24/12/14

La 14 del 2014

En un moment en què gairebé no es fa cap edifici públic al país, per sort encara es fan biblioteques. La de Can Manyer, a Vilassar de Dalt, és la catorzena oberta el 2014. La llibertat porta el dorsal 14, el del coneixement, que és la força que permet decidir amb responsabilitat plena. A les naus de l'antiga fàbrica tèxtil hi ha escrita la història de Vilassar, una epopeia popular i obrera feta de lluita i sacrifici que ha donat una personalitat pròpia al municipi. La conversió en biblioteca de la nau que va aixecar Bonaventura Bassegoda l'any 1905 és un acte de justícia amb la memòria del poble. Els telers deixen pas al coneixement. Hi ha més que simbolisme en la biblioteca a l'antiga fàbrica, hi ha la voluntat de dignificar els anhels de milers de persones que van cremar la seva vida dins les naus per donar un futur millor als seus fills. I el futur és ara: la cultura, el paradigma del món d'avui.
Una setmana després es va inaugurar la biblioteca de Puig-reig, i dimarts va obrir portes, per fi, la Carles Rahola de Girona, biblioteca provincial feta pel ministeri que porta mesos tancada i gastant. A més, Generalitat i Estat estan parlant seriosament sobre la biblioteca provincial de Barcelona (sic). I Cultura també donarà suport a les biblioteques dels pobles més petits.
Però una biblioteca no sempre és garantia de coneixement. Als polítics locals de Lleida no els serveix de res. En una trifulga nícia, l'ajuntament ha fet retirar una campanya comercial nadalenca que fa servir la dita popular d'origen catòlic, recollida per l'Amades i dita arreu, 'qui per Nadal res no estrena res no val' per considerar que ofèn els desvalguts. Tenint una bona biblioteca, el que ofèn és la ignorància.

L'adéu del maquinista

L'edició en català precisa encara d'una locomotora que tibi dels nombrosos vagons que, per sort i malgrat la crisi, la componen. No per ser propietat quasi absoluta del més gran grup editorial en castellà, Planeta, Grup 62 hauria de perdre aquesta condició, però la sortida del fins dilluns director general, Xavier Mallafré, complica aquesta posició. Mallafré, que ja era de Planeta, ha dirigit el grup durant vuit anys fent el més difícil: conduir el procés gradual d'absorció, ajustar els números i les vendes, i tot plegat fer-ho mantenint la personalitat i catalanitat dels segells. No ha estat una feina fàcil, massa peces diferents i a voltes oposades per casar, però la discreció i professionalitat d'en Mallafré han estat claus. Ara 62 serà una marca més a la divisió de llibreries de Planeta, sense 'excepció cultural' que valgui. I la simbòlica presidència de Josep Ramoneda difícilment millorarà l'estatus.
Si es controla de forma quasi absoluta una empresa (79% de les accions) no cal director que raporti als accionistes, d'acord, però en Mallafré venia de Planeta i ara n'ha marxat. Ha estat un procés parlat i ben portat per ambdues parts, i ell te la intenció, encara negociant-ho, de col·laborar amb 62 des de fora. Els ofereix un any en exclusiva per liderar projectes que ja estan en marxa i proposar-ne de nous. Però de moment la locomotora es queda sense maquinista. En Xavier Mallafré ja no es veu ja treballant a Planeta sense fer-ho a 62.
Fa vuit anys de cada 100 libres venuts 20 n'eren en català, ara en són 28; alguna cosa s'ha guanyat malgrat la crisi. Però una editorial no es fa només amb números i balanços; aquest és el repte de futur d'un Grup 62 ara amb pilot automàtic.

23/12/14

A TV3 la cultura catalana li fa nosa

Cada vegada que TV3, com a mitjà que només vol ser comercial, és a dir de perfil ínfim, s'enfronta a l'anguniós encàrrec institucional d'haver de cobrir un acte de cultura catalana, no sap sortir-se'n amb el mínim decòrum que el cas requereix. I el cas ho requereix, no per què sigui una llufa que li pengen des del Govern, sinó per què la raó de ser de TV3 és la de promoure la llengua i la cultura catalanes més enllà de les vulgaritats pseudocòmiques. I ho fa de qualsevol manera i evidenciant un menyspreu llastimós.
La potinera transmissió de dilluns de la Nit de Santa Llúcia en va tornar a ser un exemple. Fins les 9 va emetre una primera part sense ritme televisiu, sense gràcia, carca. Suposo que la televisió tampoc no hi va fer res per aconseguir un acte més àgil. Després, quan arribava el moment de conèixer els guardons, la transmissió es va traslladar al web. No al 33 (on hi feien dibuixos) o el 3/24; no: al web per què no ho veiés ningú. Al TN es va fer una primera connexió per saber que havien dit els polítics presents de l'admissió de la querella de la fiscalia al President (no que opinaven de la situació de la cultura o similar), i després es va fer una segona per sentir una frase del guanyador del Sant Jordi de novel·la i per no sentir (per la remor de fons) un periodista que no sabia que fer. I llestos. Això si, es va repetir manta vegades que el 30 Minuts havia rebut el premi Òmnium de comunicació.
Que TV3 te un problema amb la cultura catalana, problema de menyspreu i autoodi per què voldria ser tan extravagantment vulgar com Tele 5 o Antena 3, ja se sap. Després d'empetitir fins al límit la trista producció cultural del 33 ara ja es diu que, senzillament, el director general de la CCMA Brauli Duart (que és l'únic que mana) se la carregarà. Ara, que després vagin dient que són estructura d'estat és una impertinència, sobretot pel despropòsit cap als contribuents que, contents i enganyats, es van il·lusionar amb la tele pública que, quan es va crear, es va dir que seria la més poderosa eina de normalització de la llengua i la cultura catalanes. I així ens va.

18/12/14

Ahir, avui, demà

Durant mig segle l'Artur Blasco ha recorregut pobles i masos dels Pirineus buscant qui li ensenyés les cançons que s'havien cantat a la serralada tota la vida. Algunes les ha interpretat ell mateix amb El Pont d'Arcalís. Ara que te 81 anys l'investigador ha donat per closa la seva ingent tasca de recopilar 1.5000 cançons populars interpretades per uns 300 cantants de 160 pobles i llocs, les ha aplegat en 80 DVD i 8 llibres, i ha lliurat l'obra de la seva vida al conseller. El treball de Blasco sobre el passat és una obra per al futur, per no oblidar mai qui som.
La setmana passada la jove llibreria Calders va difondre unes imatges on un cotxe feia un allunatge contra l'aparador i uns individus els robaven llibres, com a les joieries. El vídeo s'ha convertit en un fenomen de màrqueting viral que fins i tot ha cridat l'atenció de la BBC. Que bo si la Calders capta tants clients com gent ha vist el vídeo. És una iniciativa excel·lent que projecta la cultura cap al futur amb les eines del present.
El Tendències fa deu anys. Recordo quan l'Àlex Salmon em va explicar el projecte convidant-m'hi a escriure. Contrari al concepte tendència com a edulcorant substitutiu de cultura, vaig considerar no obstant què, si volíem fer duradora la idea, calia usar els recursos contemporanis i anar un pas per davant amb nas, sensibilitat i, sobretot, coneixement. I heus aquí que avui el Tendències pot fer balanç del passat amb satisfacció i mirar el futur amb coratge. Com ho va fer l'Artur Blasco quan va començar a recórrer els pirineus, com ho fa la llibreria Calders quan puja la persiana cada matí (vigilant els cotxes) i com ho fa la gent que fa que la cultura segueixi donant sentit a la vida. Malgrat tot.

14/12/14

Joan Barril, periodista, escritor y amante de la vida

Hay artículos que uno piensa que jamás escribirá. Si un colega te confiesa que es un optimista con la vida, pero "que va pensando en que la palmará tarde o temprano, como otros han hecho antes", uno piensa que el amigo es de esos que vivirán todos los años que necesiten para contar a los menos optimistas lo mucho que da la vida. Y no ha sido así, y son de esas cosas que joden, porqué a la postre terminan siendo artículos, papeles que uno no quisiera escribir jamás. Joan Barril (1952), periodista, escritor y amante de la vida, perdió la madrugada del sábado aquello de lo que más presumía. Falleció en su Barcelona natal por una neumonía que no pudo superar.
A pesar de ser de izquierdas y republicano, sector donde abunda el pesimismo histórico, Barril era un optimista por naturaleza. Y lo mejor: era capaz de inocular optimismo a su entorno; ya fuera en una charla, leyéndole un artículo o escuchando su 'Cafè de la República', cada noche en Catalunya ràdio. Y eso enganchaba al oyente, atraía al lector y seducía al contertulio de mesa, género literario este de la copa y la charla en el que sobresalía como pocos. La pasión por vivir lo trae.
Se presentó Joan Barril en público dirigiendo el semanario El Món. Cabal como era, amenazó con dimitir si se repetían los insultos de un colaborador hacía cualquier cosa que se moviera. Y cesaron. Lo seguimos leyendo en el Diari de Barcelona (por raro que parezca su 'Álbum de cromos' era pura poesía periodística), después en El País, La Vanguardia y fue fiel a El Periódico de Catalunya hasta que ingresó en el hospital Clínic el pasado octubre. Escribió un artículo de lunes a viernes y un cuento el fin de semana. Los que aman la vida tienen muchas cosas que contarnos y, por si eso era poco, presentó durante cinco años el magazine matinal de la extinta COM ràdio, 'La R-pública' y el programa literario de BTV 'Qwerty'. Posteriormente pasó a Catalunya ràdio para presentar el bello e inteligente 'Cafè de la República' hasta el último aliento de vida. Mientras, realizó 'L'illa del tresor' en el Canal 33 junto a Joan Ollé y fundó la editorial Barril & Barral. Y, a pesar de todo este trajín, nunca abandonó sus tertulias con amigos, su pasión por la buena mesa y por el mejor champán. En COM ràdio descorchaba cada día una botella para él y los invitados, convirtiendo el programa en una amable charla. Y es que Barril tenía el buen gusto de reconvertir a los personajes en personas.
El 'enorme talento con las palabras y su gusto por la vida', tal y como ha definido a Joan Barril el conseller de cultura Ferran Mascarell, se tradujo en una quincena de libros y media docena de premios literarios de primera categoría. Desde 'Un submarí a les estovalles', que le valió el Pere IV de Hamor i Sátira en 1988, hasta 'Les terres promeses' título por el cual en 2010 le concedieron el Sant Joan, Barril fue, más que escritor, un humanista de las letras (había estudiado Filosofía y letras). Tocó casi todos los géneros y siempre lo hizo con acierto y proximidad al público, lo que le dio numerosos y fieles lectores. A pesar de no ser un apasionado de la ficción, ganó el Ramon Llull en 1998 por 'Parada obligatoria' y el Ramon Muntaner del mismo año por 'Tots els ports es diuen Helena', novela por la que le otorgaron en el año 2000 el premio de la crítica Serra d'Or. 'Condició de pare' (1997), 'Gairebé una parella' (2001), 'Bons propòsits' (2002), 'Sobre l'amor' (2007), 'Sobre els plaers' (2009), auténtico manual del optimista o 'El caçador d'ombres' (2012) son otros títulos. Y a pesar de esta fecunda obra todavía pensó que dejaba cosas por hacer. Así lo reconoció en julio pasado, al entrevistarme por mi último libro: "Confieso que siento envidia sana. Este libro me habría gustado escribirlo a mi", dijo por antena. Y yo me estremecí, porqué me lo decía un amante de la vida. Él lo creía y lo contaba. No muchos lo hacen con tal honestidad.

Escolteu aquí la darrera conversa Barril / Vallbona a El cafè de la República, a propòsit de: 'De contents a enganyats"

12/12/14

Dos outsiders

La biblioteca La Bòbila, especialitzada en novel·la negra, ha escollit 'Arte salvaje, una biografia de Jim Thompson' (Es Pop), de Roberto Polito com a llibre imprescindible d'enguany. Nosaltres tirem cap a casa i escollim com a imprescindible 'Poesia completa de Blai Bonet' (Ed. 1984), a cura de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. De Thompson encara em posa la pell de gallina el record de llegir '1280 almas' de Bruguera, i de 'Ciudad violenta' o 'El asesino dentro de mi', publicats els setanta a Círculo negro de Libros de la Frontera i que em va regalar l'enyorat Perich per convertir-me en un hard-boiled devorador del gènere.
De l'incòmode, radical i bandejat pel mainstream local Blai Bonet recordo la lectura que en va fer Lou Reed a Nova York i, sobretot, la descoberta de que l'autèntica poesia era molt més que la gestió formal del pensament dominant bo i seguint les pautes fixades. Bonet, a prop del pop que va perfilar els nostres anys joves de descoberta, ens va portar per paratges d'una vitalitat espiritualista que, fins llavors, consideràvem impossible en l'estreta literatura catalana del realisme de quan començàvem a aprendre. Vaig rellegir Bonet al petit hotel de la família a Cala Figuera, a la mateixa taula de la terrassa on ell seia cada matí. I la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama, amb un bell pròleg de Damià Pons, em va portar a perdre’m per carrers solitaris de Santanyí, buscant la vida per racons allunyats d’idees nobles. Jim Thompson i Blai Bonet, dos que, malgrat l'autoritarisme del sistema, van fer literatura fora de control. Encara no sabeu que regalar per Nadal? Poseu dos outsiders com Thompson i Bonet sota el tió i no passareu desapercebut.

9/12/14

FACTORIA SENSIBLE. Formosa i l'abisme

Amb la recreació d'alguns dels seus dietaris, l'Esteve Miralles i l'Albert Arribas han portat la memòria de Feliu Formosa al límit de l'abisme, a l'escenari del TNC, per celebrar el vuitantè aniversari del poeta i traductor.
El joc de miralls de la realitat aboca a un abisme absurd que l'escriptor voreja i s'hi enfonya, sobretot, per interpel·lar des de la reflexió del record la societat d'avui. Però com que no hi ha més cec que el que no hi vol veure, sabent-se acusada, la cultura acaba arxivant aquests dietaris com un luxe moral. Espero que no passi amb 'Sense nostàlgia', les memòries d'infantesa que es publicaran al febrer, on l'autor situa el joc de miralls en un temps encara no superat que el llibre, crec, pot ajudar a entendre.
A finals dels setanta en Formosa representava Aula Brecht, un espectacle en forma de classe impartida per ell mateix sobre poemes de l'autor alemany. Érem joves, volíem saber-ho tot i canviar el país. Vam proposar-li de fer l'obra en una aula de l'escola de capellans on anàvem de petits. Aquella tarda vam confrontar tots els nostres fràgils miralls i vam posar en abisme unes vides que tot just despuntaven.
Ara la fragilitat de la memòria és abocada al vertigen. El temps és una piconadora que aixafa el pòsit de les generacions que passen fins fer-ne un souvenir que adorna el present i que prepara un futur inert. I així, de la imprescindible petja del llegat cultural en queda tan com dels comerços centenaris del centre de la ciutat: un vague record que es descoloreix a les pàgines dels diaris.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

4/12/14

L'abisme de Formosa

A partir d'una selecció dels darrers dietaris, l'Esteve Miralles i l'Albert Arribas han tornat la literatura de Feliu Formosa al TNC per celebrar el vuitantè aniversari de l'escriptor. I ho han fet vorejant el límit incert on l'autor situa la memòria, aquest abisme on es precipita el record quan, ultrapassant el no-món on dorm, retorna a la realitat pel joc de miralls que genera el text. 'Posant en abisme la memòria del poeta', diu Arribas al full de l'espectacle, Formosa ens interpel·laria a tots si no fos per què no hi ha més sord que el que no hi vol sentir. I així, sabent-se acusada, la cultura acaba arxivant els dietaris com un luxe moral. Espero que no passi amb 'Sense nostàlgia', les memòries d'infantesa que Proa editarà el febrer, on l'autor situa el mirall en un temps encara no superat que el llibre, crec, pot ajudar molt a entendre.
A finals dels setanta en Formosa representava Aula Brecht, un espectacle en forma de classe de poemes de l'autor alemany impartida per ell mateix. Érem joves, volíem saber-ho tot i canviar el país. Vam proposar-li de fer l'obra en una de les aules de l'escola de capellans on havíem anat de petits. Aquella tarda vam confrontar tots els nostres fràgils miralls i vam posar en abisme unes vides que a penes despuntaven.
Ara la fragilitat de la memòria és abocada al vertigen amb velocitat letal. El temps és una piconadora que aixafa el pòsit de les generacions que passen fins convertir-lo en un souvenir que adorna un present que creiem millor i que prepara un futur inert. I així, de la imprescindible petja del llegat cultural en queda tan com dels comerços centenaris del centre de la ciutat: un vague record que es descoloreix a les pàgines dels diaris.

27/11/14

Buenos Aires negra

La capital argentina i els seus novelistes criminals tindran especial protagnisme durant la propera BCNegra (del 29 de gener al 8 de febrer). Buenos Aires serà la ciutat convidada durant les festes de la Mercè 2015, i la trobada de novel·la negra s’hi avançarà atorgant protagonisme a uns quants autors d’allà. A més d’Ernesto Mallo i Clàudia Piñero, que gairebé ho tenen tot ediat aquí, hi seran Tatiana Goransky, quina ‘Quién mató a la cantante de jazz’ no es troba ni a les llibreries de vell de l’avinguda Corrientes, i Juan Sasturain, que està triomfan entre els nombrosos aficionats al gènere amb ‘Dudoso Noriega’ (ed. Sudamericana), el darrer lliurament del seu peculiar personatge Etchenique que va debutar fa anys al mateix segell amb ‘Manual de perdedores’.
Però a més dels autors convidats a BCNegra, a la ciutat portenya la negror te una important presencia a les lleixes de les llibreries de més ringo rango com Ateneo o Losada. A la col·lecció de butxaca Código negro, d’editorial Punto de encuentro, entre moltíssims títols d’autors de casa hi destaquen Rubén Tizziani i Eduardo Monteverde. A Extemo Negro, d’editorial Nuevo Extremo, aquesta primavera avançada i calorosa aposten per ‘Petite Mort’, de Matías Bragagnolo i ‘La búsqueda’ del tesoro’, d’Álvaro Abós. l’Editorial Bajo la luna, a la col·lecció Buenos i breves tira per la periodista i curadora d’art Beatríz Vignoli amb la reedició de ‘Reality’ i amb ‘DAF’, un títol que tanía al calaix i que ara s’ha editat. La llista d’autors i títols és llarga. Demanarem als convidats que ens facin una bona radiografia de la negror portenya, què va molt més enllà de la mala vida que mostra tothora la televisió i què, per ara, te poc de novel·lesc.

21/11/14

Jazz 'manouche', el ritme de L'H

Amb l'impuls del guitarrista Albert Bello i de l'escola municipal de música (EMCA), la ciutat de L'Hospitalet recupera un jazz genuïnament europeu.


El guitarrista Django Reinhardt

Quan estudiava guitarra a l'Aula de Música Moderna, l'Albert Bello no s'imaginava que simplement escoltant una casset canviaria radicalment la seva percepció de la música i, de passada, de la vida. Cap a 1993-94 el que li agradava a aquest músic de L'Hospitalet de Llobregat era el guitarreig demolidor de Joe Satriani, per dir-ne un. Fins que un company va arribar un dia a classe tot excitat i li va fer escoltar una cinta al radiocasset de la furgo. Allò era el ritme definitiu, un virtuosisme aclaparador, una màquina de swing, una mà esquerra prodigiosa movent-se pel màstil de la guitarra i una sensibilitat harmònica que, per fi, acostava l'art a la vida. L'Albert en va quedar embadalit. El responsable d'aquella revelació era el guitarrista gitano francès Django Reinhardt, creador de l'estil que aquí coneixem amb el nom de jazz manouche, dit també gypsy jazz. Però a meitat dels 90 això de conèixer era més que relatiu. L'únic estil genuïnament europeu de jazz estava pràcticament oblidat a Catalunya. I no era que no s'hagués difós.
Nat a Bèlgica, gitano d'origen sinti, Jean Baptiste Django Reinhardt va aprendre a tocar la guitarra a les tabernes i als campaments de la periferia de París, on va anar a viure de petit. En un moment en què l'amplificació encara no s'havia apoderat de la música, ell va fusionar el swing, en boga als 30, i la tradició gitana de l'est, creant l'únic estil de jazz genuïnament europeu. Amb Stéphane Grappelli va fundar el Quintet del Hot Club de France, que va impressionar el mateix Duke Ellington, qui el va convidar a fer de solista de la seva orquestra a meitats dels 40. Abans, al gener de 1936, Django va actuar a Barcelona.
En aquell temps la ciutat bullia amb les més modernes tendències culturals d'arreu del món. El Hot Club va engegar el festival de jazz, i a la tercera edició va contractar el quintet francès. El concert de Django va ser el 29 de gener al Coliseum. La vetllada va seguir en una sala de festes de la mateixa Gran Via, en un esbojarrat sopar i ball durant el qual algú va robar la recaptació del concert deixant els músics sense ni un ral. Django va acabar de matinada tocant sota el pont de Marina amb uns gitanos acabats de conèixer, i el quintet va haver de tornar a París pagant-se el tren de la seva butxaca i amb una botifarra per cap per únic queviure. Aquí es va acabar al peripècia catalana del gran Django Reinhardt. Poc després la guerra va acabar amb la llibertat i el cosmopolitisme de Barcelona i el jazz manouche va decaure. A penes als anys 50 i 60 Pere Bonet, conegut com Bonet de San Pedro, que coneixia el jazz i el swing gràcies a la guitarra de set pessetes que la seva mare li havia comprat de ben jovenet, va incorporar elements de la música de Django als seus arranjaments i composicions. I poc més.

Albert Bello durant la presentació del disc Experiment 1.0 a l'Auditori

L'Albert Bello és un home de mirada vagament somiadora, un romàntic de la música, però també un entusiasta amb una capacitat de treball inesgotable. Atrapat en la teranyina melòdica del jazz manouche des d'aquell casset, aviat va intentar amb el seu amic Albert Faz imitar l'estil.
Però l'escassedat de discos al magre mercat barceloní, i ja no en parlem de concerts, li ho posaven difícil. El primer concert que va escoltar va ser el de Robin Nolan, que corria per Barcelona. I no va deixar de fer provatures. Fins que l'any 2001 va debutar amb Les deux guitarres trio (amb Valentín Moya i Oriol González al contrabaix). L'aposta pel manouche estava feta definitivament. Django tornava a Barcelona.
Samois-sur-Sêine és un poblet al sud de París. Aquí es va retirar Django en tombar els 50, cansat del show bussines. Sense deixar de compondre, va viure modestament a la seva caravana fins que va morir per un vessament cerebral el maig de 1953 amb 43 anys. Cada any milers d'aficionats d'arreu es troben aquí per viure el festival consagrat a ell. A l'escenari, situat en una illa del riu, hi toquen les grans figures del gènere i els millors músics de jazz del moment (l'any passat Pat Metheny entre d'altres). Però l'autèntic festival és al campament que s'instal·la als voltants. Quan l'Albert Bello va anar per primer cop al festival l'any 2002 va embogir. Literalment. No va parar de prendre notes i fins i tot de dibuixar la posició dels dits damunt els trastes de la guitarra. En acabar patia estrès.
Aquell mateix any comença a fer classes de guitarra a L'Hospitalet, la seva ciutat. El 2005 l'ajuntament crea l'Escola de Música Centre de les Arts, (EMCA) i les classes passen a formar part de l'estructura d'ensenyament musical públic de la ciutat. El centre aposta pelmanouche com a senyal d'identitat de l'escola i la ciutat. Ara hi ha 80 estudiants de guitarra entre nens i adults. Ell redacta els manuals de jazz manouche i en dirigeix els estudis. A l'EMCA hi va gent de tot: professionals que volen conèixer l'estil, semiprofessionals, gent que només ho fa per divertir-se creativament i nens, cada cop més canalla que se sent atreta per les harmonies swingades. L'ensenyament es fonamenta en el treball en grup.
Però com que el cap no li para, mai no en té prou. Amb la Sandra Anglès, la seva companya, el 2010 creen el festival Django L'H, del qual dijous en va arrencar la cinquèna edició amb unes expectatives immillorables. El festival forma part de l'agenda de priotitats de la ciutat, i hi han actuat els més grans, de Tchavolo Schmitt a Les Doigts de l'Homme passant per Robin Nolan o Brady Winterstein. Enguany serà Biréli Lagrène Gypsy Project qui entusiasmarà els cada cop més nombrosos aficionats. Si al 2002 va anar a Samois a aprendre, l'any passat va ser el director del festival francès qui va voler parlar amb ell del renaixement del jazz manouche a Catalunya.
I quan acabi el festival de L'Hospitalet, l'Albert i el violinista Oriol Saña, amb qui ha gravat Experiment 1.0, un disc que va més enllà del clàssic de Django i que no para de tocar en directe, marxen a Boston a actuar i gravar un nou treball amb músics locals. Seran deu dies, després tornarà a les jam sessions dels diumenges a la nit al Pipa Club, a les Nits per Django dels divendres a la nit o els cicles Entre les cordes, on noms de reconegut prestigi fan concert i masterclass. I pel mig segur que va a París a tocar amb els seus col·legues al Chope des Puces, lloc de culte on també tocava Django. I és que com sosté ell: «La continuïtat d'un projecte depèn més de l'esforç i les ganes que dels diners». I el seu projecte és fer del jazz manouche el ritme de L'Hospitalet.

20/11/14

Casa Anita 10

Fa deu anys l'Oblit Baseiria, una de les millors editores dels darrers anys, se'n va afartar de suportar controllers engominats, va deixar Columna i va obrir una petita llibreria infantil a Gràcia. No es va complicar la vida; li va posar Casa Anita, que era el nom de la merceria que ocupava abans el local del carrer de Santa Eugènia. Era la tardor de 2004. Dissabte va fer una festa per celebrar els deu anys de la llibreria, una de les pioneres de la florida llibretera d'aquest autèntic barri de les lletres de BCN. Ben aviat una cosa va portar a l'altra, i l'Oblit va parar atenció als il·lustradors fins convertir-los en un dels eixos de l'establiment i atorgant-los protagonisme a la diada de Sant Jordi. La seva parada al pla de Salmerón és referència per al sector i per a altres llibreters del barri.
Fa uns anys Casa Anita es va traslladar al carrer de Vic, entre la placeta de Sant Miquel i la Travessera. Amb més espai, i sobretot amb un magnífic jardí, Casa Anita és ja molt més que una llibreria. S'hi fan presentacions, tallers per la canalla, cursos de tota mena i fins i tot sopars de veïns per festa major. La modesta llibreria infantil ha esdevingut un centre d'agitació cultural, això si, sense perdre la idea fundacional ni l'essència personal de la seva propietària: una manera de fer propera, amable, intel·ligent i sense complexos de cap mena; un estil de llibreria que queda ben clar en el logo: una cadira de boga envoltada de llibres.
Casa Anita va obrir quan es deia que les grans superfícies es menjarien les petites llibreries. Ara de les grans n'hi ha que han tancat i l'Oblit festeja el desè aniversari amb nous projectes. El lector vol prescripció, proximitat i complicitat.

FACTORIA SENSIBLE. Xenofòbia acadèmica

La comunitat gitana està que trina amb la RAE. La tant ovacionada 23èna edició del diccionari d'aquesta benemèrita casa protectora de la llengua continua acceptant a l'entrada 'gitano': "que estafa u obra con engaño". El diccionari de l'IEC, les coses com siguin, no accepta aquesta forma vexatòria que va ser molt usual en el llenguatge parlat d'altre temps i que fins i tot li va costar a Jordi Pujol una rectificació pública. Per contra al de l'Enciclopèdia si que hi és: "Que enganya, estafa, etc". Ai.
Que el llenguatge no és neutral ho sap tothom, per això la RAE, com a autoritat en la matèria, faria be en vetllar escrupolosament per posar a disposició dels parlants una llengua menys polititzada i capciosa.
Els gitanos, originaris de l'Índia i des de fa molts segles conciutadans nostres, són un poble què, malgrat la persecució i criminalització a la que encara se'ls sotmet, han contribuït decisivament a la construcció de l'imaginari cultural europeu, i molt especialment català, com per què els diccionaris encara els humiliïn institucionalment.
Una mostra ben actual de la imbricació de la cultura gitana en la catalana és el festival internacional Django que es fa aquests dies a Barcelona i l'Hospitalet dedicat al jazz manouche que va difondre el cèlebre guitarrista i que a Catalunya te moltíssims seguidors, la majoria paios.
A més, pel que estem veient a diari hi ha molts i més poderosos paios que enganyen que no pas gitanos, o sigui que faria be la RAE i Enciclopèdia Catalana en modificar aquesta entrada. O no saben en quin temps vivim?

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/855366/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

13/11/14

Memòria obrera

L'Arxiu Històric de CCOO de Catalunya posa a disposició dels escriptors que ho desitgin 157 biografies d'obreres i obrers recollides en entrevistes, per si ens interessa com a material narratiu. I tant si interessa, o hauria d'interessar. Incomprensiblement la memòria de la classe treballadora te poca difusió a la literatura catalana actual. Estaria be que els implicats en explicar històries (escriptors, productors de cine i TV, periodistes) fóssim conscients que les vides i els anhels de milers d'obrers anònims portats a Catalunya pels vents del món confegeixen el substrat sentimental de la Catalunya social i cultural d'avui. Potser una certa responsabilitat històrica de donar-ne a conèixer alguna si que tenim, no?
Abans de posar-me a escriure aquest text he rellegit fragments de 'Cuando hice las maletas' l'autobiografia que Josep Lluís López-Bulla, un dels fundadors de CCOO, va publicar l'any 1997. Dijous vinent comencen els actes de commemoració del 50è aniversari de CCOO. Hi haurà placa a l'església de Sant Medir, exposició al Museu d'Història de Catalunya i programa a TV3. Jo, si m'ho permeteu, faré un sentit i íntim homenatge a Can Vallerià, "un refugi hospitalari...que va donar recer als que fugien de cuartelillos i comissaries i que va allotjar no se quants trastos per imprimir papers de denuncia...", com recorda López-Bulla referint-se al domicili del poeta i activista Valerià Pujol "una de les persones més grandioses que s'ha travessat a la meva vida", diu. Per això i per tantes altres circumstàncies que també formen part de la meva peripècia vital d'abstracció obrera, intento assumir el compromís amb la memòria personal i col·lectiva com a part de l'ofici descriptor.

9/11/14

Per la meva dignitat

Ni els corruptes, ni els neoconservadors i ultraliberals, ni els sectaris, ni el proselitisme dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, ni les mentides i vexacions dels mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, ni la justícia hostatge del poder, ni les prohibicions del govern espanyol de la dreta autoritària, ni la complicitat de l'oposició espanyola de l'esquerra xovinista i caducada, ni el tacticisme dels partits catalans. No estic disposat a que ningú em prohibeixi fer el que vull: avui he anat a votar i he votat si, si.
Per la meva dignitat, per dir ben alt i fort a tots els de la relació anterior (i altra gentota que m'hagi deixat) que ningú no m'humilia, que ningú no te prou força ni poder per fer-me ajupir, submís, el cap i les idees.
I a partir d'aquí, parlem del que toca.

6/11/14

Bones noticies

S'acumulen al correu iniciatives a les que mai podré dedicar l'atenció que es mereixen. Per exemple la col·lecció de ciència ficció de Pagès editors, què fa quinze anys amb El vent entre els saguaros, de Montserrat Galicia, i anuncia la recuperació d'un Pedrolo; o el fanzine de novel·la negra L'H Confidencial de la biblioteca la Bòbila, què arriba al número 100 gràcies a l'empenta d'en Jordi Canal i amb el premi homònim pletòric. Si James Ellroy ve a l'Hospitalet, el nostre Brooklyn, s'hi quedarà a escriure, segur. O l'aplicació PaperQ*, publicació cultural de l'inquiet Raffel Plana que explica el que no s'explica dels projectes culturals i que ara promou campanyes fundraising en un exercici de responsabilitat social que farien be d'imitar altres empreses. O el MIRA, festival de la simbiosi entre música i vídeo què, convertit en referent d'avantguarda de l'era post Sónar, fa un decisiu salt endavant entre el 6 i el 15 d'aquest més multiplicant espais i oferta. O fins i tot, posant-nos fantàstics, la reobertura de la mítica sala Las Vegas de Sant Feliu, un prodigi del vintage musical i empresarial que es vol transmutar en un espai contemporani de música i arts escèniques.
Un bon projecte és més resolutiu que un bon finançament. És la convicció del conseller Mascarell, m'ho recordava fa poc. La llista què he sintetitzat conté grans idees i molta feina; en aquest sentit no hem deixat d'anar be. A més, la falta de recursos ens aguditza la creativitat, ens reinventa. Però els bons projectes requereixen de diners per, a més de ser talentosos, ser duradors. Les excel·lències efímeres són bones noticies i fan avançar la cultura, però la inseguretat la fa trontollar severament.

30/10/14

Visions de la cultureta

La darrera edició del diccionari de la RAE ha incorporat l'article 'cultureta' definint-ho com una activitat cultural de baix nivell o persona pretesament culta. He buscat al diccionari de l'IEC i al de l'Enciclopèdia i no hi ha ni rastre de la cultureta. Diria que el concepte va ser, si no ideat, al menys popularitzat a Catalunya i en català per referir-se als personatges centrals de la cultura catalana, ja fossin intel·lectuals o pretesos mandarins. Potser amb el temps ha remès l'ús del terme i per això l'Institut no l'ha admès. En tot cas el desús ha estat paral·lel al del prestigi social de la pròpia cultura i dels seus protagonistes, i potser una visió interessada del tema l'ha deixat fora del diccionari. Però la RAE, per què l'accepta ara i, precisament, en la seva vesant despectiva, que és la contemporània, és clar.
En la mesura que a les successives reedicions dels diccionaris s'hi reflecteix l'ús, també ideològic, que de la llengua en fan els parlants, la incorporació de l'article 'cultureta' al diccionari de la RAE és un encert. La idea que el ciutadà te avui de la cultura s'apropa més a la despectiva que no pas a la de coneixement, llibertat i esperit crític que històricament li correspon. Sense un paper central en la gestió pública, que retalla pressupostos educatius i compra armes, que no combat la pirateria, que maltracta el creador o que oblida el mecenatge, com pretenem que la gent no cregui que un 'cultureta' és poc menys que un busca-raons que se les dona d'alguna cosa sense ser res? Deu ser això el que vol dir la Caballé quan insinua que a Catalunya hi ha 'lios y cosas raras'. No com quan la seva família manegava el Liceu, que només hi havia cultureta a la catalana.

23/10/14

FACTORIA SENSIBLE. La llibertat i el jazz

En la que és potser una de les definicions pioneres del pop, Marcel Duchamp deia que l'art el fa l'espectador, no l'artista, ni el crític i ni molt menys l'administració. L'art és art mentre vostès el consideren com a tal. Després ja no és res.
Nascut al tombar del segle XX el jazz és potser la primera expressió d'art pop: només existeix en el moment en que el músic l'interpreta. El que es torni a tocar després mai no serà el mateix. Te una certa similitud amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, però directe al més profund de l'ànima. És així com el jazz esdevé expressió màxima de la llibertat del creador i també de l'auditori.
Ara que s'ha commemorat el centenari del seu naixement he tornat a llegir Cortázar, que va ser un gran aficionat al jazz i que va escriure un dels seus millors contes, 'El perseguidor', inspirant-se en la personalitat de Charlie Parker. El paral·lelisme entre Rayuela, i la idea d'art de Duchamp em fa pensar en aquesta novel·la com una de les obres pop del segle XX.
I és que la literatura de Cortázar, com el jazz, ens parlen de la llibertat il·limitada del creador.
Aquests dies comença el 46è festival de jazz de Barcelona i el Jamboréé jazz festival. Noms com Wayne Shorter, Dave Holland, Lee Konitz o Chucho Valdés faran cap a la ciutat. Ara que tanta gent i tan diversa interpreta per compte propi el concepte de llibertat, jo els convido que vagin a alguna de les actuacions dels festival per sentir la llibertat a la ment, és a dir, la capacitat de fer que la música esdevingui art en aquell únic instant. I llavors decideixin el què.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

Cultura subsidiària

Que Anagrama torni a editar en català i que Salamandra anunciï que ho farà aviat no vol dir que el sector editorial i la lectura en català es situïn a nivell del castellà. Ans al contrari. L'edició en català d'obres adquirides per publicar en castellà dona a les edicions en llengua catalana un caràcter subsidiari; de més a més. El pack en castellà i català d'una obra ofereix els drets en aquesta darrera llengua a un preu molt avantatjós. Si després es revenen a un editor català o fan la compra a mitges ambdós hi surten afavorits, però si no hi ha cap editor català que faci una oferta... No és que Anagrama o Salamandra vagin de mala fe. Ca. Que aquests segells amb vocació d'editar en castellà obrin col·lecció en català vol dir que, en no pocs casos, no tenen interlocutors a l'altra banda. Vol dir que la indústria editorial en català perd múscul. I no és el mateix publicar uns quants llibres en català de més a més, que fer-ho des d'una estructura empresarial pensada exclusivament per difondre els llibres en aquesta llengua.
Per als lectors benvinguda l'edició en català d'Anagrama i Salamandra, com ja fa anys ho va ser el segell Rosa dels vents, de Random House, que segueix una política similar. Però al català li calen industries potents i pròpies. Hi ha gent que pateix pensant si Grup 62 acabarà també essent a penes la marca on Planeta publiqui en català el que compra per editar en castellà, a més d'uns pocs autors locals de nomenada per donar lluïssor. Esperem que no passi. Per talent creador que hi hagi, el declivi d'una cultura comença pel de les empreses que la promouen. I aquesta setmana ja n'hem perdut una de les històriques, Moll, per la desídia (per ser educat) del Govern de les Illes.

16/10/14

Les idees de l'Albert

Demà es posa en marxa el segell editorial Quorum llibres. La particularitat d'aquesta iniciativa és que publicarà mitjançant crowdfunding. A través del web www.quorumllibres.cat i de les xarxes socials proposaran títols a publicar i el lector els podrà donar suport reservant-ne exemplars a l'avançada. Si al final del temps destinat a difondre el projecte el llibre va endavant aquells que l'hagin reservat el rebran per correu i posteriorment se'ls cobrarà. A més els llibres ja publicats es podran comprar sempre al web o a les llibreries. Aquest sistema suposa un menor risc per l'editor i una garantia de vendes mínimes i un percentatge superior de drets per a l'autor. A més el segell farà propostes de nous llibres i mantindrà acords amb editorials associades. Aquesta idea tan simple com brillant d'editar amb els lectors és de l'Albert Calls, que va ser fa anys un dels impulsors de l'Associació de Joves Escriptors. En va parlar amb 9 Grup Editorial (Cossetània i Angle) i ho van veure clar.
En paral·lel l'Albert acaba de publicar Sa i català (Ara), un llibre sobre els productes autòctons més saludables. L'origen, els llocs on es troben, les propietats, anècdotes i receptes en un vademècum de la cuina saludable i de quilòmetre zero. Una mixtura entre història i modernitat que va seduir els editors i entusiasmar la Carme Ruscalleda, que firma el pròleg.
L'Albert Calls és un escriptor per als temps convulsos que pateix el gremi. Versàtil, carregat de bones idees com aquestes i entusiasta, mai no abdica d'empènyer tota mena de projectes vinculats a la comunicació escrita. Demostra que l'edició necessita més idees que laments i gent que hi cregui com ell, més que controllers. Els lectors ja hi són.

9/10/14

47 a 10

Finlàndia és des d'ahir el país convidat a la fira de Frankfurt. Finlàndia és un dels països del món amb un nivell educatiu més alt i amb un dels majors índex de lectura. Els finesos llegeixen 47 llibres l'any contra 10 els espanyols, i te 17 biblioteques per cada 100 mil habitants. Aquí en tenim 14. Finlàndia te menys de sis milions d'habitants. La literatura finesa tot just te un segle i mig d'existència. I tot i que els idiomes oficials són el finès i el suec, els finesos llegeixen, sobretot, autors locals en la seva llengua. Quin rècord, tenint present sobretot que Finlàndia no va ser independent fins 1918, quan els la va concedir Lenin.
A Catalunya som més de 7 milions i n'hi ha 2.5 que no llegeixen mai ni les ratlles de la ma. I dels altres, a penes una quarta part llegeixen en català. No som independents, però res no fa pensar, ni cap polític sobiranista ho ha insinuat, ans al contrari, que quan això passi el català sigui la llengua majoritària, o com a mínim dignament representada (50/50), als índex de lectura. Alguna cosa no funciona.
L'excusa més fàcil és dir que la literatura catalana no interessa per què no tracta els grans temes del món d'avui, que els escriptors són dolents, que les traduccions són de fireta i que els llibres en català són més cars que els editats en castellà. Encara falten traduccions, però en la immensa majoria dels altres casos res d'això es cert. És la ignorància, l'autoodi, el menyspreu pel que ens és propi, la vida indolent, el fals esnobisme (en això la política cultural dels anys vuitanta va fer mal) i, en el fons, el maleït desinterès per descobrir el que realment som i com interpel·lem el món. És un provincianisme ranci i miserable. Sobirà, això si.

4/10/14

FACTORIA SENSIBLE. L'escriptor i el lampista

Que el ciutadà tingui accés gratuït a la cultura ho trobo idoni; fa progressar la societat, ens fa lliures. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà directament algú ho ha de fer, per què sinó no hi ha ni cultura ni res.
La gratuïtat de la cultura en tan que be comú és un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat, però val calers com els val la feina del lampista a casa quan ens repara una fuita d'aigua. Si no es posa en dubte el treball de l'industrial, per què s'acusa de pesseter l'escriptor que pretén cobrar un ridícul percentatge de drets d'autor de cada llibre seu que llegim de franc a la biblioteca? La feina del lampista te valor i la de l'escriptor no, potser? Qui pensi això potser ha llegit molt, però no li ha servit de gran cosa.
Un altre tema és si aquest cànon el pertoca pagar als ajuntaments. Crec que no, però això és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors. També cal dir que les administracions s'han gastat un dineral en totxo fent biblioteques (que llueix i porta vots) i ara no els en queden per a llibres i per pagar els autors.
En tot cas el que no es pot fer és culpabilitzar als escriptors, tal i com he llegit en articles què, literalment, inciten a la rebel·lió contra el pagament de drets d'autor per llibre deixat. Bona forma de promoure la lectura atiar una guerra. Sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

2/10/14

Edicions de concentració

El Liber porta novetats a la indústria editorial catalana. A la incorporació de l'editorial valenciana d'infantil Tàndem a l'estructura de Bromera fa unes setmanes, s'hi afegeix ara la creació del segell infantil Mandibú entre Pagès editors i Milenio. I és que, tot i el 14.3% d'augment de les vendes a la Setmana del Llibre en Català, en els darrers quatre anys l'adquisició de llibres ha caigut un 25%. O sigui; les coses al sector de l'edició continuen crues per molt que vulguin fer-nos creure que sortim del forat. S'imposa la reestructuració en forma de fusions, joint venture i concentracions; opcions gens menyspreables si es fan una mica millor que a Grup 62.
En aquest sentit, i pensant en els escriptors, que és un dels elements en els que la indústria editorial hi pensa molt poc o gens, el Portal de les Lletres Catalanes ha posat en marxa aquesta setmana la versió en castellà i anglès. Cal encara el francès, què és un mercat tan proper com l'espanyol però més potent, però entenc que Laura Borràs i l'equip de la ILC pensen que, com a tants altes àmbits de l'economia, si no hi ha mercat a l'interior cal anar-lo a buscar fora. Aquesta mena d'iniciatives, com la subvenció del Llull a les traduccions, són vitals a hores d'ara per a l'existència de la literatura en català. Amb un sector editorial ofegat quina supervivència a penes te en compte els autors, amb una administració que gasta molt en totxo per a biblioteques però que no vol pagar als autors els drets pels llibres que deixen, i amb una societat que no vol entendre la feina d'escriure i el valor dels llibres, poca cosa resta a fer per malviure escrivint. O si: deixar-ho, però llavors, segur que tots serem molt més pobres. De misèria.

26/9/14

Epopeia, esport, escriptura

Coincideixen tres llibres sobre tema esportiu que pretenen narrar l'epopeia dels protagonistes: Herr Pep, de Martí Perarnau (Córner), Córrer sense por, de Giusepe Catozella (Sembra llibres) i Open d'André Agassi (Duomo). És un bon senyal que apareguin relats que narrin sobre l'esport. Des de meitat del segle XIX, quan es comença a difondre entre les classes dominants, i fins avui, en que la pràctica esportiva s'ha democratitzat tant com l'educació o la lectura, aquest àmbit tan quotidià de la vida ha generat massa èpica mediàtica sovint vulgaritzada per uns mitjans que no estan al nivell del relat. Per contra, la literatura no l'ha sabut tractar gaire be, i la historiografia, aquí, encara pitjor. En resum: l'esport és un element de la vida moderna que a penes existeix per la literatura contemporània.
I ara, de sobte, tres llibres al taulell. Del primer no cal dir-ne gran cosa; tothom sap qui és en Guardiola i la seva epopeia. És el llibre menys literari dels tres, el que fa majors concessions a la comercialitat tot i buscar la bis menys explotada del protagonista. Però el personatge està tan cremat que ho incendia tot. El segon és la biografia de la dissortada atleta Samia, que va aprendre a córrer pels carrers en guerra de Mogadiscio fins arribar a representar Somàlia als JJOO de Pequin. Amb aquesta història Giusepe Catozella ha fet un una novel·la de no ficció i ha quedat finalista del premi Strega, el més prestigiós d'Itàlia. André Agassi ha fet el mateix que Catozella, però amb la seva pròpia vida, tan turmentada com el relat resultant, una novel·la inclassificable com l'autor. Agassi i Catozella han fet dues bones obres literàries modernes. Aquí fem intranscendències sobre el Barça.

24/9/14

Tertúlia sobre El tant per cent a l'Fnac de l'Illa i presentació de De contents a enganyats a Buc de llibres de Mataró

Dimarts 30 de Setembre l'Fnac de l'Illa estarà plena de corruptes. Aneu-hi a dir el què en penseu i reclameu el vostre maletí. No se sap mai...


I dimecres 1 d'Octubre buscarem qui ens ha robat les nostres il·lusions, personals i col·lectives, a Buc de Llibres de Mataró.


23/9/14



La tardor és un mecanisme per a produir records en abundància.
(J. Pla)

20/9/14

Narcís Castanyer, presidente de Abacus

Hay personas nacidas para la actividad pública, para implicarse con la sociedad de su tiempo y darlo todo para contribuir a la sociabilidad de su entorno, ya sea en la esfera política, educativa, empresarial o cultural. Narcís Castanyer, que falleció este viernes a los 62 años víctima de un cáncer que corrió más que sus ansias de vivir para y con sus semejantes, era una de esas personas. 
"Debemos ser conscientes de que navegamos a contracorriente; hemos de hacer las cosas bien y no podemos desfallecer", había declarado hace un par de años al ser elegido presidente de la cooperativa de consumo cultural Abacus. Esa era su máxima. Miembro del patronato durante 20 años y ex presidente de la Fundació Jaume Bofill, gerente de la Fundació CIREM (Centre d'Inciatives i Recerques Europees de la Mediterrània), director de la Fundació Pau Casals, director del Servei de Joventut de la Diputació de Barcelona, gerente del Institut Barcelona d'Estudis Internacionals, presidente del prestigioso Club Muntanyenc de Sant Cugat, concejal por el PSC en Sant Cugat y jefe de gabinete del rectorado de la UAB, Castanyer era de esas personas nacidas para colaborar, implicarse y trabajar por su colectividad. Gente de esas que hoy en día hace más falta que nunca.
Licenciado en matemáticas por la UB, cuando en 2012 le propusieron presidir Abacus, fundada en 1968 y con un éxito imparable durante años, Narcís Castanyer sabia que tendría que poner todos sus conocimientos y sensibilidad social en el proyecto. Socio de la cooperativa desde 1993, Abacus no estaba pasando entonces sus mejores momentos. La caída del consumo, la competencia de las grandes superficies, las denuncias del gremio de libreros por los descuentos en la venta de libros, el acuerdo posterior y la sociabilización de los libros de texto, pusieron al veterano grupo cooperativo en una situación complicada que Castanyer capitaneaba con firmeza buscando fórmulas que permitieran relanzar el negocio; entre estas una mayor participación de los socios en la toma de decisiones y la expansión comercial a través de internet. Hoy, con 37 establecimientos en Catalunya y València, 478 socios laborales y 770 mil de consumo y miembro de Clade, el mayor grupo empresarial cooperativo catalán, Abacus se está reubicando. El vicepresidente Miquel Cabré ocupará el cargo de Castanyer hasta que en mayo la asamblea escoja un nuevo presidente.
"Cuando salgamos de la crisis me pregunto si la economía de mercado, o sea el capitalismo, va a seguir como si no hubiera pasado nada. El tercer sector cada día está más presente en la sociedad porqué un amplio espectro de la ciudadanía está dispuesto a cambiar los modelos económicos y sociales", sostenía. Y es que las personas nacidas para implicarse a fondo con la sociedad de su tiempo siempre han sido muy necesarias. Sus compañeros cooperativistas lo saben y le van a echar muy en falta.
Mercè Conesa, alcaldesa de Sant Cugat, ciudad de la que fue concejal, definió a Castanyer como una persona que "conocía bien Sant Cugat, que la amaba y que trabajaba para construirla". Claro, era su manera de ser.

18/9/14

La Setmana i el Texas

En un país noble, culte, desvetllat i feliç, és un dir, dedicar una setmana específicament al llibre en llengua pròpia seria innecessari. Igualment, en el mateix supòsit, la reobertura d'un cinema de reestrena i programa doble no seria ni noticia. Però aquí ambdues coses ho són: la Setmana del Llibre en Català ha estat un èxit en tots els aspectes, i des d'avui ja podeu tornar al Texas del carrer Bailèn de Barcelona, el que durant uns anys va ser Lauren Gràcia.
La setmana ha augmentat la participació d'editors, el nombre de visitants, l'atenció dels mitjans i les vendes. Hi ha editorials que ho xifren en un 16% i a les casetes es respirava un cert optimisme. Consolidat, per fi, el format que l'ha portat a créixer (casetes, plaça de la Catedral i rentrée de setembre), ara el repte és la internacionalització i aprofundir en la difusió. Si la sola presència d'Alaa Al Aswani (L'automòbil club Egipte, Edicions 1984) ja ha atret l'atenció del públic i els mitjans, que no passarà quan la Setmana tingui un país convidat, com fan les grans fires literàries del món? Ah, i literatures de primera. Potser llavors ja no hi haurà cap pàmfil que pregunti: "tots els llibres són en català?"
El Texas va ser un dels tants cinemes de Barcelona de reestrena i programa doble, un model que va fer generacions d'afeccionats al cine. Després va venir la fal·lera de les grans estrenes, les cadenes, els multicinemes i, a la fi, tot se'n va anar tan en orris que ara gairebé ja ni queden afeccionats a anar al cinema (no a robar-lo d'internet). A partir d'avui, en Ventura Pons i el seu equip tenen el repte il·lusionant de fer nous cinèfils des de la humilitat d'un cinema de barri, com havia estat sempre.

11/9/14

FACTORIA SENSIBLE. Petites idees que sumen

L'any passat es van editar més llibres en català que el 2012, però el mercat es va seguir empetitint tot i que el nombre de lectors va créixer. Això vol dir que la gent llegeix de franc. Entre la crisi, l'excel·lent xarxa de biblioteques i la pirateria estem perdent el vell anhel humanista de fer-nos la biblioteca pròpia que ajudi a definir-nos intel·lectualment i estètica i ens eduqui al llarg de la vida.
Una biblioteca personal és més que una paret colgada de llibres, és la projecció de la nostra personalitat, refinament i distinció. Diu més a favor nostre que no pas presumir de cotxe, posem per cas.
Des del dia 5 es fa a Barcelona la Setmana del llibre en Català amb un 35% més d'expositors. Pot ser un moment idoni per començar a aixecar la nostra biblioteca personal què ens permeti ascendir en l'escala de la dignitat i el reconeixement social.
Els més de trenta llibreters de Gràcia, què estan convertint la vila en el barri de les lletres de Barcelona, estan preparant la seva pròpia fira del llibre per la tardor. A Itàlia no hi ha ciutadeta que no tingui la seva fira del llibre amb autors, editors i activitats. Seria bo que llibreters de tots els barris i ciutats del país també fessin la seva fira del llibre, que acostessin al ciutadà la idea de sofisticació i prestigi que aporta una col·lecció de llibres personal, per petita que sigui. La fira de Gràcia pot ser un punt de partida. En podem aprendre molt d'aquesta experiència.
El moment de fer-ho és ara que les vendes han minvat tant i que la gent llegeix com mai.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/seccio/4115/Rafael-Vallbona/programa/1441/Factoria-sensible

Coses que no entenc

Em pregunta un amic com és que 'Personal', la novel·la amb la que Lee Child ha guanyat el premi RBA de novel·la negra, el mateix dia sortia al web de Random House com una de les mes venudes, i fins i tot hi havia comentaris dels lectors. Li explico que ja va passar una situació similar quan van premiar Philip Kerr; hom va mostrar la seva perplexitat i, per evitar suspicaies, s'ha introduït una clàusula a les bases que diu que l'autor ha de garantir: "el caràcter inèdit, en llengua castellana, de l'obra". I tema resolt. Però tot i el matís, algú proper al premi confessa que pràcticament no es presenten obres que valguin la pena. Els bons deuen estar escamats.
Qui no s'hi ha presentat és l'Andreu Martín, suposo. Aquest estiu no ha escrit novel·la, s'ha empescat una obra de teatre "per no estar-me sense fer res", diu. I com que no pensa estrenar-la, per ara, n'ha fet un serial i l'ofereix en exclusiva cada dia als dilectes clients de la veterana 'La parida de l'Andreu'. 'Ens enterraràs a tots' que així es diu, te 25 capítols, i tal i com va de crítiques no descartem una segona temporada.
No deixeu de passejar per la Setmana del Llibre en Català. És la més gran llibreria en llengua catalana i també és la gran festa dels lectors i dels escriptors. Ara be, l'allau de novetats relacionades amb el 1714, amb el procés sobiranista i amb l'emprenyament divers dels catalans, és tan aclaparador que fatiga i fa perdre de vista altres llibres infinitament més interessants. Si encara es venguessin a cabassos rai, però els llibreters diuen el contrari. Les editorials fan coses ben rares, i si després no ho venen, de qui és la culpa? Volen dir que la solució és publicar més títols, com està passant?

Montserrat Abelló, querida maestra de poetas

El de poeta es un raro oficio de esos que no tienen epígrafe en la Seguridad Social. Cuentan que a Joan Brossa, que dijo ser poeta al funcionario que le rellenaba el impreso del DNI, al final en su carné constaba paleta. I es que por suerte y lógica creativa, el trabajo poético no cabe ni en la universidad ni en la FP. Eso no quiere decir que cada poeta no tenga un maestro más allá de las lecturas y lo que uno descubre por la calle. Montserrat Abelló aceptó con una generosidad rotunda el papel de maestra de poetas que muchos jóvenes escritores le otorgaron a lo largo de su dilatada vida, pero en especial durante la última década. Abelló (Tarragona 1918), falleció este martes a la edad de 96 años. Con su desaparición y la de Joana Raspall a los 100 años hace unos meses, la poesía catalana pierde a sus decanas.
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura en 2008, el premio Cavall Verd por la excelente traducción de la obra de Sylvia Plath el 2007, el premio Jaume Fuster de los escritores catalanes y la Creu de Sant Jordi en 1998 son algunos de los argumentos que refuerzan la condición de autora muy querida tanto entre los lectores como entre sus propios compañeros de profesión, algo menos habitual.
Montserrat Abelló forjó su dedicación poética en parte por una infancia nómada y por una juventud exiliada. Nacida en Tarragona vivió en Cádiz, Londres o Cartagena por motivos laborales de su padre, y, tras estudiar Filosofía y Letras en la Universitat de Barcelona, donde conoció a Carles Riba, y trabajar de profesora en València, se vio obligada a marchar al exilio a Francia, Gran Bretaña y Chile. No volvió a Barcelona hasta el 1960, y cuando lo hizo entró a trabajar como profesora en la histórica Institució Cultural del CIC. Corría el 1960 y, a pesar de todas las dificultades, ya traducía del catalán al inglés y viceversa autores como Mercè Rodoreda, Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster, Sylvia Plath o Salvador Espriu. Su primer poemario, 'Vida diària' lo publicó en 1963, y se tradujo al inglés y al alemán. Su obra poética está formada por onze libros, entre lso que destacan 'Foc a les mans' (1990), 'Dins l'esfera del temps' (1998), 'Asseguda escrivint' (2004), 'Memòria de tu i de mi' (2006), 'El fred íntim del silenci' (2009) y en especial 'Al cor de les paraules' (2002), que acoge toda su obra poética entre 1963 y 2002.
Abelló fue una mujer comprometida con el feminismo ya desde los años setenta. Colaboró en la Feria Internacional del libro feminista (1990), en el Congreso del Pen Club Internacional de 1992, fue una de las creadoras del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN (1995) y coautora de la antología 'Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX' (1999) y del estudio 'Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX' (1993).
Además de los premios ya citados también fue galardonada con el Crítica Serra d'Or de 1999 por 'Dins l'esfera del temps', i el Lletra d'Or del 2003 por su obra poética completa.
Los funerales por Montserrat Abelló se harán este sábado en Barcelona.

5/9/14

Jean Luc Figueras, pionero de la moderna cocina catalana

De Jean Luc Figueras sorprendían dos cosas: su exquisito buen humor a pesar de estar en plena tensión de trabajo, y su inteligente heterodoxia en los fogones que le daba a su cocina un tono valiente. Lo primero le granjeó una cariñosa popularidad entre compañeros y clientes. Lo segundo se llevó por delante el restaurante al que dio su nombre, no por falta de talento o calidad, sino más bien por la extrema libertad de su grandeza. Pero ambas cosas lo convirtieron, ya des de los tiempos del moderneo en los ochenta, en uno de los pioneros y referente de la moderna cocina catalana. Y hasta el último aliento de su vida se dedicó a demostrarlo como mejor sabía: cocinando. Figueras, de 56 años, falleció el miércoles en Turquía, mientras participaba en los Mediterranean Culinary Days representando a la cocina española junto a Jordi Jacas y Juanjo Rodríguez, a quienes él mismo había seleccionado para acompañarle en una cena para 180 comensales a la que dedicó por entero el último día de su vida con el mismo buen humor de siempre, cantando con sus compañeros de fogones al final del trabajo para celebrar el gran día que habían tenido. Después se retiró a su habitación, donde le sobrevino la muerte.
De Jean Luc Figueras, de origen francés pero afincado desde muchos años en Catalunya, se ha dicho que era como un roquero de la cocina (de hecho tenía una banda); que tenía un carácter individualista y rebelde ante la ortodoxia, que iba a su aire, y que por ello el sector no le reconoció su valía. Puede. Pero en los ochenta, el Dorado Petit o el Azulete recibieron la mayor consideración de un público ávida de novedades. Y si no la tuvo de su propio gremio fue quizás por qué, pionero como era, en esa época su gremio estaba en buena parte todavía unos cuantos años por detrás de su enorme y vehemente talento. Y los medios tampoco estaban muchos por la labor. Y además, él no era hombre de lamentarse.
Cuando entre 1995 y 2007 abrió en Gràcia el restaurante con su nombre quizás pensó que había llegado el momento de ubicarse. Parecía ser lo que demandaban los tiempos. Obtuvo una estrella Michelín y renovó la estima de un público fiel. Pero tuvo que cerrar; y sus años erráticos le devolvieron la actitud del roquero, el humor del rebelde talentoso que siempre fue. Las cenas que servía (a que si, señores de Montblanc?) eran cocina, arte y comunicación: humanidades.
Eso le permitió mantener a salvo su enorme talento y renacer en el Blanc del hotel Mandarín y, desde 2013, en el restaurante del hotel Mercer (y en su bistró), en el Gòtic de Barcelona. En esos fogones Jean Luc Figueras volvía a ser el sorprendente, sincero, arriesgado y nunca frustrante roquero del Dorado Petit. Tenía el grupo musical, charlaba con los clientes, mostraba su sabiduría y su buen humor sin recelos. Lo hizo hasta su última cena, con humor, irreverencia, calidez y genialidad, que es tal y como, en declaraciones a la prensa, ha pedido su pareja, Ángela Bolaños, que le recordemos.

4/9/14

Els escriptors i els diners

La quantitat de barbaritats més o menys malintencionades que s’han dit des que es va fer públic que les biblioteques hauran de pagar un ínfim percentatge als autors en concepte de drets per prestec, en compliment d’una directiva Europea, és inversament proporcional als diners que s’acabaran pagant. En general, des del regidor d’un petit poble que va sortir a TV3, fins una agosarada columnista de El País, insisteixen a exigir la gratuïtat de la cultura en tan que be comú com un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat. Que el ciutadà tingui lliure accés a la cultura em sembla be; fa progressar la societat. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà algú ho ha de fer, per què sino no hi ha ni cultura ni res. Un altre tema és si correspon als ajuntaments, les adminisracions més mal finançades, a qui li toca pagar els drets d’autor dels llibres que presten les biblioteques. Crec que no ha de ser així, però aquest és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors.
El pervers d’aquesta situació és carregar els neulers als escriptors, tal i com han fet alguns opinadors, enverinant el tema i posant la gent, que considera que te dret a llegir de franc, contra els autors, a qui pràcticamen acusen de pesseteros, i encara més contra les entitats de gestió que els representen, a les que acusen d’opaques, per no dir pitjor, i incitant a la rebel·lió contra la norma. Bona forma de promoure la lectura, el fomentar una guerra. Jo només dic una cosa: sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador. Seguirem amb el tema.

27/8/14

Peret, el rey de la rumba catalana

Pere Pubill Calaf, 'Peret' no inventó la rumba catalana, eso quizás fue cosa del Pescadilla i el Tio Polla en sus devaneos nocturnos a mitad de los años cincuenta por la calle Escudellers, pero fue él quién capitaneó la transición del género desde el 'spanish bizarre' que protagonizó en Eurovisión 1974 con 'Canta y se feliz', a la modernidad del 'Gitana hechicera' que dio aire de cosmopolitismo a la rumba en los Juegos Olímpicos de Barcelona 92. Por eso es, por aclamación popular, el rey de la rumba catalana. Pero la rumba se quedó ayer sin monarca, Peret falleció a los 79 en Barcelona víctima de un cáncer que, hace unas semanas, él mismo había anunciado que padecía.
Nacido en Mataró (Maresme) en 1935 y crecido en la comunidad gitana del Raval Barcelonès, Pere Pubill Calaf se inició en la vida vendiendo telas y ropa junto a su padre en mercados ambulantes, tal y como cantó en una de sus mejores composiciones, 'El mig amic'. Hasta hace pocos meses no era difícil encontrarse al cantante en el bar 'Els tres Tombs, de la Ronda Sant Antoni.
Gravó su primer disco casi por casualidad, como otro rey, Elvis, en 1947; actuó en locales de mala muerte de la costa durante algunos veranos, y un accidente de moto lo tuvo inmovilizado durante una temporada en casa, le sirvió para perfeccionar la técnica del ventilador, el ritmo del compás de 6 por 12 típico de la rumba, pero siguió vendiendo telas por los mercadilos para ganarse la vida, hasta que dio el salto a Madrid en 1960, al tablao 'El Duende', propiedad de Pastora Imperio y Gitanillo de Triana. Ahí comenzó a ser conocido gracias a canciones que su interpretación han hecho pasar a la memoria de la música popular como 'El muero vivo', de Guillermo González Arenas. Dicen las crómicas que, por aquel entonces, gracias a la popularidad adquirida por Peret, en las discotecas de moda, pasada la medianoche, se programaba rumba. Exactamente lo mismo que sucedió en 1992 tras los JJOO, solo que, si en los sesenta era un símbolo del 'Spain is diferent' del franquismo, a finales de siglo XX era una señal de modernidad. Peret no fue el único que tuvo que ver en esta profunda transmutación, el Gato Pérez había puesto la rumba en los escenarios del rock a finales de los setenta, pero supo capitaneara, proyectando el sabor y color local a todo el mundo, haciéndola internacional, original y moderna.
Pero mucho antes de esto, 'Una lágrima', 'Borriquito como tu' y, sobretodo, la eurovisiva 'Canta y se feliz', canción que estuvo siete semanas en el número uno de las listas de éxitos en Holanda y dos en las de Alemania, catapultaron a Peret en toda Europa. Eran loa años setenta. El 'boom' del turismo de playa, sol y sangría sacó al país un poco de la miseria y provocó que miles de europeos serios y temerosos de Dios en sus casas se desmadraran de lo lindo en tablaos para guiris como La Quadra, de Calella de la Costa, donde todo el mundo decía que estaba a reventar de suecas rubias y ardientes que se volvían locas con la rumba, pero a las que nadie había visto jamás. Esas noches de alegría vacacional, o las tardes con capea de vaquillas, paella y sangría, vendieron miles de discos de Peret o sus queridos Amaya. Europa bailaba la rumba y Peret era su rey. Por aquellos tiempos el cantante protagoniza el pintoresco filme de Mariano Ozores 'A mi las mujeres ni fu ni fa'.
Pero en noviembre de 1982 tuvo una revelación divina: su futuro había se estar al servicio de Dios y de sus hermanos. Se lo decía a un joven periodista casi como una confidencia un soleado mediodía de invierno de ese mismo año en el jardín de su casa de Mataró y casi no se lo creía. Tres años después dejó su ciudad natal y los escenarios, y se dedicó a hacer de pastor evangelista.
Con los Juegos Olímpicos de 1992, Barcelona irrumpió en la modernidad, supo postularse como una de las grandes ciudades culturales del mundo, y triunfó con el mismo éxito irrefutable que la costa lo había hecho treinta años antes. Y Peret estaba de nuevo allí. 'Barcelona tiene poder' cantó a todo el mundo desde el estadio de Motnjuïc, y los atletas venidos de todos los rincones del planeta le creyeron como los fieles de su iglesia. Saltaron al escenario (el 'atletas bajen del escenario' de Constantino Romero, podría haber sido el título de otra rumba), se dejaron vencer por la alegría del rey, Los Amaya y Los Manolos, y el mundo entero descubrió que la rumba catalana era mucho más que una pachanga veraniega de playa; era el ritmo con el que un pueblo le canta a la vida. El álbum 'No se pue aguantar' (1991)supuso el retorno definitivo de Peret. Después vinieron 'Que disparen flores' (1995) y 'Jesus de Nazaret (1996). Tras reeditar sus éxitos de los setenta en Discophon (1998)y recibir la Creu de Sant Jordi, músicos como David Byrne (de los míticos Talking Heads), Jarabe de Palo, Fermín Muguruza o Carlos Jean, gravaron con él el testimonio más universal del genero: 'Peret: rey de la rumba'. Y en 2006 participó en el disco de homenaje a Joan Manuel Serrat, 'Per al meu amic Serrat', con una versión del 'Me'n vaig a peu' que supera con creces a la original. Peret compaginó escenarios con la producción de jóvenes cantantes de rumba; 'Que levante el dedo' (2007) fue su último disco con canciones inéditas. La enfermedad, que comunicó él mismo a la prensa en julio de este año, y el rápido desenlace lo sorprendieron trabajando en el que había de ser su primer disco cantado íntegramente en catalán.
Antes Peret había participaó en el disco de La marató de TV3 con una versión en catalán de 'Live is Life', de los austríacos Opus, en el primer concierto de la gira de Sabina Y Serrat, cantando con ellos 'el muerto vivo' y en el 'Concert per la llibertat' del Camp Nou cantando 'Catalunya te molt poder' y una sólida versión 'L'Emigrant'. En el 2008 había recibido la medalla de oro al mérito artístico del ayuntamiento de Barcelona; por qué nunca la ciudad ha tenido alguien que la cantara tal como es.
En el documental de Carles Prats 'Cuchibiri cuchibiri', presentado en el festival InEdit del 2013, el rey de la rumba catalana dejó para la posteridad su legado artístico.

24/8/14

Jaume Vallcorba, el editor ejemplar

Malos tiempos para la edición catalana. Si a primeros de julio fallecía Conxa Gubern, una de almas de la librería Laie, i a penas una semana después Josep Forment, fundador de la editorial Alrevés; la muerte este sábado de Jaume Vallcorba, creador de los sellos Quaderns Crema y Acantilado, no por menos anunciada, siembra el desconcierto en un sector ya de por si tocado. Nos estamos quedando sin la gente más necesaria para sacar al libro del agujero comercial y de prestigio en que se encuentra.
Y es que Jaume Vallcorba (Tarragona 1949), Doctor en Filosofía y Letras por la Universitat de Barcelona, discípulo de Martí de Riquer y docente él mismo durante muchos años además de la Autònoma, la Pompeu Fabra y la Universidad de Burdeos, era, igual que sus maestros, un obstinado, impaciente, apasionado, perseverante y tenaz. Un tipo que entendía qué, dado que el placer era el fin supremo de la vida, este tenía que rayar la perfección. Ese fue el lema moral y empresarial de su trabajo de editor: la voluntad sin fin para llegar a la excelencia.
Vallcorba, que había debutado en la edición creando el taller de serigrafía Aiguadevidre, se quedó con la colección Quaderns Crema cuando su inspirador, el editor Antoni Bosch, vio que era incapaz se seguir el ritmo de exigencia que le proponía su director editorial. Crema se llamaba así por el color de las portadas de los primeros libros, entre los cuales Uf va dir ell! el primer libro de relatos de Quim Monzó y primer gran éxito editorial del sello a pesar de que el primer año solo vendió 250 ejemplares. Pero Vallcorba no se arrugó. En 1979 presentó el editorial y se lanzó al mercado con la poesía completa de Ausías March y El Preludi, de Antoni Marí. Nada fácil de vender, pero como decía él mismo: "hay dos tipos de editores. Los que editan lo que la gente quiere, y de esos ni me preocupo, y los que editan lo que la gente todavía no sabe que quiere. Me gustaría estar entre estos ". Y entre los autores que la gente no sabía que quería leer hasta que él los editó, están el propio Monzó, Ferran Torrent, Sergi Pàmies, Francesc Serés, Gabriel Galmés o Empar Moliné, sin olvidar toda la obra de J.V. Foix, que Crema publicó por deseo expreso del poeta.
Tras un primer intento con Sírmio, donde ya editó a Javier Cercas, En 1999 lanzó al mercado Acantilado, sello que tuvo un fuerte impacto en el mercado de la edición en castellano. Tras abandonar la docencia en 2004 Jaume Vallcorba dedicó todos sus esfuerzos en hacer crecer en público su doble proyecto editorial. La coherencia debía ser la base del crecimiento: recuperar autores europeos que forman parte del gran tronco común de la tradición en todas las literaturas (Zweig, Kafka, Pessoa), clásicos catalanes (D'Ors, Xammar, Carner), estudios sobre literatura medieval, como el que él escribió sobre La Chanson de Rolan y autores poco conocidos o por los que los grandes sellos no apostaban. A ello le añadía una edición cuidada y exquisita en todos los aspectos "mis libros han de durar 600 años", decía, y una personalidad cautivadora, capaz de hablar tan apasionadamente de libros como de coches, vinos o música. Quizás por eso Quim Monzó colgó ayer en twitter, a modo de homenaje a su editor y amigo, el vídeo de Slave to Lowe, de Bryan Ferry. Un músico que podría haber sido Noucentista, como Vallcorba.

30/7/14

Bones petites idees

L'any passat es van editar més llibres en català que el 2012, però el mercat es va seguir empetitint tot i que el nombre de lectors va créixer. En resum: la gent llegeix de franc. Entre la crisi, l'excel·lent xarxa de biblioteques i la pirateria s'està perdent el vell anhel humanista de fer-nos la nostra pròpia biblioteca que ajudi a definir-nos intel·lectualment i estètica i ens eduqui al llarg de la vida. Una biblioteca personal és més que una paret colgada de llibres, és la projecció de la nostra personalitat, refinament i distinció. Diu més a favor nostre que no pas presumir de cotxe, posem per cas.
El proper 5 de setembre s'inaugurarà la 32èna Setmana del llibre en Català amb un 35% més d'editors. Pot ser una bona ocasió per deixar-nos seduir per aquest aparell de sofisticació i cosmopolitisme que en diuen llibre. Un moment idoni per començar a aixecar la nostra biblioteca personal què ens permeti ascendir en l'escala de la dignitat i el reconeixement social.
Els més de trenta llibreters de Gràcia, què han convertit la indomable vila d'esperit lliure en el barri de les lletres de Barcelona, estan posant a punt una fira del llibre pròpia per la propera tardor. A Itàlia no hi ha ciutadeta que no tingui la seva fira del llibre amb autors, editors i activitats. Seria bo que llibreters de tots els barris i ciutats del país fessin la seva fira del llibre, que acostessin al ciutadà la idea de riquesa i prestigi que aporta una col·lecció de llibres personal, per petita que sigui. La fira de Gràcia pot ser un punt de partida. En podem aprendre molt d'aquesta experiència. El moment de fer-ho és ara que les vendes han minvat tant i que la gent llegeix com mai. Són petites idees que sumen.

27/7/14

De contents a enganyats part 2: El paperot de TV3 i altres

El TN de divendres al vespre va dedicar 1'30" a la confessió de Jordi Pujol i més de deu minuts al nomenament de Josep Rull com a número 2 de CDC. Al plató Rull diu que el cas Pujol és un 'afer privat'. Cinisme descarat fet des de la seva tele, que utilitzen quan els convé i enfonsen amb la pèssima gestió de l'incompetent quan consideren oportú. A l'endemà ni tan sols és noticia d'obertura; segona i recollint només les declaracions de l'oposició, per quedar be i encara. Diumenge a migdia (migdia és un dir per què el TN comença a les 16h 21'), obren amb l'esbravada quotidiana de la Sánchez Camacho (que no és la més indicada per demanar explicacions) i una gran revelació de Josep Rull: "ha arribat l'hora de refundar CDC per què el partit és més important que les persones". Com quedem, que no era un afer personal?
A Vilaweb Vicent Partal es lamenta dient que això fa molt de mal a Catalunya, però no aporta gaires arguments i menys hipòtesis, és clar; ells que han sucat de la Generalitat el que no està escrit. Aquí mateix Francesc Marc Álvaro es desmarca per la dreta fent un anàlisi de psicologia familiar del clan Pujol amb tuf de justificació i diversos col·laboradors fan exorcismes varis per tal de foragitar l'empestat i intentar com sigui seguir endavant amb el Procés que els atorga raó de viure. Això si, tothom es lamenta i protesta pel mal tracte que Pujol ha rebut dels mitjans espanyols, com si ells tractessin millor els espanyols. el Punt Avui i l'Ara parlen de les declaracions d'en Rull, com si aquí s'acabés la cosa. El Punt obre amb un no se què sobre turisme, insòlit.
A aquest pas, d'aquí a l'u de setembre els mitjans submisos a les tesis nacionalistes, sobretot els públics, ni es recordaran de l'afer. Ja s'hi esforçaran. El pensament únic imposarà la seva llosa de nou, i el país se'n ressentirà durant anys.

26/7/14

De contents a enganyats part 2: Pujol el defraudador

Jordi Pujol i Soley, la persona que durant tres dècades ha estat alliçonant amb vehemència a tots els catalans sobre els valors i l'ètica política i social des de la presidència de la Generalitat, des dels mèdia públics i ara des de la fundació què paguem tots, ha resultat ser un vulgar defraudador fiscal. Ep, i no és una crítica ni una acusació, ho ha confessat ell mateix.
Com que és un bon cristià, ha demanat perdó i llestos, però no ha fet res per reparar l'ofensa que, per a milers de ciutadans, suposa que el líder en qui molts d'ells van creure i votar de bona fe per a dirigir el país, els hagi enganyat. Pujol va presumir sempre de ser un polític honest, de dir les coses pel seu nom i de no trair mai al país. I ara, amb aquesta confessió, diu ras i curt que ha estafat la voluntat política de milions de catalans durant dècades, però que l'han de perdonar per què ho va fer a fi de be.
I el partit que va fundar encara te la barra de dir que és una cosa privada. I el seu soci (ERC) diu que 'tranquil, Jordi, tranquil'. Impresentable.
Ja és casual que la família Pujol, amb en Jordi el defraudador al davant, s'hagi tornat tan radicalment independentista just ara que comença a sortir a la llum pública la lletra petita del Pacte del Majèstic. tot plegat, trifurques polítiques entre els vells amics i enemics de sempre: la dreta cavernícola espanyola (PP) i la enganyosa i mentidera dreta catalana (CDC i UDC).
Si aquesta mena de personatges sinistres ens han de portar cap a la independència que ningú no dubti que ho fan exclusivament pels seus interessos personals i de classe,
La tesi que sustento a de De contents a enganyats (Ed. 62) cada dia te nous i més poderosos arguments. Encara no l'heu llegit?

24/7/14

Tertúlia estiuenca a Montgat



La posta del sol, tot parlant de llibres i històries, des del fantàstic mirador metropolità de les Bateries de Montgat, i amb una copa d'un dels millors vins d'Alella. Hi veniu?

Negror a la Conca

Va sortir mig en broma a una de les sessions del passat festival Tiana Negre. En Salvador Balcells, autor de la sèrie de novel·les protagonitzades pel sotsinspector Emili Espinosa, va reclamar els escenaris off Barcelona, com la seva comarca de la Conca de Barberà, idonis per a la novel·la negra. Ho van corroborar els altres ponents, en Lluís Bosch, autor d'Aire Brut, i el què firma, també vinculats amb la comarca. Al cap d'un minut mitja sala havia aixecat el dit per notificar una o altra relació amb el territori amb capital a Montblanc. En mig de la joiosa coincidència algú va dir que potser s'hauria de fer un festival de novel·la negra a aquella comarca, "relacionant-ho amb els cellers de vi", que cada anyada excel·leix més, va afegir un anònim.
En Salvador Balcells va prendre nota d'aquella fal·lera sobtada, va parlar-ne amb en Joan Rendé, escriptor, cellerer d'una nissaga documentada ja el 1604 i nét d'en Josep Mª Rendé i Ventosa, capdavanter de la regeneració de la viticultura catalana i impulsor dels cellers cooperatius, amb el Consell Comarcal, que s'hi ha mostrat entusiasmat, i tots plegats han decidit engegar el primer festival de novel·la negra en català (és a dir, autors catalans o estrangers que hagin estat traduïts), què es farà entre el març i l'abril vinents a diversos cellers de la comarca.
Malgrat la caiguda de vendes, la novel·la negra continua creixent en lectors i interès. Cada any hi ha nous festivals, obren llibreries especialitzades, neixen festivals i col·leccions, com Salamandra Black, que dirigirà Anik Lapointe per a l'editorial barcelonina. Es publica molta negror, si, però ja te més lectors que la novel·la històrica. La corrupció dona tan bons motius.

16/7/14

Tarda a la granja

Editar llibres encara és un treball intel·lectual, és a dir, revolucionari en el sentit transformador. És el primer que vaig pensar en conèixer en Josep Forment. El segon que vaig pensar és que no coneixia ningú més que parlés en aranès amb la mateixa normalitat amb que jo parlo català, és a dir: fora de la Vall, pel mòbil, amb el seu fill i de mil coses quotidianes. Aquella tarda havíem quedat a la Granja de Gavà (casa natal d'en Terenci Moix) per parlar-me d'una col·lecció de novel·la negra que volien tirar endavant des de la petita editorial Alrevés, que havia creat amb quatre socis més. Després de xerrar una bona estoma, vaig decidir que volia publicar un llibre en aquella col·lecció per què l'editor era un home savi què, a més, ho sabia tot de Rimbaud, per què era un home generós i discret, i per què escoltava, avui en dia que els editors només fan que parlar de números, vendes, màrqueting i mai de literatura.
No em calien més arguments, però quan vaig conèixer la resta de socis, l'Ylia, el Gori, el Roger i el Marc, i el director de la col·lecció Crims-cat, l'Àlex Martin, vaig entendre alguna cosa més del sentit profund d'aquesta quimera que és dedicar la vida als llibres, al què diuen i a qui els escriuen. I en Forment era al centre mateix d'aquest paradigma que ens arrossega a tots els que, poc o molt, som part d'Alrevés.
Probablement els llibres ja mai governaran el món, però a qui li importa el món banal i miserable quan, de la traça i la saviesa d'algú, l'art d'un autor s'ha convertit en un llibre que ens pot canviar rotundament la percepció sobre la condició humana? Aquest és l'ofici d'editar llibres, i en Josep Forment, escoltant molt, ho feia amb la passió de la vida.

Pàgina sencera al Cultura/s

El suplement Cultura/s de La Vanguardia dedica una pàgina sencera a 'De contents a enganyats' i 'El tant per cent', amb molt bones crítiques per a ambdós llibres.

13/7/14

FACTORIA SENSIBLE. País de festivals

Primer van ser, o bé l'expressió del lleure cultural d'una certa classe benestant de vacances, o el paradigma de formes culturals d'avantguarda que creixien amb la revolta política i jove. El que són avui ja és més complicat, doncs el mercantilisme o la necessitat de que vinguin turistes tothora ha tergiversat el concepte en ocasions fins l'absurd. Però sigui el que sigui, de la Porta Ferrada i el Canet Roc al Primavera Sound o el Sónar, Catalunya ha estat i és un país de festivals. I l'entorn i el clima normalment hi ajuden.
Hi ha festivals de tot: musicals, de cinema, de teatre, literaris... Ajuntar un seguit d'exhibicions d'un mateix gènere o tema i fer-ne una festa casa plenament amb la nostra forma d'entendre la vida comuna i l'espai públic, és a dir, un ampli espectre de la cultura. I això només pot ser bo. Encara que després hi hagi programacions coherents artísticament i d'altres que només busquen el benefici econòmic. El públic és prou intel·ligent per a escatir les diferències.
Ara be, siguin com siguin, i hi passi el que hi passi, els festivals són una de les marques que ens defineix culturalment el país. Faríem be d'oferir-ho al món de forma compacta, com una manera pròpia de viure i entendre l'art i la creativitat. M'entusiasmo llegint cada primavera l'especial de festivals del Jazz Magazine, o cada gener l'extra de grans exposicions que publica Beaux Arts. Estic segur que una difusió compacta i amb etiqueta pròpia dels festivals culturals de Catalunya a la premsa internacional ens prestigiaria, ens faria nacionalment més visibles.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

10/7/14

Flors i estiu

Reprèn la publicació la revista de viatges Altaïr. Quan va deixar els quioscs ja va anunciar la intenció de tornar, però tal i com van les coses al món editorial els lectors patien. Des de dijous, adaptada als temps, viatgers i sedentaris ja tornen a gaudir d'una publicació exemplar en el seu gremi a: www.altairmagazine.com. La segona bona noticia de la setmana prové del premi de novel·la negra L'H Confidencial, un dels pocs impulsats per una biblioteca que aconsegueixen ressò peninsular. El web The Art Boulevard l'ha escollit com un dels trenta millors guardons de l'estat per l'ample impuls que dona a la carrera de l'escriptor guanyador. Si a això hi afegim la presentació de la primera APP de les rutes literàries dels autors d'Espais escrits i que la comissió de l'any Llull (2016) s'ha posat en marxa, tantes noticies positives en una setmana gairebé ens ennueguen.
Serà veritat això dels brots verds? No. L'actitud estreta i ultraeconomicista d'estats, governs i UE ha deixat la cultura en coma profund. A Europa ha perdut l'estatus d'excepció de què disposava a alguns països; aquí, després d'omplir-se la boca durant anys de la important part del PIB que significava, ara se l'ha deixat caure com qui fa la reestructuració industrial dels alts forns. Les bones noticies que vinguin de sectors com l'editorial són més fruit de la inesborrable voluntat de sobreviure que no pas d'una millora en les condicions de treball. D'aquí a uns anys, quan s'analitzi el per què d'una època culturalment tan grisa, que no es busquin raons sociològiques, que els escriptors també mengen. És per l'abandó social i institucional. De brots, en cultura, ni n'hi ha ni se'ls espera. Són flors que no fan estiu.

3/7/14

Frankfurt i Vic

No ha estat fàcil, i la veritat és que no s'entén si no és per la malfiança entre institucions, però finalment la cultura catalana tindrà una única presència a la Fira de Frankfurt; un sol estand per acabar amb el desgavell dels darrers anys entre l'Institut Ramon Llull, l'Institut Català d'Empreses Culturals i l'Ajuntament de Barcelona, cadascú a la seva en lloc de defensar junts la llengua i la cultura del país. Els editors estrangers què, d'ençà el protagonisme del 2007, han buscat la literatura catalana a la fira més gran del món deuen pensar que ens falta un bull. Els editors s'han quadrat amb tanta benemèrita administració i han arrencat l'acord.
A Vic la cosa estava, si fa no fa, a un pas d'entrar en una dinàmica tant absurda com la de Frankfurt. La fira del llibre de Muntanya va haver de marxar del Cabrerès, va trobar recer dins el paraigües de la Fira Muntanya que es fa al Sucre de Vic a meitats de novembre i el resultat va ser un èxit de promoció i comercial clamorós. Totes les editorials que publiquen llibres relacionats amb la muntanya i els viatges estaven molt satisfetes. Però un canvi programat a l'alcaldia de l'Esquirol va fer que el nou alcalde mogués cels i terra per recuperar la fira que el seu antecessor havia deixat marxar. Fins i tot va convèncer a l'alcalde de Vic per què li retornés el certamen. Nova i fatigant negociació a les envistes del Cabrerès i els editors d'aquest àgil sector tornen a respirar tranquils: la fira seguirà a Vic. Per què, en lloc de ser les administracions les que estan al servei de les iniciatives ciutadanes és al revés? Si els interessos polítics se superposen als culturals és tot el país que s'empantana. I això fa massa anys que passa.

2/7/14

Entrevista a El cafè de la República

Joan Barril entrevista Rafael Vallbona al seu programa El cafè de la República de Catalunya ràdio per parlar de 'De contents a enganyats'. Barril i el seu equip realitzen una entrevista molt ben treballada en tots els aspectes.
Podeu escoltar l'entrevista aquí: http://www.catradio.cat/audio/822932/Lescriptor-Rafael-Vallbona-presenta-el-seu-ultim-llibre-De-contents-a-enganyats

Joan Barril director del programa El cafè de la República



Els crítics de El Punt-Avui, El Mundo i El Periódico, molt satisfets amb 'De contents a enganyats'




26/6/14

Llibres a la ràdio

La ràdio és el millor mitjà per difondre i promoure els llibres i la lectura. El to pròxim i creïble del mitjà l'han fet prescriptor abans de que es posés de moda el concepte. La transmissió oral de la paraula escrita te una capacitat superior per arribar a l'oient i captar la seva atenció. Els professionals de la ràdio tracten amb passió els llibres doncs ambdós comparteixen matèria primera: la paraula. El caràcter popular i universal del mitjà fa que sigui un suport fonamental per a la comunicació comunitària; i no hi ha millor forma de remoure consciències en favor del llibre que en col·lectius afins. Els llibres es venen d'un en un, i la taca d'oli del boca orella que fa la ràdio és idònia per al llibre.
Fa temps que crec en això, i ara mateix tinc a ma uns quants fets que ho demostren. El programa 'Llegir per sentir', de Josep Mª Soler amb Pere Martí a Ràdio Vilafranca, acompleix aquests dies 20 anys en antena, un gran mèrit per a una emissora petita. Han convidat a dinar a tothom qui han entrevistat: seran munió. La Rosa Badia, una de les grans del mitjà del país, ha anat més enllà. Va convidar a un seguit d'autors a fer una versió del poema de José Agustín Goytisolo 'Quiero todo esto'. Cada poema va ser llegit al seu programa 'Tot és comèdia', de Ràdio Barcelona, i ara l'editaran en llibre. I si recordo amb plaer una entrevista de la campanya de promoció de la darrera novel·la, destacaria sens dubte la del programa 'Propera parada: cultura', que fa en Xavier Borrell i un excel·lent equip a Ràdio Cornellà de Llobregat.
El Departament de Cultura hauria de fer un conveni amb les ràdios, sobretot les locals, per empènyer encara més la bona feina que fan en favor del llibre.