30/12/07

L’ESGLÉSIA ENTRA EN CAMPANYA

El cardenal de Madrid, l’inefable Rouco Varela, acompanyat per 40 bisbes i milers de seguidors, va entrar ahir en campanya electoral amb un acte, a la inquietant plaça de Colón on oneja la megabandera espanyola que va posar Trillo i que els socialistes no han tret, i amb una posada en escena més pròpia d’altres èpoques.
Lligar el futur del cristianisme amb el d’Espanya, assegurar que la societat espanyola viu una amenaça social per legislacions injustes, afirmar que els poders públics atempten contra la família, o amenaçar amb que ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia, tal i com van dir textualment alguns prelats ahir, no només és posar la por al cos sense fonaments, sinó que, en una societat moderna com l’espanyola, és anar contra els més elementals principis que regeixen la convivència.
I total, al peu de l’escenari on es van pronunciar els parlaments, una pancarta deia: “La família cristiana gaudeix de bona salut”. Llavors, per què organitzar un sarau com aquell sinó era per fer un favor al PP?

Dit a el Món a RAc 1 del 31.12.07

PATRIMONI FORESTAL, PATRIMONI CULTURAL

Amb un 63’5 per cent de la superfície del sol ocupat per massa forestal, Catalunya és un dels països europeus amb major riquesa forestal, només superat per Escandinàvia. La superfície arbrada del país ha crescut, o es manté, fins i tot a les zones metropolitanes. Les causes d’aquesta situació no només són l’abandonament dels usos agrícoles del sol (que es podria interpretar com a un fet negatiu), sinó la conversió de sols desarbrats o arborescents en terrenys arborats, un fet enormement positiu, donat que suposa la naturalització del paisatge.
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.

Publicat a El Mundo de Catalunya

28/12/07

D’ANTIPOETES, CAGANERS I ALLAUS

Al marge de la societat literària catalana, però estimat al CCCB, l’antipoeta Gerard Altaió va fent ‘performances’ arreu del món. L’octubre passat va ser a la cinquena edició del festival artístic Dadao, a Beijing, on va presentar una acció titulada ‘Exercici de lectura’ que ara es pot veure a: http://www.youtube.com/watch?v=SxzVC2_E94U. Més d’un convidat a Francfort voldria voltar la meitat del món que l’Altaió ha anat contaminant amb les intervencions polipoètiques.
A l’altre extrem de la cosa, Iolanda Batallé, editora d’infantil a Random House, m’explica emocionada el seu últim invent de llibre nadalenc. Es diu ‘On és el caganer’, ja és a les llibreries i és obvi dir-vos que va de la figura del pessebre més estimada pels nens. És un llibre amb joc, és clar, però no puc dir gran cosa més. Això si, no li falta de res, ni cagarros. Però aquest cronista, que va quedar llampat de nen per culpa dels lamentables ‘Chiripitiflauticos’, prefereix el llibre de botigues de barri (amb perxes, lleixes, etiquetes de preus, caixes de fruita, taulells, tendals i expositors) que la mateixa editora va posar al mercat fa unes setmanes; digueu-me clàssic.
Emocionat és també el correu de la Neus Chordà, Ara llibres, on insisteix en l’aposta de l’editorial d’Ernest Folch pels autors catalans. Joan Barril, Josep Mª Fonalleras, Francesc Miralles, Jordi Llavina, Joaquim PIjoan, Francesc Torralba, Jesús Tuson i Sílvia Soler són les incorporacions per al 2008; una llista que, probablement, no deu fer massa il•lusió al grup 62, que veu com perd uns quants autors molt venedors. No se si l’esperit nadalenc apaivaga aquestes desil•lusions, com que n’hi ha tant poc al mon editorial!

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

23/12/07

EL POC QUE QUEDA DE TOT PLEGAT

Arribo al Senyor Parellada, on he quedat per dinar amb en Manuel Cuyas, periodista i autor de les memòries de Jordi Pujol, i el primer que li dic és que em sento del tot desenfocat, sense nord ni estel que em guiï.
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.

Publicat a El Mundo de Catalunya

21/12/07

TRENTA SEGONS I PROU

Més que una data en el calendari literari, la Nit de l’Edició és una tatxa. Està molt bé que els editors de Catalunya facin un sopar per donar premis als periodistes i mitjans que els caiguin més simpàtics, i és lògic que els qui escrivim d’això hi anem amb el millor dels esperits a difondre la bona nova i a aplaudir als companys; però cal que la vetllada sigui tant llarga? Cal que es faci la setmana abans de Nadal quan tothom està fart de sopars i dinars nadalencs? Cal que sigui tant avorrida?
I no és una apreciació personal, el volum de badalls per taula augmenta segons van passant els plats i els discursos, i creixen també les visites als lavabos i les sortides a fumar. Al final veus a la gent sortir al fred del port Olímpic estabornida i només amb ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a dormir. Els organitzadors haurien de buscar una fórmula més àgil. Un presentador que animi la vetllada, no que faci de ‘bust parlant’, menys discursos institucionals i que els guanyadors no parlin més de mig minut, temps més que suficient per agrair el trofeu. Dilluns passat, a la 22 Nit de l’edició, Ferrnando R. Lafuente, coordinador del suplement ‘ABCD las letras y als artes’, del diari homònim, va batre el rècord absolut de rotllo pronunciat per un guanyador. Sort que Carles Geli (ja era hora que li donessin el premi), Àngels Barceló (cal ara el premi si diumenge deixa de fer el programa?), Joan Barril (Qwerty), Hasier Etxeberria (vuit anys parlant de llibres a EiTB, que TV3 en prengui nota) i el fill de Bertomeu Fiol en nom del poeta van tenir l’art de la brevetat, en cas contrari, aquest article que mai no serà guardonat amb un premi Atlàntida encara estaria per escriure’s.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

EL CLATELLOT PEDAGÒGIC

On acaba l’agressió física, sempre condemnable, i comença la pedagogia es preguntaven ahir els diputats de CiU, PP i PNV que van votar contra la de la supressió de la metàfora del clatellot patern per fer anar el fill al rengle? Sincerament no ho sé, aquest és un tema més empíric, és a dir, fonamentat en l’experiència, que argumental, basat en la raó. I la meva filla mai no em va donar l’oportunitat de comprovar-ho.
Vull dir, que jo no crec que s’hagi de clavar mai un bolet a un fill, però també dic que hi ha nens que són de bufetada, oi que m’entenen? I on és el paper dels pares. Amb els fills cal raonar sempre, és ben cert, però és que hi ha pares incapaços d’usar cap argument seriós i dialèctic. Vull dir, que de la mateixa manera que hi ha canalla abominable, també hi ha pares que potser es mereixerien un calbot.
O és que no han anat mai a un restaurant i han tingut un nen rebec a la taula del costat donant pel sac? On és el paper del legislador en aquest fil tan prim que separa l’ordre de la violència, el fill tossut i els pares ineptes?

Dit a El Món a RAC 1 del 21.12.07

18/12/07

L’AVORTAMENT CREMA

Quedi clar d’entrada que a cap dona no li fa la més mínima gràcia avortar. Vull dir que, en aquest debat arran dels presumptes avortaments il•legals, si a algú no es pot criminalitzar és a la dona. N’és la víctima, no la beneficiària. O és que hi ha algú tan poc humà que es pensa que avortar a les 34 setmanes es fa per pur plaer?
De la resta: metges, psicòlegs, infermeres i psiquiatres, la justícia dirà. I si pot ser que ho digui llei i sentit comú en ma, sense prejudicis de cap índole, ni falsament progressistes, ni atàvicament morals.
I després hi ha el govern de Zapatero i les pròximes eleccions. Ells si que tenen una bona papereta. El cas aquest ha esclatat en el pitjor moment possible; just quan s’estan redactant els programes electorals i tots els partits han de prendre postures sobre els temes que afecten la societat. El PSOE intentava passar-hi de puntetes i ambiguament perquè saben que l’avortament divideix la societat espanyola, però el president i candidat els ha demanat una major definició, que per ell s’ha de dir llei de terminis, com a altre s països europeus. Si aquesta és la via, ho veurem en campanya. Hi haurà pressió sobre el tema, no ho dubteu.

Dit a El Món a RAC 1 del 18.12.07

16/12/07

CRÒNIQUES DE L’ERA POP

Aquest país es va fer en quatre dies. Després morir Franco, Catalunya va viure una revolució cultural més important que el modernisme; una alenada contracultural tocatardana, una mena de ‘summer love’ local tenyit de primaveres llibertàries i tardors de Tenorio, a ritme d’aquell rock anomenat laietà, amb tebeos del Rollo enmascarado, Woodstocks a Canet, cinema underground de Bigas Luna i nits de porros i birres al Zeleste. Volant damunt d’aquella llum que encara enlluerna ara, la periodista Àngels Bronsoms traça al llibre ‘Animals de rock & roll’ (Proa), una visió lúcida i passional damunt un temps que ens va canviar a tots.
Vaig conèixer la Bronsoms a Catalunya Ràdio. Havien passat ja els dies gloriosos del Zeleste d’Argenteria, i la ‘movida madrileña’ semblava haver enfonsat en la misèria les llargues nits de música laietana a la Ribera. Del passat hippie a Formentera, els concerts al Price o els festivals Folk a la Ciutadella amb els grisos al clatell ja no en quedaven ni bons records. Catalunya era un titànic i amb el paquebot ens enfonsàvem tots els que no ens acabàvem de creure ni el canvi gloriós de González, ni el manà nacionalista d’en Pujol.
Amb el savi Jordi Beltran, l’Àngels presentava, amb total dignitat tenint en compte la situació, ‘Plàstics dràstics’, un programa musical que ja haurien volgut saber fer a Radio 3, que llavors era la modernitat progre-sociata superlativa. Descobria paisatges musicals que aviat es convertien en referents de la condició humana de l’època. Preguntant i escoltant, tenia la intuïció de que alguna cosa grossa havia passat al país mentre ella era un adolescent a la seva Girona natal i, fos el que fos, no estava disposada a deixar que es perdés per sempre o que restés en la perversa memòria del temps com un patrimoni exclusivament madrileny, per allò de la ‘movida’ i tal. Va continuar perseguit aquell somni de justícia històrica per programes de televisió i, encara temps després, a través dels micròfons de COM Ràdio. Uns anys abans l’Àngels havia burxat en la memòria intensa de Frisco i L.A., on havia après que els processos culturals no desapareixen, sinó que es transformen.
Ara, en un revolt del camí de la vida, la Bronsoms ha decidit donar forma a aquelles idees que van florir als setanta i esclatar als vuitanta, ha buscat els protagonistes, els ha fet parlar amb la vehemència necessària i els ha demanat una hipòtesi d’alt risc. Gay Mercader, Alaska, Àngel Casas, Antonio Miró, Berta Yebra, Carles Bosch, Diego Manrique, Ramoncín, Mariscal, Víctor Jou i una colla més dels que van protagonitzar aquells anys revolucionaris sense flors als cabells però amb força herba al cap, elaboren col·lectivament una tesi que, no per sabuda, resulta encara agosarada: va ser la Barcelona rebel, compromesa, festera i irreverent de finals dels seixanta i dels setanta, la de la narrativa llatinoamericana, del Zeleste, del Pau Riba, del Nazario, la cançó, la gauche divine i les manis de l’Assemblea de Catalunya, la que va forjar l’Espanya moderna i cosmopolita de la ‘movida’, el cine d’Almodovar, la moda gallega o el FIB de Benicàssim. El darrer episodi de la història més contemporània du un estigma que, ni l’Espanya rància ni l’oficialista, reconeixeran mai, el d’una colla d’animals de rock & roll, alguns dels quals l’Àngels Bronsoms ha tingut l’encert de tancar en un llibre, que no domar-los, això no.

Publicat a El Mundo de Catalunya

13/12/07

PORTADES CLÒNIQUES

Als negres del país no se’ls escapa una. Rebo un correu de Jordi Canal, el bibliotecari més negre de tots els que es fan i es desfan, on es pregunta si tots els llibres que parlen de l’hivern han de lluir la mateixa il·lustració a la portada. ‘Trampa en el hielo’, de Kitty Sewell, en edició de Círculo de Lectores i ‘Entre la promesa del verano y el frío del invierno’, de Leif G.W. Persson, publicat per Paidós tenen cobertes idèntiques. El millor del cas és que Grijalbo ja havia publicat el segon títol ara fa tres anys i no tenia pas la mateixa foto a la portada.
El nostre llibreter negre de capçalera, Paco Camarassa, també ens escriu per la mateixa qüestió; però ell va més enllà. El titular de Negra y criminal s’ofereix de franc per fer de consultor sobre portades coincidents a les editorials que precisin el seu servei abans de posar un llibre al mercat. La grandesa humana del llibreter no te límits, ell ho fa gratis, mentre que el dissenyador que, simplement, ‘homenatja’ a fons una portada ja existent, cobra. En aquest cas Camarasa ens convida a donar un simple cop d’ull a la portada de ‘Las ovejas y el pastor’ (Destino), el darrer llibre d’Andrea Camillieri (on no hi surt el comissari Montalbano), i a l’edició de Barataria dels textos sobre la màfia que havia escrit l’assassinat jutge Falcone. Ves per on tots dos tenen el mateix fragment de l’Anunciació d’Antonello da Messina. Li preguntaré si això és normal al doctor Gottfried Honnefelder, president de l’Associació d’Editors i Llibreters d’Alemanya, que serà guardonat amb un premi Atlàntida a la Labor Cultural al llarg de la Nit de l’edició que es farà dilluns a Barcelona. A veure que em recepta.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

CIMERA DE BALI

L’ultra liberalisme econòmic acabarà amb la cimera de Bali amb més acarnissament que no ho va fer amb la que Kioto. Si allà va ser Estats Units qui va matar la criatura abans que no nasqués, convertint l’acord en paper mullat, a Indonesia seran, a més del gegant americà, les noves potències capitalistes emergents, la India i la Xina sobretot, les que s’hi oposaran. Amb situacions així, l’ONU i Al Gore ja poden portar ous a vendre. Amb sort l’acord que en pot sortir avui serà un genèric de mínims i gràcies. Dic jo si val la pensa seguir fent reunions d’aquestes vist el pla.
Els pobres perquè volen ser rics, i els rics ho volen ser encara més; aquest és el principal problema que te la terra. Aquesta cobdícia no sap de fronteres, de llengües, de religions, ni races; és transversal. És el pecat global, podríem dir. Però per molt pecat mortal que sigui, ni la Santa Seu bada boca, no fos cas. O es que us penseu que si guanyen els demòcrates, o si Al Gore fos ara el president, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle als Estats Units es reduirà un 40 per cent tal i com proposa innocentment aquesta cimera més morta que viva?

Dit a El Món a RAC 1 del 14.12.07

PROTAGONISTA DEL ARTE CATALÁN DEL SIGLO XX


El pintor, dibujante y grabador catalán Josep Maria Guinovart, uno de los protagonistas del renacer de la pintura catalana duranta la segunda mitad del siglo XX junto a Antoni Tàpies, Joan Josep Tharratas o Joan Hernández Pijoan, falleció ayer en Barcelona a los 80 años de edad, según anunciaron fuentes del Hospital de Barcelona donde llevaba ingresado unos días debido a un infarto de miocardio. Con motivo de su ochenta aniversario, que celebró el pasado mes de marzo, el Museu d’Història de Catalunya acoge hasta el próximo mes de marzo la muestra ‘Cartells de Josep Guinovart’, cincuenta obras del artista y una entrevista inédita efectuada expresamente para la muestra. Además, buena parta de su obra puede verse en la Fundació Espai Guinovart de Agramunt (l’Urgell, Lleida), abierta en 1994, en la que hasta fin de año puede contemplarse la exposición de gravados ‘Josep Guinovart, terres i signes de mar’.
Nacido en Barcelona en 1927, ‘Guino’, como se le conocía en los ambientes artísticos, realizó sus estudios en la Llotja y en el Foment d'Arts Decoratives de Barcelona. A partir de una primera etapa de carácter figurativo, fue derivando hacia temática social (la época lo llevaba) a través deobras de gran formato en 1957 inició un proceso creativo que lo llevó a la abstracción con una utilización de elementos tridimensionales en su obra, la manipulación libre de la materia y la inclusión de elementos físicos en las obras. Durante los primeros años de su actividad realizó pinturas murales, decoraciones teatrales, carteles e ilustraciones.
En este proceso de madurez plástica coincidió con otros jóvenes pintores de su generación, hecho que supuso una auténtica revolución en el panorama artístico catalán de mitad del siglo XX. Ligado en un primer momento al grupo Dau al Set (en los años cincuenta), más tarde fue uno de los fundadores del grupo Tahull junto con Jaume Muxart, Antoni Tàpies y Joan Josep Tharrats, también fallecido recientemente). Casi todas las personalidades acogidas a esos grupos artísticos han llegado a representar individualmente la vanguardia pictórica catalana del siglo XX, uno de los marchamos culturales más prestigiosos del arte contemporáneo del país. Guinovart, Tàpies y Tharrats fueron la última generación de pintores que marchó a París a aprender (él lo hizo en 1952), un camino que habían abierto Rusiñol y Casas a finales del siglo XIX y que conectó para siempre a los artistas plásticos catalanes con el emergente mundo artístico parisino. Maduros y de vuelta a casa, y tras el arduo debate sobre conceptualismo de finales de los sesenta, cada uno fue capaz de proyectar su personalidad creativa de forma propia e original, lo que les valió a todos un enorme prestigio universal.
Además, como artistas supieron estar al nivel que les exigía la sociedad de su época. Comprometidos todos ellos con la oposición democrática al franquismo, participaron activamente en mil y una actividades cívicas, donando algunas de sus obras tanto para fines culturales haciendo de mecenas, como para recoger fondos con los que pagar alguna multa o la fianza de algún político de la clandestinidad procesado por la dictadura. Eso les permitió ser reconocidos tanto en el plano cívico y político como en el cultural y artístico.
En 1982 le fue concedido el premio nacional de artes plásticas del Ministerio de Cultura, i en 1990 el premi nacional d’arts plàstiques de la Generalitat. Además, y ese era su galardón más preciado, en el año 2003 el ayuntamiento de Agramunt le nombró hijo adoptivo.
Hoy, los jóvenes estudiantes de la escuela Josep Guinovart de Castelldefels (Baix Llobregat), sabrán que su centro educativo pertenece a un nombre universal, porqué desaparecido el personaje, la dimensión de su obra crece sin límites.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

9/12/07

UN MUSEU PEL FINAL D’UN LITIGI

Amb La inauguració del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, les institucions implicades en el patrimoni artístic lleidatà han saldat el deute històric amb aquelles comarques. A més, la potència del nou equipament ha de ser la clau de volta per tancar definitivament el litigi per les famoses 113 peces artístiques que el bisbat de Barbastre i el govern aragonès reclamen com a seves. Una altra cosa serà el que digui la justícia, eclesiàstica i civil.
Fins 1988 el cas que les administracions feien al patrimoni artístic lleidatà era nul, i el museu diocesà fundat l’any 1893 pel bisbe Josep Messeguer anava esllanguint. Va ser després de l’enorme èxit d’una gran exposició que recollia part del catàleg, que la Generalitat, la Diputació, la Peria, el Bisbat i el Consell Comarcal, van decidir seure a dissenyar un projecte que finalment es va inaugurar el darrer dia de novembre. Però el ressò de la mostra va arribar a l’Aragó, que va aprofitar la catalogació del patrimoni per fer una llista amb el que consideraven obres de la seva propietat. Deu anys després el Museu està inaugurat, el públic hi està anant en quantitat, i el litigi de les peces que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama com a seves està tant encallat com llavors.
A Lleida hi ha molta gent que coincideix a dir que el procés s’hauria resolt ja si les institucions catalanes se l’haguessin pres seriosament des del principi. Però amb una evident miopia van pensar allò que diu la Trinca que ‘el seu regne no és d’aquest món’ i les coses s’han anat podrint fins arribar ara.
Amb 7000 metres quadrats, un pressupost de 18 milions d’euros i una ubicació perfecta, formant un eix cultural amb la Biblioteca i l’Arxiu, l’edifici de l’arquitecte Joan Rodon se situa en terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep i integra l'església de l’antic convent transformada un dels eixos de l'exposició. Els fons del museu estan formats per diferents les col.leccions d'art sacre procedent del Museu Diocesà, l'arqueològica, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Tresor de la Catedral de Lleida, i altres fons d'institucions públiques i privades. No hi ha millor equipament ni discurs museogràfic per acollir les famoses 113 peces en litigi (de les quals el museu en mosta una vintena). Després de la declaració, fa uns anys, de be patrimonial de les peces, aquesta ha estat la maniobra política definitiva per fer que es quedin a Catalunya, per bé que compartides simbòlicament amb l’Aragó, segons que diu el conseller Tresserras.
El president aragonès, Marcelino Iglesias, sosté que el bisbat de Lleida hauria d’acomplir les sentències que l’obliguen a tornar les obres, però és que no hi ha cap sentència, tot es redueix a una colla d’interlocucions emeses per diferents estaments administratius de la Santa Seu. La sentència serà la que dicti el tribunal de la Rota. Si aquest falla contra els interessos de Catalunya la Generalitat pot portar el cas a la via civil. El dietari del bisbe Messeguer on es detallen totes les compres sembla que hauria de ser un document suficient perquè els tribunals donin la raó al govern català, però la veritable raó científica i cultural que diu que aquetes peces s’han de quedar a Catalunya la diu el museu inaugurat a Lleida. A partir d’aquí Saragossa i Barcelona, Barbastre i Lleida, que busquin la formula de l’acord polític que calgui i que acabin d’una vegada amb aquest espectacle lamentable.

Publicat a El Mundo de Catalunya

7/12/07

EL ESCRITOR QUE ENSENYÓ A LEER A VÀRIAS GENERACIONES


Ayer falleció en Barcelona a la edad de 79 años víctima de un aneurisma de aorta Sebastià Sorríbas, autor de uno de las novelas más leídas de la literatura catalana de todos los tiempos y que más ha influido entre los lectores; ‘El zoo d’en Pitus’.
Publicada por vez primera hace cuarenta y un años, ‘El zoo...’ fue, junto a la novela ‘La casa sota la sorrra’, de Joaquim Carbó i la revista infantil Cavall Fort’, uno de los motores de la recuperación del gusto por leer en catalán entre un público joven, en especial los hijos del ‘baby boom’ de los sesenta, que cuatro décadas atrás no disponía de ningún instrumento moderno que les hiciera atractiva la lectura.
A pesar del tiempo pasado y de lo mucho que ha cambiado la sociedad catalana, hoy, con más de treinta ediciones y trescientos mil ejemplares, la historia de un grupo de chavales de barrio que se las ingenian para hacer un zoológico en un solar abandonado a fin de recoger dinero para que el más pequeño del grupo pueda ser operado por un famoso médico sueco, sigue cautivando a las nuevas hornadas de jóvenes lectores por su ingenua sinceridad, amenidad, peculiar sentido de la aventura en un entorno urbano y, en especial, por la ternura de todos los personajes. Los, que como su editora actual Lara Toro, le conocieron bien, destacan entre los rasgos más acusados de su personalidad un carácter muy entrañable, precisamente una de las características esenciales de casi todos sus personajes literarios. Con estos ingredientes, ‘El zoo d’en Pitus’ ha llegado a ser el tercer libro más vendido de la historia de la edición en catalán por un autor del país, tan solo por detrás de ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda, y ‘El Mecanoscrit del segon origen’, de Manuel de Pedroso.
Premiado con el Folch i Torres de literatura infantil y el de la Crítica Serra d’Or entre otros y poseedor de la Creu de Sant Jordi desde el pasado año, cuando fue agasajado en todo el país por los primeros cuarenta años de ‘El zoo...’, Sebastià Sorríbas había publicado otros títulos de éxito como ‘Festival al barri d’en Pitus’, 'Viatge al País dels Lacets' (La Galera, 1969), 'Els astronautes del Mussol' (La Glaera, 1972), 'La cinquena gràcia de Collpelat' (La Galera, 1983), 'La Marina a Vilafruns' (Teide, 1987), 'La Clara' (La Galera, 2004), 'Què serà la Maria quan sigui gran?' (La Galera, 2005), y 'Amb X de Xino’, su última novela que situó en el barrio del Raval barcelonés donde había nacido.
Debe ser difícil hallar un hogar catalán que no tenga un ejemplar de la célebre novela de Sorbías, ilustrada por la popular dibujante Pilarin Bayés. Después que más de 15.000 chavales participaron el pasado año en los homenajes al autor, es muy probable que hoy su desaparición sea motivo de conversación en las aulas. Ni toda la ternura del grupo de amigos de Pitus podrán acallar la tristeza de miles de niños, y no tan niños, que empiezan o empezaron a formarse como lectores con las páginas que escribió Sebastià Sorribas.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

LA IMMUNITAT ÉS IMPOSSIBLE

Ni aplicant tots els protocols amb el màxim rigor possible, ni controlant tots els controladors, ni esterilitzant cada molècula de matèria, en un hospital tan desproporcionat com la Vall d’Herbon garantir la immunitat és impossible, i el risc de contagi d’hepatitis o de grip hi serà sempre.
El que ha passat als tres nens contagiats d’hepatitis C és responsabilitat de Salut, evidentment, però ni això fa culpable a ningú de res, ni crec que cap directiu del Departament defugi la responsabilitat, perquè va amb la feina per bé que s’intenti fer.
El problema és de fons, el problema rau en megahospitals com la Vall d’Herbon, Bellvitge o el Piramidón de Madrid. El gegantisme sanitari és igual a massificació, riscos i oblits, cosa que s’acaba traduint un dia o altre en errades i crisis. I el mateix pot ser per un contagi involuntari que per l’incendi d’un transformador.
No pretenc diluir responsabilitats, els monstres un dia es desmanen i això no vol dir que tot el sistema sigui un caos.
Si voleu el caos aneu a un hospital públic britànic, nordamericà o rus i ja direu.

Dit a El Món a RAC 1 del 07.12.07

LLIBRES DE LA XINA

M’arriba ‘Héroes’, un relat de Toni de la Torre editat per Ara llibres a la col•lecció Now. Aquest segell no es dedicarà exclusivament a publicar títols en castellà (ja ha publicat, ‘Me voy’, de Pepe Rubianes entre d’altres), sinó que serà la marca internacional de la casa. Què vol dir internacional? Vol dir, per exemple, que ben aviat sortiran els primers títols en xinès, que seran editats des de l’oficina que Critèria, l’empresa mare, te en aquell país. L’Ernest Folch, director d’Ara, fa honor a la tradició familiar i darrerament no para de fer viatges preparant el seu desembarcament en aquell país. De moment seran títols de divulgació universitària, després, ja veurem. Es podran trobar llibres de Now als basars xinesos?
Més idees d’Ara, un llibre pensat per convertir-se en bes-seller de l’amic invisible (sic!) i de l’Audiència Nacional: ‘El rei se’n va a cagar’, un recull de raonaments que justifiquen el ‘desapego’ que molts catalans tenen per la corona. Un tast: ‘Perquè es pren massa al peu de la lletra allò de “viure a cos de rei”.
Dimarts la llibreria ‘Negra y criminal’ va festejar els seus primers cinc anys de vida. Llavors potser eren pocs els que apostaven per una llibreria especialitzada en gènere negre i situada a la Barceloneta, absolutament fora del circuit comercial. Avui, la casa d’en Paco Camarasa i la Montse és l’admiració del gremi i l’ànima i motor de nombroses iniciatives de difusió del gènere policíac arreu del país a més de les jornades ‘Bcnegra’, que es faran de nou entre el 4 i el 9 de febrer. I així li ho va reconèixer el programa ‘Qwerty’, de BTV, donant-li el guardó a la millor llibreria de l’any. Felicitats a ells i a tots els lectors.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

4/12/07

CORREU-E A L'ANTONI BASSAS

Benvolgut Antoni,
he llegit les declaracions de Joan Ferran a El Periódico i, simplement, estic perplex de com un representant de la voluntat popular pot arribar a ser tant indocumentat respecte el que són els mitajns de comunicació, irresponsable per la manera com promou el desprestigi dels exitosos mitjans de comunicació públics de Catalunya i incendiari per faltar sistemàticament al respecte a les treballadores i treballadors de la encara CCRTV i als mateixos oients.
Com un més dels milers que t'escoltem cada matí, no sóc res més, vull expresar-te el meu suport personal, professional i ciutadà i encoratjar-te a mantenir la línia editorial que has confegit al llarg de tots aquesta anys d'excel·lent i reconeguda feina al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio (i amb això no vull dir que sempre hi estigui d'acord, només reclamo que exerceixis la teva irrenunciable llibertat).
Salut, molta sort i un bon 2008 per a tu i els teus.

rafael vallbona

Enviat el 04.12.07 al realitzador de El matí de Catalunya Ràdio

2/12/07

ELS VELLS LLIBRETERS NO MOREN MAI

Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.

Publicat a El Mundo de Catalunya

30/11/07

CIRCULAR A VUITANTA

No tinc tan clar que circular a 80 redueixi les congestions de trànsit, eviti que 1200 persones morin cada any per afeccions cardiorespiratòries i que es redueixin els accidents en un 50 per cent; que m’ho demostrin.
El que se és que, a la Ronda de Dalt, a l’alçada de Canyellas, on s’ha de reduir la velocitat a 60, hi ha tothora embús; això si que ho se. També se que a les freeways de Los Angeles no es pot passar de 55 milles, uns 88 quilòmetres, i estan col·lapsades tot el sant dia, l’atmosfera és irrespirable i l’índex de morts per malalties pulmonars és molt més alta que a Barstow, al desert de Mojave, on els cotxes passen rabents a tota velocitat.
Vull dir que relacionar mesures puntuals amb circumstàncies tant complexes va molt més enllà de l’estratègia política o l’alquímia electoral per entrar en el terreny de la pura especulació administrativa.
Probablement seria una mesura més realista garantir la circulació a 80 quilòmetres a la B-23 i a la C-32 en hora punta, seria més lògic i sostenible. Com? Garantint un bon transport públic, hi hauria menys cotxes a la carretera.
Però, ai que he posat el nit a la nafra!

Dit a El Món a RAC 1 del 30.11.07

DESERTITZACIÓ DELS PREMIS

Dos dels premis grossos que concedeix el Grup 62 han quedat deserts en poques setmanes. Dimarts el jurat del Documenta, que edita Empúries, format pels autors de la casa Pau Vidal i Dolors Miquel, l’editora Eugènia Broggi, en Josep Cots de la llibreria que dona nom al premi, i el crític Jordi Llavina va decidir que, tot i que hi havia dos treballs que estaven bé, no era prou per a concedir-los el guardó; total, premi desert per cinquena vegada. Fa unes setmanes el Prudenci Bertrana de Girona, que edita Columna, també va ser declarat desert, per setena vegada, just en arribar al seu quarantè aniversari, renoi quina celebració! Al jurat no hi havia cap representant de l’editorial i un autor de la casa, l’Emili Teixidor.
Per les editorials un premi és una bona estratègia de màrqueting; llavors, deixar-lo desert és un fracàs, potser literari, però sobretot comercial. Algú s’imagina el jurat del Planeta declarant-lo desert? Es poden admetre rebequeries com les d’en Marsé, però deixar que un jurat desmunti el millor argument de vendes que te qualsevol llibre editat en castellà, no. És Planeta qui es juga els diners, no el jurat (que tanmateix cobra), vull dir que empresarialment és ben legítim exigir un guanyador i que, a més, sigui el que l’editor vol. Llavors, per què no ho esta fent 62, que també és Planeta? Si volen premis químicament purs que facin un jurat de lectors anònims i es doni el guardó a una obra ja publicada. Per als altres, que fan anar el negoci, que dissenyin un pla de màrqueting que, respectant una certa qualitat, garanteixi un producte venedor; com fan totes les literatures del món, i no per això són millors ni pitjors, no ens acomplexem ara.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

25/11/07

LES ESTACIONS DEL LLIBRE

Arribat a la tercera edició, el Saló del llibre que es fa a Montjuïc fins avui encara no ha trobat l’encaix necessari per consolidar-se, i no està clar que ho pugui aconseguir a curt termini. La vocació de crear un nou pol d’atracció del públic cap al llibre és d’allò més benemèrit, és clar, però vist l’aspecte que presenta el pavelló firal, o aquesta no és la millor fórmula o els editors no estan prou interessats en el tema.
La potent indústria editorial catalana te els peus de fang en la difusió i comercialització. Centrar la major part de les vendes en el dia de Sant Jordi i les dates de Nadal és un risc excessiu que la crisi que pateixen moltes petites llibreries encara fa augmentar. Si el sector del llibre de text ha aconseguit trencar la dinàmica única de vendes del principi de curs amb els quaderns d’exercicis per a les vacances, la resta del gremi ha de fer mans i mànigues per ‘desestacioinalitzar’, en paraules del propi conseller Tresserras a la inauguració del Saló, el consum de llibres. Ara bé, la fórmula d’un gran Saló (que després ni ho és tant ni te tant d’interès) a la fira de mostres és la manera?
Quan va néixer, la Setmana del Llibre en Català acomplia els seus objectius: que el llibre sortís a l’encontre del lector. Això passava perquè es feia al vestíbul de l’estació de Sants, un dels llocs amb més trànsit de Barcelona (sic). Quan es va traslladar a la de França va esllanguir, i a les Drassanes va morir d’inanició; allò no tenia ni cap ni peus. Ara, a la carpa de la plaça de Catalunya, ha tornat a néixer, torna a sortir a buscar el lector. A qui busca un saló desangelat i trist al parc de Montjuïc? Per què hi ha editorials que, veien l’estand, sembla que hi siguin per força? I perquè a Barcelona, sempre a Barcelona, que ja és on hi ha les grans llibreries?
A Itàlia no hi ha cap de setmana que no hi hagi una fira del llibre en alguna ciutat. Fa quinze dies a Siena i Bresccia, La setmana passada a Pisa, la vinent la gran fira nadalenca de Roma. Són fires comercials on els petits editors tenen totes les facilitats per a anar-hi i tenir un protagonisme que difícilment poden tenir a les llibreries Feltrinelli, Rizzoli o Mondadori. Els petits surten a buscar el públic a ciutats petites i el públic els coneix i compra, heus aquí una funció clara d’aquestes fires que s’esquitxen amb presentacions i actes de tota mena.
El potent gremi d’editors potser no està per aquestes menudalles, però i si l’Associació d’Editors en llengua Catalana (que aplega editorials més petites) fes el mateix a quantes més ciutats cap o mercat de comarca millor, algunes molt mal abastides comercialment? Això ho fa l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques amb el que en diu ‘Supermercat de revistes en català’ i ha funcionat prou bé.
Salons com el del Còmic o el del Manga s’han consolidat amb els anys (i ja ha costat) perquè són únics al país, perquè reuneixen tota l’oferta del sector que no es pot trobar a cap altre comerç i perquè només es fan un cop l’any. Pretendre fusionar-los amb el Saló del llibre i fer una gran i única fira editorial, tal i com va suggerir el president del gremi Antoni Comas, serà abocar-los al desastre i, a més, no salvar tampoc el glaçat Saló que es fa fins aquesta tarda a Montjuïc. El llibre pot tenir moltes estacions, però abans de pretendre volar amb alta velocitat cal cuidar la xarxa de rodalies.

Publicat a El Mundo de Catalunya

24/11/07

PACO CANDEL, PIONERO DE LA INTEGRACIÓN DE LOS INMIGRANTES

El escritor Paco Candel (Casas Altas 1925) murió la madrugada de ayer en Barcelona a los 82 años tras una larga enfermedad que le mantuvo postrado durante un año. La capilla ardiente estará instalada hasta media mañana de hoy en el Palau de la Generalitat, tras lo cual se celebraran las honras fúnebres en la parroquia de Nostra Senyora del Port, en el barrio barcelonés de la Zona Franca, donde vivió la mayor parte de su vida.
Candel llegó a Barcelona con apenas un año, cuando su familia emigró a Catalunya desde Casas Altas, un pequeño pueblo del Rincón de Ademúz (Valencia). El primer hogar en la ciudad donde sus padres esperaban hallar un futuro más digno para sus hijos fue el barrio de barracas de can Valero, en la ladera de la montaña de Montjuïc y donde hoy se ubican diversas instalaciones construidas para los JJ OO del 92. En aquella primera vivencia barcelonesa el joven escritor centró uno de sus primeros y ya aclamados libros, ‘Donde la ciudad cambia de nombre’ (1957). Por aquel entonces el compromiso del escritor con la inmigración, de la que él mismo procedía, ya había echado raíces tanto en su ideología com en su estilo literario. Los años de escuela durante la República y la posterior experiencia de la Guerra Civil, que narró en ‘Han matado un hombre, han roto un paisaje' o ‘Historia de una parroquia’, habían moldeado en él un carácter solidario, agnóstico aunque muy respetuoso con los creyentes, profundamente de izquierdas y de una humildad y una discreción exquisitas; una personalidad de una generosidad que siempre fue alabada por todos los que le trataron.
Cuando a principios de los sesenta el editor y después primer ‘conseller’ de cultura de la Generalitat, Max Chaner, le sugirió que relatara la experiencia y vivencias de la emigración que estaba llegando en masa a Barcelona y su área metropolitana procedente de todos los rincones de una España aún depauperada, Paco Candel no dudó en construir una narración que iba más allá de la simple descripción, para plantear un proyecto de integración y convivencia que fundara las bases de la nueva Catalunya que estaban construyendo tanto los nacidos aquí como los que habían llegado; así escribió su obra más popular, ‘Els altres catalans’ (los otros catalanes), un trabajo central en el proceso de transformación de la sociedad catalana y del país entero. Fue por aquel entonces cuando el ex presidente Pujol conoció a Candel y, según confiesa él mismo, se imbuyó de las tesis de su libro para definir su proyecto político de un nacionalismo integrador que declaraba catalanes ‘a todos los que viven y trabajan en Catalunya’. Poco proclive a méritos y reconocimientos, el escritor confesó hace un tiempo que, el día del año 1993 que le llamó Pujol para pedirle que aceptara la medalla de oro de la Generalitat (la máxima distinción del gobierno catalán) sintió una gran emoción y no lo dudó ni un momento.
Paco Candel publicó a lo largo de su vida decenas de libros como 'Un charnego en el Senado', 'Candel contra Candel', 'Los otros catalanes veinte años después', 'La nueva pobreza' o 'Crónica informal, sentimental e incompleta', pero ninguno tuvo la difusión ni la influencia politica y social de ‘Els altres catalans’. Si la lucha por la integración primero, y después el reconocmimiento del papel que la immigración tuvo en la construcción de Catalunya, fue el eje de su trabajo durante años tanto en libros como en colaboraciones periodísticas, Paco Candel mantuvo y prolongó este compriommiso a lo largo de toda su vida, y hoy ya incluso más allá, en el año 2005 con el nacimiento de la Fundación Paco Candel , que promueve estudios sobre la cuestión migratoria e impulsa herramientas para la inclusión de las personas inmigradas.
La lucha es la misma, pero cada tiempo tiene nuevas fórmas de llevarla a cabo. En los sesenta y setenta era la lucha antifranquista, de la que Candel participó al lado del PSUC, y con la llegada de la democrácia fue elegido senador por Barcelona en junio de 1977 dentro de la mayoritaria coalición Entesa dels Catalans. También fue concejal del ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat, la segunda ciudad de Catalunya. A pesar de retirarse de la política ‘hastiado’ según decía él mismo, hasta los últimos días de actividad pública colaboró con Iniciativa per Catalunya (ICV)
En su faceta de cronista periodístico, durante el franquismo Candel colaboró en numerosos medios de comunicación como 'Tele/Expres', 'El Correo Catalán', 'Serra d'Or', 'Destino y Canigó', y muerto Franco para 'El Periódico de Catalunya' y 'Avui'. También mantuvo una colaboración durante unas temporadas en el programa radiofócino más escihcado en catalunya, els ‘Matí de Catalunya ràdio’, de Antoni Bassas.
Candel nació pobre y vivió en la pobreza de la mayoría de gente, ‘la de piso en propiedad y libreta de ahorro’, según había escrito él mismo. Lo que si consiguió fue la dignidad de pasar de ser un inmigrante a un ciudadano. Y en ayudar a otros a conseguir lo mismo a través de la integración, este catalán de profundo sentimiento quemó su vida.

Publicat a el Mundo del Siglo XXI

23/11/07

L’ÈXIT DE LA DISCRECIÓ

El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, te la virtut de ser una persona discreta. Per això resulta idoni per dur a terme l’encàrrec, poc vistós però imprescindible, de transformar la I.LL.C. per adequar-la a la nova distribució de competències que es derivi de la creació del Consell de les Arts. Amb cura i sigil l’Oriol està treballant amb els diversos estaments representats als orgues de govern de la Institució i, allò que feia un temps semblava que aixecaria unes butllofes de la mida de l’Alcover-Moll, pot acabar lliscant suau com un bon sonet. Redefinir el model de manera assossegada sembla que és la idea en que tothom hi està entrant, i a través de la qual és d’esperar que s’aconsegueixi regular el protagonisme que durant anys han tingut algunes entitats d’escriptors en l’avenir i els pressupostos de la I.LL.C.
Quan tingui això encarrilat haurà d’activar uns contactes encara pendents amb CEDRO, i què l’entitat reguladora dels drets de reprografia accepti el Pen club com a membre com ho són la Associación Colegial de Escritores o l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana. Això requerirà molta més discreció i assossegament, perquè hi ha molts diners en joc.
També amb discreció, Salamandra va apostar per Philipe Claudel i les seves ‘Ànimes grises’ (Renaudot 2003, i finalista del Llibreter) i no en poden estar més satisfets. Llàstima que aquí no s’hagi vist la peli. Ara Claudel ha guanyat el Goncourt des Lyceens amb ‘Le rapport de Brodeck’, que també publicaran ells la tardor vinent i que anteriorment ja va guanyar un altre excel·lent autor del seu catàleg, Laurent Gaudé per ‘El legado del rey Tsongor’. La discreció porta a l’èxit.

Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya

22/11/07

KU KLUX KLAN

A més d’estar preocupat per la presència pública d’un nazi tant sonat com David Duke a Barcelona, el que més em fa pujar la mosca al nas és que la fiscalia es prengués tant urgentment la facècia dels dibuixants de el jueves sobre la reial família, i no hagi actuat d’ofici al respecte de la conferència que l’ex líder del Ku Klux Klan i actual senador republicà farà dissabte a la ciutat. O es que em volen fer creure que és molt més greu un acte de llibertat d’expressió que un d’apologia del racisme?
La provocació ha estat orquestrada de manera genial, i a alguns destacats pro sionistes del país no els ha quedat més remei que picar i denunciar-ho Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per si de cas el fiscal estava mirant cap a una altra banda, que ja els passa això segons com. Tot s’ha muntat al voltant de la llibreria nazi Europa, al cor de Gràcia, un local del qual se n’ha demanat el tancament repetidament sense èxit, una altra provocació, aquest cop als joves anti sistema que dissabte tenen una nova oportunitat demuntar un camp de batalla amb els mossos i de deixar els nazis com autèntics cavallers de l’ordre.
I quan dos es barallen, el que rep és en Saura, que novament te totes les de perdre.

Dit a El Món a RAC 1 del 21.11.07

19/11/07

MOTORISTES PER TERRA

Si s’ha duplicat en un any el nombre de motoristes morts és perquè hi ha més gent que va en moto. Dit aquest sil·logisme, podem afegir que les carreteres no es fan pensant en les motos sinó contra les motos (ratlles lliscants, guard-rails, contraperalts), que en general els poderosos cotxes respecten poc als febles motoristes (mireu el reguitzell d’insults de molts comentaris a aquesta noticia als diaris digitals), que hi ha massa motorista que corre més del compte i que molts porten una moto més potent del que saben conduir.
Que fer, doncs? Lògic: fer carreteres aptes per a tothom, dificultar l’accés a motos de gran cilindrada sense experiència (just al revés del que s’ha fet amb la normativa sobre les 125) i educar molt més els conductors, els de moto i els de cotxe. Es farà tot això? No, perquè val diners, temps i incomodarà els fabricants; tres coses que mai no faran els polítics, els surt més a barat culpar els altres, els dèbils, els de les motos; total, mig món ja els te per brètols, no ve d’aquí.
Ah, fa trenta un anys que porto moto, sempre, cada dia, estiu i hivern.

Dit a El Món a RAC 1 del 20.11.07

18/11/07

GREGORIO LÓPEZ RAIMUNDO, LEYENDA DEL COMUNISMO


Gregorio López Raimundo, (Tauste 1914), falleció ayer en Barcelona a la edad de 93 años. Ex secretario general y presidente del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fue militante de esta organización durante 60 años, en los que le tocó vivir desde el protagonismo político todos los avatares de la historia contemporánea del país, a los cuales siempre se enfrentó desde una coherencia ideológica de esas que hace bastantes años que no se llevan.
Cuando Raimon escribió ‘T’he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs la bondat a la cara, no et trobes sol, company no et trobes sol’ (te he conocido siempre como ahora, cabellos blancos, la bondad en la cara, no estás solo, compañero, no estás solo), Gregorio López Raimundo ya había superado la etapa de dirigente del PSUC, aún siéndolo, e incluso la de referente del comunismo en Catalunya; era mito y leyenda viva de la cultura política y la historia del país, una circunstancia de la que muy pocos pueden alardear. Y, a pesar de ello, siempre mantuvo una sonrisa calma, la bondad dibujada en su rostro, que, a pesar de la dureza de muchas situaciones que le tocaron vivir en el exilio, la clandestinidad y la transición, le granjearon el respeto y la admiración de compañeros y adversarios. La popular canción de Raimon, además de homenaje en vida al dirigente, fue también símbolo de reconocimiento a muchos, la mayoría anónimos a la fuerza, que también vieron platear sus sienes luchando por la libertad y la democracia desde la coherencia de sus ideas, pero anteponiendo a estas el bien común del país.
Si Gregorio López Raimundo, sastre de profesión en su Aragón natal, no hubiera sido así, la transición habría acabado con él, o quizás él habría acabado con el PSUC que entonces dirigía. Pero supo entender, sin abdicar del análisis de la realidad visto desde el marxismo, que la ruptura soñada era una situación imposible en la coyuntura de una España que había visto morir al dictador de viejo y en la cama, y que quería liberarse del pesado lastre de décadas de atraso de todo tipo para situarse en la órbita de la modernidad que avanzaba imparable. Así, no dudó ni un segundo de felicitarse y felicitar al país públicamente por la legalización del PSUC en mayo de 1977 y de abonar las tesis eurocomunistas de Santiago Carrillo desde el escaño en el Congreso de los Diputados que obtuvo en 1977 y 1979.
Quizás a muchos aquella transición les supo a renuncia, pero no todos habrían sufrido en su propia carne, y en la de sus allegados, la dictadura como López Raimundo, con lo que su actitud de aceptar participar en el pacto de estado ofrecido por Suárez y el resto de gestores del cambio político sin renunciar un ápice a su planteamiento ideológico, fue una de las claves para que la izquierda aceptara masivamente la apuesta del modelo democrático que se estaba diseñando.
Gregorio López Raimundo se había afiliado a las Juventudes Socialistas en 1934. Al estallar la guerra civil participó en la fundación de las Juventudes Socialistas Unificadas y, ya desde el primer momento, se afilió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durante la guerra fue comisario político en el frente de Aragón, y marchó al exilio al terminar la contienda. En 1947 se estableció clandestinamente en Catalunya para reactivar el PSUC, pero fue detenido y encarcelado en 1951 y expulsado del país en 1954, estableciéndose en París. Dos años después fue elegido máximo responsable de la organización del PSUC en el interior y, en 1965, secretario general. ‘Como cualquier crío asiste a las reuniones familiares en el comedor de casa, en el de la nuestra asistí desde muy pequeño a las reuniones de la ejecutiva del PSUC’, me comentó un día respecto a su infancia en un suburbio metropolitano parisino el escritor Sergi Pámies, uno de los hijos de López Raimundo y su compañera, la también escritora y asimismo dirigente comunista Teresa Pàmies.
Tras el regreso, la legalización y sus tareas de diputado en las dos primeras legislaturas, el Quinto Congreso del PSUC, en 1981, pareció que sería su tumba política. En un país sacudido por el golpe de estado de Tejero y un mundo convulso por el atentado de Alí Agca contra el Papa, el golpe de estado del general Jaruzelsky en Polonia, las masacres auspiciadas por los EE UU en el Salvador, el conflicto Iran-Iraq o la muerte de Bob Marley, los partidos comunistas de la Europa occidental se habían de enfrentar a los retos de una nueva era para los cuales no siempre estaban preparados en tanto que organizaciones de vanguardia como pretendían seguir siendo. Las corrientes leninista y prosoviética se impusieron al eurocomunismo oficialista en el PSUC y Gregorio López Raimundo fue relegado de la secretaría general. Ante lo que parecía una oleada conservadora internacional capitaneada por el presidente norteamericano Ronald Reagan, los comunistas catalanes optaron por radicalizar su mensaje. Fue una opción. Però ese mismo año IBM comercializaba el primer ordenador personal y el Madrid de la modernidad comenzaba a hervir hasta estallar en la célebre ‘Movida’. Los tiempos estaban cambiando, como había dicho Bob Dylan, y el Sexto Congreso del PSUC, en 1982, decidió expulsar a prosoviéticos y leninistas, volver a las tesis eurocomunistas y reintegrar en su cargo a López Raimundo.
Pero el mal estaba hecho, y las divergencias en las filas comunistas terminaron con un descalabro electoral tanto del PCE como del PSUC del que nunca jamás se recuperaron. Los comunistas ya nunca serían la vanguardia de la sociedad de fin de milenio porqué habían sido incapaces de entender por donde iba cuando era más necesario. Santiago Carrillo dimitió tras la debacle, Gregorio López Raimundo permaneció en sus cargos hasta 1985, cuando se retiró definitivamente de la política con el desánimo de ver como el partido que había contribuido a fundar y a hacerlo hegemónico entre las fuerzas de izquierda, se debatía entre la confusión ideológica y estratégica y unos pírricos resultados electorales.
Dos años después se creó Iniciativa per Catalunya (ICV) como federación de partidos que, superando diferencias ideológicas, apostó por la unidad estratégica. El PSUC, Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra y Partit dels Comunistes de Catalunya impulsaron un proyecto que, con muchos altibajos, acuñó el termino ecosocialista para explicar a la ciudadanía el proyecto de la izquierda moderna heredera del análisis marxista de la realidad. Incómodo con estas propuestas, tras los debates del noveno congreso del PSUC, Gregorio López Raimundo prefirió dejar el partido y refugiar su inquebrantable coherencia ideológica en el PSUC viu (PSUC vivo), integrado en Esquerra Unida i Alternativa (EuiA), socios de coalición de ICV, del que, con la bondad siempre en la cara, fue presidente hasta su muerte.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

LA MILLOR LITERATURA CATALANA

Gairebé la meitat dels llibres per a infants i joves que s’editen a Catalunya són en català (2.200 de 5.184). Això suposa que una quarta part del volum de negoci d’aquest sector ve de les publicacions en català. Els darrers quatre anys la facturació del llibre infantil ha suposat el 29’5% del total contra el 6’80% de la literatura per a adults. Hi ha grans grups editorials quina divisió de llibre infantil és als llocs capdavanters del volum de facturació de tot el grup. Els autors dedicats al gènere són dels més traduïts. Incomprensiblement, però, el llibre infantil i juvenil va rebre un tracte marginal per part de l’Institut Ramon Llull a la fira de Frankfurt.
Aquestes dades les han fet públiques aquesta setmana el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT), que dijous va commemorar els seus primers 25 anys amb una festa on va premiar a protagonistes d’aquest quart de segle de feina per la difusió de la literatura. En aquests anys les publicacions infantils i juvenils han augmentat un 7%, i els títols en català ha crescut espectacularment.
La literatura infantil i juvenil és una eina clau per la incorporació de nous lectors. La feina dels mestres i la planificació educativa tenen en l’ampli catàleg d’aquestes publicacions un terreny suficient per a trobar el llibre que més plagui a uns joves sovint poc predisposats en favor de la lectura per motius sabuts. És cert que hi ha crítics circumspectes que es queixen del to suposadament lleuger d’alguns llibres; però la competència de les noves tecnologies i el llenguatge modern (és a dir la interpretació de la realitat) que aquestes confegeixen, han fet capgirat la manera d’escriure relats per a nois i noies. La sinergia amb els nous temps digitals i audiovisuals de la literatura infantil i juvenil és una de les principals claus d’èxit i un dels millors arguments per a tenir esperances en que, una bona colla dels joves que s’inicien a la lectura amb aquests relats, esdevindran amb el pas dels anys un bons i crítics lectors adults. I si no com es poden formar nous lectors avui; algú te una idea millor?
Fa quaranta i alguns anys la incorporació dels joves a la lectura en català era molt difícil per la falta de publicacions adequades. Els Massagran heretats dels pares eren una de les poques fonts per acostar-s’hi, i no tothom en tenia o li resultaven atractius en una societat que començava a canviar. L’esforç pioner d’Albert Jané (Cavall Fort), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), o Quim Carbó (La Casa sota la sorra), han estat cabdals en la conformació de vàries generacions de lectors; vull dir que no es pot negar al gènere el seu paper en la represa cultural i lingüística.
Avui les Tres Bessones venen a tot el món, però abans ja hi havia gent com la Carme Solé Vendrell que havien col·locat els seus relats il·lustrats a molts països, sense suport institucional a més.
Per què, doncs, la literatira infantil i juvenil és tant opaca. No és només que el Llull ‘passés’ d’ella a Frankfurt, és que mai no surten a les llistes de llibres més venuts dels diaris (curiosament si que hi surt en Harry Potter) i els mitjans de comunicació a penes els destinen espai (llevat de per Nadal, en que els tracten com un vulgar objecte de regal). És clar que, si preguntes a molts autors, et diuen que, mentre institucions i mitjans de comunicació els obliden, ells van venent i escrivint. Ja és això.

Publicat a El Mundo de Catalunya

INCREÏBLE, PERÒ CERT

Fa unes setmanes explicàvem en aquesta mateix espai els intents de la llibretera Oblit Baseiria (Casa Anita) per organitzar un viatge a la fira del llibre il·lustrat de París, la més important d’aquest sector, per a uns quants llibreters dedicats a infantil i juvenil. Doncs bé, l’article va ser llegit per una persona de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) que, desagradablement sorpresa per no tenir noticia d’una iniciativa que, a priori, pertany al seu negociat, va buscar el telèfon de la llibretera de Gràcia i la va trucar oferint-li suport, ajuda i finançament; no per res, sinó perquè és la feina i l’objectiu d’aital àrea de Cultura. Es veu que fins i tot va arribar a comentar-li que, d’haver treballat amb temps i coordinació hi podria haver hagut un stand català a l’esmentada fira, tal i com l’ICIC fa amb les discogràfiques al MIDEM de Cannes per exemple.
Seria significatiu i meritori una presència catalana a l’esmentada fira tenint en conte la categoria de la literatura infantil i il·lustrada catalana, tant a nivell industrial com creatiu, i el menyspreu esportiu que el Llull va demostrar tenir per aquest gènere a Frankfurt. Però malauradament hem de dir que, si no hagués estat per aquest racó de diari, l’ICIC mai no hauria sabut dels esforços de l’Oblit. Per què? Doncs perquè, tal i com reconeix el mateix Institut del Departament de Cultura, així com treballar amb la indústria del disc o la del cinema és relativament senzill i s’actua de manera coordinada de fa anys, amb la indústria del llibre això és materialment impossible. Per quin motiu? Per la inoperància, ineficàcia i recel de les associacions gremials d’aquest sector industrial.

Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya

BOLONYA

A Bolonya, la culta, la noble i la rica com diu al seu escut, seu d’una de les primeres universitats d’Europa, li ha caigut el mort de donar nom a un pla d’harmonització de les titulacions de tota la unió que, com tot projecte de consens, no agrada gairebé a ningú. Però com en tantes coses que es couen a Brussel·les, sobre el Pla Bolonya s’ha fet molta bugada i molt poca pedagogia.
Els estudiants diuen que, amb la reforma, les millors carreres seran més cares i hi haurà diferències intel·lectuals classistes; si nois, exactament com ara. O és que una llicenciatura pelada te el mateix preu que una llicenciatura i dos postgraus?
Diuen que fent quaranta hores de classe no es podrà compaginar treball i estudis. Hi ha algun estudiant d’humanitats a la UPF, per dir una llicenciatura que he pagat, que pugi treballar a l’ensems que estudia?
Denuncien que les taxes universitàries pugen per damunt de l’IPC. Doncs per començar que no malbaratin els diners públic arrossegant-se per les aules sense donar cop. O es pensen que les altres coses de la vida no s’apugen per damunt de l’IPC?
Enfront Bolonya, el que han de fer tots els estudiants d’aquest país és aprofitar les oportunitats de que disposen per a la seva formació. Llavors tindran tota la raó.

Dit a El Món a RAC 1 del 16.11.07

11/11/07

UNA CERTA MIRADA DAMUNT DEL CINE

Nascuts en plena crisi del dit cinema d’art i assaig, els cinemes Verdi acompleixen ara vint anys de vida en plena forma, un fet que contrasta amb la crisi general de l‘exhibició cinematogràfica arreu del món. Quina és la clau de l’èxit de les sales de Gràcia? La capacitat de crear una nova manera d’entendre el gust pel cinema, un estil que ha creat addicció i, deixeu-me ser agosarat, fins i tot un públic nou que creix any rera any.
La indústria del cinema en els paràmetres clàssics de l’star system està tocada de mort. Hollywood és un cadàver putrefacte que viu de records i el bulevard de les estrelles està ocupat per basars xinesos. El nombre d’espectadors cau en picat any rera any i, com que ja només van a les sales els adolescents menjadors de crispetes, les pel·lícules són cada cop més banals i sovint només aptes per a ments amb coeficient intel·lectual sota zero. Els guionistes es rebel·len per exigir cobrar royalties sobre la venda de dvd’s (l’únic que dona algun caler) i les estrelles tenen uns sous tant disparats que ja no hi ha qui ho pugui pagar. És el crack.
Però l’art del cinema segueix ben viu. Hi ha moltes cultures menys colonitzadores que, tot i els problemes de supervivència en l’aldea global, continuen tenint en la narració audiovisual una manera d’interpel·lar la realitat i de difondre relats de coneixements, emocions, bellesa i sensibilitat; i hi ha un públic que vol gaudir d’això. Aquesta és l’aposta que ha fet dels Verdi unes sales de referència per als espectadors. Des de l’antic teatre on de petits anàvem a veure pastorets i que ara fa vint anys es van convertir en cinc sales, les més noves del carrer Torrijos i fins les de Madrid, els Verdi han conformat durant tot aquest temps una manera d’entendre el cine, un estil propi, un ‘certain regard’ (parafrasejant la secció del festival de Cannes) damunt el setè art que, amb els anys, ha creat un públic nou, fidel, creixent i exigent (i algun d’ell potser aviat serà director) i que, en bona lògica, empresarialment els dona resultats.
Quina és la fórmula Verdi? Més enllà del purisme estètic i ideològic de l‘antic art i assaig, apostar per la diversitat, el bon gust i la descoberta: cinema europeu i mediterrani, pel·lícules independents i d’autor, gèneres emergents com el documental i cultures petites i poc conegudes. Amb aquests còctel s’han guanyat la confiança dels espectadors durant dues dècades i el prestigi de tot el sector. Avui en dia una peli te un plus afegit d’interès per un sector cada cop menys minoritari de públic si és exhibida en aquestes cartelleres.
Més risc i responsabilitat, si, però en un territori en crisi aguda com el del cinema són aquestes la mena d’apostes que permeten tirar endavant projectes d’indústria cultural reeixits. I la mostra és la proliferació posterior de projectes d’aquest estil en forma de petites illes arreu del país (algunes participades en la programació pels mateixos responsables dels cinemes graciencs), d’altres iniciatives empresarials a la mateixa Barcelona i fins i tot de la reorientació de part de les cartelleres d’alguns cinemes.
Són vint anys de cinema intel·ligent, de crear una etiqueta que ha consolidat una manera de veure, entendre i estimar un art de difusió complicada per a cultures petites. Amb les pelis del Verdi som més nobles, cultes i cada vegada som més, que al cap i a la fi és del que es tracta.

Publicat a El Mundo de Catalunya

9/11/07

HUMILS I GLORIOSOS

Dies de glòria pel KRTU. L’àmbit de modernitat que, en mig d’una cultura oficial encarcarada i quica, va crear el Departament en l’època convergent i que va estar apunt de desaparèixer pel tsunami Mieras, ha remuntat el vol els darrers anys i ara, amb l’agosarament necessari per la seva aposta cultural de risc, es permet anar del braç de la nova col·lecció d’assaig de Cercle de Lectors organitzant un cicle de conferències amb alguns dels autors de la nova col·lecció.
Dies de glòria també, des de la seva doble humilitat de dona i filla de la immigració, per Najat el Hachmi. L’escriptora que va alenar amb saviesa i sensibilitat el debat sobre la immigració a ‘Jo també sóc catalana’ (Columna), ens va mostrat ahir al programa de TV3 Temps d’aventura el seu país natal, el Rif. Bon senyal que torni al bressol per a mostrar-nos el seu país petit i un èxit per als que volen fer de Catalunya també el seu lloc al món. La dualitat dignifica.
Des de la humilitat d’una perifèria que sovint irradia més potència que el centre, el premi Prudènci Bertrana de novel·la de Girona viurà dies de glòria a partir de divendres, en que celebrarà els quaranta anys amb la inauguració d’una mostra commemorativa pel conseller Tresserras.
El Saló del Llibre, que arriba el dia 21 a Fira de Barcelona busca també el seu minut de glòria que, malauradament, encara no ha tingut. Joan Margarit, Feliu Formosa i Gerard Quintana són algunes de les apostes per animar un certamen lànguid. I qui segur que te la glòria assegurada, encara que alguns li neguin, és la literatura infantil. Dimecres el Consell Català del Llibre infantil i Juvenil celebra els seus primers 25 anys amb festa i premis.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

6/11/07

SI VE D’UN PAM

Resulta que tot plegat ve de dos quilòmetres ridículs, que si no fos per aquests dos mil metres de misèria que falten per que l’AVE entri a Sants, que en surti ja en parlarem, res del que està passant no s’hauria esdevingut mai ni en el pitjor dels malsons d’un candidat.
Però no és cap somni, el caos a la mobilitat metropolitana, el patiment de milers de ciutadans, el ridícul enfront els visitants que arriben a l’aeroport o les pèrdues milionàries que ahir es van quantificar estan passant de veres i afecten social, política, econòmica i fins i tot psicològicament a tot el país, tot. Sortir ara dient que fins el trenta de novembre que són dos dies (total, ara que ja ens hi hem acostumat, oi?) i que només falten dos quilòmetres de res (i en aquest cas no és l’oblit), és tant esperpèntic com quan la Trinca deia allò de que, ‘si està fresca i eixerida, no ve d’un pam’. Diumenge, vaig trigar menys per anar d’Amsterdam a El Prat que de l’aeroport a Premià. Que, ministra, ve o no ve d’un pam?

Dit a El Món a RAC 1 del 06.11.07

5/11/07

LLULL. LA SEGONA PART SERÀ LA BONA?

L’anunci del vice president català Josep LLuís Carod Rovira i el president balear Francesc Antich de refundar l’Institut Ramon Llull amb l’activa participació de quants més territoris de parla catalana sigui possible millor, vol ser l’impuls definitiu per tancar les greus ferides secessionistes que va obrir l’ex consellera Caterina Mieras per maldestresa política.
La difusió exterior de la cultura catalana no te sentit ni possibilitat d’èxit sense una única institució que aculli a tots els territoris. Amb aquesta idea va néixer l‘Institut Ramon Llull. Era evident que els prejudicis polítics del govern valencià feien impossible la total unitat d’acció, però hi havia la confiança que, amb el temps i una canya, en sentir-se aïllats, acabarien reconeixent la realitat històrica i cultural. Però el que ningú o esperava era que la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, illenca per a més conya, expulsés un d’aquests territoris de la institució. A partir d’aquí la diàspora del Llull: dimissions, canvis, cessaments; fins i tot Frankfurt va entrar en crisi.
Es podia haver evitat aquesta ridícula situació si ERC hagués demanat cultura, però la realitat va ser que, al tripartit de Maragall, ningú no va voler el despatx del Palau Marc encara que després diguessin el contrari. Si el President no s’hagués vist obligat per pressions internes a acabar-ho donant a Mieras potser les coses al Llull haurien anat d’una altra manera, millor sens dubte. De la catàstrofe del Llull tots tres partits del govern en van ser responsables.
Però Esquerra va aprendre la lliçó, al segon tripartit va demanar cultura reforçada amb comunicació, i Josep Lluís Carod Rovira es va reservar per la seva àrea de vice-prediència l’Institut Ramon Llull. A més hi va posar al capdavant un amic seu de tota la vida (encara que ara estiguin de punxa pel tema de Venècia) i persona de solvència contrastada com és en Josep Bargalló. La presència catalana a Frankfurt era l’excusa ideal per intentar refundar el Llull ampliant-lo si era possible. El procés és encara llarg i cal treballar amb molta minúcia per no aixecar suspicàcies, a més la conjuntura política acompanya; l’anunci que van fer Josep Lluís Carod Rovira i Francesc Antich és el millor dels senyals possibles.
Amb Frankfurt com a excusa Bargalló va firmar convenis amb l’Alguer, Andorra, les Illes i diversos municipis valencians; aquell va ser el primer pas real i ferm. Si ara les Balears tornen al Ramon Llull (amb una fórmula per la que no calgui desmantellar necessàriament l’Institut d’Estudis Baleàrics), s’obre el pas a la refundació definitiva i podrem pensar que la segona part pot ser la bona.
Però per consolidar definitivament i per sempre el projecte d’orgue comú per a la difusió exterior de la cultura catalana caldrà fer un altre pas; despolititzar absolutament l’Institut; ço vol dir, treure’l de vice-presidència (per on el seu pas ha estat satisfactori), tornar-lo a Cultura i posar-lo sota les relles d’un consell assessor (amb representació del consell de cultura per part de Catalunya i de quines instàncies no polítiques designin els altres) que només rendeixi comptes a intervenció i als Parlaments. Potser és una idea utòpica, és clar, perquè el Llull és una llaminadura política, però una estructura així reuniria unes garanties que, vinculat tant estretament al poder polític, li costarà molt de tenir.

Publicat a El Mundo de Catalunya

STEINER I EL PESSIMISME RECURRENT

George Stenier ha passat per Barcelona per renyar-nos com a europeus, avergonyir-nos per voler un món ric, i dir que som uns provincians per parlar en gallec. No poso en dubte la seva saviesa infinita, però considero deplorable l’actitud del savi que ja ho sap tot i no para mai l’orella a escoltar, que deia el poeta.
Un intel·lectual ha d’esforçar-se sempre per tenir una visió crítica de la societat. La seva capacitat de mirar més enllà de l’epidermis dels fets i de, un cop arribat al moll de l’os de les coses i les idees, reflexionar-ne posant en joc els referents amb que la seva saviesa l’ha dotat, ha de servir perquè la societat s’escarrassi a buscar les respostes a les pors i dubtes que li impedeixen de progressar en tots els sentits. És cert que sovint les conclusions a les que arriben els intel·lectuals són de caràcter pessimista, car no veuen que el camí que aquella societat ha emprès sigui el que la condueixi a fer-se les preguntes que li han de permetre trobar algunes respostes. Això provoca que la majoria d’intel·lectuals europeus optin per situar-se en un pessimisme ‘avant la lettre’ que, així d’entrada, ja els resol bona part de la feina. Vull dir que, avançant la tesi del discurs s’estalvien haver de posar al dia la part del seu corpus argumental més pròxim a la vida i el món contemporani. En aquest tripijoc de comoditats i apriorismes a voltes no s’adonen que cauen en contradiccions d’aquelles que, potser no arriben fins la gènesi del pensament, però que la gent del carrer, aquella que no pot pensar gaire perquè no en sap més, veu venir d’una hora lluny, i fins i tot s’hi interpel·la, encara que l’únic lloc on ho pugui fer públic sigui al seu bloc d’Internet.
George Steiner creu que l’antiamericanisme europeu és “una mena de complex d'inferioritat i mala consciència per estar avergonyida davant la generositat dels Estats Units”. Opina que “mai com ara Europa havia fet tanta pudor de riquesa. Els estudiants aspiren a ser milionaris als 25 anys”. Sobre literatura considera que “Avui Shakespeare seria un gran cineasta. La literatura europea no és gaire brillant.” i, per acabar-ho d’adobar, ell, que imparteix classes en no se quantes llengües, va i diu: “És una ficció filològica fascinant que, per ser professor a Galícia, hagis de parlar gallec”.
Evidentment, Europa te un passat que li pesa, potser per això els joves d’avui en dia volen mirar més endavant, construir, que no pas enrera; que no s’estranyi si no s’escolten el seu discurs derrotista i fonamentat en la falsedat històrica de que ‘abans tot era millor’. L’abans era diferent i trist, Europa es va dessagnar durant segles, i la dot que deixem als joves d’ara és un cadàver. Ells no volen més tuf de mort damunt els camps de Flandes, volen construir un futur potser a imatge de la seva estimada Amèrica, però que volem, és el que els aprenen dels intel·lectuals pessimistes. A les aules universitàries no hi ha més antiamericanisme que el que un correcte esperit crític requereix.
I sobre la literatura tot són opinions, i si pensés que potser la implosió dels mass media i Internet ha alterat de fa molt de temps el discurs dels generes narratius, barrejant audiovisual i literatura, en lloc de limitar-se dir que Shakespeare seria un gran cineasta. Sap que? crec que seria un showman a Telecinco i que perdria l’oremus per sortir al Tomate. Res, copses de la gent que no pensem.

Publicat a El Mundo de Catalunya

AIXÒ ÉS TEATRE

Històricament publicar llibres de teatre ha estat una ruïna, fins i tot més que editar poesia, que ja és dir, però ves per on darrerament el gènere del drama en paper sembla que està tenint una revifada, lògicament relacionada amb espectacles de text que tenen èxit de crítica i públic. ‘La nit just abans dels boscos’, de Bernard Marie Koltèz, representat al teatre Lliure fa unes setmanes, va aconseguir exhaurir l’edició del text publicat per la Diputació de Barcelona. Ara, l’excel·lent versió catalana de obra d’Eric-Emmanuel Schmitt ‘El llibertí’ (Índex) que ha fet l’Esteve Miralles està venent més de 60 exemplars a la mateixa porta del teatre cada setmana. Dimarts passat hi havia cua davant del taulell. Insòlit.
Qui segurament no patirà per si el seu llibre es ven o no és el televisiu Albert Om, que aviat publicarà a Ara un recull dels millors sms que els espectadors han enviat al seu programa El club, èxit garantit. Si heu plantat un arbre i teniu fills, però no us heu posat amb allò del llibre, potser hi sou a temps a veure el vostre missatge de mòbil editat. Per algun lloc es comença.
Canvis d’aires, ignorem capa on, de la Roser Ballesteros, fins fa unes setmanes cap de comunicació de Salamandra. De moment sembla que encara estan seleccionant perfils professionals per al càrrec de ‘dircom’. Ara be, si us ha agradat tant com a mi ‘Eldorado’, la darrera novel·la de Laurent Gaudé (El sol de los Scorta) o ‘Luna de papel’, el més nou d’Andrea Camilleri i el seu comissari Slavo Montalbano, totes dues novel·les editades per aquest segell, jo de vosaltres enviaria un currículum. Llàstima que a mi ja se m’ha covat l’arròs per aquestes feines, que si no.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

ENDREÇANT LA PARADA

Després de rellançar comercialment el grup amb LaButxaca, Fèlix Riera i Xavier Mallafré, principals directius de 62, han començat a endreçar l’enrevessada estructura editorial de la casa. Pilar Beltran, editora de 62, i Isidor Cònsul, de Proa, continuen en les seves tasques editorials, però a Ester Pujol, se li ha girat molta feinada. L’editora de Columna, a més de seguir dirigint el segell on va començar a treballar fa tretze anys, passa a ocupar-se també de les edicions en català de Planeta (premi Llull), de Destino (Pla) i de Mina (més de lluny, doncs te editor propi, el periodista Pere Tió), del qual hi pengen el nou L’Arquer i Salsa-Boocks. Ara bé, de totes les edicions infantils i juvenils d’aquests segells passa a ser-ne l’editora Patrizia Campana, mentre que Berta Bruna deixa el dia a dia de la premsa per assumir completament la direcció de comunicació del grup. Aquesta reestructuració de càrrecs també inclourà una reestructuració dels continguts dels diferents segells per evitar coincidències absurdes.
Can 62 és un bullir d’idees. El segell L’arquer, que debuta amb ‘Maquiavel en democràcia’, d’Édouard Balladur, n’és la darrera. Fèlix Riera ha vist que, el forat que va obrir quan dirigia L’Esfera dels Llibres, segueix allà, intacte, i no ha dubtat. Amb direcció de Pere Tió la marca s’enceta amb un clàssic de la política contemporània, que és també el símbol de per on volen anar les coses, és a dir, amb l’empremta del liberalisme ben entès sempre present. Joan Ridao (ERC) i David Madí (CDC), dos ‘tapats’ de la política nostrada, venen tot seguit. La cosa promet, els lectors interessats en l’actualitat social i política ja tenen un nou referent.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

NOSTÀLGIA

En un atac de sinceritat insòlit en un polític, l’ex conseller d’urbanisme del districte Àlex López, diu que sent ‘nostàlgia de govern’. Ara que els del seu partit tanquen files per combatre la secessió de Reagrupament, que vigili amb la franquesa, que encara si li tocaran el crostó. Qüestions internes d’ERC a banda, cal aplaudir el candor demostrat per aquest ex. No crec que hi hagi cap polític que hagi tocat l’agradable cuixa del poder que no en senti nostàlgia en abandonar-lo; ara bé, mai no ho reconeixen públicament per por a que els ciutadans pensin que el que realment enyoren és la mamella del poder, no l’enorme responsabilitat que comporta. Per contra, mai no se sentit a dir a cap polític, ni en privat, que enyori els anys passats a l’oposició; doncs com deia Giulio Andreotti, ‘el poder crema, però crema molt més l’oposició’. I mira que en sabia ell d’això!
Entenc que el senyor López sent nostàlgia per no haver pogut acabar tots els projectes que, amb il·lusió, havia endegat, i encara els que tant sols eren un esbós quan va deixar el càrrec. Si no fos aquesta mena de nostàlgia mai no l’hauria confessada. Els polítics mai no solen fer públics ni tant sols els pecats venials. Confessar ‘saudade’ de govern, en el fons, és d’una honestedat admirable.

Publicat a l'Independent de Gràcia

21/10/07

EL CATALÀ PASSA GANA

Aquesta setmana s’ha demostrat científicament que els que pateixen pel futur del castellà a Catalunya no tenen motius. En nom de la Fundació d’Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), el sociòleg Salvador Cardús va presentar l’estudi que quantifica el que qualsevol que vagi pel carrer amb els ulls oberts sap de sobres: que el castellà és l’idioma majoritàriament aclaparador en el consum de cinema, música, videojocs i llibres, i entre els joves molt més.
El consum en català al conjunt dels territoris dels parla catalana és només del 0´8% en les pel·lícules, el 4´5% en la música escoltada, el 0´2% en els videojocs, el 4% en els concerts, el 7´2% en els espectacles, l'11% en les exposicions i el 8´3% en els llibres, xifres que suposen un clar retrocés en l’ús públic del català els darrers anys. Per què? No pas perquè els joves no coneguin l’idioma, ca; sinó perquè la possibilitat de poder escollir productes culturals en català és clarament inferior al del castellà. Que ningú no pateixi per la desaparició del castellà.
L’estudi La dieta mediàtica i cultural dels joves, que s’ha realitzat sobre una mostra de 4.531 nois i noies de 14 a 25 anys, diu que els joves tenen un consum cultural molt baix. D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 no llegeixen mai revistes, més de 5 no llegeixen mai llibres, més de 6 no utilitzen Internet, més de 7 no van al cinema, més de 8 no van mai a concerts, i la mateixa xifra no va mai a espectacles ni a exposicions; universitaris de carreres d’humanitats i comunicació inclosos, ho afirmo amb ple coneixement de causa.
Per què passa tanta gana el català? D’acord que l’oferta en castellà és més potent en molts àmbits, però, per exemple, l’oferta editorial catalana és més que suficient, i els pocs joves que llegeixen ho segueixen fent majoritàriament en castellà. Vull dir que el mercat no ho és tot. Hi ha algun factor més que ha fet retrocedir el consum cultural català en una generació; és la pèrdua de prestigi social que la llengua i la cultura han patit els darrers anys. Si fa quinze anys parlar bé el català, llegir els seus escriptors o escoltar els seus cantants era un element de prestigi personal, avui en dia això fins i tot pot arribar a ser un factor de descrèdit en segons quins ambients, universitaris inclosos de nou.
L’enorme pressió que fan els grans mitjans de comunicació de masses, sobretot les cadenes privades de televisió i ràdio, les discogràfiques, les ‘majors’ del cinema i les grans xarxes de distribució de productes culturals, prestigien el castellà com a idioma potent, universal i de futur en contra del català, que és vist per a molts joves com una llengua simpàtica, si, però restringida a l’àmbit domèstic i familiar que només s’usa en públic si la circumstància ho requereix (quants personatges populars només parlen en català quan els entrevisten a TV3?). La retirada progressiva del català del territori públic i social sembla així irreversible, doncs a menor presència menys prestigi i l’espiral es cargola. Com capgirar la tendència és el repte que tenim la comunitat de parlants i que hem d’assumir com a tasca personal i col·lectiva. L’administració hi pot ajudar, però la llengua sempre acaba essent allò que els seus parlants volen. I sabent menjar bé com sabem, a ningú no li agrada passar gana.

Publicat a El Mundo de Catalunya

19/10/07

PRUDENTS I AGOSARATS

La majoria d’editors reconeixen que la presència catalana a Frankfurt ha sortit prou bé malgrat algunes errades considerables de l’organització; “però hem preferit callar-les per no donar més arguments als mitjans de comunicació que han carregat diàriament i amb contundència contra el protagonisme català a la fira”, deia un membre de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. A canvi del seu compromís militant, els editors que cada any s’acullen a un dels espais de l’estand genèric que instal·la la Generalitat enguany han estat arraconats per l’Institut Ramon Llull, que ha ocupat les tres quartes parts del pavelló per la difusió dels seus projectes; cosa que els ha molestat molt, però que s’han embeinat per prudència.
A l’altre extrem, el Gremi d’Editors de Catalunya va encetar l’estada a Alemanya carregant de nou per l’absència d’escriptors en castellà, però al final va emetre un comunicat gairebé jeroglífic on “valoraven positivament la seva presència a Frankfurt” (només faltaria), destacaven “els efectes positius per al consum intern a Catalunya, atès que el llibre ha estat centre informatiu durant tots aquests dies al nostre país i a Alemanya”, i ho remataven amb un paràgraf tan indolent com buit: “La creativitat i qualitat de la indústria editorial de Catalunya i el fet que la literatura catalana hagi ocupat l’aparador mediàtic alemany, contribuirà a consolidar el nivell de competitivitat internacional de la nostra indústria i a adquirir una projecció de futur”. La clau de volta la donava un editor italià: “Semblava com si hi hagués dues fires; la dels editors, amb gran presència del castellà, i la de la Generalitat mostrant la cultura catalana”.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

15/10/07

POSATS AL MÓN

Igual que ho van fer els JJ OO amb Barcelona, la presència de Catalunya a la Buchmese ha situat la nostra cultura al món. Només per això ja ha valgut la pena anar-hi, encara que l’Institut Ramon Llull hagi estat incapaç de neutralitzar la previsible i anunciada ofensiva d’alguns mitjans espanyols, que algunes activitats hagin punxat de públic i que, en certs aspectes com la selecció d’autors, hi hagi hagut un sospitós amiguisme.
Però que ningú no es pensi que després de Frankfurt ho tindrem tot pagat, com vaticinava el filòsof Francesc Pujols. Ens hem donat a conèixer i ha quedat prou aparent, si més no, però això no ens farà vendre gaires traduccions a l’estranger. Ara arriba l’hora d’arremangar-se i posar-se a la feina, deixant-se de polèmiques i picabaralles domèstiques. Si no, quan Frankfurt sigui un record llunyà, de la literatura catalana no se’n cantarà ni gall ni gallina enlloc del món altre cop.

Dit a El Món a RAC 1 del 15.10.07

14/10/07

MÉS FRANKFURT I MENYS PUNYETES

A hores d’ara milers de persones volten pel recinte firal de la Buchmesse de Frankfurt. A banda de tafanejar pels stands de les grans editores internacionals, podran descobrir la realitat de la cultura catalana gràcies a la gran mostra ‘Cultura catalana singular i universal’, que ha estat l’eix de la presència com a convidada d’honor a la fira. Al vespre, quan el saló tanqui les portes, la cultura catalana serà més coneguda al món i sobretot de manera més correcta, sense la perversió mediàtica que, durant mesos, ha volgut mostrar el que no hi ha: un suposat enfrontament entre les dues llengües pròpies de Catalunya.
Instàncies com la Buchmesse són instruments imprescindibles per superar atavismes i polèmiques. En aparadors globals com Frankfurt el que es veu és el que hi ha, i ni provocacions polítiques interessades, ni actuacions puntualment més o menys matusseres, que de tot hi ha hagut en el procés de gestació de la participació catalana a la fira, tenen sentit ni cap més projecció; és a dir, es tornen absolutament intranscendents.
La presència a la fira és un èxit sonat, la cultura catalana surt enormement reforçada de Frankfurt. Igual que els JJ OO van situar a Barcelona i Catalunya dins el mapa de la modernitat i el cosmopolitisme urbà, la Buhcmesse ha fet pujar la cultura catalana a la primera divisió de les cultures modernes occidentals. Tenim l’oportunitat històrica de que, el fet de no tenir estat, deixi de ser el llast que sempre ens ha frenat a l’hora de projectar-nos a l’exterior, que avui en dia és la segona pota de la supervivència. La festa ha estat un triomf, la demostració de civilització total que hem fet posant en escena el patrimoni, el present i l’avenir de les més diverses maneres possibles (i formalment exquisides) i en tots els gèneres ha descobert, engrescat, seduït i, en especial, fet obrir els ulls a molta gent que, desinformadament o perversa, es pensava que la cultura catalana era el Bulli o que a Catalunya en passava alguna com als balcans. El conflicte psicològic que encara tenen els alemanys amb la paraula nacional i la pertinaç intoxicació d’una colla de mitjans de comunicació espanyols, no ens enganyem, ha tingut molt a veure amb el suposat conflicte que la realitat s’ha encarregat de demostrar que només existeix en la ment de qui el desitjaria.
Ara bé, això no vol dir que ho tinguem tot pagat, ho sento per la memòria de Francesc Pujols. Seguim tenint un important sector del nostre propi estat (que constitucionalment ens hauria de protegir) obertament hostil, hi ha molts polítics que volen instrumentalitzar la cultura, i una bona colla de creadors d’opinió que ens voldrien veure esquifits i enfrontats. Ho sento per tots ells, Frankfurt potser no farà vendre molts més llibres en català, això depèn d’editors, autors, agents i mercat, en definitiva, però tant ens ha posicionat a l’exterior com pot servir per rellançar la ferida autoestima que hem de tenir tots els ciutadans per la llengua i cultura pròpies, que tot ajuda. I si és així que vagin dient, se’n cansaran abans que no defallim.
L’eco de la Buhcmesse s’escamparà encara un temps. Hem d’aprofitar l’estela, i això vol dir treballar de valent, administració, creadors i indústria cultural; sense amiguisme; perquè aquesta singularitat secular que ha sobreviscut increïblement situacions històriques tan catastròfiques, pugui seguir essent universal.

Publicat a El Mundo de Catalunya

MÀRQUETING LITERARI

Rebo un correu-e de part de la Gemma Lienas on es convida a votar-la a una adreça web perquè li donin un premi anomenat ‘Participando creamos espacios de igualdad’ (sic!) que “reconeix la participació i el compromís individual o col·lectiu de dones que amb la seva dedicació afavoreixen l’eliminació de barreres socials que dificulten l’avenç social de les dones”. En una demostració d’igualtat sense límits la persona que m’escriu, i que es presenta com l’ajudant de l’escriptora, fins i tot dona permís als homes perquè la votem. Estic tant agraït al pijo-feminisme que no em consideri un masclista execrable!
Un altre que sap fer anar el màrqueting és en Paco Camarasa, de la llibreria Negra y Criminal. Practicant la tàctica de la taca d’oli, aquest incansable promotor d’assassinats i crims literaris d’allò més cruels, ha aconseguit omplir la ciutat de clubs de lectura dedicats a la novel·la negra. El tercer dilluns de cada mes és el dia del Brigada 21, que es reuneix a la mateixa llibreria, a la Barceloneta, i així es van succeint les trobades per bars, instituts, biblioteques i altres llocs de mala reputació. Però el darrer que acaba d’estrenar és la bomba: a partir d’octubre cada primer dijous de mes a les onze del matí, club de lectura negra i criminal al Centre Cultural de Caja Madrid de la plaça de Catalunya de BCN. Els jubilats que abandonin les obres públiques, els estudiants que abandonin les aules (tampoc no els cal excuses a aquests) i les mestresses de casa que deixin d’anar a plaça (així la Lienas estarà contenta), la benemèrita institució d’estalvis ens convida a parlar d’assassinats a casa seva en horari prime-time. Com canvia el negoci financer.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

11/10/07

ÈTICA A LA XARXA

El paradís de la llibertat és també el regne dels brètols; es diu Internet i és tant plural i lliure que, tant serveix perquè una comunitat minoritària es doni a conèixer al món, com perquè una colla d’indesitjables hi pengi un vídeo on vexen un disminuït psíquic. El que no entenc en tot aquest cas és com You Tube ha trigat tant a despenjar-lo, fins que no s’han vist acorralats, tenint en compte que la plataforma de vídeos promou la delació entre els propis usuaris si el vídeo que acabes de veure és inapropiat per exhibir-se en públic.
Jo, de la casa Google, no jugaria amb aquestes coses, i no és que pensi que un dia un jutge pot anar a per ells, ca, és més fàcil que una comunitat d’usuaris s’empipi, emprengui una campanya que s’estengui com una taca d’oli i acabi desacreditant-los i arruïnant-los. Això passa a Internet, és la grandesa i la misèria de la xarxa universal i lliure.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.10.07

7/10/07

CINQUANTA TRES MILIONS DE RETORNS

De cada cent llibres que arriben a una llibreria, vint-i-cinc i mig són retornats a la editorial; o el que és el mateix, dels 219 milions de llibres que es van distribuir a tot l’estat l’any passant, 53 milions no es van vendre mai. El perquè d’aquesta enorme quantitat de devolucions és divers: es publiquen tants títols que no hi ha prou espai a les llibreries, aquí no es llegeix tant pel nombre de títols que s’editen, els editors inunden els punts de venda com a estratègia de màrqueting o convé no aturar mai la roda de la màquina editorial perquè el negoci funcioni.
Ara bé, que tot siguin motius per intentar ocupar una major quota de mercat i ampliar el volum de negoci no se si, a hores d’ara, es excusa per seguir publicant tant. La política comercial acaparadora de l’onze per cent de les empreses editores, que van facturar elles soles l’any passat el 72% dels 1571 milions d’euros, està ofegant literalment una part important del negoci del llibre. Mentre que la meitat dels punts de venda de llibres (grans superfícies, cadenes de llibreries, Ampas i altres associacions), se’n beneficien per mor dels enormes rappels que obtenen en vendre a l’engròs, l’altra meitat, que correspon a les llibreries tradicionals, estan veient com la seva subsistència trontolla en no poder fer front, per falta d’infrastructura i capacitat financera, a la competència. Els llibreters no tenen ni espai ni diners que els garanteixi sobreviure a la venda a gran escala, i les cadenes i superfícies comercials eixamplen els seus tentacles poc a poc cap al terreny que, fins ara, semblava acotat a les llibreries de tota la vida; en el cas de Catalunya les petites ciutats de comarques.
L’any 2006 la facturació del negoci editorial va augmentar un 10’6 %; o sigui, vendre llibres no és pas tant mal negoci com es pensa. Doncs per què tanquen tantes llibreries arreu d’Europa, com diu l’informe encarregat pel Departament de Cultura a l’Antoni Serra Ramoneda arran del conflicte entre el Gremi de llibreters i la Cooperativa Abacus? Pel procés de concentració que ofega els petits, per la política de descomptes que fan les grans cases editorials i pel canvi d’hàbits en les formes de consum degudes a l’urbanisme difós que ens porta a tots a comprar a les grans superfícies en detriment dels centres urbans.
El conflicte entre el Gremi de Llibreters i Abacus no és de caràcter cultural, és simplement comercial. És la manera d’entendre la llei catalana de cooperatives la que els ha portat a enfrontar-se pel trencament del precepte de preu únic del llibre. I el que és més clar és que, si tant llibreters com cadenes de llibreries del país (Abacus, Casa del llibre o qui sigui) no ocupen la part més gran del pastís del mercat editorial, aquest acabarà en mans de Carrefour o de FNAC. Abans que sigui massa tard, ara és el moment de reinventar el sistema de distribució i venda de llibres. A la meitat del sector, els llibreters, els va el futur; a la part dels altres que són d’aquí, el quedar colgats per les multinacionals, i a la cultura catalana el créixer o quedar colgada. O us penseu que les multinacionals tenen cap sensibilitat, ni tan sols comercial, envers la literatura catalana?
Els llibreters han de treballar en xarxa comercial, només així podran competir amb es cadenes d’aquí i seguir oferint el servei personal i intel·ligent contra el qual la superfície no pugui competir.

Publicat a El Mundo de Catalunya