31/12/16

Viladecans 'salva' la mirada de Martí i Pol

El pintor Joan Pere Viladecans interpreta, en un libro y una exposición, la poesía de Miquel Martí i Pol en una obra extraordinaria por dimensión y calado artístico.

Ara és demà
En 'Quadern de vacances' (1975), Miquel Martí i Pol escribió: "Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. / Salveu-me la mirada, que no es perdi." Cinco años atrás le habían diagnosticado una esclerosis múltiple, un factor que determinó su obra y vida. El poeta, consciente de que a partir de aquel momento todo el tiempo que vivirá es extra, como unas vacaciones, pide que, cuando la enfermedad se haya apoderado de él, perviva lo que más aprecia, el único sentido a través del cual le llega la vida y con el que se aferra desesperadamente a ella: la mirada. Cuando el director editorial de Enciclopèdia Catalana, Francesc Boada, sugirió a Viladecans un trabajo sobre la poesía del autor de Roda de Ter, fallecido el 2003, el pintor pensó en aquella idea: 'Salveu-me la mirada'. Así ha interpretado la antología que preparó el crítico Álex Broch. Y así se titula el libro publicado en edición de bibliófilo, que se exhibe en la Diputació de Barcelona.
Joan Pere Viladecans es un pintor literario. La conexión simbólica entre su pintura y la literatura es profunda, y ambas se enriquecen mutuamente. Interpretó los cuentos Edgar Allan Poe, posteriormente hizo lo mismo con su poeta de cabecera, Salvador Espriu, y ha simbolizado de nuevo la relación con Martí i Pol (de quien había ilustrado numerosas portadas de sus libros) con un trabajo ambicioso y regenerativo, tanto para los lectores del poeta, como para el artista: "me ha costado mucho", sostiene, "he tenido que revisitar mi simbología y a la vez actualizarla. He combinado los panes, los relojes o los ojos, elementos muy míos, con nuevos materiales como el óxido. Al trabajar las guardas de los cinco cuadernos en que se divide la antología, he convertido este material en el hilo conductor de mi interpretación de la obra de Marti i Pol." En 'Salveu-me la mirada' Viladecans ha usado también ceniza, y ha realizado singulares probaturas en la producción del gravado original que preside el trabajo, realizado en el taller Tinta invisible a partir de una foto de Pedro Madueño al poeta; un trabajo muy complejo, según el pintor: "se hizo una estampación digital de la foto rebajada, y sobre esta el gravado. Con el aguafuerte fue bien, pero al introducir el carborúndum para dar relieve, la plancha de rompió. Debo decir que en Enciclopèdia jamás han puesto limitaciones ni han interferido en nada. He trabajado en completa libertad."

Firmando los gravados en el taller de Tinta invisible
El resultado es excepcional. Un libro de gran formato, de 278 paginas que combina la antología poética, en cinco cuadernos más el de presentación, con 17 obras reproducidas en tríptico, las guardas y el gravado original. Todo dentro de una caja de madera firmada. Una obra que aúna pintura, literatura y artes gráficas. Para Francesc Boada, director hasta la jubilación de la mayor parte del proceso, ha sido "un trabajo excepcional, de los que dan sentido a una vida de editor." Una ilusión compartida por Joan Ricart, quién sucedió a Boada, y por el equipo de Enciclopèdia, que, el día de la inauguración de la muestra en la Diputació, titular del fondo del poeta, lucía con orgullo la obra junto al alcalde de Roda, en nombre de la Fundació Martí i Pol, y de Montserrat Sans, su viuda.
La poesía de Martí i Pol es casi memorialística, sostiene Àlex Broch en la presentación. De clase obrera y comprometido políticamente, su poesía discurre entre el yo y el nosotros en el viaje poético por un tiempo de esperanza. "Ara és demà", escribió él, cantaron los Coses y utilizó el PSUC. "No demano gran cosa / poder parlar sense estrafer la veu", dice un poema traducido y musicado por Veneno en el cual su enfermedad toma forma de mal colectivo.
Poeta popular y autodidacta, que habla con el lenguaje de la gente y escribe sobre lo que nos sucede a la mayoría, Martí i Pol convirtió su casa en la de todos. Recibió y habló (con voz casi queda) a escritores, jóvenes aprendices de poeta, alumnos de primaria y líderes políticos. Y a todos trató con igual sencillez y franqueza; una grandeza añadida a la de su poesía. Por entonces Viladecans ilustraba las portadas de la colección de poesía de los Llibres del Mall, un sello símbolo de la época. Pintor y poeta se encuentran hoy de nuevo en este trabajo. La obra de Martí i Pol i de Viladecans son parte fundamental del relato de nuestras vidas. Que el poeta y el artista nos salven la mirada a todos; lo necesitamos.
Martí i Pol con un ejemplar de Estimada Marta, con portada de Viladecans
(FOTO: Fundació Miquel Martí i Pol)

-->

Santi Ibáñez, el 'Beni' de 'El cor de la ciutat'

La televisión es un intruso que se nos mete en casa y en nuestras vidas, y que sacude sentimientos y emociones. Así, gracias al arte de la interpretación, unos trazos genéricos para diseñar un papel se convierten durante largo tiempo en un conocido encantador, un tierno amigo o un odiado rufián. Y en esa magia, el actor desaparece tras su interpretación y a penas recordamos su nombre. Santi Ibáñez (Barcelona 1958) alcanzó el zenit de la mutación de persona en personaje con el Beni, un soñador heavy de los ochenta al que la vida convirtió en churrero, un antihéroe de barrio como tantos. Un espejismo de la puta vida. Y junto a su Sue y su grupo 'Els imparables' se hizo colega de millones de telespectadores de 'El cor de la ciutat', la más longeva y vista serie de TV 3: diez temporadas con puntas de 800 mil espectadores (más del 50% de la audiencia). Cuando el jueves se supo de su muerte debido a un cáncer de pulmón, no fueron pocos los que evocaron de nuevo las largas y enrevesadas tramas de 'El cor', de 'Temps de silenci', 'Plats bruts' o 'Estació de enllaç', series en las que el actor había participado, y con las que se había convertido en colega de medio país.
Santi Ibáñez tenia 58 años y una larga carrera actoral. Els Jogalrs y La Cubana le dieron a conocer, Sergi Belbel lo consagró en el teatro, y la televisión y el cine lo hicieron popular. Con Albert Boadella hizo Teledeum' (1983), 'Els virtuosos de Fontainebleau' (1984), 'Bye Bye Beethoven' (1986) y '25 anys de Joglars' (1988). 'Cómeme el coco, negro' (1991) difundió su bis cómica. 'L'hostalera' (1995) y 'Morir' (1997), con Belbel; 'El diari d'Anna Frank' (1995) y 'Penjats' (1999), con Tamzin Townsend; 'El suïcida' (1998), con Magda Puyo; 'La dama enamorada' (2001), con Rafael Duran y otros montajes dirigidos por Toni Sevilla, David Plana, Guillermo Ayesa, Josep Maria Mestres, Jaume Mallofré o Abel Folk, lo convirtieron en un habitual de los escenarios barceloneses. Más recientemente 'Pel davant i pel darrera', 'El sopar dels idiotes', 'Toc-toc' o 'La Ratonera' trasladaron su popularidad televisiva al teatro.
Fue el propio Boadella quién le llevó a la tele: 'Som una meravella' (1988) y 'Ya semos europeos' (1993), fueron sus primeros balbuceos. después, en un auténtico torrente de apariciones, siguieron: 'Secrets de família' (1993), 'La Lloll' (1995), 'Estació d'enllaç' (1995), 'El joc cde viure' (1996), 'Plats Bruts' (1999), 'Moncloa dígame' (2001), 'Temps de silenci' (2001) y 'El cor de la ciutat' (2005). Y todavía tuvo tiempo de hacer cine con Francesc Bellmunt ('Escenes d'una orgia a Formentera'), Ventura Pons ('Morir, o no' y 'Anita no pierde el tren'), Abel Folk ('Xtrems') y Eduard Bosch ('El viaje de Arian').
El jueves había tristeza en los rostros de los reunidos en la Pedrera para conocer las diferentes candidaturas a los premiso Gaudí de la Academia catalana del cine. Ibáñez era un tipo jovial y generoso, con una trayectoria intensa. El funeral por el actor tuvo lugar el viernes en la parroquia de Santa María de Martorell.


30/12/16

Sauna del llibre

En una demostració d'inconsciència, l'ajuntament de Barcelona pretén que la pròxima edició de la Setmana del llibre en català comenci el 31 d'agost i acabi l'11 de setembre. Es veu que les llambordes de la plaça de la Catedral han de descansar uns dies abans d'instal·lar-hi la parada de les festes de la Mercè. Caram, que delicades.
No és una decisió de l'àrea de cultura; aquí en Colboni no hi pinta res, es veu. És decisió del districte de Ciutat Vella, responsabilitat de Gala Pin. A Barcelona els districtes són com a soviets, els seus totpoderosos gerents els caps del Presídium, i així el tinent d'alcalde de cultura no pot decidir sobre afers importants de la seva àrea. Fa anys, quan van estar a la plaça de Catalunya ja va passar una cosa per l'estil, i al final els van deixar estar-s'hi dos anys. De fet, el regidor Jaume Assens, de qui havia penjat cultura, fa un temps ja va advertir públicament als organitzadors que el futur de la Setmana a la plaça de la Catedral dependria del que diguessin els veïns. Sembla que al municipi la Setmana del Llibre en Català li fa nosa. Per què? És d'esperar que s'imposi la raó i la Setmana vagi del 7 al 17 de setembre. No en tenen prou amb 5 dies de descans les llambordes? Hi ha gent que no els fa de vacances.
Si a l'edició d'enguany, que va començar el 2 de setembre, ja ens vam ofegar de calor, fet que va fer minvar els visitants del primer cap de setmana segons van reconèixer tots els expositors; aquest any potser que, en lloc d'escenari, hi instal·lin una piscina. I en lloc de presentar-hi llibres que contractin un animador d'hotel. I posats a fer que li canviïn el nom pel de Sauna del llibre en català.


23/12/16

Ell mai no va anar a adorar



"A París vaig conèixer Sartre, Picasso i Juliette Grecó. Mai a la vida he tornat a ser tan feliç com aquells dies. Només en dues ocasions havia tingut una sensació similar: quan vaig escoltar per primera vegada en Bird i aquella altra vegada amb la gran orquestra de Dizzy, al Bronx.
Però llavors només es tractava de música. Ara era molt diferent. Ara es tractava de la vida. Mai m'havia sentit d'aquella manera. Era la llibertat de ser a França i de que em tractessin com un ésser humà"

Miles Davis



Per un 2017 de cultura i llibertat


22/12/16

Pirates i còmplices

Paradoxes de la vida moderna. Ara que sembla que les vendes de llibres s'animen, ho diu el Gremi, les descàrregues de volums penjats il·legalment a la xarxa es disparen: un 16% més l'any passat, 200 milions d'euros; o sigui: un 10% de les vendes. En llegir no som els primers, però en delinquir si: a Espanya és un dels països on la pirateria de llibres està més estesa.
Aquí els pirates campen amb total llibertat. S'han tancat poquíssimes pàgines, la justícia és lenta, la legislació poc eficaç i la voluntat política d'acabar amb aquesta xacra escassíssima. Però el més greu del cas és la complicitat amb que compten els pirates. La connivència de les empreses que els posen publicitat (que és el que els dona vida) i l'encobriment i tolerància d'aquella gent que s'hi descarrega llibres. Gent que, se suposa, són lectors. És com el cristià de bon cor i missa de vuit que va entrar a una llibreria i va robar una bíblia (això és cert). A veure si ens desfem en panegírics en favor dels que llegeixen i resulta que, en part, estem, elogiant alguns malfactors.
En Patrici Tixis, president del Gremi d'Editors de Catalunya, te motius per estar preocupat, però la demanda a l'administració de més mitjans per a combatre la pirateria que fa, hauria d'anar acompanyada d'una decidida acció cultural i empresarial dels editors vers aquells que llegeixen obres descarregades sense passar per caixa. Per què tenen una part de clients que, a hores, són còmplices dels delinqüents. Això presenta un problema d'ordre moral, ho se, però en aquest cas la categoria de bo i dolent està més clara que l'aigua. I les pautes dels deures no eximeixen ningú, per llibres que llegeixin.


21/12/16

Alfons Quintà, periodista y primer director de TV3

"Aquel que muera dando la mano a la persona que ama siempre actuará mejor que el que no lo haga." Así terminaba uno de los últimos artículos publicados por Alfons Quintà (Figueres 1943), y que tituló 'La suerte de morir cogiendo la mano amada'. Premonición del macabro desenlace con el que el lunes puso final a su vida y a la de su esposa, Victòria Bertran? Los viejos manuales académicos decían que el periodista jamás había de erigirse en protagonista de la noticia; pero ese precepto no fue jamás con el carácter tempestuosos e imprevisible de Quintà. La vil forma de actuar en la última noticia de su vida lo atestigua.
Periodista, abogado y marino mercante, Alfons Quintà fue el creador de los primeros programas en catalán en Radio Barcelona antes de convertirse en el delegado de El País en Catalunya. Fue en este periódico donde publicó las primeras informaciones relativas a la investigación de la Fiscalía General del Estado sobre la gestión de Banca Catalana, que posteriormente dieron paso a la querella contra Jordi Pujol. Que cada uno lo entienda como quiera, y de hecho no han sido pocas las interpretaciones, pero poco después el propio President lo fichó como director de la futura TV3; la primera, más importante e influyente de las televisiones autonómicas. La voluntad de Quintà de crear un medio potente y de primer nivel, sin tics antropológicos y capaz de codearse con TVE en programación e información, fijó el listón de la televisión en España. Un listón alto al que intentaron poner todo tipo de trabas (como no ceder los radioenlaces o impedir su adscripción a la UER), y que se superó gracias a la convicción de que el modelo era el correcto para crear un servicio público de calidad. Claro que estas intenciones toparon a menudo con el carácter convulso y las excentricidades de su director. Quintà fue despedido meses después de que el canal comenzara las emisiones, y el proyecto siguió más calmo.
A principios de los 90 el periodista fue requerido por Lluís Prenafeta, quién había gestado políticamente TV3 siendo Secretario General de Presidencia, para encabezar un nuevo proyecto periodístico, el diario El Observador, impulsado por él y financiado por un grupo de empresarios catalanes. Escrito en castellano pero de línea editorial próxima a CiU, el periódico tenía como objetivo minar la influyente opinión pública de La Vanguardia. El peculiar código ético del director prohibía a los periodistas que acudieran a las comidas de prensa cuando eran convocados, aunque a veces invitaba a comer a los jefes de área. Tras una larga gestación, a penas dos meses después de salir a la calle el rotativo, Quintà fue substituido en la dirección por Enric Canals, el mismo que le había sucedido en la televisión autonómica. Tras un acúmulo de impagos por unas ventas muy inferiores a las expectativas creadas, el Observador cerró en 1993.
Entre 1991 y 1992 Alfons Quintà fue delegado de El Mundo en Catalunya. Además de ser el primero en sacar a la luz algunos de los negocios de los hijos de Jordi Pujol, también dio a conocer su obsesión por las patatas fritas y llenó una nevera de tuppers con comida; aunque no todo el personal lo recuerda por este tipo de anécdotas simpáticas.
En una muestra de humanismo, Quintà fue asesor científico de la Gran Enciclopèdia Catalana. En 2012 fue nombrado director del digital El Debat, que poco después se fusionó con Crónica Global. Colaboró en los diarios Avui, y Diari de Girona, y fue tertuliano en 8TV. Una carrera tan brillante como abrupto e infame ha sido el final. El juzgado de Violencia de Género tendrá la última palabra.


14/12/16

Qui mata què?

La raó de què els llibres més venuts en català siguin títols traduïts del castellà, això que amb poc encert en diuen zafonització (pobre Zafón), no te res a veure amb cap colonització mental. Què una persona que coneix les dues llengües prefereixi llegir-los en català en lloc de la versió original no sembla colonialisme, més be el contrari. En tot cas la pregunta a fer és per què els lectors en català prefereixen autors d'altres llengües en lloc dels de la pròpia. Una possible resposta és la pèrdua de visibilitat dels autors i llibres catalans. I hi ha responsables; i no són ni els autors, ni els editors, ni els lectors.
Els mitjans de comunicació públics de Catalunya van néixer amb l'objectiu de contribuir a normalitzar la llengua i la cultura catalanes, en una clara situació d'inferioritat. Avui, trenta tres anys després, TV3 i Catalunya ràdio han abdicat parcialment d'aquesta raó fundacional. No ho han fet pel que respecta a la llengua, per peròs que s'hi puguin posar (sic). Però si que ho han fet en matèria cultural. No cal un memorial de greuges; tothom sap el que la tele i la ràdio han fet i fan per la cultura. Però focalitzant en la difusió de la literatura catalana, el resultat és pura misèria. A la tele els llibres li fan nosa, són una quota per què no protesti el Parlament i per donar joc a algun amic. L'any 1983 Catalunya ràdio cada tarda feia un programa de llibres dirigit per un entès, en Quim Soler. Avui la literatura és un residu, tractada com un vil objecte comercial, sense professionalitat, vocació ni esma. I sense l'altaveu d'aquests poderosos mitjans s'esfuma. I l'auditori, captiu, no presta atenció a les coses que s'esvaneixen.


9/12/16

Internacionalització de la literatura catalana

Trobat en un mercadillo hippie a Eivissa.
Una mostra fefaent de la gran feina que l'Institut Ramon Llull fa en favor de la difusió dels meus llibres. Les més sinceres gràcies. Estic emocionat.




8/12/16

Prescriure

Ara que els grans mitjans de comunicació en altres temps prestigiosos, en l'intent desesperat d'ampliar l'auditori a penes parlen de llibres i parlen més de futbol, de mems i d'altres xavacaneries. Ara que la crítica literària és un gènere en vies d'extinció, foragitada dels grans mitjans pels elements ja dits, però també suïcidada per una sospitosa pèrdua de credibilitat entre els propis lectors; el gremi llibresc parla dels prescriptors com els nous gurus que fan augmentar els lectors. Deslliurats del suposat academicisme del crític, sense deutes amb autors amics o editors coneguts, i normalment sense les crosses d'un mitjà poderós, usant la xarxa o els mitjans locals, els prescriptors són apassionats per la lectura, lectors de a peu com vostè, que no s'estan d'aconsellar i recomanar en funció d'uns coneixements i gustos en sintonia amb la gent que llegeix. El prescriptor no és influencer. No pretén una relació vertical d'autoritat amb el seu auditori com fan els blocaires de moda. Busca la complicitat general, no la submissió a un determinat cànon estètic. No vol imitadors que l'ajudin a crear tendència, cerca amics a qui dir: "a mi m'ha agradat, potser a tu també et pot agradar". O sigui: hi ha canvi de paradigma en els formats de difusió del llibre.
En conec alguns. Són gent anònima que no busca res més que escampar el plaer pel que llegeix des d'una web o una ràdio local. Despleguen la seva passió lectora i contaminen qui els escolta lluny de falsos prejudicis manieristes i interessos no sempre confessables. Pareu-hi atenció quan algú desconegut us sedueixi així. Potser us farà descobrir un llibre que mai no sospiteu que voleu llegir.


6/12/16

06.12. Perdonin les molèsties, treballem per vostès

"Acompáñenos al cuartelillo"
El dia 6 de desembre de 1978 vaig votar “no” al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò de la reforma i la transició i que els qui havien atemptat contra la llibertat durant quaranta anys mai no haguessin de pagar per tal genocidi. Tres dies després una parella de la Guàrdia Civil ens va detenir, a mi i uns col·legues, mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, amb tots els permisos governatius en regla, és clar. Ens van fer passar la nit al cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar Collowall i tres brotxes. Ridícul però cert. Sabien ben bé qui érem. L’aparell delator del franquisme restava intacte, gaudia d’impunitat i tenia còmplices a les forces de l’ordre. Transició cap a l’oblit forçat, el silenci i la impunitat.
Trenta-cinc anys després, amb bosses als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen, no considero que haver votat “no” fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni juvenil; us asseguro que m’ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el resultat; el de la nit al cuartelillo i el d’on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil que ens defineix històricament i a la seva praxi moderna, el nefast peix al cove, pràctica política que consisteix a cridar molt aquí i abaixar el cap submís allà. La política catalana de les últimes dècades em recorda sovint La escopeta nacional. Luis García Berlanga no era un visionari, era un observador.
Aquella nit de desembre de 1978 passada al cuartelillo de la Guàrdia Civil de Premià de Mar, vaig tenir temps per pensar en el relativisme de la nostra cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara ara i avui hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i oberts al futur del país. Aquestes són coses que no s’esvaeixen per anys que passin, bosses que es facin als ulls i cabells blancs al cap.

Del llibre: De contents a enganyats (edicions 62)




1/12/16

Pla estratègic

A Gràcia hi ha força llibreries, dues biblioteques, tallers d'escriptura, un ric teixit associatiu que promou intensament la cultura, professionals del sector, un diari (de paper, sic!) que aquests dies s'ha reforçat i renovat la imatge i, sobretot, molts lectors. Lògicament el primer festival Gràcia Llegeix, que s'hi va fer fa uns dies, havia de ser un èxit. Ho va ser d'organització, implicació associativa i institucional, i de públic. L'escriptor Sebastià Bennasar ja ha dit que, no només hi haurà segona edició, sinó que pensen mantenir-se actius la resta de l'any. És la constatació de que el model gracienc de ciutadania funciona. Per què no treballar per exportar-lo a la resta de Barcelona?
Desplegar la cultura al territori per la base i sense dirigisme o messianisme institucional és una manera que es demostra vàlida a l'ex vila. Acompanyar la iniciativa associativa, posar-hi recursos necessaris per què es desplegui i impulsar els seus projectes financerament, funciona. No te sentit portar els grans esdeveniments culturals de ciutat als barris; és la gent dels barris qui ha d'ocupar el centre. Els barris han de generar la seva pròpia dinàmica i projectar-la enfora per consolidar la seva personalitat i sentir-se part dinàmica i rica de la ciutat. Gràcia és el barri de les lletres de Barcelona, i així l'han fet els seus ciutadans. Ara només cal que l'ajuntament s'hi posi i el potenciï com fa Madrid, per exemple. La permanència reforçada de Gràcia Llegeix és un model. És un repte de l'àrea de Cultura, perquè neix i es construeix al barri, però la projecció ha d'ultrapassar els límits fins empeltar Barcelona. És un pla estratègic de ciutat.


26/11/16

"Sin dar un paso atrás ni para coger impulso" (*)


Columna 26 de Julio després de vèncer l'exercit de Batista al centre de l'illa (1958)

Fidel Castro entra a l'Havana. Gener de 1959. (Foto MAGNUM)

Malecón de l'Havana (2012)

Els pobles d'Amèrica no volen llibertat sense pa ni pa sense llibretat (Fidel Castro Ruz)
Llegiu més a Gramma i a Juventud Rebelde

(*) frase pronunciada per primera vegada al discurs commemoratiu dels actes del Dia Internacional del Treball de 1961

25/11/16

El nou Independent de Gràcia, la premsa local te futur

L'Independent de Gràcia estrena avui nou disseny i imatge, capçalera, pàgina web i noves seccions que el fan més dinàmic i modern. Així el diari gracienc encara una nova etapa de major professionalització per millorar el servei a lectors, anunciants i ciutadans del districte.



L'Independent és el mitjà de comunicació de barri més veterà de Barcelona. Com a la majoria de mitjans de premsa escrita, no li ha estat fàcil travessar el camí de la caiguda de publicitat durant els temps més durs de la crisi, però la imaginació emprenedora demostrada pel seu equip dinamitzador, i el suport dels membres de l'Associació que l'impulsa, han estat fonemantals per superar el trangol i sortir-ne reforçat. La imatge que avui estrena és la millor demostració de la voluntat de projectar-se enllà dels anys.
Podeu trobar el nou Independent de Gràcia a tots els punts habituals de distribució, o be descarregar-vos-el en PDF a la NOVA WEB.
Llarga vida a l'Independent.


Portada del nou disseny de l'Independent de Gràcia



24/11/16

Estratègies conjuntes

A impulsar estratègies culturals conjuntes per als grans equipaments nacionals amb l’Ajuntament de Barcelona, se li pot dir com es vulgui. És clar què, després de tants fracassos històrics, dir-ne pacte cultural fa lleig; però jo veig que és això el que van dir-se el conseller i el tinent d’alcalde a la trobada de dijous passat. La bona sintonia entre Santi Vila i Jaume Collboni, dos lliberals en el sentit més lujanià (de Néstor Luján, paradigma d’autèntic lliberal), està portant l’enèsim intent per què Generalitat i Ajuntament vagin a una en un afer cabdal per al  país: la capitalitat cultural de Barcelona. Si arribarà a bon port o descarrilarà està per veure. Al líder municipal d’ERC, Alfred Bosch, segur que no li fa gota de gràcia.
Si Barcelona no és capital de la cultura catalana en tots els seus aspectes, i els equipaments en són faceta fonamental, Catalunya no és res. La manera provinciana com, per barroers interessos polítics, s’ha qüestionat diverses vegades durant el darrer any i escaig aquesta capitalitat, és perniciosa en tots els aspectes i per a tothom, també pel sobiranisme. És posar el país sencer en un ‘no future’ sense justificació estratègica possible.
Si el Parlament consensua acollir el CoNCA, i aquí els socialistes hi tenen molt a dir, Generalitat i Ajuntament tindran una oportunitat potser única per fer un pacte cultural, o com li vulguin dir, acordat per tothom sota l’auspici d’aquest organisme suprem; sense pals a les rodes, marxes enrere ni interpretacions partidistes. Una cultura forta i capaç d’il·luminar el futur del país depèn d’una capital potent, més enllà dels mòbils, les smarts i els turistes. Ep, si es vol.


18/11/16

L'imprescindible suport de l'empresa privada

Gràcies al suport d'Atlàntida Grup, empresa d'hostaleria de la família Ferré, s'ha pogut publicar el primer llibre dels nous Quaderns de la Font del Cargol.
El pròxim dia 1 de desembre es presentarà l'obra al bar La Parada, propietat d'aquest grup de restauració. L'alcalde de Vilassar de Mar, Damià del Clot, presidirà l'acte.


17/11/16

CoNCA, tercera vida

El Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) malda per recuperar un model que li garanteixi una major independència del Departament. El dia 23 en parlarà la Comissió de Cultura, i el dia 29 el Cercle de Cultura dedicarà un debat al tema. Després de la submissió a que el va abocar en Mascarell, el CoNCA s'ha d'emancipar de nou. Hi pot haver consens al Parlament per què aquest organisme pengi del legislatiu, abandonant, això si, qualsevol pretensió d'atorgar subvencions (jurídicament no podrà).
Entre el projecte original d'en Josep Mª Bricall, similar al britànic i tan allunyat de la realitat política i la tradició locals que el van fer impossible, i la subordinació actual, hi pot haver una via intermèdia que doni una nova vida al Consell. Algunes de les funcions que pot dur a terme en aquesta tercera vida, que esperem definitiva,  serien les d'actuar d'observatori de la cultura i d'avaluador de les polítiques i realitats culturals del país. Es diu què, en aquest punt, el consens és total. La idea d'un CoNCA fent de mitjancer en un futur acord marc de polítiques culturals entre institucions (llegiu pacte cultural) estaria ben vista pels responsables de la Generalitat i pels de l'ajuntament de Barcelona.
El futur CoNCA ha d'incloure també una nova forma de retribució dels membres. El canvi de sou i contracte a dietes, que aniria a la llei d'acompanyament dels pressupostos, permetria la renovació d'integrants del plenari a qui se'ls ha acabat el mandat, la substitució del dimissionari Valentí Puig i del president, en Carles Duarte, qui ja va dir que no continuaria. Prou, i dignament, que ha fet mantenint actiu l'organisme aquests anys.


-->

14/11/16

Ivan Tubau, maestro del periodismo cultural

A finales de los setenta la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era una olla de experimentos que comenzaban a hervir. Eran tiempos de revolución cultural: de Pau Riba de doña Inés en el Born, del Canet Rock, del Ajoblanco, de la gente del Rollo Enmascarado, de Zeleste y de no se cuantas cosas más; y en la joven y desmadejada facultad de Ciencias de la Información todo eso se vivía con paso cambiado. De un lado la oficialidad disfrazada de semiòlogos (los intelectuales son óticos, los mediocres semióticos, decía una pintada en la puerta del departamento al caso), de otro una cierta vanguardia estudiantil que daba caña porqué no estaba dispuesta a morirse de abulia académica y unos cuantos profesores que creían en una ruptura cultural, por lo menos, con la tradición, tanto la adosada del franquismo como la heredada del antifranquismo militante.
Ivan Tubau era uno de aquellos profesores inconformistas y valientes: contraculturales. Fue el primero en impartir la asignatura de periodismo cultural, y eso le devolvió un poco de la modernidad anhelada a la UAB. Por sus clases circulaban todos los libros que jamás formaban parte de la bibliografía de otra asignatura, pero que interesaban más a los estudiantes de la época: de Tom Wolfe al Racionero de las Filosofías del underground. Aquel tipo decidido que fascinó a una generación de estudiantes, aquel profesor y poeta que hizo de su propia vida la mejor lección, murió ayer en Barcelona a los 79 años.
Con 4 años, Ivan Tubau (Barcelona 1937), vio morir a su padre nada más salir del campo de concentración de Argelers. Quizás eso llevó al hijo por caminos libertarios. Los hippies de Ibiza y la Costa Brava hicieron el resto. Los niños de la derrota huérfanos del exilio anarquista no tenían mucho espacio en la nueva Catalunya. Ni el régimen ni el renaciente catalanismo era lugares adecuados para ellos. Sin abdicar de su lengua, Ivan lo intuyó e hizo de la poesía, la contracultura y el eclecticismo ideológico sus fuentes de actitud y pensamiento. Y en la Autónoma de los años de revolución (y post) cultural, eso fue pura vida. La oficialidad universitaria no perdió la ocasión de desprestigiarlo calificándolo de "tener una concepción de la cultura poco concreta"; él que fue uno de los pocos capaz de darle sentido a penosa languidez de unos estudios soporíferos y poco útiles en aquellos años de "la universidad, fábrica de parados" (grafiti de 1981 leído en la UAB).
Tubau estudió arte dramático y periodismo en Madrid y se doctoró en filología francesa. Hizo humor gráfico en El Jueves, se dio cuenta de que no era lo suyo y con 'De Tono a Perich' (1973), la primera historia del humor gráfico en España, dejó el dibujo y debutó en el periodismo cultural. Fue el primer director de Playboy España, participó en el film erótico de Jordi Cadena 'Objetivo Sexo' (1979), escribió poesía (ganó los Jocs Florals en 2001) y presentó programas de televisión: Viure els 80, Cinc cèntims de cultura, Hablemos de amor o El diván de Iván. Y a mediados de los noventa fue uno de los primeros columnistas de El Mundo de Catalunya. Siempre conciliando las mejores propuestas intelectuales, procedan de donde procedan: la libertad absoluta de pensar críticamente, al margen de oficialidad y sistema; por eso lo criticaron algunos profesores de la UAB, por eso fascinó a muchos estudiantes.