31/3/08

LLIBERTAT I SEGURETAT

La reincorporació de certs tipus de delinqüents com ara els agressors, a la societat després de complir condemna, és un tema que es mou en la dèbil frontera entre les lògiques garanties de seguretat de que no reincidirà que la societat reclama, i el dret a viure en plena llibertat, com un ciutadà més, que te qui ja ha acomplert amb la pena imposada.
En aquest aspecte, les conclusions dels experts presidits per l’ex fiscal Mena em semblen versemblants i respectuoses amb els drets i deures d’uns i altres. Ara bé, el presumpte assassí de la nena Mari Luz va poder cometre el seu delicte simplement perquè en algun jutjat algun treballador públic va actuar amb absoluta desídia, no per res més enrevessat jurídicament, m’explico?
Vull dir que les mesures com el tractament hormonal consentit o la llibertat vigilada durant una temporada ens poden estalviar algun delicte, però tot plegat és reconèixer que ni la presó ni les condemnes serveixen gairebé per a res, i que l’administració de justícia és una olla de cols. Mentre això no funcioni, ja es poden esprémer el magí els experts, ja.

Dit a El Món a RAC 1 el 01.04.08

SALVADOR ESCAMILLA, PIONERO DE LA RADIO Y LA CANCIÓN CATALANAS


El presentador de radio y televisión Salvador Escamilla falleció el pasado domingo en Barcelona, ciudad en la que había nacido en 1931. La capilla ardiente del que fue también actor y cantante estuvo abierta durante todo el día de ayer en el Palau Marc, sede del Departament de Cultura de la Generalitat. Sus restos mortales recibirán sepultura en el cementerio de Sant Pol de Mar, población donde pasaba largas temporadas.

Escamilla comenzó su carrera profesional haciendo de actor y cantante. Consciente de que la canción podía ser un vehículo para la recuperación de la lengua catalana, ya en 1963 grabó las los temas de West Side Story con unos arreglos de de lujo y contando con músicos como Antoni Ros Marbà o Francesc Burrull. A este auténtico hito de la recuperación del catalán (nadie ha olvidado su magnífica versión de Maria) le siguieron las canciones de Mary Poppins, May fair lady, los grandes éxitos de Georges Gershwin y Cole Porter, bandas sonoras de clásicos del cine e incluso los temas de un espectáculo del Piccolo Tetro de Milán, y así hasta dieciséis discos.

Pero Salvador Escamilla alcanzó una enorme popularidad a partir de 1964, cuando, a través de las ondas de Radio Barcelona, se comenzó a oír su engolada voz saludando: ‘Bon dia Catalunya’. Así comenzaba cada mañana ‘Radioescope’, el magazín a través del cual Escamilla dio a conocer a Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Marina Rossell y a práctica totalidad de los miembros de la Nova Cançó. A él lo había fichado Manuel Tarín Iglesias, director de Radio Barcelona y creador de los Premios Ondas. Eran los tiempos de la radio en directo, la emisora decana buscaba un showman polifacético para hacer un gran programa de entretenimiento y la persona en al que se fijó fue en Salvador Escamilla. Consciente de la oportunidad histórica que tenía ante sí, al poco tiempo de estar en la radio, Escamilla le sugirió a Tarín de hacer un show en catalán, con cantantes y público. De la habilidad de Tarín ante sus superiores en Madrid y ante las autoridades del franquismo nació ‘Radioescope’, con la privilegiada visión de Escamilla de construir un imaginario comunicativo de masas para recuperar la cultura catalana, un ‘finestral sense reixes’ como gustaba de repetir. Y que había más de masas en aquella época que la radio? Si Serrat o Sisa han llegado donde han llegado es, en buena parte, gracias a empuje que les dio Escamilla, quién no dejó ya en toda su vida de trabajar en pro de la difusión masiva de la música catalana. De radio Barcelona pasó a radio Miramar, alternando el Radioescope’ con programas en TVE Catalunya. Su desencanto con la manera como se crearon la radio y la televisión públicas de la Generalitat, le llevaron a trasladar su programa a radio Rubí, desde donde emitía para las emisoras municipales de Catalunya. De allí pasó a la primera cadena de radio privada que emitió íntegramente en catalán, Radio Avui – Cadena 13 y, tras el fracaso de esta experiencia, participó en la recuperación de Radio Associació de Catalunya, emisora confiscada durante la ocupación de Barcelona que se recuperó en el seno del grupo de Catalunya radio. Los últimos años de su vida Escamilla aún realizaba los domingos por la mañana un magazín desde radio Arenys de Mar, decana de las emisoras municipales de España.

En su tiempo, Salvador Escamilla fue un moderno, y eso redundó de forma muy beneficiosa a favor del catalán. Rompiendo la visión política, clandestina y ‘noucentista’ de la resistencia cultural ante el franquismo, él antepuso un empuje normalizador, ‘pop’ de popular, moderno y conectado con las últimas tendencias culturales de todo el mundo. Por la tarea de toda una vida fue galardonado con el premio Ondas en 1968 y se le concedió la medalla de Sant Jordi en 1994. En el año 2002 se le realizó un gran homenaje popular en el Palau de la Música.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

CULTURA I TRANSFORMACIÓ URBANA (i 2)

Als libres de l’antropòleg Manuel Delgado ‘La ciudad mentirosa.‘Fraude y miseria del modelo Barcelona’, i el de l’ex conseller i ex regidor de cultura Ferran Mascarell ‘Barcelona i la modernitat’, s’hi afegeix aquesta setmana ‘La vocació de modernitat de Barcelona, auge i declivi d’una imatge urbana’, de Joan Ramon Resina. Paral•lelament, i el debat ‘Barcelona com a assaig’, ,que la Fundació Cercle de Lectors, va organitzar dijous amb Josep Miàs, Manel Ollé, Joan Ramon Resina i Joan Roca. La construcció de la ciutat gira entorn de la cultura.
Transformació implosiva. L’etapa dels grans esdeveniments impulsors de transformacions està tancada i a penes queden dos sorgits urbanístics per acabar la ciutat: l’estació AVE Sagrera i la zona de can Tunis, Morrot, Zona Franca. La resta són reconstruccions del que en el seu dia es va fer malament i sense lògica urbana o espais encara a mig fer com el 22@. L’esforç a fer ara és puntual sobre barris residencials ja consolidats històricament. En aquesta nova etapa la ciutat ja no es construeix per explosió, del centre cap a la perifèria, sinó per implosió: de la perifèria cap al centre. Els equipaments d’aquestes zones i les infraestructures han de liderar el procés de reversió en la construcció de la ciutat. Barcelona està ara en un moment objectivament bo per fer que la cultura sigui un factor líder en els nous processos de transformació que ha d’assolir, sempre que siguin processos socials, des de, per i sobre les persones; això és, promoure una transformació implosiva.
Les avantguardes culturals venen de la perifèria per ocupar el centre. Algunes dels projectes més potents culturalment a Barcelona estan passant a la perifèria. I insisteixo en què el concepte perifèria no és estrictament geogràfic, o no és perifèric tot el que està passant culturalment als petits estudis de disseny, vídeo, art o música electrònica del Raval o del Born?
El centre és el nucli dur del pensament, decisió i gestió cultural de Barcelona. La ciutat és massa messocràtica; te por de les seves febleses, no s’atreveix a cedir ni un pam de poder a les avantguardes joves i modernes de la perifèria, i aquests s’estan prenent el que no els donen.
Mentre, el centre envelleix sense idees. És l’aparador de la ciutat al món. Te turisme, negocis, gestió política i, per tant, està en mans dels que aporten els diners. Els agents clàssics de la cultura també estan envellint i són incapaços de veure que el vendaval que els arrasarà és una força perifèrica. Els agents culturals dels barris tenen idees fresques, innovadores, sense prejudicis ni apriorismes mercantils.
Les inversions als barris en molts casos han estat elements desvetlladors d’aquestes inquietuds creatives. La millora de l’entorn urbà i l’accés a les xarxes de coneixement ha fet que joves creadors i activistes culturals estiguin assaltant el centre sense necessitat de moure’s del barri, o fins i poden arribar al parnàs mediàtic de la cultura gràcies a la força i originalitat creativa que porten des de la perifèria.
Mentre, amb l’elogi de la miserabilitat de barri tant dels setanta, els grans media demostren una profunda ignorància del que està passant i es mostren incapaços de generar una nova opinió pública. Amb la seva provada ceguesa fan que el debat real sobre el futur de la ciutat resulti feixuc, i la seva influència minva entre els nous sectors emergents.

Publicat a El Mundo de Catalunya

27/3/08

QUI ELS VA PARAR

Que s’ha fet d’aquelles xicots que, en vida del primer tripartit, van sacsejar l’ensopit panorama de la literatura catalana amb demandes d’excel•lència i rigor? On són ara? Quants llibres han venut? Amb una immodèstia radical, es van autoanomenar imparables i van demostrar ganes de remenar la coctelera de la societat literària una temporada, just fins que ve encetar-se el segon tripartit. Llavors, davant la possibilitat de pescar en el mar sempre remenat, però amb molta presència social, de la política, alguns dels seus màxims propagandistes van buscar-se un llogarret al sol de la política domèstica desentenent-se de la resta d’imparables. Després de seguir la campanya d’ERC per un diari, Sebastià Alzamora va ser contractat pel gabinet del conseller Tresserras, i un any després va editar el primer, i últim per ara, número de la revista Cultura. Així, segons un càrrec del Departament, la possible i anunciada activitat crítica dels Imparables cap a la política cultural del Govern quedava desactivada. Ara, l’exègeta del moviment, l’Hèctor López Bofill ha aconseguit coronar la primera fase d’una operació d’entrada en política molt més ambiciosa, i: ja és militant d’ERC amb l’aval d’en Carod, a qui va regalar un exemplar de l’Estranger en coreà. L’Hèctor ja promou la candidatura Esquerra Independentista, una de les que aspira a ocupar la direcció del partit al pròxim congrés.
En Monzó, un dels escriptors a qui els Imparables van criticar més i amb més èmfasi, em va dir que ell s’havia fet escriptor perquè necessitava explicar coses, mentre que hi havia joves que es volien fer escriptors per tenir reconeixement social i ser convidats a festes i teles. Ja pot ser.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

25/3/08

L’AIGUA COM A SOSPITA

Un govern està capacitat per fer sempre el que consideri més idoni pels interessos de la majoria dels seus ciutadans: transvasar, dessalar, tancar les aixetes, posar canyeries, tubs de plom o el que sigui; governar és això i és el mandat que ha obtingut del Parlament. Ara bé, el que no pot fer un govern, ni amb l’excusa maldestre de tantejar l’opinió pública vejam d’on bufa el vent i que diuen els mitjans, és amagar la realitat, sembrar la confusió i provocar conflictes territorials, especialment greus en un país tant desequilibrat territorialment com Catalunya, per la possessió d’un bé tant preuat com escàs, com és l’aigua.
Si calia connectar el Segre i el Llobregat per abastir Barcelona ho havien de dir el primer dia que va córrer la brama amb la mateixa claredat amb que ho va dir ahir el conseller Baltasar. Tant ell com Nadal van negar més que sant Pere, que parlant de sequera és un sant autoritzat, i ara són els responsables d’aquesta guerra de l’aigua que s’està desfermant arreu del país, un enfrontament entre la metròpoli i la resta del territori que no fa més que aguditzar els greuges històrics. I mira que n’hi ha.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.03.08

JOSEP BENET, REFERENTE DEL CATALANISMO Y LA TRANSICIÓN

El abogado, político e historiador Josep Benet (Cervera 1920) falleció ayer en Barcelona a la edad de 87 años. La capilla ardiente está instalada desde las diez de la mañana en el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, un privilegio reservado a las grandes personalidades del país, y los funerales se celebraran a última hora de la tarde.
Benet, que el próximo 14 de abril habría cumplido 88 años, fue el senador más votado en los primeros comicios de la democracia con más de un millón de sufragios, quizás por su doble condición de ‘republicano y montserratino’, como se define él mismo en el primer volumen de sus memorias ‘De l’esperança a la desfeta’ (de la esperanza a la derrota) que aparecerán publicadas por Edicions 62 el próximo día 27. Nacido en la misma fecha en que se proclamó la segunda república y bautizado el día de la virgen de Montserrat, la coincidencia de fechas le sirvió al político e historiador para enmarcar simbólicamente su ideario politico.
Benet cantó en la escolanía de Montserrat de niño, se afilió a la Federación de Jóvenes Cristianos de Catalunya siendo un adolescente y, movilizado con la quinta del biberón en 1938 y muy identificado con la causa republicana, en todo el conflicto bélico no dejó jamás de ayudar a los cristianos perseguidos. Tras la contienda estudió derecho en Barcelona, continuó trabajando en organizaciones católicas y fue presidente del FURC (Front Universitari de Resistència Catalana) y posteriormente del FUC (Fornt Universitari de Catalunya).
En 1952 comenzó a ejercer como abogado, a la par que su actividad pública se intensificaba colaborando en proyectos y organizaciones de carácter catalanista, democrático y católico. La Nova Cançó, Edicions 62, de la que fue co editor junto a Max Cahner y donde comenzó a publicar su extensa obra ensayística, Unió democrática de Catalunya, La Comissió Abat Oliva y así hasta llegar a la Assemblea de Catalunya, plataforma unitaria de todas las fuerzas democráticas y auténtico banco de formación de los cuadros políticos que protagonizaron la transición en Catalunya. Así fue como en 1977 y 1979 fue elegido senador por la “Entesa dels Catalans”, candidatura unitaria que englobaba a socialistas, el PSUC, l’ERC y Estat Català. Benet formó parte de la Comisión Constitucional, de la Comisión de Defensa Nacional y de la Comisión especial para la defensa de les autonomías. También fue miembro de la Comissió dels Vint, encargada de redactar el proyecto de Estatut de Catalunya. En 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, y pocos años después protagonizó una moción de censura contra Jordi Pujol en la que él era el candidato a substituirlo. El carácter argumentado y reflexivo de su discurso fue una arma arrojadiza contra el proyecto de moción, siendo respondido con enorme dureza y resentimiento desde los bancos convergentes. A pesar de ello, Jordi Pujol ha sido siempre uno de los grandes amigos y defensores de Joseph Benet y de su obra.
Desde ‘Maragall y la setmana trágica’, su primer ensayo histórico de 1963, hasta Carles Rahola, afusellat (1999) o su primer volumen de memorias, que será su obra póstuma, Josep Benet quedará en el recuerdo como un de los más serios y rigurosos investigadores de la historia contemporánea de Catalunya. Empeñado en una memoria histórica justa y rigurosa, había manifestado en ocasiones su desacuerdo con el proyecto de memorial democrático del actual gobierno de la Generalitat por considerar que no hace justicia equitativa para con todos los muertos y represaliados del conflicto civil. Y es que Josep Benet mantuvo hasta el último aliento de su vida la difícil coherencia entre ser republicano y montserratino, de izquierdas y católico. Quizás por eso mucha gente no entendió como, en la reciente campaña electoral, pidió el voto públicamente para Duran Lleida.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

23/3/08

UN NOU MODEL DE TRANSFORMACIÓ CULTURAL (1)

Dos llibres amb tesis ben contraposades coincideixen aquests dies a les lleixes de les llibreries. L’antropòleg Manuel Delgado critica durament a ‘La ciudad mentirosa.‘Fraude y miseria del modelo Barcelona’ la transformació de la ciutat durant les darreres dues dècades, mentre que l’ex conseller i ex regidor de cultura Ferran Mascarell analitza a ‘Barcelona i la modernitat’ com la capital catalana s’ha convertit en un model urbà de valors i relat cultural per a moltes altres ciutats. Entre la tesi apocalíptica i la lògicament integrada, amb permís d’Umberto Eco, el dit model Barcelona te llums i ombres, però ha transformat una ciutat que feia pena i l’ha posada en el món contemporani. Ara ja va sent urgent irradiar aquesta transformació a la perifèria, laboratori de la modernitat contemporània.. Si no es fa, el procés transformador es queda a mitges.
El model de transformació explosiu. Cal capgirar el sentit del missatge de construcció de la ciutat. Fins ara, donades les necessitats conjunturals (JJ OO, Fòrum...) i les mancances històriques de Barcelona, el model de construcció de ciutat plantejat ha estat explosiu: del centre cap a les perifèries. I ull viu que els conceptes centre i perifèries no només són territorials, també ho són culturals. Amb punxades puntuals quest procés ha funcionat perquè ha estat capaç de retroalimentar-se en si mateix; transformant el centre han arribat recursos i projectes per assumir els importants canvis que requerien tots els barris, i aquests, a la vegada, han creat noves centralitats potents a cada districte i a les ciutats de la conurbació metropolitana (La Rambla de Sant Andreu, la plaça Sòller, el centre de Les Corts, Cornellà, Terrassa, L’Hospitalet, Mollet...)
El lideratge internacional afavoreix tota la ciutat. Sense les grans cites internacionals i l’augment espectacular del turisme i dels congressos i reunions de negocis, Barcelona hauria seguit essent aquella gran ciutat provinciana que era als setanta: bella per història i tradició, però deficitària ja des del mateix centre. I sense l’empenta decisiva des del centre messocràtic, la perifèria per si sola difícilment s’hauria pogut regenerar.
En funció d’aquesta idea, dir que la Barcelona del disseny va frenar la transformació de la Barcelona dels barris és erroni en si mateix. Potser si que ens vam emmirallar tots plegats molt en allò del disseny, en les comparacions amb Milà (sic?) i l’opinió pública va practicar un cert papanatisme col•lectiu, però veníem de la foscor, la mediocritat i la tristesa d’una llarga època grisa i dictatorial, amb una transició que ens havia deixat amb la mel als llavis en molts aspectes, i teníem la necessitat de creure en nosaltres. La dita Barcelona del disseny ens va proporcionar l’autoestima que no teníem i que va ser la garantia d’èxit dels JJ OO i tarja de visita per situar a Barcelona al món.
Hi ha pocs països tan petits com el nostre que tinguin per capital una ciutat tant potent en tots els sentits, però sobretot en el cultural i social, una circumstància que ara sovint s’oblida, en especial per la tendència pendular de l’opinió pública: ara toca dir que el model Barcelona va ser una estafa i una mentida. Però és que el desplegament del model és incomplert. Ara, tancada l’etapa de grans esdeveniments transformadors, toca invertir el procés de canvis, de la perifèria cap al centre.

Publicat a el Mundo de Catalunya

19/3/08

MULTES EUROPEES

Això de perseguir els infractors de circulació per tota la Unió Europea ho trobo tant benemèrit com inútil, vull dir que l’anunci aquest s’ha fet per posar-nos la por al cos i fer que conduïm amb més cura quan circulem per l’estranger, però d’aquí a fer-nos creure que gendarmes, carabinieris i companyia ens podran cobrar les multes dels nostres comptes corrents domiciliats a Catalunya, que voleu que us digui. Però si ni l’ajuntament de Barcelona te capacitat jurídica per cobrar per via executiva les multes dels infractors amb el compte corrent domiciliat fora de la ciutat, com ho podrà tenir la policia polonesa, per dir-ne una. I si és així, que l’alcalde Hereu protesti davant la Unió Europea pel greuge comparatiu que suposa.
Ara, si algun dia em poden cobrar multes europees, també vull tenir dret a comprar-me un cotxe en un altre país i portar-lo a Catalunya sense haver de pagar absurdes i increïbles taxes, no creieu?

Dit a El Món a RAC 1 el 20.03.08

16/3/08

EL REGNE, EL PODER I LA GLÒRIA

A l’Anatomia de les lletres catalanes que es fa d’ençà cinc anys en una sala de dissecció de la Reial Acadèmia de Medicina, tal i com cal, a cada edició es presenten tesis més estrafolàries sobre l’estat de la literatura escrita en català. Des del cap de l’àrea d’Humanitats de l’Institut Ramon Llull, Carles Torner, qui assegura que, si havia estat un cadàver (obvietat obvia) la literatura catalana ha ressuscitat gràcies a Frankfurt (anem tots cap al cel, doncs); fins l’escriptora Najat el Hachmi, que va atribuir la pèrdua de lectors en català a “llibres que no ofereixen el que prometen i a la simplificació excessiva d'alguns textos” (sic?); la cita anual que convoca la Institució de les Lletres Catalanes, més que una sessió forense sembla un concurs d’idees pel cartell de Carnaval. Sort d’en Vicenç Sanchís que, malgrat la tírria envejosa que l’exquisit gremi literari nostrat sent pels periodistes, hi va tocar i bé: “Els mitjans aspiren a la influència i al poder, també al poder literari. La gran pregunta que ens hauríem de fer tots és si realment el control de la literatura dóna poder. La literatura catalana està mal atesa perquè dóna molt poc poder". Quan va dir això, els coloms van deixar de volar pel sostre de la sala Gimbernat.
Sense l’atenció dels mitjans de comunicació de masses la literatura catalana i la de qualsevol lloc no és res. Ni fires, ni promeses, ni simplificacions. En un món global on només existeix qui te raó física als medis, que són els agents polítics i econòmics que escriuen la història, qui no te un espai conquerit i consolidat, és un cadàver o un nonat. Garantim la presència real (no com a impost revolucionari) de la literatura catalana als mitjans i tindrem literatura per anys, els lectors sortiran de darrera les pàgines i l’anatomia podrà disseccionar el que hi ha de veres, no el que voldríem que fos, creiem que pot ser o defensem sense creure’ns-ho que és, per patriotisme o per la nòmina.
Alguns grans mitjans en castellà tracten la literatura catalana com una raresa o una peculiaritat regional simpàtica i pintoresca. Només l’eleven a la categoria de creació cultural digne quan fitxen algun dels seus escriptors perquè col•labori...en castellà, és clar. Llavors és bo, mentre la resta segueixen essent considerats poc més que uns pigmeus dels quals n’han de parlar de tant en tant com a impost revolucionari per no ofendre la Generalitat. D’altres mitjans prefereixen tancar la ‘cosa catalana’ en un gueto de paper, no fos cas que contaminés la cultura seriosa.
Però els mitjans catalans tampoc tracten millor la literatura nostrada. TV 3 és avui el paradigma de mitjà sectari que només parla d’escriptors i llibres en català en ‘prime time’ si són gent de la casa, o amics del partit, la productora o la cadena. Suposo que l’autor d’algun best-seller deu estar-los agraït. A Catalunya ràdio també van així, però menys gràcies a gent com en Bassas o en Fuentes, on el criteri i la pluralitat hi són presents. Altres mitjans amb menys capacitat de penetració, resumeixen el llibre d’estil a practicar el, ‘puix parlen català, són bons’, i tampoc no és això.
Amb aquesta manera tant peculiar que tenen els grans mitjans de comunicació de masses d’assolir el poder en la literatura, com volem que els nostres lectors potencials ens prenguin seriosament, és a dir, com volem que la literatura catalana generi poder?

Publicat a El Mundo de Catalunya

13/3/08

EROTISME I REVOLTA

Erotisme a flor de pell és una tendència que ve forta aquesta primavera a les avantguardes llibresques del país, Edicions Cossetània de Valls, després de l’inesperat èxit comercial que va obtenir amb ‘Historias para ruborizarse’, de Marie Gray, publicat al seu segell castellà Lectio, ha decidit posar al mercat una col•lecció d’eròtica en català recuperant la tradició trencada amb la desaparició de la Magrrana (La Magrana) i La Piga (Pòrtic). Seran uns quatre títols a l’any entre els que hi haurà un clàssic del gènere i un d’un autor català reconegut. De moment sabem que ja estan tantejant a un escriptor de primera línia que ja no és verge en aquest gènere. Si els resultats electorals us han destrempat, com a mínim sapigueu que la literatura pot ajudar a recuperar l’excitació d’una manera molt més sana i vigorosa que la viagra que es ven per internet.
Però ull viu, que de vegades la praxi política i la ideològica, també posen d’allò més. És clar que se n’ha de saber. ‘Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones’, de Raoul Vaneigem (Anagrama), un clàssic del pensament situacionista que al maig francès va ensenyar més a fer l’amor que no pas a llençar llambordes contra les CRS, torna ara a editar-se com a sentit homenatge que en Jordi Herralde fa al quarantè aniversari d’aquell temps de pa i roses, que diu el poeta. Si heu d’anar al congrés d’algun partit en crisi, porteu un exemplar del llibre i difoneu la bona nova; no us resoldrà el conflicte polític, però us alegrarà la trobada. I si ni així passa el mal rotllo, aneu el dia 3 de maig a la Garriga a escoltar la poesia de Palau i Fabre, que d’erotisme, com gairebé de tot, en sabia un niu.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

12/3/08

ELS MALS D’ESQUERRA

La transformació d’Esquerra Republicana de Catalunya d’un partit amb passat i poc més, en un partit amb present i futur, només es podia fer a còpia d’obrir portes i convidar-hi molta gent. Des que governa a moltes institucions, Esquerra és un partit transversal. La seva massa electoral està formada per independentistes científics, diguem-ne, radicals anti sistema, persones d’esquerres no independentistes i gent fronterera amb Convergència. Amb tanta gent i tant diferent les fuites i les avingudes són inevitables. Sempre hi haurà qui creurà que no ho fan bé, sempre tindran gent en préstec i sempre s’hi colaran arribistes per veure que pesquen, a banda de la gent de bona fe fidel a la causa. El que els ha passat ara és que molta gent de diversa sensibilitat ha optat per votar a un altre partit, potser pels mateixos motius conjunturals que un dia els va portar a Esquerra.
Potser si fos un partit més madur i menys imprevisible, amb més cultura de govern i menys facilitat per llançar-se al buit, potser si la trifurca Carod Puigcercós no fos tant personalista, potser si els líders no fossin tant matussers davant els media i l’opinió pública...
És clar, potser llavors no seria Esquerra Republicana.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.03.08

EL ABAD DE LA IGLESIA ABIERTA

El abad emérito de Montserrat, Cassià Maria Just (Barcelona 1926), falleció en la madrugada de ayer en el monasterio a la edad de 81 años tras una larga enfermedad. El funeral se oficiará el viernes a las diez y media de la mañana y será presidido por el Padre Josep María Soler, actual abad del monasterio, en la Basílica de Santa María de Montserrat. Hasta el momento de las exequias la capilla ardiente estará abierta en la sala de romerías de la abadía.
Sonaban lánguidas las notas del órgano de Montserrat la última vez que Cassià Mª JUst se sentó ante el teclado. Él no lo sabía, pero aquella mañana, en el templo vacío de visitantes y fieles, había alguien que lo estaba escuchando atentamente; era el ex president Pujol, quién había entrado en el monasterio con la simple idea de recogerse unos instantes. Ayer, el veterano dirigente recordaba esta última ocasión en que había podido saludar al abad emérito de Montserrat e insigne músico. Pujol dijo ayer que entonces ya lo encontró muy débil y cansado, pero con el talante afable i gentil de siempre. El órgano de Montserrat volverá el viernes a sonar en señal de despedida. Y es que, además de sacerdote, Cassià Maria Just era músico. Se formó como organista con estudios en el Pontificio Instituto di Musica Sacra de Roma y en París junto a André Marchal y Norbert Dufourq. Era estudioso de canto gregoriano y había compuesto varias piezas polifónicas.
Joan Just i Riba, nombre civil de Cassià Mª Just, nació en Barcelona aunque siempre estuvo muy ligado a la ciudad de Igualada. Ingresó en la famosa escolanía del monasterio de Montserrat a los 9 años, estudió allí canto con Anselm Ferrer i David Pujol y fue ordenado sacerdote en 1950. En 1964 fue nombrado prior del monasterio y solo dos años después se enfrentó a la difícil papeleta de sustituir al exiliado abad Aureli Escarré. La defensa de los derechos humanos y de la personalidad nacional y cultural de Catalunya, a la vez que la proyección internacional de Montserrat y la protección de su rico patrimonio fueron los argumentos que rigieron el gobierno de Cassià Just en el monasterio. Manteniendo la misma línea de su antecesor, Just estuvo al frente de la abadía durante 26 años, y fue exhortado por el papa Pablo VI a continuar con la tarea de Escarré. Se cuenta que, tras el encierro de intelectuales en Montserrat en diciembre de 1970, el abad fue recibido por el Papa. Habían sido 300 intelectuales y artistas de todas las ideologías, muchos de ellos militantes del PSUC, los que se habían refugiado en el Monasterio en protesta por el proceso de Burgos y las condenas a muerte que se habían derivado, muchos más de los que el abad había previsto, tal y como le reconoció entonces al director de cine Pere Portabella. Temeroso ante una posible reprimenda papal, Pablo VI le saludo diciéndole: “continúe acogiendo a todo el mundo”. Cassià Maria Just era el espíritu del concilio Vaticano II en persona.
Hombre dialogante, de gran prestigio en Catalunya y con unas evidentes buenas relaciones con la clase política del país, Cassià Mª Just abandonó el cargo en 1989 y fue nombrado visitador general de la congregación Benedictinad e Subiaco, a la que pertenece Montserrat. Dos años después le fue concedida la creu de Sant Jordi por la Generalitat, i aquel mismo año creó la fundación Cassià Just destinada a la inserción socio laboral de personas con problemas. (http://www.fundaciocassiajust.org/).
Just nunca escondió sus discrepancias con la línea oficial de la iglesia católica actual. Poco después de dejar su cargo de abad de Montserrat en 1989 realizó unas declaraciones contra la rígida moral sexual de la Iglesia y expresó su posición favorable a la utilización de anticonceptivos. También pidió a la Iglesia que revisara su postura sobre la homosexualidad y sobre la eutanasia. La clase política y la jerarquía eclesiástica española también fueron objeto de sus críticas. En una de sus últimas entrevistas, el sacerdote criticó abiertamente el trato que Catalunya recibía tanto del gobierno (entonces del PP) como de la conferencia episcopal, comparando la falta de comprensión y la actitud hostil con el nacionalismo con el intento del franquismo de acabar con Catalunya.
A finales del pasado año, Just sufrió un íctus cerebral del que se recuperó para seguir con su vida normal en el monasterio, tocando el órgano, leyendo y paseando por los jardines que le acogieron durante 72 años de su vida, de los cuales 64 fueron como monje.

Publicat a el Mundo del Siglo XXI

8/3/08

LES DUES CARES DE LA MONEDA ELECTORAL

Cultura i llengua són temes de campanya electoral com qualsevol altre; ara, mentre que la cultura només serveix perquè el candidat es faci una foto amb algun escriptor, cantant o actor de provada fidelitat, el català és terreny abonat per les trifurques entre candidats que viuen a més de sis cents quilòmetres, que no el saben, ni l’aprendran mai per molt que diguin coses sobre el que fan amb la llengua en la intimitat, ni els interessa el més mínim.
És de sobres sabut que la cultura no dona ni un vot, però tenir els corifeus habituals del gremi artístic al costat del candidat per si s’escau una foto, un manifest o una arenga sempre dona ranci pedigrí. En període electoral el paper dels creadors es limita a fer de claca i, com a molt, a fer de propagandista acrític i militant en tertúlies i debats. Una prova més de l’abandonament total del sentit crític i la capacitat d’interpretar i interpel•lar la realitat de l’art. Políticament l’opinió de molts creadors d’avui no te cap mena valor argumental i no hauria de ser tinguda en compte més que la de qualsevol altre ciutadà per una opinió pública seriosa.
Una altra cosa diferent és la llengua catalana, convertida en material políticament inflamable per la dreta. Per aconseguir vots de la ignorància no ha dubtat en utilitzar una argumentació falsa, sectària i perillosa socialment, que curiosament no ha estat absolut refutada per la classe intel•lectual espanyola que, pel que es veu, tant pendent dels seus com ha d’estar, no te temps d’analitzar la realitat i contestar-la, i prefereix xiular i mirar cap a una altra banda en la convicció de que és una cosa que no va amb ells, no fos cas que després els organismes dependents del Ministerio de Cultura no els convidessin a algun dels fabulosos ‘pessebres’ arreu del món amb que obsequien artistes i savis.
El silenci és còmplice, i la desafecció dels catalans amb Espanya que va anunciar Montilla, però que mai no ha sabut argumentar, és més producte de l’abandonament i el menyspreu intel•lectual que hi ha d’Espanya cap a Catalunya que no pas una marcada voluntat dels set milions de catalans de no voler-ne saber res de les espanyes. És a través de la força de la opinió pública encapçalada pels intel•lectuals que s’havia d’aconseguir que l’AVE abans, que els trens de rodalies no morissin d’inanició, que les balances fiscals fossin públiques i que l’ensenyament a Catalunya no fos xavalla maltractada al trist espectacle del debat electoral espanyol. I on són, si més no durant la campanya, aquests creadors, savis, artistes i líders socials que, teòricament, haurien d’atiar el debat de l’Espanya plural? Ja us ho diré: fent-se la foto amb el candidat, procurant no sortir moguts, no fos cas i insultant el contrari. I aquí s’acaba la seva implicació en la vida política.
I el mateix passa a Catalunya. En un ridícul espectacular, la majoria de creadors, artistes i intel•lectuals (si més no la majoria dels que tenen quota mediàtica) es limiten a alinear-se al costat dels seus, dels que li donen feina, subvencions, glòries o un lloc al Consell de les Arts, aparquen completament el debat argumental i crític i es transformen en vulgars propagandistes del règim que els engreixa, mentre el substrat filosòfic, moral i e`tic del país es va degradant fins convertir Catalunya en un simple concepte bastard i subsidiari, un simple objecte a administrar.

Publicat a El Mundo de Catalunya

DE LLENGUES I QUEIXALS

A banda d’erràtica i mal finançada, la política lingüística de la Generalitat és, a partir d’ara, anònima. La nova cap del servei de Normalització Lingüística, contravenint al que sol ser protocol•lari en aquests cassos, no ha volgut ser presentada a tot el personal adduint que no vol que tothom sàpiga qui és ella i ella, per contra, no pugui aprendre’s els noms de tot el personal. No direm qui és car, si no vol que se la conegui, no serem nosaltres qui no respectem l’anonimat, només direm que és d’un poblet dels Pirineus de Lleida, poble anònim també per expressa voluntat seva, i que és amiga o coneguda de la número dos de la Secretaria Paquita Sanvincén; això si, ha guanyat el càrrec en just concurs. Ara només falta que els professors de català vagin pel carrer amb antifaç i que el secretari general aparegui a les compareixences públiques amb passamuntanyes. Així serem una cultura més pròxima a la normalitat, és a dir, invisible.
Per sort de tots hi ha qui si que dóna la cara en públic i sense recances. Després de l’èxit aconseguit, tant a l’escenari del Poliorama amb Ramon Madaula com en llibre, amb la traducció de El Llibertí, Esteve Miralles torna, aquest cop a Madrid i amb un Machbeth. Amb el director valencià Carles Alfaro i Francesc Orella i Adriana Ozores, en Miralles ha enllestit aquests dies en mig d’un terrible mal de queixal, la versió de l’obra de Shakespeare que s’estrenarà aquesta mateixa temporada a l’escenari de El Matadero, un dels nous espais del Teatro Espanyol que dirigeix Mario Gas. Com que el patiment és creatiu i la feina d’en Miralles de solvència contrastada, encetem aquí una campanya per que aquest Machbeth vingui a Barcelona.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

4/3/08

GUANYA LA CAVERNA ECLESIÁSTICA

Les eleccions a president dels bisbes espanyols no són unes primàries de les generales de diumenge. La victòria de Rouco Varela no te perquè vaticinar una victòria del PP. Encara que hi hagi qui no ho vulgui veure així per interessos polítics, és clar, a Espanya fa temps que església i societat són dues realitats diferents, moral i políticament, i també molt diferents, potser massa i tot, doctrinalment i ecumnènica.
Vull dir que Rouco Varela pot encapçalar manifestacions contra lleis aprovades pel Parlament i pot promoure l’objecció del compliment de preceptes bàsics de l’ordenament jurídic com la Llei d’Educació, però al cap i a la fi ell només és el president de la conferència arquebisbal, no la veu de milions de catòlics espanyols que diumenge aniran a votar sense tenir en compte quin posicionament polític a les urnes voldrien els arquebisbes que tots els fidels tinguessin.
Amb l’elecció de Rouco Varela el sector més retrògrad i allunyat dels creients, ha tornat al poder. Potser els arquebisbes haurien de pensar més en els creients que en els seus interessos.

Dit a El Món a RAc 1 el 5.03.08

EL CINEMA CATALA ES REINVENTA

L’increment d’un 15% de públic a les pel•lícules produïdes a Catalunya gràcies a èxits rotunds com El Orfanato i Rec, els premis aconseguits pels professionals i artistes als Goya, sense oblidar l’Oscar de l’any passat a DDT, el prestigi internacional que està assolint l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), la creació de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques que presideix Joel Joan, i altres iniciatives que van des de l’ANIMAC, festival internacional d’animació que es fa a Lleida, a la imaginativa tarifa plana i altres esforços que exhibidors com el Circuït Urgellenc (30 sales a ciutats del centre i nord del país) despleguen per mantenir l’afició a anar al cine, fan pensar que el cinema català, lluny d’esllanguir fins la mort, malda per reinventar-se i sobreviure malgrat la tendència general i la històrica del nostre cinema en particular.
La nova política de suport al cinema anunciada dimecres pel Departament de Cultura, que vol desbaratar la trampa legal que permetia a pel•lícules obtenir subvencions milionàries tot i que només el 10% de la producció fos catalana, i la futura llei del cinema que anirà al Parlament abans d’acabar l’any, en primer lloc han d’apuntalar l’edifici del cinema català reforçant uns elements centrals: la vàlua cultural, el prestigi reconegut dels professionals del sector, i elevar l’assistència de públic a les pel•lícules produïdes al país i parlades en català. En un segon episodi, un cop garantits els mínims anteriors, caldrà eixamplar la difusió de les pel•lícules catalanes amb alguna mena de quota de pantalla, però sense que això impliqui elevar el nombre de produccions a costa de l’interès. Si la indústria audiovisual només dona per una vintena de pelis a l’any, que no en siguin més, però que aquestes siguin de suficient qualitat i atractives pel públic, distribuïdors i exhibidors.
Aquesta és una de les claus de volta de la supervivència del cinema com a art industrial, i vol ser un dels pols de la nova política de suport al cinema de la Generalitat. El carreró sense sortida en el que es troba Hollywood, la locomotora del negoci, és, en part, producte d’una política de producció errada, i quan els grans estudis trontollen tot el sector va de mal borràs, coses de la globalització. A Hollywood s’està fent un cinema de molt poc valor cultural, adreçat a sectors de població amb un índex de curiositat cultural molt baix i que gairebé no va mai al cinema (adolescents que es baixen les pelis d’Internet i gent que no mou el cul del televisor). Com volen omplir les sales així? Per contrarestar, en lloc de fer pel•lícules interessants per a la gent que te capacitat adquisitiva, interès cultural i va a les sales, produeixen molt més i amb tant poc interès que ni així fan la caixa suficient les sales, que acaben tancant.
El cinema català del futur no ha de caure en aquest Moebius. Més val fer menys films però interessants, que explotin les provades capacitats de creadors, tècnics i artistes i que puguin ser d’interès general per a tothom qui li agrada anar al cinema (que n’hi ha, una altra cosa és el que s’els ofereix).
Potser semblen objectius molt elevats just quan sembla que la indústria del cinema agonitza, però és en aquestes situacions quan calen respostes agosarades i imaginatives. Reinventem.-nos doncs. Som petits, tenim poc a perdre i molt a guanyar.

Publicat a El Mundo de Catalunya