27/10/11

Fracturats i vençuts

Els estudiants universitaris només consulten un paper si els obliguem. I no ho fan per rebequeria, ho fan per hàbit: són la primera generació absolutament digital. Voler convèncer-los de les benaurances de Gutenberg és fer-los combregar amb rodes de molí. Una altra cosa és el que pensem vostè i jo.
La indústria editorial espanyola, a les beceroles encara en continguts digitals, no està veient prou aquesta realitat que ja s’imposa. Corre el perill de que el tren li passi pel damunt i de que perdi inexorablement la quota de mercat que suposa tota una generació de lectors potencials (i ben formats intel·lectualment), però que no volen paper. El mateix passa amb diaris i revistes.
Als EE UU, el 25% de lectors habituals ja opten pel digital. El mercat ha augmentat espectacularment el darrer any en un 15%, no m’estranya que Border’s hagi tancat, i aquí encara estem en un 1%. Potser el que haurà de tancar seran les plataformes digitals si les editorials no s’espavilen i, junt amb l’administració, aposten per les noves formes de lectura, pel món d’avui. Correm el perill de patir una fractura digital respecte el món modern; però els amos de l’edició a Espanya són molt conservadors en matèria d’innovació tecnològica, i així ens va a tots.
Nota: fa uns dies comentàvem la coincidència de títols en les traduccions de les darreres novel·les de Petros Márkaris i d’Andrea Camillieri i Carlo Lucarelli: ‘Amb l’aigua al coll’. Un dels traductors del grec, en Quin Gestí, ha fet un comentari al bloc on puntualitza que el títol original és ‘Préstecs vençuts’, no ‘Deute sobirà’ com havíem escrit segons ens havien dit. Així, doncs, la traducció ‘Amb ‘aigua al coll’, tot i no ser literal, és literària.

25/10/11

Ni fent trampes

Ni fent trampes no aconseguim que els estudiants catalans arribin als nivells homologables europeus. Quina pena. I no anem amb excuses sobre els nivells socioeconòmics o similars. El problema de l’ensenyament és un de fonamental que mai no em cansaré de repetir: al nostre país el coneixement no te prestigi. Si els pares atien els fills perquè canviïn el pupitre per la bastida no anirem, be; per diners que l’administració hi aboqui.
Els primers responsables de que els fills estudiïn són els progenitors; siguin d’on siguin i tinguin el nivell socioeconòmic que tinguin; aquest no és el problema. Un argument: l’escàs 4% d’alumnes excel·lents contrasta, per sort, amb el 12% d’estudiants provinents d’entorns desfavorables que treuen bones notes.
Fa uns dies la consellera Rigau em mostrava, contenta, una dada que ha passat desapercebuda; la de la quantitat d’estudiants, joves o no, que, per mor de la crisi, han decidit tornar a escola. Són joves que, caient de la bastida com sant Pere del cavall, s’han adonat que, sense formació no seran res a la vida. Potser no surten als informes PISA, però, donat que són part del futur del país, jo avui crec en ells.

Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'Octubre de 2011

20/10/11

Cues que cremen

L’any 1963 el país vivia en la indigència cultural; però Max Cahner, que acabava de fundar Edicions 62, va creure en una col·lecció de novel·la negra a l’estil de la Série Noir de Gallimard. Manuel de Pedrolo va dirigir ‘La Cua de Palla’ i Javier Coma les ‘Seleccions’, excel·lent segona part de la sèrie. Jordi Fornas, renovador del disseny gràfic, en va crear la encara moderna imatge. Ara, 48 anys després, el bibliotecari Jordi Canal i el professor Àlex Martin Escribà publiquen ‘La Cua de Palla: retrat en groc i negre’ (Alrevés), un assaig imprescindible per entendre, no només la història d’aquell mite de l’edició, sinó també la producció i difusió cultural a Catalunya i la capacitat de penetració en el teixit editorial local dels grans corrents literaris internacionals. Edicions 62 no ha permès els autors de l’assaig de consultar l’arxiu de la col·lecció. El refrany ja ho diu.
Coincidint amb la pròxima BCNegra la facultat de Comunicació Blanquerna acollirà activitats al voltant de l’assaig de Canal i Martin. Una taula rodona dibuixarà el recorregut que la novel·la negra ha fet a Catalunya des de la Cua fins la nova col·lecció Crims.cat, i una altra posarà en valor l’agosarament creatiu i l’excel·lència comunicativa de Jordi Fornas, mort recentment. I per amanir-ho tot, una lloable exposició de les millors portades de la Cua, sense cremar-se.
Però qui està assolint rècords de consumició de càrrecs és el Departament de Cultura. En un dia cessen el director del teatre Fortuny de Reus, Cèsar Compte i Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya. La Casa de les Llengües (consorciada amb l’ajuntament) és la propera víctima. Antoni Mir i el seu equip tenen els dies contats.

16/10/11

La immoralitat és el qüestionable

Ocupar un edifici sense el permís del seu propietari és il·legal. No és una opinió, és un fet, i potser els autors n’hauran de respondre. Desnonar famílies que no poden pagar, tenir edificis buits per especular, cobrar indemnitzacions milionàries després d’haver ensorrat una caixa o tenir l’obligació de supervisar la gestió d’una entitat d‘estalvi i fer-ne la vista grossa no se si és un delicte, això ho ha de dir un jutge, però és socialment immoral, políticament vergonyant i, per contra, no està clar que ningú n’hagi de respondre.
Tanta desigualtat no quadra per enlloc.
Vull dir, la crítica a l’activisme social degut a la crisi i generat pel moviment del 15-M ja no pot fer-se des del blanc o negre ni des del que és estrictament legal o no. Jo, com a mínim, no en veig en cor de fer-ne un judici a dreta llei. I m’agradaria que la justícia, encara que sigui per una vegada, sigui humanista.
En aquest moment el que és qüestionable no és la llei: ‘la llei és dura però és llei. El que és qüestionable és la immoralitat de molts actes. I potser ja toca que això es converteixi en dret públic. A l’antiga Roma ja ho seria.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 d'octubre de 2011

12/10/11

Batibull a palau

La reestructuració del Departament de Cultura té la casa submergida en un embolic. I, com sol passar, a cada bugada s’hi perd un llençol.
La creació, dins l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC), de dos ens que gestionaran les subvencions i el patrimoni, no només donarà més poder a Fèlix Riera (a la casa ja es parla dels tres consellers de Cultura. Qui és el tercer?), sinó que se li adjudicarà més espai. Descartat un local al Raval perquè no vol ser lluny del Palau Marc, la setmana passada va anar a mirar l’edifici del passatge de la Banca on ara hi ha Política Lingüística. El que passa és que no va avisar els inquilins actuals, a qui no els va fer gota de gràcia trobar-se’l pels passadissos inspeccionant l’heretat. A dia d’avui es diu que l’Institut s’instal·larà allà i Política Lingüística a l’horrorós edifici de Santa Madrona.
Enmig de tot l’enrenou de canvis i, encara, de nomenaments penjats, hi ha algun alt càrrec que dóna per fet sense discreció que el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, té els dies comptats. Insòlit si es té en consideració que ha estat ell qui fa pocs mesos ha desencallat, des del consens i l’entesa entre el Conseller i el sector, el futur negre que pintava per a la ILLC amb la Llei Òmnibus. O sigui que no se sap si el rumor és una gallejada o va de veres. Si és una bravatejada, sisplau, que algú pari els peus als bocamolls; no fan cap bé al Departament en aquests moments tan difícils. El que és cert és que Izquierdo fa mesos que no es reuneix amb cap dels càrrecs de la casa dels quals penja la Institució.
I a més desànim laboral, ‘no’ a tot, i la sensació general que, un cop més, Cultura no interessa al Govern.

La festa dels fatxes

Algú dubtava de que el concert d’exaltació feixista de Democracia Nacional no acabaria com el rosari de l’aurora es fes on es fes?
Les batusses que, any si any també, hi ha cada 12 d’octubre no són una causa de res, són la conseqüència de la permissivitat històrica amb que la política i la justícia espanyoles tracten els nostàlgics del feixisme i els antidemòcrates.
Si els jutges, la policia i els legisladors haguessin volgut acabar d’una vegada per totes amb l’exaltació pública del nazisme i la dictadura de Franco, ho haurien fet amb el mateix èmfasi amb que s’han aplicat sovint prohibint o il·legalitzant tot el que te a veure amb l’independentisme a qualsevol lloc de l’estat.
Però els han deixat fer, i així ens ha anat enguany: Càrregues al Poblenou, el bust de Companys destrossat a Lleida i dos joves atropellats per un cafre a Masquefa.
No estic d’acord amb els que diuen que el 12 d’Octubre no hi ha res a celebrar, crec que és un dia en el que, avui per avui, es commemora la tolerància amb les doctrines polítiques contràries a la igualtat entre les persones; o sigui: la derrota de la democràcia.

Dit a El Món a RAC 1 el 13 d'octubre de 2011

6/10/11

Títols al coll

El grec Petros Márkaris, flamant premi Pepe Carvalho, serà el dia 24 a Barcelona per firmar exemplars de la seva nova novel·la, que surt al mercat aquesta setmana i que, com totes, està protagonitzada pel tinent de la policia d’Atenes Kostas Jaritos. En grec la novel·la s’intitula ‘Deute sobirà’, un nom que diu clarament de que va, i encara més en estar situada a Grècia. Però l’editorial Tusquets, que publica Márkaris tant en castellà com en català, he decidit posar-li ‘Con el agua al cuello’ / ‘Amb l’aigua al coll’.
Casualment també aquesta setmana és previst que edicions 62 posi al mercat una novel·la policíaca escrita a quatre mans entre Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, en la que és la primera història on el comissari Slavo Montalbano i la inspectora Grazia Negro col·laboren per resoldre un cas. El curiós és que la novel·la s’intitula també ‘Amb l’aigua al coll’, ‘Aqqua in bocca’ en l’italià original.
Hem parlat altres vegades de les traduccions de títols segons els interessos de màrqueting editorial; fins i tot hi ha algú d’alguna editorial que se’ns ha empipat per haver-ho criticat. Evidentment que tothom està en el dret de traduir el títol d’una novel·la com ho consideri més convenient, però no cal ser un as de l’anàlisi de mercats per adonar-se de que la coincidència mimètica a les llibreries de dues obres d’autors i editors diferents, i fins i tot del mateix gènere narratiu, amb el mateix títol no beneficia a ningú. I molt menys als lectors, que amb embolics gratuïts així poden acabar engegant a passeig a un i l’altre. Per desfer embolics, Petros Márkaris atendrà personalment els seus lectors el mateix dia 24 a la tarda a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta.