31/12/09

COSES DE LES FESTES

Les nadales per mail cansen, la millor felicitació nadalenca de l’any és la de Laie, una exquisida plaquette titulada ‘Els ulls del lector’, traducció d’un capítol de l’obra ‘Qué ocurre mientras lees?’, de Gerard Unger, que la editorial Campgrafic ha cedit a la llibreria i que aquesta ha tingut a be convertir en una petita joia pels seus amics i clients. En temps de crisi i retallades de tot, el gest de Laie honora el noble ofici de vendre els llibres que, després, ens fan gaudir una mica més de la vida. Plaer és també el que l’agent Sandra Bruna ha volgut transmetre als seus autors obsequiant-los amb una cosa tan senzilla i tendre com una llibreta de notes amb una portada de portades, on hi ha la reproducció de la coberta del darrer títol de cada autor. I pels que encara aneu buscant un petit tresor llibresc, us n’apunto un de seductor; el llibre catàleg ’80 anys del patronat de l’habitatge’, un recull d’imatges de tots els temps que il•lustra d’allò més bé com, grans operacions al marge, és l’habitatge el que més ha contribuït a transformar Barcelona, des d’aquelles ja llunyanes cases barates d’Eduard Aunós, als anys vint, fins als moderns edificis de can Travi. No és una operació de nostàlgia, és un balanç que es projecta cap al futur.
Futur és el que anuncia la llista de novel•les negres més deixades a la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, nucli dur de la novel•la policíaca que dirigeix Jordi Canal. La primera és ‘El baile ha terminado’ de Julián Ibáñez (Roca), potser perquè va guanyar el premi L’H Confidencial, i després hi ha quatre Larsson (castellà i català) entre les deu primeres. Totes les editorials van boges buscant una novel•la igual; qui vulgui triomfar la jo sap.

27/12/09

LA LLENGUA QUE ES PARLA

Periodistes radiofònics que parlen fatal, declaracions a TV subtitulades tot i estar fetes en llengües pròpies de l’audiència o personatges públics amb sintaxi desbocada i vocabulari ínfim, denoten el respecte que hi ha pel principal vehicle de comunicació. Consolidada la democratització de l’ensenyament i l’alfabetització, dir ‘ja ens entenem’ és una falsedat i una font de conflictes.

Un dels periodistes radiofònics amb més audiència no te cap mania a l’hora de convertir una paraula masculina (dubte) en femenina, i ho diu un dia i un altre. És un exemple perquè la llista seria molt llarga, però el que dol és que ho diu en horari de màxima audiència i que el seu discurs gaudeix d’una enorme credibilitat entre els oients, bona part joves.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.

Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.

Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.

LA REALITAT I L’ESGLÉSIA

Potser si que els diversos models de família que s’han apropiat de forma abassegadora de la mentalitat i la cultura de la nostra època no corresponen a la veritat natural de la família cristiana tal i com vostè l’entén, mossèn Rouco, però s’ha parat a pensar si aquesta veritat natural de la qual vostè se’n sent posseïdor absolut és la mateixa veritat natural que tenen la majoria d’éssers humans, inclosos els creients? L’allunyament de la jerarquia eclesiàstica catòlica de la realitat és preocupant, i no pel fet que sempre se situa ideològicament al costat de les posicions més retrògrades, no sols en el moral sinó sobretot en el polític, que no hauria de ser objecte de la seva prèdica, sinó perquè, incapaç d’entendre cap a on van les necessitats de les societats d’avui en dia, avoca el catolicisme a un carreró sense sortida i fa que, moltes persones que van néixer en l’evangeli, hi estiguin abdicant empesos per l’abandonament moral a que els sotmeten unes autoritats que no semblen gaire preocupades per la realitat d’aquells per mor dels quals, diuen, el fill de Déu es va fer home.

Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09

24/12/09

PERDRE PISTONADA

Augmentar el nombre de lectors en català és l’objectiu que s’ha proposat la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua catalana que presideix Ernest Folch. Benemèrit objectiu, sobretot quan les xifres canten tan que fan desafinar el gremi en pes: un 0’4 % de descens mentre que el llibre en castellà a Catalunya augmenta un 5’3%. El problema dels Folch, Ferré, Vives i companyia és doble; d’una banda recuperar el prestigi que el llibre en català ha perdut, i de l’altra fer entendre la Generalitat que no és un sector que va ‘sol i bé’, com creuen alguns càrrecs de Cultura; sinó que te tants problemes com el cinema. L’ascendent avui del llibre en català és com el de fa vint anys, és a dir, notablement inferior al del castellà i amb un nombre important de lectors que llegeixen en aquesta llengua, tot i conèixer perfectament el català, per hàbit o per considerar-lo un idioma més prestigiós. Però les empreses són més grans, el sector està molt professionalitzat i els riscos majors.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.

21/12/09

NOMÉS HI GUANYA L’ESTAT

Com que sóc racionalista se segur que avui no em tocarà la loteria, no n’he comprat. Però els que si que n’heu comprat no us enganyeu, només teniu un 15 per cent de possibilitats de que us toqui, o sigui que aneu-vos fent a la idea de que demà haureu de tornar a treballar com cada dia, ep, si teniu feina, que també te un percentatge de possibilitats a la baixa. A Catalunya enguany la crisi ha fet nous conversos al racionalisme, vint i cinc milions menys gastats no són dos rals. La crisi fa forat fins i tot en la loteria, cosa que significa que, contràriament al que es diu, quan es va curt d’armilla la fe en la sort, també va de baixa.
Ara, si voleu que us sigui sincer, crec que part de la responsabilitat del meu racionalisme el te l’ axioma que diu: a la loteria l’únic que sempre hi guanya és l’estat. Enguany 900 milions d’euros després d’haver repartit premis ‘per tapar forats’ entre una multitud que sortirà per la tele brindant amb cava barat i dient bajanades d’absurda felicitat. La ministra Salgado guanyarà molt més i no crec que brindi ni amb xampany francès.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.09

EROS, PICASSO I LES BEATES D’HORTA

Fins a cert punt podríem dir que Catalunya no és tan cristiana com presagiava el bisbe Torras i Bages, i malgrat tot existeix; però en una època de llibertats on sembla que ningú ja no s’esvera per res, l’erotisme en l’art, els media i la vida quotidiana encara fa posar el crit al cel a molta gent. Anem enrere o l’autèntica personalitat del país és així de maula?

‘L’art és perillós, i si és cast, no és art’, va escriure Picasso, Fascinat per l’erotisme, que va entendre com un motor de transformació social, igual com van fer Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt o Auguste Rodin, l’artista malagueny va col•leccionar 61 gravats eròtics japonesos, coneguts com a ‘shunga’ o ‘higa’ (imatges secretes). Fins a meitats de febrer el museu Picasso de Barcelona mostra part d’aquests gravats que van pertànyer al pintor, a l’ensems de diversos gravats eròtics fets pel propi Picasso, sobretot entre 1968 i 1971. L’elevat nombre de visitants locals d’aquesta exposició empeny a pensar en la relació que te la societat catalana amb l’erotisme.
El refinament de la cultura oriental, que ens podria portar a creure que els occidentals som uns barroers al seu costat, no es tradueix sempre i necessàriament en l’erotisme. Les escenes dels gravats shunga de l’època Edo (1603-1867), no tenen res de subtils. Els genitals s’hi mostren amb tot detall, les escenes de coit hi estan representades amb tota explicitat i la perspectiva es deforma expressament per poder mostrar millor els sexes. Al Japó d’avui els hentai-manga (còmics sexuals) tenen una enorme requesta i la societat nipona manté una relació tan confusa entre erotisme i pornografia com la tenim a occident.
Quan Picasso va anar per segon cop a Horta de Sant Joan (juny-setembre de 1909) no es va poder tornar a hostatjar a casa del seu amic Manuel Pallarès. El pintor anava amb la seva companya Fernande Olivier, i la mare de Pallarès va dir que, si no estaven casats, no els volia a casa seva. La parella es va hostatjar a la fonda, on un dia un grup de beates es va plantar davant el balcó de la seva humil cambra i els va apedregar bo i escarnint-los per ‘viure en pecat’. Picasso va pintar durant aquell sojorn algunes de les obres que han esdevingut icones del cubisme. Coses tan poc refinades com aquesta no han impedit que, a la Catalunya d’avui dia, erotisme i pornografia convisquin amb la mateixa hipotètica i confusa normalitat que ho fan al Japó.
Però que el diari que més combat l’exercici de la prostitució als carrers de Barcelona faci una bona caixa cada dia amb un seguit de pàgines on s’anuncien locals de prostitució de tota mena, indica el grau de d’anormalitat de la societat catalana respecte les coses del sexe. Les rialles dissimulades a les sales del museu Picasso davant la contemplació d’algunes escenes shunga venen a ser la cara simpàtica del mateix fet.
Catalunya ja no serà exclusivament cristiana, serà el que pugui i encara, però el nivell d’hipocresia i falsedat que mantenim en general respecte l’erotisme denota que som una societat encara a mig coure. I ves que no ens hi quedem.
La Catalunya del segle XXI ha assumit la violència als carrers, als media i fins i tot als jocs; ha assimilat la pornografia més abjecta fins transformar-la en un producte de consum amb icona patriòtica inclosa (Conrad Son), però el refinament sensual de l’erotisme, la càrrega alliberadora, cultural, saludable i revolucionària de l’evocació del plaer que enriqueix el desig sexual, no. Deu ser que és perillós, com tot el que no és cast però és intel•ligent. També ho deia Picasso: “L’art no és mai cast, s’hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l’abast dels qui no estan prou preparats,”. Una mica més d’erotisme normal a la vida quotidiana del país potser no ens faria independents; o si, però segur que ens faria més feliços. Una altra cosa és que interessi a la gent d’ordre; no els donaria diners.

L’ortografia del Picasso
A l’exposició ‘Picasso fotògraf d’Horta’, per dues ocasions i en plafons amb lletres de gran format i molt ben visibles, Horta està escrit sense ‘H’. És absolutament impropi d’un dels museus més visitats del país i que pretén ser de primera categoria, que permeti errades com aquesta. Vull pensar que al Museu Picasso de París, que ha cedit les fotografies, no els deu fer gaire gràcia.

Orient descafeïnat
Entre la vulgaritat dels basars, la impostura gastronòmica dels anomenats restaurants orientals i la banalització comercial de l’estètica en botigues com la cadena Muji, avui en dia estem més lluny de la cultura japonesa, i oriental en general, que no pas a principis del segle XX, quan l’actriu Sadayako va fascinar Picasso i va triomfar a la nit barcelonina. I encara sort del manga.

17/12/09

LA TOSSUDA REALITAT

La realitat és tossuda i acaba imposant-se sempre, ens agradi o no, és el que tenen les coses reals. No se si la bona i engrescada gent que va anar a votar diumenge, te present això. Per si de cas, unes dades preocupants de tan autèntiques com són: l’any 2008 l’edició en castellà a Catalunya va créixer un 5’3%, mentre que la de llibres en català va baixar un 0’4%. Això suposa que el nombre de títols editats en català l’any 2008 va representar un 26% del total de llibres editats a Catalunya, és a dir, un punt i mig menys que el 2007. També ha baixat la tirada mitjana dels llibres en català (un 3’9% respecte de l’any anterior). La facturació va créixer un 1%, però com que la inflació es va situar en l’1’4%, això vol dir que la facturació real va caure també un 0’4%. I en això no hi ha més tribunal que el mercat i la situació cultural del país, és el que diu l'informe de comerç interior del llibre a Catalunya realitzat per Conecta amb la col•laboració del Gremi d'Editors de Catalunya, l'Associació d'Editors en Llengua Catalana i Cedro. Catalunya passa per ser una gran i potent capital editorial, però no sap aprofitar prou aquesta situació en benefici de la cultura catalana. Perdent terreny, els llibres en català són cada dia més invisibles als comerços del ram i als mitjans de comunicació. L’espai per a la cultura pròpia del país s’empetiteix any a any sense que els instruments creats per a promoure-la actuïn de manera prou eficaç, resultats canten. No se si la independència arreglaria aquest handicap, em temo que no. El que em pregunto és si te prou sentit la digna aspiració sobiranista amb un país de ciutadans tan poc motivats en favor de la lectura en català, per exemple.

14/12/09

LA PREPARACIÓ CULTURAL

Que Espanya no hagi estat ‘culturalment preparada’ per prohibir fumar als locals públics tancats, tal i com va dir ahir la ministra, diu molt poc en favor del nivell cultural d’aquest lloc, no trobeu? A Itàlia, paradís del feta la llei feta la trampa, van prohibir-ho des del primer dia i tothom s’hi va acostumar de seguida. I enlloc es fuma, enlloc, em sentiu? No us inflaré el cap amb els països nòrdics i tal, que aquests ja se sap que son més nobles, cultes i rics, com va dir el poeta.
O sigui que ara que per fi sembla que som una gent civilitzada, i amb el consens polític, una llarga negociació i una fonamentada argumentació, segons va dir Trinidad Jiménez, per fi el govern prendrà una decisió que no és ni política, per la que no cal negociar res amb ningú i sobre la que hi ha tants milions d’arguments que ens aclaparen.
Ja sospitava que aquest govern era una mica cagadubtes, però ministra, no cal tanta comèdia per prendre una decisió tan senzilla, però voluble com una volva de fum, per ara a Espanya.

Dit a el Món a RAC 1 el 15.12.09

13/12/09

ANOMALIES I COBDÍCIES A LA CATALUNYA D’AVUI

És tan paradoxal afirmar que la compra de l’arxiu Centelles ha estat una torna del ministeri de Cultura pels papers de Salamanca, com assegurar que no hi ha cobdícia en la venda, per 700 mil euros, d’un llegat tan incòmode com valuós. L’escàndol Centelles demostra, un cop més, que un ministeri on tot està transferit és una anomalia que delata la trampa de l’estat autonòmic.

La inqüestionable legitimitat amb que els fills del fotògraf s’han venut els negatius que el seu pare va preservar amb la pròpia vida en un camp de concentració, és directament proporcional als beneficis econòmics que n’han tret. Dir que no pretenien enriquir-se amb la venda quan cobraran 700 mil euros, és d’un cinisme que només es pot entendre pel fet de no haver tingut prou valor per vendre’l a una casa de subhastes, que els n’hauria donat molt més, o directament a un museu britànic que, inventors de l’espoli contemporani, haurien pagat el que fos per tenir la col•lecció Centelles. Però a la fi la mala consciència cristiana han fet que, en lloc de quedar-se a Londres, ciutat pròxima i ben comunicada amb Barcelona, els negatius estaran a Salamanca, lloc llunyà i mal comunicat amb el poble de l‘autor de les fotos. Així es garantirà que la col•lecció Centelles mai més serà objecte d’estudi i anàlisi per cap universitari català, ni hi haurà cap institució del país que maldarà per fer-ne una mostra. Això si, ben servada estarà.
Ara bé, la venda de les fotos de Centelles al ministeri de Cultura, si bé legítima, doncs els seus fils n’eren els propietaris, és absolutament impròpia i gens adient amb les circumstàncies ni del llegat ni conjunturals. És impròpia per què un patrimoni d’aquesta índole no pot ser sotmès a una barroera i vulgar subhasta econòmica. És impròpia perquè Agustí Centelles va arriscar la seva vida durant la retirada i al camp d’Argelés per què els seus negatius no acabessin, precisament, on ara els seus fills els han enviat. És impròpia perquè és radicalment fals que el legat de Centelles ha estat oblidat o bescantat per Catalunya. Les exposicions, llibres i treballs de recerca universitaris demostren la vàlua amb que les institucions del país han tractat l’obra del fotògraf. I per cert, encara espero que els fills de Centelles donin explicacions de per què no van voler que el MNAC fes una gran mosta dedicada al seu pare i van autoritzar que la fes la Virreina, un espai i institució, evidentment, de rang molt inferior al primer museu del país.
El malbaratament del llegat de Centelles és també impropi políticament per moltes raons. La mateixa existència d’un ministeri de Cultura en un estat on, en teoria, les competències en matèria cultural estan transferides amb caràcter exclusiu a les comunitats autònomes, delata l’anomalia històrica del susdit estat i la trampa del sistema. Això ha facilitat la posada en subhasta del llegat Centelles i l’entada en el joc del ministeri. El departament de Cultura va badar en no declarar fa temps els clixés del fotògraf patrimoni cultural.
Els convergents no són ningú per acusar el conseller Tresserras de no haver sabut salvar la col•lecció per Catalunya quan ells van ser incapaços de moure un dit per intentar que alguna cosa del fons de Salvador Dalí fos cedit a Catalunya.
Però el mes trist del cas és que, un cop més, el país sencer ha donat arguments per ser menystingut i poc considerat. Si una cultura és incapaç de preservar el seu patrimoni no se si es mereix ser tinguda en compte; la resta, referèndums de costellada inclosos, no són més que altres formes d’expressió de les moltes anomalies històriques de la Cayalunya d’avui. I aquí les responsabilitats són tant dels fills de Centelles com de les institucions. El que fot és que, com sol passar d’habitud, qui pagarà la pífia serà el país sencer. I això desafecta, entristeix, desmobilitza i posa en dubte la catalanitat contemporània.

Eduard Voltas
Com a negociador amb les ‘majors’ del cinema del projecte de llei que ha de regular el català a les sales d’exhibició, el secretari de Cultura està cridat al martirologi. Ara mateix te totes les apostes en contra, però només que aconseguís el 25 % de pel•lícules en català, la meitat del previst, podria ser considerat un heroi. La diferència entre el fracàs i la glòria és mínim.

Carme Renedo
La Subdirectora General de Biblioteques pot dormir, per fi, tranquil•la, des de l’u de desembre no cal tenir una col•lecció de carnets per accedir a les diferents biblioteques públiques del país, com si del supermercat es tractés. Ara agrairíem a totes les institucions que tinguessin la condícia d’explicar perquè han trigat trenta anys llargs en posar-se d’acord per una obvietat així.

10/12/09

MODES I MODALS

Que Patrick Modiano estigui de moda entre nosaltres és culpa de Jordi Herralde, que, per gaudi dels molts francòfons que encara quedem, edita Villa Triste, un novel•la de 1975 convertida en una de les emocions fortes d’aquesta tardor junt amb Fragmentos de un cuaderno manchado de vino (Anagrama), un recull de textos inèdits i esparsos de Charles Bukovski. És curiós com, després d’assolir un gran èxit als 70 i 80 i de ser oblidat durant anys, malgrat que després de mort s’ha seguit editant, ara està essent recuperat pels joves estudiants universitaris per estupor dels seus assenyats mestres que, com els capons per Nadal, els farceixen de llibres de sociologia. Un altre llibre que es porta aquesta temporada és La puerta de los infiernos (Salamandra), el darrer Laurent Gaudé. L’autor de El sol dels Scorta continua novel•lant Itàlia, en aquesta ocasió amb una potent tragèdia situada al submón napolità capaç de neguitejar el lector fins ofegar-lo. És clar que La voz a las tres de la madrugada (DVD Ediciones), la selecció dels poemes de Charles Simic, tampoc no deixa indiferent. La seva poètica descriptiva te una força al•legòrica inesperada. El poeta que es posarà de moda a Portugal, serà Joan Margarit. Dimarts, a la Casa Fernando Pessoa, presenta Casa de misericòrdia (Ovni editora) que han traduït Rita Custodio i Àlex Tarradellas.
I com que no hi ha modes sense modals, un editor m’escriu un sms dient que no pateixi pel veto d’Antoni Comas, president dels editors, per què ‘és un ressentit’. No se que en deu pensar el vicepresident del Gremi Julià Vinyuales, amb qui, m’asseguren, Comas ni es parla. Tot plegat te un aire d’esperpent vallinclanià que el món de l’edició no es mereix.

7/12/09

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Si no hi ha risc de destrucció de documents i si l’auto d’empresonament diu que haurien rebut 637 mil euros aproximadament cadascú, imposar-los un milió d’euros de fiança a canvi de la llibertat condicional ho trobo una exageració a mode d’escarment, la provocació d’un titular més gran que la noticia en si mateixa, una pràctica que agrada molt el jutge Baltasar Garzón. Desitjant ser el protagonista i volen tenir sempre la darrera paraula, Garzón ha decretat un milió com podria haver-ne dit cinc; vull dir, que l’atlètic xicot que entra a l’Audiència saltironant les escales de tres en tres, busca ser el referent del titular per damunt del propi auto de llibertat; no fos cas que el seu índex de popularitat minvés. I és que és de sobres sabut, que una instrucció en mans d’aquest magistrat sol tenir un component mediàtic que enreda la troca i no sempre acaba bé. En aquest cas, per exemple, tant diferent era la situació de la investigació el dia 23 de novembre, quan va refusar la fiança, em pregunto?

Dit a El Món a RAC 1 el 08.12.09

DEL QUE PARLEN ELS DIARIS

El brou mediàtic sobre l’eternització de la sentència del Constitucional i l’editorial conjunt dels diaris catalans està posant en evidència el periodisme. Per interessos particulars, bàsicament econòmics, a certa vella i decadent premsa ben poc li importen els fets mentre les opinions que publica siguin monolítiques. I això allunya els diaris de l’interès dels lectors.


Lluny d’aportar elements de reflexió que, des de la dissidència, ajudin a superar els conflictes; en periodisme tant les unanimitats com les actituds monolítiques són sempre sospitoses de que hi ha interessos amagats que no es confessen. No cal ser un lector amb un gran esperit crític per preguntar-se quina veritable raó hi ha al darrera de certs posicionaments tant similars en mitjans, aparentment, tant diversos.
L’actitud habitualment hostil envers Catalunya de la premsa editada a Madrid (amb totes les variables que van des de la garrotada seca dels nostàlgics de l’unitarisme dictatorial fins l’argumentació enganyosament comprensiva dels que se les donen de progres), actualment hi ha dies que s’assembla més a una declaració d’hostilitats en tota regla. D’antuvi lluny de la realitat social, aquest posicionament tan general respon a un complex joc d’interessos polítics i econòmics que, evidentment, amb el temps ha aconseguit fer un perillós forat en part de l’opinió pública que ha acabat combregant amb aquestes idees, però que no per això ha alterat el full de ruta. Per dir-ho ras i curt: l’anticatalanisme mediàtic ven; fa vendre diaris i acosta voluntats polítiques i econòmiques que es tradueixen en ingressos, ja siguin per publicitat, ajudes o influències.
A la premsa mantenir un nivell de bel•ligerància contra Catalunya, que ara és al seu zenit per mor dels recursos contra l’estatut, li surt rendible. La conjuntura actual, amés, abona aquesta circumstància: un govern a la deriva, una oposició que no sap beneficiar-se de la situació perquè tampoc és una clara alternativa i una crisi que radicalitza políticament el poder econòmic, han provocat que la fregadissa normal entre mitjans s’hagi convertit en una guerra per ocupar una posició d’avantatge en el panorama que resulti d’aquesta confusa situació. I tots s’han posat d’acord que Catalunya és un dels terrenys predilectes per batre’s en aquest duel que, hi ha dies i diaris, és groller.
Però la resposta en forma d’editorial conjunt tampoc no ajuda a superar aquest estadi d’enfrontament d’interessos. L’acusació d’estar sotmesos al poder que s’ha fet des de Madrid als diaris catalans, sense ser del tot certa, aixeca tants recels com l’acusació d’anticatalanisme general que des d’aquí es fa de la majoria de mitjans de comunicació de la capital d’Espanya. De que serveix aquest empat en actituds sospitoses si no per augmentar la malfiança del ciutadà envers la premsa i l’ofici de periodista?
Es deia abans que els fets són sagrats i les opinions són lliures. Això, avui en dia, s’ha invertit a no pocs mitjans i hi està allunyant el públic, que posa en quarantena la credibilitat dels que haurien de ser els referents per interpretar la realitat. La gent, més adulta, formada i amb capacitat de generar opinió pública, del que molts editors es pensen, deixa d¡e llegir diaris perquè no se’n refia. Saben que darrera de línies argumentals monolítiques hi ha interessos polítics i econòmics disfressats de generals dels quals ells no en volen ser còmplices.
Un amic meu, i malgrat tot polític, diu sovint que els diaris del dia no diuen res. I te raó. La majoria dels vells rotatius són incapaços de mostrar la complexitat del món actual i la diversitat de les raons que l’habiten, senyal de la decadència del periodisme informatiu/interpretatiu del segle XX. I així no es fan lectors: Ara que les noves tecnologies estan posant contra les cordes financeres els diaris de paper, és el moment oportú per replantejar la funció social del periodisme en el món d’avui.

Eric Schmidt
En un article a Wall Street journal el president de Google posa el dit a la nafra de la crisi dels diaris. Te raó en dir que ni el buscador ni la xarxa són culpables de la caiguda de la publicitat a la premsa; més aviat és la nul•la creativitat dels frustrats directius dels diaris per gestionar i adaptar-se a les noves realitats comunicatives el que està portant la premsa pel pedregar.

Fèlix Solé
El director del film Camp d’Argelés, primer documental sobre el camp de concentració on França va retenir 100 mil republicans durant la retirada, farà enrogir de vergonya, com a mínim, Octavi i Sergi Centelles, en veure en directe els penúries que va patir el seu pare per salvar la vida i el llegat que ells ara han venut, precisament, al lloc on el fotògraf no volia que acabessin.

6/12/09

LA VARA DE MEDIR LA CATALANIDAD

Jordi Solé Tura, uno de los ponentes de una Constitución pensada para que cupiéramos todos por diferentes que seamos, según dijo él mismo, y de un Estatut que dio a Catalunya uno de los mejores períodos de su historia, fue muy injustamente tratado por el catalanismo. La hagiografía post mortem es tan ridícula como inútil i no sirve ni para reivindicar ni para acallar la mala conciencia. A pesar de ello ayer TV 3 trató de forma estelar el fallecimiento del ex ministro, y IC V (sic?) mandó un e-mail comunicando a propios y allegados la apertura de la capilla ardiente del antiguo militante del PSUC defenestrado de la memoria histórica del partido cuando decidió darse de baja de una organización que ya no servia a la sociedad. El paso del tiempo construye este tipo de raras metáforas.
A pesar de que, en sus años infantiles, Jordi Solé Tira y mi padre habían sido vecinos y compañeros de juegos en su Mollet del Vallès natal, no le conocí personalmente hasta el día siguiente de tomar posesión como titular del ministerio de Cultura. Pedí una entrevista para mi periódico de la época y (en tanto que pequeño y periférico) me dispuse a esperar mi turno. A penas unos minutos después llamó su jefa de prensa con una pregunta intrigante apara ella: -“El ministro me dice que te pregunte si eres el hijo del Vallbona de Mollet.” A la mañana siguiente, en su despacho de la plaza del Rey, charlaba con el flamante ministro de los amigos de la infancia, de los años en su pueblo y de como los avatares de la vida le llevaron mucho más lejos de lo que él quería. Aquel día entendí que el compromiso político de la familia Solé Tura (extensible a su sobrina Montserrat, consellera de justicia de la Generalitat), iba mucho más allá de la política en el sentido moderno del concepto. De hecho considero que la participación activa en política fue en Jordi una expresión generacional como lo fue en los jóvenes Jordi Pujol o Pasqual Maragall. Solé Tura era de esa quinta que no entendía la vida sino era como servicio a un país a través de unas ideas. Ese proyecto hizo muy difícil la vida de la familia y la suya propia durante la posguerra y el franquismo. Fueron años muy duros, pero compensados con la recuperación de la democracia y, para su acerbo personal, por su participación como ponente de la Constitución primero y del Estatut de Catalunya después. Aquella mañana en el ministerio pude ver como los ojos se le humedecían tras los cristales de sus eternas gafas al recordar aquellos momentos, los “más ricos y plenos de mi vida”, insistió siempre en reconocer.
Pero a menudo el devenir juega malas pasadas, y tras ser vilipendiado por sus ex compañeros cuando abandonó un PSUC a la deriva, tuvo todavía que soportar la injusticia con que lo trató el catalanismo al impedirle asistir en calidad de ministro de cultura a la Nit de Santa Llucia que se celebró en Barcelona unos meses después de que habíamos charlado de su amor por el país y por su pueblo natal en su despacho de la fea sede del ministerio. A aquella fiesta asistieron invitados por Òmnium Cultural algunos antiguos fascistas reconvertidos al catalanismo por interés, claro. Es así como este país suele tratar a menudo a algunos de mejores sus hijos. Otra extraña metáfora del paso del tiempo.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

3/12/09

ACOMIADAR I SEGUIR

Després de deu anys portant els afers de comunicació del Gremi d’Editors de Catalunya amb total satisfacció per part dels periodistes, a qui sempre atén amb eficàcia i cordialitat, l’Elisabet Parra ha estat acomiadada fulgurantment pel president de l’entitat Antoni Comas. El motiu es francament peregrí, però tindria a veure amb la desconfiança que hi ha entre Comas i el secretari general de l’organisme, Segimon Borràs. A Comas, que aviat serà reelegit president del Gremi en no presentar-se cap altra candidatura, no li va sentar gens bé que Borràs participés en una taula rodona a la que ell no podia assistir per motius d’agenda, i va culpar de tal circumstància la responsable de comunicació. L’Elisabet Parra continua portant els afers de comunicació de l’Associació d’editors en Llengua Catalana amb total complaença de la junta, a més de segells editorials com Pagès editors, que acaba de publicar un nou llibre de Francesc Torralba, ‘L’art de saber estar sol’.
La nova delegada de les relacions del Gremi d’Editors de Catalunya amb els mitjans de comunicació és Marisol de la Orden. Una de les seves primeres tasques ha estat gestionar l’accés dels periodistes a la Nit de l’Edició, de la qual el qui signa aquesta columna n’ha estat inexplicablement exclòs enguany després de molts anys de ser-hi convidat a assistir. Ep, segur que ha estat una casualitat o un malentès d’aquells desgraciats que te la vida, no malpensem, però ja és mala sort que tot plegat passés dues setmanes després de que, en aquesta mateixa columna, s’hagués publicat un article on es comentava la pròxima renovació de càrrecs al Gremi i a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i els xocs que hi pot haver entre ambdues.

1/12/09

EL SEGREST COM A DESTRUCCIÓ

Amb segrestos de turistes i cooperants Al Qaeda Magrib Islàmic o qui sigui que reté els tres catalans l’únic que aconseguirà, lluny de les seves intencions polítiques i criminals, serà enfonsar del tot l’economia i la societat del Sahel, el llindar sud del Sàhara i un territori on hi ha posades moltes esperances per a la regeneració de la regió. Ja fa temps que els habitants del magrib han entès que el desert és un patrimoni natural i cultural vital per impulsar una economia sostenible basada en un turisme respectuós amb l’entorn i els costums. I també saben que aquest impuls ha de comptar amb l’ajuda d’organitzacions de cooperants occidentals per què pugui ser una realitat.
Això, que està ja essent possible a tot el sud del Marroc i a algunes zones d’Algèria i Mauritània, és la nova realitat que espera el magrib per a sortir-se’n. Les altres opcions, les integristes o criminals no serveixen per a res. La gent del desert sap que una fava no fa una sopa; com diu el vell proverbi amazic. Inxal•là.

Dit a El Món a RAC 1 el 01.12.09