sort desconegudes, o de tranquil•litzants increïbles, a Espanya no hi ha criteri polític sobre l’energia nuclear. Es va tirant; qui dia passa any empeny. I quan es planteja un tema com el del magatzem, doncs esclata el festí de nyaps més propis d’una peli de Berlanga que d’un estat de dret.
Si s’ha decidit apostar per la fissió, siguin conseqüents: facin un pla nuclear, pactin amb qui puguin, i allà on toqui una central o un cementiri, doncs que s’hi posi be. La resta és una xarlotada i abusar de territoris menystinguts i necessitats com el sud d‘aquest país, que sempre és l’ase de tots els cops i encara el fan ser el dolent de la peli.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.01.10

25/1/10

ARA EL GALL TAMBÉ PAGA

La crisi política per la recaptació per ús de productes subjectes a drets d’autor només es pot donar en una societat analfabeta com la nostra, on el valor del creador i la seva obra no gaudeix de cap mena de respecte social. A més, si a l’assetjament de la Comisión Nacional de la Competència si contraposa l’actitud de l’SGAE de cobrar fins i tot al gall, anem pel pedregar.

Quan el logotip de l’SGAE era un gall hom deia que era l’únic cantant que no pagava. Ara el gall també paga. No és gens estrany doncs que, posant aquestes sigles al Google apareguin tota mena de pagines dedicades a blasmar, insultar i criticar la feina de la dita societat de gestió amb tota mena de grolleries, acusacions i admiracions per la mida dels genitals dels autors dels insults. Un referent a l’hora de valorar quina mena de personatges s’enfronten a una gestió complexa, i quin és l’objectiu final del litigi: no pagar. Només faltava l’informe de la Comisión Nacional de la Competencia que, des de la parcialitat i la falta de rigor més esportiu, acusa les societats de gestió d’aplicar ‘tarifes fosques i abusives’. Sense estar absolutament a favor de la manera d’actuar d’algunes d’aquestes societats, que el president de la CNC, Luis Berenguer, hagi desconvocat la reunió que li havia demanat la part denunciada en l’informe només perquè l’han criticat, és una manera de resoldre aquest conflicte, típicament espanyola, calenta i testicular, tot plegat unes formes que denoten la consideració social que mereix l’art, la cultura i els creadors en aquest país.
En el debat sobre la gestió dels drets d’autor s’hi barregen moltes coses diferents. La primera és el canvi que ha operat la comercialització dels productes culturals amb Internet, al que la majoria de velles empreses del sector no s’han pogut adaptar doncs són monstres massa grans, lents i amb moltes xacres (xarxes comercials, personal, mitjans de difusió) per combatre amb possibilitats d’èxit en un món canviant, àgil i on el muscle ja no ho és tot per sobreviure. La indústria defensa el seu vell ordre sense cap possibilitat d’èxit, car el vell ordre és això: vell i caduc.
La segona qüestió a tenir en compte és si políticament es posa en qüestió la representativitat de les societats de gestió dels drets d’autor (SGAE AGEDI, AIE i CEDRO). Si és així, com indica l’informe de la CNC, que s’acordi la nova forma que els autors i artistes tindran per defensar els seus drets, car la gestió personal resulta impossible tècnicament, lesiva per injusta respecte altres col•lectius professionals i desequilibrada entre els creadors de gran èxit i els de menor.
Les societats de gestió, que actuen a dreta llei i correctament fiscalitzades. El que cal és que les societats siguin flexibles en segons quins casos particulars (casals d’avis) i apaivaguin l’afany recaptador, assetjant perruqueries i serveis que, lluny de beneficiar-se amb la difusió de música o pel•lícules, només presten un servei complementari al client pel qual, a més, ja hi ha qui ha pagat prèviament (les emissores de ràdio i TV). Ara, les tunes, que canten temes aliens i cobrent, que paguin.
La tercera qüestió a tenir en compte és la clau de volta: quin és el valor que la societat espanyola atorgua a la creació i la cultura? Cap. La idea de que la música i les pelis han de ser de franc s’ha estès com la cosa més normal del món. El jovent diu que els discos són cars i que, bo i entendre (els conscienciats) que l’artista ha de viure d’alguna cosa, alguns sostenen que ha de ser l’estat qui ha de pagar el valor de les seves descàrregues (sic!). Però és una minoria, la majoria, analfabeta militant, mai no deixaria de cobrar per qualsevol feina, però la dels artistes li importa tres punyetes; potser creu que tots són rics com els seus ídols de plàstic i màrqueting.
Mentre aquesta idea segueixi instal•lada en la societat de res serveixen debats polítics ni informes econòmics. Millor plegar.

Joan Manuel Tresserras
Per molt que sigui conseller de comunicació no pot demanar més rigor als mitjans per haver fet pública la niciesa del seu company Josep Huguet sobre la proposta olímpica de l’alcalde Hereu. Com sap molt bé el doctor Tresserras, la feina dels periodistes és explicar allò que sabem, per molt que cogui. Per cert, un dels deures dels polítics és el de ser coherents; i Huguet no ho és.

Carles Mundó
No cal dramatitzar la devolució de llicències de TDT, estem d’acord amb el secretari de Comunicació de Cultura, el que cal reconèixer és que la implantació de la TDT és un fracàs estrepitós tant tècnic (es veu de pena), com cultural. L’argument d’oferir més canals i més català a la TV ha punxat. Hi ha molt poc més català i el que hi ha és lamentable. I això no és relatiu, és real.

21/1/10

CRISI I INFLEXIÓ

La llibreria Robafaves de Mataró està en un ‘punt d’inflexió’, mentre que la Viader, de Sant Feliu de Guíxols, va tancar dissabte passat. Poseu-li el nom que vulgueu, però les llibreries fan figa. Les grans superfícies es concentren en un grapat de best-sellers i novetats, res que no es pugui vendre en un basar xinès, i les petites i independents pateixen molt. La Viader, fundada per la nissaga fa 127 anys com a taller d’enquadernació, i que a principis dels 80 tenia 1.200 metres quadrats i 14 dependents, tanca per falta de relleu familiar. En Jordi Viader, el propietari, te 73 anys i, vist com pinten les coses pel sector, ningú de la família vol seguir fent de llibreter. És una pena, però no se’ls pot acusar de no haver resistit. La Robafaves de Mataró, que va ser símbol del renaixement de les llibreries, ha patit una crisi econòmica, segons que diu el president de la cooperativa, Xavier Vilert, al setmanari local Capgròs, que els està fent pensar en tancar la botiga de papereria i joguines Actua, que tenen conjuntament amb Abacus, i, en tot cas, reobrir-la en un local molt més petit. Fa un temps ja van tancar també Robafaves jove. “El volum de vendes no ha aguantat el volum de les inversions”, reconeix Vilert, que també confessa que “Hem tingut dificultats en el subministrament de llibres, però hem buscat la manera de solucionar-ho”. Els e-books, que s’havien de menjar el món, no estan acomplint les expectatives anunciades, sobretot, perquè les previsions són exagerades. Els llibres només circulen a les biblioteques perquè són de franc. A més, el dret a disposar de 30 documents per més i carnet, és un argument més que perjudica la venda de llibres. És crisi o inflexió, això?

18/1/10

L’ESTRATÈGIA DE LA NEGACIÓ

Les compareixences parlamentàries estan pensades per negar rotundament les acusacions de l’oposició i, de passada, insinuar que, qui ha faltat a la veritat o s’ha equivocat, no és el gestor de torn, sinó la societat malpensada i els mitjans de comunicació en tant que paradigma de la perversitat. Saura i Baltasar van ser fidels al guió i van escampar la boira negant fins i tot l’evidència que va fer palesa la gent del territori en el moment precís i sobre el terreny, i que ni els agents rurals, ni els bombers ni qui fos que dirigís l’operatiu va voler escoltar. L’evidència d’una descoordinació puntual prou que s’ha llegit a les transcripcions de les comunicacions, la realitat de que es va ocultar informació és clara i certa, i les declaracions de Baltasar en el seu moment abonant rotundament la peregrina tesi del raig estan escrites i publicades. Negar-ho absolutament tot llençant neguitoses acusacions a tort i a dret i fent arcades de repugnància és tant inútil i ridícul com sortir a l’hemicicle, demanar perdó i dir que a partir d’ara seran bons i no ho tornaran a fer més.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.01.10

L’ART I EL ‘MERCADILLO’

El neoliberalisme cultural ha matat l’art. La conversió d’agents i agitadors en indústria, la concepció estrictament mercantil de la cultura i la desaparició del mecenatge han convertit l’artista en un simple fabricant de plaers mundans sumptuaris. Inspiració i creativitat han estat substituïdes per tecnologia. És el món d’avui i els artistes hi fan nosa; no calen laments.

Llegeixo en una entrevista amb Manfred Eicher, fundador d’ECM, la discogràfica més prestigiosa del jazz que arriba als quaranta anys en plena forma, com concep ell cada disc que publica: “he optat per una música amb un alt contingut poètic”, diu. Després recorda com l’edició de Köln Concert, de Keith Jarret, segurament un dels millors discos del segle XX de qualsevol gènere musical, va marcar profundament l’avenir de la companyia. Al mateix suplement cultural, llegeixo unes pàgines abans una entrevista amb l’escriptor mexicà Edmodio Quintero on afirma el que avui en dia és una quimera: “la llengua és un instrument descurat, l’escriptor ha de passar comptes, no amb el mercat, sinó amb Cervantes”. Tanco el diari, miro les dues edicions de Köln Concert que tinc a la discoteca i penso si mai més hi haurà un altre virtuós capaç de passar a la història de la música com Jarret. Al cap d’un minut, repassant alguns dels llibres editats recentment per segells potents, penso en el que diu Quintero i em deprimeixo. Per cert, la poesia ha desaparegut dels seus catàlegs. La indústria s’ha carregat un gènere. I no acabarà aquí la cosa.
Recolzat a la barra del Marina, xumant un gintònic per passar el tràngol, m’agafen els cinc minuts ‘revolta global’ i alço el got clamant venjança per la mort de l’art a mans del neoliberalisme. El mercat ha convertit el creador en un simple treballador autònom a qui es paga més o menys, en funció de la seva ratio de vendes, perquè fabriqui petits plaers mundans a còpia de banalitzar els llenguatges artístics, ja sigui amb la tecnologia, ja sigui baixant el llistó de l’exigència intel•lectual i sensorial fins al límit necessari per què, qualsevol analfabet funcional compri el producte i, bo i gaudint-ne, es consideri prou culte,o cool, que és la part del cos amb la que molts d’ells pensen, per entendre’l, parlar-ne i criticar-lo.
Però a la segona copa les coses es veuen amb més realisme. Si els agents s’han convertit en indústria, i són els ‘controllers’ i els gerents els que diuen quina novel•la es llegirà la pròxima temporada és que, siguem realistes, avui en dia els creadors i artistes en el sentit històric del terme, fan nosa. El caràcter lliurepensador, crític, desvetllador de consciències i indomable de l’escriptor, el músic o el pintor és un vestigi del món d’ahir, quan la raó i el pensament, enfrontats als poders terrenals i no, van ser el motor que va empènyer la humanitat cap a la llibertat.
Al món d’avui (i que em perdoni Zweig) tot això no te cap valor. Els paràmetres amb que, des de l’individu, es mesura la llibertat són la posició econòmica i social. La resta poc importa, o gens. La cultura que es fa i es consumeix avui només va dirigida a aportar valor afegit a aquests dos paràmetres.
L’art no ha mort, s’ha convertit en un subproducte ‘made in xina’ que es ven a basars i ‘mercadillos’. Qui vulgui dedicar-s’hi ja sap el pa que s’hi dona: res de virtuosismes al Stenway de cua durant dues hores, res de culte a Cervantes o Pompeu Fabra, això no ven. La indústria perd la xaveta per un nou Larsson, un altre Avatar o el cantant que aconsegueixi capgirar l’ensorrament de la gran indústria del disc. La pregunta és, d’aquí a un segle, que en quedarà de la història de la cultura contemporània. L’època més reeixida científicament i tecnològica de la humanitat es saldarà amb Dan Brown, James Cameron o Enrique Iglesias? Els estudiants de secundària de l’època no entendran res.
Demano un altre gintònic, deus ser una de les poques coses que millora amb el mercat global.

