29/8/11

Heribert Barrera: primer President del Parlament de Catalunya

A Heribert Barrera lo perdieron el patriotismo y una excesiva dimensión histórica cuando aceptó la presidencia del Parlament de Catalunya en 1980, en las elecciones de la restauración del legislativo catalán. La misma transcendencia con la que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al partido que él había reorganizado en la clandestinidad interior desde 1952, contribuyó a hacer presidente a Jordi Pujol, condenaron a la crisis y una larga travesía del desierto a la formación independentista. Una vieja y conocida situación en ERC. Heribert Barrera, nacido en Barcelona el 6 Julio de 1917, falleció el sábado en la misma ciudad a los 94 años de edad tras haber padecido una embolia hace unas semanas.
En 1980, a pesar del apoyo de los 14 diputados de Esquerra, Jordi Pujol formó gobierno en solitario, concediendo, eso sí, la presidencia del Parlament a Barrera. En los siguientes comicios autonómicos ERC se quedó tan solo con 5 diputados y casi la mitad de los votos.Heribert Barrera había iniciado su carrera política en 1934 en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya y en el bloque escolar nacionalista. En 1935 ingresó en las Juventudes de Esquerra Republicana de Catalunya. Tras colaborar en la victoria del Frente Popular en 1936, del que ERC formaba parte, y luchar en los frentes de Aragón y del Segre como artillero, Barrera se exilió a Francia en 1939, permaneciendo en aquel país hasta 1952, cuando regresó clandestinamente a Catalunya para reorganizar de nuevo el partido.
En 1976, fue elegido secretario general del partido, cargo que ocupó hasta 1987. Fue elegido diputado en las primeras elecciones generales de 1977, en las que ERCV se presentó en forma de coalición por no haber sido aún legalizada, y en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, convirtiéndose en presidente de la cámara entre 1980 y 1984.
Entre 1991 y 1994 fue eurodiputado. El era el número 2 de la lista; el acuerdo electoral de la coalición Por la Europa de los pueblos indicaba que él y Carlos Garaicoetxea (Eusko Alkartasuna) deberían alternarse durante la legislatura. También entre 1991 y 1995 Barrera ocupó la presidencia de ERC, y en el año 2000 recibió la Medalla de Honor del Parlament de Catalunya.
A pesar del innegable vigor y tenacidad de su activismo político en defensa de las libertades democráticas de Catalunya, sus declaraciones políticas o, en alguna ocasión, respecto la influencia de la inmigración en el tejido social de Catalunya, le llevaron a granjearse no pocas críticas.
Al margen de su actividad política, Heribert Barrera se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad de Barcelona, y posteriormente en Físicas y Matemáticas por la de Montpelier. Más tarde se doctoró en Físicas por la Sorbona de París. Desarrolló su tarea científica en el Instituto Químico de la universidad de Montpelier, donde trabajó también como profesor. Fue agregado de investigaciones del Centre National de la Recherche Scientifique de Francia, y becario posdoctoral en la Universidad de New Hampshire (Estados Unidos). También fue catedrático contratado de Química Inorgánica en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Entre 1944 y 1984 publicó numerosos estudios científicos en las más prestigiosas revistas internacionales y obtuvo el premio Prat de la Riba del Institut d’Estudis Catalans (del cual fue miembro emérito) por su trabajo "Nuevas contribuciones a la síntesis de ácidos arilalifáticos y a la teoría de la acilación intramolecular". Heribert Barrera fue también presidente de la Sociedad Catalana de Ciencias Físicas, Químicas y Matemáticas y presidente de la sección de ciencias. Miembro de la Société Française de Chimie y de la American Chemical Society.

19/8/11

B-16, una icona pop

Pel que hem vist fins ara, la cita papal amb el jovent catòlic a Madrid te força de màrqueting i de política i, francament, molt poc d’evangelització. El jovent alegre i moderadament fester que inunda i acoloreix els carrers de la ciutat confegeix a Benet 16 un caràcter d’icona pop i ídol de masses imprescindible avui en dia per col·locar un producte al mercat, inclòs el mercat espiritual. I ho dic en el millor sentit del terme.
Després, quan parla, no s’està de criticar amb contundència algunes de les polítiques adoptades pel govern. Quan el Papa ha carregat contra ‘els que es creuen Déu i decideixen sobre qui és digne de viure’, als socialistes els han d’haver xiulat les orelles, una cosa ben poc agradable a tres mesos de les eleccions. I per aquest pedregar aniran les coses a cadascun dels 9 discursos que pronunciarà. No crec que ningú es sorprengui a aquestes alçades, oi?
Al cap i a la fi, quan Benet diu als joves quer resin perquè el missatge de l’església arribi als laics, està parlant indirectament a la immensa majoria de ciutadans d’aquest estat dit Espanya que, batejats o no, i fins i tot creients, senten el missatge de la jerarquia eclesiàstica com una veu que ressona lluny de la seva realitat.

Dit a El Món a RAC 1, el 19 d'agost de 2011

4/8/11

Captius i desarmats

Captiu i desarmat l’euro i el banc central europeu, els especuladors internacionals han augmentat fins l’ofec el setge al deute dels països de la Unió que són a la corda fluixa amb Espnaya al davant.
Deixant el deute en mans d’inversors de metxa curta i sicaris del poder financer mundial, és a dir, no democràtic, i sense capacitat per generar inflació per l’antic pànic dels alemanys, a la que van maldades la moneda única gestionada amb criteris divergents és una olla de cols.
Amb les agències de raiting, propietat dels grans bancs d’inversions, llençant porqueria sobre Europa i posant en evidència la petitesa de la classe política continental, l’amenaça de les Assegurances d’Impagament (CDS), la principal arma amb la que s’especula contra el deute europeu, a hores d’ara, són ara per ara un escull insalvable per calmar aquesta tempesta als mercats que, més que un aiguat, és una guerra de dimensions incalculables i en la que cada fita es conquesta a sang i foc.
Amb un govern en funcions i una oposició sense criteri ni rigor, la veritat és que Espanya te el perfil idoni per ser la propera víctima dels voltors del deute. A Angela Merkel no li deu importar gaire.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 d'agost de 2011