28/2/13

Paper de futur

La narrativa te la consideració general entre els universitaris de què és un inútil divertiment antic. Un cert assaig, com a mínim, forma part del currículum acadèmic, que si no, tampoc. Aquesta és l’actitud que part dels estudiants tenen envers la lectura. Amb aquest panorama, el debat sobre el futur de les humanitats que planteja un manifest de l’Institut d’Estudis Catalans hauria de buscar, no ja la discriminació positiva de les lletres, sinó un empelt complert amb la societat; el contrari és anar pel pedregar. I no confongueu lletres amb el teclat d’una tauleta.
Però encara hi ha tossuts que creuen en escriure i publicar novel·les, contes o dietaris com a instrument per elevar la dignitat de l’ésser human. L’esforç que fa La Magrana de cara a Sant Jordi és més que notable. Amb ‘El carrer de l’embut’, de Pilar Rahola, ‘Societat negra’, d’Andreu Martín (premi Crims de Tinta), i ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’, el retorn de Lluís Anton Baulenas, que ha abandonat 62 per desacords de tota mena, el segell d’RBA aposta per la premissa que hauria de ser lògica:literatura de categoria per obtenir un bon volum de vendes per Sant Jordi. És el mateix que es mereixerien Carles Terès amb ‘Licantropia’ (1984), Blanca Busquets amb ‘La casa del silenci’ (Rosa dels vents) o Esteve Miralles amb ‘Retrobar l’ànima’ (Empúries), premi Marian Vayreda. Si aconseguiran, o no, que la literatura torni a estar al centre de l’esperit humà, em temo que ni depèn d’ells ni de la qualitat de l’obra. El paper de futur de la lectura en la nostra societat probablement estigui més en mans de qualsevol relat d’autoajuda que no pas en la literatura. I, smpatphones a banda, serà el que es vendrà més, és clar.

27/2/13

Güell

Si Eusebi Güell hagués sospitat el rebombori què aixecaria el parc que va encarregar a Gaudí l’any 1900 amb l’honorable intenció de fer una promoció urbanística d’alt standing que la Gran Guerra li va fer fracassar, potser s’ho hauria pensat abans d’entrampar-se en la compra de les dues finques de la muntanya Pelada. Però el fracàs d’en Güell el va rescatar l’ajuntament l’any 1926 i el va convertir en parc públic, una iniciativa molt més lloable que la vulgar especulació urbanística, per molt que la firmés en Gaudí.
Ara el parc està amenaçat per la plaga del turista, una espècie invasora que, ens agradi o no, dona de menjar a part de la ciutat; o sigui que toca suportar-lo. Però una cosa és ser amables amb ells, i una altra cosa és donar-los la clau de la finca i que hi facin el que vulguin. No. A Barcelona tots els foravilers hi són benvinguts, però és casa nostra. O sigui que és lògic fer-los pagar per veure el Parc, com és evident que s’hauria de treure del lloc els autobusos i cotxes particulars dels visitants. La resta amb dir que som d’aquí, endavant. Què no paguem arreu del món per veure qualsevol fotesa i no ho considerem pas antidemocràtic? No renego del caràcter d’espai públic del parc, però la barra lliure és impossible. Si per en Gúell fos seria privat.

26/2/13

Ha sortit Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre

‘Crims.cat 2.0’ és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.
Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor.

Els crims i els criminals
La liquidació, de Jaume Benavente
Aigua morta, d’Andrea Robles
Basat en un fet real, de Gerard Guix
Fotografies, de Juli Alandes
Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga
Tatuatge, de Carles Martín
El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells
El crim de Sautó, Daniel Hernández
Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
L’home sencer, d’Àlex Volney
La tanda, de Teresa Roig
Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort 
I els guanyadors del Concurs ‘NegrOliva» 2011’
El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado
La petita Mariona, d’Ignacio Arribas

Els antòlegs
Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974). Doctor per la Universitat de Salamanca on actualment ensenya Llengua i Literatura Catalanes. És autor de l’assaig Catalana i criminal. La novel•la detectivesca del segle XX i de diversos assaigs sobre el gènere. És codirector dels festivals de novel•la negra i policíaca a Salamanca i Olot i col•labora com a crític literari a diversos mitjans de comunicació.
Sebastià Bennassar (Palma, 1976). És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (2009), i treballa des de 1994 com a periodista. Ha publicat dos poemaris, tres llibres de relats, un llibre de periodisme històric i sis novel•les, quatre de les quals són de gènere negre, la darrera, El país dels crepuscles. És director dels festivals de novel•la negra de Lloseta i de Tiana Negra. Manté el bloc «Calamars a la catalana» dedicat a la novel•la negra en català.

24/2/13

Víctor Ammann, fundador de la Orquestra Mirasol

A mediados de 1973 Barcelona era una ciudad gris. La pujanza económica, la consolidación de la emigración y un cierto halo, un poco provinciano, de ciudad de cultura (en especial editorial y literaria), la tenían sumida en una modorra de autocomplacencia pequeño burguesa en la que tan solo desentonaban los cantautores de Els setze jutges, por su carácter político, y los del Grup de Folk, por su tono más rupturista y moderno. Luego estaban los conjuntos: Sírex, Mustang o Salvajes, que cantaban en castellano imitando los grandes grupos del panorama internacional.
El mes de mayo de aquel año Víctor Jou inauguró un club musical en un antiguo almacén de tejidos de la calle Platería, en pleno centro medieval. Le llamó Zeleste. Aquel local, la gente que pasó por su escenario y por su barra, cambiaron la faz de la ciudad abúlica y autocomplacida. El pianista Víctor Ammann, fundador de la emblemática Orquestra Mirasol, fue uno de los protagonistas destacados de aquel movimiento al qué Gato Pérez le llamó Ona Laietana. Ammann falleció el lunes a la edad de 64 años.
El jóven Ammann formó parte de la banda con La que Ovidi Montllor gravo ‘Crónica d’um temps’, un disco avanzado, en el que el cantautor de Alcoi acercaba La cançó a los ritmos progresivos y psicodélicos. Allí conoció a Xavier Batllés. Y con él creó la Orquestra Mirasol.
‘Salsa Catalana’ (1974), el disco de debut de la Mirasol (sus componentes vivían en comuna en esta zona de Sant Cugat), fue el manifiesto fundacional de la Ona Laietana y, visto desde hoy en día, uno de los pilares de los ritmos de fusión y mestizaje que hoy ocupan un espacio central en la música española. La simbiosis de rock, jazz y aires mediterráneos bajo influencia de Chick Corea, Miles Davis o Herbie Hancock dotó de una personalidad inaudita a la música de por aquí, que hasta entonces siempre iba a remolque de la chanson francesa o Beatles y Stones. Quienes tuvimos ocasión de oír en directo la Mirasol cambiamos radicalmente la idea de gusto musical, aprendimos y obtuvimos criterio. Crecimos. Creativamente el dúo Ammann / Xavier Batllès, era una máquina rítmica qué, taloneada por el saxo del gran Ricard Roda y las percusiones de Pedrito Díaz, daban una solidez y originalidad insólita. Tan alto era el nivel de aquel trabajo, que tras el segundo, el doble ‘D’oca a oca i tira que et toca’, la banda se disolvió. Tras el zenit ya no quedaba nada por dar. La Mirasol se convirtió en Mirasol Colores a la búsqueda (menos fructuosa) de ritmos caribeños. Un tiempo después, Batllès i Ammann siguieron investigando con ritmos autóctonos en La Rondalla de la Costa, y el pianista prosiguió su viaje con los Blay Tritono, una formación fundamentalmente de viento, muy interesante pero musicalmente más oscura que la reluciente Mirasol.
Tras el deceso de la Ona Laietana en 1978 a manos del punk nacido en la periferia urbana, Víctor Ammann trabajó también con Maria del Mar Bonet en discos intensos como ‘Alenar’ y, los últimos años, trabajó junto a Tortell Poltrona en Pallassos sense fronteres. Las exequias fúnebres por Víctor Ammann tuvieron lugar el viernes en Barcelona, la ciudad que iluminó con su piano Fender Rhodes.

21/2/13

Vindicació d’Amat Piniella

Avui comencen a Manresa els actes del centenari de Joaquim Amat-Piniella, autor d’un dels grans relats sobre l’holocaust, K.L. Reich (Ed. 62), i injustament oblidat per la cultura oficial. Mort en el silenci imposat pel franquisme a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1974, aquesta novel·la, d’una potència literària equiparable a l'obra d’Imre Kertész, no va ser reeditada fins el 2001. Es veu que a la Catalunya de la construcció nacional no li interessa la memòria dels perdedors. A més d’aquesta, Amat-Piniella també és autor de La pau a casa, La ribera deserta, El casino dels senyors, Roda de solitaris i dels poemes d’exili Les llunyanies.
A Manresa són nombroses les persones, entitats i institucions que estan treballant per evitar que es consolidi una doble injustícia sobre l’obra d’Amat-Piniella; la que va perpetrar-hi el franquisme, condemnant-lo a l’ostracisme, i la que li ha fet la democràcia, arraconant-lo tal i com es fa a tants escriptors quina obra no encaixa amb certs objectius polítics. De moment tenen l’ajuda de l’Institut Ramon Llull per promoure la traducció de K.L. Reich a alguns idiomes als quals fa anys que hauria d’haver estat traduïda, i un cert suport de la Institució de les Lletres Catalanes; però tot i això, l’any dedicat a l’escriptor manresà te un pressupost de 50 mil euros i el dedicat a Salvador Espriu en te deu vegades més, a més del suport compromès de totes les grans institucions nacionals, presidència de la Generalitat inclosa. Normal en un país tan poc normal com aquest, però la diferència és terriblement injusta. Com que els grans mitjans no en parlaran gaire, informeu-vos de les activitats de l’any Amat-Piniella a: www.lasequia.cat/centenari-amat-piniella.

17/2/13

J.V. pensa en la vida abans de disparar la Kodak Retina

El primer record de la meva vida és la nevada de 1962. Sóc al balcó de casa dels avis, a Grassot, mirant amb sorpresa aquell rar fenomen cristal·lí i gèlid que ha colgat els geranis de l’àvia i que folra el passamà de la barana de ferro colat. Però no aconsegueixo recordar el gruix de neu que hi ha a terra, ni si el pare l’ha apartada amb el recollidor de brossa. Només recordo aquesta visió d’un instant. Res més. Tinc dos anys i escaig.
La commemoració de l’efemèride m’ha fet pensar darrerament en aquest record. Es tracta realment de la memòria viscuda? És la remembrança de la imatge real d’aquell matí de fa cinquanta anys? O potser es tracta de la reconstrucció del passat a partir d’una fotografia que, afeccionat com n’era, el pare va fer aquell dia i que jo vaig poder veure anys després a casa fins que, probablement en algun trasllat, es va perdre per sempre?
Som realment capaços de recuperar el nostre passat a partir de la pròpia memòria, o sense la imatge òptica permanent no tenim passat? Jo mateix puc desaparèixer d’aquí a uns anys dins la meva pròpia ment. Per mor de la deixadesa o de la dissort, a penes tinc fotografies de jove, i només n’he conservat una de petit (una de ridícula assegut damunt la Vespa del pare fent veure que condueixo). Amb aquest rumb, els fets que se m’hagin diluït en el temps passaran aviat a format part dels llimbs on es va situant la pròpia existència; i així fins el no res. Hem atorgat a l’art de la fotografia l’enorme responsabilitat de fer-nos perviure enllà del temps i, així, restituir en el present el que som incapaços d’evocar per nosaltres mateixos.
El fotògraf, afeccionat o no, ha esdevingut relator de l’existència. Sense el seu testimoniatge les coses, els fets i les persones no existim. És a partir de la seva experiència que es construeix la memòria. La presència d’un esdeveniment del passat en la ment és un miratge. Els anys es veuen més que es viuen. Per això els reculls de fotografies antigues tenen requesta, i encara més si són anònimes. L’autor desconegut es converteix en heroi popular.
Potser per aquest dèficit de passat gràfic que acabarà per dissoldre’m en el marasme de la història, amb els anys jo mateix m’he afeccionat a la fotografia. No hi ha diada, viatge, celebració o esdeveniment que no retrati. Em fa pànic pensar que, els moments no fotografiats, ben aviat deixaran d’existir per sempre de la mateixa manera que està desapareixent la meva vida infantil a Gràcia. És la decadència el que m’espanta i per això faig fotos per tot fins atapeir el disc dur de l’ordinador de pesants arxius jpg. És una neurosi, un intent desesperat i agònic per sobreviure a l’oblit irrecuperable al qual estic condemnat pel meu mal cap i la poca cura de la família en la conservació de les fotografies que el pare feia sovint amb una Kodak Retina que, diria, va comprar d’ocasió a ca l’Arpí.
Qualsevol dia agafaré l’índex d’aquest llibre que acabeu de comprar, suposo, i recorreré de dalt a baix tots els indrets i els esdeveniments que hi apareixen retratant-ho tot de nou per quan, d’aquí a uns quants anys, algú amb decòrum recuperi les imatges i en faci un nou volum. La història renaixerà d’aquesta època de balbuceig i la memòria col·lectiva projectarà aquest bocí d’humanitat endavant un cop més. Així s’acomplirà de nou el cicle de la vida. Perviuré com a heroi anònim, outsider de la fotosíntesi del record. Busqueu-me a la perifèria de les vostres evocacions, seré aquest que sempre observa el grup des de fora. El de la Nikon penjada al coll.

pròleg del llibre L'Abans Gràcia. Recull gràfic 1870-1976


14/2/13

Negra i barata

Al sopar fi de festa de dijous, Paco Camarasa va complir amb el precepte de preguntar-li al regidor de cultura, Jaume Ciurana, si l’any vinent hi haurà una nova edició de BCNegra. El tinent d’alcalde va respondre que si sense dubtar-ho, és clar; no hi ha gaires activitats tan barates d’organitzar i amb tant d’èxit popular. Però, amb aquest model, quants anys de vida li queden a la trobada de novel·la negra de Barcelona?
La presència d’autors estrangers va a càrrec de cada editorial, i els novel·listes locals, advocats, jutges o policies que intervenen a les diverses sessions de la setmana ho fan de franc. L’equip de l’ICUB treballa a la perfecció, i no hi ha ningú que hi entengui del gènere com en Camarasa, el comissari. La realitat del país supera la ficció criminal, i el públic, fart de les mitges realitats dels mitjans de comunicació, sap que la novel·la sempre arriba allà on la presumpció d’innocència, la fiscalia i ‘el puto papel’ no ho poden fer per imperatiu legal. Però, n’hi ha prou amb aquest esquema per garantir una llarga i fecunda vida al festival?
I quan les editorials no puguin assumir les despeses de portar a Barcelona els escriptors suecs o grecs? I quan no hi hagi prou autors internacionals d’interès amb novetat editorial? I quan els ponents d’aquí demanin per cobrar, una actitud lògica, en tractar-se d’una vesant de la seva feina?
El model comença a mostrar indicis de fatiga per l’escàs marge de moviment. El motlle del festival s’assembla massa d’un any a l’altre, a alguna taula rodona li cal més imaginació i preparació, es troba a faltar una gran llibreria del gènere que actuï d’espai central i catalitzador de la trobada. Però més mitjans vol dir més diners.

7/2/13

Els miserables

Existeixen xarxes de suport a persones afectades per la crisi, menjadors socials o plataformes contra els desnonaments. Una de les entitats que fa de xarxa de suport als creadors, CEDRO, ha comunicat als seus membres la reducció radical de totes les ajudes socials i sanitàries. Només en casos molt urgents, CEDRO podrà ajudar parcialment escriptors o editors. El canvi de sistema de compensació per la còpia privada aprovat pel govern el desembre de 2011 buida de contingut real el concepte de dret d’autor, una idea què, a més de defensar la propietat de l’obra, ha de ser la base per a la supervivència econòmica dels autors.
La dràstica reducció de la compensació per còpia privada, el boicot de les administracions i centres educatius a obtenir la llicència de reutilització dels continguts dels llibres i publicacions, i la negativa a remunerar com correspon per llei els préstecs dels llibres a les biblioteques, han ensorrat en la misèria els creadors literaris de l’estat. Si a això li afegim la caiguda de les vendes, la conseqüent escapçada dels pagaments de bestretes a la firma dels contractes editorials i la morositat d’algunes editorials en la liquidació dels drets corresponents als llibres venuts, no costa d’entendre que hi hagi molts escriptors que estiguin deixant l’ofici (redactant textos per a qualsevol agència es viu amb més dignitat) i d’altres que estiguin acceptant encàrrecs per escriure infectes subproductes editorials què, ara per ara, són l’únic que es ven. S’ha de menjar d’una cosa o altra, i quan la misèria truca a la porta, la dignitat, el talent i la creativitat salten per la finestra. O vostè treballa per amor a l’art i no es rebaixa mai als designis de l’empresa?

6/2/13

Terra cremada (un conte sobre la corrupció)

Collita de l’any
Al primer a qui vaig sentir a dir Poble del Mal enlloc de la Pobla de Dalt va ser al vell Murgades, un bocamoll tafaner que, per deriva natural, havia acabat fent de corresponsal de mitja dotzena de diaris, ràdios i fins i tot d’una televisió, durant els suposadament gloriosos anys de la transició. De periodista en Murgades en tenia tant com jo de boletaire. D’escriure mai no havia passat de l’esquema subjecte-verb-complement, filigrana literària que ja voldrien alguns joves llicenciats, però on de veritat excel·lia era en l’ús de la llengua oral: algú capaç de dir plurifel·lació per ‘proliferació’ era digne d’un càrrec a TV3. O sigui que no em vaig sorprendre quan vaig escoltar com li canviava el nom a aquell municipi del litoral que, a penes uns anys abans, encara era un idíl·lic llogarret de pagès acolorit amb quatre estiuejants de casa bona.
El que sí que em va sorprendre va ser que l’Hernández, el cap d’àrea de societat del diari, un lleganyós dilluns de setembre em digués que ja podia anar fent la bossa, perquè me n’anava a la Pobla de Dalt per fer-hi una sèrie de reportatges.
—La hipòtesi de treball és ben clara, Palau: de com l’especulació urbanística destrossa un poble i ara la crisi el deixa fet un nyap. Edificis abandonats a mig fer, solars buits, carrers sense urbanitzar...Farem una sèrie de tres reportatges pel cap de setmana. Dimecres ens reunim per l’Skype i mirem com ho enfoquem, i dijous t’envio un fotògraf.
Home de poques paraules l’Hernández, però contundents. No em va deixar ni l’opció de dir-li que no en tenia les més putes ganes d’escriure l’enèsima història lacrimògena i miserabilista sobre la crisi. Però quan vaig badar boca ja em tancava la porta de la sala de reunions als nassos. A dins, el dire i els dos sub ja l’esperaven per la reunió del matí. I no era qüestió d’irrompre fent el pena. Encara haurien encarregat el tema a un dels becaris. Cap d’ells no en té ni idea de res, però a l’empresa aquest és un detall anecdòtic. El que compta és que els surten infinitament més barats que jo, que porto dotze anys a la casa. I com que, «amb la que està caient», com ara se sol dir, no m’importaria seguir una dotzeneta d’anys més al diari, abans de les cinc ja estava distribuint el meu modest aixovar dins l’armari amb olor de naftalina d’una cambra de l’únic hostal de la Pobla de Dalt.
Abans havia trucat al cap de l’oposició municipal, l’únic contacte que tenia per ara. Vam quedar una hora després en una cafeteria que hi havia al costat de la benzinera de la superfície comercial. «No té pèrdua», m’assegurà amb un to de veu engrescat, suposo, davant la perspectiva de poder posar de volta i mitja l’alcalde davant d’un periodista. Potser creia que els reportatges l’ajudarien a guanyar algun dia les eleccions. Si pensava allò era un il·lús.


No em va costar gens de localitzar la superfície comercial, aquests llocs sempre estan molt ben indicats, només faltaria. El que ja em costà més va ser atorgar el nom de cafè al suc negre que sotsobrava dins la tassa.
—És sorprenent que un poble de costa només tingui aquesta fonda de mala mort —vaig etzibar-li al cap de l’oposició quan, per trencar el glaç tot just haver-nos presentat, em preguntà on m’hostatjava.
—Perquè els xalets i els apartaments donaven més diners als amos del poble —va respondre’m sense dilació.
Es deia Anselm Carreras. Era un paio alt i molsut, de cara rodona i un somriure franc impropi d’un polític. Parlava amb gran vehemència i movent molt les mans, però en les seves paraules no hi havia ni un insult ni una sola desconsideració cap als seus contraris. Això sí, va estar-se una hora llarga criticant la gestió municipal amb un devessall aclaparador d’arguments, proves i informes tècnics. Només portava quatre anys en política. Ja canviaria.
En resum, el que havia passat a la Pobla de Dalt els darrers anys era el mateix que havia passat a altres llocs: la modificació de normatives urbanístiques per tal de permetre la construcció desaforada en terrenys, sovint d’amics o membres del partit, els convenis i plans parcials de dubtosa legalitat, les sospites generalitzades de maletins i sobres que entraven i sortien del consistori en pagament de favors, i un clima generalitzat de corruptela i clientelisme que s’escampava per tots els estaments de la vila, des de la Guàrdia Urbana a les entitats esportives. L’immens i espantós xalet que s’havia fet l’alcalde era el símbol de tot plegat.
I en plena orgia de depredació del territori i especulació amb el totxo, va arribar la crisi i ho va aturar tot en sec. Fins i tot l’edifici del nou ajuntament havia quedat a mig fer. El paisatge de grues, urbanitzacions malmeses i obres abandonades contribuïa a fer raonable el nom de Poble del Mal. Era com si una plaga bíblica hagués assolat la vila castigant els habitants per la seva luxúria econòmica sense fre.
El problema el tenien ara els paletes, lampistes, fusters i manobres que s’havien quedat sense feina.
Fins les darreres eleccions l’alcalde Jaume Barba havia governat amb mà de ferro durant setze anys. La seva estratègia política era senzilla: favor amb favor es paga. No hi havia fill descarrilat o estudiant inútil a qui no hagués donat un lloc de treball a l’ajuntament, ja fos a la brigada de neteja o als serveis tècnics. No hi havia constructor a qui no hagués encarregat una obra, i cap promotora immobiliària va veure els seus projectes tombats. Allò era un constant «visca la pepa». I la gent agraïda sap tornar els favors.
—Per què va perdre la majoria a les darreres eleccions?
—El poble ha canviat. Primer perquè, amb tants aturats ja no pot donar feina a tothom. A l’ajuntament ja hi ha més de cent funcionaris. I després perquè els que van portar en Barba al poder ara ja no en són els amos. Eren els fills de la burgesia benestant que va fer de la Pobla la seva finca d’estiueig. Però un cop van requalificar, vendre’s i urbanitzar les propietats es va haver d’anar cedint el poder a la nova classe emergent de contractistes, paletes, promotors immobiliaris i industrials, fills dels emigrants que havien arribat aquí a finals dels seixanta amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara ells són els amos, en part perquè el mateix Barba els ha servit el poder en safata amb tants tractes de favor.
—I ara aquests han mossegat la mà de qui els va donar de menjar?
—Aquesta gent mai no ha estat de la seva corda política, són més de dretes, i de catalanisme no en volen sentir ni a parlar. Però és que, amb la crisi, tot està aturat. El «visca la pepa» s’ha convertit en un campi qui pugui. I ara han votat posant les esperances en Tarsicio Tascón, un soci de govern incòmode per a en Barba, però l’únic que s’ha compromès a mantenir-lo en el poder.
—Fins quan i a canvi de què?
—Fins que vulguin. Teòricament fins el final de la legislatura, a canvi que després es jubili; però aquests paios no són de fiar, i si veuen que els seus negocis continuen anant de mal borràs no dubtaran a assaltar l’ajuntament i carregar-se en Barba. De moment en Tascón i els seus altres dos regidors controlen la Guàrdia Urbana, Urbanisme i Obres i Esports.
—Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia, no?
—No, si a les properes eleccions ho impedim nosaltres explicant ben bé el que passa i proposant un programa seriós per reformar el poble i crear ocupació.
Definitivament, l’Anselm Carreras era un bon xicot, però políticament era d’una innocència entendridora. Llàstima que jo no hagués anat a Poble del Mal a consolar-lo.


Carretera de la platja
El centre històric de la Pobla de Dalt, on hi ha l’església, l’ajuntament, el mercat i alguna botiga que sobreviu com pot, on viu la població de més edat i on encara subsisteix miraculosament alguna de les antigues finques d’estiueig que la burgesia industrial enriquida durant la Gran Guerra va aixecar a principis de segle, s’agrupa a la vessant sud del turó de Sant Pere, una modesta elevació de 280 metres que forma part de la serralada de costa, segons que diu la Viquipèdia.
Tant a ponent com a llevant del nucli, l’estesa de xalets s’escampa com un llençol des de la pineda del turó cap a la plana i fins gairebé primera línia de mar. Aquesta privilegiada posició està reservada a una col·lecció d’horrorosos blocs d’apartaments, tots ells equipats amb bars, discoteques i cafeteries als baixos. Corona el conjunt ambiental la cirereta d’un petit port esportiu que s’ha menjat la sorra de la platja.
El nucli i la costa estan units per una estreta carretera d’un parell de quilòmetres que a l’estiu és una olla de cols i, per contra, fora de temporada és un territori tan erm i salvatge com el desert. A mig camí, com un vaixell fantasma encallat a la sorra amb el velam arriat, el complex d’edificis abandonats a mig construir del que hauria de ser el nou ajuntament i que, a hores d’ara, és el paradís de la colònia de gats més nombrosa de la costa catalana. Ara, de rodamóns o ionquis ni un, els segurates d’Essential Security ja se n’encarreguen que cap ésser humà hi rondi. 
* * *
Sense que el conductor en faci el més mínim cas, les escales cromàtiques del saxo d’Stan Getz s’enfilen i es dispersen per l’interior de l’habitacle d’un l’Audi 4 negre que, com que és l’únic vehicle que circula per la carretera de la platja a aquella hora del vespre, els seus fars de xenó ben bé podrien fer creure a algun ufòleg que es tracta d’un OVNI. Però ni la música ni la soledat del lloc ocupen el més mínim pensament d’en Tarsicio Tascón. Amb la caixa municipal a zero per la crisi ara no sap quina cara posar als que li van finançar la campanya de les eleccions. Hi ha sucoses obres públiques pendents d’adjudicar i ja l’apressen per cobrar el que consideren seu; però en Barba ha resolt suspendre totes les inversions. Amb tres regidors no en té prou per carregar-se l’alcalde. Pot deixar-lo en minoria, però què en traurà de sortir del govern si l’oposició no voldrà entrar en el joc?
I després hi ha la Kati, és clar. Només a ell se li acut embolicar-se amb una meuca com aquella. Li acabarà traient la sang, la tia. És clar que un cos com aquell potser val uns quants glòbuls rojos.
Condueix tan absort en els seus pensaments que gairebé ni se n’adona d’uns llums blaus intermitents que, de sobte, apareixen de darrera l’edifici municipal fantasma. La clavada de frens és de les de deixar-se cent euros de pneumàtic a l’asfalt. De sobte desperta a la realitat. Apaga el CD d’una patacada exacta al botó i baixa el vidre fumat disposat a bordar a la cara del poli abans que li digui ni bona nit.
—Què li passa a vostè ara. Que no sap qui sóc?
—Bona nit, senyor. Em permet la documentació seva i la del vehicle?
Mala sort. L’agent és un jovenet recent sortit de l’escola de policia que ni és del poble. Segons el que li han ensenyat, fa veure que no ha sentit la provocació d’en Tascón —molts ciutadans responen amb hostilitat verbal i és millor no tenir-ho en compte d’entrada, ha après—, i insisteix en la demanda.
—Escolta tu, xitxarel·lo. Sóc el regidor d’interior. No t’han ensenyat a l’escola que has de quadrar-te davant d’un superior?
—Bona nit, regidor. Perdoni, però el meu superior és el sergent. Si no em facilita la documentació hauré d’avisar els Mossos.
A en Tascón l’arrogància li passa en sec. Els Mossos ni en pintura. Li lliura de mala gana la documentació al poli local i pensa que demà matí li exigirà explicacions al sergent. Què s’han cregut aquests imbècils!
—Perdoni, senyor, però hauria d’aturar el motor i baixar del cotxe.
—Què collons vol ara. Em sentirà demà, el sergent. Ara mateix fa el favor de donar-me els seu nom i el del seu company.
—Tot seguit, però primer he d’informar-lo que, a més d’excés de velocitat i d’anar sense cinturó, la nostra base de dades ens informa que no disposa de saldo de punts al seu permís de conduir. Ara, sisplau, hauria de bufar aquí. —I li lliurà un alcoholímetre mentre que, per la ràdio de l’auto patrulla, se sent una veu que anuncia la imminent arribada al punt on es troben d’una patrulla de mossos.
—Això és el que els ensenyen a l’escola de policia, a tractar els càrrecs electes com a delinqüents?
I el regidor es caga en la mare que va parir el jove agent mentre la sirena dels Mossos irromp en el silenci de la nit.

(Continua)

Podeu llegir el relat complert 
al llibre Crims.cat 2.0 (Al Revés),
JA ÉS A LES LLIBRERIES