Menys Ànima
a TV3. La idea de vertebrar la programació del 33 prenent com a eix l’espai cultural Ànima ha fracassat. A partir d’avui el programa passa de diari a setmanal, amb menys pressupost i un nou director, Lluís Cuevas, que ha abandonat iCat FM per fer-se càrrec de la programació cultural del 33. Amb De llibres i Alexandria va aconseguir excel•lents resultats, per això l’han tornat a cridar.

Almeria teatre
Plantant cara al mercat amb una aposta arriscada i reeixida, la companyia que dirigeix Víctor Álvaro ha recuperat un teatre i posa en escena amb un nivell interpretatiu elevat, ‘The Black rider’, una opera de Robert Wilson, Tom Waits i William Burroughs. Els exegetes neoliberals del mercat de la cultura dirien que estan guillats; nosaltres, encara que siguem pocs, els aplaudim i recomanem.

14/1/10

PASSEJADES LITERÀRIES

Per un programa de televisió passejo amb Andreu Martin per la Barcelona dels anys del pistolerisme, i amb Xulio Ricardo Trigo per la Tàrraco de quan Octavi August la va convertir en capital. Tots dos autors em sorprenen per l’enorme saviesa (que no només informació) que arriben a acumular sobre els seus respectius temes. No m’estranya que Martin hagi fet una novel•la tan versemblant com Barcelona Tràgica (Ara llibres), i que actualment estigui treballant en una ubicada entre els anys vint i els fets de Maig del 37, “el gran episodi revolucionari de la història de Catalunya” segons em diu ell mateix quan arribem al número 10 del carrer Toledo, al Sants profund. Aquí hi havia un taller confecció on es feien i guardaven explosius i on, després d’un terrible tiroteig, va caure el grup d’acció que comandaven Vicenç Sales i Roser Benavent, segons explica l’Andreu. El que més ens xoca als dos és que el local, si més no d’aspecte, ha canviat ben poc malgrat els anys. Des del segle I a C Tarragona ha canviat molt, és clar. En Xulio Ricardo Trigo, que ha escrit El somni de Tàrraco (Edicions 62) un relat d’intrigues, traïcions, crueltats i mentides que està arrasant, amb gran coneixement de causa sosté que prefereix la restauració que s’ha fet al patrimoni romà de Tàrraco que no pas la reconstrucció “tipus Port Aventura” que s’ha fet a Mérida o Sagunt. Ell, que viu a la ciutat des de 2005, ha escrit la novel•la des d’una gran erudició, però també des d’un finestral d’on veu el mar que solcaven les galeres romanes que venien del port d’Òstia, i que van fer de Tàrraco una de les capitals importants de l’imperi. La novel•la d’en Xulio és una declaració d’amor a la ciutat que l’ha acollit.

11/1/10

UNA VIDA AL JAMBOREE

Barcelona és ciutat de jazz. Des dels anys vint del segle passat els millors músics del món i un públic rigorós i agraït, han coincidit als seus escenaris malgrat les innombrables vicissituds polítiques i socials que ha viscut el país. I de tots els escenaris el Jamboree, que ara fa cinquanta anys, n’és un dels més mítics. Al soterrani de la Plaça Reial hi ha tota una vida.


A finals dels anys cinquanta els mariners de la Sisena Flota campaven per Barcelona a la percaça de noies, música i alcohol per passar les estones de lleure. Al bar Brindis de la plaça Reial hi havia un soterrani on es reunien grups de mariners per escoltar discos de jazz i fer una copa, o més. Com que el negoci creixia, en Joan Rosselló, propietari del bar, va decidir convertir el subsòl en una cava de jazz i li va posar de nom Jamboree. La historiografia oficial diu que el club es va inaugurar a les sis de la tarda del dia 9 de gener de 1960 amb un concert d’un grup liderat per Tete Montoliu. Però al llibre ‘El jazz a Catalunya’ (Edicions 62), Alfred Papo escriu que “El primer grup que va debutar-hi foren els Jazz Brothers, a qui es va afegir la cantant negra Gloria Stewart. Però els germans Hand i la cantant es drogaven i armaven uns esvalots que n’hi havia per llogar-hi cadires. Per reblar el clau se’ls barrejà amb un tèrbol afer criminal i es van fer fonedissos”.
Fos com fos, el local era ampli i amb bona acústica, i la variada fauna de mariners beguts, prostitutes i afeccionats al jazz, van contribuir aviat a donar-li nomenada. Uns mesos abans uns joves afeccionats havien obert una cava de jazz a Terrassa, Dave Brubeck publicava Time Out i Miles Davis començava a capgirar els designis de la música del segle XX amb Kind of blue. Poc temps després John Coltrane es va consagrar i Ornette Coleman va endinsar-se pels camins del free. El jazz es va convertir en música popular i, encara que el país estava segrestat, el Jamboree va situar-lo dins l’esfera d’un llenguatge artístic quina única premissa és la llibertat. Bill Coleman, Lee Konitz, Lou Benett, Chet Baker, Stéphane Grappelli, Memphis Slim o el mateix Ornette Coleman van passar pel soterrani, i Dalí, Miró, Lola Flores, Quico Pi de la Serra o Ricard Bofill, entre molts altres, van connectar intel•lectual i sentimentalment amb aquella música amb la mateixa energia que la intel•lectualitat francesa ho havia fet deu anys abans als clubs de Saint Germain.
Llàstima que el Museu de la Música no atengui a aquesta mena de relats, perquè mostrar la història del Jamboree contribuiria a entendre la transformació que, al tombar els seixanta, es va produir a Catalunya i que va abocar la societat a l’ambiciós i incert projecte de redreçament nacional i cultural malgrat la falta de llibertat. La mostra We want Miles a la Cité de la Musique parisenca (teniu encara fins diumenge per veure-la), no només mostra la vida del gran Davis, sinó que explica la comprensió de la cultura negra a Europa a través del jazz, el feedback que aquesta circumstància produeix als USA i com això influeix en l’ascens social dels afroamericans.
Protagonista d’una època, el Jamboree va tancar portes l’any 1970 per tornar-les a obrir vint-i-dos anys després de la ma dels germans Mas. Kenny Garret, Elvin Jones, Mario rossi, Carme Canela, Llibert Fortuny o Brad Mehldau, entre molts altres noms estel•lars del jazz d’avui, han teixit de nou el fil que uneix històricament Barcelona amb el jazz i que, en algun moment, havia semblat trencar-se.
Divendres The Jamboree all stars, va acollir a els saxofonistes Llibert Fortuny i Perico Sambeat, el pianista Albert Bover, el bateria Marc Miralta i el contrabaixista Masa Kamaguchi, i al febrer The Jamboree gold stars, posarà junts els grans tòtems del jazz clàssic a Catalunya com el pianista Francesc Burrull, el trompetista Josep Maria Farràs, el saxofonista Joan Albert o el bateria Adrià Font. La vida en llibertat fluirà per l‘escenari del Jamboree.

Montserrat Roig
La visió que l’escriptora tenia del món i que va explicar als articles periodístics, arriba a l’espai Brossa. M de Roig: paraules d’avui descobrirà a l’espectador unes idees sobre la discriminació racial, la pau o la llengua que, lluny d’haver caducat, són ara més vigents que mai. La vindicació de l’obra de la Roig, que va morir just un dia abans que Miles Davis, enalteix l’espectacle.

TDT
El problema de la TDT, que demà cobreix una altra etapa, no és que es pixeli la imatge sovint, o que a llocs es vegi pitjor que l’analògica; el problema és que, encara que hi hagi més emissors i més català, la qualitat de la tele no millorarà, al contrari. La caiguda de la publicitat, el poc muscle financer dels operadors locals i les concessions a amics i clients ha espatllat l’invent.

