Vegamián era un dels pobles del municipi de Boñar, a la Muntanya Oriental de Lleó, que el dia 23 de juny de 1969 va quedar negat per les aigües del pantà del Porma junt amb Lodares, Armada, Campillo, Quintanilla i Ferreras. Com pot acabar, així de sobte, la història d’un poble? La història d’un poble no és cosa de quatre dies ni d’uns lligalls i unes quantes fotografies esgrogueïdes, no és cosa que es pugui recollir en capses de cartró i carregar en furgonetes i emportar-s’ho a qualsevol altre indret muntanya amunt on l’aigua no hi arribarà. La història d’un poble són vides, cases, corrals i eres tenyides per una espessa capa d’anys i circumstàncies. Són relats que es llegeixen a les pedres, als carrerons i a les teulades. Són els éssers humans que hi habiten i els fantasmes dels seus avantpassats. Quan un poble desapareix així de sobte, sota les aigües d’un pantà o la picota d’una excavadora modernitzadora, la resta de la humanitat som més pobres, més ignorants, més dèbils.
Julio Llamazares va néixer a Vegamian i, tot i que va estudiar lleis, es va dedicar aviat a escriure, precisament, per intentar salvar el que es pogués de la memòria del seu poble inundat quan ell era un adolescent. A la seva obra hi ha unes quantes pàgines essencials per entendre la lluita per la subsistència de la memòria col·lectiva dels condemnats a desaparèixer. El monòleg del darrer habitant de Ainiella a ‘La lluvia amarilla’ (Seix Barral) n’és el cas més clar, però és a ‘Trás-os-Montes’, (Alfaguara) on la prosa profunda, lírica i crua de Llamazares, com una pedra al camí, es desplega amb la perspectiva i dimensió infinites que requereix el relat d’un territori que s’extingeix en mig de la indiferència del món.
La regió portuguesa de Trás-os-Montes és un territori eixut, pedregós i molt pobre, potser tan pobre que els buròcrates de Brussel·les no saben ni on para. No se que serà d’ell ara que tots plegats som candidats a ser nous pobres, potser busquin una fórmula per fer-lo desaparèixer de la història com van fer amb Vegamián.
Però el que no podran eradicar és allò que d’immensament ric te aquesta terra banyada pel Douro i encaixada entre Galicia i Lleó: la seva gent. Potser un dia la gent de tants llocs del món prests a desaparèixer aixecaran la veu i Trás-os-Montes i Vegamián tornaran a existir. Julio Llamazares serà el relator d’aquell dia, perquè a cada memòria hi ha un paisatge humà.
29/01/12
De tradició catalana
El català torna a tenir col·lecció pròpia de novel·la negra. Tinc davant els dos primers títols de ‘Crims.cat’: ‘Història de mort’ un clàssic d’Andreu Matin, i ‘Torn de nit’, d’Agustí Vehí. Són volums preciosos, d’agradable tipografia i portades definitòries (homenatgen la ‘Cua de Palla’), que col·loquen la sèrie dins la tradició literària europea. Ja tocava.
L’embranzida que ha fet del gènere un dels més rendibles del mercat, va agafar a el sector català a contrapèl. Desaparegudes la ‘Cua de palla’ ,de 62, i ‘la Negra’, de la Magrana, els segells catalans editen relats policíacs esparsos dins col·leccions de narrativa, senyal de que no acaben de creure-hi del tot. El ‘boom’ Larsosn i els èxits de Donna Leon, Henning Mankell o Petros Markaris, esquitxats per locals com Jordi de Manuel, Teresa Solana o l’infatigable Andreu Martin, sostenen el gènere, però dins catàlegs generalistes i sense cohesió. ‘Crims.cat’ situa el català en l’estàndard editorial internacional.
A més, la nova col·lecció posa en valor un gènere que, tot i que neix a la literatura nordamericana, és part de la tradició lectora del públic català. La novel·la policíaca està arrelada a la nostra cultura. Per estètica, per història i per influències, és una literatura que ha explicat la Barcelona des del tombant del segle XX fins avui. Les cròniques del barri Xino de Francesc Madrid, els relats del pistolerisme, el referent cultural que a meitats dels cinquanta es genera del contacte amb els soldats de la Sisena Flota, l’esforç normalitzador de Manuel de Pedrolo o Jaume Fuster o les novel·les de Pepe Carvalho, són alguns dels elements que han fet de la negra una literatura preuada al país. Li faltava una col·lecció.
L’embranzida que ha fet del gènere un dels més rendibles del mercat, va agafar a el sector català a contrapèl. Desaparegudes la ‘Cua de palla’ ,de 62, i ‘la Negra’, de la Magrana, els segells catalans editen relats policíacs esparsos dins col·leccions de narrativa, senyal de que no acaben de creure-hi del tot. El ‘boom’ Larsosn i els èxits de Donna Leon, Henning Mankell o Petros Markaris, esquitxats per locals com Jordi de Manuel, Teresa Solana o l’infatigable Andreu Martin, sostenen el gènere, però dins catàlegs generalistes i sense cohesió. ‘Crims.cat’ situa el català en l’estàndard editorial internacional.
A més, la nova col·lecció posa en valor un gènere que, tot i que neix a la literatura nordamericana, és part de la tradició lectora del públic català. La novel·la policíaca està arrelada a la nostra cultura. Per estètica, per història i per influències, és una literatura que ha explicat la Barcelona des del tombant del segle XX fins avui. Les cròniques del barri Xino de Francesc Madrid, els relats del pistolerisme, el referent cultural que a meitats dels cinquanta es genera del contacte amb els soldats de la Sisena Flota, l’esforç normalitzador de Manuel de Pedrolo o Jaume Fuster o les novel·les de Pepe Carvalho, són alguns dels elements que han fet de la negra una literatura preuada al país. Li faltava una col·lecció.
Carlos Pujol, un ilustrado para el Planeta
Si el premio Planeta es hoy lo que es, ello es debido a la impronta que le dio el fundador del grupo, José Manuel Lara Hernández, y el crítico, escritor y erudito Carlos Pujol (Barcelona 1936). Lo que el ‘padre Lara’ hizo con el Planeta en la vertiente comercial, Pujol lo hizo en la literaria durante 40 años, desde 1972 hasta ayer, en que falleció repentinamente por de un derrame cerebral a la edad de 75 años.
Como todos los sabios, Carlos Pujol era un hombre discreto que mesuraba sus palabras. Esta característica personal y su ingente erudición resultaron fundamentales para la consolidación y el prestigio literario del Planeta, del cual fue miembro del jurado desde 1972 y secretario a partir de 2006. Cuando más guirigay mediático había alrededor de las declaraciones de los jurados, de la rumorología habitual o de las astutas insinuaciones del dueño de la editorial, más se hacían escuchar sus palabras comedidas e inteligentes. Las tumultuosas ruedas de prensa del día anterior a la fiesta del galardón literario serán, a partir de este año, más difíciles de apaciguar sin las enciclopédicas y juiciosas palabras de Pujol.
Pero este ilustrado, doctorado en filología románica por la Universidad de Barcelona en 1962 y con vastos conocimientos de la literatura castellana, francesa, inglesa, italiana y catalana, claro, no iba para editor hasta que, mediados los años 70, el fundador de Planeta le convirtió en su hombre de confianza en materia literaria. Dejó las clases en la universidad y se dedicó de entero a las labores editoriales en una casa que ya conocía como autor, puesto que había publicado allí estudios sobre Voltaire y Balzac. Desde entonces todos los originales que han optado a los premios Planeta, Ateneo de Sevilla y Ramon Llull han pasado por sus manos y su opinión ha sido fundamental. El actual presidente de Planeta, José Manuel Lara, así lo ha reconocido en un comunicado en el que ensalza el carácter erudito, culto, afable, discreto y humilde de “un gran hombre de letras, universalista respetado y apreciado por todos y un extraordinario colaborador de editorial Planeta".
Y es que Carlos Pujol era, por encima de todo, un personaje propio de la ilustración que ponía su sabiduría al servicio de las labores editoriales. A penas hay algún clásico publicado por Planeta que no contenga un prólogo o estudio redactado por él. Además firmó más de cuarenta traducciones de Balzac, Stendhal, Baudelaire, Tournier e incluso Simenon. Todo ello casi escondido tras sus gruesas gafas, esquivando cualquier tipo de notoriedad pública y respondiendo con delicada ironía las, a menudo, impertinentes preguntas de los periodistas ávidos de conocer todos los recovecos de las decisiones del jurado de los premios que convoca Planeta.
La novela ‘Los fugitivos’ y el poemario ‘El corazón de Dios’ fueron los últimos títulos de su fecunda carrera literaria. Catorce títulos entre cuentos y novelas, entre las que destaca el ‘Jardín inglés’ (1987), otros tantos de poesía y una decena de textos ensayísticos forman el corpus de su obra de creación.
Este mediodía, a la una en punto, tendrá lugar el funeral por Carlos Pujol en el tanatorio de Les Corts. El próximo día 26, durante la ceremonia de entrega del Premio Ramon Llull de las letras catalanas que se entregará en el Palau de la Generalitat, será un buen momento para rendirle un merecido homenaje público.
Como todos los sabios, Carlos Pujol era un hombre discreto que mesuraba sus palabras. Esta característica personal y su ingente erudición resultaron fundamentales para la consolidación y el prestigio literario del Planeta, del cual fue miembro del jurado desde 1972 y secretario a partir de 2006. Cuando más guirigay mediático había alrededor de las declaraciones de los jurados, de la rumorología habitual o de las astutas insinuaciones del dueño de la editorial, más se hacían escuchar sus palabras comedidas e inteligentes. Las tumultuosas ruedas de prensa del día anterior a la fiesta del galardón literario serán, a partir de este año, más difíciles de apaciguar sin las enciclopédicas y juiciosas palabras de Pujol.
Pero este ilustrado, doctorado en filología románica por la Universidad de Barcelona en 1962 y con vastos conocimientos de la literatura castellana, francesa, inglesa, italiana y catalana, claro, no iba para editor hasta que, mediados los años 70, el fundador de Planeta le convirtió en su hombre de confianza en materia literaria. Dejó las clases en la universidad y se dedicó de entero a las labores editoriales en una casa que ya conocía como autor, puesto que había publicado allí estudios sobre Voltaire y Balzac. Desde entonces todos los originales que han optado a los premios Planeta, Ateneo de Sevilla y Ramon Llull han pasado por sus manos y su opinión ha sido fundamental. El actual presidente de Planeta, José Manuel Lara, así lo ha reconocido en un comunicado en el que ensalza el carácter erudito, culto, afable, discreto y humilde de “un gran hombre de letras, universalista respetado y apreciado por todos y un extraordinario colaborador de editorial Planeta".
Y es que Carlos Pujol era, por encima de todo, un personaje propio de la ilustración que ponía su sabiduría al servicio de las labores editoriales. A penas hay algún clásico publicado por Planeta que no contenga un prólogo o estudio redactado por él. Además firmó más de cuarenta traducciones de Balzac, Stendhal, Baudelaire, Tournier e incluso Simenon. Todo ello casi escondido tras sus gruesas gafas, esquivando cualquier tipo de notoriedad pública y respondiendo con delicada ironía las, a menudo, impertinentes preguntas de los periodistas ávidos de conocer todos los recovecos de las decisiones del jurado de los premios que convoca Planeta.
La novela ‘Los fugitivos’ y el poemario ‘El corazón de Dios’ fueron los últimos títulos de su fecunda carrera literaria. Catorce títulos entre cuentos y novelas, entre las que destaca el ‘Jardín inglés’ (1987), otros tantos de poesía y una decena de textos ensayísticos forman el corpus de su obra de creación.
Este mediodía, a la una en punto, tendrá lugar el funeral por Carlos Pujol en el tanatorio de Les Corts. El próximo día 26, durante la ceremonia de entrega del Premio Ramon Llull de las letras catalanas que se entregará en el Palau de la Generalitat, será un buen momento para rendirle un merecido homenaje público.
16/01/12
La vida a fora
Tornem a ser un país d’emigrants. I en tenim ben bé per vuit o deu anys. Avui serà un dia d’aquells en que la gent amb poca imaginació recordarà el clàssic ‘Vente a Alemania, Pepe’ per mofar-se de la trista realitat que, francament, no fa cap gràcia.Els emigrants d’avui tenen poc a veure amb l’entranyable personatge d’Alfredo Landa. A més de pisos, els anys de creixement econòmic han servit també per formar acadèmicament i intel·lectual les millors generacions de la història d’aquest país. No tot ha estat dolent.
És en aquest oasi en el nostre habitual nivell baix de formació on rau la desgràcia. Són molts d’aquests doctors, investigadors i enginyers els que ara marxen, farts de viure en un país que els va posar la mel als llavis amb una bona universitat i amb idiomes (alguns còpia d’endeutar les famílies), per condemnar-los després a sous de misèria, contractes draconians o a l’atur, i a una versió actualitzada del ‘que inventen ellos’ amb l’excusa de la crisi.
El resultat és que més de 20.000 fills de les millors generacions marxen a l’estranger. Allà se’ls reconeixerà el talent, viuran dignament i contribuiran al creixement d’aquests països gràcies a l’excel·lència que hem pagat i suat nosaltres.
Dit a El Món a RAC 1 el 17 de gener de 2011
És en aquest oasi en el nostre habitual nivell baix de formació on rau la desgràcia. Són molts d’aquests doctors, investigadors i enginyers els que ara marxen, farts de viure en un país que els va posar la mel als llavis amb una bona universitat i amb idiomes (alguns còpia d’endeutar les famílies), per condemnar-los després a sous de misèria, contractes draconians o a l’atur, i a una versió actualitzada del ‘que inventen ellos’ amb l’excusa de la crisi.
El resultat és que més de 20.000 fills de les millors generacions marxen a l’estranger. Allà se’ls reconeixerà el talent, viuran dignament i contribuiran al creixement d’aquests països gràcies a l’excel·lència que hem pagat i suat nosaltres.
Dit a El Món a RAC 1 el 17 de gener de 2011
12/01/12
L’especialista de tot
Boris Vian va prendre una sortida en sentit contrari i la va convertir en una entrada. Per això la seva va ser una obra multidisciplinària, intel·ligent, passional, provocadora i valenta. Per això tots els especialistes, rucs, freds, submisos i porucs de la cultura del seu temps es van encarregar d’anorrear-lo. Sort en vam tenir de Raymond Queneau, que l’admirava i que no va parar d’insistir per què li publiquessin ‘L’escuma dels dies’ (Columna), una novel·la que llavors va passar per estrambòtica i fora de la norma imperant (el pianòctel és un invent que tots els bars moderns voldrien) i que, a penes deu anys després de mort del seu autor, es va convertir en un senyal d’identitat transgeneracional, una mena de ‘Guardià al camp de sègol’ europeu. La història d’amor de Colin i Chloé és interpretada avui com una metàfora de la grandesa i la petitesa de la condició humana al món modern. L’amor i la desgràcia de la jove parella corre pels bulevards parisencs, seu a les terrasses de Saint Germain i es besa en discretes tauletes dels bistrós del barri llatí com ho fa la vida dels altres.
Vagant per la riba del Sena m’arribo fins la Biblioteca Nacional i em sento tan minúscul caminant entre les quatre torres com llibres oberts, com la parella protagonista de la novel·la es sentia al París bohemi i burgès de postguerra. En una de les sales hi ha una exposició sobre Vian. L’anihilat, el maleït, el provocador de ‘J’irai cracher sur vos tombes’, el desertor que es descarava davant del president, és ara objecte d’homenatge pel sistema que el va considerar un rar poc desitjable. La capacitat de reinterpretar-se del sistema és infinita.
Als estudiants universitaris que passegen entre frenètic hip-hop, cartells que proclamen poc menys que la provisionalitat de tot, cançons, pel·lícules, clubs, traduccions mal pagades i el capteniment pel menyspreu demostrat envers Vian, els costa d’entendre com una ment preclara i un esperit creador sense límits va poder ser tan maltractat. Boris Vian seria avui, és de fet, un personatge essencial per reinventar la tradició cultural francesa i europea. En un exercici de mala consciència envejable, la BNF així ho ha reconegut amb aquesta exposició sempre plena a vessar. Aquí esperem actituds d’aquesta mena que vagin més enllà dels homenatges en vida (sempre tan sospitosos) o d’alguns espectacles patètics disfressats de modernitat a 300 mil euros la peça.
Vagant per la riba del Sena m’arribo fins la Biblioteca Nacional i em sento tan minúscul caminant entre les quatre torres com llibres oberts, com la parella protagonista de la novel·la es sentia al París bohemi i burgès de postguerra. En una de les sales hi ha una exposició sobre Vian. L’anihilat, el maleït, el provocador de ‘J’irai cracher sur vos tombes’, el desertor que es descarava davant del president, és ara objecte d’homenatge pel sistema que el va considerar un rar poc desitjable. La capacitat de reinterpretar-se del sistema és infinita.
