29/7/10

El totxo llibresc

La caiguda de l’economia del totxo ha repercutit de forma notable en la indústria del llibre. No és que les editorials participessin en promocions urbanístiques fallides, que se sàpiga, la sotragada ha estat pels segells que editen llibres d’arquitectura. Hi ha prestigiosos segells especialitzats, com Gustavo Gili, que han notat de forma important el descens de vendes en el seu catàleg de llibres d’arquitectura. Les millors llibreries d’ aquest sector, també han notat com molts dels seus clients arquitectes frenaven les compres. Una cosa ha arrossegat l’altra. A menys projectes firmats, menys despeses. Els arquitectes eren bons clients, i els llibres del sector no són precisament de butxaca. La caiguda de vendes s’ha notat força.
Abans que els arquitectes xinesos, que si que tenen feina, clonin la vila de Cadaqués, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Català de les Dones i l’ajuntament de la localitat organitzaran, el 2 d’octubre, un homenatge a la poetessa Rosa Leveroni (1910-1985) en el seu centenari. Rosa Ardid i Vinyet Panyella, coordinadores de la jornada, han previst actes d’allò més diversos: Ofrena a la tomba de la Leveroni, un itinerari poètic de l’autora per Cadaqués, la presentació de l’obra poètica completa editada per CCG i una original lectura de poemes a càrrec dels vint-i-un guanyadors del premi ‘Cadaqués a Rosa Leveroni’, un guardó que, sense fer soroll, s’ha confirmat com un dels prestigiosos de la poesia catalana.
El mite dels prohoms de la cultura catalana assexuats i sense més passió que les lletres ha caigut amb ‘Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili’ (Viena edicions), un llibre que documenta la intensa relació entre ambdós.

26/7/10

Les sortides de la música

Mentre la venda i producció de discos s’ensorra, tant a Catalunya com a Espanya, els ingressos per concerts augmenten. Ho sento per la indústria, a qui la cobdícia ha acabarà matant, però els artistes, se’n sortiran d’aquesta llarga travessa del desert a que els nous temps i els nous públics ha abocat la cultura; ara de les discogràfiques no m’atreviria a dir el mateix.

L’anuari de la música de Catalunya diu que l’any passat es van editar un 5’9% menys de discos. Això ha suposat una caiguda d’un 31% en la facturació fins situar-la en 15 milions d’euros, la meitat que fa cinc anys. A tot Espanya la caiguda del primer semestre del 2010 és d’un 12%, situant el negoci en 77 milions d’euros, deu menys que el mateix període de l’any passat. O sigui, fatal, tot i que la facturació de les descàrregues legals ha augmentat uns tímids 5 milionets.
La música mor? No, mor el negoci de les discogràfiques de sempre. La música es reinventa segons les necessitats i exigències del nou públic igual que un dia es va inventar el single. Contra aquestes xifres tan pessimistes, cal destacar que els concerts en directe han augmentat notablement. L’estimada SGAE va recaptar un 17’5% més l’any passat per aquests concepte a Catalunya. És cert que l’ocupació de cada concert ha disminuït, hi ha crisi i les entrades són caríssimes, però també és cert que els grans concerts internacionals han funcionat (Madonna, Coldplay, U2...), i que els festivals, desapareguts alguns, ha vist créixer el seu volum d’ocupació. El darrer Sónar, per dir-ne un, ha batut tots els seus rècords històrics d’assistència. Es programa més en els formats petits.
El públic, eminentment jove, vol música, li agrada, continua sentint-la com un llenguatge artístic propi i atractiu. El creixement de la música en directe, tot i la crisi i els abusius catxets d’algunes figures fins i tot locals, ho demostra. Però els concerts no s’omplen si no hi ha una prèvia difusió del treball de l’artista. A la baixa el concepte (i l’audiència) d’emissora de radiofórmula com a instrument principal de difusió de la música, la xarxa es situa com a eina principal per a aquesta tasca. L’augment d’espectadors als concerts és mèrit, en bona part, de l’ús que el públic jove d’avui fa d’Internet com a instrument de coneixement i difusió de productes culturals.
Arribats aquí, el problema són les descàrregues il•legals via P2P. Aquest és un fenomen avui en dia impossible de combatre. Els joves s’han acostumat a no pagar per escoltar música enregistrada, mentre que no els dol les clavades que els promotors de concerts els fan per anar a escoltar i veure en directe els seus ídols. No ho entenen com un delicte contra la propietat intel•lectual i, a aquestes alçades de la història, no hi haurà llei ni govern que els faci canviar d’idea. És qüestió de resituar-se i deixar passar el temps.
Resituar-se: el músic pot anar oblidant-se dels royalties perquè ben poca gent pagarà pels seus discos en els propers anys. La seva manera de guanyar-se la vida és tocant en directe. I ara, si cal, baixant el catxet. Deixar passar el temps: La música gravada segueix essent l’eina per difondre un artista. Si la gent no vol pagar-la, cal abaratir-ne despeses de producció, no hi ha més remei. Es pot fer, les modernes tecnologies ho permeten. Les descàrregues legals aniran augmentant. La pròxima obertura d’un portal digital impulsat per la Generalitat és una noticia excel•lent. Bona part del públic anirà creixent així en exigència i formació. Li passarà l’època del P2P, voldrà obres senceres, amb bona informació, documentades, enregistraments de qualitat. Voldrà pagar.
Ara és època de vaques magres, però no de rendir-se, al contrari, sinó d’explotar es noves fórmules. N’hi ha que ja ho fan. Música en directe, descàrregues de franc per promocionar-la i formar i educar el nou públic que serà el futur client d’un nu negoci musical.

Jordi Tardà
En vint-i-cinc anys del seu programa de ràdio ha contribuït decisivament a dues coses: que l’oient entengui que la producció musical catalana pot sonar tranquil•lament al costat de la internacional sense desentonar i que, gràcies al seu contacte directe, les primeres figures del panorama del rock sàpiguen que aquest país existeix i s’hi fa molt bona música. Per molts anys, Stone.

CoNCA
Segons l’organisme que comissaria l’excel•lència de la cultura catalana, el claqué no és un gènere prou digne per rebre subvencions, i ha decidit tallar de soca-rel tota ajuda pública a les companyies que practiquen aquest gènere artístic. Si de retallar despeses es tracta, han pensat en Guardans i companyia a dissoldre el Consell? El seu nivell d’excel•lència és excessiu pel país.

22/7/10

Pastís d'aniversari

Hem trigat un any en saber que la broma del pèrfid Millet ens ha costat 35 milions d’euros. El jutge es veu que encara no ho sap, perquè continua sense dictar cap mesura cautelar contra el venerable promotor de la cultura nostrada. Al pas que anem no passarà ni un altre any abans que la societat patrícia local, que ja el va rehabilitar l’any 84 després de l’afer Renta Catalana que el va dur a la presó, nomenant-lo ‘Ciutadà que ens honora’, torni a rehabilitar el seu bon nom de nou.
Potser per això somreia l’altre dia davant la Comissió Parlamentària. Rient-se dels diputats s’estava rient de tots nosaltres.
Ja perdonaran la causticitat del comentari, però hi ha situacions que només es poden suportar amb la sàtira. I ja fa un any que el cas Millet no permet més floritures dialèctiques a una societat ja de per si prou baquetejada per escàndols de tota mena i maltractaments jurídics i polítics.
Saben que poden fer? comprin un pastís barat, posin-li una espelma i celebrin l’efemèride en la intimitat de la seva llar. I no pensin en actuar com en Millet. Si a vostès els enxampen amb la més mínima sospita els caurà un paquet. No són ciutadans que ens honoren.

Dit a El Món a RAC 1 el 23.07.10

21/7/10

L’iPad de Verdaguer

La consultora Nielsen, analista del mercat editorial, ha fet un estudi que diu que es triga més a llegir un llibre electrònic que convencional, i que de tots els e-readers, el que més satisfà a l’usuari és l’IPad, la nova joguina d’Apple. Major comoditat real del paper o encara falta de pràctica, d’acostumar els ulls a mirar una pantalla? Hi penso, bo i mirant l’ordinador, i de sobte m’apareix un correu e la Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles. Em parla dels ‘Vespres a l’eixida’, música i poesia en la programació d’estiu del centre, tots els dijous a quarts de deu, quan la calorada es retira i l’aire calm i l’olor de camp tornen poc a poc a xopar les pedres de la casa-museu Verdaguer.
El poeta era una persona decidida i d’anar per feina. Crec que no hauria dubtat a fer servir l’Pad per planificar i documentar els viatges o situar el Canigó, de la mateixa manera que la Fundació ens convida a usar la tecnologia per trobar els Verdaguers del món: carrers, monòlits, places... (ara també ho fa la Institució de les Lletres Catalanes amb Maragall), per moure’ns pel mapa dels espais literaris catalans que elabora Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català amb la finalitat d’unir la literatura amb els espais que l’han inspirada, o per veure l’asteroide 38.671, que porta el nom del poeta, i que el 7 d’agost de 2000 va ser fotografiat des e l’observatori de l’Ametlla de Mar.
Cada eina te el seu temps, tot i que no crec que siguin incompatibles. La Carme, que ha sabut convertir la casa museu en un apassionant viatge a una època, ho veu així i així ho presenta. Els estudis que diguin, les tecnologies faciliten la literatura, és a dir, la vida.

20/7/10

Buscant espai a la cultura alternativa

El desallotjament a Barcelona de la Universitat Lliure La Rimaia aquesta setmana i el pròxim de la popular Tacheles berlinesa d’aquí uns dies no és només una coincidència, és un enduriment de l’assetjament a les formes d’expressió cultural no oficials que representen una opció creativa i imaginativa que, en aquests temps de crisi, haurien de gaudir de protecció institucional.

Tot i que la policia els va presentar com una colla d’esvalotadors, el moviment anti Bolonya va saber convertir la seva oposició a l’incert pla europeu en un projecte d’Universitat alternativa no oficial fonamentada en l’intercanvi de coneixements i experiències. Dimecres de matinada van ser desallotjats per la policia. Ocuparan un altre edifici, de fet ja ho van fer per protestar, però el projecte ha quedat tocat,per no dir ferit de mort.
La Berlín rica, lliure i culta en la diversitat i el respecte perdrà aviat part del pedigrée de capital cultural d’Europa quan es desallotgi la casa Tacheles, l’edifici que, des de 1990, acull una seixantena d’artistes, tallers, bars i espasi públics i que ja forma part del paisatges fins i tot turístic de la ciutat (surt a totes les guies). Situada a Oranienburger Strasse, en ple barri de Mitte i un carrer on no hi passaria gairebé ningú si no fos per la Tacheles, els seus 24.0000 metres quadrats eren massa llaminers. Evidentment hi guanya un banc, el HSH Nordbank, i perd la cultura, com gairebé sempre, la ciutat i una forma d’entendre la vida i el coneixement que ha arrelat molt en la nova forma de ser del Berlín sorgit de la caiguda del mur.
A Barcelona, sense pedigrée de capitalitat europea de cap mena, com no sigui la dels turistes borratxos, les universitats lliures, han germinat amb èxit a diversos barris a partir d’un model social basat en l’ocupació d’un espai infrautilitzat i la conversió, no en el clàssic local on es fan sorolloses festes, sinó en un centre on es difon tota mena de coneixement, amb cursos que van des de disseny web fins a dansa. Probablement no és una alternativa científica al coneixement universitari en sentit estricte, però suposa un esforç molt reeixit arreu d’Europa de difusió de tota mena de tècniques, sabers i estratègies que gairebé mai no troben un lloc en l’ensenyament reglat, o bé per la seva idiosincràsia particular, o bé perquè qüestionen filosòfica o políticament el capitalisme.
En un sistema lògic de transmissió del coneixement, les universitats lliures o els espais com la Tacheles berlinesa haurien de formar part de la xarxa educativa social. I encara mes en temps de crisi, on a molta gent pot interessar més aprendre a teixir o a conrear ecològicament, que no pas graduar-se en periodisme, per dir-ne un. Però això no passarà mentre en la gènesi d’aquesta mena de centres prevalgui l’alternativa al capitalisme com una de les seves línies argumentals. A algunes ciutats, com a Tolosa de Llenguadoc, amb gran i prestigiosa tradició universitària, l’ajuntament va prendre cartes en el tema fins aconseguir reconvertir l’ocupació força festera d’un cèntric edifici d’uns antics grans magatzems, en una mena Tacheles. I funciona. A Barcelona comença a funcionar la lloable iniciativa municipal de les fàbriques de creació, la reconversió de vuit antics edificis fabrils en espais destinats a artistes. Potser agafant-ho per aquest nexe d’unió s’hi podrien encabir algunes de les universitats lliures que demostren tenir una major i més ben cohesionada activitat educativa, com la Rimaia. Més que res per no haver de suspendre cursos cada cop que els desallotgen.
Aquesta mena d’universitats populars fan de complement educatiu en molts sectors socials i àmbits del coneixement que han quedat fora dels canals d’ensenyament oficials. Veure’ls com una nosa és una visió estreta i classista de l’educació. Per tradició europea, les universitats lliures es mereixen un espai ciutadà. L’alternativa, i més ara, fa teixit social.

Jordi Montanya
Tant si com no, el nou rector de la Universitat de Vic va ser imposat pel peculiar alcalde de la ciutat i president de la Fundació Universitària Balmes contra l’oposició del 84% de l’estament universitari. Una bona i original forma d’encetar una etapa que hauria de servir per augmentar el prestigi del centre i fer-lo créixer cap a l’excel•lència. No serà la democràtica, aquesta no.

@
L’anonimat impune fa ignorants agosarats. Les crítiques ofensives que els impulsors de la Universitat Lliure la Rimaia han rebut en forma de comentaris a la noticia del desallotjament de l’edifici que ocupaven a la Gran Via de Barcelona, no per nou és més ofensiu; car demostra en general el poc nivell educatiu de molts dels abrandats comentaristes. Mai és tard per tornar a escola.

18/7/10

Els límits de la seguretat

Un accident com el del Tibidabo mai no és evitable al cent per cent per revisions, mesures de seguretat, auditories i manteniment que s’hi faci. En la interacció de l’ésser humà amb la tecnologia existeix una imperceptible línia fronterera darrera de la qual hi ha terra erma. Vull dir que, per molt que revisem seguint tots els protocols establers amb extrema cura, sempre hi ha un llindar d’incertesa, de dubte, i de perill, evidentment, de que aquella màquina no funcioni sempre tal i com ho ha de fer. És impossible donar garanties absolutes.
Ara, dit això, i tractant-se d’una màquina on hi viatgen persones que s’exposen a un cert, encara que calculat, risc, totes les mesures de seguretat mai no són suficients i la possibilitat de l’errada humana o de la negligència professional s’hauria de reduir al mínim possible, bo i deixant clar que reduir-la del tot és impossible.
Quans més informes tinguem sobre l’accident del Tibidabo millor, més llum sobre la foscor, més claredat i contundència a l’hora d’exigir responsabilitats.
Ara, la imperceptible línia més enllà de la qual l’ésser humà és incapaç de controlar la tecnologia al cent per cent, sempre hi serà.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.07.10

15/7/10

Un altre Pamano, sisplau

Des del passat dia 29 ‘Les veus del Pamano’, de Jaume Cabré, es troba també traduïda al portuguès. Aquella tarda a la llibreria Pó dos Livros, La dinàmica associació ‘Catalunya Apresenta’, va descobrir el premi d’honor als lectors lusitans. El traductor, Jorge Fallorca, va dialogar amb l’escriptor Sebastià Bennasar. El segon canal de la RTP es va fer un ampli ressò de l’acte, com aquí TV3, oi?
Per cert, ‘Mateu al president’ (Cossetània) de Bennassar era finalista del premi Brigada 21 a la millor novel•la negra en català que concedeix aquesta associació, però finalment el guardó ha estat per ‘Emulsió de ferro’ (La Magrana), de Sebastià Jovani. ‘La playa de los ahogados’ (Siruela), de Domingo Villar ha guanyat el premi a la millor novel•la en castellà i ‘Tarde, mal y nunca’ (Saymon), de Carlos Zanón, el premi a la millor primera obra.
El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha tingut un 43% menys de recaptació i un augment d’associats fins a 16.000. Si aquí hi ha tants editors i escriptors, el més probable és que sigui el propi gremi qui sustenti el mercat editorial. Deu llibres de mitjana anual per cap fan un bon nombre de llibres venuts a l’any.
Musicar poetes sempre ha funcionat, no només perquè s’han fet notables cançons, sinó perquè han ajudat a difondre l’obra de l’escriptor. Tothom coneix ‘Para la libertad’ més per en Serrat que pels llibres d’Hernández. L’exitosa estrena al Grec del nou disc que el cantautor ha dedicat al poeta serveix d’argument a aquestes paraules. La inmterpretació d’aquest tema al final va posar la pell de gallina a l’auditori. Tot plegat magnífic, tant com ‘Paisages en jazz’ el disc que el trio de veus femenines Divadams ha dedicat a Lorca.

El somriure de Millet

De qui es mofava Fèlix Millet quan l’únic que va mostrar la passada setmana a la comissió parlamentària, va ser el seu habitual somriure cínic? El poc respecte demostrat a la màxima representació de la sobirania popular s’assenta en el suport que, durant anys, li han donat institucions i societat patrícia catalana. Però a cap dels seus membres li cau ara la cara de vergonya.

L’any 1983 Fèlix Millet va a parar a la presó acusat d’una estafa a la societat d’inversions immobiliàries Renta Catalana. A penes un any després l’alcalde Pasqual Maragall i el president Jordi Pujol el rehabiliten en gran nomenant-lo gerent del consorci del Palau tot i l’insòlit que resulta que el president de l’entitat titular de l’edifici i el gestor dels recursos públics siguin la mateixa persona. L’oasi català, la peculiar i políticament transversal forma d’autoprotecció d’una certa societat local dominant, funciona a la perfecció, bo i avalada per les màximes institucions. Al cap i a la fi Millet presideix l’Orfeó Català substituint Joan Anton Maragall, oncle de Pasqual.
En poc temps Millet capgira el decrèpit Palau, l’obre a altres formes musicals, recapta importants fonts de finançament per les reformes i fins i tot negocia amb l’església el desallotjament de la veïna església de Sant Francesc. Es treballa el prestigi. A banda comença a acumular càrrecs i distincions de tota mena: president d’Agrupació Mútua, vicepresident del Barça, membre del classista i influent grup G-16, membre de la comissió de control de la Caixa, Clau d’or de la Ciutat, Creu de Sant Jordi, Medalla d’or al mèrit cultural, premi Ciutadà que ens honora. Tracta de tu a tu amb Aznar, cedeix la llicència de televisió de l’Orfeó al Grup Godó, recull premis de mans de ministres, alcaldes i presidents i, discretament, va fent el seu patrimoni a còpia de saquejar la caixa del Palau emparant-se en la seguretat de que el seu prestigi, conreat a còpia de cartes amables, falsa submissió al poder i l’intangible pedigrée familiar. Tot plegat un currículum vertiginós.
Però Hisenda és una instància que fa temps que no te per costum postrar-se davant de personatges d’aquesta mena, i les evidències en l’escorcoll i la investigació posen al descobert una trama delictiva. Tot i que en el primer moment hi ha un sector de l’opinió pública catalana que insinua una operació de desprestigi contra el nacionalisme i fins i tot la pròpia cultura catalana, reducte sens dubte de l’enorme influència social de l’individu, la meridiana claredat dels fets s’imposa.
Resignat a tornar la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al mèrit cultural de Barcelona, sentint-se abandonat pels poders públics als que va fingir rendir l’homenatge necessari per poder obtenir a canvi tots els privilegis dels que ha gaudit des de 1984 fins ara, Millet ha optat per l’estratègia del somriure cínic a la comissió d’investigació com a darrera posada en escena del seu poder social en declivi, però no del to extingit. Al cap i a la fi, sap que la classe política local te el prestigi molt tocat per cassos com el protagonitzat per ell, el Pretòria, els informes inútils, els finançaments irregulars... el somriure cínic de Millet d’aquesta setmana al Parlament és més un advertiment que una resposta. Ha dit als diputats que ja veurem qui riu el darrer. Una provocació, potser, sabent que qui ho te tot perdut ja no pot perdre res més, o l’avís de que, els patricis catalans que l’han avalat durant anys quan sortia del cas Renta Catalana poden tornar-lo a avalar en qualsevol moment? O potser encara no s’han desentès d’ell del tot.
No he escoltat en veu alta a cap personatge dels que el van fer ciutadà que els honora anunciar que rebutgen Fèlix Millet i Tussell, no únicament el seu presumpte delicte, sinó el personatge i la seva actitud destructiva del país, que ja no se senten honorats per ell. Potser per això somriu, perquè sap que socialment no estarà mai sol.

Mariona Carulla
Havent arribat de forma extraordinària a la presidència de l’Orfeó Català, per un mínim sentit de rigor hauria de declinar tornar-se a presentar per dirigir l’entitat, tot i que li ho permetin els estatuts. Amb Carulla insistint en presidit l’Orfeó, i tot i que no estigui implicada en el cas, hi haurà la sensació de que a l’entitat no sap passar la dissortada pàgina de l’època Millet.

Arcadi Calzada
Els contractes que l’ex president de Caixa Girona, ex vicepresident de la Fundació Orfeó Català i ex diputat convergent va atorgar irregularment a la seva filla, proven la impunitat amb que certs patricis de la societat catalana actuen quan de gestionar recursos aliens es tracta. Fins quan els membres de les classes dominants escaparan del control públic a que estem sotmesos la resta?

9/7/10

Un estiu llibresc

Faig cas a la recomanació de Jordi Canal, un dels savis de la negra, i la clava de nou: ‘Entre trago y trago’ (Alrevés), de Julián Ibáñez és una de les millors novel•les negres que he llegit des de Jim Thompson, probablement. I és que la desolació, no només del paisatge, sinó dels personatges immersos en un viatge al no res presidit per la seva pròpia desgràcia, me l’ha recordat. Un glop carregat per desenganxar-vos de la neurosi habitual i enfocar els intents de sobreviure a la calorada. Per cert, amb ‘el baile ha terminado’ Ibáñez va guanyar el premi L’H Confidencial, que convoca la biblioteca la Bòbila que en Canal dirigeix i que te obert el termini de recepció d’originals fins el 30 de setembre; una altra forma de passar l’estiu.
Els que passaran un bon estiueig seran Albert Sánchez Piñol, Màrius Serra i Andrés Trapiello. Per 460 €, a primers de setembre faran sengles cursets als Talleres Islados de Menorca (http://talleresislados.blogspot.com).
Però com que la majoria suarem la cansalada allà on siguem, algunes propostes més que no us refrescaran, l’únic llibre refrescant és el que es fa servir de vano, però us faran menys angunioses les tardes: ‘Retratos y encuentros’ (Alfaguara), de Gay Talese, mestre del nou periodisme i un dels pocs pels que encara val la pena creure que el periodisme és literatura. Alguns dels seus reportatges són dels millors relats sobre l’Amèrica dels seixanta.
I encara dues recomanacions més: el nou Laurent Gaudé, ‘Una noche en Mozambique’ (Salamandra), quatre relats sobre els límits de la ment; i ‘El Ciclista’ (Libros del Lince), de Tim Krabbé, la condició humana des de dalt d’una bici, pels que sentireu un buit en la ment un cop acabi el Tour.

6/7/10

Cent mil Llachs

Hi ha tres concerts de Lluís Llach que han tingut una dimensió social i cultural més enllà de les cançons i del significat, tan políticament al•legòric: el primer concert a l’Olympia de París, el 21 de gener de 1973; el concert al Palau dels esports de Barcelona el 15 de gener de 1976 i el concert del Nou Camp avui fa vint-i-cinc anys, el primer macro recital que es feia a l’estadi (el segon va ser Frank Sinatra).
Els tres concerts marquen tres fites en la carrera musical de Lluís Llach que també ho són del país: l’exili francès, la repressió de la dictadura; la recuperació incipient de la llibertat en comunió col•lectiva i el camí comú cap a la normalitat que vam fer aquella nit al Nou Camp cent mil persones que veníem del nord, veníem del sud, de mar endins i de terra enllà.
I com que el que queda dit, doncs queda dit, la voluntat de caminar per voler ser i de voler ser per caminar d’aquella màgica vetllada, ho sento pels poders fàctics, no la pot malmetre ni el Tribunal Constitucional ni el fantasma del franquisme que, d’un temps cap aquí, cavalca de nou.
Encara corre per internet una pàgina on força gent demana a Llach que faci un nou concert a l’estadi per tots els que no el vam poder acomiadar a Verges. Tampoc cal, potser; amb que siguem capaços de mantenir viu el sentit dels moments estel•lars que col•lectivament hem estat capaços de crear, n’hi ha ben bé prou per conservar sempre la idea d’Itaca.

Dit a El Món a RAC 1 el 06.07.10

5/7/10

Massa soroll per a no res

Quan, fent honor al seu pretès caràcter rigorós i independent, s’esperava un primer informe contundent, on es detallessin les mancances reals de la cultura catalana, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha presentat 209 folis plens d’obvietats i on s’incideix en el sobradament sabut: molta creativitat, falta d’inversions estatals i desequilibri territorial.

L’informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya que ha presentat el CoNCA aquesta setmana diu, en resum: que les inversions de l’estat a Catalunya en matèria de cultura són deficitàries, que les de la Generalitat tampoc són res de l’altre món (i van a la baixa, afegim), però que el teixit cultural es manté ferm gràcies a les enormes dosis de creativitat del sector i a la potent xarxa associativa, tot i el desequilibri territorial que també hi ha en el camp cultural (equipaments, activitats...). Enhorabona per l’agosarament d’una instància nascuda amb la independència i l’excel•lència com a objectius. Sense ser errònia, aquesta és una anàlisi sabuda de fa anys, certa, però antiga i poc vàlida per a poder elaborar un diagnòstic d’una certa prospectiva de futur amb un punt de risc. O sigui, que per a elaborar aquesta tesi no se si calia tant d’enrenou, que fins ara és el que més ha aportat a la crònica de la cultura contemporània tan cèlebre organisme.
L’huracà Bru de Sala va desarborar el Consell. Després d’enfrontar-se amb tota la cúpula del Departament de Cultura, de posar-se en contra fins i tot la resta de membres del Consell i d’acabar dimitint repartint dosis de mordacitat per tot, a Francesc Guardans, l’actual president, no li quedava un altre remei que ser enormement curós en la relació amb la Generalitat si volia tirar endavant un CoNCA a la deriva.
Mai una instància pública ha tingut una vida tant convulsa en tant poc temps. Abans del primer any de vida les crítiques al Consell abastaven ja tot el ventall del panorama cultural, des dels que mai no hi havien estat d’acord fins alguns dels més proclius defensors de la primera època (entre els que reconec incloure-m’hi), que veien com aquella anhelada i venerable operació de despolititzar la cultura estava quedant reduïda a l’enèsima martingala orquestrada pel mandarinatge cultural en declivi que intentava aconseguir una quota de poder per damunt de les institucions.
Guardans ha estat caut, ha callat el necessari, ha posat pau i tranquil•litat, ha negociat assenyadament amb el Departament de Cultura, i així ha aconseguit més o menys superar la sotsobra. Aquesta política li ha aportat estabilitat, la consolidació dels àmbits d’actuació acordats en el contracte programa que ha de regir l’organisme entre 2010 i 2013 i unes primeres activitats públiques (canòdrom, premis nacionals...) que han fet que la instància sortís als diaris per alguna cosa més que pels desacords a més de fer feliços alguns creadors que, més d’un tot i que en veu baixa, qüestiona el sentit d‘existir del Consell.
Però entre poc i massa. D’acord que cal estar a bones amb els hostes del Palau Marc, encara que alguns tinguin poques intencions de renovar el contracte d’arrendament, però en el seu primer informe anual sobre l’estat de la cultura el CoNCA tenia l’obligació de fer una anàlisi formalment crítica i tècnicament arriscada. I els 209 folis que s’han fet públics fa uns dies no són ni una cosa ni l’altra; són el que ja se sap, i encara dit amb tanta cura per no molestar que el mateix Guardans ha reconegut que es tracta d’un “informe objectiu”.
Per fer un informe metodològicament empíric no cal un CoNCA aquí (potser a Escòcia o Holanda si), ja hi ha el Departament de Cultura. L’experiència i el treball de camp haurien aportat elements subjectius i especulatius a l’estudi del CoNCA i la tesi final del document hauria tingut més ambició. És el que ha de buscar el Consell, encara que es molestin a Cultura. Si no, perquè ens cal?

Luis Hernández de Carlos
Molt satisfets pel boicot a la llei del cinema que el delegat de les majors americanes va anunciar. Gràcies a la seva actitud reaccionària i neocolonial els espectadors catalans, o aprendran anglès, o deixaran d’intoxicar-se les ments amb els subproductes culturals que, majoritàriament, aboca Hollywood; això per no parlar de la cobertura legal que donaran a les descàrregues pirates.

Miguel Sebastián
Salomó politicomediàtic, el ministeri que dirigeix ni sanciona a Intereconomia per insultar greument la consellera Geli, ni a Cuatro per la humiliació de Manolo Lamas a un pobre a Alemanya. Equidistant forma de vetllar per la dignitat de les persones la d’Indústria, que es correspon amb l’elegància i deontologia que mostren sovint tan Lamas com la cadena de televisió. Endavant, doncs.

1/7/10

Escriptors desapareguts

He escoltat d’esquitllèbit a Catalunya Informació que la filla de Manuel de Pedrolo s’ha queixat de l’abandó que la societat catalana fa de l’obra dels escriptors morts com el seu pare, de quin traspàs dissabte en va fer vint anys sense cap respons institucional, que és el més que fa la Generalitat, i ni molt menys editorial, perquè estan tots buscant un Larsson viu. He rebuscat la noticia al web de l’emissora, però com que la informació cultural del 3cat24.cat és molt deficient, no l’he trobada. Els mitjans de comunicació públics del país raonen les queixes de la filla de l’autor del ‘Mecanoscrit del segon origen’, un dels llibres catalans més venuts de tots els temps.
I el que dic de Pedrolo val també per tants i tants grans autors, de Jaume Fuster a Maria Aurèlia Capmany i de Blai Bonet a Valerià Pujol; un cop morts, la seva obra desapareix, no només de l’imaginari del lector, sinó de les llibreries, els catàlegs, els mitjans de comunicació i la realitat literària i social. Així paguem aquells que han donat la seva vida per engrandir la nostra cultura.
És també per això que crec que cal una Casa de la Literatura al més pur estil de la Literaturhaus de Berlín o el museu dels escriptors de Dublín. Cal una institució amb seu pública i portes obertes que sigui capaç de generar accions destinades a visualitzar la literatura catalana; que agrupi les tasques de la Institució de les Lletres Catalanes però que vagi molt més enllà, bastint un ambiciós programa transversal i multidisciplinari.
I perquè ningú no pensi que amb aquesta reivindicació m’estic postulant per a alguna trona, tal i com va fer algú amb el CoNCA, considero del tot idoni a l’Oriol Izquierdo per liderar el projecte.