EL CONSELLER PEIX

El conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar és un peix: mor per la boca. Per la boca va cometre la primera irresponsabilitat quan, en plena crisi per la sequera, va dir als seus afiliats de l’Ebre que, si no volien la connexió de conques que es podien donar de baixa: ho va aconseguir, i les baixes a Iniciativa van acabar generant una forta oposició interior, una conferència nacional moguda i el relleu de Saura per Herrera abans d’hora. Però ell va seguir. Després va tornar a badar la boca més del compte quan va dir que havia pregat a la Moreneta per que plogués. Home Baltasar, un conseller pot fer el que sigui per salvar la pell, però un ecosocialista, encara que resi, no ho ha de dir mai per pura estètica, ja no per ideologia. I així ell va seguir.
I ara la tercera, sempre amb el sud com a víctima de les seves badades de boca. Perquè assegurar i jurar que va ser un llamp, si no estava clar i, a més, els mossos estaven investigant?
Baltasar ha tornat a morir per la boca, però en Montilla no està per crisis de govern a uns mesos de les eleccions. I així, el conseller peix, segueix.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.01.10

6/1/10

ESPORT ENCICLOPÈDIC

Enciclopèdia Catalana ha guanyat el concurs públic, convocat pel Consell Català de l’Esport, per a publicar l’Enciclopèdia de l’Esport Català. El dia 19 d’octubre es va publicar l’anunci del concurs públic al DOGC, la documentació es va penjar al web de contractació pública de la Generalitat, es va obrir termini de presentació d’ofertes fins el dia 26 d’octubre, i el dia 2 de novembre, en no haver-se presentat més que una única candidatura, es va adjudicar el contracte a Enciclopèdia per un valor d’un milió tres-cents mil euros.. El dia 27 de novembre l’adjudicació va ser elevada a definitiva. Ara Enciclopèdia ha de publicar l’obra abans del 30 de novembre del 2014. Aportem aquesta informació de forma desinteressada per apaivagar certa rumorologia que va circular fa setmanes pel món editorial sobre com i perquè Enciclopèdia havia aconseguit el contracte (que per cert, si consulteu les condicions de contractació veureu que no és cap ganga). Es veu que el director general del grup, Albert Pelach, va anunciar l’èxit en el concurs tot cofoi davant d’altres editors de la competència, i hi va haver qui va dir, baixet és clar, que quina mena de concurs era aquell si el seu editorial no se n’havia assabentat. Doncs bé, des de la modèstia infinita d’aquesta columna, proposem als editors catalans que dediquin uns minuts al dia a la consulta del DOGC, doncs en sol anar ple de concursos absolutament lícits com el que ha guanyat Enciclopèdia per editar l’Enciclopèdia de l’esport Català; i potser així podran optar a projectes com aquest. Per cert, existeix una magnífica Història il•lustrada de l’esport a Catalunya, de Xavier Pujadas i Carles Santacana (Columna), però la va fer la Diputació, ai las!

4/1/10

URGÈNCIES AL PLE

Si ara que no hi ha tanta alarma per la grip A els serveis d’urgències hospitalàries han quedat col•lapsats, tot i que llavors hi van anar 71 mil persones i ara 63 mil, inexorablement alguna cosa no es fa del tot be des del Pla Integral d’Urgències de Catalunya. És veritat que aquests dies s’han ingressat 7200 persones contra les 6800 que ho van ser quan la passa de la grip A va fer furor, però si els ingressos hospitalaris col•lapsen les urgències, també vol dir que alguna cosa no s’ha fet bé.
Quina? O no hi ha hagut prou previsió respecte de la necessitat de llits, que hauria permès alleugerir el sistema d’ingressos, o no s’ha sabut trobar la forma de derivar els malalts menys greus, la majoria, a la sanitat primària o, simplement, a covar a casa. La selecció prèvia de malalts a urgències s’ha d’agilitar com sigui. És el primer filtre i és el que pot fer que la resta del sistema funcioni o naufragui en esternuts, mocs i miasmes.
Ara bé, si urgències es col•lapsen és perquè els ciutadans confien en la sanitat pública; cosa que a països més rics no passa.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.01.10

REPARTIR EL PASTISSET DEL TERRITORI

Entre detractors declarats, polítics que callen per obediència al partit i el soroll habitual del territori, l’avantprojecte de la llei de vegueries que, teòricament, el govern ha d’aprovar aquest mes, te un futur negre com cada vegada que s’ha intentat una nova divisió territorial de Catalunya. Hi ha qui diu que és millor deixar-ho per a una altra legislatura, com sempre.


Ningú no és capaç d’endreçar territorialment Catalunya. No ho van ser els convergents, ni ho serà el tripartit. Hi ha massa interessos polítics i electorals en joc. Qui s’atreveix a governar amb visió real de país, encara que això suposi anar contra el parer d’alcaldes i dirigents territorials del seu propi partit si, de la seva actitud, en pot dependre una majoria parlamentària? En política catalana, quan hi ha tràngols d’aquesta mena, s’aplica la dita ‘el meu mal no vol sorolls’, i així els temes es deixen podrir.
Hom estava convençut de que el tripartit no deixaria passar l’ocasió de vertebrar territorialment el país amb una llei que, de passada, els posés electoralment les coses una mica menys complicades a comarques nio metropolitanes on, sobretot PSC i Iniciativa, tenen menys arrelament. El pacte del Tinell incloïa el paquet llei electoral i llei territorial, i es va crear una ponència per això. Però, en paraules de qui va ser primer conseller de governació de Maragall, el republicà Joan Carretero: “El projecte de llei ni es va tramitar. Quan el text va quedar enllestit, el Departament va lliurar-lo al President. La proposta contemplava la meitat del Parlament escollit en una llista nacional i l’altra meitat, proporcional als habitants que hi hagi, en set llistes territorials, amb un mínim de dos per vegueria i a partir de dos amb caràcter proporcional al nombre d’habitants; és a dir, que hi hauria una altíssima proporcionalitat. El President mai no comentar res sobre aquest aspecte de l’avantprojecte de llei. Tant en Maragall com el PSC es miraven els resultats. Anaven al final del text i buscaven la rendibilitat política del projecte. Llavors deien: ‘-Amb aquest projecte de llei no empatem amb CiU? Doncs no ens interessa’.”
I es va acabar la primera legislatura sense que, ni de la llei electoral ni de la territorial, se’n sentís cantar més ni gall ni gallina. I la segona portava el mateix camí fins que, la declarada desafecció dels ciutadans envers els partits (corrupció, ineficàcia...), va fer que la llei electoral es presentés com a solució per a tots els problemes de la partitocràcia catalana. I, com que difícilment hi pot haver una llei electoral homologable sense una divisió territorial coherent, en poques setmanes el tema va tornar a situar-se a la portada de l’agenda tot i que, a deu mesos de les eleccions, és tan poc probable que les dues lleis acabin tirant endavant com a les altres ocasions.
Demà és el dia en que el govern hauria d’aprovar l’avantprojecte de llei de vegueries, primer pas per reordenar elpaís i obrir la possibilitat seriosa d’una llei electoral equilibrada, rigorosa i que pugui tornar a acostar política i ciutadania. Però, s’atreviran els socialistes a legislar contra els seus alcaldes de Reus, Tarragona, Manresa, Lleida (per citar a significats opositors) i contra els seus socis d’Unitat d’Aran? Segurament no. I encara una pregunta tan o més definitiva que l’anterior. Les vegueries suposaran la desaparició de les diputacions provincials?
Les qüestions locals generen debats intensos i durs, però s’ha d’actuar amb valor, rigor i amb el sentit d’estat que mai no ha tingut la política catalana. Compartir capitalitats és equilibrar el territori (al contrari que està fent la Generalitat posant les delegacions territorials a una sola ciutat) i, a mig termini, garantir un creixement harmònic de moltes petites ciutats. Eliminar les diputacions és mostrar determinació i alleugerir el pes de l’administració pública. La resta de solucions són pegats per acontentar a tothom sense satisfer a ningú.

Xavier Solà
Xavier Solà, que va fer líder els caps de setmana a Catalunya ràdio abans de ser despatxat sense miraments, torna avui a l’emissora fent una secció al programa de la tarda, El secret, que presenta Silvia Coppulo i que no acaba de funcionar. El secret d’en Solà és ben senzill, però: és dels pocs comunicadors capaços d’entendre i interpretar la sensibilitat territorial i diversa del país.

José Montilla
Després del tràngol que milers de catalans han viscut durant anys per culpa del mal servei de rodalies, hauria estat bé que el traspàs a la Generalitat fos discret en declaracions polítiques d’autobombo, tot el contrari al que va fer el president de la Generalitat. Però Montilla sembla que fa dies que és en pre-campanya, i els trens poden donar els vots que no donaran les vegueries.