29/2/08

AUGMENTA LA CRIMINALITAT

Mentre els índex de criminalitat augmenten de forma imparable a totes les literatures, a la catalana encara ens l’agafem amb paper fi. Deu ser que hi ha massa editors i crítics circumspectes que consideren que això dels gèneres, i més el de policies, és cosa de llocs poc cultes, nobles i feliços, i que no fa pels ciutadans del país.
Per exemple, taula rodona d’homenatge a Jaume Fuster a BCNegra, els dos autors catalans representants del gènere, Margarida Aritzeta i Antoni Lloret, tenen les seves novel•les negres esgotades i descatalogades. Ja n’enxamparem de criminals així, ja! Dissabte passat Donna Leon va ser a Barcelona, per cada dotzena dels seus llibres que firmava en castellà, un en català. El curiós era que pràcticament tothom qui feia cula davant l’autora era catalanoparlant. Encara un cas més pintoresc. Després de la taula rodona amb Philip Kerr una senyora s’acosta al que firma aquest article i li pregunta si la seva novel•la ‘Forasters’ és en castellà. En saber que no es lamenta profundament, car està convençuda que li agradarà molt. S’acomiada decebuda però sobtadament es gira i diu: ‘Sap què, faré una excepció i em llegiré la seva novel•la tot i estar escrita en català’. Evidentment la senyora parlava un clar català que ja el voldrien molts tertulians i col•laboradors de Catalunya ràdio.
Potser algú pensarà que parlar en aquests termes després de Frankfurt és ser derrotista, però quan fins i tot el Departament de Cultura fa peregrinar els autors pel país perquè expliquin la bona nova que ens ha deixat la fira, alguna cosa deu passar, qüestions criminals a banda. Per sort, sempre ens quedarà Teresa Solana, encara que no li donin el premi Salambó.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

26/2/08

BRÈTOLS TECNOLÒGICS

Avui en dia, si no penges les teves bretolades al You Tube no ets un autèntic estúpid digital com cal. I recalco això d’estúpid, o neci si ho voleu més suau, perquè s’ha de ser curt de gambals per posar a disposició de tothom, inclosa la policia, les teves ximpleries.
Abans es presumia de les fatxenderies amb els col•legues, fent una cervesa,, avui la globalització obliga a presumir davant del planeta sencer des de la xarxa. Que es pensava el jove del quad, el motorista que anava a 300 o el paio d’Almusafes que es va carregar els retrovisors dels cotxes de tot un carrer, que la policia no mira el You Tube? Però si fins i tot als casals d’avis fan cursos d’Internet !
La sentència pel temerari de Cerdanyola ha estat exemplar, si; però no garanteix que aquestes demostracions no es repeteixin, ben al contrari, potser fins i tot esperonaran a més agosarats.
Serà el You Tube extrem, o free ride, com vulgueu. Fer-la més grossa encara, penjar-la a Internet, i aconseguir, manipulant l’accés, que la policia no t’enxampi.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.02.08

