31/10/13

Mateu-ho tot

Cobrar per demanar ajudes al Departament de Cultura és una bona forma d'evitar que els creadors demanin calers públics, així els podran repartir entre amics i coneguts sense cap mena de mala consciència (be, tampoc en tenen gaire); ànim Xavier, que tens la jubilació garantida. Canviar la llei d'arrendaments urbans, com ja s'ha fet, és una bona forma d'evitar que als centres de les ciutats hi hagi llibreries i altres comerços molestos, i així els locals podran quedar en mans dels col·legues de les multinacionals de les franquícies. Apujar l'IVA i no actuar contra la pirateria, com fa algun país més seriós, és la millor manera de provocar que la gent no vagi ni al teatre, ni al cine, i així s'evita que el ciutadà pensi críticament i qüestioni certes coses. Aviat només faltarà cremar els llibres, censurar webs incòmodes, prohibir les 'manis' i processar algun periodista per tenir un país modern i emergent, com la Xina més o menys. Tot arribarà en nom de la recuperació econòmica.
Hi estem anant. S'anuncia la creació d'una taxa per la tramitació de les sol·licituds de subvencions culturals (sic?), s'augmenten escandalosament les taxes de les Escoles Oficials d'Idiomes, les llibreries que no tanquen per la crisi (Platón), ho fan perquè no poden pagar el que ofereix Mango pel local (Canuda), o similars (Roqué i ves que no caigui també Documenta). L'informe de l'SGAE certifica el que tots sabem: que la pirateria ensorra les arts escèniques i l'IVA cultural les està rematant.
Ara entenc allò del valor econòmic de la cultura. No era per convertir-la en un actiu de creativitat, patrimoni, treball i riquesa, és a dir: futur; era per cisar-ne tot el que fos capaç d'oferir fins matar-la.

FACTORIA SENSIBLE: Els premis

Enguany la Generalitat destina 69.485 euros a ajudar a 29 escriptors, traductors i investigadors a tirar endavant sengles projectes literaris, mentre que subvenciona amb 290.723 euros 6 associacions de les anomenades professionals. Valoreu vosaltres mateixos si això és molt o poc; ara, el que si que està clar és que els escriptors més val que no se'n refiïn ni un pel de l'administració quan hagin de pensar de què viuran mentre es dediquen a escriure.
Segur que algun espavilat ja ha pensat que, el més pràctic, és crear una associació del que sigui i postular-se a veure quan li donen, que pel que es veu, serà infinitament més que l'almoina que perceben els autors.
Però com que la tramitació burocràtica d'una entitat sense ànim de lucre (sic) és lenta, el més eficaç i immediat per a poder viure mentre s'escriu és presentar-se a un dels molts premis literaris que convoquen les editorials. Ja se que estan desprestigiats, que els entesos diuen que estan donats d'antuvi i que els arguments comercials tenen més pes que els literaris (només faltaria que no ho tinguessin present s'hi juguen els seus calers); però difonen abastament les obres, acosten l'escriptor a nous lectors i li donen uns diners que són bons per anar tirant, que els bancs, encara que a voltes hi vulguin posar molta poesia barata a la seva obra benèfica, no en saben res de literatura.
I no patiu, que hi ha premis de tot i per a tots els gustos, més que no pas ajudes institucionals a la creació i la recerca literària.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/766514/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

24/10/13

Delicadeses

Divendres passat la Gemma Lienas va inaugurar Xocolatíssim, que és una xocolateria, evidentment, però que no només és una xocolateria, és clar. Al carrer Puigmartí de Gràcia, a més d'endolcir-nos la vida, que falta ens fa a tots plegats, la Gemma organitzarà presentacions de llibres, recitals, clubs de lectura, tertúlies i qualsevol cosa que tingui a veure amb les seves dues passions conegudes: la xocolata i la literatura. L'autora de best sellers com els diaris de tots els colors de la Carlota, diu que "obro una xocolateria perquè, encara que durant molts anys he pogut viure del que escrivia, ara és cada cop més difícil". Glups. Comprovem que l'Oriol Izquierdo ha marcat tendència amb l'exitosa botiga d'alimentació 'Sopa de lletres'. Serà cosa d'anar pensant un negoci alternatiu al d'escriure abans no me'ls prenguin tots. Sort.
El que de moment no canvia l'orientació del negoci és en Guillem Terribas. La llibreria 22 de Girona, una delicadesa que, com la xocolata, fa la vida més fàcil, va fer diumenge 35 anys i 33 que organitza el prestigiós premi Just Manuel Casero de narrativa. I per celebrar l'aniversari ha creat una samarreta que, augurem, ara que venen Fires anirà buscada. Sempre pot posar una botiga de t-shirts, si vol diversificar-se, o si el ministre Wert fa cremar tots els llibres.
El que no posa botiga, de moment, és en Julià Guillamon. Dimarts vinent al CCCB s'inaugura l'exposició 'Espriu, he mirat aquesta terra' que, malgrat Bru de Sala, ell ha comissariat. He rebut tres invitacions (CCCB, Institució de les Lletres i oficina de l'any Espriu). No insistiu més, sisplau, hi aniré. Les exposicions d'en Julià, per ara sense xocolata, són sempre, això si, una delicadesa.

21/10/13

Ciutat anunci

Primer van ser les façanes amb el 'posa't guapa'. després Colom amb l'atac de banyes futboler que va portar. Fa poc es va dir que també passarà amb les estacions de metro, i ara s'anuncia l'adjudicació de les torres venecianes de la plaça d'Espanya per a penjar-hi lones. Sota el seu missatge seductor i els seus colors llampants, la publicitat fa desaparèixer poc a poc la ciutat.
Que a l'administració, com a tothom, li calen fórmules imaginatives per a recaptar fons, ningú no ho nega. Que la publicitat en espais públics singulars és un bon ham, a les facultats de comunicació segur que ho aplaudeixen. Ara bé, per damunt d'ordenances i debats mediàtics més o menys interessats, cal fixar criteris de dignitat ciutadana i cultural que interpretin sense cap dubte on penjar un anunci i on no. Oi que ningú no creu que a la Sagrada Família s'hi pugui penjar publicitat? Doncs perquè en un temple no i a Colom si? I si una estació de metro com Fontana, pot passar-se a dir Coca-cola, posem per cas; perquè no tot Gràcia es pot anomenar Vila BMW i a tots els veïns se'ls dona un tant? Oi que no? Gràcia és un nom propi, històric, i com a tal no es pot tocar. És menys propi i històric Fontana? Ni trec ni poso, però el llistó de la dignitat que hem d'exigir com a poble, també l'hem de tenir en la publicitat.

17/10/13

La repartidora literària

Dels 656.599 euros en subvencions que ha atorgat la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) en l'apartat 'lletres', és a dir, convocades per la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC), 345.000 se'ls reparteixen les sis associacions professionals i tres fundacions, i els 311.599 restants són per a un total de 101 projectes o activitats d'escriptors, editors, traductors i altres entitats i institucions.
El suport a l'activitat literària pròpiament dita (creació, traducció, recerca i edició) és de 134.485 euros, mentre que, entre l'Associació d'Escriptors, la Colegial, la de joves, la de guionistes, l'Ateneu de Barcelona i el PEN Club s'emporten 290.273, que en algun cas no és fàcil saber en què es gasten. En primera posició de la capta de diners públics hi ha l'Associació d'escriptors en Llengua Catalana, que per 'articular el sector professional en l'àmbit de les lletres catalanes', segons la convocatòria, rep 92.000 euros. El PEN en percep 83.000 i l'Ateneu barcelonès 64.000 pel mateix, tot i que no és una entitat professional (a no ser que l'Escola d'Escriptura se'n consideri). La majoria d'aquestes entitats tenen representants tan al Consell Assessor de la Institució com a la Junta de Govern.
Els creadors més val que no se'n refiïn de diner públic, donen 30.000 euros per a ajudar a escriure noves obres, 22.785 per a traduir-ne i 16.700 per a ajudar a treballs de recerca. Per mal vistos que estiguin és millor que segueixin presentant-se a premis, com a mínim donen per a menjar.
Intentar guanyar-se la vida escrivint en català és impossible, i la veritat és que la ILLC tampoc no ho facilita. És més funcional dedicar-se al 'foment del fet literari', que diu la web.

16/10/13

Toni Catany, uno de los mejores fotógrafos del mundo

A pesar de ser nombrado por la revista Life uno de los cien mejores fotógrafos del mundo, de todas sus colecciones a la fundación que lleva su nombre, de que quería promover un centro internacional de fotografía en Lluchmajor, y de haber manifestado reiteradamente la voluntad de retirarse a su pueblo (desoyendo las ofertas de Francia), ya se sabe que, a menudo, uno no es profeta en su tierra. Toni Catany (Lluchmajor 1942), ya no podrá superar el bloqueo institucional y jamás verá realizado su sueño. El fotógrafo de las naturalezas muertas, los cuerpos en movimiento o el Mediterráneo, murió el lunes en Barcelona, donde residía desde 1960, de forma repentina.
Catany era de formación autodidacta por una simple razón: en su juventud no había ni una escuela de fotografía en todo el país. De hecho él fue uno de los miembros de la generación que irrumpió a principios de los setenta gracias al apoyo de la revista Nueva Lente (1971) y de la galería barcelonesa Spectrum (1973). Pere Formiguera, Joan Fontcuberta, Manel Esclusa, Koldo Chamorro y él mismo, entre otros, tomaron el relevo a la exhausta generación del neorealismo de los Català Roca, Maspons, Ubiña, Colom o Miserachs. El acercamiento de jóvenes artistas conceptuales a la fotografía, la creación de los encuentros de fotografía de Arlés, la aparición de nuevos espacios expositivos o la publicación en Gustavo Gili de 'La fotografía como documento social', de Gisèle Freund, ensayo de referencia para entender la necesaria relación del arte fotográfico con sus funciones sociales, hicieron tomar conciencia de la importancia de la fotografía como medio de expresión. Sin presencia institucional, sin presencia en los centros de arte y trabajando desde el eclecticismo, la generación de Catany se impuso el entender la fotografía como fenómeno artístico y luchar por la institucionalización.
El balance generacional no pudo ser más positivo; gradualmente centros como la Fundació Miró (1978) incorporaron el discurso fotográfico a sus exposiciones. Posteriormente las Primeres Jornades Catalanes de Fotografia (1980), la creación del Departamento de Fotografía, Cine y Vídeo de la Facultad de Bellas Artes (1981), la la Primavera Fotogràfica y la fundación del Departament de Fotografia de la Fundació Miró, el primero en un gran centro de arte, contribuyeron decisivamente a la consolidación institucional de la fotografía.
Fue en este contexto en el cual, a pesar de haber comenzado a exponer en 1972, Catany se da a conocer. En 1987 su libro Natures Mortes obtiene el premio al mejor libro en la Primavera Fotogràfica. En 1991 La meva Mediterrània gana el galardón en los encuentros internacionales de Arlés. Somiar déus (1993), con textos de Blai Bonet i Obscura memòria (1994), son el preludio a Fotografies (1997), premio de los editores europeos i de la Generalitat. Cossiols (1997), Calotips (1998), L'artista en el seu paradís (2000), Toni Catany (2002), Record de Lluchmajor (2003), Liébana infinita (2004) o Venessia (2006), son algunos de los títulos de su extensa y premiada obra: Premi Miquel dels Sants Oliver de la Obra Cultural Balear (2000), Premi Nacional d'Arts Plastiques de la Generalitat (2001), Premio Nacional de fotografía del Ministerio de Cultura (2001) y Premi Ramon Llull del Govern de les Illes (20o3) son algunos de sus galardones.

15/10/13

Saber o parlar

Fins a quin punt el català vehicular a l’ensenyament és garantia de l’aprenentatge més enllà de la matèria a avaluar? Més que ensenyar català, l’escola ha d’educar en català com a fórmula útil per eixamplar l’ús social de la llengua. Acabar l’ensenyament obligatori amb el nivell C no amplia la comunitat de parlants, amplia la de coneixedors de l’idioma i encara. L'enyorat Joan Solà reclamava com a valor l’incorrecte ús de la llengua que en fan els joves als sms o al twitter. Insistia el Premi d’Honor en que l’important és utilitzar la llengua en la vida quotidiana, i que la correcció ja arribarà, o no, segons les necessitats.
Potser l'escola hauria d'insistir menys en els pronoms febles i més en el foment de l’ús del català arreu. Els joves són la clau per aconseguir que la taca d’oli s’escampi. Els mestres així ho fan, però cal que l'administració els empari. No se fins a quin punt les feixugues classes de llengua allunyen el parlant de l’idioma passant-lo a veure com una matèria avaluable més, una ‘maria’ que, un cop aprovada, cal oblidar perquè no servirà per a res en un carrer castellanoparlant. Els estudiants són el millor patrimoni per capgirar la situació.
Menys hores lectives de català i més català a totes hores pot ser una idea agosarada, però faria que es parlés més.

Max Cahner, primer conseller de Cultura de la Genertalitat

Cuentan que Jordi Pujol decidió poner a Max Cahner al frente de cultura en su primer gobierno por dos motivos: primero por su enorme capacidad de trabajo, imprescindible en un momento en que todo estaba por hacer; y segundo por ser persona de consenso en el sector cultural, algo de lo que el propio Pujol, siempre desconfiado con creadores e intelectuales, adolece. El nombramiento no pudo ser más acertado, porque durante la primera legislatura Max Cahner se dedicó con ahínco a hacer, desde la recuperada administración, lo que llevaba largo tiempo haciendo desde la sociedad civil: recuperar y poner en marcha la infraestructura cultural catalana que había sido destruida durante la dictadura. Quizás por ello las palabras que mejor definan a este intelectual, político y editor nacido en Bad Godesberg (Renania) en 1936 y fallecido ayer en Barcelona a los 76 años tras un largo proceso degenerativo, las ha pronunciado el mismo Pujol: "era un fuera de serie".
Cahner participó en el movimiento estudiantil antifranquista ya en 1957, impulsó junto a Ramon Bastardas la nueva época de la revista 'Serra d'Or' (1959), en 1961 creó Edicions 62, que dirigió durante ocho años y fundó posteriormente Curial Edicions Catalanes (1972), donde editó el Diccionari etimològic i Complementari de la llengua Catalana y el Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, y las revistas Randa, Els Marges y Recerques. Contribuyó a la promoción de la Gran Enciclopèdia Catalana y del Congrés de Cultura Catalana, promovió la campaña Català al carrer y de 1980 a 1984 fue conseller de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat. De 1985 a 1987 y de 1992 a 1994 fue presidente de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Albacea del legado de Joan Fuster, impulsor de la Fundació Joan Coromines y director de la Revista de Catalunya, Cahner también comisarió el proyecto del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) y fue editor del Avui.
Por todo ello, la creu de Sant Jordi que recibió en 1996, se quedó corta, y ayer la Generalitat decidió otorgarle, a título póstumo, la medalla de d'Or.
Cuando, en 1983, Assumpta Maresma me presentó al conseller Cahner en uno de los despachos del inmueble de la calle de sant Honorat, donde se apretujaba la sede de Cultura, me causó una impresión desconcertante. Si bien era un intelectual enorme, de modales refinados, voz pausada, mirada franca y espíritu abierto, al joven impaciente que era uno entonces, le pareció que, como voz de la cultura en la administración, no estaba muy al día de lo nuevo que se cocía en las calles del país. Pero un par de años después, ya fuera del gobierno y encargado de darle carácter institucional a la Universitat Catalana d'Estiu, le demostró al entonces periodista de la joven Catalunya Ràdio que conocía bien el latido cultural contemporáneo y moderno del país, y que estaba dispuesto a impulsarlo como había echo con todas las manifestaciones de la cultura catalana desde finales de los cincuenta; a cada tiempo sus cosas. Fue él quién facilitó que los medios de comunicación y la cultura contemporánea fueran parte de la oferta de la UCE. Quizás fue entre el agobiante bochorno del liceo Renouvier de Prada de Conflent, y en mangas de camisa, cuando descubrí el carácter fuera de serie de aquel hombre de habla pausada, conocimientos sin límites y voluntad de reconstrucción cultural infinita.

10/10/13

Tot per la llibreria

Petros Markaris, autor de les novel·les del comissari Kostas Jaritos, serà el dia 21 a la llibreria Negra y criminal per parlar amb els seus lectors del seu darrer llibre 'Pa, educació, llibertat' (Tusquets), tot fent un got. L'editorial Cruïlla ha encetat la campanya 'Jo estimo les llibreries' per reivindicar el paper únic, prescriptor i sorprenent d'aquests establiments; perquè el que passa en una llibreria és una experiència original i sempre enriquidora.
Els hàbits de lectura han canviat amb el digital i la democratització de les biblioteques públiques, la construcció d'una biblioteca personal com a eix vertebrador del pensament i la personalitat és posada en entredit per la crisi o la petitesa dels habitatges; i així les llibreries, despullades de part del seu valor social, intel·lectual i fins i tot d'objecte del desig, s'enfronten a un repte vital: trobar de nou el seu lloc al món. A 'Librerías' (Anagrama), finalista del premi Anagrama d'assaig, Jorge Carrión descriu, amb nostàlgia però amb valor crític, una crònica entre el viatge i el pensament sobre l'incalculable valor que les llibreries han tingut en la història moderna i contemporània, de Goethe a Bolaño, però tenint presents també Hitler o Stalin.
L'esllanguiment de les llibreries probablement va en paral·lel al crepuscle del pensament humanista tal i com l'entenem, i a la falsa il·lusió col·lectiva d'una societat majoritàriament culta i formada en el pensament crític. Tal i com van les coses diria que per aquí ja s'ha tocat sostre. El món digital i els esforços públics difícilment aixecaran masses àvides de lletres. Ara, els que quedin, ho han de donar tot per la llibreria. Serà la seva illa, i ells els nàufrags.

Del Líber i altres fires

Des de demà fins diumenge tothom pot anar al Líber, que enguany es reinventa. D'entrada l'organització ha passat a mans del Consorci de la Zona Franca, especialistes com pocs en aquestes activitats. Ja anem be; les fires pels firaires, no pels gremis ni per les associacions. es veu que es va intentar col·locar als organitzadors de les fires de Frankfurt i Londres, però no van estar pel tema. Millor. Enric Lacalle i el seu equip sabran donar-li la volta que li cal a una fira que pot ser interessant per als professionals, però que no te cap visibilitat entre el públic. Enguany Líber s'ha traslladat al Madrid Arena (sic!), però el que vol és ubicar-se al Matadero, que hauria de ser el seu lloc natural. Quan es faci a Barcelona el primer que han de fer es treure-la del cul de món que és Gran Via-2 i portar-la a Plaça d'Espanya si volen que hi vagi gent.
Això fa pensar en la Setmana del Llibre en Català. Aquest any ha superat el rècord de vendes, tot i la crisi i la pluja, enhorabona; però encara te reptes a superar, a més de que les casetes no suquin quan plou. El primer és el d'ampliar la visibilitat mediàtica i ciutadana. Si, com fan les grans fires, la Setmana tingués cada any un país de primera convidat, i els Auster, Houellebeq o Magris de torn firmessin els seus llibres traduïts al català, la cosa tindria molt més 'ganxo', i fins i tot els autors d'aquí tindrien més projecció. El segon repte de la Setmana és projectar-se de veritat a tot el mapa lingüístic, de forma que gairebé cada setmana fos la Setmana del Llibre en Català a un o altre punt de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. No hi ha millor forma de difondre el llibre que acostant-lo quan més millor al lector. Qui s'hi posa?

9/10/13

FACTORIA SENSIBLE: La cadena de les biblioteques

Promoure el paper fonamental de les biblioteques en la societat i en la formació intel·lectual en general és l'objectiu de Cycling for libraries, una associació internacional independent per a bibliotecaris i amants de les biblioteques i els llibres, i que gaudeix d'un ample suport a diversos països d'Europa.
Però Cycling for libraries és també una passejada en bicicleta, tal com va fer el juny passat, quan cent bibliotecaris i amants dels llibres van viatjar d'Amsterdam a Brussel·les debatent a cada final d'etapa sobre el present i el futur de les biblioteques públiques. Finalment les conclusions van ser lliurades al Parlament Europeu, que va rebre i escoltar els participants.
Cycling for libraries configura un projecte cultural i ciutadà des de la compatibilitat amb els valors ambientals i una forma de vida ecològica. Són valors heretats de la biblioteconomia que es fan presents: obertura, liberalisme, accés a la informació, formació contínua, innovació. La biblioteconomia també és, per pròpia naturalesa, humanista i internacionalista. Per què el coneixement no te fronteres, i les biblioteques treballen per superar les diferències socials.
A Catalunya tenim excel·lents biblioteques públiques, amb personal ben format i molts usuaris. Però han de ser alguna cosa més que un dipòsit de documents de préstec gratuït. Cal que fem de la nostra biblioteca l'instrument que ens ajudi a harmonitzar la vida i a posar-la en sintonia amb els valors que haurien de definir uns societat lliure i justa. 
No fer-ho és trampós.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/759573/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista