24/11/11

Prendrem mal

La pugna entre el conseller Mascarell i el tinent d’alcalde Jaume Ciurana per imposar un model o un altre d’articulació dels principals equipaments culturals de Barcelona, acabarà fent prendre mal a tot el sector cultural. Per ara cap dels dos dona el braç a tòrcer, tot i que la sortida de Ramoneda del CCCB s’interpreta com una victòria parcial de Ciurana, membre d’una nissaga de tradició a Convergència, contra l’exsocialista Mascarell. A més, els dubtes respecte el control que el conseller te sobre l’aparell del Departament i la recent i sorollosa dimissió de la majoria de membres del CoNCA, no li aplanen gens ni mica el camí cap a la reorganització de les institucions culturals que s’ha proposat.
L’espectacle és vist pel sector cultural com un ridícul enfrontament per veure qui controla més institucions perquè li toca i sense tenir massa en compte els projectes endegats per dada centre. És clar que també hi ha qui aprofita l’avinentesa per organitzar sonors guirigalls a l’entorn de la peculiar forma d’entendre la que hauria de ser òbvia vinculació del CCCB a la cultura catalana de la que forma part (o no).
L’estat de gràcia de la cultura amb el govern Mas ha durat molt menys del previst per l’impacte del fitxatge de Mascarell. Primer van ser les retallades. Un cop assumides, quin remei, van ser les gestions per unificar l’estructura del TNC, Lliure i Mercat. Poc després li va tocar a l’autonomia del CoNCA mentre el consorci de la Casa de les Llengües espera torn per ser fulminat. Ara l’objecte del desig és el MACBA, CCCB, Canòdrom i Filmoteca. La històrica desconfiança convergent envers els creadors no tant sols no s‘ha apaivagat, sinó que amenaça amb fer prendre mal a tot el sector.

Montserrat Figueras, una vida para la música antigua

Encaminar toda una vida en un único sentido, uniendo lo profesional con lo pasional e incluso personal, es casi garantía de una vida rica y plena. Esa fue la existencia que quiso Montserrat Figueras (Barcelona 1942), soprano especializada en la recuperación y modernización de la interpretación de la música antigua, que ayer falleció en Barcelona a los 69 años de edad. Y es que, además de ser un referente internacional en el canto de la música medieval, renacentista y barroca, fue la esposa, compañera y cómplice de Jordi Savall y madre de la arpista Ariadna Savall.
Montserrat nació en el seno de una familia melómana. Su padre tocaba el violonchelo, y ella comenzó a estudiar canto y teatro ya de pequeña. Fue alumna de Jordi Albareda, colaboró ya de joven con Enric Gispert y no tardó en hacerlo también con el grupo Ars Musicae de Barcelona, donde conoció a Jordi Savall con quién se casó en 1968. La pareja tiene dos hijos, Ariadna y Ferran, ambos músicos también. Por suerte para la cultura, los Savall-Figueras son una saga para la música.
Dos años antes de casarse Montserrat comenzó a estudiar técnicas de canto antiguo, de los trovadores al barroco. Esa especialización, que completó junto a su marido estudiando en la Schola Cantorum Basiliensis y en la Musikakademia Basel durante 18 años, se convirtió en el grado absoluto de una excelencia artística que Eva Krasznai, con quién también estudió, contribuyó a pulir aportándole un gusto interpretativo exquisito. Hoy en día Montserrat Figueras es reconocida internacionalmente como una de las renovadoras técnica y estilística de la interpretación de las músicas anteriores a 1800.
Paralelamente a su formación Figueras fundó en 1974, junto a Savall, Lorenzo Alpert y Hopkinson Smith, el grupo Hesperion XX, que con el cambio de centuria pasó a denominarse XXI. En 1987 la pareja creó el coro La Capella Reial de Catalunya y posteriormente la orquesta Le Concert des Nations y el sello discográfico Alia Vox. Con los más de 60 discos que gravó, entre el que se cuenta la banda sonora de la película ‘Todas las mañanas del mundo’, obtuvo premios como el Grand Prix de l'Academie du Disque Français, el Edison Klasik, el Grand Prix de l'Académie Charles Cross y un Grammy por el libro-CD Dinastía Borgia. Església i poder al renaixement. También recibió en 2003 el título de Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres por parte del Gobierno francés, y este 2011 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Su decisiva contribución a la recuperación de los dramas litúrgico-sacros ‘El Cant de la Sibil·la’ y ‘El Misteri d’Elx’, fue imprescindible para que la UNESCO considerara Patrimonio Cultural de la Humanidad, la primera, y Obra Maestra del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad el pasado año. Y es que, en palabras del conceller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, “Montserrat Figueras es un referente por el rigor, la profesionalidad y la excelencia creativa”.
La Creu de Sant Jordi otorgada por su valiosa contribución a la recuperación de la música antigua fue, de hecho, un premio del que todos los catalanes se han beneficiado. Y es que nunca antes de la eclosión popular de la pareja Savall-Figueras, había sido tan apreciada y valorada esta música en Catalunya. El sepelio de la artista se celebrará el próximo viernes en un lugar todavía por determinar.

22/11/11

El declivi de l’imperi

Amb ‘El declivi de l’imperi americà’, l’any 1986, el cineasta Denis Arcand va dirigir una aconseguida i sarcàstica faula sobre la frustrant caiguda d’una generació que esperava canviar el món y que es va acabar convertint en subjecte passiu del sistema que tant menyspreava de jove. El film va ser un èxit perquè reflectia les vides dels espectadors que omplien els cines.
La crisi actual està dinamitant el nucli dur de la classe mitjana del país; la que paga els impostos que permeten mantenir pensions i sanitat, la que empeny el dia a dia econòmic, social i cultural de Catalunya i sobre la que ara recau el gruix de retallades salarials, càrregues fiscals, augments de tarifes i exabruptes bancaris quan demanen un crèdit.
I si s’està carregant massa els neulers damunt aquesta amplia capa de la societat catalana? I si la fallida final del sistema no be pas per les classes més desfavorides o passives, sinó que ve per l’ensulsida irreversible de les classes mitjanes?
La frustració de les generacions entre 35 i 55 anys que sostenen literalment l’entramat social del país pot fracturar del compromís històric damunt el qual es va construir el segle passat la Catalunya moderna. El declivi d’una classe pot ser la decadència d’un país.

Dit a El Món a RAC 1 el 23 de Novembre de 2011

17/11/11

Descobrir Austràlia

Heu sentit a parlar mai del Pont Morell, la Barcelona Terrace o la peixateria Canals? Sabíeu que Melbourne va tenir un alcalde d’origen català? Això i tot el relacionat amb la petja que els catalans hem deixat allà, ho trobareu a l’expo on-line L’empremta catalana a Austràlia (www.catalanfootprintinaustralia.net), un projecte nascut de la iniciativa de la jove investigadora Lluïsa Vilalta.
Tot va començar amb una beca de la Universitat Nacional Australiana per fer una recerca sobre el vaixell Montserrat, que va arribar a Australia el 1959 ple d'immigrants espanyols. I si bé a la costa est no va trobar gran cosa, a Melbourne va conèixer Josefina Canals, una catalana nascuda a Australia fa 87 anys; ‘la més catalana dels australians, la mes australiana dels catalans’, com diu la Lluïsa. Amb l’ajuda del Casal Català va obtenir una ajuda del Victoria Multicultural Commission. La resta va ser feina de trucar a totes les portes durant un any i mig buscant la petja dels catalans a Austràlia. Gràcies a les aportacions de la comunitat catalana a Austràlia i al treball voluntari dels professionals de Myrïades Associacio Cultural, els resultats de la recerca de la Lluïsa estan a internet bo i esperant que algun dia arribi una ajuda que permeti tancar el projecte en forma d’exposició a Barcelona i a Melbourne. O sigui: es busca patrocinador.
La Lluïsa Vilalta és un exemple contemporani de la petja catalana pel món. Londres, Estats Units i Austràlia saben del seu pas. No ha descobert el jove continent, però ha fet una aportació a la seva història. Un cas més d’un dels fills excel·lents d’aquestes generacions que, essent les millor formades de la nostra història, han d’emigrar. La història circular.

El conill i la pastanaga

D’acord que els metges han fet vaga abans d’esperar-se als resultats de la negociació amb el Departament, però és que ahir el conseller de Salut ja va anunciar més retallades per a l’any vinent. Si tenim present que els metges protesten per les retallades d’enguany, jo diria que la justificació sindical de la vaga està clara. I, a més, és un dret.
El que no entenc és perquè tants escarafalls mediàtics. No n’hi van haver tants quan els treballadors de TV3 es negaven a que els retallessin el sou, com a tot treballador públic. És més necessària la tele que la sanitat? O és que quan fan vaga els metges de cop i volta a tothom li fa mal algun orgue vital?
Les retallades no afectaran l’assistència ni el servei als ciutadans, diu el conseller; jo no me’l crec. És impossible que tanta estisorada no es noti en l’atenció a l’usuari. Una cosa és la racionalització de serveis i l’altra és l’escapçada. I la forma com s’ha aplicat la tisora deixa el sistema públic de sanitat en una situació de precarietat tal que, fins i tot recuperant el pressupost del 2010, faria falta temps per tornar a la normalitat.
I, mentrestant, els malalts passen.

Dit el 17 de Novembre de 2011 a El Món a RAC 1

15/11/11

Josep Pernau, maestro de periodistas en libertad

No es maestro quién lo quiere. Enseñar requiere un estado de consciencia especial para que el discípulo reconozca la autoridad moral del maestro. El periodista Josep Pernau (Lleida 1930), que falleció ayer en Barcelona a los 80 años, fue un niño ‘feliz en un estado semisalvaje de vida de campo sin horarios, maestros, catecismos ni escuelas. La ocupación, o liberación, supuso la rigidez, el orden severo y la disciplina’, según confesó él mismo en su libro Diari de la caiguda de Catalunya. Ahora que recuerdo algunas tardes pasadas con él en la redacción de El Periódico de Catalunya, donde colaboré largo tiemop, pienso que fue probablemente esa doble condición infantil de libertad total y severa rigidez la que, años después, le permitió ser reconocido como maestro en esta compleja profesión de contar las cosas que suceden tal y como uno las conoce.
Junto a Josep Mª Huertas, Josep Mª Cadena y unos pocos más, Josep Pernau empujó con decisión los inicios profesionales de la generación de periodistas catalanes llegados antes que TV 3. El glorioso Tele eXpres, el viejo y añorado Diari de Barcelona y el siempre enmarañado Correo Catalán fueron algunas de las aulas donde Pernau ejerció de jefe con la mano de la libertad y de maestro con la de le rigidez.
De hecho Josep Pernau ya había trabajado un par de años de maestro en los Pirineos de los años cincuenta; buen aprendizaje. En 1952 ingresó en la Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona, se estrenó en el oficio en 1954 y en 1966 cofundó el Grup Dremocràtic de Periodistes. Ya en la transición presidió la Asociación de la Prensa y, de 1978 a 1981, la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE): Entre 1991 y 1997 fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, periodo en el que se aprobó el Código Deontológico.
Antes de trabajar en la que fue su casa, El Periódico de Catalunya, donde ejerció de columnista y editorialista durante veinte años, Josep Pernau fue director del Diario de Barcelona, del Diario Femenino, de su sucesor, Mundo Diario, de la revista Destino y del semanario Mundo.
Fue también autor de los libros Historia Mundial des de 1939, Diari de la Caiguda de Catalunya (1989), Memories, d’Arbeca a l’Opus Mei (29004) y Humor de combat (2007), y del programa de televisión Los Niños del 36.
Como no podía ser de otra forma, recibió numeroso premios. En 1991 ganó los premios Ortega y Gasset y el Ciutat de Barcelona, en 2002 el Josep Maria Lladó a la libertad de expresión y el Premio Internacional Manuel Vázquez Montalbán en la categoría de periodismo cultural y político en el 2005, año en que recibió también la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Pero lo que no se cuenta a menudo son los beneficios que obtuvieron quienes aprendieron de él. Además de los diez años en que estuvo inculcando su experiencia en la Escuela de Periodismo y en la Facultad de Ciencias de la Comunicación, para los jóvenes periodistas Josep Pernau fue siempre alma y motor de las redacciones que pisó.
Cuando me dedicó el libro Diari de la caiguda de Catalunya con su simple y potente ‘amb la meva amistat’, supe que por fin me había ganado la licenciatura de las redacciones y del cerrar páginas escribiendo contra el reloj. Era abril de 1989 y uno llevaba ya bastantes años en esto. Y puede que, a pesar de lo poco que queda hoy en día de este oficio, su maestría me ayuda a seguir en él.

14/11/11

Joan Agut, escritor y editor poliédrico

Hay personas que son un lujo para la sociedad de la que forman parte. Su inteligencia, humanidad, cosmopolitismo o sagacidad, les convierten en ciudadanos predilectos y como tales son considerados y, a su desaparición, evocados. En una cultura normal, el escritor y editor Joan Agut (Barcelona 1934), que falleció la pasada semana en Caldes de Montbui, sería un personaje reivindicado. Pero la cultura catalana, tan dada siempre al oficialismo gregario y con una amplitud de miras milimétrica, dejó pasar a Agut por la vida, sino con indiferencia, casi.Joan Agut hizo lo que toda persona mínimamente inquieta debía hacer durante el franquismo: largarse del país. En 1959 dejó un trabajo sin futuro en unpuesto en el mercado y marchó a París tras los pasos bohemios de Miller i Hemingway. Allí aprendió de todo, a escribir, a leer, a editar y a vivir; entró en contacto con el Front Nacional de Catalunya y, a la vuelta, apareció su segunda cara. Abrió una librería en Barcelona y fundó la editorial Barnacova, a la que dejó en pleno éxito por desacuerdo con sus socios. Posteriormente creó Thassàlia, sello con el que editó algunas joyas de la literatura contemporánea universal de esas que no se venden en el mercadillo de la feria de Frankfurt. Pero también dejó aquel barco, y en 1997 apareció su faceta de escritor.
Autor frenético, conversador insaciable, sabio enorme, personaje elegante en el aspecto y las formas y colega generoso, durante su febril periodo creativo publicó casi un libro por año y obtuvo diversos premios: el Crexells a la mejor novela del 2001 por El mestre de Taüll, el Carlemany del 2003 por Pastís de noces y el Pin i Soler del 2001 por L'arbre de la memòria. Su novela preferida era Gombó i míster Belvedere, con la que quedó finalista del Sant Jordi del 2000. Otros títulos fueron El dia que es va cremar el Liceu (1995), Rescatats de l’ombra (1996), La mirada del cec (2000), La via Làctia (2001), Matadors & cia (2003), Coses de familia (2004), Rosa de foc (2005), Paradís (2006), Wagons lits (2007) y La pau dels orígens (obra dedicada a quien fue su editor, Isidor Cònsul).
Tras este período de gran creatividad llegó el silencio. El hombre que se reinventó tanto como la vida le empujó a hacerlo vio como sus tres últimos originales no encontraban editorial. En tiempos de crisis no hay espacio para creadores sin límites. Inmersos en buscar fenómenos editoriales que les permitan cerrar los balances en positivo, no hubo editorial catalana lo suficientemente inteligente para entender la desbordante obra de Agut. Además de estas tres obras, quedará una última novela inacabada cuyos protagonistas son gatos y perros. La enfermedad degenerativa que padeció durante más de un año pudo más que su vertiginosa capacidad creativa.
Preguntado en una entrevista sobre su auténtica adicción a la escritura también colaboró intensamente en el suplemente de cultura del diario Avui), Agut respondió que no tenía móvil, ni televisor, ni ordenador, ni segunda residencia, ni novia. Tenía tiempo para escribir y, además, se dedicaba a ello cada día. Demasiado para una cultura tan estrecha.

11/11/11

Un bon exemple

Malgrat totes les tempestes, i quan el CoNCA, perduda la pugna cortesana pel control de les subvencions, com a nens rebecs pleguen, a Barcelona naixia amb èxit de públic i pressupost una proposta cultural coherent i moderna. Es diu Mira!, i és un festival que busca el diàleg entre la música avançada i el vídeo contemporani. Dissabte va reunir 1500 persones a la Fabra i Coats, que no és centralitat, que van gaudir durant gairebé 12 hores d’una intensa fusió entre música electrònica i electrònica visual.
Mira! neix de la voluntat de creació i difusió cultural, de la vocació i del talent dels seus promotors; de res més. L’equip que dirigeix l’Oriol Pastor són deu col·legues que, per damunt dels impediments institucionals, pressupostaris i organitzatius, van decidir fa poc més d’un any impulsar un diàleg entre música i vídeo que promogués noves formes expressives més enllà de l’habitual complement de l‘una envers l’altre. Van demanar a artistes dels dos àmbits que treballessin plegats i, com que no tenien ni cinc i ningú no els donaria cap subvenció, van decidir autofinançar-se abans de deixar-ho córrer, com fan altres. El públic va pagar 18 euros i va ser feliç, i els promotors van poder tornar els diners que havien demanat. I així, aquests fills del Sónar s’han fet ja un recó en la complicada i convulsa agenda cultural de la ciutat.
De projectes com Mira! n’hi ha més dels que a les institucions i als mitjans de comunicació els sembla. Les retallades han dessagnat l’activitat cultural i el gremi, desenfeinat, es dedica a esbudellar-se i a lamentar-se pel que va ser i ja no és. Però no tot s’acaba amb grans cites d’exagerats pressupostos. Hi ha vida més enllà de l’oficialisme tronat.

3/11/11

Sense llegat no som

M’he trobat per segon cop a James Joyce; en aquesta ocasió ha estat al gran canal de Trisete. Fa anys ens havíem conegut a Dublín, és clar. Presa de la gravetat de saber-se el lloc on tot s’acaba, a Trieste he conegut també personalment Italo Svevo i Umberto Saba, que m’ha convidat a visitar la redacció de l’Independent diari on col·labora. Voltant per Europa fa anys vaig conèixer Fernando Pessoa a Lisboa, i vam fer el cafè a A Brasileira, i a Franz Kafka a Praga. Però a Barcelona no recordo haver conegut mai cap dels escriptors que han forjat el llegat literari del que és avui la ciutat: ni Sagarra, ni Espriu, ni Benguerel. A penes he vist Joan Salvat-Papasseit enfilat dalt d’un horrible pedestal, al port.
En general les ciutats europees serven la memòria de qui les ha escrit; perquè escrivint-les ha creat un llegat que fa que arribin a ser alguna cosa. Barcelona a penes recorda qui l’ha creada literàriament. Presa d’una urgència de cosmopolitisme abstracte i tronat, la capital de Catalunya oblida tothom qui ha contribuït a que arribi a ser una metròpoli del món- Probablement és per aquest motiu que no passa de ser una gran ciutat per a gresques alcohòliques, carteristes i turistes de samarreta d’imperi i aixella llampant.
Els itineraris d’escriptors, que de tant en tant han impulsat l’ICUB o la Institució de les Lletres Catalanes, no tenen continuïtat. La petja ha desaparegut. Les plaques que l’ajuntament escampa per la ciutat situant on va néixer o morir tal o qual autor, no passen de ser breus exercicis de mala consciència. I així Barcelona va desapareixent en si mateixa. Abans hi haurà una figura en bronze recordant l’inventor del congrés de mòbils que una de Carles Riba.