Diu Georges Moustaki que escriu les cançons d’una forma absolutament lineal. Primer li surt el primers vers i després tot va fluint fins cloure el tema. Probablement tot el procés s’assembla al que diu ell mateix: ‘Ma liberté / Longtemps je t'ai gardée / Comme une perle rare / Ma liberté / C'est toi qui m'as aidé / A larguer les amarres’. Així, deixant llast, les històries de Moustaki han passat, amb els anys i la vida, a ser també les nostres. Ho evoco ara que la Marina Rossell acaba de publicar un disc amb cançons de Moustaki bellament traduïdes al català.
Fill d’un llibreter d’Alexandria, Moustaki va néixer ja envoltat de llibres. Si va optar per la música va ser potser perquè les petites històries en quatre minuts li ressonaven com aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap i no sabem com hi van anat a parar. Quan, fa quatre anys, Belaqua va publicar un llibre de contes del cantant, ‘Set contes fronterers’, vaig entendre millor el seu concepte de narració: els contes eren com cançons, de la mateixa manera que molts dels seus èxits podrien haver-ho estat en la literatura. Sota l’aparent lleugeresa i fragilitat dels relats s’hi amagava un entrellat simbòlic de gran empenta. El to sincopat, les metàfores i el·lipsis de la cançó, prenien una dimensió subtil al conte que el convertien en una mena d’estranya joia, en una meravella en quatre minuts. El vell metec m’havia fet seu de nou com aquell anit a Vilassar de Mar.
Va ser una llarga vetllada de converses matisades pel vellut aquarèl·lic de l’alcohol. Es van dir llibres, històries, història, poemes, cançons, records, amors i ciutats. Es va invocar a l’incert Déu que encén la creativitat i es va blasmar contra els petits i miserables Déus que maneguen les nostres vides. Cada instant va ser una vida, aquella nit. Quan, llarg com és, es va aixecar, ens va dir bona nit i va perdre’s entre les ombres del jardí de can Paco Rodon, vaig entendre que alguna breu meravella havia habitat entre nosaltres, però que el seu impulsor estava ja deixant anar amarres. Així hem pogut fer nostres les cançons i els relats de Moustaki, a l’hora que ell també se sentia una mica dels nostres.
Ara escolto el seu doble en directe a l’Olympia parisenc de l’any 2000 i veig el seu autor com una part del paisatge humà de Catalunya. L’existència intel·lectual, política o amorosa de més d’una generació s’ha construït aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada