26/6/14

Llibres a la ràdio

La ràdio és el millor mitjà per difondre i promoure els llibres i la lectura. El to pròxim i creïble del mitjà l'han fet prescriptor abans de que es posés de moda el concepte. La transmissió oral de la paraula escrita te una capacitat superior per arribar a l'oient i captar la seva atenció. Els professionals de la ràdio tracten amb passió els llibres doncs ambdós comparteixen matèria primera: la paraula. El caràcter popular i universal del mitjà fa que sigui un suport fonamental per a la comunicació comunitària; i no hi ha millor forma de remoure consciències en favor del llibre que en col·lectius afins. Els llibres es venen d'un en un, i la taca d'oli del boca orella que fa la ràdio és idònia per al llibre.
Fa temps que crec en això, i ara mateix tinc a ma uns quants fets que ho demostren. El programa 'Llegir per sentir', de Josep Mª Soler amb Pere Martí a Ràdio Vilafranca, acompleix aquests dies 20 anys en antena, un gran mèrit per a una emissora petita. Han convidat a dinar a tothom qui han entrevistat: seran munió. La Rosa Badia, una de les grans del mitjà del país, ha anat més enllà. Va convidar a un seguit d'autors a fer una versió del poema de José Agustín Goytisolo 'Quiero todo esto'. Cada poema va ser llegit al seu programa 'Tot és comèdia', de Ràdio Barcelona, i ara l'editaran en llibre. I si recordo amb plaer una entrevista de la campanya de promoció de la darrera novel·la, destacaria sens dubte la del programa 'Propera parada: cultura', que fa en Xavier Borrell i un excel·lent equip a Ràdio Cornellà de Llobregat.
El Departament de Cultura hauria de fer un conveni amb les ràdios, sobretot les locals, per empènyer encara més la bona feina que fan en favor del llibre.

25/6/14

Sebastià Bennasar escriu sobre 'De contents a enganyats'

L'escriptor Sebastià Bennasar publica una exquisida crítica del Llibre 'De contents a enganyats' (Edicions 62) a la revista digital de cultura Bearn

Les veritats imprescindibles de Rafael Vallbona
Escric aquesta ressenya en plena revetlla de Sant Joan. Van sonant petards i s’enlaira algun que altre coet –pocs, que les coses no estan per a massa dispendis- mentre enguany farem el fet amb la coca petita i cava no tan bo, i ja veurem cap on anirà la cosa, perquè qui dia passa any empeny. És el regust agredolç que deixa la lectura del llibre De contents a enganyats de Rafael Vallbona que ha publicat Edicions 62. Ens abstindrem de definir-lo (memòries? articles? assaig? tot plegat?) per deixar-ho en “un llibre de no ficció” i aplicar la teoria que explica que en el món de la literatura només es pot ser dues coses: bo o dolent. Doncs bé, aquest és un llibre de no ficció molt bo. Un llibre que diu veritats com a punys i que al lector el deixa més emprenyat que enganyat, perquè en Vallbona no enganya a ningú: és un dels nostres autors més interessants.
I de què va tot això? Doncs de la història d’un noi de Gràcia que se’n va al Maresme i que vol ser periodista i que era del PSAN i que el dia que Jordi Pujol va anar a veure els seus amics i els va dir que acabarien votant a Convergència ell va decidir que no. Aquest llibre és la història d’un tipus que descobreix que la transició és una gran mentida, que hi havia una altra Barcelona possible (i una altra Catalunya) amb més colors que no ara i que a poc a poc se l’han carregat, com diu la dita castellana “entre todos la mataron y ella sola se murió”, i que amb paraules es poden explicar coses però també esdevenir una persona incòmoda, que és el que ha de ser tot periodista que es vanti de no ser un publicista o un intel·lectual orgànic.
I així, a poc a poc, van desfilant per les pàgines desencisades de Vallbona la memòria col·lectiva i oculta dels darrers quaranta anys en aquesta contrada nostra on els néts viuen de les pensions dels avis perquè ara ni Déu posa maons en aquest país on els periodistes i els aspirants a ser-ho confien més en internet que en trepitjar el carrer i parlar amb el forner, el carnisser i el jubilat de torn que són “la vida real” i que de cada vegada estan més bandejats dels mitjans de comunicació, com els escriptors que escriuen en català i la història, la literatura, el teatre i la dansa.
Rafael Vallbona escriu molt bé. I el seu llibre és un llibre savi. Que deixa el regust amarg de qui explica la veritat, que al cap i a la fi és el que ha de fer un periodista. Però no només és un llibre amarg. També hi ha espai per a la tendresa, per a la reivindicació, per a la cultura. És un llibre del qual se surt amb una pila de llibres per llegir, de músiques per escoltar, d’informació per processar. És un llibre que treu de l’armari la història que ens han volgut amagar i que explica bona part de la crisi que vivim en l’actualitat. És un llibre que fa pensar, és un llibre que ajuda a fer ciutadans i que ens hauria de fer a tots més conseqüents, més crítics i més conscients que ens estan abocant perillosament de cap al pensament únic.
Rafael Vallbona ha fet un ou de dos vermells, o de tres: explica una història oculta (o ocultada); ho fa amb evident talent literari; i ho fa a la fusteriana manera de fer les coses, amb texts petits que salten d’un tema a l’altre i que aparentment no tenen connexió, però que llegits en conjunt són el gran fresc d’una època i de part dels seus ciutadans, aquells als quals el poder ha volgut enganyar. Passa que de vegades hi ha qui se n’adona i escriu un llibre per evitar una altra dita catalana i apropiada per aquests dies: fot qui fot i visca el Rei. Doncs no, com deia aquell altre, la gallina ha dit que prou, i en Vallbona ho ha dit pel boc gros, amb un llibre valent, amb un llibre de periodista, d’escriptor, de ciutadà.

Podeu trobar l'article a: http://revistabearn.com/llibres/

Sebastià Bennasar

18/6/14

Estratègies

Una faixa de paper que digui que el llibre ha guanyat el premi tal o qual, ajuda a visualitzar-lo i a vendre'l. Ara que van força maldades per al sector editorial, s'imposa un retorn a les velles estratègies, aquelles que no solen fallar. Abans de marxar de vacances les editorials posen a punt els cartells dels guardons literaris que atorgaran a la tardor. Mentre 62 concedia el Sant Joan a Melcior Comes, Bromera anuncia el cartell dels premis d'Alzira, valoritzats l'any passat amb el triomf d'un autor popular com Andreu Martín. Són 65.500 € en un cartell de premis que van de novel·la fins a teatre, juvenil o assaig, com s'ha fet sempre. L'ajuntament de l'Hospitalet i Roca han convocat el novè premi de novel·la negra L'H Confidencial, un guardó consolidat i prestigiat més que d'altres que donen molts diners. Cruïlla també ha convocat el Vaixell de Vapor i el Gran Angular, i el mateix ha fet Edebé amb el seu. Si volen sortir del pou a que els ha enviat la crisi i l'abdicació de les escoles a fer que els joves facin una biblioteca personal, els autors de llibres per a nois i noies tenen feina a l'estiu.
Premis a banda, els d'Ara llibres tenen una estratègia pròpia per animar les vendes: els llibres útils per a hipsters modernets. 'Avui faràs pa', títol del forner Jordi Morera que ha sortit aquesta setmana, és un clar exemple de: 'l'interès per conèixer allò que mengem i l'aposta pel menjar natural i de proximitat', segons diuen. Aviat en sortirà un sobre productes de camp propis del país, profusament il·lustrat, no sigui que els lectors confonguin un enciam amb una carxofa. La Setmana del llibre en Català, que s'inaugura el 5 de setembre a la plaça de la Catedral, pot ser un hort.

14/6/14

Francesc Vallverdú, padre del modelo lingüístico de TV3

El periodista desplazado al circuito de Montmeló dijo: "Pedrosa todavía no se ha recuperado de la operación que se hizo en el antebrazo", y se quedó tan ancho; él y millares de espectadores. Que se sepa, el piloto no es cirujano; y aún así, seria muy difícil que se pudiera autoperar. A Francesc Vallverdú no le hubiera hecho ninguna gracia aquello por qué, después de tener que soportar no pocas y ácidas críticas sobre el modelo de estándar lingüístico de TV3, de donde fue jefe de los servicios lingüístico entre 1985 y 2006, el problema de los medios de comunicación catalanes tras más de treinta años de normalización no es que todos hablen catalán oriental o occidental: es que hablan y escriben muy mal. El poeta y sociólogo falleció el pasado jueves en Barcelona a los 78 años de edad tras una rápida y feroz enfermedad. en el mundo cultural no has duda en reconocerlo como el padre de la sociolingüística catalana.
Hijo de una familia catalanista, Vallverdú nació en Barcelona en 1935, estudió derecho, donde conoció a Jordi Solé Tura, August Gil y Salvador Giner. Pronto entró en contacto con los círculos culturales antifranquistas y en 1959 comenzó a militar en el PSUC. Al año siguiente entró en la editorial Alcides, ganó el premio Salvat Papasseit por su primer poemario, 'Com llances'. Tras abandonar definitivamente la abogacía comenzó a colaborar con las revista Serra d'Or y la clandestina Nous Horitzons, y en 1966 entró en Edicions 62 como asesor lingüístico. El año anterior había ganado el Carles Riba poesía por 'Cada paraula un vidre', donde ahondaba en la poesía social, en boga en aquellos tiempos. en el 2009 se publicó su poesía completa en un volumen titulado 'Temps sense treva'.
Pero donde realizó su labor más reconocida y prestigiada fue en el terreno de la sociolingüística, materia de la que se le considera uno de los padres. Cuando en 1968 publicó 'L'escriptor català y el problema de le llengua', Vallverdú estaba planteando el reto de le necesaria modernidad de la lengua literaria y la imprescindible convivencia con el bilingüismo a fin de ampliar el número de lectores en catalán. A pesar de que recibió duras críticas de las capillas conservadoras ancladas en la resistencia cultural, él insistió en esta materia con trabajos como: 'La normalització lingüística a Catalunya' (1979) o 'L'ús del català:un futur controvertit' (1990). Por aquel entonces ya llevaba 5 años al frente de los servicios lingüísticos de la radio y la tele públicas, cargo en el que se mantuvo durante 21 años. Además era miembro fundador del Grup català de Sociolingüística (1973), miembro del Consell Social de la Llengua Catalana (1991-1999), asesor del Gran Larousse catalán (1987-1993) y director de la Enciclopèdia de la Llengua Catalana (1999-2002). Por todo ello recibió la Creu de Sant Jordi en 1986 y el premio nacional de periodismo en 1990 por el artículo 'L'alarmisme, un recurs contraproduent'.
Francesc Vallverdú fue también traductor de Alberto Moravia, Leonardo Sciascia, Cesare Pavese, Pietro Aretino e Italo Calvino, en versiones al catalán que no han sido superadas. Por su traducción del Decameron recibió en 1984 el premio internacional Bocaccio.

13/6/14

FACTORIA SENSIBLE. Un adéu als ocells

He clausurat el meu compte a Twitter. Passades les setmanes que em vaig donar de prova m'he adonat que no hi tinc res a dir allà, que no hi he après res del meu interès, i que no m'ha servit per a entendre el món. Celebro que arreu hi hagi milions de persones de tota mena i condició a qui aquest servei els sigui tan útil per viure, però a mi m'ha fet perdre més vida que no pas guanyar-la.
No us dic això per presumir d'apocalíptic, que no en sóc, ni per donar-me-les de hipster, vintage ni de res. Us ho dic des de la necessària modèstia d'algú que sap que el seu és el món d'ahir, en paraules d'Stephen Zweig, què el conjunt de coneixements, experiències i pautes de comportament social amb que va créixer, avui en dia ja només són una petita illa a punt de la sotsobra on a penes m'hi caben els peus; una finestra amb vistes a la humanitat que es va tancant de manera inexorable.
He marxat de twitter i segur que molta gent em dirà que m'he equivocat, que la comunicació d'avui, i amb ella el lògic trasbals de fluxos de coneixement, passa per aquest senzill sistema de dir coses. Segurament que tenen raó. Si ara escric això només és per demanar, si no és molt, el dret a decidir en quin món vull seguir creixent, en el digital o en l'analògic, i a quina velocitat. I, per què no, si vull existir i aprendre amb un peu en cadascun d'ells, encara que els exegetes d'un i de l'altra diguin que és una existència tramposa. No tinc dret a aprofitar el que més em plagui d'ambdós mons? Personalment, veig més clares les coses per aquí. Per molt que algun mal pensat en digui que és una tercera via.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

12/6/14

Prendre'n nota

"Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda", va dir fa poc en Vicenç Pagès al discurs d'agraïment per la concessió del premi nacional de Cultura. No hi puc estar més d'acord. La realitat, però, és que ni l'autor de Blanquerna ni la de La plaça del Diamant ara no fan sortir les masses abrandades al carrer ni a les llibreries. Vull dir que ignoro quin concepte en tenen de nació la majoria dels meus conciutadans, però del que estic segur que l'estat de la cultura els preocupa més aviat poc. Com a molt l'afer aquest del múltiplex de la tele, per si es queden sense veure el Barça. I que ningú no s'enganyi, si a la majoria gent l'estat de la cultura no el neguiteja, tampoc no podem esperar (ni demanar) que els poders públics s'hi desvisquin més. Els poders públics fan segons els demana la clientela. I la clientela catalana en te prou amb unes quantes bones paraules des de indrets i veus solemnes que els recordin qui som d'on venim i a on hauríem d'anar si tinguéssim clar que som una nació gràcies a Eugeni Xammar, Sebastià Juan Arbó o Jordi Pere Cerdà, per seguir amb els escriptors i no ser tant canònics. I després tothom va fent el que li convé. També en Vicenç Pagès i els que pensem com ell en aquesta qüestió. El problema és que tenim poca requesta.
No se si el President va prendre nota de les paraules del guardonat. Si ho va fer potser traurà la cita en qualsevol instant de solemnitat cultural. I si no ho va fer tampoc no passa res. Segurament és conscient que la bandera que cal brandar és la de les balances fiscals, a la majoria els fa de més bon llegir.

10/6/14

Dimecres presentació a la nova Documenta


Tomàs Gil, decano de los compositores de sardanas

A pesar de que las 'ballades' populares de sardanas viven en estado de una cierta languidez desde hace años, la música popular escrita para cobla mantiene un alto nivel tanto de composición como de interpretación. La celebración, hace apenas unos días, del treinta aniversario de la Cobla Sant Jordi, formación que ha trabajado con músicos tan diversos como Roger Mas, Pascal Comelade, el Dj y productor Raph Dumas, Niño Josele o Carme Canela, es un buen ejemplo de la vitalidad y contemporaneidad de la música de cobla más allá de las tradicionales sardanas. Claro está que ello no habría sido posible si prolíficos compositores como Tomàs Gil Membrado (Horta de Sant Joan 1915) no se hubieran dedicado con cuerpo y alma a la escribir sardanas y música para cobla durante los largos años de recuperación cultural de Catalunya. Gil, decano de los compositores y el más copioso, con unas 1300 sardanas, falleció la madrugada del miércoles en Barcelona a los 99 años.
Comenzó tarde en la composición de sardanas, pasados los cuarenta años, cuando entró como instrumentista de fiscorno en la ya desaparecida Cobla Barcelona, pero su intensa actividad musical le convirtieron en uno de los referentes del auge de la sardana a lo largo de casi tres décadas. Fueron los años del 'boom' sardanista. Proliferaban las 'ballades' en todas las fiestas y plazas del país, no ya como un actividad resistencial, sino entendidas como un firme compromiso con la recuperación cultural de Catalunya. La juventud aprendía a bailar y se incorporaba a la tradición, y no había cita que no contara en el programa con alguna de sus composiciones: Coll de Jou (1967), Tarragona (1970), Hospitalenca (1966), Roca de Quer (1967), Lloret bonica (1972), El nostre Lluís (1975), La flama de la sardana o Una vela a l'horitzó (1980) fueron títulos muy populares, algunos premiados (70 de sus sardanas obtuvieron galardones), y musicalmente supusieron una renovación del género.
Pero Tomàs Gil Membrado no solo escribió sardanas. Además de trabajar durante un tiempo en música ligera, también compuso obras sinfónicas, religiosas y corales. Su trabajo 'Jotes de la Terra Alta' fue fundamental para la recuperación de este baile popular de las comarcas del sur. Pero por encima de todo Gil fue un compositor de sardanas para bailar, algunas incluso para ser interpretadas por dos coblas, como Figueres, l'encís d'una anella, Congratulació o Cala Romana. Compuso y gravó siete colecciones de seis sardanas y un poema sinfónico, una para cada día de la semana, y otra seria de doce, una para cada mes.
Tomàs Gil recibió la Creu de Sant Jordi en 2010. Aquel mismo año el ayuntamiento de Parets del Vallès, donde vivió los últimos once años, le hizo un reconocimiento institucional y un homenaje. El sepelio del compositor tuvo lugar este viernes en el tanatorio de Collserola.

6/6/14

De contents a enganyats segons Sergi Pàmies

L'escriptor Sergi Pàmies escriu avui a La Vanguàrdia una columna a propòsit del meu darrer llibre De contents a enganyats (ed. 62), una crònica transversal dels desenganys culturals i polítics que ens ha tocat viure, segons que diu ell mateix. El columnista relaciona la tesi del llibre amb la convocatòria del retornat Canet Rock.


5/6/14

Guerra o revolució

La primavera de les llibreries de Gràcia s'esvaeix com totes les primaveres. L'associació Llibreters de Gràcia, amb una trentena de membres segons consta al seu web, te les primeres baixes. Una llibreria de la plaça de la Revolució ha tancat i una altra podria causar baixa del grup (tot i que fins ara segueix constant al web) per un desacord amb altres membres. No és la fi del curiós fenomen ni cap catàstrofe ciutadana, però és un toc d'alerta. Per molt noble, culta i moderna que sigui la vila de Gràcia, vendre llibres és un negoci molt difícil en els temps que corren, no ens enganyem. La guerra contra la crisi, la desafecció per la lectura, la venda on line i la pirateria, és llarga i cruel. Si fins i tot poderosos grups multinacionals com Hachette les estan passant magres en la batalla contra el gegant digital Amazon, què no pot passar en la petita escala de l'edició i la distribució de llibres a Catalunya.
L'esclat de petites llibreries especialitzades arreu del país ha esperançat tothom, i en aquest aspecte l'exemple de Gràcia és modèlic. Després d'anys de noticies sobre tancaments, sembla que es comença a invertir el designi; que igual com als EEUU són les grans botigues les que entren en crisi (de Barnes & Noble a Border's) i que les petites i prescriptores són la garantia per no trencar la cadena del negoci. Però la crisi no hi entén d'humanitats i, tot i que es mantingui miraculosament el preu únic, l'oferta tendeix a mantenir-se concentrada i el consum privat no s'activa. La iniciativa del conveni entre biblioteques i llibreters és lloable, però no es suficient per garantir que totes les llibreries se'n surtin d'aquesta guerra indigna i injusta que pateix la cultura.