28/10/10

Elefants blancs de Hem

Des del memorial de les Camposines els turons que es veuen en la llunyania tornen a semblar elefants blancs, tal i com els va veure Ernest Hemingway en un dels contes, reunit a ‘Els primers quaranta-nou contes’ (62). Fins no fa massa eren d’un ocre brut i terrós, inerts en mig de la memòria; han hagut de passar molt anys perquè recuperin el color blanc, temps de pèrdues que van començar aquell 1938, quan els protagonistes del relat, a punt de separar-se a l’estació i amb la guerra als ulls i la impotència a la ment diuen: “Podríem tenir tot això, podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible”. Tot ha estat impossible, fins i tot la pròpia vida de l’autor es va tornar impossible. De res li van servir els intensos glops de vida descrits a ‘Fiesta’ (DeBolsillo). L’existència, com la literatura, es va tornar crepuscular; ‘Al otro lado del río y entre los árboles’ (Seix Barral), res no feia presagiar que aquells elefants tornessin a ser blancs. Fins ara.
No és fàcil ni plaent seguir el camí vital de Hemingway, com tampoc no ho és el d’aquest país. Veig la foto que presideix ‘La Pepica’, al país que més s’estimava després del seu, sopant plàcidament amb amics, el batec aturat en aquell instant de placidesa, però amb la mirada perduda en la memòria, i penso en els motius que pot tenir un home per treure’s la vida. Per què no en tenien els protagonistes de ‘Turons com elefants blancs’, si sabien que ho tenien tot perdut? Tot. Si la història s’ha encarregat de demostrar-ho? Potser per això és el relat preferit per Enrique Vila Matas, tal i com diu a ‘Ella era Hemingway’ (Alfabia).
He pensat en tot això assegut als bars de la place de la Contrescarpe, allà on va ser pobre i feliç, perdent-me pels canals de Santa Croce i Sant Polo; però enlloc no he vist elefants tan blancs com des de les Camposines, ara, per fi.

El món d’ahir

No se si serà per la ‘cosa’ de l’Arc de Berà, però aquests darrers dies s’ha instal•lat una certa nostàlgia, com si s’acabés el món, a les petites misèries de l‘hemisferi llibresc. D’una banda els propietaris de la distribuïdora traspassada continuen negant-se a l’aval que permetria tancar el conflicte correctament, tal i com havien dit que volien fer. Hi va haver una reunió la setmana passada amb advocats i tal, però no va servir de res. Els creditors, a més de neguitosos per la incertesa del seu futur, comencen a estar molt empipats.
En un article sobre aquest tema publicat en aquest diari el 18 d’octubre, qui això firma parlava de la distribuïdora Àgora i entre parèntesi posava Planeta, atribuint-li en bona lògica la propietat, doncs el 60% de l’empresa és de Grup 62, i aquesta companyia és majoritàriament propietat del Grup Planeta, tal i com diu l’anuari del 2010 editat pel holding. Doncs bé, hi deu haver molts nervis i cagarines en el vell món editorial, quan un abrandat anònim va escriure al meu bloc d’articles (www.casavbn.blogspot.com) que jo ‘venia d’Arbeca’ per atorgar el control d’Àgora a Planeta. Doncs qui el te, sinó? Una altra cosa és que no l’exerceixin de forma ferrenya, però la majoria és majoria també al, a voltes, irreal món editorial. Com solc fer no vaig penjar el post, no perquè l’espifiés, sinó perquè no tinc per costum airejar anònims, sobretot ara que sembla que el món d’ahir s’està fonent com un panellet a la boca.
Per sort trenta edicions del premi Just Manuel Casero i trenta dos anys de vida de la llibreria 22 de Girona no són la fi del món. Diumenge es fa una nova edició del premi i en Guillem Terribas entra al twitter. Això és vida!

27/10/10

Joan Solà, el lingüista irreductible

Los intelectuales de pensamiento crítico e insobornable no abundan. La mediocridad de la condición humana hace débil para con el poder a la mayoría de eminencias y así su voz, ahogada por la indiferencia, pierde fuerza hasta encerrarse en si misma y en su estricto terreno de conocimiento. El lingüista y filólogo Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940), que ayer falleció en Barcelona a la edad de 70 años, no era de esos. A su prodigiosa capacidad científica e intelectual sumó una irreductible defensa política y social de la lengua catalana, y puso la combinación al servicio del país y su cultura.

Su actitud cívica le llevó a ser la primera personalidad no miembro del Parlament de Catalunya en intervenir en un pleno para advertir en voz alta a sus señorías y al resto de ciudadanos que el catalán no va bien ni política, ni social ni tan siquiera filológicamente. Quizás por todo ello, el día que, desde las páginas de este periódico, lo apodamos 'El Chomsy catalán', él respondió amable y agradecido, pero discreto (confesó que era la primera vez que entraba en un blog de Internet para escribir un comentario), aseguró que habiamos exagerado. Quienes no han exagerado han sido los expertos, que han situado la obra de Solà junto a la de Pompeu Fabra y Joan Cromines, los auténticos mentores del catalán moderno.
Autor de más de 40 libros sobre sintaxis, historia de la lengua, léxico, prosodia, tipografía, bibliografía y otras materias de lingüística y sociolingüística; Joan Sola ingresó en el Institut d'Estudis Catalans (IEC) en 1999, institución de la que fue vicepresidente hasta su muerte.
Solà fue un apasionado de la docencia. Catedrático de lengua y literatura catalanas en la Universitat de Barcelona (UB) desde 1984, articulista del diario Avui, de cuyos lectores se despidió la semana pasada, entre sus obras, destacan Estudis de sintaxi catalana, de 1972, o la monumental Gramàtica del català contemporani, publicado en 2002, una obra que por profundidad, modernidad y exhaustividad es equiparable a la nueva Gramática del Español Contemporáneo.
Joan Solà, además, codirigió con Jordi Mir la edición de las Obres completes de Pompeu Fabra y editó la obra de Joan Corominas. Doctor Honoris Causa por la Universidad de Lleida, en 2005, recibió la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya y en 2009 fue galardonado con el 41 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Durante su discurso de aceptación del premio, Solà afirmó tajantemente y argumentándolo que: "En Catalunya no hay convivencia lingüística, lo que hay es un pueblo que va hacia atrás en relación a otros". Y como, a pesar de ello, hay estamentos judiciales y políticos que intentan denodadamente que el catalán continúe siendo una lengua de segunda sin futuro en el uso social, las palabras, la obra y la actitud de Joan Solà son, hoy más que nunca, imprescindibles.

Ha mort Joan Solà, el Chomsky català

El lingüista Joan Solà, nascut a Bell-lloc d'Urgell, ha mort a l'edat de 70 anys. Des del 1984 era catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i també era vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans. El 2009 el van investir com a doctor honoris causa de la Universitat de Lleida i li van atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En rebre el premi va fer un diagnòstic demolidor de la situació de la llengua: "A Catalunya no hi ha convivència lingüística: el que hi ha és un poble que tira enrere en relació als altres".
Bon amic personal (el vaig tenir de tertulià a la ràdio), savi com pocs i defensor radical de la llengua, la cultura i el país, a continuació reprodueixo l'article que vaig publicar a El Mundo de Catalunya quan va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2009, i la seva resposta d'agraïment.


El Chomsky català
Que en Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940) hagi estat guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una noticia extraordinària en mig d’una època mediocre on, no només la llengua sinó tot el país en general, viatja a la deriva sense objectius, ambicions ni lideratge polític ni moral.
No es que la concessió del premi al catedràtic de llengua i literatura catalanes de la U.B. sigui per si mateix un motiu d’esperança en mig de la grisor general; però tot i que no volem treure mèrits al jurat; la importància del fet radica sobretot en la personalitat del guardonat. En Solà reuneix en la seva persona un rigor intel•lectual del més alt nivell i un posicionament polític radical, coherent i no submís que està avalat, precisament, per la seva saviesa i criteri científic. Va ser per això que fa uns anys em vaig permetre anomenar-lo el Noam Chomsky català (un dels seus referents acadèmics) i ell, en la seva generositat, m’ho va permetre. Amb aquesta justificació avui titulo així aquesta modesta crònica a l’entorn del pensament crític, original i insubornable d’en Joan Solà, investigador, docent, vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.
Acostumats a una classe intel•lectual catalana que, o bé està lligada de mans i peus a alguna opció política perquè en menja o n’obté reconeixements, o bé navega en un corpus de coneixement excels que la fa situar-se absolutament per damunt del bé i el mal i no adquirir pràcticament mai compromisos públic i polítics ferms i clars, la figura d’en Joan Solà excel•leix per si mateixa en tant que rigorosa i compromesa a la vegada. Les seves aparicions a tertúlies televisives o radiofòniques, i fins i tot els seus articles en premsa denoten clarament una posició radical de defensa de la llengua tant amb criteris científics com sociològics i polítics. Per ell el mil vegades discutit futur del català va intrínsecament lligat al grau de llibertat política, que no se n’està de reconèixer que ha de ser la màxima: la independència. Sense dramatismes ni falses proclames, però també sense embuts i amb tota mena d’arguments.
El catalanisme que es formula per all segle XXI està farcit de tacticismes i estratègies conjunturals que,a mig termini, porten confusió d’objectius i desafecció ciutadana. A aquesta situació empantanada, les aportacions de la classe intel•lectual són porugues, carregades de convencionalismes i sempre deutores d’una o d’altra sigles. En Joan Solà, un lingüista que ha tocat totes les tecles (des d’assessorar la Caixa fins al Digui-digui), trenca el motlle encarcarat de la correcció política i alça la seva veu tan inflexible com carregada de raons en mig d’un panorama cap cot i pansit.
El jurat del Premi d’Honor d’enguany ha sabut trobar exactament la persona que reuneix de manera immillorable les dues condicions del guardó:”la seva obra literària o científica, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual”. Si pretenien fixar el model a seguir d’actitud intel•lectual i coherència política, ho han aconseguit de ple.
Malauradament, però, aquest país és petit, ple de topalls, i les complicitats del pensament crític es tornen afinitats polítiques acrítiques amb massa rapidesa. El lliurepensador està històrica i oficialment molt mal vist i, al cap i a la fi, el que sempre s’acaba premiant és la fidelitat inqüestionable.

Comentari de Joan Solà
Rafael: moltíssimes gràcies, amic, pel teu exagerat article, que accepto joiós
tot i l'exageració. Espero que t'arribarà aquest comentari: ¿vols creure que és
el primer cop que entro en una casella com aquesta i toco aquesta mena de
botons? Noi, internet corre massa i no l'atrapo. Joan Solà.

LLàtzer Escarceller, el ‘avi’ de la escena catalana

Hay actores a los que la cámara quiere y hay otros que se la comen. Llàtzer Escarceller, que ayer falleció en Barcelona a la edad de 96 años, era de estos últimos. Y en su caso la edad no importaba. Francesc Betriu lo tuvo claro desde el instante en que lo descubrió por casualidad en el puesto de pipas y caramelos que el entonces futuro actor regentaba cerca de los mueles de las golondrinas del puerto de Barcelona, ciudad a la que se trasladó a vivir a los 44 años. Corría el año 1975 y el director necesitaba un perfil como aquel para su película ‘Furia española’. No comenzó de joven Llàtzer en el cine, pero lo hizo a toda velocidad, llegando a intervenir en unas ochenta películas además de hacer teatro, televisión y publicidad.
Fue una película y un legendario espacio de TV3 los que popularizaron el rostro sonriente y un punto burlón del actor. Su papel en ‘Makinavaja’, haciendo de padre del protagonista Pepe Rubianes y sus apariciones en los programas ‘Filiprim’ y posteriormente ‘Tres i l’astròleg’, dando la réplica a Josep Maria Bachs, le convirtieron en el ‘avi’ de la escena catalana; no en vano había nacido en 1914 en Ribes de Freser (Ripollès), a penas constituida la Mancomunitat, inaugurada la Biblioteca de Catalunya y declarada la Gran Guerra tras el magnicidio de Sarajevo. A pesar de su avanzada edad LLàtzer Escarceller mantuvo siempre una envidiable fuerza vital que solo le comenzó a flaquear a raíz de la muerte de su gran amigo Pepe Rubianes. Muchos amigos coincidieron en señalar que este hecho le dejó muy tocado.
Para cuando Escarceller dio al salto a toda España apareciendo en el célebre ‘Un dos tres, responda otra vez’, ya había actuado en una larga lista de películas: Furia Española (1975), Estigma (1980), Los fieles sirvientes (1980, La plaça del Diamant y La revolta dels ocells (1982), Idil•li eixorc (1983), Asalto al Banco Central (1983), La senyora (1987), El aire de un crimen (1988), Sauna (1990) o Don Jaume el Conquistador (1994), entre otras, además de Makinavaja y sus secuelas en televisión y cine.
El 29 de Septiembre de 2008, los compañeros de profesión le rindieron un homenaje que lo consagró, definitivamente, como el ‘avi’ de la escena catalana. En nombre de todos, y dado que Llàtzer no tenia família, Paco Pàmies, Jaume Albó y Maria Lluïsa, la mujer que ha cuidado de él estos últimos años, estuvieron a su lado hasta los últimos instantes de su vida. Hace unos días les dijo que ya no quería ni comer ni fumar, una señal inequívoca para sus allegados.

25/10/10

Això no és Bonnie & Clyde

Per retirar 4 mil euros els del banc em van dir que els havia de demanar d’un dia per l’altre perquè fa temps que les oficines bancàries tenen poc efectiu per evitar atracaments. Sorprès, el delegat em va fer passar en raons tot assegurant que les estadístiques diuen que aquesta és una bona mesura, doncs els atracaments bancaris han baixat molt des que tenen poc caler.
Però els estadístiques no en saben res d’atracadors desesperats, de malfactors poc professionals, de paios nerviosos de gallet fàcil que són capaços de disparar a una treballadora indefensa pel sol voleiar d’una mosca.
Ni les estadístiques, ni les empreses de seguretat no en saben res del miserable de la condició humana. No en tenen ni idea de com pot ser de perillosa una persona quan decideix entrar en un banc amb una pistola i la cara tapada.
El doble episodi de Cambrils no és equiparable a les novel•les de Dashiell Hammet o Raymond Chandler, però recordin que l’època daurada de la novel•la negra va ser durant el període de la gran depressió.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'octubre de 2010

El que en queda dels drets dels creadors

La sentència d’Europa contra el cànon digital no s’ha d’interpretar com una condemna als creadors, sinó exclusivament a les entitats de gestió i a l’errònia fórmula que el govern ha arbitrat per tal de que els artistes puguin gaudir dels beneficis econòmics que genera la seva feina, exactament com qualsevol altre treballador. Acusar els creadors és atemptar contra la cultura.
La gestió de l’SGAE no sempre s’ha ajustat a les bones pràctiques necessàries en un tipus d’entitat d’aquesta mena, però normalment actua amb els instruments que la llei posa de la seva part. D’altra banda els creadors, farts de l’ús fraudulent que es fa de la seva feina, és normal que hagin avalat la tasca de la societat que defensa els seus drets. La clau de volta de la polèmica no passa tan per ajustar l’actuació de les societats de gestió a la llei vigent, sinó fer que aquesta regulació jurídica sigui correcta amb la normativa internacional. Potser ja seria hora de que Brussel•les, que a voltes legisla sobre els temes més inimaginablement peregrins, redactés una sòlida normativa comunitària de defensa dels drets dels autors; perquè la injustícia corregida pel Tribunal de Luxemburg no l’havien generat pas els creadors.
Però aquest embolic jurídic i la sentència posterior no ha de condemnar els artistes, i això no sempre queda clar per a l’opinió pública. Darrera la crítica, més o menys merescuda, a l’SGAE rau sovint un ressentiment contra el creador que pretén viure de la seva feina, com si, pretenent cobrar pel seu treball, tingués un comportament antisocial i egoista i estigués furtant a la resta de ciutadans de l’accés a la cultura que els ha de fer lliures. La confusió volguda entre l’oposició al cànon digital i el dret a la propietat intel•lectual és una maniobra perversa que amaga una actitud falsament moderna que per res defensa la cultura. El dret d’un creador a guanyar-se la vida amb la seva obra és tan inalienable com el del que vol regalar-la. El dret de reproducció lliure és tan defensable com el manteniment de la privacitat i el cobrament per gaudir-ne. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva feina, fins i tot regalar la propietat intel•lectual i no preocupar-se’n mai més encara que la manipulin o se l’apropií algú altre. Ara, el que no es pot pretendre és obligar a un creador a que posi la seva obra a disposició gratuïta si no ho vol. Copy left si, però amb la teva obra`si així ho desitges, no amb la meva.
Al marge de la voluntarietat de regalar o no els drets de reproducció d’una obra, allà cadascú amb el que és seu, els drets dels creadors es veuen perjudicats per altres factors que, a la llarga, incideixen en el debat sobre la gratuïtat de reproducció. En literatura, el percentatge dels drets que percep l’autor, el 10% per normal general, és avui en dia insuficient. És vergonyós que la única part en la producció d’un llibre que encara és imprescindible sigui la que menys diners s’emporti del preu final. Als darrers anys, mentre que agents literaris i llibreters han aconseguit augmentar els seus percentatges, el de l’autor no es mou del 10 en el millor dels casos, doncs és sabut que hi ha editorials que no paguen més del 8%.
Els pintors, que sovint treballen en exclusiva per un galerista, paguen per regla general el 50% del preu de venda d’un quadre. Molt habitualment els músics han de pagar de la seva butxaca la promoció del disc, i a canvi reben el 2% en la majoria dels casos. Fins ara les administracions no han pagat mai ni cinc a un autor per la cessió d’una de les seves obres en una biblioteca o mediateca; i el que paguen ara és tan poc, que no arriba ni a simbòlic.
La llista de greuges és tant llarga com gèneres artístics. Si no es resol correcta i equilibradament la precarietat dels ingressos dels artistes per la seva feina mai no es resoldrà de forma satisfactòria el dilema entre la llibertat de reproduir i el dret a guanyar-s’hi la vida.

Joan Busquets
El genial pallasso i cofundador de la companyia ínfima la Puça rebrà, a títol pòstum, el nas d’or al festival de Pallassos de Cornellà, que es farà entre el 19 i el 28 de novembre. La cita, que arriba a la catorzena edició, ha estat fonamental pel prestigi i la consolidació de l’art dels pallassos, una tasca a la que en Joan va contribuir durant tota una vida dedicada a l’espectacle.

González Sinde
La destitució d’Ignasi Guardans com a director general de cinematografia just el mateix dia en que la Unió Europea sentenciava que el cànon digital és un abús, ha fet pensar a molta gent que la ministra de Cultura ha fet una sortida endavant per salvar la seva erràtica i molt contestada gestió. Zapatero no farà una crisi de govern per ella, però el seu crèdit s’ha esvaït del tot.

22/10/10

En saben força, tenen quinze anys

El Mundo de Catalunya ha fet quinze anys i jo amb ell: vull dir que hi porto escrivint des del primer exemplar d’aquell ja llunyà setembre de 1995. La meva dedicació al periodisme venia d’una mica més lluny: el Maresme, Tele eXpress, Correo Catalán, Avui, RNE, Catalunya Ràdio, El Periódico, TVE, El Observador, mitjans i professionals que em van ensenyar l’ofici i als que sempre estaré agraït de permetre-m’hi escriure.
Molta gent em pregunta, encara a hores d’ara, per què escric en aquest diari que part de la classe política, cultural i econòmica del país consideren poc menys que ‘empestat’ per mor d’alguns aspectes de la seva línia editorial; com si els diaris que s’editen a Catalunya fossin d’estricta i pulcra obediència nacional, cultural i social catalana, ves quin riure que em fan la majoria.
Quan l’Albert Montagut em va proposar de col•laborar a El Mundo de Catalunya, aquell sufocant estiu de 1995, no m’ho vaig pensar dues vegades; la idea d’escriure en un dels diaris de màxima difusió a tot l’estat era massa temptadora, i participar-hi des de l’edició de Catalunya un repte doble: professional i ideològic. Fins quan serien capaços aquella colla de suportar a les seves pàgines un catalanista d’esquerres que, venint del comunisme, havia desembocat en una mena de keynesianisme anarco-burgès francament difícil de definir? La resposta la dona el pas dels anys: ahir dijous publicava la meva columna setmanal al suplement Tendències i dilluns faré el mateix a la pàgina setmanal de crònica cultural.
He dissentit moltes vegades amb la línia editorial del diari des de les seves mateixes pàgines i espero seguir-ho fent durant molt de temps. És la marca de la casa: viu i deixa viure. Jo dic les coses tal i com les veig i, si a algú no li agrada, ho replica des de les mateixes pagines. Coses que fan els lliberals. A altres diaris prseumptament progres, socialdemòcrates o dels que sempre van a favor del qui mana, no se si m’ho deixarien fer però ho sospito: no ho podria fer; com tampoc no podria escriure en català a la majoria de rotatius, cosa que si que faig en aquest. Per què, doncs, no hauria d’escriure a El Mundo de Catalunya? Certs prejudicis no haurien de formar part de l’ofici de periodista.

21/10/10

Les veus d’Àfrica

Oumou Sangare a Salt, entre els seus, encoratjant les dones, fent-les cantar a l’alegria, a la dignitat, a la llibertat; la revolució de la calamitat en terra de rics. Poc a poc el camell entra a la cassola, diu el proverbi amazic. El seu darrer disc, ‘Seya’ (alegria) em torna a la volta celeste que empara el desert i els qui hi viuen. Dies de música Gnawa amb els Bambares de Khamlia, descendents d’antics esclaus malians abandonats en mig d’una tempesta de sorra a tocar de l’Erg Chebbi.
Paul Bowles va anar el 1931 al Marroc per investigar la música tradicional amaziga, l’any 1947 s’hi va quedar a viure, i dos anys després va escriure la mítica ‘El cel protector’ (62), que anys després em va porta també a mi al desert per primer cop atret per les veus del continent jove, com li va passar a Elias Canetti a ‘Les veus de Marràqueix’ (Columna), autèntic fresc de fascinació per la peripècia humana de la ciutat, o a Josep Piera a ‘Seduccions de Marràqueix’ (62).
Les veus d’Àfrica sedueixen l’oïda i apaivaguen l’esperit com la millor pipa de kiff “que dona a un home la força de cent camells al pati”, segons el proverbi Nxaiui que dona títol al millor recull de relats de Bowles (Pòrtic). Són clams com batecs de vida. De les paraules d’un acabat de conèixer Mohamed Mrabet ja fa anys a la llibreria Laie en un vespre d’històries màgiques i llunyanes, a la música com a missatge polític i espiritual a la vegada dels poderosíssims Toure Kunda del directe Paris-Ziguinchor, o com a vindicació de les generacions de la ‘banlieue’ de l’Orchestre National des Barbès a Alik, fins la calidesa discreta i insubmisa d’Oumou Sangare, és tot un continent que clama en veu alta per emergir. I si Europa no escolta potser ho farà la Xina, ves a saber, però hi ha qui n’ha quedat captivat i ja no vol escoltar d’altres veus.

Sotragades

Primeres sotragades derivades del tancament d’Arc de Berà. Els editors associats comercialment sota el nom de Xarxa de Llibres han arribat a un acord amb Àgora (Planeta) per que distribueixi els seus productes. Hi ha qui parla de situació virtual de monopoli per l’empresa que ja distribueix tot Grup 62 i alguns altres. Poc o molt el mateix que feia Arc de Berà fins que els van marxar tots els segells que ara són a Àgora. Aquí va començar la crisi d’Arc que mai s’ha sabut resoldre.
Un altre grup del qual n’és portaveu Lluís Pagès (Pagès editors), ha creat Nus de Llibres, una altra comercial, en paraules del propi Pagès, “molt més moderna i eficaç que Xarxa de llibres”. Paraules de recel? En Pagès va ser convidat a format part de Xarxa i no va acceptar-ho. Els editors agrupats a Nus són: Efadós, Pagès, Milenio, Alqueria, Galerada, Onada, publicacions de la Universitat de Barcelona, Documenta i Balear, entre d'altres. Arc Logi, empresa del grup Arc de Berà no afectada pel tancament de la distribuïdora, farà la logística del nou segell comercial. Ara cal dotar de viabilitat als dos projectes, doncs cal una important facturació per fer rutllar la distribució.
Més sotragades. Eumo editorial, el segell associat a la Universitat de Vic és un dels que més ha rebut pel tancament d’Arc de Berà; es parla de prop de 300 mil euros. La comissió executiva del Patronat de la Fundació Universitària Balmes, titular de la Universitat, va debatre la setmana passada la situació del seu segell editor. A la reunió es va acordar buscar noves estratègies de negoci així com estudiar una hipotètica aliança amb altres empreses editorials per tal de garantir la continuïtat de les seves prestigioses col•leccions.

20/10/10

Més que un puticlub

Enxampar a Al Capone per no pagar a Hisenda només passa un cop a la vida. Intentar que un immens puticlub no obri basant-se en un simple informe de Mossos que diu que provocarà problemes de seguretat i ordre públic, no passa mai. La decisió de la justícia agradarà, o no,però és lògica.
Si s’haguessin de tancar tots els locals que provoquen problemes d’ordre públic i seguretat ni el Camp Nou no se n’hauria salvat.
Per tant, a la Jonquera no li queda més que resignar-se i a passar, momentàniament, al llibre Guiness dels rècords com el municipi amb el prostíbul més gran d’Europa.
I és que el problema no és municipal, algú li ha endossat el problema al consistori, però en la seva arrel no és municipal, és estatal, com tants altres problemes que afecten els pobles. Mentre cap govern, estatal o comunitari, no agafi el toro per les banyes i decideixi, sense hipocresia ni prejudicis morals, que fer amb la prostitució, el problema d’avui de la Jonquera es traslladarà demà a Mataró, i d’aquí a un altre municipi, i a un altre i a un altre, fins cobrir to el territori.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 d'octubre de 2010

18/10/10

El tancament d’Arc de Berà, amenaça i esperança

El tancament de la distribuïdora l’Arc de Berà sotragueja el sector editorial. Mentre que els gestors dels segells distribuïts per l’Arc s’han empenyorat fins les seves cases per tirar endavant, els propietaris de la distribuïdora no accepten un crèdit de la Generalitat perquè han de presentar un aval personal. El conflicte amenaça amb ensorrar part de l’edició en català.

El deute d’1,8 milions d’euros posa en uns situació financerament delicada a molts segells que van confiar la distribució dels seus llibres a l’Arc de Berà i a transportistes que els feien serveis. Són les liquidacions de Sant Jordi i, en algun cas, de la campanya de llibres de text, les dues puntes principals del negoci editorial a Catalunya. Aquesta setmana el Departament de Cultura de la Generalitat ha aprovat la concessió d’un crèdit per que la distribuïdora pagui editors i transportistes, uns diners que anirien directament als creditors, però els gestors de l’Arc no accepten haver d’avalar-lo personalment; però és que l’administració no pot admetre avals immobiliaris.
A hores d’ara la situació està enrocada. Si els accionistes de l’Arc de Berà, representats per Joaquim Encesa i Jordi Úbeda, no accepten la molt avantatjosa oferta que els ha fet el Departament de Cultura, consistent en un crèdit a interès zero i amb cinc anys de carència perquè tinguin temps de vendre alguna de les propietats que ells mateixos van dir que posarien a disposició dels creditors quan va esclatar l’afer, el tancament de la distribuïdora pot acabar en un concurs de creditors només que un dels afectats es personi al jutjat. Si s’arriba a aquest punt, la situació financera de molts editorials catalanes pot quedar més que en entredit. Hi ha editors que ja han empenyorat la seva casa per poder aconseguir una pòlissa de crèdit amb la que fer front a l’impagament de les liquidacions de l’Arc. En una demostració de sarcasme, quan es va interpel•lar a un dels accionistes de la distribuïdora sobre aquesta paradoxal situació, la seva resposta va ser: ‘no n’hi ha per tant’. La realitat, però, és que els editors s’estan jugant el futur, la Generalitat ha fet una oferta excel•lent, i els únics que no han posat res de la seva part han estat els propietaris d’Arc, la part deutora. Perquè?
Perquè no volen perdre ni un enze del seu patrimoni. De la seu de la llibreria Ona, a la Gran Via de Barcelona en poden treure unes bones rendes si la lloguen, del magatzem de Montigalà, de la que n’és titular la societat patrimonial Llibres Catalans, ja n’estan traient diners, doncs ja el tenen llogat, al magatzem de Gualba segueix operant la plataforma logística Arc Logi, també del grup, i l’antiga seu de Gran Via llibres és amb la que pretenen pagar als creditors un cop l’hagin venuda. Sobre aquest local hi ha una hipoteca de 450 mil euros demanada per cobrir un aval de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC). Però, tal i com està el mercat immobiliari, quan trigaran a vendre aquest local? Acceptaran vendre’l per un import inferior al que en demanen amb tal de saldar els deutes? Perquè no posen al a venda la resta d’immobles i liquiden abans?
El bri d’esperança en tot aquest escàndol, que algú pròxim al cas ha adjectivat com propi de ‘milletets’, és que ja s’han creat dues comercials, Xarxa de llibres i Nus de llibres, que s’encarregaran de la distribució i facturació dels volums de les editorials afectades. Però mentre que els primers han abandonat Arc Logi per donar la logística de la distribució a Àgora (Planeta), els segons continuaran treballant amb la plataforma de l’Arc, però facturant ells. El problema dels primers es ara treure tots els volums que tenen als magatzem de Gualba, el dels segons és la incertesa del funcionament futur, vist com ha acabat l’empresa mare. Sigui com sigui, degut a aquest afer, la distribució a Catalunya canviarà. Va tard; ho havia d’haver fet fa temps i ens hauríem estalviat aquest cas.

Joan Manuel Tresserras
Home prudent com pocs en la política, dient públicament que l’anunci de portar la llei del cinema al constitucional és una bajanada, perquè en cap moment vulnera els drets dels castellanoparlants, el conseller de cultura ha posat el dit a la nafra respecte de l’actitud electoral, agressiva i nècia del PP. Tresserras ha dit per fi, i ja li ha costat, el que tants ciutadans pensen.

Xavier Dalfó
El premi que ha atorgat el col•legi de periodistes de Girona al fundador de ‘Canigó’ reconeix els mèrits d’una revista que, nascuda per a la informació local a Figueres l’any 1954, va esdevenir clau per entendre la lluita contra el franquisme i la transició quan, a partir de 1971, es va traslladar a Barcelona i la va dirigir la seva esposa, l’escriptora Isabel Clara Simó, fins 1983.

17/10/10

Alberto Oliveras, el comunicador humanista

Alberto Oliveras pasará a la posteridad por una sola frase: ‘Ustedes son formidables’. Pero hay frases que, lejos de la excesiva palabrería, habitual en los medios de comunicación, encierran en ella un mundo, un ideario, una manera de entender la vida y de proyectarla hacia el exterior. Como los silencios, extraña suerte radiofónica en la que Oliveras fue precursor y artista. El comunicador, escritor, viajero, un poco bohemio y gran humanista, Alberto Oliveras falleció ayer en París a la edad de 80 años. Queda el impulso vital de poner el periodismo y los medios de comunicación al servicio de la gente; algo que hoy en día, en que las personas han sido substituidas por las audiencias, ya no se lleva.
Nacido en el barrio barcelonés de Sants en 1930, tras estudiar filosofía y letras, faltado de ‘aire para respirar’, Oliveras marchó a vivir a París tras los pasos de Paco Ibáñez. Se instaló en un pequeño apartamento en el que había vivido el pintor Amadeo Modigliani, cerca de Montmartre, se entusiasmó por la vida, creó una familia y ejerció como corresponsal en Francia para la SER y para Destino, en cuyas páginas publicó celebradas entrevistas con personajes como François Mauriac, André Mourois, Françoise Sagan o Julián Green.
En octubre de 1960 la emisora le ofreció realizar un programa que él mismo les había propuesto, ‘Ustedes son formidables’. Basado en un modelo francés, consistía básicamente en crear una red de solidaridad entre los oyentes. Debía presentar la emisión Joaquín Soler Serrano, pero una súbita afección de este hizo poner a Oliveras ante el micrófono, y lo siguió haciendo durante 17 años en el que es uno de los programas de radio que forman parte de la memoria colectiva de este país.
Gracias a ‘Ustedes son formidables’ Vicente Ferrer recibió la primera donación procedente de España. Un tiempo después, misionero y periodista trabaron una fuerte amistad. Fruto de ella, Oliveras dirigió la película El hombre del paraguas (1995), en la que difundió la obra del misionero catalán en la India.
A pesar de que, en los años ochenta, fue despedido de RNE por el entonces director, Enric Sopena, por criticar el funcionamiento de la radio pública en una entrevista que le hizo Luís del Olmo, Alberto Oliveras fue galardonado con tres premios Ondas, uno de ellos a toda su trayectoria, y el Premio Nacional de Radio. En la década de los ochenta realizó para Televisión Española las series Tierras Lejanas (1980) y La aventura humana (1985), producidas por la crítica de arte Maria Lluïsa Borràs, y posteriormente dirigió la serie ‘Suspense’, una colección de historias breves a partir de relatos escritos por él y basados en hechos reales.

14/10/10

El Nobel dels desheretats

La Editorial Tusquets m’ha fet pensar en el Nobel dels desheretats, dels rodamóns, dels que no tenen res a perdre si els involucren en la més banal de les moltes festes literàries que hi ha al món perquè ja ho tenen tot perdut: John Steinbeck, qui va convertir la dignitat dels pobres y dels desarrelats en el tema central de la seva obra; l’autor que va relatar amb tanta cruesa la derrota dels oprimits en un món injust, que tot i el guardó, de 1962, i el Pulitzer per Raïms de la ira (62), l’any 1940, la seva obra és incòmode fins i tot per l’esquerra hispanoamericana i socialdemòcrata que tan satisfeta està del Nobel de Vargas Llosa. És la diferència entre la literatura compromesa, amb vocació de transformar la realitat, i la novel•la de saló que només aspira a enrogir les galtes de les senyoretes dels nobles salons de la burgesia que juga a progressista els diumenges a l’hora del cafè.
Tusquets ha posat una faixa al clàssic que John Ford va portar al cinema, en el que recorda que és un llibre excel•lent per entendre la crisi. A que espera TV 3 per emetre la cinta guanyadora de dos Òscars l’any 1940. O potser és que el CAC els renyaria? He fet llegir ‘Los vagabundos de la cosecha’ (Libros del Asteroide), els colpidors reportatges que Steinbeck va escriure per al San Francisco Chronicle l’any 1936, i que van donar origen a la novel•la, a un grup d’universitaris, i el debat ha acabat amb una argumentada i ferotge crítica al capitalisme. Són les generacions més ben formades de la història d’aquest país. No se que passarà quan els projecti ‘This land is your land’ (1976) film de Hal Asby basat en l’autobiografia de Woody Guthrye ‘Bound for Glory’ (Global Rythm), però rellegeixo en edició d’Star Books, I si de Guthrie salten a Peter Seeger, Bob Dylan, Bruce Springsteen i comencen a entendre tantes coses?

Miracle, miracle!

Molts editors van estabornits buscant com sigui un llibre que es vengui, que a hores d’ara és l’únic que els importa. D’altres s’estan esprement el magí per quadrar els números després de l’enxampada, patriòtica això si, que els ha fet l’Arc de Berà. Fins i tot n’hi ha que miren a la desesperada la forma de no perdre-ho tot, no només el negoci. Però per sort, la triomfant presència catalana a Frankfurt d’ara fa tres anys no fa més que disparar el volum d’obres que l’Institut Ramon Llull subvenciona perquè es tradueixin a d’altres idiomes: de 62 al 2005 a 92 l’any passat. A d’altres països convidats, com Portugal, Grècia o Hongria, es veu que les coses els van anar pitjor. A aquestes xifres cal d’afegir-hi els llibres que es tradueixen sense passar per la finestreta pública i que, per l’IRLL, no valen, per què només comptabilitzen com a èxits els seus propis.
Vist això el balanç de la Fira de Frankfurt d’enguany ha de ser qualificat de miraculós. Que en mig d’un mar de dubtes, insolvències i mals auguris, amb l’e-book que no arrenca ni regalant-los i amb un flamant premi Nobel que considera que el català hauria de ser reduït al nivell de residu tòxic, hi hagi 92 llibres oficialment traduïts omple d’esperança. Llàstima que, potser, les importants vendes de Maria Barbal o Jaume Cabré no serviran per equilibrar la balança de pagaments i que, pel que va costar la broma, es podria haver fet molt més atenent la potència dels autors catalans.
Ja se sap que, a quatre dies de les eleccions, les eufòries oficials tendeixen a amplificar-se més del compte; però el miracle de Frankfurt 2007 no salvarà la literatura, ni l’edició catalanes. Llàstima, perquè els miracles van cars avui en dia.

12/10/10

Simon Rosado, miembro histórico de las CC.OO. de Catalunya

Cuenta José Luís López-Bulla en su relato autobiográfico ‘Cuando hice las maletas’ que “su generación se acostumbró a ver las catedrales del trabajo; de aquel tipo de trabajo de entonces, se entiende”. Simòn Rosado (Hervás 1957) entró a trabajar en Derbi y a militar en Comisiones Obreras en 1974. Por entonces Ángel Nieto había convertido la ‘derbi paleta’ en la Antorcha pentacampeona del mundo; poderosa señal de que la industria catalana comenzaba a cambiar. Las viejas ‘catedrales del trabajo’ se volvían laicas a fuerza de capital foráneo y reconversiones; y a Simón Rosado, secretario de Acción Sindical y Política Sectorial de CC.OO de Catalunya, fallecido ayer en Barcelona a la edad de 53 años víctima de un infarto, le tocó vivir esa larga mutación para defender los intereses de los trabajadores.
Hay personalidades homéricas, cuyo valor social se forja en el esfuerzo cotidiano y se proyecta en toda su dimensión cuando, un tiempo después que comenzó a caminar, alguien mira hacia atrás y se da cuenta de todo lo que aquel dejó hecho. Es gente que cree que la realidad solo se transforma con esfuerzo y voluntad, algo que se aprendía en las naves de aquellas viejas ‘catedrales del trabajo. Simón Rosado fue de esos. Por ello no es de extrañar que la Consejera de Trabajo de la Generalitat, Mar Serna, haya calificado a Rosado como un pilar fundamental para la consolidación de unas relaciones laborales maduras, por su pragmatismo y manera moderna de entender el ejercicio del sindicalismo. Simon Rosado era miembro del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, órgano creado por la Generalitat en 2007 para favorecer el diálogo social. Por la proyección de su personalidad y lo inesperado de su fallecimiento, la consternación en el sindicato es enorme.
De origen extremeño, como miles de catalanes, y crecido en la emigración, recién había entrado en Derbi y ya era miembro de la coordinadora del sindicato en el Vallès y de las Juventudes Comunistas de Catalunya (JCC), rama juvenil del histórico PSUC. En 1980, apenas un año después de dejar la presidencia del comité de empresa de la firma motociclista, Rosado pasó a ser secretario general de la Unión Local de CC.OO. de Mollet del Vallès y entre 1984 y 1988 secretario general de la Unión Comarcal de CC.OO. del Vallès Oriental. En 1989 entró a formar parte del comité central del PCE y del comité ejecutivo del PSUC y, posteriormente, fue secretario general de la Federación del metal y la minería de CC:OO. Además de secretario de Acción Sindical y Política Sectorial de CC.OO de Catalunya, de facto el número dos del sindicato, actualmente era miembro del Consell Nacional de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV).
Y es que, como dice López-Bulla refiriéndose al escritor Valerià Pujol, otro de los miembros históricos de los primeros tiempos de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, (CONC), “emociones como las suyas nunca serán interinas. Todo lo demás está en constante remolino”.

11/10/10

Sou fix, roba de franc, cotxe d’empresa...

Com que jo sóc dels que va haver de fer la mili, i la vaig fer a l’Àfrica, els asseguro que, ni en somnis, no tornaria a l’exèrcit. Ara, això no fa que no entengui les raons de molts joves per ingressar a files: sou fix, contracte indefinit, cotxe d’empresa i menjar i roba de franc són per a molts, en moments de penúries econòmiques, un ham més que temptador.
És l’ànima de funcionari que molta gent porta a dins barrejada amb un punt d’aventura (enrola’t i coneixeràs món diuen a Astèrix legionari) i una certa fascinació per la disciplina, el valor i tot allò que se li suposa a un militar (inclòs l’afegitó genital).
I és que, per molt que diguin que avui en dia els exèrcits treballen per la pau, no acabo d’entendre com es pot treballar per la pau amb les armes a punt de foc. Si no han disparat mai un llençagrandes, per exemple, els asseguro que imposa.
A l’hora de la veritat n’hi ha que veuen que allò de llançar-se en marxa d’un camió o de fer guàrdies i imaginàries no és ben bé com ho pinten a la publicitat i, s’acaben donant de baixa de l‘exèrcit i, aprofitant els estudis que potser han adquirit a la milícia, es busquen la vida a la societat real.

Dit a el Món a RAC 1 el 12 d'Octubre de 2010

Els llibres també han canviat

El món editorial ha canviat. La crisi, el mercat digital, les noves formes de difusió, l‘augment de llibre públic i la pèrdua de prestigi del coneixement estan sacsejant d’una manera impensable fa quatre dies tots els actors d’un gremi poc acostumat a canvis bruscos. Assistim a la ràpida caiguda d’imperis i a la vertiginosa ascensió de nouvinguts. I això costa de pair.

Perquè trontolla la fira de Frankfurt quan Google anuncia que te 40 mil llibres per posar a la venda? Per quin motiu l’agent Carme Balcells busca un soci que aporti mig milió d’euros al seu negoci multi-Nobel? Perquè ha fet fallida l’Arc de Berà, un dels símbols del catalanisme cultural? Per què en pocs anys el negoci editorial s’ha capgirat completament. Les llibreries han passat de petites a grans, d’enormes a virtuals i ara tornen a perviure les petites. La distribució ha canviat la vella furgoneta i els albarans per àgils i agressius comercials que ofereixen descomptes insòlits fa poc i plataformes logístiques amb magatzems automatitzats. El preu únic del llibre és en vies d’extinció, els escriptors reclamen més del 10 per cent, els agents cobren als autors segons l’antiguitat en el mercat, i res no s’assembla avui al que era fa pocs anys.
La transformació d’un negoci ja força antic com és el de fer i vendre llibres no està essent precisament assossegada. Si fa un temps la clau era protegir les petites llibreries de les macrosuperfícies de comerç cultural, el comerç electrònic i el llibre digital estan, als EE UU, matant les grans cadenes Border’s i Barnes & Noble. El best-seller i el llibre generalista, font principal de negoci de les grans botigues, ja es compra per Internet o es descarrega a l’e-reader. Us imagineu quan han de facturar al dia la Betrand, la FNAC o la Casa del llibre per què el negoci els surti a compte? La petita llibreria, que aconsella, que ven llibre literari, d’humanitats o especialitzat, torna a treure pit. Aquests títols, o no són en e-book, o els seus lectors els volen en paper.
Però la crisi pot frenar aquest procés de transició. Quan no hi ha diners no es venen ni llibres digitals (prou que es veu), ni cap d’altre. Per contra augmenta el consum de llibre públic i es practiquen d’altres formes d’aprofitament de llibres com la reutilització de llibres literaris en l’educació, un tema que ha propiciat la firma d’un manifest en contra per part de 40’0 autors i ensenyants de Catalunya.
Però el problema no és que la gent es passi els llibres, poden fer-ho, en tenen el dret; ni que es llegeixin llibres de la biblioteca, per això són. El que cal és que les administracions paguin un percentatge decent als autors per cada llibre deixat i que el miserable 10 % de drets d’autor s’augmenti ben be fins un 25 %. Com pot ser que l’autor, única peça imprescindible en la producció editorial, sigui el que menys percentatge s’emporta sobre el preu de venda del llibre? Laboralment els escriptors estan al nivell dels obrers de primers de segle; inclòs el treballar en diumenge, de nit i contra el rellotge.
Les crisis serveixen per créixer. Encara que la lectura hagi perdut prestigi social, encara que la primera despesa que es retalli sigui la del consum cultural i encara que els autors que no són Vargas Llosa hagin de seguir traient temps a la son per escriure, el món editorial se’n sortirà d’aquesta, i serà més fort. Les formes de venda i distribució canviaran. Les petites llibreries especialitzades perviuran, les grans tendiran a la venda digital en tots els suports haguts i per haver (iPad, e-reader, iPhone...). La comercialització i la distribució, separades d’una vegada, seran més àgils i professionals. L’edició i la gestió de drets també han de canviar si no es vol empobrir la creació literària a còpia d’ofegar l’autor o empènyer-lo a fer obres dissenyades pels departaments de màrqueting o la no sempre encertada inspiració d’un editor.
I la manera d’escriure, canviarà també?

Agustí Villaronga
Si a un dels millors directors del país se’l dota d’un pressupost homologable i te una bona història entre mans, l’èxit està garantit. La feina ingent de la productora Isona Passola, l’encertada nova política de subvencions del conseller Tresserras i l’enorme talent narratiu d’Emili Teixidor, autor de la novel•la, faran de Pa Negre una fita en el cinema català. El públic no pot fallar.

Mascarell i Bru de Sala
Acostumats a influir en la política cultural, es veia a venir que no estarien massa temps sense fer-se sentir. Creant el Cercle de Cultura amb en Pere Vicens, una vella idea que fe temps que tenien pensada per quan els calgués fer-se sentir i no tinguessin càrrec públic, tornaran a tenir el protagonisme en el debat cultural que van perdre en ser apartats de la política i la gestió.

9/10/10

John Lennon, 70 anys per la pau

John Winston Lennon (9 d'octubre de 1940 – 8 de desembre de 1980)

ESCOLTEU AQUÍ IMAGINE

7/10/10

Roma per noi

A Roma la veritat no existeix; ho deia Leonardo Sciascia, de qui ens vam fer un fart de llegir novel•les perquè removien la consciència social abans que l’ultraliberalisme mediàtic substituís el discurs de la consciència pel de la submissió. És el mantell del poder absolutista de l’església a la ciutat fins 1870, el que va forjar el compromís històric, el que va fer mirar cap a una altra banda durant el feixisme i el que ha portat Berlusconi al poder. És difícil d’entendre però, a falta de veritat, Roma viu ‘in belleza’. No és un succedani, és una altra forma de realitat. És així i avui ja no hi ha exèrcits piemontesos per redreçar-ho. ‘Sempre ens preguntem, si al lloc on anem, ens engolirà i mai no tornarem’, canta Paolo Conte, piemontès també. Ho llegeixo a ‘La reconstrucción del Mocambo y otras canciones’ (Lumen). L’he escoltat a Sant Feliu de Guíxols i a Donosti, i sempre m’he emocionat com quan, perdudes les passes pel Trastevere, vaig sentir la seva veu sortint d’una finestra. Cantava ‘Elegia’ i no vaig parar fins trobar una petita botiga on comprar el disc acabat de sortir.
Les històries de Roma són així, com la juguesca entre Guillem Terribas, Josep Maria Fonalleras i Modest Prats que els du a la ciutat en un viatge llampec per comparar quin cafè és el millor, si el de Taza de Plata o el de Sant Eustachio. Jo voto al segon. L’Enric González, que va viure a Roma i n’ha escrit un excel•lent llibre: ‘Historias de Roma’ (RBA), també. Si us atrapa la irònica i afinada mirada de González (periodista de mena com ja no en queden) només podreu comprar un bitllet i volar a la ciutat que s’enyora de si mateixa; una característica que només poden fer qui te una història potent. Si ho feu abans del 14 de novembre no deixeu de visitar l’expo ‘La Dolce Vita. 1950–1960’, quan Cinecittà era el centre del món; entendreu que la bellesa pot ser superior a la veritat.

Drets i premis

Encara que la venda de llibres digitals és simbòlica, el debat sobre els drets d’autor digitals no. A Liber hi ha posat bones intencions. Dir que cal un contracte específic per al drets digitals, que hi haurà un consens i que el dilema és llegir o no, és no posar el dit a la nafra. Ara no és negoci el llibre digital,però quan ho sigui els grans editors volen tenir-ho tot ben amarrat. Com? Amb contractes de cessió de drets digitals a raó del 25% del preu net de cada descàrrega; no és mal negoci, a penes representa un 12% real sobre el preu de venda de cada llibre electrònic. Si tenim en compte que el preu de venda del digital ha de ser, aproximadament, la meitat que el paper i molt més barat de produir, no cal ser economista per veure que, amb els llibres electrònics, els autors perdran la meitat dels ingressos que els reporta la venda de llibres. El que cal és equiparar el que cada autor cobra per la venda d’un llibre tradicional amb el digital.
Que algunes editorials parlin d’un preu net que ningú no coneix és insòlit a hores d’ara, perquè no se sap quin percentatge del preu de venda representa les comissions i taxes que apliquen els portals digitals. El que es proposa és com si, en el els llibres de paper, els autors cobressin del preu resultant de descomptar el percentatge de llibreria i de distribuïdor, cosa inaudita avui. Però d’això no se’n va parlar a Liber.
I si les liquidacions no reconeixen els mèrits queden els premis per fer-ho, encara que te’ls donin els de casa. És el que ha fet la revista Sàpiens, que ha atorgat la primera edició dels seus premis al programa de televisió Sota terra, produït per Batabat, del mateix grup empresarial que la revista convocant.

4/10/10

Ni la finalitat, ni els mitjans

D’acord que la policia i la justícia no van actuar ni coordinadament ni intel•ligent, que hi farem si no en saben més; però aquí s’acaben els eximents: els episodis de guerrilla urbana que es viuen cíclicament a Barcelona no responen al malestar per la crisi del capitalisme, sinó a la rebequeria d’una colla de fills del desarrelament cultural i econòmic de la societat benestant i neoliberal que només saben expressar-se fent el vàndal.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc. No són estudiants ni obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Els moviments alternatius són un projecte polític molt més seriós que el fracàs d’aquests fills invàlids d’una societat benestant, que busquen el desordre per cridar l’atenció sobre la seva terrible soledat.

Dit a El Món a RAC 1 el 5 d'octubre de 2010

Perquè vivim entre vàndals

Aprofiten qualsevol manifestació ciutadana per provocar el caos, venen de qualsevol lloc perquè són fills de la globalització i ho fan a Barcelona per la històrica actitud de revolta de la ciutat; però no són ni revolucionaris ni activistes, són fills del desarrelament cultural i econòmic de la societat benestant i neoliberal que només saben expressar-se fent el vàndal.

La ‘Rosa de foc’ és història. Les destrosses, saqueigs i incendis que es produeixen a Barcelona cada cop que hi ha una concentració ciutadana no responen a cap actitud revolucionaria; són mer vandalisme i com a tal haurien de tractar-ho l’opinió pública, la policia i la justícia. Criminalitzar els moviments alternatius, en els quals és cert que hi ha infiltrats elements d’aquesta mena però que no són una colla de delinqüents, és el més fàcil i el més profitós per al poder. Però aquesta actitud, lluny de contribuir a resoldre el problema, no fa més que agreujar-lo; al cap i a la fi l’arrel del mal està en la mateixa societat.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc en ell. No són estudiants (entenen aquell qui es forma per tenir una professió i projectar-se a la vida), ni són obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap mínim valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Diuen que protesten contra el sistema, però no ho fan pas per idearis àcrates o comunistes, sinó per expressar el seu enuig contra una societat benestant que els ha fet així d’invàlids, així d’impotents, que els ha deixat així de perduts. No pretenen crear un nou ordre, busquen el desordre per cridar l’atenció envers la desesperant soledat en la que viuen. El seu fracàs és el fracàs col•lectiu d’un sistema social basat en la família i l’estat del benestar que, durant les darreres dècades, ha limitat la relació entre pares, societat i fills a donar-los-ho tot el que demanaven i fins i tot el que no, a no portar-los mai la contrària per evitar caure en els conflictes generacionals que es donaven falsament per superats, i a dipositar la custodia dels fills en escoles i administració, abdicant completament d’una tasca fonamental de la família com és l’educació.
L’esforç i el coneixement s’han anat devaluant fins quedar rotundament desprestigiats. Les coses o es tenen o no. Guanyar-se-les ja no te sentit. Estudiar com a mitjà per arribar a acomplir un somni és una proposició avui fora de registre. Estudiar s’ha convertit: a) en un tràmit per adquirir una titulació, b) en una nosa que s’ha de suportar mentre no arriba l’edat laboral i c) en una forma de distreure els pares i fer-los creure que es fa alguna cosa de profit. En tots tres casos el saber i l’aprenentatge són conceptes no computables. A les aules universitàries hi ha un elevat percentatge d’estudiants que només fan el mínim per poder seguir dient-se estudiants, per retardar l’accés al món adult (i a tots els seus problemes) i viure amb l’esquena dreta a costa dels parents tal i com la pròpia família els ha ensenyat de petits donant-los-ho tot sense exigir-los res a canvi.
Algú que viu amb aquest panorama perd fàcilment el món de vista i es desarrela. Res no te valor (i molt menys les coses públiques que no paguen ells), res no l’omple personalment ni intel•lectual, res no el situa en la societat: és la soledat absoluta. N’hi ha que no saben clamar d’una altra forma contra aquesta situació a la que els han abocat que mitjançant la violència. Al cap i a la fi destrossen béns que, per ells, no tenen cap vàlua. A casa ningú no els ha ensenyat que aquestes coses no s’han de fer.

Josep Fèlix Ballesteros
Que Tarragona hagi caigut de la candidatura a Capital Europea de la Cultura per al 2016 no és una bona noticia, però el que no pot fer l’alcalde és dir que demanarà explicacions al jurat. Tarragona te prou elements patrimonials i humans per ser una gran ciutat cultural el 2016 i sempre. I si aprofiten els esforços fets fins ara per treballar en aquest sentit i no per queixar-se?

CCMA
Amb el 90 per cent de vaguistes, els mitjans públics de Catalunya van faltar greument a la seva responsabilitat social, que és el d’informar als ciutadans. Sense negar el dret a la vaga, la responsabilitat d’uns professionals més que correctament pagats s’hauria d’haver imposat al sentiment falsament obrerista que només mostren quan els interessa. Per contra, RTVE va ser exemplar.

1/10/10

Joan Triadú, el pedagogo del catalanismo

El Collsacabra es una comarca natural del nordeste de Vic formada por una serie de valles húmedos, verdes y angostos escondidos tras una masa de roca calcárea. Es una tierra de leyenda, con reminiscencias a medio camino entre la edad media y el excursionismo de principios del siglo XX. Sobre esta comarca Joan Triadú (Ribes de Freser 1921) escribió en 1955 una de sus escasas obras en prosa, ’El Collsacabra, itinerari espiritual’, un texto amable y lúcido en el que, quizás sin proponérselo, este crítico y pedagogo proclamó parte de su ideario sobre la recuperación cultural y lingüística de Catalunya a la que dedicó toda su vida. Joan triadú falleció ayer en Barcelona a la edad de 89 años.
Triadú apostaba por el siglo XX como auténtica edad de oro de la cultura catalana a pesar de todas las dificultades inherentes a las dictaduras. El peso de una histórica potente y la fuerza de les generaciones de antes de la guerra, eran para el crítico la mejor base para que los jóvenes autores de la segunda mitad del siglo pudieran protagonizar, como de hecho él aseguraba que estaban haciendo, la recuperación definitiva de la lengua y la cultura catalanas. En sus libros de memorias ‘Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent’ y Memòries d’un segle d’or’, Joan Triadú sostuvo siempre estas idea; como cuando hablaba del Collsacabra como fuente de naturaleza que se abría hacia la llanura ofreciendo al país toda su riqueza escondida y antigua. Ese era el espíritu de la Catalunya del hombre que hizo de profesor de catalán a Jordi Pujol.
Joan Triadú había comenzado a ejercer de maestro en 1937, a penas terminado el bachillerato. La urgente necesidad de maestros forzó a la Generalitat a crear una auténtica quinta de biberón en las aulas, y Triadú obtuvo el título de catalán de manos de Pompeu Fabra. Pero acabada la guerra sus estudios fueron invalidados y tuvo que volverse a examinar de todo el bachillerato, tras lo cual ingresó en la Universidad de Barcelona para estudiar filología clásica, de la que se licenció en 1942. Al año se le declaró una fuerte tuberculosis, de la que se recuperó tras una larga estancia en Cantonigròs, en pleno Collsacabra. Aquellos dos años sirvieron a Triadú para reflexionar sobre su futuro; de ahí el libro sobre aquella comarca.
En 1946 fundó la revista Ariel, comenzando su trabajo de crítico, y al año marchó a Liverpool, en cuya universidad ejerció de lector de catalán durante dos años. A la vuelta de Inglaterra publicó sendas antologías de cuentos y poesía catalanas de la primera mitad de siglo que fueron objeto de no pocas polémicas por parte de autores no seleccionados, según ellos, por criterios extraliterarios. El crítico Triadú tenía justificada fama de exigente. Las publicaciones Forja, Pont Blau, Serra d’Or o el diario Avui publicaron sus artículos. 'La poesía segons Carles Riba' (1954) y 'Llegir com viure' (1963), fueron algunos de los 16 libros de ensayo y crítica literaria. Tradujo también sonetos de Shakespeare y las 'Olímpicas' de Píndaro.
Desde que en 1944 fundara el premio de poesía de Cantonigròs, Joan Triadú fue un promotor cultural incansable. Lógico, porqué no entendía el futuro del país sin una sociedad civil fuerte, catalanista y defensora de la reconstrucción nacional a través de la recuperación de la lengua y la cultura. La Agrupació Dramàtica (1974) y Omnium Cultural, entidad a la que se integró en 1962, fueron algunas de las plataformas que contribuyó a crear o en las que dejó su estilo personal.
Pocas obras de toda una vida fueron tan ingentes y reconocidas como la de Joan Triadú; por ello obtuvo los mayores galardones que se otorgan a cualquier ciudadano de Catalunya: Creu de Sant Jordi en 1982, premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 1992 y Medalla d’or de la Generalitat en 2001. También fue socio de honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana y secretario técnico de Ómnium Cultural. Como pedagogo, dirigió la Institución Cultural del CIC y la Escola Thau de Barcelona, de la que fue fundador. En 1975 fundó también el Consell Català de l’Ensenyament. Posteriormente dirigió la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’estudis Catalans.

Testigo directo 29-S: Era un bonito día

Era como un bonito y raro domingo hasta que los piojosos ‘perroflauta’ de siempre decidieron joderlo. El buen tiempo, las habituales procesiones de turistas y el poco tráfico invitaban a callejear, a charlar con los vecinos o a ir a la playa. Las huelgas generales suelen tener varias caras.
Pasados los nervios de primera hora, de servicios mínimos, silicona en las cerraduras y piquetes en los polígonos, la mañana barcelonesa fue tomando su habitual cariz de falsa felicidad en que suele vivir este archivo de cortesía. Mientras a las puertas del centro comercial Diagonal Mar unos cuantos sindicalistas con más ganas de ir a tomar café que de armar jaleo, con buenas maneras hacían desistir a comerciantes y clientes d sus intenciones, la mayoría ya había entendido que, lo mejor que se podía hacer, era tomárselo con calma y hacer como los ‘guiris’. Estos, una vez pasado el susto de policía en cada esquina y Pedrera cerrada, salieron a la calle a presenciar el espectáculo fuera de programa que le brindaba la huelga general.
Las playas urbanas eran un buen destino. Ningún piquete podía siliconar la arena. Aquellos que habían madrugado para intentar ir al curro y que habían sido devueltos a casa por los huelguistas sacaban a los críos a pasear o quedaban con la ‘colla’ para dar una vuelta en bici. Los más jóvenes se zambullían en el mar calmo; Barcelona tomaba aspecto de 15 de agosto, probablemente el único día del año en que prácticamente todo está cerrado.
En la Rambla del Poble Nou el vecindario paseaba como si saliera de misa, los bares estaban cerrados, pero no el ‘shawarna’. Cuando el piquete le pidió al dueño que cerrara él les respondió: “ojalá a mi me hubieran hecho una reforma laboral”. Clarividente, implacable. Los sindicalistas se alejaron cabizbajos; se habían dado de bruces contra el que está peor; esos baños de realidad, en plena huelga, escuecen.
Hacia el mediodía el comercio tendía a normalizarse. Los restaurantes de menú plantaban sus pizarras en las aceras y, a pesar de que no tenían el gentío habitual de los días laborales, locales tradicionales como el bar Roble de Gràcia estaban llenos y en las terrazas que estaban abiertas no había ni una mesa libre. En la Diagonal comenzaba a notarse el tráfico y el centro iba tomando vida. Los bares de la plaça de l’Àngel, frente a las sedes de CCOO y la CGT estaban abiertos sin problemas, mientras que los de la Rambla del Raval, donde están las nuevas dependencias de UGT seguían cerrados, quizás para no molestar a la nueva clientela. Los restaurantes del Gòtic se preparaban para las cenas. Había pulso.
Lástima que los busca bregas profesionales decidieron acabar con el civismo del día. Antes de quemar todos los contenedores, coches de prensa, patrullas de la urbana y cuantos objetos se pusieron ante sus narices, entraron en mi facultad, tiraron botellas al segurata, pintarrajearon los muros y cambiaron la opinión que sobre la huelga tenían mis estudiantes. Ya no la veían como un conflicto socio laboral, la veían como la posibilidad de vivir su primera aventura con la poli. Y se fueron todos al paseo de Gracia a buscar historias para contar a hijos y nietos cuando les llegue el turno; como hemos hecho todos.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI el 30 de Setembre de 2010