24/2/08

EL CAS DE LA REALITAT

L’Antoni Dalmau ha escrit un llibre extraordinari, ‘El cas Rull, viure del terror a la ciutat de les bombes’, una monografia sobre aquest personatge que va trobar en el terrorisme de tots signes la manera de fer diners. Rull va ser executat ara fa cent anys en un patíbul que feia un metre vint d’alçada i al qual s’hi accedia pujant vuit graons. Fins aquests extrems arriba l’excel•lència documental. El llibre es mereix tots els elogis, i de fet ja n’ha tingut algun de personatges tan significats com Lluís Permanyer, però te un problema: narra estrictament la realitat, una circumstància que ni la crítica, ni el mercat catalans encara no saben com afrontar.
Part de l’exquisida crítica literària catalana qualificarà el treball d’en Dalmau de disciplinari, l’encasellarà en l’apartat monografia històrica i així evitarà una valoració literària que faria entrar en contradicció els codis tronats d’anàlisi literària que encara fa servir. O això o posar-lo a parir simplement perquè no quadra amb els paràmetres estrets de mires d’alguns crítics locals. Tot i que aquesta darrera possibilitat no crec que l’exerceixi ningú perquè en Dalmau cau bé en general.
És llàstima que a molts dels encarregats de dictar els criteris de qualitat de la literatura catalana la realitat els faci nosa i els enutgi. No l’entenen i no saben que fer-ne quan la tenen al davant. Arribat aquest punt, o l’encasellen com a treball històric o com a exercici periodístic (llavors usen aquest epítet en forma de vague menyspreu). I si el relat te plantejaments narratius, llavors hi apliquen una visió estreta i monolítica de la narrativa i gairebé mai no els quadra. ‘A sang freda’ ho hauria tingut cru aquí.
Molts llibreters posaran el llibre d’en Dalmau a la secció d’història i cap allà hauran d’anar els interessats i prèviament informats de la categoria del llibre. Els que no sàpiguen el que busquen els costarà molt trobar ‘El cas Rull’ en un lloc destacat com li pertoca pel ser una novetat. Els comercials de la distribuïdora ja cal que s’escarrassin.
El que te la realitat és que no te remei. Les coses són com són. L’escriptor selecciona i jerarquitza els fets i opta per mostrar-los simplement, com és el cas de l’Antoni Dalmau, o per bastir una estructura argumental que articuli el relat. És el que va fer fa uns anys magistralment Ignacio Martínez de Pisón a ‘Enterrar a los muertos’ (Seix Barral), la reconstrucció de l’assassinat de José Robles Pazos amic i traductor de John Dos Passos al castellà. Va guanyar el premi Dulce Chacón de narrativa. En català el llibre ‘Tor, tretze cases i tres morts’, (La Campana), de Carles Porta, va obtenir un relatiu reconeixement crític a partir de ser considerat un treball periodístic; mai se li ha donat consideració literària. No se que hauria passat si no fos per l’atractiu morbós del tema i per la difusió anterior d’un reportatge a TV 3.
De treballs com el que presenta l’Antoni Dalmau se n’editen pocs. Els historiadors no en fan perquè tenen una rara aversió a l’escena pública i, a més, molts no saben relatar, i els editors saben que no és un gènere agraït. És més fàcil vendre una novel•la vagament ambientada vuit o deu segles enrere que un treball que relati la realitat ben documentada. En Dalmau ho fa, i el resultat és una agradable narració que flueix com una novel•la. Per què negar-li el dret de ser-ho, doncs?

Publicat a El Mundo de Catalunya

22/2/08

LA FALTA D’INSPIRACIÓ

O la falta d’inspiració dels dissenyadors gràfics a l’hora de fer portades és preocupant, o el que paguen les editorials als grafistes és tan escandalós que aquests han decidit no escarrassar-se creativament gens ni mica. Si fa unes setmanes ja us parlàvem de portades clòniques, ara hi tornem i amb més èmfasi. L’amic Jordi Canal (biblioteca la Bòbila) ens informa de que el nou llibre de Carles Quílez, ‘Mala vida: historias de atracadores y asesinos’, que acaba de publicar Aguilar, te la mateixa il•lustració a la portada, idèntica, ni tan sols retocada de color o d’enfocament, que el llibre ‘Sendero sombrío’ de Dominique Manotti, publicat tot just fa un parell d’anys per Tropismos.
A qui no li falta inspiració, per sort dels seus milers de lectors, és a Donna Leon, creadora del comissari Guido Brunetti. L’escriptora nordameircana instal•lada a Venècia és aquests dies a Barcelona en visita privada, ha vingut per anat al Liceu, però demà a migdia atendrà a tothom qui ho vulgui a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta tot fent un vi i uns musclos, tal i com mana la tradició de la casa. La seva pròxima novel•la, ‘La chica de sus sueños’ sortirà en castellà a primers de març; així els ‘fans’ de la Leon podran interpel•lar-demà sobre aquest nou relat. Per cert, preguntada en una ocasió i en privat per en Sergio Vila Sanjuan sobre si li faria goig viure a Barcelona, l’autora va confessar-li que si. No veig al comissari Brunetti fent-se mosso, ni a la seva esposa Paola fent classes a la Pompeu Fabra, però coses més estranyes s’han arribat a veure en el món de la literatura. Potser seguint la nissaga de ‘Mort a la Fenice’ Donna Leon escriu ara ‘Mort al Liceu’.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

19/2/08

UNA ALTRA CUBA ÉS POSSIBLE?

Ara mateix, dir Cuba sense Fidel és parlar per parlar. Ni transició, ni canvi ni eleccions lliures. Fidel deixa la presidència al poc carismàtic Raül perquè repapieja, no per voluntat, i així es garanteix el control del país de casa estant amb el xandall vermell i les plantofes. Que deixin de fer volar coloms Bush, l’exili de Miami i la disidència interior.
En un dia de dir-les de tots colors, només les institucions europees han estat realistes, mostrant-se favorables a eixamplar el diàleg amb els nous dirigents de l’illa; diàleg que portarà, inexorablement, un lent procés de canvis en matèria econòmica que començaran a l’agricultura i la indústria i arribaran més aviat que tard a la inversió de capitals estrangers, perquè el petroli del golf de Mèxic atrau fins i tot als fins ara més reticents partidaris del bloqueig amb pany i forrellat.
Vull dir que, al cap i a la fi, són les lleis de mercat les que acaben fent la seva. Si Cuba fos gran com Xina, un immens mercat en perspectives, ja veuríeu com els canvis arribarien aviat. I fins i tot farien uns Jocs Olímpics potser.

Dit a El Món a RAC 1 el 20.02.08

16/2/08

LA FORÇA DE L’IMMOBILISME

El Pla de Museus presentat fa un parell de setmanes pel Departament de Cultura ha revoltat un sector del gremi i algun mitja de comunicació n’ha aprofitat la ventada. Res d’estrany, són coses que passen després d’anys d’abandonament; el ressentiment campa lliure i l’oblit històric es converteix en resistència a qualsevol intent de canvi.
Qui no firmaria contra el tancament del museu d’Arqueologia? Ningú, vull dir que les persones que donen suport al col•lectiu d’arqueòlegs que han impulsat el manifest ho han fet de bona fe, però potser no s’han parat gaire a llegit el projecte que es pretén tirar endavant. Per més que me’l llegeixo no trobo ni cap dada que em faci pensar en una situació així. Al marge de que les experiències en aquest sentit d’altres països estiguin projectades o executant-se, la idea de crear un marc comú (que no es digui Catalònia, sisplau!) per a tots els museus nacionals d’humanitats (història, arqueologia i etnologia) no es pot interpretar com la desaparició de cap d’ells. I en el nostre cas potser signifiqui el contrari, que el Departament està disposat a acabar d’una vegada amb l’abandonament i la desídia en que viuen alguns d’aquests centres de fa anys. Ni tan sols crec que signifiqui pèrdua d’autonomia en el funcionament diari. O és que hi ha qui creu que historiadors i arqueòlegs no poden anar junts i treballar en un projecte comú? Sorprendria que fos així, doncs la secció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que ha encapçalat la revolta dels arqueòlegs es diu precisament i curiosa ‘Secció històrico-arqueològica’ (sic!).
És clar que pot passar que els arqueòlegs considerin que no s’ha tingut prou en consideració la seva veu a l’hora de redactar el Pla. Però aquesta circumstància també sorprèn doncs des de Cultura asseguren que el document fet públic està consensuat amb la Junta de Museus, on hi ha representat el gremi arqueològic.
Podria passar que la revolta d’un sector de la professió vinculada a l’IEC sigui un símptoma del clima gairebé pre electoral que hi ha al si de la centenària entitat. Es d’esperar que no sigui aquest el motiu, doncs seria molt llastimós que s’utilitzés un tema tant complex com el de la reforma dels museus nacionals per dirimir-hi una qüestió interna. Ara bé, el futur Museu de Ciències Naturals també aplegarà biòlegs i botànics, per dir-ne dos, i cap col•lectiu no ha manifestat pas la seva oposició.
Un altre cas més patètic és el d’alguns museus comarcals i locals amb els quals el Departament te una bona patata calenta a taula; literalment no saben que fer-ne, doncs tal i com estan no es poden incorporar a cap xarxa. El diligent director del museu Cerdà ha despatxat 10.745 caràcters al bloc casavbn.blogspot.com, on podeu llegir aquests articles, per rebatre mitja ratlla d’un text on dic que aquell museu és l’exemple de centre que no serveix (però no dic que no pugui servir). És el fatal resultat d’una xarxa de museus comarcals que es van engegar sense diners i sense idees. I així li van les coses al pobre Museu Cerdà, que divuit anys després d’haver arrencat no te les obres acabades (no hi ha qui ho vulgui fer), no te projecte museogràfic, no te fons (llavors no és un museu sinó una sala d’exposicions) i, això si, te un director molt gelós de la seva feina i orgullós de ser ‘vilatà i cerdà d’adopció’; fet que celebrem, però que no és suficient per fer museus.

Publicat a El Mundo de Catalunya

MARIA LAFFITE, LA VOZ DE LOS TROVADORES

Maria Laffitte, una de las voces más emblemáticas de la cançó catalana desde los sesenta, falleció ayer en el hospital Josep Trueta de Girona a, los 58 años de edad. Maria, que se dio a conocer en el mundo de la música con su segundo nombre Dolors, había nacido en el municipio de Roda de Ter (Osona) en 1949, y actualmente compartía su vida entre la difusión de la música trovadoresca y la militancia en el movimiento ecologista. Precisamente Laffitte era la número dos de la lista por Girona del movimiento Els Verds-Alternativa Verda en las próximas elecciones generales de marzo.
Conocí a Maria cuando, como Dolors, participó en la revolución musical que se produjo en Barcelona durante los setenta, la Ona Laietana del Zeleste y los Canet rock. Laffitte puso entonces su voz a proyectos más o menos locos y arriesgados de fusión entre rock, jazz y música tradicional. Pero su oficio venía ya desde los años sesenta, cuado se dio a conocer cantando ‘A cara o creu’ junto a Lluís Llach, y ha trascendido hasta hoy mismo, gracias a su abnegada dedicación a la difusión de la música trovadoresca occitana, las canciones sefardíes y la voz de poetas a los que puso música en el trabajo ‘Estimats poetes’, junto a Mercè Torrents. ‘Carrer segueixo’, un antiguo tema occitano gravado en 1968 es su ultimo legado discográfico, editado en una colección sobre la Cançó ofrecida por el diario Avui hace unas semanas. Maria Laffite será recordada por la energía emocional que trasmitía en sus interpretaciones.

Publicat a El Mundo de Catalunya

15/2/08

COMPRAR I VENDRE

No crec que els responsables de fer funcionar comercialment la industria cultural estiguin d’acord en que la cultura de masses fomenta la irresponsabilitat, que deia l’altre dia a un digital en Jordi Coca. I si no que els ho preguntin al grup editorial mexicà Sexto Piso, que acaba de comprar el 10% de les accions de la Llibreria la Central, amb set establiments a tot l’estat. A veure si canvien el caràcter confús d’alguns dels dependents de les botigues.
Un altre que està en campanya és l’Andreu Martin, que per promoure ‘De tot cor’ (Bromera), premi Alfons el Magnànim, no només ha fet un facsímil de la revista Hola! sinó que, com és habitual darrerament, ha penjat un vídeo clip a You Tube. La iniciativa que va tenir Ara Llibres el passat Sant Jordi de crear un canal de tele per difondre els seus autors, i que va ser pionera a l’estat, està fent fortuna.
El que ven a cabassos sense necessitar vídeos és en Jordi Sierra i Fabra. Entusiasta com sempre i amb detallet rocker inclòs, un pin d’Stratocaster, em va anunciar l’aparició d’una trilogia anomenada ‘Las hijas de las tormentas’ (Edebé) de més de 1000 planes. El primer lliurament es diu ‘El neigma maya’, i és una barreja trepidant entre Indiana Jones i Expediente X. La segona part sortirà a finals d’any i la tercera a primers del 2009. Mentrestant, però, haurà publicat també un relat policíac: ‘Cuatro días de enero’ (Plaza i Janés) i ‘Lágrimas de sangre’, una novel•la sobre la violència de gènere a Alfaguara.
L’Oriol Cendra no dedica a les vendes, ell és un clàssic del Departament de Cultura que ha estat nomenat cap de secretaria del conseller Tresserras, enhorabona a ell i al conseller per la tria.

Publicat al suplement Tendències de El Nundo de Catalunya

13/2/08

LA GALLINA I ELS OUS

Una característica històrica de cert empresariat turístic d’aquest país és esprémer la gallina dels ous fins escanyar-la i després lamentar-se’n i culpar els altres dels seus mals. Quan les vaques són grasses fan caixa sense manies, i quan van magres la culpa és dels meteoròlegs o de que fem vacances la més d’agost, com si els treballadors poguessin escollir.
Ara el gremi de l’hostaleria i espectacles de Barcelona és apunt de matar el turisme de congressos i fires gràcies als preus desmesurats que apliquen sense miraments quan arriben ‘guiris’ que venen per feina i una mica de festa. I la Generalitat només ha reaccionat quan els del congrés de mòbils han posat el crit al cel.
Jo, que en alguna ocasió he intercedit en favor d’un turista apunt de ser espoliat per algun cafeter, m’avergonyeix pensar quina idea s’emporten els professionals qualificats de mig món de com són i amb quins pocs escrúpols actuen uns empresaris sense qualificar d’aquest lloc. Per cert, és més car menjar en un bar llardós de Barcelona que en un bistró mitjà de París,. Qui diu que viatjar és car? Ho és més quedar-se a casa.

Dit a el Món a RAC 1 del 14.02.08

10/2/08

LA TELEVISIÓ HA MORT, VISCA TAXI KEY

Elogi de la cultura de masses de tota la vida, de la que, amb el pas del temps i els nous ‘media’, s’ha convertit ja en clàssica; mid-cult més que mass-cult. Un cop mort el ‘Tomate’ ja no queda res més als situacionistes patidors de la història que passar-se a la modernitat més última de Fama (Cuatro) o tornar a les velles fórmules de la cultura de masses, com el Taxi Key. Dilluns passat a l’auditori es va estrenar la quarta BCNegra amb la recuperació d’aquest mite de la cultura popular dels 50 i 60. Farts de la frivolitat més última en que Internet i la resta de la colla han convertit la cultura de masses, un heterogeni públic de totes les edats que omplia la sala va gaudir amb l’experiment, que va tenir molt de nou i diferent i molt poc de nostàlgic, el just per això de la memòria històrica.
Ni Adorno, ni Eco, ni Gubern no han entès mai la cultura popular com una simple paròdia perifèrica del pensament, com un teatrí de la vida. Avui en dia la tendència ha substituït la cultura tant des del precepte de consum com des del creatiu. El mercat ha unificat els significats en un sol feix de llum monocrom i ha imposat unes normes de producció homogènies per abastar la massa acrítica, que a penes veu la diferència entre el format dels missatges segons com li arribi, car el fons, el significat, és exactament el mateix tothora; la buidor més abjecte, el no res.
En aquest context de no-vida intel•ligent servida com a fal•làcia de cultura contemporània, el relat negre pot ser un clàssic (fulletons, novel•les barates, Cua de Palla) o un agent de la modernitat (Policias, CSI), però estigui en el front que estigui, sempre és un factor de desequilibri, un element que posa en crisi el pensament establert, el discurs del pensament únic que emet el poder, la frivolitat política i mental d’avui.
La televisió ha mort. A qui li interessa el que passa a la pantalla si la falsa democràcia global d’Internet facilita un consum ideològic encara més execrable? Visca Taxi Key. Refugiats a la quarta planta del Palau de la Virreina un nombrós, actiu i rigorós nombre de lectors, editors i escriptors de novel•la negra en el més ampli sentit del terme s’han refugiat aquesta setmana a conspirar contra la massa acrítica i poca-solta. I l’èxit ha estat sonat de nou, paradoxalment, un èxit tant de públic com de ressò; mai els mitjans de comunicació havien parat tanta atenció a l’esdeveniment que, amb el temps, s’ha demostrat que va ser el millor llegat de l’any del llibre. Lògic, la novel•la negre te tots els ingredients que necessita un bon relat per atraure al lector, tant els lúdics com els lúcids.
Potser la cultura catalana, tan pagada de la seva pretesa originalitat i extraordinarietat, i per això discapacitada històricament per irrompre en el mercat de masses, te un futur brillant en aquest gènere literari que encara alguns consideren menor, ‘mass’. De lectors entesos no en falten, l’èxit en tots els aspectes de BCNegra ho testimonia. Els gèneres culturals que van ser populars al segle XX s’han convertit, amb la frigidesa intel•lectual dels temps globals i digitals que supera àmpliament el pensament dèbil de la postmodernitat, en fenòmens de culte per a enormes territoris de la societat que no es resignen a viure acríticament, com un peix congelat al mar del nord i descongelat al microones abans de servir-lo amb tomàquet,de pot és clar.

Publicat a El Mundo de Catalunya

8/2/08

APOSTAR FORT I SEGUR

Nit de premi gros a Andorra. En Fèilix Riera, director editorial de 62, em confessa que ha apostat molt fort per Najat el Hachmi, la jove guanyadora del Llull d’origen marroquí, que se la juga molt, vaja. A l’endemà, escoltant les raonades i contundents respostes de l’escriptora a la llarga entrevista que li fa l’Antoni Bassas penso decididament que, de moment, en Riera ha guanyat la sempre complicada partida mediàtica del premi més ben dotat de les lletres catalanes (90 mil euros). Feia anys que el guanyador del Llull no rebia tanta atenció dels mitjans de comunicació, tants com que el premiat no tenia un discurs ideològica i literàriament tant sòlid com el de la Najat. La sort de l’aposta de Riera ha travessat l’estret, la televisió del Marroc es va fer ressò de la noticia, i també l’Atlàntic, l’escriptora ja ha estat convidada a xerrar a la biblioteca de Nova Iork. A més, ha rebut ofertes, que s’està rumiant, per a col•laborar en mitjans de comunicació. És evident que el seu origen ha generat expectació, però mirant més enllà, la solidesa del seu discurs deixa entreveure una prometedora i potent novel•la. SI és així l’aposta de Riera farà saltar la banca.
El conseller Tresserras per contra, ha fet una aposta més segura a l’hora de remodelar la primera línia del Departament en marxar Albert Sáez al CCMA. Ha nomenat Carles Mundó secretari de Mitjans de Comunicació, antic càrrec de Sáez, i la cadira de Mundó al capdavant del Gabinet del Conseller serà ocupada per Aleix Villatoro (fill de l’escriptor), fins ara cap de l'Oficina de Relacions Institucionals. I així tot queda a casa, una mesura raonable si, com reconeix el propi conseller, tot l’equip funciona.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

DONES DE VERITAT

Les dones d’aquest país ni estan massa primes ni massa grasses, vull dir que la dificultat de no trobar talles que tenen moltes dones no és un problema seu, és un problema de la industria tèxtil, que ha estat incapaç d’entendre que, des de 1972 quan es va fer el darrer estudi del tallatge femení, les mesures i la fesomia del personal, i fins i tot els cànons de bellesa, han canviat.
L’estudi confirma el que ja fa temps que qualsevol individu sap, que les dones de veritat tenen corbes, com deia la magnífica pel•lícula de Patrícia Cardoso. O sigui, que entre els 30 i els 60 anys la majoria de dones tenen pit, cintura i cul, i no són ni una canya ni un bocoi.
El que resulta ridícul és que, aquest evidència que tots els homes sabem i admirem, si se’m permet el comentari que no pretén ser masclista sinó realista, la industria de la moda no l‘hagi descobert fins ara, i així hagin contribuït a crear falsos estereotips que han portat moltes dones a caure en l’anorèxia o en altres absurds complexos. Potser ha arribat l’hora de reclamar responsabilitat social a la indústria de la moda.

DIt a El Món a RAC 1 el 08.02.08

5/2/08

AIGUA PER MAR

No penseu que portar aigua potable a través del mar és una idea de bomber, cara i estrafolària? I això de recuperar el Rec Comtal, una sèquia medieval bruta com una cor, és una mesura eficaç en una metròpoli moderna? I els pous que estaven fora de servei, dic jo, per algun motiu ho devien estar. Quines garanties hi ha de que l’aigua sigui bona i de que no eixuguin del tot els ja prou erms aqüífers del Llobregat?
I mentre Barcelona es blinda contra la sequera amb aquestes mesures tan peculiars, els pagesos d’on trauran l’aigua? Hauran de deixar morir les collites mentre altres negocis que gasten molta aigua, i no assenyalo a ningú que els afectats tenen la pell molt fina, en seguiran tenint amb l’excusa de que són estratègics pel funcionament de l’economia?
Si s’hagués condicionat el creixement urbanístic a les possibilitats d’abastir d’aigua les aixetes dels nous pisos, ara ens estalviaríem tot aquest numeret. Però no es va fer, i el que hi ha és el que hi ha; perquè no reconèixer que, arribat aquest punt, la única solució lògica és el transvasament del Roina? La resta són solucions pintoresques.

Dit a El Món a RAC 1 el 06.02.08

3/2/08

ALGUNA COSA MÉS QUE UN RELLEU AL MACBA

La marxa de Manuel Borja Vilell al Centre d’Art Reina Sofia no és només un simple relleu al davant de dues institucions museístiques potents, i va més enllà d’un fitxatge estel•lar per part del Ministeri al museu català. El salt de Borja Vilell de Barcelona a Madrid ha provocat una forta sotragada en el panorama museogràfic que remena a fons les aigües fins ara mortes dels dos centres afectats i accelera les polítiques que els institucions respectives han dissenyat.
El gran actiu de Borja Vilell al capdavant del MACBA, segons que diuen la majoria d’entesos, ha estat la capacitat de posar un centre, fins llavors invendible, dins un cert circuit internacional. El museu de la plaça dels Àngels és avui en la hipotètica llista de museus de ciutats amb polítiques culturals de centre esquerra, i això ho ha aconseguit amb una gestió que ha casat el MACBA i el projecte internacional de Barcelona; així el museu ha emergit de l’ostracisme on vivia. Això no va passar de llarg al Ministeri de Cultura, que te un bon problema al Reina Sofia. El que hauria de ser el cap de cartell de l’art contemporani no va ni amb rodes. L’edifici de l’antic hospital mai no ha funcionat, la multimilionària ampliació de Jean Nouvel, que semblava que havia de resoldre tots els problemes està infrautilitzada i tampoc no ha ajudat a activar l’inútil espai hospitalari. Per adobar-ho, segons confessen crítics d’art que han col•laborat amb el museu d’Atocha, un personal instal•lat en una passiva actitud funcionarial, impedeix bloqueja certs projectes de transformació.
Els socialistes volen que el CARS fer funcionar com sigui i situar-lo al capdavant d’aquella llista que dèiem abans. El concurs internacional ha guardat les bones formes, però que l’acabaria guanyant el llavors director del MACBA estava cantat. Que les bones formes no ens facin perdre la xaveta!
Aquest procés també ha sotraguejat el museu català. Els venerables patrons de la fundació privada del MACBA estaven convençuts que el canvi de director seria un tràmit i que només s’haurien de limitar a dir qui volien que ho fos i els seus desigs serien ordre pel consorci. Des de la creació del projecte del museu que han mostrat una pintoresca tendència a gestionar-lo com si en fossin amos únics, sabent-se i sentint-se hereus d’aquella burgesia que va crear el Liceu o el Romea. Però heus aquí que, emmirallats o amb l’excusa de que el Ministeri havia convocat un concurs internacional per buscar director per al CARS, Ajuntament i Generalitat han aconseguit imposar un concurs d’iguals característiques amb el gran enuig públic de Leopoldo Rodés, representant de la fundació.
Potser només sigui una operació de maquillatge per avalar amb serietat el nomenament del candidat de la fundació, l’actual sots director. Curiosament no forma part de la comissió d’experts que han d’avaluar els candidats, cosa que seria lògica, per tant pot ser candidat sense pegues; Però és que cap de les dues institucions tampoc no tenen un candidat clar a hores d’ara, i un càrrec així no s’improvisa. Pel que sembla, cap dels noms que sempre sonen quan hi ha càrrecs vacants, no està massa pel tema.
Sigui com sigui, però, la plantada institucional enfront la fundació potser posarà moltes coses en clar pel que respecta a la gestió de futur del MACBA. Tan lamentar-se per la marxa d’en Borja Vilell, al final potser encara li hauran d’agrair.

Publicat a El Mundo de Catalunya

1/2/08

UNA CATALANA DEL SUR

Najat el Hachmi es una escritora catalana que nació en Nador (Marruecos) y que llegó a Catalunya hace casi 20 años. En 2004 publicó el ensayo ‘Jo també sóc catalana’ (Columna), un ‘Els altres catalans’ de la contemporaneidad, y ayer ganó el premio más bien dotado de las letras catalanas con su primera novela. Este país es así, lúcido a veces, oscuro otras, contradictorio siempre, pero con una capacidad de integración demostrada a lo largo de un siglo, desde las primeras migraciones de los años 20, que va más allá del escalón básico de trabajo y casa, para llegar hoy hasta las cotas más elevadas y de difícil accesibilidad de la ‘cultureta’.
Najat no lo ha tenido fácil. Hace cinco años limpiaba oficinas, cuidaba de su hijo, estudiaba y hacía sus primeros pasos como escritora cuando el sueño no la vencía. Hoy es la merecida ganadora del premio Ramon Llull y le va a regalar a su pequeño Rida un viaje a Egipto, para que vea las pirámides que tanto le chiflan, porqué su hijo, catalán del norte, es un crío listo en clase y en la calle, como cualquier chaval de este país. Personas como Najat o Asha Miró son el vivo ejemplo de que Catalunya es un país con vocación integradora. No es fácil, no se lo han puesto fácil a la ganadora del Llull, pero nadie dice que triunfar en la literatura sea sencillo, seas del sur o del norte.; pero con autoras como las citadas la cultura catalana demuestra que es posible vengas de donde vengas, como hace el inglés con escritores nacidos en el ámbito lingüístico del antiguo imperio..Haniff Kureishi, Najat el Hachmi, eso es modernidad.

Publicat a El Mundo de Catalunya

AVISOS I NOTICIES

Des dels temps del Diari de Barcelona, subtitulat d’avisos i noticies, la comunicació ha canviat força Ja no hi ha esqueles a les portades, i el correu electrònic i la xarxa és on passa la vida. El narrador Albert Lladó, que va debutar amb el volum de relats Podemos estar contentos, s’ha entestat a escriure un a novel•la online que durant 50 setmanes podreu anar llegint de franc al web www.lanovela.es a l’estil dels antics fulletons, però en versió digital. Un altre escriptor instal•lat a la virtualitat és en Jaume Subirana, que acaba d’editar el poemari Rapala a 62, i convida a visitar l’adreça de You tube http://es.youtube.com/watch?v=0wmrnyJN1Hk per observar un experiment de màrqueting literari. Des d’un correu de nom ‘La poesia és acció’, s’informa de que fins al 30 d’abril està oberta la convocatòria d’artistes per a l'11è festival de cultura contemporània de l’Empordà, Maçart 2008. Al http://www.festivalmassart.org ho expliquen tot.
Noticia també és la revista Dado Roto, que neix a Barcelona ‘per la necessitat d’una lectura actual, allunyada del comerç, les seves rareses i altres interessos i situada a frec del precipici’. A partit d’aquest mes a www.dadoroto.com hi trobareu textos de Rogelio Saunders, Roberto Contreras, Margo Glantz, Régis Bovicino, Bruno Montané, Antonio Tello, Rolando Sánchez Mejías, Tulio Stella, Raúl Herrero, Fernando Arrabal i el Col•legi de Patafísica Chile.
I l’últim avís va pel conseller Tresserras: he rebut el número 1 de la revista Cultura. D’aires acadèmics i feixucs em fa pensar si no hi ha prou revistes de debat d’aquesta mena a les universitats; vull dir si aquesta és feina de l’administració, que sempre escombrarà cap a casa.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya