29/7/07

PERET, LLIURE DE CULPES

Després d’anys de no enregistrar cap disc, Peret ha tornat a l’activitat amb ‘Que levante el dedo’. La setmana passada el va presentar a l’Auditori i, per ara, crític ai públic han saludat amb satisfacció el retorn del cantant. Fins aquí tot molt bé. Anem a les coses identitàries que tant trasbalsen la cultura nostrada. La rumba catalana cantada en castellà, és a dir gairebé la pràctica totalitat del gènere, és cultura catalana? Tindria dret a anar a Frankfurt? Hi anirà ara que es commemora mig segle de la seva gènesi?
Quines preguntes més estúpides pensarà més d’un lector. Si, tenen raó, són preguntes absurdes, respon aquest cronista. Al marge de discussions sobre si van ser els gitanos de Lleida amb el garrotín, els del carrer de la Cera, o el Pescadilla i el tio Polla des de Gràcia els que van inventar la rumba catalana (i la seva senya d’identitat, el ventilador), aquest gènere està reconegut indiscutiblement com la música pròpia de la ciutat de Barcelona com el fado ho és de Lisboa (i això no obsta perquè n’hi hagi a Porto o a Faro).
Contradicció número 1: com es pot vindicar com a part fonamental de la cultura catalana contemporània si està feta en castellà? Contradicció número 2: tenint en compte que, Juli Vallmitjana, Enric Casassas, Julià Guillamón i Gato Pérez a banda, l’assumpció de la cultura gitana com a part pròpia de la cultura catalana ha deixat indiferents a intel·lectuals i poders públics, com ens ho hem de fer per recuperar el temps perdut, i fer-ho bé? I contradicció número 3: perquè després d’utilitzar la rumba i els rumbers com a reclam espectacular pels JJ OO d’ara fa quinze anys, l’administració els ha oblidat fent com si no haguessin existit mai? O és que només són bons per la festa, el descontrol i l’spanish bizarro?
Tot això deixa a Peret ben lliure de culpes, evidentment. Potser per això ha titulat el disc ‘Que levante el dedo’. Però el retorn del cantant que és i ha estat líder i portaveu indiscutible de la rumba obra qüestions que, potser per molta gent, estaven ja tancades.
A nivell popular, de carrer, la cultura gitana està imbrincada en la tradició cultural catalana de fa dècades i sense massa escarafalls. Hom diria que la mass cult del país inclou la rumba des dels seus inicis de la mateixa manera que el parlar popular va incorporar moltes paraules calós (una altra cosa és que ara es vagin perdent), o que ‘lo Beethoven’ sigui un dels intèrprets més coneguts i estimats a Lleida. El que ja no està tant clar és que aquest tractament normalitzat te traducció a l’administració. En resum, que fan per la cultura catalana gitana el Departament de cultura de la Generalitat, l’Institut Ramon Llull (que podria fer molt per establir llaços amb cultures gitanes d’arreu començant per la de Perpinyà) i les respectives àrees de cultura dels ajuntaments on hi ha presència gitana?
El públic va aclamar dimarts a l’Auditori Peret en el seu retorn i això farà que es torni a parlar de la cultura gitana. Si el rei torna i els ciutadans l’aplaudeixen, algú haurà de buscar la quadratura del cercle, algú haurà de moure’s per que les cícliques revitalitzacions de la cultura gitana (de la qual la rumba n’és el gènere més significatiu però no l’únic), no siguin flor d’un dia, es consolidi la seva presència social i tinguin mitjans i diners per fer-ho. Si són patrimoni cultural de Catalunya que s’actuï sense recances.

Publicat a El Mundo de Catalunya

27/7/07

OPTIMISME I RESIGNACIÓ

Com que el gremi de llibreters es puja per les parets per l’incompliment que Abacus fa de la llei del llibre (preu únic), el Departament de Cultura va convocar les parts a una reunió de resultat esperpèntic; “ha servit per establir les bases que han de permetre arribar a un acord que garanteixi el compliment dels preceptes bàsics continguts a la Llei del llibre”, diu un comunicat de quatre línies distribuït per Cultura, rècord ‘guiness’ de laconisme. Pregunto si cal establir cap base per fer acomplir una llei o, simplement, si la llei s’ha d’acomplir i punt i, des de Cultura, em diuen que són optimistes i que no poden dir res més (d’això ja me n’havia adonat pel comunicat). Després se sap que Abacus està estudiant convertir els descomptes per la compra de llibres en vals per la compra d’altres productes no sotmesos a la Llei del llibre.
Els llibreters no són optimistes, estan resignats perquè saben que la Generalitat (Cultura i Comerç) te la paella pel mànec i no pensen donar les gràcies per fer acomplir una llei vigent. Ben al contrari reiteren la malfiança envers el conseller Huguet, que va arribar a escridassar-los en una reunió, i cap al número dos de Cultura, Eduard Voltas, de qui diuen “està clarament decantat en favor d’Abacus”. El motiu de la desconfiança bé de que Abacus i Cultura 03, d’on prové Voltas, s’han associat per compartir seu en un solar del Prat cedit per l’Incasol pel qual ambdues companyies han pagat prop de 9 milions d’euros. Seguirà al setembre, bon estiu.

Publicat el suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

22/7/07

UNA MAGRANA OBERTA I SABOROSA

La magrana simbolitza el poder perquè oberta te forma de corona, per això molts egipcis els enterraven amb aquest fruit. Pels jueus representa la veritat, doncs te 613 llavors, el mateix nombre que els manaments de la Torah. Sigui com sigui, aquest fruit saborós, dolç i típicament mediterrani madura durant la tardor, just en el moment de la rentrée literària.
Aquest any obrir una magrana promet omplir els sentits i el gust dels lectors. El segell en català del grup RBA te la intenció de conquerir el lloc que li correspon per naturalesa al panorama editorial català. Ambició, visibilitat i una consciència central reforçada dins el grup, són les línies de l‘ideari amb que la direcció de l’àrea de llibres del que és el cinquè grup de comunicació de l’estat defineix el nou paper de l’històric segell.
RBA, que està preparant el trasllat de la seva seu de Gràcia a un edifici nou de trinca al 22@, te, en les àrees de revistes i col·leccionables, el centre del seu negoci i en lidera el sector. Ara ha dissenyat una estratègia per reforçar la divisió de llibres, a la vegada que s’endinsa en el terreny audiovisual, amb la intenció de fer un modern grup multimèdia complert, el lògic per eixamplar la presència en un mercat tant obert i global com el de la comunicació.
La compra de l’històric segell Gredos, la creació, o absorció, de premis com el de novel·la negra, l’Eurostars Hotels de narrativa de viatges, el recentment ‘capturat’ a 62 premi Gaziel de biografies i memòries i un futur gran premi de novel·la, són senyals inequívocs de la voluntat de consolidar i expandir l’àrea de llibres. Però essent una editorial catalana i d’una gran potència econòmica, la propietat d’RBA és conscient que ha de reforçat el segell català, erràtic fins ara, si vol optar a consolidar-se en un mercat que, amb la creació del Grup 62, ha vist capgirada la correlació de forces. Joaquim Palau (ex Destino i 62) com a director editorial i Isabel Obiols com a editora de la Magrana, són els responsables directes de fer el que el mateix Palau defineix com ‘renovar l’ambició literària fent de la Magrana el pal de paller de l’edició en català del grup’. Per això estan afinant un projecte amb vocació de gran i sòlid que inclou l’ampliació de la plantilla d’autors catalans, l’augment del nombre de títols publicats cada any, la diversificació dels gèneres literaris sense apartar-se d’una línia cultural, la millora i aprofundiment del diàleg amb els professionals de la comunicació i una major visibilitat de la marca i els seus productes a les llibreries. L’esperada primera novel·la de Bru de Sala, el retorn de Maria Jaén, una antològica de fotos de Francesc Català Roca, la nova obra de Mark Haddon (El curiós incident del gos a mitjanit), nous títols d’Amos Oz, premi Príncipe de Astúrias, un inèdit d’Irène Némirosky, l’edició, per primer cop en català, de Quadern de capçalera, un clàssic de la literatura japonesa, i una butxaca reforçada i aviat amb participació d’alguna editorial més petita però molt prestigiosa, són les primeres apostes en tornar de vacances.
Ambició n’hi ha, ganes de consolidar una alternativa a 62 i recursos per fer-ho també, la necessitat que la cultura catalana te de que hi hagi una competència activa, àgil i potent, fa evident una aposta així. Totes les condicions hi són. A Armènia, Java o la Xina, la magrana és senyal de fertilitat. Que així sigui.

Publicat a El Mundo de Catalunya

UNS VENEN I ALTRES VAN

Toni Cantó, un dels membres històrics de Robafaves, ha deixat la llibreria de Mataró després de trenta anys. La causa ha estat el desacord amb la línia comercial que impulsa el gerent que, fa uns mesos, va ocupar el lloc d’un dels fundadors, en Pep Duran, a qui li ha arribat l’hora de la jubilació. A l’inici de la transició, Robafaves va ser una de les llibreries símbol del treball tenaç i una manera de fer jove, moderna i engrescadora, que ha contribuït decisivament a al normalització del sector del llibre en català i ai eixamplar notablement el nombre de lectors. Ara, els nous temps sembla que imposen que les llibreries deixin de ser un lloc de culte al llibre i al coneixement per convertir-se en supermercats de paper imprès i no necessàriament ben escrit. I per aquí en Cantó, i per sort encara molts altres, no hi vol passar. Però en Toni coneix el gremi editorial com poca gent, i això no ha passat desapercebut a un segell editorial en ascens vertiginós, qui ja li ha fet una oferta en ferm. Diuen que a ell, això de deixar el taulell una temporada, ja li fa peça, però de moment el que vol és fer vacances.
El que ve és Xavier Bru de Sala. Aquesta rentrée la Magrana traurà, per fi, la seva primera i esperada novel·la, ‘Cartes d’uns coneguts a una desconeguda’. Un relat epistolar via xat entre tot de personatges que són un mateix i una dona. Segur que més d’un a qui en Bru ha castigat amb contundència ja espera amb candeletes la sortida del volum. No dispareu damunt el crític, sisplau.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

L’ESTIU DELS POETES

Quan, al darrer terç de segle XIX, els banys a mar es van posar de moda entre les classes benestants de Barcelona, Caldes d’Estrac es va convertir en pionera d’aquella nova forma d’estiueig modern i cosmopolita. De banys, a Caldes, feia anys que se’n prenien, i d’això li ve el nom. La deu d’aigua que brolla a 39º va bé pel reuma i l’aparell respiratori, però el que va transformar aquest minúscul fondal en un indret de referència arreu del país, va ser la platja.
El refinament i cosmopolitisme d’aquells estius va definir la personalitat moderna del poble. Els estiueigs d’abans no eren aquest estrès de quinze dies d’avui. Cap a 1880 les vacances de la gent amb possibles podien ser tranquil·lament de tres mesos. Tancaven la casa de Barcelona, en cobrien amb llençols i vànoves els mobles i les butaques i, amb la minyona, la nurse, el xofer i tot el servei que convingui, cap a Caldes que hi falta gent. Imagineu-vos quin ambient més selecte el d’aquells estius. L’any 1883 Claudio López Bru, marquès de Comillas, va encarregar a l’arquitecte J. Oriol Mestres, pare d’Apel·les Mestres, que li construís una casa, desgraciadament desapareguda. Evidentment Jacint Verdaguer va sojornar a Caldes, era el capellà dels marquesos i, a més, hi tenia un cosí. Allà va escriure el poema ‘Vora la mar’. “Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar / quan l ‘astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. / Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa, m’aixafa com un pes.” Però la família d’Apel·les Mestres no era allà per casualitat. També van passar llargues temporades entre 1885 i 1897, hostatjats a la fonda Borràs. L’escriptor i pintor n’estava tan de Caldes, que es va inspirar en la gent de mar del poble per escriure les marines, la més popular de les quals, ‘Sirena’, es va estrenar amb enorme èxit l’any 1905 al teatre Romea. El protagonista de l’obra en un acte era en Gibert, un paler del poble.
A partir de 1901, el poeta Joan Maragall, que necessitava cures balneàries, va anar a Caldes durant un grapat d’anys. Ell era ja de la segona fornada d’estiuejants. Instal·lat en una casa a tocat de l’exclusiu i noucentista Passeig dels Anglesos, va escriure diversos poemes amb referències al mar que es van publicar l’any 1911 amb el títol de Seqüències. D’aquest recull en forma part ‘El pi d’Estrac’: “Aquell és aquell pi com una catedral / que vora de la mar s’està secularment / bevent l’aire i la llum amb copa colossal / que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent”.
L’any 1934 Alfonso Muntanyà va tornar de Cuba i es va instal·lar a Caldes, on es va fer construir una luxosa mansió amb un parc al seu darrera. Avui, després de permutes, canvis i adquisicions, la casa és la seu de la Fundació Palau. La cultura ha recalat així a Caldes fins convertir-se en un poderós senyal d’identitat de la vila.
La Fundació Palau es va inaugurar l’any 2003 i exhibeix i difon el fons artístic, la biblioteca i l’arxiu del poeta i erudit de Pablo Picasso, Josep Palau i Fabre, que enguany ha fet 90 anys. El centre te tres espais principals. La sala dedicada a l’obra de Picasso, amb una cinquantena d’obres de l’artista malageny, la de pintura catalana del segle XX, amb obres de Mompou, Gargallo, Torres García, Mallol, Tàpies i Miró, i la destinada a artistes actuals com Barceló, Perejaume o Pepe Yagües. És en aquest ambient on, fins a final de més, es fa el festival ‘Poesia i +’ (www.fundaciopalau.cat). On podia ser sinó?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

18/7/07

VERDI DE DALT

Això de què Verdi de Dalt no es guarneixi és un senyal ineludible de la decadència del barri, i qui no ho entengui així que s’ho faci mirar. Els graciencs encara ens creiem l’irreductible feu de personalitat, cultura i costums pròpies i, a hores d’ara i amb això de la globalització, potser només som una atracció més d’un parc temàtic per a ‘guiris’ bevedors de cervesa. Que una comunitat que tant presumeix de la seva homogeneïtat i que s’enorgulleix fins a embafar de les seves festes hagi arribat a perdre un dels elements més emblemàtics és que davalla inexorablement mentre tothom, polítics, veïns, agents d’opinió, creadors, emprenedors i agitadors, s’ho miren amb total indiferència. I que el districte no hagi estat capaç de trobar una sortida a aquesta situació vol dir que aquesta davallada va sense frens. Enguany és Verdi, quin carrer plegarà l’any vinent? En una de les primeres columnes a l’Independent vaig advertir sobre la necessitat de renovar a fons la Festa Major. El model que va ser exemplar pels anys de la transició, està esgotat. La resposta va ser posar més policia al carrer i fer fora els festers a garrotades. Jo no vull anar a una festa plena de paios armats que em miren amb mala cara si porto una cervesa a la ma. I com jo, molts.

Publicat a l'Independent de Gràcia

17/7/07

LA MÚSICA EN LLAUNA ES ROVELLA

L'Anuari de la música i l'espectacle als Països Catalans diu que la indústria discogràfica a Catalunya està amb l’aigua al coll. La venda de Vale Músic a una multinacional que l’ha traslladada a Madrid ha fet caure el volum de negoci de la musica enllaunada al nostre país un 59% i això ha posat tothom en estat d’alerta; tant, que fins i tot el número 2 del Departament de Cultura, Eduard Voltas, ha anunciat, que no concretat, un pla de xoc per a la tardor.
Sentir-se sorprès per aquestes dades és tenir una visió de via estreta del panorama musical català. És evident que una davallada del 59% és estadísticament espectacular, però no és més cert que les dades anteriors estaven inflades, per quan tot aquest gruix corresponia únicament a una sola companyia, amb un tipus de producte molt marcat comercialment i amb una situació al mercat precària davant dels grans grups. Vull dir que no n’hi ha per tant.
Però és que, a més, la indústria discogràfica catalana ja va naufragar fa anys, quan les multinacionals, després de fusions i fallides, es van retirar totes a Madrid, i dels grans edificis d’oficines van passar a despatxos de mitja pela. Un temps després, el top manta només va fer que clavar-les-hi l’estocada i demostrar que, quan les apreten, els discos es poden vendre més barats. Ara, aquesta fugida endavant de Vale Music només és una rèmora retardada de tot allò.
Per contra les independents, amb seu i interessos artístics a Catalunya, han crescut un 7%, que no està malament en un context en que tothom es fot la patacada, Espanya inclosa. Siguem realistes, en la situació global actual, la potència de la indústria catalana del disc te una altra mesura, la de les indyes. I en aquesta lliga les coses no van pas tant malament com havien arribat a anar no fa massa anys.
Una altra qüestió és si aquesta i qualsevol tipus d’indústria discogràfica a Catalunya està preparada per afrontar el repte de les noves formes de distribució de música. La resposta és, clarament, un no com un disc de vinil. Vull pensar que, quan en Voltas anuncia una tardor calenta en matèria de música i unes “converses avançades” amb la CCRTV, està parlant de la creació, a través dels portals de la ràdio i la TV públiques de Catalunya, d’un sistema de distribució de música amb descàrregues d’arxius MP3. Si volem seguir comptant, encara que sigui poc, al món musical, hem de fer un iTunes català, sinó estem cuits. Implementar polítiques per vendre uns quants cd’s, un producte caduc, no te sentit. Youtube registra 304.418 visites al videoclip No tinc temps, que Mazoni hi te penjat; 85.127 del Verigut, la cançons de l'estiu, del menorquí Miquel Mariano i 44.538 del duet de Boig per tu entre Sau i Luz Casal. I encara hem d’afegir-hi els que s’autoediten.
Però aquesta política de distribució ha de venir acompanyada d’una política capaç de generar autoestima cap a la música en català. I no hi ha millor forma d’autoestima que la normalitat. Si la música del país te una presència normal al territori, des dels prestatges de la FNAC (on vaig comprar un disc de Falsterbo-Mari a la secció músiques del món), als escenaris, les programacions de TV i ràdios, els festivals internacionals (com vaig dir en un article sobre el tema fa unes setmanes), les pàgines en color dels suplements dels diaris o les sintonies de mòbils, potser obtindrem clients que es descarreguin música catalana.

Publicat a El Mundo de Catalunya

IL·LUSIONS A LA BAIXA

El nomenament de Joan Manuel Tresserras va causar un cert efecte sorpresa entre el gremi cultural. Poca gent s’esperava que un teòric de la comunicació ocupés l’atrotinat Palau Marc, o sigui que, quan es va saber que era ell l’escollit, a més de concedir-li la gràcia dels cent dies, molts van pensar: “puix és comunicador, vejam que diu”. En aquest mig any llarg, el que ha passat és que les trifurques més sonades han estat per la fira de Frankfurt, que com no són de la seva incumbència política directa la deslliurat de la sang. Però com que, sigui de vicepresidència o de qui sigui la responsabilitat d’un tema, tot va al mateix compte d’explotació política, ara es troba que, fins i tot els que van aplaudir, per bé que tímidament, la seva arribada, ara se senten moixos perquè, sense fer cap desastre, tampoc no il·lusiona. Parles amb creadors, intel·lectuals o promotors i no en trobes a cap d’empipat amb ell, però ni els més nacionalistes i tripartits de pedra picada se senten satisfets. “S’ha empeltat de la mediocritat i el perfil baix de tot el govern”, em deia dimarts un popular historiador de la UAB.
N’hi ha que li retreuen un excés de retòrica acadèmica; d’altres es queixen de la poca visibilitat de l’acció de govern. També hi ha el club de fans de Ferran Mascarell, que no han recuperat l’alè, i el sector encara estabornit per Caterina Mieras. No se si la feina d’un conseller de cultura és animar el pati, però, tal i com estan els ànims del país, potser estaria bé que ho intentés.

Publicat al suplement Tendències e El Mundo de Catalunya

9/7/07

UN SILENCI RESPONSABLE

L’any 1980 en Josep Mª Fulquet era un jove valor de la literatura catalana. Dos anys abans havia publicat un primer llibre de poemes, Perillosa riba a la prestigiosa col·lecció l’Escorpí d’Edicions 62, cosa que no feia qui volia, i aquell any va tornar-hi a la mateixa editorial amb Platges del temps. Però aquí es va acabar la seva carrera literària. Sense fer escarafalls mediàtics d’aquells que ara són tan habituals, en Fulquet va decidir callar, i ho ha seguit fent durant vint-i-set anys; fins ara, que acaba de publicar De plata pur (Angle editorial), una intensa poètica sobre l’experiència del dolor d’una maduresa colpidora.
Però que pot empènyer a un escriptor a restar més d’un quart de segle en silenci? En un pròleg, en aquest cas imprescindible, l’autor reconeix que el sac de ‘poesia de l’experiència’ on l’havien ficat el va neguitejar per arquetípic i farcit d’impostura. La por a seguir per aquell camí el va fer pensar que, una retirada a temps, li podia evitar un ridícul major i, a la llarga, convertir-se en una victòria, si més no, per a gaudi personal. Llegir De plata pur, és assaborir, a cada vers, el dolç regust de la victòria final després d’una llarga i hel·lènica lluita contra els déus i la natura.
I no és que en Josep Mª Fulquet renegui de l’experiència, ans al contrari. Reconeixent-se deixeble dels grans poetes anglosaxons i apassionat lector de Sobre la poesia de Holderlin, igual que Heideguer Fulquet considera que ‘la terra és entesa com a aprenentatge’ i que ‘l’home no te naturalesa, sinó que te història. L’home és el que conserva en ell, el que acumula. L’home te l’edat del seu primer record’. Però aquest record necessita temps per solidificar, per convertir-se en memòria i deixar el simple estadi del sentiment. “La joventut per la joventut, en la poesia, no és cap valor”, em diu fent un cafè a la Granja de Gavà, un dels millors bars literaris de la ciutat. Potser per això va decidir callar, per deixar passar els anys i anar adquirint valor. Quantes veus literàries de primera magnitud s’han vistes empeses al silenci per les urgències històriques d’una cultura que va amb una sabata i una espardenya?
I d’altra banda, la necessitat política de bastir una xarxa de creadors prou nombrosa que donés sensació de normalitat i ajudés a aixecar el fràgil pavelló de l’autogovern, quantes veus prometedores va espatllar abocant-les al sentimentalisme del qual som tant proclius els catalans (i això ens acaba fotent sovint)?
El silenci, ara gratament trencat, de Josep Mª Fulquet, no va ser una decisió estrictament literària ni personal; va ser un acte de responsabilitat civil tement-se la que li podia caure al damunt, a ell i a la literatura en general. Part del poc crèdit que te avui la literatura catalana potser es podria haver evitat amb uns quants silencis a temps i una actitud més responsable d’alguns crítics i assessors editorials amb càtedra.
En Fulquet acaba de publicar un llibre poderós, on la poesia plou per tots els porus, crea paraules que arrelen en terra i funden l’ésser que esdevé nostàlgic amb el temps. Ell sosté que l’únic que ha fet ha estat publicar un llibre que, en la seva actitud orant, l’acumulació de coneixement li ha anat dictant. Insisteix en què, si s’ha decidit a publicar-lo, ha estat perquè tenia necessitat de tancar una porta, i no sap si n’hi haurà més o no. Només malda per habitar poèticament el món, i això mai se sap si dona grans quantitats de versos mínimament homologables.

Publicat a El Mundo de Catalunya

HI HA DEURES PENDENTS

Mentre els editors fan veure que la trifurca de la setmana passada no va ser res, encara que no te’n trobes ni un de sol que et parli be de la gestió d’Antoni Comas al front del Gremi, uns i altres intenten tancar algunes de les carpetes de deures pendents amb que arriben a final de curs. El director general d’Enciclopèdia Catalana, Albert Pélach, nou president de la Setmana del llibre en català, haurà de fer mans i mànigues si vol consolidar la presència de la fira a la plaça de Catalunya, una ubicació extraordinàriament rendible, per cert. L’anterior president, Ernest Folch, va aconseguir-ho de Ferran Mascarell, però es veu que el nou regidor del ram, Carles Martí, o el nou govern local en pes, ves a saber, no ho veu clar això de tenir una mena de campament de refugiats literaris palplantat deu dies al bell mig del melic de la gran encisera postmoderna i turística. No sigui que els guiris es pensin que el Polisario ha envaït la ciutat.
Tendals a banda, però, ambdues agrupacions s’han compromès en un comunicat conjunt a col·laborar perquè això de Frankfurt rutlli, o ho faci veure si més no, que tampoc no crec que a aquestes alçades de la història es pugui aspirar a res més. De la bona fe de les intencions no en dubtarem, dels resultats, vist el que han fet fins ara, i si no que li ho preguntin a en Bargalló d’aquí uns anys quan hagi deixat això del Llull, sincerament, si. Qui, sinó els editors, podia haver fet força per resoldre dignament el conflicte sobre els autors en castellà?

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

1/7/07

ELS CENT MIL D’AJOBLANCO

La febre revisionista que plana damunt la història contemporània d’Espanya s’ha acarnissat especialment amb la dècada dels setanta. La ‘modèlica transició ha acabat lobotomitzant tant a la ciutadania com a part dels protagonistes d’alguns dels episodis de la nostra vida recent, fins convertir certs passatges històrics en pocs més que un sainet costumista.
Entre la frivolitat dels mitjans de comunicació i la submissió política i editorial d’alguns autors, els anys setanta han quedat reduïts a una mena de pastís xaró format per bocins de la imatge patètica d’Arias Navarro, les cançons dels Abba, el bigoti d’Íñigo i el ‘habla pueblo habla’ com a única fórmula possible de superació de la històrica letargia nacional. En mig d’aquesta festa d’ocultació de la realitat, el llibre de José Ribas ‘Los 70 a destajo’ (RBA), és una alenada de veritat que desempolsa la història amagada d’uns anys, una gent, unes idees i unes actituds que, si haguessin tingut l’oportunitat d’assentar-se i fer-se lloc a l’encarcarada societat de l’època, haurien incidit amb decisió en el futur que es començava a fer i que ens ha portat aquesta era postmoderna tan lleu.
Sona King Crimson, a l’estèreo del meu estudi, com va sonar tantes nits de cerveses i discussions sobre poesia, marxisme o rock al pis on, entre porro i festa, estudiava, intentava lligar i, sobretot, maldava per créixer. És la primera imatge que m’ha vingut al cap en llegir l’extens, ben documentat i absolutament amè treball de Pepe Ribas sobre els anys del hippisme, la contracultura, la revista Ajoblanco i el moviment llibertari, una època de la que ell en va ser protagonista, però de la qual milers de joves en van ser destinataris i agitadors. És cert que de cap idea, de cap projecte i de cap moviment a penes en queda res, i, vist el revisionisme, aviat ni el record si no és per aquest llibre; però tot el que va passar a l’avantguarda del pensament del jovent d’aquella època va situar un bon sector de la societat al capdavant del carro de la modernització del país. Vull dir, que sense tot el bullidor polític i cultural d’aquella dècada, certes parcel·les de llibertat i obertura de mires haurien trigat molts més anys a assolir-se (o potser encara no hi hauríem arribat).
Jo vaig ser un dels cent mil lectors d’Ajoblanco, la revista que va fundar Pepe Ribas. Vaig viure els debats sobre la mort de la contracultura, l’ascens de les idees llibertàries, les festes del Diana, o el treball creatiu de la gent del Rrollo enmascarado una mica des de la barrera; però un treball sobre situacionisme em va valer un dels pocs excel·lents de la carrera, els debats de les jornades llibertàries em van permetre aprendre l’exercici de la llibertat i el dia que Pau Riba es va convertir en doña Inés en un Tenorio esbojarrat que va portar tres dies de festa al Born, vaig lligar. Ens vam fer grans llegint l’Ajo.
Massa anys després, Pepe Ribas s’ha empescat un treball de 600 planes que, sincerament, crec que és de lectura necessària si es vol entendre perquè tota una generació va decidir passar, així simplement, quan va veure el perfil que prenia la ‘modèlica transició’. Ara, a mes, hi ha gent, els aprofitats de la situació, que vol esborrar de la memòria col·lectiva aquells anys de vertader progrés social i cultural. Per sort ‘Los 70 a destajo’ ha arribat a temps d’impedir-ho. Que s’obrin les finestres i hi hagi debat.

Publicat a El Mundo de Catalunya