9/12/16

Internacionalització de la literatura catalana

Trobat en un mercadillo hippie a Eivissa.
Una mostra fefaent de la gran feina que l'Institut Ramon Llull fa en favor de la difusió dels meus llibres. Les més sinceres gràcies. Estic emocionat.




8/12/16

Prescriure

Ara que els grans mitjans de comunicació en altres temps prestigiosos, en l'intent desesperat d'ampliar l'auditori a penes parlen de llibres i parlen més de futbol, de mems i d'altres xavacaneries. Ara que la crítica literària és un gènere en vies d'extinció, foragitada dels grans mitjans pels elements ja dits, però també suïcidada per una sospitosa pèrdua de credibilitat entre els propis lectors; el gremi llibresc parla dels prescriptors com els nous gurus que fan augmentar els lectors. Deslliurats del suposat academicisme del crític, sense deutes amb autors amics o editors coneguts, i normalment sense les crosses d'un mitjà poderós, usant la xarxa o els mitjans locals, els prescriptors són apassionats per la lectura, lectors de a peu com vostè, que no s'estan d'aconsellar i recomanar en funció d'uns coneixements i gustos en sintonia amb la gent que llegeix. El prescriptor no és influencer. No pretén una relació vertical d'autoritat amb el seu auditori com fan els blocaires de moda. Busca la complicitat general, no la submissió a un determinat cànon estètic. No vol imitadors que l'ajudin a crear tendència, cerca amics a qui dir: "a mi m'ha agradat, potser a tu també et pot agradar". O sigui: hi ha canvi de paradigma en els formats de difusió del llibre.
En conec alguns. Són gent anònima que no busca res més que escampar el plaer pel que llegeix des d'una web o una ràdio local. Despleguen la seva passió lectora i contaminen qui els escolta lluny de falsos prejudicis manieristes i interessos no sempre confessables. Pareu-hi atenció quan algú desconegut us sedueixi així. Potser us farà descobrir un llibre que mai no sospiteu que voleu llegir.


6/12/16

06.12. Perdonin les molèsties, treballem per vostès

"Acompáñenos al cuartelillo"
El dia 6 de desembre de 1978 vaig votar “no” al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò de la reforma i la transició i que els qui havien atemptat contra la llibertat durant quaranta anys mai no haguessin de pagar per tal genocidi. Tres dies després una parella de la Guàrdia Civil ens va detenir, a mi i uns col·legues, mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, amb tots els permisos governatius en regla, és clar. Ens van fer passar la nit al cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar Collowall i tres brotxes. Ridícul però cert. Sabien ben bé qui érem. L’aparell delator del franquisme restava intacte, gaudia d’impunitat i tenia còmplices a les forces de l’ordre. Transició cap a l’oblit forçat, el silenci i la impunitat.
Trenta-cinc anys després, amb bosses als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen, no considero que haver votat “no” fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni juvenil; us asseguro que m’ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el resultat; el de la nit al cuartelillo i el d’on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil que ens defineix històricament i a la seva praxi moderna, el nefast peix al cove, pràctica política que consisteix a cridar molt aquí i abaixar el cap submís allà. La política catalana de les últimes dècades em recorda sovint La escopeta nacional. Luis García Berlanga no era un visionari, era un observador.
Aquella nit de desembre de 1978 passada al cuartelillo de la Guàrdia Civil de Premià de Mar, vaig tenir temps per pensar en el relativisme de la nostra cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara ara i avui hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i oberts al futur del país. Aquestes són coses que no s’esvaeixen per anys que passin, bosses que es facin als ulls i cabells blancs al cap.

Del llibre: De contents a enganyats (edicions 62)




1/12/16

Pla estratègic

A Gràcia hi ha força llibreries, dues biblioteques, tallers d'escriptura, un ric teixit associatiu que promou intensament la cultura, professionals del sector, un diari (de paper, sic!) que aquests dies s'ha reforçat i renovat la imatge i, sobretot, molts lectors. Lògicament el primer festival Gràcia Llegeix, que s'hi va fer fa uns dies, havia de ser un èxit. Ho va ser d'organització, implicació associativa i institucional, i de públic. L'escriptor Sebastià Bennasar ja ha dit que, no només hi haurà segona edició, sinó que pensen mantenir-se actius la resta de l'any. És la constatació de que el model gracienc de ciutadania funciona. Per què no treballar per exportar-lo a la resta de Barcelona?
Desplegar la cultura al territori per la base i sense dirigisme o messianisme institucional és una manera que es demostra vàlida a l'ex vila. Acompanyar la iniciativa associativa, posar-hi recursos necessaris per què es desplegui i impulsar els seus projectes financerament, funciona. No te sentit portar els grans esdeveniments culturals de ciutat als barris; és la gent dels barris qui ha d'ocupar el centre. Els barris han de generar la seva pròpia dinàmica i projectar-la enfora per consolidar la seva personalitat i sentir-se part dinàmica i rica de la ciutat. Gràcia és el barri de les lletres de Barcelona, i així l'han fet els seus ciutadans. Ara només cal que l'ajuntament s'hi posi i el potenciï com fa Madrid, per exemple. La permanència reforçada de Gràcia Llegeix és un model. És un repte de l'àrea de Cultura, perquè neix i es construeix al barri, però la projecció ha d'ultrapassar els límits fins empeltar Barcelona. És un pla estratègic de ciutat.


26/11/16

"Sin dar un paso atrás ni para coger impulso" (*)


Columna 26 de Julio després de vèncer l'exercit de Batista al centre de l'illa (1958)

Fidel Castro entra a l'Havana. Gener de 1959. (Foto MAGNUM)

Malecón de l'Havana (2012)

Els pobles d'Amèrica no volen llibertat sense pa ni pa sense llibretat (Fidel Castro Ruz)
Llegiu més a Gramma i a Juventud Rebelde

(*) frase pronunciada per primera vegada al discurs commemoratiu dels actes del Dia Internacional del Treball de 1961

25/11/16

El nou Independent de Gràcia, la premsa local te futur

L'Independent de Gràcia estrena avui nou disseny i imatge, capçalera, pàgina web i noves seccions que el fan més dinàmic i modern. Així el diari gracienc encara una nova etapa de major professionalització per millorar el servei a lectors, anunciants i ciutadans del districte.



L'Independent és el mitjà de comunicació de barri més veterà de Barcelona. Com a la majoria de mitjans de premsa escrita, no li ha estat fàcil travessar el camí de la caiguda de publicitat durant els temps més durs de la crisi, però la imaginació emprenedora demostrada pel seu equip dinamitzador, i el suport dels membres de l'Associació que l'impulsa, han estat fonemantals per superar el trangol i sortir-ne reforçat. La imatge que avui estrena és la millor demostració de la voluntat de projectar-se enllà dels anys.
Podeu trobar el nou Independent de Gràcia a tots els punts habituals de distribució, o be descarregar-vos-el en PDF a la NOVA WEB.
Llarga vida a l'Independent.


Portada del nou disseny de l'Independent de Gràcia



24/11/16

Estratègies conjuntes

A impulsar estratègies culturals conjuntes per als grans equipaments nacionals amb l’Ajuntament de Barcelona, se li pot dir com es vulgui. És clar què, després de tants fracassos històrics, dir-ne pacte cultural fa lleig; però jo veig que és això el que van dir-se el conseller i el tinent d’alcalde a la trobada de dijous passat. La bona sintonia entre Santi Vila i Jaume Collboni, dos lliberals en el sentit més lujanià (de Néstor Luján, paradigma d’autèntic lliberal), està portant l’enèsim intent per què Generalitat i Ajuntament vagin a una en un afer cabdal per al  país: la capitalitat cultural de Barcelona. Si arribarà a bon port o descarrilarà està per veure. Al líder municipal d’ERC, Alfred Bosch, segur que no li fa gota de gràcia.
Si Barcelona no és capital de la cultura catalana en tots els seus aspectes, i els equipaments en són faceta fonamental, Catalunya no és res. La manera provinciana com, per barroers interessos polítics, s’ha qüestionat diverses vegades durant el darrer any i escaig aquesta capitalitat, és perniciosa en tots els aspectes i per a tothom, també pel sobiranisme. És posar el país sencer en un ‘no future’ sense justificació estratègica possible.
Si el Parlament consensua acollir el CoNCA, i aquí els socialistes hi tenen molt a dir, Generalitat i Ajuntament tindran una oportunitat potser única per fer un pacte cultural, o com li vulguin dir, acordat per tothom sota l’auspici d’aquest organisme suprem; sense pals a les rodes, marxes enrere ni interpretacions partidistes. Una cultura forta i capaç d’il·luminar el futur del país depèn d’una capital potent, més enllà dels mòbils, les smarts i els turistes. Ep, si es vol.