06/01/10
ESPORT ENCICLOPÈDIC
Enciclopèdia Catalana ha guanyat el concurs públic, convocat pel Consell Català de l’Esport, per a publicar l’Enciclopèdia de l’Esport Català. El dia 19 d’octubre es va publicar l’anunci del concurs públic al DOGC, la documentació es va penjar al web de contractació pública de la Generalitat, es va obrir termini de presentació d’ofertes fins el dia 26 d’octubre, i el dia 2 de novembre, en no haver-se presentat més que una única candidatura, es va adjudicar el contracte a Enciclopèdia per un valor d’un milió tres-cents mil euros.. El dia 27 de novembre l’adjudicació va ser elevada a definitiva. Ara Enciclopèdia ha de publicar l’obra abans del 30 de novembre del 2014. Aportem aquesta informació de forma desinteressada per apaivagar certa rumorologia que va circular fa setmanes pel món editorial sobre com i perquè Enciclopèdia havia aconseguit el contracte (que per cert, si consulteu les condicions de contractació veureu que no és cap ganga). Es veu que el director general del grup, Albert Pelach, va anunciar l’èxit en el concurs tot cofoi davant d’altres editors de la competència, i hi va haver qui va dir, baixet és clar, que quina mena de concurs era aquell si el seu editorial no se n’havia assabentat. Doncs bé, des de la modèstia infinita d’aquesta columna, proposem als editors catalans que dediquin uns minuts al dia a la consulta del DOGC, doncs en sol anar ple de concursos absolutament lícits com el que ha guanyat Enciclopèdia per editar l’Enciclopèdia de l’esport Català; i potser així podran optar a projectes com aquest. Per cert, existeix una magnífica Història il•lustrada de l’esport a Catalunya, de Xavier Pujadas i Carles Santacana (Columna), però la va fer la Diputació, ai las!
04/01/10
URGÈNCIES AL PLE
Si ara que no hi ha tanta alarma per la grip A els serveis d’urgències hospitalàries han quedat col•lapsats, tot i que llavors hi van anar 71 mil persones i ara 63 mil, inexorablement alguna cosa no es fa del tot be des del Pla Integral d’Urgències de Catalunya. És veritat que aquests dies s’han ingressat 7200 persones contra les 6800 que ho van ser quan la passa de la grip A va fer furor, però si els ingressos hospitalaris col•lapsen les urgències, també vol dir que alguna cosa no s’ha fet bé.
Quina? O no hi ha hagut prou previsió respecte de la necessitat de llits, que hauria permès alleugerir el sistema d’ingressos, o no s’ha sabut trobar la forma de derivar els malalts menys greus, la majoria, a la sanitat primària o, simplement, a covar a casa. La selecció prèvia de malalts a urgències s’ha d’agilitar com sigui. És el primer filtre i és el que pot fer que la resta del sistema funcioni o naufragui en esternuts, mocs i miasmes.
Ara bé, si urgències es col•lapsen és perquè els ciutadans confien en la sanitat pública; cosa que a països més rics no passa.
Dit a El Món a RAC 1 el 05.01.10
Quina? O no hi ha hagut prou previsió respecte de la necessitat de llits, que hauria permès alleugerir el sistema d’ingressos, o no s’ha sabut trobar la forma de derivar els malalts menys greus, la majoria, a la sanitat primària o, simplement, a covar a casa. La selecció prèvia de malalts a urgències s’ha d’agilitar com sigui. És el primer filtre i és el que pot fer que la resta del sistema funcioni o naufragui en esternuts, mocs i miasmes.
Ara bé, si urgències es col•lapsen és perquè els ciutadans confien en la sanitat pública; cosa que a països més rics no passa.
Dit a El Món a RAC 1 el 05.01.10
REPARTIR EL PASTISSET DEL TERRITORI
Entre detractors declarats, polítics que callen per obediència al partit i el soroll habitual del territori, l’avantprojecte de la llei de vegueries que, teòricament, el govern ha d’aprovar aquest mes, te un futur negre com cada vegada que s’ha intentat una nova divisió territorial de Catalunya. Hi ha qui diu que és millor deixar-ho per a una altra legislatura, com sempre.
Ningú no és capaç d’endreçar territorialment Catalunya. No ho van ser els convergents, ni ho serà el tripartit. Hi ha massa interessos polítics i electorals en joc. Qui s’atreveix a governar amb visió real de país, encara que això suposi anar contra el parer d’alcaldes i dirigents territorials del seu propi partit si, de la seva actitud, en pot dependre una majoria parlamentària? En política catalana, quan hi ha tràngols d’aquesta mena, s’aplica la dita ‘el meu mal no vol sorolls’, i així els temes es deixen podrir.
Hom estava convençut de que el tripartit no deixaria passar l’ocasió de vertebrar territorialment el país amb una llei que, de passada, els posés electoralment les coses una mica menys complicades a comarques nio metropolitanes on, sobretot PSC i Iniciativa, tenen menys arrelament. El pacte del Tinell incloïa el paquet llei electoral i llei territorial, i es va crear una ponència per això. Però, en paraules de qui va ser primer conseller de governació de Maragall, el republicà Joan Carretero: “El projecte de llei ni es va tramitar. Quan el text va quedar enllestit, el Departament va lliurar-lo al President. La proposta contemplava la meitat del Parlament escollit en una llista nacional i l’altra meitat, proporcional als habitants que hi hagi, en set llistes territorials, amb un mínim de dos per vegueria i a partir de dos amb caràcter proporcional al nombre d’habitants; és a dir, que hi hauria una altíssima proporcionalitat. El President mai no comentar res sobre aquest aspecte de l’avantprojecte de llei. Tant en Maragall com el PSC es miraven els resultats. Anaven al final del text i buscaven la rendibilitat política del projecte. Llavors deien: ‘-Amb aquest projecte de llei no empatem amb CiU? Doncs no ens interessa’.”
I es va acabar la primera legislatura sense que, ni de la llei electoral ni de la territorial, se’n sentís cantar més ni gall ni gallina. I la segona portava el mateix camí fins que, la declarada desafecció dels ciutadans envers els partits (corrupció, ineficàcia...), va fer que la llei electoral es presentés com a solució per a tots els problemes de la partitocràcia catalana. I, com que difícilment hi pot haver una llei electoral homologable sense una divisió territorial coherent, en poques setmanes el tema va tornar a situar-se a la portada de l’agenda tot i que, a deu mesos de les eleccions, és tan poc probable que les dues lleis acabin tirant endavant com a les altres ocasions.
Demà és el dia en que el govern hauria d’aprovar l’avantprojecte de llei de vegueries, primer pas per reordenar elpaís i obrir la possibilitat seriosa d’una llei electoral equilibrada, rigorosa i que pugui tornar a acostar política i ciutadania. Però, s’atreviran els socialistes a legislar contra els seus alcaldes de Reus, Tarragona, Manresa, Lleida (per citar a significats opositors) i contra els seus socis d’Unitat d’Aran? Segurament no. I encara una pregunta tan o més definitiva que l’anterior. Les vegueries suposaran la desaparició de les diputacions provincials?
Les qüestions locals generen debats intensos i durs, però s’ha d’actuar amb valor, rigor i amb el sentit d’estat que mai no ha tingut la política catalana. Compartir capitalitats és equilibrar el territori (al contrari que està fent la Generalitat posant les delegacions territorials a una sola ciutat) i, a mig termini, garantir un creixement harmònic de moltes petites ciutats. Eliminar les diputacions és mostrar determinació i alleugerir el pes de l’administració pública. La resta de solucions són pegats per acontentar a tothom sense satisfer a ningú.
Xavier Solà
Xavier Solà, que va fer líder els caps de setmana a Catalunya ràdio abans de ser despatxat sense miraments, torna avui a l’emissora fent una secció al programa de la tarda, El secret, que presenta Silvia Coppulo i que no acaba de funcionar. El secret d’en Solà és ben senzill, però: és dels pocs comunicadors capaços d’entendre i interpretar la sensibilitat territorial i diversa del país.
José Montilla
Després del tràngol que milers de catalans han viscut durant anys per culpa del mal servei de rodalies, hauria estat bé que el traspàs a la Generalitat fos discret en declaracions polítiques d’autobombo, tot el contrari al que va fer el president de la Generalitat. Però Montilla sembla que fa dies que és en pre-campanya, i els trens poden donar els vots que no donaran les vegueries.
Hom estava convençut de que el tripartit no deixaria passar l’ocasió de vertebrar territorialment el país amb una llei que, de passada, els posés electoralment les coses una mica menys complicades a comarques nio metropolitanes on, sobretot PSC i Iniciativa, tenen menys arrelament. El pacte del Tinell incloïa el paquet llei electoral i llei territorial, i es va crear una ponència per això. Però, en paraules de qui va ser primer conseller de governació de Maragall, el republicà Joan Carretero: “El projecte de llei ni es va tramitar. Quan el text va quedar enllestit, el Departament va lliurar-lo al President. La proposta contemplava la meitat del Parlament escollit en una llista nacional i l’altra meitat, proporcional als habitants que hi hagi, en set llistes territorials, amb un mínim de dos per vegueria i a partir de dos amb caràcter proporcional al nombre d’habitants; és a dir, que hi hauria una altíssima proporcionalitat. El President mai no comentar res sobre aquest aspecte de l’avantprojecte de llei. Tant en Maragall com el PSC es miraven els resultats. Anaven al final del text i buscaven la rendibilitat política del projecte. Llavors deien: ‘-Amb aquest projecte de llei no empatem amb CiU? Doncs no ens interessa’.”
I es va acabar la primera legislatura sense que, ni de la llei electoral ni de la territorial, se’n sentís cantar més ni gall ni gallina. I la segona portava el mateix camí fins que, la declarada desafecció dels ciutadans envers els partits (corrupció, ineficàcia...), va fer que la llei electoral es presentés com a solució per a tots els problemes de la partitocràcia catalana. I, com que difícilment hi pot haver una llei electoral homologable sense una divisió territorial coherent, en poques setmanes el tema va tornar a situar-se a la portada de l’agenda tot i que, a deu mesos de les eleccions, és tan poc probable que les dues lleis acabin tirant endavant com a les altres ocasions.
Demà és el dia en que el govern hauria d’aprovar l’avantprojecte de llei de vegueries, primer pas per reordenar elpaís i obrir la possibilitat seriosa d’una llei electoral equilibrada, rigorosa i que pugui tornar a acostar política i ciutadania. Però, s’atreviran els socialistes a legislar contra els seus alcaldes de Reus, Tarragona, Manresa, Lleida (per citar a significats opositors) i contra els seus socis d’Unitat d’Aran? Segurament no. I encara una pregunta tan o més definitiva que l’anterior. Les vegueries suposaran la desaparició de les diputacions provincials?
Les qüestions locals generen debats intensos i durs, però s’ha d’actuar amb valor, rigor i amb el sentit d’estat que mai no ha tingut la política catalana. Compartir capitalitats és equilibrar el territori (al contrari que està fent la Generalitat posant les delegacions territorials a una sola ciutat) i, a mig termini, garantir un creixement harmònic de moltes petites ciutats. Eliminar les diputacions és mostrar determinació i alleugerir el pes de l’administració pública. La resta de solucions són pegats per acontentar a tothom sense satisfer a ningú.
Xavier Solà
Xavier Solà, que va fer líder els caps de setmana a Catalunya ràdio abans de ser despatxat sense miraments, torna avui a l’emissora fent una secció al programa de la tarda, El secret, que presenta Silvia Coppulo i que no acaba de funcionar. El secret d’en Solà és ben senzill, però: és dels pocs comunicadors capaços d’entendre i interpretar la sensibilitat territorial i diversa del país.
José Montilla
Després del tràngol que milers de catalans han viscut durant anys per culpa del mal servei de rodalies, hauria estat bé que el traspàs a la Generalitat fos discret en declaracions polítiques d’autobombo, tot el contrari al que va fer el president de la Generalitat. Però Montilla sembla que fa dies que és en pre-campanya, i els trens poden donar els vots que no donaran les vegueries.
31/12/09
COSES DE LES FESTES
Les nadales per mail cansen, la millor felicitació nadalenca de l’any és la de Laie, una exquisida plaquette titulada ‘Els ulls del lector’, traducció d’un capítol de l’obra ‘Qué ocurre mientras lees?’, de Gerard Unger, que la editorial Campgrafic ha cedit a la llibreria i que aquesta ha tingut a be convertir en una petita joia pels seus amics i clients. En temps de crisi i retallades de tot, el gest de Laie honora el noble ofici de vendre els llibres que, després, ens fan gaudir una mica més de la vida. Plaer és també el que l’agent Sandra Bruna ha volgut transmetre als seus autors obsequiant-los amb una cosa tan senzilla i tendre com una llibreta de notes amb una portada de portades, on hi ha la reproducció de la coberta del darrer títol de cada autor. I pels que encara aneu buscant un petit tresor llibresc, us n’apunto un de seductor; el llibre catàleg ’80 anys del patronat de l’habitatge’, un recull d’imatges de tots els temps que il•lustra d’allò més bé com, grans operacions al marge, és l’habitatge el que més ha contribuït a transformar Barcelona, des d’aquelles ja llunyanes cases barates d’Eduard Aunós, als anys vint, fins als moderns edificis de can Travi. No és una operació de nostàlgia, és un balanç que es projecta cap al futur.
Futur és el que anuncia la llista de novel•les negres més deixades a la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, nucli dur de la novel•la policíaca que dirigeix Jordi Canal. La primera és ‘El baile ha terminado’ de Julián Ibáñez (Roca), potser perquè va guanyar el premi L’H Confidencial, i després hi ha quatre Larsson (castellà i català) entre les deu primeres. Totes les editorials van boges buscant una novel•la igual; qui vulgui triomfar la jo sap.
Futur és el que anuncia la llista de novel•les negres més deixades a la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, nucli dur de la novel•la policíaca que dirigeix Jordi Canal. La primera és ‘El baile ha terminado’ de Julián Ibáñez (Roca), potser perquè va guanyar el premi L’H Confidencial, i després hi ha quatre Larsson (castellà i català) entre les deu primeres. Totes les editorials van boges buscant una novel•la igual; qui vulgui triomfar la jo sap.
27/12/09
LA LLENGUA QUE ES PARLA
Periodistes radiofònics que parlen fatal, declaracions a TV subtitulades tot i estar fetes en llengües pròpies de l’audiència o personatges públics amb sintaxi desbocada i vocabulari ínfim, denoten el respecte que hi ha pel principal vehicle de comunicació. Consolidada la democratització de l’ensenyament i l’alfabetització, dir ‘ja ens entenem’ és una falsedat i una font de conflictes.
Un dels periodistes radiofònics amb més audiència no te cap mania a l’hora de convertir una paraula masculina (dubte) en femenina, i ho diu un dia i un altre. És un exemple perquè la llista seria molt llarga, però el que dol és que ho diu en horari de màxima audiència i que el seu discurs gaudeix d’una enorme credibilitat entre els oients, bona part joves.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.
Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.
Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.
Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.
Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.
LA REALITAT I L’ESGLÉSIA
Potser si que els diversos models de família que s’han apropiat de forma abassegadora de la mentalitat i la cultura de la nostra època no corresponen a la veritat natural de la família cristiana tal i com vostè l’entén, mossèn Rouco, però s’ha parat a pensar si aquesta veritat natural de la qual vostè se’n sent posseïdor absolut és la mateixa veritat natural que tenen la majoria d’éssers humans, inclosos els creients? L’allunyament de la jerarquia eclesiàstica catòlica de la realitat és preocupant, i no pel fet que sempre se situa ideològicament al costat de les posicions més retrògrades, no sols en el moral sinó sobretot en el polític, que no hauria de ser objecte de la seva prèdica, sinó perquè, incapaç d’entendre cap a on van les necessitats de les societats d’avui en dia, avoca el catolicisme a un carreró sense sortida i fa que, moltes persones que van néixer en l’evangeli, hi estiguin abdicant empesos per l’abandonament moral a que els sotmeten unes autoritats que no semblen gaire preocupades per la realitat d’aquells per mor dels quals, diuen, el fill de Déu es va fer home.
Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09
Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09
24/12/09
PERDRE PISTONADA
Augmentar el nombre de lectors en català és l’objectiu que s’ha proposat la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua catalana que presideix Ernest Folch. Benemèrit objectiu, sobretot quan les xifres canten tan que fan desafinar el gremi en pes: un 0’4 % de descens mentre que el llibre en castellà a Catalunya augmenta un 5’3%. El problema dels Folch, Ferré, Vives i companyia és doble; d’una banda recuperar el prestigi que el llibre en català ha perdut, i de l’altra fer entendre la Generalitat que no és un sector que va ‘sol i bé’, com creuen alguns càrrecs de Cultura; sinó que te tants problemes com el cinema. L’ascendent avui del llibre en català és com el de fa vint anys, és a dir, notablement inferior al del castellà i amb un nombre important de lectors que llegeixen en aquesta llengua, tot i conèixer perfectament el català, per hàbit o per considerar-lo un idioma més prestigiós. Però les empreses són més grans, el sector està molt professionalitzat i els riscos majors.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
