Després de dissoldre els projectes estel·lars del tripartit en matèria educativa: sisena hora, ordinadors i setmana blanca, a l’arrencar el curs el Departament d’Ensenyament s’ha topat amb la cruel realitat de tenir 6 mil estudiants més dels previstos a l’educació obligatòria, dels quals molt pocs són emigrants senyors Albiol i Anglada, i ni cinc al calaix per contractar mestres o construir aules.
Per resoldre aquesta complicada equació la consellera Rigau ha intentat fer una mena de multiplicació dels pans i els peixos a còpia d’augmentar les hores lectives als mestres i de convertir en classes laboratoris i biblioteques. Però el que a la història Sagrada és possible, a la història real, que de sagrada en te ben poc, no passa de ser un pedaç difícilment sostenible, començant pel ball d’horaris.
Resultat: un caramull de situacions anòmales que segur no acontenten a ningú, i la terrible sensació de que l’educació no ha deixat mai de ser un terreny de batalla polític.
Ah, i la possibilitat de que es carreguin la immersió que penja com una condemna, no tan sols damunt l’estament educatiu, sinó tota la societat catalana.
Dit a El Món a RAC 1 el 8 de Setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada