EXCAVAR L’ARQUEOLOGIA

Després de l’aldarull organitzat quan es va anunciar la creació d’un Museu de la Societat on hi quedaria englobat el d’Arqueologia, i de convocar, vista la trencadissa, un grup d’experts perquè diagnostiquessin els mals del sector, el conseller Tresserras ha presentat el Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya (PIACAT), un ambiciós projecte que pretén reorganitzar de dalt a baix aquest maltractat mètode de recerca i saber.
A grans trets les línies fonamentals de la proposta del Departament són encertades: més diners, més protagonisme del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i una reorganització administrativa i professional. Però de diners se n’inverteixen força pocs més per mor de la crisi (5 milions fins el 2013), el MAC no estarà complert fins que el potent Museu Nacional Arqueològic de Tarragona no passi a ser de titularitat exclusiva de la Generalitat i, malgrat que es crea un Consell Nacional de l’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya i diverses comissions, està per veure la seva capacitat operativa real de tot el projecte enfront els agents locals, respecte de la gestió de les intervencions i en el calendari de la posada en marxa del Pla de Recerca Arqueològica. Potser per això, el dia de la presentació del PIACAT, el catedràtic Miquel Molist va advertir públicament que: “estarem atents a l'aplicació del pla perquè no es quedi en un recull de molt bones propostes”.
Ara bé, si una cosa inqüestionablement bona te el Pla és la capacitat d’esborrar fantasmes i l’expressió d’una clara voluntat de la Generalitat de comprometre’s amb el sector.
Quan es va anunciar la idea de crear un Museu de la Societat, el gremi va posar el crit al jaciment. Les tesis més apocalíptiques encapçalades pel llavors director del MAC, Pere Izquierdo, van posar en peu de guerra molts arqueòlegs que sostenien la idea de que el museu desapareixeria. Per be que el Departament de Cultura es va escarrassar aviat a desmentir això, el mal, per una errada comunicació del avantprojecte que, total, està en bolquers, ja estava fet. Calia una resposta rigorosa, programada i profunda. La creació d’un grup d’experts, l’avaluació de les propostes i el resultat ara fet públic en forma de Pla, són la millor demostració que podia fer Tresserras del compromís que Cultura deia ja llavors tenir amb l’arqueologia.
Per a recuperar la iniciativa després de la patinada en l’anunci del Museu de Societat, el conseller ha jugat amb les seves millors armes: la inesgotable capacitat de diàleg, l’optimisme filosòfic que sol destil•lar i la voluntat final de ‘tenir la festa ne pau’, encara que en aquesta ocasió s’hagi hagut de carregar el director del MAC (una cosa és ser dialogant i l’altre deixar-se rifar). Fins la present, sempre que en Tresserras ha dit que vol escoltar i parlar, les coses solen acabar més o menys bé. En aquest cas, malgrat els temors dels arqueòlegs i el maltractats que han estat històricament, sembla que també ha estat així. Felicitem-nos.
Però els diners, l’Arqueològic de Tarragona i l’alentiment de funcionament de les comissions i del Pla de Recerca que pot suposar el complex entrellat administratiu que hi ha al territori, seran un llast que farà grinyolar aquesta profunda excavació que la Generalitat vol fer a l’arqueologia. Caldrà mantenir impol•luta la voluntat d’entesa fins ara demostrada per totes les parts i no aixecar susceptibilitats.

+
PEP SALA
El músic osonenc ha presentat ‘Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps’, un doble CD recopilatori dels millors temes de la seva trajectòria professional, des de la seva època de Sau, passant per La Banda del Bar i també els treballs en solitari, fins al seu darrer disc, ‘Un petit moment de dubte’. Al concert de presentació al Palau robert de Barcelona, Sala va estar acompanyat per Josep-Lluís Pérez (guitarra), Simone Lambregts (violí i veu), Ricky Araiza (mandolina, banjo i veu) i Rubén Alcázar (baix i veu).

-
DANI CASTELLANO
La Associació de Productors i Editors Discogràfics de Catalunya ha reconegut que l’any passat es van vendre un 7’9% menys de CD que l’any anterior, en el que representa una caiguda imparable del mercat des de l’any 2000. Així, la facturació de la música en viu ja sextuplica la de la música enregistrada. La indústria discogràfica no aixeca cap degut a ales descàrregues il•legals, tot i quer les vendes digitals han augmentat un 119%. O van a fons per aquest camí, o hauran de tancar portes.

PRESCRIURE EL SUD

La polèmica sobre la presumpta pèrdua de capacitat prescriptiva dels periodistes culturals és tan absurda com les exagerades xifres de vendes de la trilogia d’Steig Larsson en relació a l’interès real de les obres. No és que els lectors ja no facin cas de les recomanacions que fem els qui escrivim de cultura, és que fan més cas als que parlen de cultura sense tenir-ne ni idea. Són aquests individus que majoritàriament actuen al dictat dels gabinets de premsa, de les campanyes de marquèting i, en definitiva, de la moda que avui posa una novel•la al top de l’interès ciutadà de la mateixa manera que demà ho fa amb un vi, una marca de calçotets o una cantant xafallosa. Tenint en compte que moltes editorials tendeixen a treure poder a l’editor i donar-lo a un ‘controller’ que abans venia neveres, no cal atabalar-s’hi
Ara bé, jo, per exemple, en plena febrada de novel•la negra nòrdica i gèlida, em permeto vindicar l’escalfor del sud com a territori narratiu més pròxim als nostres gustos i interessos. M’he llegit amb tres dies ‘Las alas de la esfinge’ (Salamandra), el darrer cas de Salvo Montalbano, d’Andrea Camillieri, una novel•la que molt be podria fer la segona part d’una trilogia amb ‘Ardores de agosto’, i l’he trobada molt més potent, intensa, directa i captivadora que els totxos d’en Larsson. I ja no us parlo de Petros Markaris a ‘Mort a Istamul’ (Tusquets), on el foll comissari Jaritos està sublim, o de la trilogia marsellesa de Jean Claude Izzo (Límits), un clàssic per a la història del gènere, o de ‘La tercera verge’, de Fred Vargas (Amsterdam), o de Juan Madrid, o de l’estimat Andreu Martin, o tants i tants surenys que em toquen molt més la pell.

MENYS RESIDUS MÉS CONSCIÈNCIA

Si la producció de residus domèstics ha baixat és per perquè els catalans cada cop som més conscients al respecte dels afers ambientals, enhorabona a tothom, i perquè el descens del consum per mor de la crisi també comporta, òbviament, una baixada en la producció de residus.
I parlant del consum, són precisament les empreses de producció de bens les que demostren un pitjor comportament ambiental. Perquè per menjar una magdalena hem de produir una pila de plàstic molt més gran que el propi aliment? Perquè hem de llençar els envasos de vidre si es poden reutilitzar? Perquè un vulgar microones ha d’anar embolcallat com la princesa d’un conte de fades amb tot de productes impossibles ni d’eliminar? No pot anar dins una correcta capsa de cartró?
La llista és tant llarga com productes hi ha al mercat.
El fum que produeix la incineració d’aquests residus si que es recicla, torna als nostres pulmons en forma tòxica. És clar que la salut, als interessats en la incineració poc els preocupa. Mentre consumim!

Dit a El Món a RAC 1 el 16.07.09

CULTURES DE MUNTANYA I DE CIUTAT

En el centenari de la mort de Henry Russell (1834.1909), un dels més cèlebres pirineístes de tots els temps, s’imposa preguntar-se per quin és el nivell de diàleg cultural que hi ha entre la plana i l’alta muntanya en un país petit, però geogràficament molt complex i variat, com Catalunya. La contraposició entre món rural i urbà ha estat superada amb l’ocupació urbanística de la muntanya en forma de segones residències i estacions d’esquí? L’impacte social de les idees sobre sostenibilitat i respecte del medi ambient han influït en la percepció que la gent de ciutat te de la gent de muntanya? El vell concepte de la Catalunya ciutat és vàlid en el món global d’avui?
Russell, Louis Ramond de Carbonnières i Franz Schrader, van ser els més importants pirineístes clàssics. Qui va ser conegut amb el renom de ‘el senyor del Vignemale, (Vinhamala és el topònim original gascó), va ser un tipus excèntric que va protagonitzar el temps de les grans conquestes dels cims pirinencs i de les descobertes de llacs i glaceres. Va coronar el Cilindro, l’Aneto, el Balaitús, Posets, Coronas, Cotiella i, sobretot, el seu estimat Vinhamala, on va construir-s’hi set coves que va habitar una llarga temporada. El seu llibre ‘Memorias de un montañero’ (ed. Barrabés) és un dels textos literaris cabdals per entendre l’alta muntanya a banda d‘un relat farcit de pàgines de gran bellesa.
Però en època de Henry Russell, els Pirineus eren un massís inhòspit i llunyà. Que en diria avui del creixement urbanístic, de la massificació de l’esquí o de les grans infraestructures que travessen la muntanya? I la gent de ciutat, que en pensa dels hereus de Russell, de la gent que escull una vida apartada del brogit en un mig d’una vall pirinenca?
Els noucentistes van intentar cohesionar el diàleg entre la muntanya i la plana, el rural i l’urbà amb el concepte de la Catalunya ciutat. Per mesures la idea és bona, i encara més avui amb la facilitat de comunicació, però la personalitat d’ambdós universos encara està molt polaritzada, i les dificultats de comprensió són importants. I no ho dic per quatre ‘pixapins’ a qui els molesten les vaques d’un ramader o les campanes d’una església de poble. Les diferències entre la concepció de país, la manera d’entendre el desenvolupament, el mutu respecte a les dues formes de vida i l’harmonia necessària són conceptes culturals profunds que van més enllà de l’anècdota.
Quan el conseller Saura prohibeix l’ús de màquines de segar pel perill d’incendi no exposa només una mesura d’ordre públic, sinó que indica la profunda malfiança de l’administració, urbana, envers el món rural i la gestió que en fa del territori. I quan es culpa els pagesos del consum exagerat d’aigua o quan, des de la ràdio pública, es diu que el canal Segarra-Garrigues és una obra faraònica que val tant com la T-1 del Prat s’està dient al món rural que s’els ha fet una despesa exagerada que ben be podria haver-se invertit l’entorn urbà amb la idea peregrina que aquí hauria donat un major rendiment.
El desequilibri territorial ha generat un país de dues velocitats sense polítiques compensatòries, amb dues concepcions socials i culturals de la vida i el progrés massa diferenciades i, en alguns aspectes, amb grans incomprensions mútues. Les institucions de Catalunya no poden seguir actuant de manera partidista. La responsabilitat d’aquestes diferències culturals és seva.

+
JOSEP Mª BUSQUETS
Amb 41 corals i grups de dansa, més de 1600 participants provinents de 30 països d’arreu del món que s’hostatgen durant els dies de la cita en cases particulars de municipis de tota la zona i 25.000 visitants, la 27èna edició del Festival de Música de Cantonigròs és un impressionant aparador de la diversitat cultural del món molt abans de que la modernitat s’inventés el concepte multiculturalitat. El seu president, Josep Mª Busquets, i tots els veïns de la contrada en poden estar ben orgullosos.

-
HANS GERT-PÖTTERING
Que el català no pugui ser encara un idioma oficial a l’eurocambra ha estat, en bona part per la inoperància, el bloqueig i les poques ganes de tirar-ho endavant que ha demostrat durant dos anys i mig el seu president. Que ara li digui al president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que no defalleixi i que continuï insistint-hi, es d’un cinisme típic de les institucions europees. Pöttering hauria de saber que, malgrat tot, si el català segueix viu és perquè els parlants no defallim.

EL DARRER ESPECTACLE

Tan viu com mort Michael Jackson va ser des de petit el protagonista de l’espectacle. L’escenari de l’Staples Center va passar d’acollir els assajos dels seus concerts londinencs, a rebre el seu fèretre. Els reis del que sigui ja ho tenen això, facin el que facin han de ser sempre els protagonistes.
El funeral de Los Angeles es va convertir en el seu darrer show, en una de les més sonades manifestacions ciutadanes d’una metròpoli que, ensorrada la industria del cinema, estava molt necessitada d’un esclat de notorietat d’aquesta mena, i en una demostració de l’autèntic black power del segle XXI: Spike Lee, Queen Latifah, Smokey Robinson, Stevie Wonder, Lionel Richie i Magic Johnson, entre d’altres, es van encarregar de posar-hi el to en aquest sentit.
Els ulls del món també que eren allà, en el cas espanyol arribant a un nivell de papanatisme mediàtic típic de les colònies.
Ara només resta esperar que els investigadors de les teories de la conspiració diguin que no és mort, i que viu a Mèxic i passa les tardes cantant ranxeres amb Elvis Presley al porxo de casa.

Dit a El Món a RAC 1 el 08.07.09

LES REALITATS AMAGADES

Mentre hi ha qui posa el crit al cel preocupat per quin serà el futur del castellà a Catalunya un cop aprovada la Llei d’Educació (LEC), el potent aparell de promoció internacional que és el Instituto Cervantes silencia voluntàriament la realitat pluricultural d’Espanya i difon una idea del que és aquest país absolutament impròpia amb la realitat i l’ordenament jurídic de l’estat. Qui és més secessionista?
El dia de l’espanyol s’ha celebrat amb actes molt sonats a trotes les seus del Cervantes. La televisió n’ha donat una cobertura grandiloqüent i amb l’autobombo habitual dels casos. En cap d’aquestes activitats s’ha tingut en compte la imperiosa necessitat d’explicar una cosa tan simple com és que, a Espanya, a més de la castellana, hi ha d’altres llengües i cultures també oficials, reconegudes i protegides per les lleis de més alt rang i d’ús públic als seus territoris, (uso el terme castellà i no espanyol atenent a la definició del diccionari de la RAE que diu que castellà és “Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en Espanya”).
Posats a agafar-nos-la amb paper fi podríem preguntar-nos si és gaire constitucional la manera d’actuar de l’organisme que dirigeix Carmen Cafarel. I posats encara més a ser malfiats del tot, hauríem de pensar en quina mena de perversió política amaga el gotejar d’informacions respecte les inversions de la Generalitat de Catalunya en difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, si està clar que qui ho hauria de fer no ho fa.
Malgrat aquest criteri general d’actuació, hi ha seus del Cervantes que tenen llibres en altres llengües de l’estat a les seves biblioteques i que fins i tot que han organitzat alguna activitat en col•laboració amb l’Institut Ramon Lllull. La resposta a aquesta paradoxa és que el director de cada centre té una certa autonomia d’acció, i n’hi ha que són seriosos i n’hi ha que només serveixen a qui els paga.
Fa uns anys vaig compartir amb escriptors de totes les llengües un dels encontres que organitzava Víctor Garcia de la Concha, llavors catedràtic a la universitat de Salamanca, a Verines (Astúries). Van ser unes jornades molt engrescadores. Les aportacions de tothom als debats des de la seva pròpia òptica cultural van ser un generador de respostes i de nous dubtes que fins llavors desconeixíem. Crec que tots plegats, i els que hi han anat altres anys, vam contribuir a ampliar els criteris generals del que és avui la realitat d’Espanya. Per què els organismes públics no s’encarreguen de difondre-ho? Potser ens estalviaríem tant de maquiavelisme mediàtic.
Amagar la realitat i la riquesa de la diversitat cultural d’Espanya, a més de ser una actitud políticament mesquina i científicament falsa, és el pitjor favor que es pot fer a la pròpia llengua castellana. La interacció de totes les llengües que es parlen al país és històricament un element d’enriquiment mutu, un generador de diferència, una vacuna contra la homogeneïtzació mediàtica i l’empobriment de la parla. Que el castellà adopti formes del català i a l’inrevés, per bé que d’entrada puguin ser considerades barbarismes, si superen el sedàs del temps acaben formant part de la llengua d’ús i amplien l’univers semàntic de la comunitat de parlants. Aquesta és la realitat de la llengua i la cultura d’Espanya que el Instituto Cervantes no explica.

+
ANDREU BOSCH
Després de fer una biblioteca espectacular, de posar la vila de Teià al mapa turístic-cultural de Catalunya amb la recuperació d’un celler romà, de fer l’institut i de frenar l’especulació urbanística al terme, el fins ara alcalde del municipi del Maresme i vicepresident del Parc de la Serralada Litoral ha estat nomenat cap de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, tota una fita per a aquest humil filòleg sense aspiracions polítiques més enllà de servir al seu poble.

-
MONTSERRAT SÁNCHEZ
En el límit de l’estultícia, el districte de la que n’és regidora ha obert un expedient als U2 per assajar fora d’hores convingudes. En una ciutat on la majoria de la gent, especialment si és turista, fa el que li surt dels nassos, és ridícul i canta com una calàndria que ara es vulgui agafar de cap d’esquila el grup irlandès. Ara és hora de fer un ‘escarment de patriotes’, com diu el poema? Que no facin el ridícul i esmercin el seus esforços en tants bars sorollosos com hi ha al districte.

LA CASETA I L’HORTET

Fa dues setmanes publicàvem que el Departament de Cultura i el Consell de les Arts havien pactat que aquest organisme s’instal•li a la seu de l’escola d’Arts Llotja del carrer d’Avinyó, i que, tot i que això no passarà demà, era un dels acords presos a la permanent que reuneix ambdues parts setmanalment per redactar el contracte programa de funcionament del CONCA. Hi havia la primigènia intenció d’enviar en Bru de Sala a un modern edifici d’oficines del passeig Taulat, al Fòrum, però quan el va visitar es veu que primer li va agafar un treball i després es va encendre com un misto.
Però, ves per on, coses de la burocràcia administrativa, la reunió del consell de govern de la Generalitat de la setmana passada va acordar, i algun diari ho va publicar: “traslladar diversos organismes i entitats a l’edifici situat al número 268 del carrer Taulat, que pertany a la Generalitat de Catalunya des de 2005.“ Entre els organismes que hi haurien d’anar, hi ha la Secretaria de Política Lingüística, l’Institut Ramon Llull, l’Institut Català de les Indústries Cultuals i el CONCA. S’ha trencat el consens, torna la guerra CONCA-Cultura? No, és una decisió tècnico-ficticia, “una preassignació d’espais feta abans del pacte que no obliga a res”, diuen, és clar que, amb el pressupost que hi ha, és molt probable que ningú no es traslladi a aquest edifici durant anys. Torni la pau. Ara, els que es queden definitivament sense cafeteria són els del Departament de Cultura. Els fa falta l’espai i han assignat (no pre-) aquest a altres tasques. Els funcionaris van protestar, però de moment a la Rambla encara hi ha cafès, si mai van al Fòrum ja caldrà que es portin termo i carmanyola.