22/9/16

El temps de les fulles mortes


Les feuilles mortes, Iggy Pop canta Yves Montand


Les feuilles mortes
Yves Montand

Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous les deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai !


Contisme

S'acaben de publicat tres extensos reculls d'alguns dels més grans contistes de la segona meitat del segle XX; si més no dels més valorats: Raymond Carver, Roald Dahl (Anagrama) i David Foster Wallace (Periscopi). Són estils absolutament diferents. De la inesperada crueltat màgica de Dahl a la contenció absoluta de Carver, passant per la vehemència desfermada de DFW, tots tres van crear un univers propi i literàriament convuls capaç de perdurar enllà de modes i tendències. A còpia d'històries curtes van bastir una obra solida perfectament sostenible i original. El problema dels lectors d'avui és el gènere. Al nostre país el conte no acaba d'atrapar.
Com sosté el filòsof de moda Byung-Chul Han a 'La societat del cansament' (Herder), és lògic pensar què, en temps de trastorns per dèficit d'atenció i de violència neuronal per la pèrdua de l'estranyesa, col·lapses ocasionats per l'excés de positivitat, el conte hauria de ser un gènere literari en boga. La substitució d'un procés de creació expansiu en favor d'un per condensació hauria d'atraure lectors perduts en la diàspora de la societat disciplinària. El conte hauria de viure un autèntic big-bang editorial. Revistes i diaris (digitals o no) n'haurien d'anar plens. El públic hauria de demanar contes negres, eròtics, filosòfics o d'aventures com demanen sèries de TV. Però no. Qui llegeix, bo o dolent, sembla que prefereix el relat llarg i gruixut. I les editorials es veu que també. Qui va ser primer? Ves a saber. Com que els tres llibres citats tenen entre 430 i 700 planes, potser aquest gruix revifa la lectura de tres escriptors que van fer de les històries curtes una obra de llarga volada.


15/9/16

Rentrée vol dir Setmana

No érem gaires els que vam maldar durant anys per una rentrée literària a l'estil francès; però érem insistents i al final ens n'hem sortit: el llibre en català ja te la rentrée consolidada, és diu Setmana del llibre en Català. Amb nou espai, més participants i massa calor (em deien que la calor feia perdre vendes), la 34èna edició ha estat un èxit. És clar que hi ha coses a millorar, sempre cal millorar; però per un sector que encara pateix la crisi i l'abandonament de l'administració, consolidar una activitat potent i central que ha mobilitzat favorablement la ciutadania i l'opinió pública és una bona forma de recuperar gradualment el protagonisme social perdut. La rentrée fa el llibre més visible i el sector més connectat amb el món; pas previ a la internacionalització de la Setmana.
Són molts els factors que han provocat l'ensulsiada del llibre, ara no cal enumerar-los, però recuperar tan esplendor com es pugui només es farà prestigiant-se, guanyant nova visibilitat, provocant atracció i interessant. Aquesta Setmana ha mostrat al ciutadà, lector o no, que això dels llibres i la lectura pot ser una activitat atractiva per a tothom. Actes, novetats, autors i editors han treballat plegats en aquest sentit com mai. El llibre és un art industrial que ha de recuperar un lloc en l'hostil territori d'aquesta època líquida. I en català encara més. Per això cal seguir per aquest camí, i amb més intensitat encara. La taca d'oli que s'ha escampat per l'avinguda de la Catedral ha d'acabar xopant tothom i tots els estaments de la societat catalana. De moment, si l'edició en català comença tímidament a aixecar el cap, la Setmana hi te força a veure.


8/9/16

El comú i el propi

La Setmana del Llibre en Català cova polèmica sobre el cèlebre concepte de 'biblioteca personal'. El president de la Setmana, en Joan Sala, defensa en una entrevista el dret i el deure ciutadà de tenir una col·lecció de llibres propis, i la Maria Bohigas, Club editor, replica en un text al seu blog titllant el concepte gairebé de reaccionari i a qui el defensa de venut al mercat.
Ningú no es fa lector a còpia de comprar llibres. Els lectors neixen amb llibres d'altri; d'algú que el tempta i li ven be la història. I encara hi afegiria que les lectures obligatòries escolars fan ben pocs lectors. Obligar a llegir, espanta. Seduir i convèncer, atrau. I qui fa l'acció d'atraure és qui deixa un llibre a un tercer: el socialitza. No li imposa.
Si aquest tercer és atrapat per la teranyina literària, voldrà un segon llibre. Buscarà prescriptors (professionals o no) i ajuda. Però mai un segon i tercer llibres emocionen i agraden tan com el primer. Per això en buscarà un altre, i un altre i encara un sisè i un desè que l'enganxi com el primer. I d'aquest frenesí de desig per un text que commogui com el primer, neix la biblioteca personal. I quan, després d'anys i llibres, aquell lector giri el cap per veure que ha quedat enrere, veurà una llarga rastellera de llibres llegits, prestats o comprats. Un camí vers el coneixement, la llibertat i el plaer, que va començar quan algú el va convèncer que llegís un llibre que, estava segur, li agradaria. S'haurà fet lector entre el comú, la socialització, i el propi, la passió per gaudir a frec de pell aquelles obres que li han obert la ment. Però vendre és una altra cosa; i mestres i bibliotecaris, van com van.


1/9/16

Per amor als llibres

"Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble", va dir algú. Poc després, uns que s'estimen els llibres ho van fer. Aquesta història d'amor es repeteix a infinitat de pobles de Catalunya.

Llibreria Drac d'Olot
Ningú no parla d'elles, i estan ben vives

La meitat de les llibreries catalanes facturen menys de 90 mil euros any, i només el 10% més de 600 mil. I, tot i això, les llibreries catalanes venen el 20'3% del total d'Espanya. Això vol dir que els petits llibreters de poble són una part tan fonamental com oblidada del sistema editorial. Fem justícia.

Inauguració de Vapor Vell, a Premià de Mar
La conversa amb l'editora va anar així:
 -Pensa que és lluny, i que probablement no vindran més de deu o dotze persones a la presentació.
 -I què. No hi tenen dret aquesta dotzena a que un autor vagi a parlar-los del seu llibre?
 -Si, però en vendràs molt pocs.
 -Quants habitants te el poble, uns dos-mil? Coi, si un 6% de la població compra el llibre és un èxit sense precedents en la història editorial.
Hi vaig anar. Era una llibreria molt petita, i també venia caramels, diaris, llibretes i plumiers. Hi havia onze persones. En acabar l'acte vaig vendre sis llibres. Al cap d'un mes n'havien venut una vintena. Els líders d'opinió locals havien funcionat; de fet solen fallar poc. Els llibres es venen d'un en un. I ai d'aquell que es pensa que traient la cara per la tele serà un best-seller. Els seus dies com a escriptor d'èxit seran menors que el nombre de persones que solen anar a les presentacions que es fan a les llibreries grans de les ciutats grans. Aquelles que solen sortir als mitjans de comunicació i que nomes són l'1'9% del total de Catalunya. Les altres, les més petites, de poble, són el 46%. Unes facturen més d'1'5 milions i les altres entre 30 i 90 mil euros. Les mitjanes venen entre 90 i 600 mil, el 43%, i d'aquí al milió llarg, són un 8'5%. I entre totes, prop de 708 milions: el 20'3% de tots els llibres venuts a Espanya. Conclusió: totes són igual de necessàries per a mantenir el sistema editorial.
Les dades del Gremi de Llibreters diuen que a Catalunya hi ha unes 430 llibreries i 659 punts de venda, segons el 'Mapa de Llibreries d’Espanya 2014', l’11,8% del total estatal. Això representa una mitjana de 5,7 llibreries per 100 mil habitants, per sota de l'estatal de 7,8. Segons el gremi "Això s’explica perquè la xarxa llibretera catalana és més especialitzada, més ben repartida arreu del país, millor redimensionada i segurament ja ha fet part de la reconversió necessària per als nous temps". Us n'explico algunes en representació de tota la resta. Són petites llibreries on hi he presentat llibres propis o d'altri, on hi he remenat i comprat i on, com que m'estimo els llibres, hi he estat feliç.

Llibreria Setciències, a Arenys de Mar
Una road-movie llibretera
Conec en Joan Dulsat des de 1979. Jo era un jovenet lletraferit sense un ral, ell era un somiador. Li agradaven els llibres i volia que al seu Arenys tan literari hi hagués "un espai cultural on hi puguis trobar literatura, poesia, art, música, fantasia, contes. I tot allò relacionat amb la cultura". Li va posar El Setciències. El setembre de 1979 hi va haver festa: en Joan i la Montse havien acomplert un somni. D'això fa 37 anys, Arenys ja no és tan literari, però ells continuen omplint-la de llibres, majoritàriament d'autors locals i catalans, i fins i tot n'editen. "El futur de les llibreries és bastant incert", diuen. "No sabem que passarà d'aquí uns anys. De moment, anem fent, mica en mica".
Camí de l'Escala passo per Pineda, on el 1995 vaig parlar a la inauguració de l'Arbre Verd. El que havia de ser unes paraules engrescadores es van convertir en un emocionat record a en Néstor Luján, mort aquella tarda.
La sorpresa dels darrers anys és Vitel·la, a l'Escala. La vaig descobrir per casualitat un dissabte a la tarda d'abril tot passejant. Vaig mirar a una finestra il·luminada al pis i hi vaig veure en Carles Duarte. Hi vaig entrar. En Josep Maria Fonalleras hi presentava 'Climent' i estava a petar. Jo encara no hi ha presentat cap llibre, però m'ho he de fer com sigui per dos motius: A) perquè tenen una programació d'activitats que moltes institucions voldrien saber fer i ser-ne part em prestigiarà, i B) perquè algú que pensa així és mereix que li fem la onada: "Només ens vam plantejar l'opció d’obrir una llibreria. I ho vam fer quan vam veure que tancaven la de l’Escala. Recordo que quan en un sopar familiar d’estiu vam comentar aquest fet, algú va dir: “un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble” D’aquí va sorgir la idea d’obrir la Vitel·la, que inauguràvem el 30 d’octubre de 2011". Val a dir que ja tenien l'editorial. Olé.
La Teresa tenia 28 anys quan, amb la seva germana i 300 mil peles de l'atur, van agafar un quiosc que es traspassava. Avui és la llibreria El Cucut a Torroella de Montgrí, aquest poble a l'entrada del qual hi ha un embús perpetu per anar a la costa. El proper març farà 30 anys. Hi vaig anar un vespre a parlar dels meus llibres. Estava desolada, coincidia amb un cine-club. Serem quatre, vaig pensar. Resultat: més de 40 persones, comptant-hi en Vicenç Pagès, i una trentena de llibres venuts. Sort que hi havia cine.
El Cucut, a més, s'ha fet coneguda per organitzar un Sant Jordi pagà. Com que sap que a la diada no li vindrà cap escriptor, per què tots són a Barcelona suant i barallant-se amb pintorescos espècimens, el dijous sant convida a tots els autors a firmar i parlar amb els lectors: èxit brutal. Fins i tot hi va TV3, que ja és. Per què ho fa? "Crec que una llibreria és el pont entre l’autor i el lector. Hem de trobar a qui va dirigit un llibre. I hem de trobar el llibre que vol llegir un lector. No som crítics ni elitistes. Som lectors i prou. Escoltant el que demana el lector i sabent de què disposem a la llibreria, trobarem el llibre adequat". Alguna pregunta més?
A Olot hi vaig anar un dia que plovia a bots i barrals, no és nou, ja ho se. Les presentacions les fan a Can Trincheria, el museu. La llibreria El Drac és al davant, al principi del Firalet, en un bellíssim edifici modernista. La Irene Bonet no anava per llibretera. Ella era la filla d'en Josep Maria, que la va obrir al 1973 amb en Miquel Aulina. Llibreters progres. El traspàs del pare li va fer plantejar-se quin grau de responsabilitat amb la història assumia, i des del 2004 n'és la propietària; fet que no li impedeix mullar-se quan fan presentacions al museu del davant: "Som optimistes malgrat la situació econòmica i l’agressivitat de les grans superfícies", assegura. I jo.

Sant Jordi a la llibreria Utopia, a Sallent
El sud també existeix
Passo per la Cellera de Ter on, entre l'Estació i l'Espiral, dos petits punts de venda que se'n diu tècnicament, van vendre una cinquantena de llibres d'en Serrallonga el dia que hi vam presentar la sèrie. Tothom va estar content. Quina sort que existeixin en un poble de de dues mil ànimes i poc.
A Sallent, al Bages, hi vaig anar a parlar d'un modest supervendes. L'acte va ser a la casa museu Torres Amat i em van tractar com algú important i noble. Hi eren els d'Utopia, un nom lògic per a un poble obrerista. L'any 1979 en Jordi Perarnau i en Genís Sabaté van creure que "a un poble minaire com Sallent amb un 50 % d’immigració castellanoparlant, calia crear un lloc de confluència per cobrir el buit cultural; fer país i col·laborar amb l’incipient moviment polític i cultural de llavors; calia ser pro-actius. Un altre tipus de comerç no s’adia a aquests objectius, teníem esperit de xirucaires". Qui diuen això són els seus propietaris actuals, la Teresa Baracdit i l'Antoni García, que es van fer càrrec de la llibreria dos anys després de ser fundada; fa 36 anyets.
Al vèrtex est del domini de parla catalana hi ha Vall-de-roures, capital del Matarranya, 2.30o habitants i seu d'una llibreria de poble, la Serret, que ha estat capaç de revertir la globalització en favor dels petits. L'Octavi Serret, home inquiet i tenaç com pocs en aquest negoci, en 33 anys ha convertit la petita llibreria en un símbol d'agermanament cultural aragonès, valencià i del principat.
Uns anys després, i ja en fa vint, en Ramon Morgades va obrir l'Índex, a l'Espluga de Francolí, llibreria que te una homònima a Vilassar de Mar i que també m'ha acollit en un club de lectura. Conec en Ramon a la parada que munta al festival de novel·la negra 'El vi fa sang'; parada on no hi falta cap títol, perquè sap que ha d'aprofitar ocasions com aquesta. "Sort de la molta gent que promou festivals, premis i presentacions de llibres. Fan una gran tasca per la cultura. Al poble tenim els Baldiri Reixac, El  Rusc de poesia, el festival El vi fa Sang de novel·la negra i les múltiples presentacions del Museu de la Vida Rural." Però malgrat aquests auguris, sap que una llibreria de poble cada dia ho te més difícil. "El futur el veiem força negre, ja que la venda de llibres cada vegada és més per encàrrec i urgent, les distribuïdores no ens ho posen gens fàcil per servir a temps, i la gent compra a les grans cadenes o per internet".
Passo per El Prat de Llobregat on una altra llibreria Drac combat amb bon servei i assessorament lector la proximitat amb Barcelona, i acabo aquest viatge a casa. Sense voler-ho sóc culpable de que en Xavier Boronat obrís la llibreria Vapor Vell, a Premià de Mar, fa dos anys i poc. "m'agrada llegir mes que cap altra cosa, i a Premià de Mar i rodalies no hi havia llibreria des de feia anys. Vam creure que teníem una possibilitat i de retruc crear un servei a la ciutadania facilitant accés als llibres i fomentant la lectura amb activitats." El futur? "incert com qualsevol iniciativa cultural privada, però de moment intentant donar-nos a conèixer al territori  com una llibreria de referencia". Per què sóc culpable d'aquesta lloable iniciativa ubicada en un local que havia estat botiga d'un regidor, precisament, de cultura? Jo confesso: amb tres socis més també he estat llibreter de poble, Proa Premià es deia. La va continuar l'Albert Calls fins que la crisi va amenaçar amb arruïnar-lo. Va aturar-ho a temps.
Les dades de que disposa el Gremi no són suficients per dir quantes llibreries han obert o tancat durant la crisi, però si que saben molt be els principals problemes dels llibreters de poble: "fons editorial sobredimensionat pel nombre de lectors, un volum molt alt de novetats, feble capacitat financera i poca capacitat d'arribar als mitjans i donar-se a conèixer ja sigui per la falta de coneixement o recursos per fer-ho i també per la mirada que fan aquests de la realitat del món del llibre sovint centrada en les capitals i grans ciutats". En això potser hi hem fet alguna cosa.

La gent d'Els nou rals, de Viladecans, davant del seu somni
El cas nou rals
Temps d'esperances i d'il·lusions, l'any 79, quan en Jordi Vicente Cruañas va obrir Els nou rals a Viladecans. Hi vaig anar fa temps amb en Màrius Serra. Quan el març de 2013 va anunciar que tancava per motius econòmics, una iniciativa popular va ajudar a la llibreria organitzant el primer cashmob de Catalunya. A través de les xarxes socials, es va convocar a la gent a comprar llibres un mateix dia i hora per recolzar la botiga. Més de 700 persones van buidar els prestatges. Però, malgrat la mobilització, històrica al poble, Els Nou rals va haver de tancar.
Al novembre de 2013, tres joves emprenedors, la Rosa, l’Anna i el Ricard, junt amb el fundador, van fer una cooperativa per rellançar l'establiment. Així va renéixer Els nou rals, per reivindicar el comerç de proximitat com a consum sostenible, oferir cultura i cohesió social, i generar vida. Amb aquesta iniciativa d'economia social s'ha salvat un indret emblemàtic per Viladecans. Tot i ser generalista, Els nou rals d'avui està enfocada al públic infantil i familiar. També hi venen joguines pedagògiques, llibres locals, alternatius i obres de petites editorials. I dinamitzen el barri.
Sempre a prop dels llibres, ara en Jordi Vicente porta un petit caprici a Begues, on viu. D'acord amb una floristeria, ha creat un recó de llibres d'Els nous rals. Només és una mostra, encàrrecs i alguna novetat. A Begues hi havia llibreria. Va tancar i ara reneix en la il·lusió d'en Jordi.

Índex, a l'Espluga de Francolí




Això s'anima

Tinc una tirallonga de correus d'editorials que proposen novetats i presentacions durant la Setmana del Llibre en Català que s'inaugura demà. Alguns valdran la pena, com 'Cel estàtic d'elevadors', l'esperat poemari de Ricard Mirabete, o 'Aprendre de lletres', les lúcides reflexions d'Enric Prats al voltant del valor pedagògic de la literatura. D'altres potser no interessen tant, com passa a totes les cultures; de tot n'hi ha. El que compta és que la Setmana creix. I quan dic creix no només vull dir en casetes, públic, expositors (un 28%) i vendes, sinó en interès cultural: és aquest element el que la fa sòlida, atractiva i, si se'm permet, esperada.
I és que, malgrat el caràcter residual, en alguns insultantment ètnic, amb que molts dels grans mèdia tracten el llibre en català, el nivell i la qualitat de la creació, l'edició i la distribució del llibre te un estàndard idèntic al de qualsevol altra cultura i indústria europea.
La Setmana certifica aquesta situació, treu al carrer la realitat creativa i comercial i la posa a l'aparador perquè el lector jutgi més enllà de banals influències i creixi. El resultat és positiu any a any, fonamentalment perquè es fa millor. Ja queden lluny algunes edicions quasi clandestines, patètiques. La Setmana ha retrobat l'autèntic sentit amb que va néixer: sortir a buscar el lector. I funciona, perquè fa anys que ningú (llibreters, editors, autors) em diu que n'està descontent. Probablement una de les fites de l'edició que s'inaugura demà serà la concessió del Premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas. Ella és un dels millors exemples possibles de tot això que he dit. Quin luxe tan normal tenir-la.