28/6/12

Camí d’Helsingor

Cansat per la calorada que fa avui en aquest punt tant septentrional d’Europa, m’assec en un mur baix a les envistes del castell de Kronborg a veure passar els vaixells per l’Oresund; així ho devia fer Erik Vè mentre comptava els diners que feia amb el peatge que cobrava tots els vaixells que hi passaven. De fet, el castell i la seva història m’importen ben poc. L’únic que m’ha portat fins aquí és intentar entendre què va captivar Shakespeare per situar-hi allà Hamlet (Quaderns Crema) El castell és un bon escenari per una tragèdia tan terrible com aquesta, però hi ha un no se què de perfecte en l’estructura constructiva de la fortalesa, potser producte del propi estil renaixentista, que la fan ben creïble com a duana del segle XV, però inversemblant com a paisatge per a un drama familiar. Per més que volto per dins i per fora, faig fotos amb passió de japonès, entro a la capella, les masmorres i els lavabos (l’estat del benestar danès posa wc als llocs més impensables i el d’aquí fa que ens pixem per les cantonades), no acabo de veure que li va trobar Shakespeare al lloc.
Havent llegit Aire de Dylan (Seix Barral), el darrer Vila-Matas, i escatint-hi clarament el to hamletià del protagonista, el jove Vilnius, diria que el castell de Kronborg no ajuda en res a acostar-se a la realitat; hi ha tan de sentimentalisme en aquell pati immens, en aquelles torres acabades en punxa perfectament rodona i altiva o en aquell oratori perfectament blanc i clar, que no hi trobo engrunes de realitat per enlloc. Quan més em sedueix la idea argumental i el drama del jove príncep, més em decep l’escenari.
Però Shakespeare era donat als jocs de miralls trencats, als contrastos brutals, a la passió desfermada per tocar la realitat i apartant-se’n rabent de tant com crema. El sonet “Acusa’m, doncs, d’això: que he oblidat el favor / amb què hauria pagat el teu mereixement”, pàgina 117 dels Sonets traduïts per Salvador Oliva (Edicions 62), escenifica preciosament aquesta idea. Aquí potser li va fugir de les mans aquest control d’una realitat que diu entre versos, per això va ser un text què, fa anys, va encendre l’absurda polèmica sobre l’homosexualitat del seu autor (en algun moment semblava que aquesta condició posés en judici el valor de la seva obra; ximpleries). Sigui com sigui, la tarda que vaig comprar-me aquest volum, vaig pujar tot prest a la cafeteria de la Laie per llegir-ne algun tot fent un cafè camí de la facultat. Aquell dia vaig arribar vint minuts tard a classe. Això mai no em passaria a Kronborg. Arribo puntual al tren.

El nou CoNCA

No els serà fàcil als membres del CoNCA 2.0 aixecar el nou Consell, bo i tenint en compte la brasa que encara hi ha sota les cendres de l’antic. De la mateixa manera que, quan es discutia la primera llei, hi havia un fals consens públic que situava el nou ens amb unes altíssimes cotes de poder financer i independència respecte del Departament, ara plana la sensació de que el segon CoNCA serà una joguina del Conseller sense raó de ser. I, probablement no sigui ni una cosa ni una altra. Ni el primer era un totpoderós mandarí dels diners i l’avenir de la cultura, ni aquest més petit no podrà incidir en la vertebració cultural del país, tant políticament com social.
De CoNCA n’hi ha força al món, i no tots amb les mateixes atribucions. N’hi ha al Regne Unit i a Vietnam, n’hi ha amb caixa pròpia i n’hi ha sense ni cinc, i tots estan federats. Vull dir que, durant la tramitació i debat de la primera llei es va tenir poc en compte els diversos models que hi ha; es va fixar la mirada en els de llistó alt sense tenir en compte l’alçada del nostre llistó, i es van sobrevalorar les possibilitats de la cultura catalana.
D’aquí a un temps, si se’n fa un seguiment, s’analitza bé el treball i se’n valoren els resultats en funció del que culturalment som, hi haurà raons per dir si valia la pena o no un nou CoNCA. Ara el problema principal és les expectatives d’inici, que ningú no va puntualitzar ni explicar; ans al contrari, es va donar tota mena d’ales a la febril imaginació sobre el nounat. I així ha anat la seva curta i convulsa història. Ara els nous membres cobraran molt menys i tindran molta feina: fer neteja a dins i informar, valorar, assessorar i avaluar el de fora. No serà fàcil; possible potser.

27/6/12

Qui mana diu el què es paga

Sense ajornaments ni matisos, i amb una llarga llista de medicaments que deixen d’estar finançats per la Seguretat Social, la ministra Ana Mato li ha deixat ben clar al conseller Boi Ruíz que aquí, qui mana és l’estat per moltes transferències que hi hagi. El conseller ha respost que valorarà que el ‘medicamentàs’ no perjudiqui segons quins sectors socials, però tret d’aquesta frase de cara a la galeria, res de res. Mentre, els bascos han anunciat un decret que els permetrà saltar-se el copagament. Un decret, i els diners que tenen i que no tenim nosaltres, és clar.
Algú li hauria de dir al conseller que això no és a patronal de la sanitat que dirigia abans, i que, en l’actual situació, no pot fer i desfer al seu gust. S’estalviaria patinades, l’home.
I parlant de la situació què avui es veu en la Sanitat com ahir en l’educació... N’hi ha què d’això en diuen intervenció, encoberta si ho voleu, però eficaç al cap i a la fi.
O sigui, ja no és qui paga mana, perquè de pagar els catalans ens en fem un fart. Ara és qui mana diu el que es paga i qui ho paga.
Així, els bascos a casa seva, els espanyols a la resta,manen, i nosaltres amb un mal de cap d’iboprufè. Pagat de la butxaca, ep.

Dit a el Món a RAC 1 el 28 de juny de 2012

24/6/12

Arguments o excuses?

Malament rai quan l’únic argument que li queda al govern per raonar a l’opinió pública el recolzament polític i sense fissures a Eurovegas són els llocs de treball. I dic malament perquè estic segur que el propi president Mas sap que, quan diu això, només posa una excusa amb un fonament tan dèbil com, el del govern de Mallorca per edificar a la platja verge d’es Trenc, i que tothom ha criticat.
El president sap que 200 mil llocs de treball són una xifra inassolible a la que no han arribat ni de lluny als casinos de Macao o las Vegas. També sap que un suport tant compromès com el que mantenen amb aquesta gent per promoure un model econòmic que serà pa per avui i misèria per demà, no s’aguanta per enlloc. I també sap que la fractura ambiental i social al Delta del Llobregat serà irreversible, que les màfies camparan encara més lliurement del que ho fan ara, i que, en definitiva, aquesta no és la manera de construir la Catalunya del futur.
Però llavors pensa en els llocs de treball, i l’argument es converteix en excusa, com el carruatge de la Ventafocs en carabassa.
El que passa és que el príncep ja l’ha tret a ballar i sempre és millor un encanteri, encara que sigui passatger, que no pas les germanastres.

Dit a El Món a RAC 1 el 25 de juny de 2012

22/6/12

Les molles

Quan una cultura petita i senes pes polític s’enfronta a les multinacionals de la indústria cultural, sap que te les de perdre sempre. Llavors pot passar que, o bé s’acontenti amb les molles i d’això en faci bastió de la seva supervivència petita i trista, o bé es revolti, s’hi enfronti, busqui aliats i hi planti cara amb la dignitat que li pertoca com a cultura viva i llegat patrimonial de tot un poble.
Amb la llei del cinema els catalans hem triat l’opció d’abaixar el cap i acontentar-nos, amb el que ens donin intentant fer passar bou per bèstia grossa i autoconvencent-nos de què no és dolent allò que no ens mata, ens deixi tolits i malferits. És clar que l’altra opció, la de plantar cara a les totpoderoses multinacionals del cinema, era poc menys que suïcida. Tot és mal que mata.
En tot cas, el què no han de fer mai els polítics és el que fan sempre: intentar matusserament fer-nos creure que, una decisió clarament agressiva i provocada per les majors del cinema, te aspectes positius.
Les molles del pa sec poden ser bones quan passes gana, però d’aquí a que ens creiem que són mereixedores d’una estrella Mitxelin....
Que no cola, conseller.

Dit a el Món a RAC 1 el 21 de juny de 2012

21/6/12

Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell primer dictat, poca cosa saben els alumnes del professor Lazhar de la portentosa imaginació d’Honoré de Balzac i de la seva no menys poderosa capacitat d’observar el món. Són canalla d’una escola de Montreal què, protegits dels drames de la vida per les famílies, l’estat i el sistema educatiu, topen frontalment amb la brutalitat de la condició humana quan la seva mestra es penja al bell mig de l’aula. Lazhar n’és contractat com a substitut, un impostor a la fi, però els llegeix Balzac i els obre els ulls a experimentar amb l’ensurt quotidià de l’existència.
Perdudes les il·lusions banals, els nens i nenes de Lazhar pouen en la realitat que hi ha més enllà dels primers sentiments i maduren. L?escola, els pares i l’administració són incapaços de fer aquest pas. Probablement no han llegit mai ni ‘Els sofriments de l’inventor’ balzaquians (Proa), ni tan sols les educatives faules de Lafontaine (Cruïlla), amb que Lazhar ensenya a reflexionar als seus estudiants.
Però, arribat un punt de la vida en què ja un s’hauria d’abstenir per sempre més de mirar a l’úter matern; és absolutament necessari perdre les il·lusions? Ens fèiem aquestes preguntes llegint ‘Les il·lusions perdudes’, de Balzac, en una traducció de Jaume Fuster per a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Ed. 62). Era l’abril de 1982, el país creixia, el català conqueria territoris mai no explorats, i la universitat, tot i que rebia l’epítet de ‘fàbrica d’aturats’, era un bullir d’idees, d’il·lusions trobades. Per què, doncs, provocar l’ensulsida d’aquells nous projectes vitals i col·lectius?
Però a la fi Lazhar és descobert; només es tracta d’un refugiat algerià que, al seu país, regentava un restaurant. Fa la darrera classe, els llegeix la faula que ha escrit per a ells, i desapareix per sempre de l’escola; però potser no de les seves vides.
Balzac està de sort, hi ha 21 títols seus al mercat català ara mateix. D’altres clàssics no han tingut la mateixa fortuna, i els catalans encara menys. El patrimoni literari desapareix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusions es dilueixen en un no res, i a ningú no sembla importar-li gaire. A la democràcia especulativa ja li van be aquestes generacions de mediocres que crea. Per què somiar, doncs? Que els extirpin aquest dolorós tumor de petits i s’estalviaran que pensin de grans. I sobretot, que vigilin no se’ls coli algun professor Lazhar.

Matar-ho tot

En Jorge Fernández Díaz no devia anar l’any passat a París a veure l’exposició antològica de Basquiat a París. La Dolores Serrat o en José Ramon Bauzà mai no deuen haver llegit un llibre de Jesús Moncada o de Llorenç Villalonga, posem per cas. Si fossin gent del carrer els disculparia, tot i la seva profunda ignorància i nul·la sensibilitat cultural; però resulta que tots ells ostenten càrrecs polítics de primer rang. Despatxar-se en una ponència oficial dient que el grafiti és violència urbana, així, sense ni un matís, o intentar eliminar per via legislativa qualsevol rastre de la riquesa lingüística i cultural del territori on governen no ho poden fer, per sort, els ciutadans, però si els polítics; per tant ells en són responsables.
El procés d'eliminació, substitució o inutilització de la cultura d'un grup humà què s’ha endegat a les illes, i què el govern d’Aragó anuncia ara que també practicarà les zones on es parla aragonès i català, serà probablement legal, però no deixarà de ser una forma de genocidi cultural camuflada de democràtica per un parlament majoritàriament analfabet; cosa similar del que voldria fer Fernández Díaz amb els grafiters.
Malament rai quan la realitat cultural d’un poble queda sota el caprici de les autoritats. La política, perversa i basada en miserables interessos de poder, utilitza la pantomima democràtica per anorrear, eradicar i matar tota font de pensament crític. El que no saben, estults com són aquesta gent, és que un parlant de Graus, de Fraga o de Manacor, o un artista urbà del Carmel o del Bronx, no estan sotmesos al caprici de les lleis; per molta policia que posi al carrer el ministre i per molt que vulguin fer-ho per gònades.

19/6/12

Emili Teixidor, autor de 'Pa negre'

Como los dos jóvenes protagonistas de su novela ‘Amics de mort’, que comparten un secreto que puede tener consecuencias mortales, el escritor Emili Teixidor no temía a la muerte, él estaba convencido de qué allí donde vaya será feliz. Tras luchar contra un cáncer, el autor de ‘Pa negre’, la novela que, llevada al cine, representó a España en los Óscar tras triunfar en las pantallas y en los Goya, falleció ayer a la edad de 78 años.
Para Teixidor nacer en la localidad de Roda de Ter (Osona) resultó definitivo para dedicarse a la literatura. Ya en su infancia coincidió en la escuela unitaria con el poeta Miquel Martí i Pol, y formó con unos amigos la Penya Verdaguer de aficionados a la literatura. Y así comenzó todo.
Tras estudiar derecho y filosofía y letras (periodismo y magisterio), Emili Teixidor ejerció de maestro en su comarca antes de trasladarse a Barcelona en 1958 y fundar con otros compañeros la escuela Patmos. Consciente de que la literatura catalana tenía un vacío importante en el campo de las obras para niños y jóvenes, a mediados de los sesenta decidió convertir su afición a los libros en la práctica de la escritura. Debutó con ‘Les rates malaltes’ ganando en 1967 el premio Joaquim Ruyra, el más veterano destinado a libros para jóvenes. A ese título le siguieron pronto ‘Quinze són quinze’ (1969) y ‘L’ocell de foc’ (1979). Aquel mismo año publicó su primer libro dirigido a adultos, el volumen de cuentos ‘Sic trànsit Glòria Swanson’, con el que ganó el premio de la crítica Serra d’Or. Durante aquellos años también colaboró en Cavall Fort, Tretzevents i Oriflama, tres revistas señeras para el público infantil y juvenil, y residió un tiempo en París, donde ejerció de editor.
A su vuelta comenzó a colaborar en el diario Avui, que no dejó hasta caer enfermo, y se dedicó por entero a la literatura publicando títulos de gran éxito entre el público joven como ‘En Ranquet i els seus amics’, ‘Em dic Pere’ ‘En Ranquet i el tresor’, ‘Dídac, Berta i la máquina de lligar boira’, ‘El crim de la hipotenusa’, ‘Les ales de la nit’, ‘Frederic, Frederic, Frederic’, ‘El soldat plantat’, ‘Cor de roure’ y la galardonada con el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil de las Letras españolas, ‘L’amiga més amiga de la formiga Piga’ (1997). Este simpático y conspicuo personaje tuvo diversas secuelas en títulos también de éxito como ‘Contes d’intriga de la formiga Piga’, ‘La formiga Piga lliga’, y ‘La botiga de la formiga Piga’. En 2001 había publicado su última novela para jóvenes, la ya citada ‘Amics de mort’.
Un par de años antes había obtenido con ‘El llibre de les mosques’ el premio Sant Jordi, el más importante de la literatura catalana. Entre ese y aquel primer libro de relatos tan solo había publicado dos títulos dirigidos a adultos, ‘Retrat d’un assassí d’ocells’, libro del cual Agustí Villaronga también utilizó algún fragmento para su laureada película ‘Pa negre’, y el injustamente olvidado ‘El primer amor’. Pero cuando en 2003 publicó ‘Pa negre’, la historia de miedos, miserias y falsas esperanzas de un niño de pueblo en plena posguerra, crítica y público concedieron, por fin, a Emili Teixidor el honor de ser considerado como uno de los grandes de las letras catalanas contemporáneas. Con ‘Pa negre’ obtuvo los premios Creixells (29003), Lletra d’Or y Nacional de Literatura (2004). ‘Laura Sants’, (2006) y ‘Els convidats’ (2010) han confirmado la maestría de Teixidor en el relato de larga distancia para público adulto. Es el legado que deja y que, de hecho, ya estaba contenido en su ensayo ‘La lectura y la vida’; un título que hoy se antoja simbólico.

14/6/12

L'estil, toujours

El surrealisme li va alliberar la ment de la terrible crosta de la consciència, i li va esbatanar el cap de pinyol de províncies obrint-lo a la imaginació. Llavors, arribat a la capital, va conèixer el metro, però els sindicats feien vaga per la retallada de sous. Insatisfet, va portar al cinema dos infants que havia trobat en un tram, va escridassar un viatger a l’autobús de la línia S, es va apujar el botó superior de l‘abric per tancar-se l’escot, va conèixer Sally Mara, s’hi va enamorar, li en va plagiar el diari íntim i va fer passar per seves les obres completes de l’escriptora escrivint: “el fet que el nom d’un autor que es diu real figuri en la coberta d’un llibre, no vol pas dir que ell sigui el vertader autor d’obres aparegudes precedentment sota el nom d’un autor pretesament imaginari.” I en tot allò, Georges Perec va descobrir l’inesgotable.
O bé: se sabia en un estat més veritable que la realitat tangible. Al seu La Havre natal poc o res en sabien d’allò. Era al metro, amb els seus jeans gastats i la seva llengua llarga que ho havia après. I, tot i que l’hivern era dur, se sabia espavilar, sempre i quan pensés a cordar-se el botó del coll de l’abric. Una vetllada a la Cinemathèque amb la seva xicota, la Sally Mara, i sense els nens del tram fent d’espelmes, era suficient per demostrar a tothom que ell no era un autor imaginari. Ben bé que es podien discutir amb ell a la línia S de l’autobús!
O potser fins i tot: a la Sally Mara no li agradaven els nois de províncies, i menys del nord, per això es va adscriure al moviment surrealista, les noies flipaven amb aquella colla d’esverats. I com xalaven d’esbroncar la gent de la línia S del bus, o segrestant nens al tram i portar-los al cine, o fent-se passar pels autors que no eren, tot i que ben be ho podrien haver estat algun dia, o fins i tot corrent pels carrers glaçats de París amb l’abric ben obert.
O: Raymon Queneau (La Havre 1903-París 1976), és considerat un dels màxims renovadors de la literatura francesa. Amb ‘Sempre som massa bons amb les dones’ (Columna), ‘Zazie al metro’ (La Magrana), ‘Un hivern dur’ i, sobretot, ‘Exercicis d’estil’ (Crema), 99 maneres diferents d’explicar dues situacions d’allò més vulgar, aquí va fer molts adeptes per al Ouvroir de Littrérature Potentielle (OULIPO) què, malgrat el que encara pensa molta gent, no són les sigles dels serveis secrets francesos, ni el nom d’un grup de Hipo-hop.

Allò que dèiem

Ja ho dèiem fa dues setmanes: si les editorials només publiquen allò que saben que vendran, ara que l’ajuda pública ha caigut què en quedarà del patrimoni literari català? De moment la lectura ha baixat 2’5 punt, i l’escapçada de les humanitats a l’ensenyament no augura un gran futur per als llibres que no siguin d’autoajuda, bolets o similars. La nova política d’adquisicions de les biblioteques anunciada pel Departament de Cultura, què impulsarà la compra de títols de referència, pot ajudar a què petites editorials s’arrisquin a publicar clàssics i fons contemporani, però amb això no n’hi ha prou per garantir la pervivència del patrimoni literari. S’imposa una acció conjunta dels sectors relacionats amb la literatura catalana per empènyer una col·lecció de clàssics de butxaca, a l’estil Folio o Penguin, que posi en circulació la història de la literatura ara extingida, i la revisió de les populars Millors Obres de la Literatura Catalana, què en moments millors va subvencionar La Caixa. Si es troben espònsors per restaurar catedrals, perquè no per restaurar el malmès patrimoni literari?
Per sort no tot el què te a veure amb les lletres s’ensorra. La revista valenciana ‘La lluna en un cove’, dedicada a la publicació de relats inèdits anuncia que, a partir del número 40, pagarà tots els relats que publiqui; un senyal de consolidació. I d’altra banda, una de les millors publicacions catalanes actuals, la revista ‘Gavarres’, celebra dissabte amb festa grossa i conseller que arriba als 10 anys de vida. A més de ‘Gavarres’, la editorial del mateix nom publica ‘Cadí-Pedraforca’, ‘Garrotxes’ i ‘Alberes’, totes elles revistes modèliques en el tractament de la identitat del territori.

10/6/12

Oportunitats de la història

Principis de la tardor de 1991. Palplantat com un estaquirot al bell mig de la plaça Roja sento com poden arribar a pesar en la memòria els escenaris de la història. L’essència dels dies què trasbalsaren el món, tinc la tomba de John Reed a tocar, i l’impacte intel·lectual i emocional del socialisme soviètic en la generació de fills del desarrollisme franquista, entela els ulls amb aquell enyor impostat del què només s’ha viscut a distància a través de llibres, pamflets, conferències o una llarga època de llegir les populars ‘Novedades de Moscou’. Estic allotjat a l’hotel Ucraïna, un dels set grans gratacels que va manar construir Stalin i on, a penes uns mesos abans, ha estat la seu dels colpistes. L’hotel és davant del parlament rus, la casa blanca, que li diuen, i al vestíbul els militars encara controlen a tothom qui hi entra i en surt. Tasto amb delit la història que està passant en aquell mateix instant i l’explico al diari.
L’any 1928 Manuel Chaves Nogales creua Europa en avió, de Madrid a Bakú passant per Berlin i Leningrad. Encara no sap que, anys després, escriurà un text cabdal per entendre la història contemporània d’Europa: La agonia de Francia (Libros del Asteroide), un llibre que el consagra com el periodista espanyol més important del segle XX, però s’entrevista amb Trotsky i altres líders Bolxevics. L’any següent publica el llibre ‘La vuelta a Europa en avión’ (ídem), un llibre que, complementant-lo amb l’anterior, constitueix una potent crònica del convuls segle XX europeu.
L’any 1956 El jove periodista de Paris Match Dominique Lapierre, el fotògraf Jean Pierre Pedrazzini i les seves esposes s’embarquen en un viatge únic: de París a la URSS en un Simca Marly groc gràcies a un permís especial. El retrat d’un poble què confia plenament en el socialisme xoca durament contra la realitat de privacitats de tota mena, complicacions per a obtenir carburant i l’admiració que desperten ells, la seva roba, el vehicle o les càmeres de fotografiar per allà on passen. ‘Érase una vez la URSS’ (Booket) és el relat apassionat de la descoberta d’una part de la història que, fins llavors, restava amagada. Lapierre es consagra, la història li dona una oportunitat com li va donar a Chaves Nogales o a qualsevol escriptor qui és capaç d’interpel·lar la realitat i explicar-ho amb passió, però amb amplitud de mires. Els relats de fets són la memòria dels temps viscuts: literatura del testimoni. Qui pot parlar avui de l’antiga URSS?

Escanyapobres !

Els fets van anar així: una editorial necessita traduir un llibre, com que no és un treball literari i els corre pressa, ho encarreguen a una empresa de traduccions que s’ofereix per Internet. El dia que esperen rebre el text, a la bústia de correu només hi troben un avís de què, per poder tenir la feina a l’endemà, han d‘abonar una part per endavant. Fan una transferència.
La nit abans una traductora rep un encàrrec d’una empresa de traduccions. Li envien el document per traduir i la tarifa. D’entrada no diu que no, però malfia. Sap d’altres companys que han estat estafats així, han fet la feina, però mai no l’han cobrada. A través del document de word descobreix qui l’ha redactat i, a l’endemà a primera hora el truca per avisar-lo. L’autor està al cas dels diners que ha avançat l’editorial i posa en contacte la traductora amb l’editor. Evidentment es tracta d’una estafa. L’editorial mai no ha rebut les traduccions encarregades a aquella empresa ni tampoc, és clar, li han estat retornats els diners que va avançar. Hi ha presentada una denuncia a Mossos.
No se si és el mateix cas, però fa un parell de dies llegeixo que la policia ha detingut un matrimoni propietari d’una empresa de traduccions amb seu a Barcelona i Tarragona. Els acusa d’usar identitats falses de traductors per a encarregar treballs. Els agents han comprovat que els detinguts contactaven per Internet amb traductors a qui els oferien feines. Aquets les feien, però mai no cobraven. Quan reclamaven els diners a qui els havia fet l’encàrrec descobrien que, o no existia aquell nom, o bé corresponia a una persona què no tenia res a veure amb tot allò. Estafar a traductors és un senyal del to miserable de la condició humana.