Als estudiants universitaris que passegen entre frenètic hip-hop, cartells que proclamen poc menys que la provisionalitat de tot, cançons, pel·lícules, clubs, traduccions mal pagades i el capteniment pel menyspreu demostrat envers Vian, els costa d’entendre com una ment preclara i un esperit creador sense límits va poder ser tan maltractat. Boris Vian seria avui, és de fet, un personatge essencial per reinventar la tradició cultural francesa i europea. En un exercici de mala consciència envejable, la BNF així ho ha reconegut amb aquesta exposició sempre plena a vessar. Aquí esperem actituds d’aquesta mena que vagin més enllà dels homenatges en vida (sempre tan sospitosos) o d’alguns espectacles patètics disfressats de modernitat a 300 mil euros la peça.
Remuntar l’ensopegada nadalenca
Aquells editors que disposen de les dades de l’empresa d’investigació de mercats Nielsen asseguren que la caiguda de les vendes de llibres aquesta passada campanya de Nadal ha estat d’un 15%. Ara ja no hi valen lamentacions, perquè abans de dos mesos han d’estar al carrer tots els títols que ajudaran al sector a remuntar l’ensopegada nadalenca.
Donant un cop d’ull als butlletins de novetats editorials en català per a les properes setmanes hi veiem alguns noms propis que segurament lluiran, i alguna tendència que hom espera que arrossegui vendes. Els que van forts, si més no en els anhels dels editors, són: ‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries), el debut literari de Lluís Llach; ‘Fèlix Millet, el gran impostor’ (Angle), el gran morbo nacional investigat per Fèlix Planella i el tercer volum de les memòries de Jordi Pujol (Proa), redactades per en Manuel Cuyàs. També hi ha expectatives en ‘Fago. Estima'm quan menys m'ho mereixo’ (La Campana), un nou relat de no ficció pirinenc de Carles Porta; ‘Homes d’honor’ (Pòrtic) de Xavier Bosch, ‘Barcelona cau’ (tots dos de Proa), de Valentí Puig i ‘En caure la tarda’, de Jordi Coca (Ed. 62).
La tendència que s’escampa és la de la novel·la policíaca. Fa temps que és el gènere literari amb millor acollida entre els lectors, i ara, esgotats els suecs i altres nòrdics, els segells aposten fort per autors locals com Albert Vilaró (L’escala del dolor –Columna-), Jordi de Manuel (La mort del corredor de fons –Ed. 62-), un nou títol de l’enigmàtic Nil Barral (el Picasso desconegut –Amsterdam-), Dona Leon (Carn de canó -62-) i més sorpreses criminals que arribaran ben aviat i que ja anunciarem. Quan les vendes pinten negres, poseu-li policíac.
Donant un cop d’ull als butlletins de novetats editorials en català per a les properes setmanes hi veiem alguns noms propis que segurament lluiran, i alguna tendència que hom espera que arrossegui vendes. Els que van forts, si més no en els anhels dels editors, són: ‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries), el debut literari de Lluís Llach; ‘Fèlix Millet, el gran impostor’ (Angle), el gran morbo nacional investigat per Fèlix Planella i el tercer volum de les memòries de Jordi Pujol (Proa), redactades per en Manuel Cuyàs. També hi ha expectatives en ‘Fago. Estima'm quan menys m'ho mereixo’ (La Campana), un nou relat de no ficció pirinenc de Carles Porta; ‘Homes d’honor’ (Pòrtic) de Xavier Bosch, ‘Barcelona cau’ (tots dos de Proa), de Valentí Puig i ‘En caure la tarda’, de Jordi Coca (Ed. 62).
La tendència que s’escampa és la de la novel·la policíaca. Fa temps que és el gènere literari amb millor acollida entre els lectors, i ara, esgotats els suecs i altres nòrdics, els segells aposten fort per autors locals com Albert Vilaró (L’escala del dolor –Columna-), Jordi de Manuel (La mort del corredor de fons –Ed. 62-), un nou títol de l’enigmàtic Nil Barral (el Picasso desconegut –Amsterdam-), Dona Leon (Carn de canó -62-) i més sorpreses criminals que arribaran ben aviat i que ja anunciarem. Quan les vendes pinten negres, poseu-li policíac.
05/01/12
Prospect Park
Vaig veure algunes de les seves novel·les només sortir del metro, a Bartel Pritchar square. Al carrer 18 amb la Desena em vaig trobar Harvey Keitel fent fotos a la porta de l’estanc amb la seva Nikon ‘trobada’ i, a prop del jardí botànic, cap a Caroll Street, vaig descobrir un casalot abandonat que molt be podria haver estat el de Miles Heller i companyia a Sunset Park (edicions 62). Prospect Park és a tocar, i la similitud amb el nom és massa evident per ignorar-ho. Amb aquells antecedents, i amb un sol que em fonia la clepsa tot i ser a primers de juny, vaig posar-me a buscar Paul Auster pels carrers de Brooklyn.
Tot i que la Bea Cabezas, veïna del barri, m’havia dit que vivia prop de casa seva i que algun cop se l’havien trobat pel carrer, jo sabia que buscava un fantasma. Vaig recórrer Prospect Park Southwest fins Parkside Avenue, em vaig perdre per l’immens pulmó verd de Brooklyn i vaig sortir davant del museu. Vaig seure a l’andana del metro descobert de Botanic Garden i vaig esperar a la porta d’una ‘pharmacy’ que en sortís algú que m’havia semblat que era ell. Vaig mirar a totes les galeries dels pisos entre Union Street i el carrer 15 creient-hi veure a més d’una un paio escrivint; però vaig fracassar. Vaig recular cap a Brooklyn Heights i em vaig perdre al Dumbo bo i oblidant aquella fugaç i estúpida mitomania.
Una estona després, mirant el barri des del pont (era l’hora de sortida dels despatxos a Manhattan i hi transitava una gentada de por, tampoc no era el millor lloc per a reflexionar però la vista valia la pena), se’m va acudir que, en el meu intent impossible i absolutament infantil de trobar-me amb Paul Auster, m’havia sentit tant vagament desolat com la majoria dels protagonistes de les seves novel·les, de ‘Trilogia de Nova York’ a ‘Sunset Park’, passant per ‘Música de canyeries’, una angoixant cinta de Moebius narrativa o la terrible, pel que te de falsament esperançada, ‘Tumbuctú’. Així era talment com em solia sentir després de llegir Auster, i així estava jo, allà en mig del no res d’un pont damunt l’East River, pensant en tots aquells carrers de Brooklyn i en la calor que havia passat; tanta, que em vaig estar a punt de comprar unes sandàlies Birkenstock.
No he tornat a pensar mai més en comprar-me unes sandàlies. Passo sovint pel carrer Pelai i a vegades miro les sabateries per fer temps, però mai no em ve al cap cap novel·la. Em sentiria rar, potser.
Tot i que la Bea Cabezas, veïna del barri, m’havia dit que vivia prop de casa seva i que algun cop se l’havien trobat pel carrer, jo sabia que buscava un fantasma. Vaig recórrer Prospect Park Southwest fins Parkside Avenue, em vaig perdre per l’immens pulmó verd de Brooklyn i vaig sortir davant del museu. Vaig seure a l’andana del metro descobert de Botanic Garden i vaig esperar a la porta d’una ‘pharmacy’ que en sortís algú que m’havia semblat que era ell. Vaig mirar a totes les galeries dels pisos entre Union Street i el carrer 15 creient-hi veure a més d’una un paio escrivint; però vaig fracassar. Vaig recular cap a Brooklyn Heights i em vaig perdre al Dumbo bo i oblidant aquella fugaç i estúpida mitomania.
Una estona després, mirant el barri des del pont (era l’hora de sortida dels despatxos a Manhattan i hi transitava una gentada de por, tampoc no era el millor lloc per a reflexionar però la vista valia la pena), se’m va acudir que, en el meu intent impossible i absolutament infantil de trobar-me amb Paul Auster, m’havia sentit tant vagament desolat com la majoria dels protagonistes de les seves novel·les, de ‘Trilogia de Nova York’ a ‘Sunset Park’, passant per ‘Música de canyeries’, una angoixant cinta de Moebius narrativa o la terrible, pel que te de falsament esperançada, ‘Tumbuctú’. Així era talment com em solia sentir després de llegir Auster, i així estava jo, allà en mig del no res d’un pont damunt l’East River, pensant en tots aquells carrers de Brooklyn i en la calor que havia passat; tanta, que em vaig estar a punt de comprar unes sandàlies Birkenstock.
No he tornat a pensar mai més en comprar-me unes sandàlies. Passo sovint pel carrer Pelai i a vegades miro les sabateries per fer temps, però mai no em ve al cap cap novel·la. Em sentiria rar, potser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
