31/8/08

EL GUSTAV I LA CAMPANYA

Paradoxes americanes. L’arribada del Gustav coincidint amb la convenció republicana fa que un huracà entri en campanya electoral en una curiosa paradoxa meéto-política. Als EE UU tot és possible.
Si no hi ha destrosses greus com amb el Katrina, els republicans ho podran aprofitar per maquillar un dels desastres més clamorosos de la seva administració. Passi el que passi, l’anunci de que Bush no anirà a Minessota per quedar-se al comandament de la crisi segur que ha fet respirar McCain, que el que menys vol és quedar retratat com l’hereu Riera; hipòtesi principal de la campanya dels demòcrates. La pia governadora d’Alaska deu estar resant perquè el Gustav passi pel Mississipí, i mira que els agradaria als d’Obama fer un spot amb president i candidat republicans abraçant-se.
Política al marge, les autoritats dels estats del sud, castigats cruelment pel Katrina fa tres anys i amenaçats ara, tant els fa McCain com Obama; no se’n refien de les actuacions que ha fet l’administració federal, que durant anys i panys ha tingut aquella zona abandonada i, com que saben que sempre bufa sobre ventat, evacuen.

Dit a El Món a RAC 1 el 01.09.08

25/8/08

ARA CORREM-HI TOTS

No cal ser delegat de la Generalitat per saber que les nuclears fan el que els dona la gana; mireu si no qui són els seus propietaris, Endesa, Unión Fenosa i Iberdrola, i ja em direu si no estan acostumats a torejar-se governs, opinió i ciutadans de manera pública i notòria.
El que passa era és que, com que en poques setmanes hi ha hagut pana a tres centrals (Ascó, Cofrents i Vandellòs), i hi ha psicosi general de que tot peta, el Consell de Seguretat Nuclerar ha decidit avançar la reunió amb els del poder nuclear que tenia prevista per a finals d’any, per a finals de setembre i així tots ens quedem més tranquils, i enganyats, és clar.
Creure i voler fer creure que per avançar un encontre tres mesos la seguretat de les nuclears millorarà és d’una candidesa infantil. Creure i voler fer creure que unes anàlisis radiològiques més exhaustives mostraran la veritat dels nivells de contaminació de les zones pròximes a les centrals és voler fer passar amb raons una ciutadania que, sense manifestar-se radicalment contrària a l’energia nuclear, si no seria més curosa en el consum, si que vol que sigui tot el segura possible i ara, al nostre país, no ho és.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.08.08

18/8/08

IMPUNITAT NUCLEAR

22 milions d’euros són molt o són molt poc, depèn de qui els hagi de pagar. Per a vostès i per a mi són tant que aniríem a la presó per morosos, ara, per als amos de la central d’Ascó són quatre rals al costat del benefici que els reporta la seva explotació. O sigui, que tot i la sanció, arribat el cas i sospesats pros i contres, crec que no dubtaran ni un instant a repetir l’actuació negligent que va provocar les fuites i, el que és realment greu, a amagar-ho a les autoritats. És el que te ser un poder fàctic, fas el que vols i que els poder públics s’hi posin fulles (fulles mortes per la radiació, és clar).
Això no és cap novetat, és clar, el que és sorprenent és que aquests poders públics, ara que tenien la paella pel mànec, s’hagin arrugat i hagin limitat la seva actuació a una simple sanció econòmica, i recalco simple.
El que ha fet la central d’Ascó és un autèntic atemptat a la seguretat pública. N’hi ha a qui, per menys, el fiscal els demana anys i panys de presó. Pels d’Ascó, per contra, ni una mala querella criminal.
Quan torni a néixer me dedicaré a les nuclears, com a energia no se si és segura, però com a negoci és rodó.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.08.08

7/8/08

EL PREGÓ DE GRÀCIA


L'any 2003 vaig tenir l'honor de ser el pregoner de la Festa Major de Gràcia. Com que llavors no tenia bloc hi ha poca gent que hagi pogut llegir el text complert, tot i que van ser moltíssims els que el van escoltar a la Plaça de la Vila (ex Rius i Taulet). Pels que em vau escoltar aquell calorós dia, pels que estimeu Gràcia i pels que me l'heu demanat en alguna ocasió, aquí el teniu penjat.
Amb aquesta simbòlica acció, a una setmana del començament de la festa major, vull retre el més sentit homenatje a l'enyorat Albert Mussons, memòria de la vila.


Dones i homes de Gràcia, gent de casa seva i de casa d’altri, veïnat de tota la vida i nouvingut, passavolants, autoritats i éssers vius en general:

Ara mateix no sé si estic emocionat, com correspon a l’honor que m’heu concedit de ser el pregoner de les festes, o mort de por perquè se suposa que la meva oratòria ha d’acontentar una mica a tothom sense convèncer ningú. Vull dir que, de fet, el que s’entén per un pregó postmodern (els que van posar de moda pregoners professionals com Salvador Alsius, Núria Feliu o Pere Tapias), consisteix bàsicament a nedar i guardar la roba; dir algunes obvietats que sempre fan de bon escoltar sobre la bellesa i hospitalitat del poble, vila o llogarret pregonat, posar-hi un toc de sentimentalisme antropològic (si hi surten família o animals el triomf està garantit), afegir-hi un pols de sal i un punt d’humor lleugerament suat, quatre dades històriques tretes de l’Enciclopèdia Catalana i acabar-lo amb un rodolí lamentable o un vers d’en Verdaguer, que com que s’havia patejat el país del dret i del revés, sempre tenia una quarteta a punt de qualsevol racó de Catalunya.
Però amb el temps, la tele i les presses de la vida moderna, els pregons s’han acabat convertint en monòlegs i alguns barris i pobles en una mena de club de la comèdia o alguna altra cosa per l’estil.
Aquest pregó, ho sento pels descontents habituals que potser ja tenien a punt l’atzagaiada i el tret al pregoner, no serà ni ensucrat, ni políticament correcte i potser ni tant sols retòricament homologable. O sigui que demano disculpes per endavant, o no, i tiro pel dret.

És relativament fàcil parlar de la Gràcia mítica que entre tots hem contribuït a fer. La vila cosmopolita, oberta als quatre vents del món, rica, plural, culte i diversa que a tots, gent de sempre, acabats d’arribar i fills en la diàspora com el que us parla, ens enorgulleix. Vist des d’aquest punt, Gràcia és el mirall on Barcelona sovint ha buscat la seva pròpia metàfora quan ha calgut sortir al carrer per vindicar la dignitat de la classe treballadora, per exigir els drets polítics i nacionals tants anys arrabassats, o quan ha estat precís treure pancartes i fer sonar cassoles contra les absurdes guerres de l’imperialisme. Sempre que ha calgut, en totes les ocasions presents i històriques, de la Setmana Tràgica a l’Iraq, la gent de Gràcia, les entitats, les cases particulars, les places i els carrers, han estat avantguarda ciutadana contra la injustícia i a favor dels drets col•lectius. És per això que la vila té aquesta aurèola mítica de territori de llibertats, de cruïlla de camins on tothom hi és benvingut, d’espai on el nou i el vell encanten i enamoren, com deia el mestre Foix, i de país petit i íntim que sedueix i es fa admirar.
Això és cert i innegable. Com és igualment cert que, el que ha costat anys i panys de construir, es pot desfer en un tres i no res. D’això vull parlar ara, del deure i el dret que tenim totes i tots a mantenir i ampliar el mite vivent de la vila de les llibertats i la convivència. Aquest és el principal patrimoni que té Gràcia, perquè està fet amb el pas del temps i de les vides, els anhels i els somnis de milers de persones que hi hem nascut, que hi hem viscut, que hi viviu, o simplement que en gaudim.
Les ciutats les fan les persones, no les pedres. Gràcia és una suma de petites històries, vides anònimes, una col•lecció mal endreçada de puntets de colors, de murmuris apagats que pugen pel celobert, de passes solitàries que ressonen en el buit. Això és així de fa segles, i ningú no té dret d’estrafer-ho. Ho vaig aprendre de ben petit, aquí.
Vaig néixer a la Gràcia oblidada del Pla d’en Grassot, allà on, ja a la segona meitat del segle XIX, alguns habitatges ben humils s’havien anat fent un lloc com podien entre fàbriques i masos. Sentia la dringadissa metàl•lica del tram que passava pel carrer Indústria i la corneta de l’escombriaire fendint l’aire entre la xerrameca del veïnat. Vaig veure la gran nevada des del balcó que donava, paradoxalment, gairebé davant d’una fàbrica de gel i un dia vaig escoltar a les dones de l’escala que comentaven que havien matat un tal Kenedy. Els gronxadors del Passeig de Sant Joan eren el meu paradís.
A primers dels seixanta no hi havia massa motius d’alegria en aquell barri obrer; la roba costava molt de rentar, els mitjons s’havien de sorgir amb un ou de fusta i jo odiava el gust de l’aigua de Litines un cop esbravada, i el tuf de l’estufa de petroli.
Però aviat vaig aprendre l’esclat imparable de vida i llibertat que és capaç de generar la convivència. Al pis de Torrent d’en Vidalet, tocant a la Travessera, l’àvia m’enviava a plaça a buscar un mica de bacallà per l’avi Joan (era tan tocat i posat en el menjar que a la pesca salada li deien el “prenyadet”), o mitja dotzena d’ous a la polleria que es veia des del balcó, talaia des de d’on l’àvia Ramona controlava de lluny el meu procés de descoberta del medi, les meves beceroles en l’aventura de la vida quotidiana. Aquestes exploracions mai van passar del carrer Puigmartí perquè l’olor del cafè que hi torraven m’embriagava de tal manera que em quedava ben penjat.
Va ser en aquelles incursions que feia al món dels grans, de la seva vida i dels seus problemes, que vaig descobrir una cosa ben curiosa que encara ara m’acompanya quan sóc aquí i que m’empeny a perdre’m i vagar sense destí pels carrers del barri: l’agradable sensació que el respecte ens fa lliures i que la llibertat és la clau de la vida. En una ciutat que la dictadura volia grisa, trista i tancada, provinciana en el pitjor dels sentits del terme, el meu petit món de Gràcia tenia colors, olors, passions i il•lusions (encara que fossin en forma de cupó dels cecs que l’àvia jugava amb grans esperances i una certa sort).
Al món dels meus carrers de petit hi havia bon rotllo ja abans que s’inventés aquesta expressió. Sense motivacions externes, sense horitzons clars. El que senzillament passava era que la gent de Gràcia volia viure bé amb els seus veïns. Feia una mica de festa major si podia, recollia caramels per sant Medir, cremava una foguera la nit de sant Joan al passeig homònim i portava la canalla a beneir el palmó amb els mitjonets nous i blancs que compraven els padrins. Era ben poca cosa allò, gairebé res vist des d’avui, però era una idea tan potent com la de voler viure en harmonia, perquè només l’harmonia i el bon rotllo, podien superar moltes de les enormes dificultats d’aquella època.
Us en dic una? Encara recordo la cara de prunes agres de l’avi Rafel i com es va arrugar el front del pare el dia que es va fer públic el projecte de la Via Zero, l’avinguda que havia de trinxar el barri per la meitat entre Joanic i Lesseps. Aquell pla esquizofrènic no es va fer mai, és clar, per sort i la ferma oposició veïnal i democràtica. Qui gosaria a dir avui que la força de la convivència de la gent de Gràcia no va servir per aturar-ho?
Que algú en prengui nota pels problemes comuns que hi ha ara mateix i posi en marxa aquesta màquina imparable que és la força i la voluntat de la gent per començar a resoldre’ls.
A la ciutat símbol de les llibertats i la modernitat, i també al seu melic simbòlic, hi ha dones i homes que no poden gaudir d’aquestes llibertats: L’habitatge és un dret universal, però els pisos són massa cars. Escollir ciutadania i indret on viure hauria de ser inalienable, però per tot hi ha traves polítiques i burocràtiques. Dormir i descansar és sinònim de qualitat de vida, però hi ha persones que de vegades no poden fer-ho. Això són problemes d’avui i els hem de resoldre la gent d’avui amb els recursos que els temps i la història ens donen. Si no som capaços de trobar punts d’entesa en els nostres problemes puntuals de cada dia ens estem carregant la tradició i el patrimoni de segles, ens estem carregant la Gràcia mítica que, entre tots i al llarg dels segles, hem construït.
Si als anys setanta, amb unes condicions polítiques molt adverses, es va aturar el brutal projecte de la Via Zero; ara que vivim en democràcia hem de saber com plantar cara a l’especulació i la cobdícia que fa fora la gent del barri, a la pobresa i el desarrelament de qui ha de marxar del seu país però no pot anar enlloc i a la falta de respecte de qui no sap on acaba el seu dret a la festa i comença el dels altres.
Ja sé que això no és cosa de dos dies i que cal molta més voluntat que la que emana de les paraules d’un modest orador. També estic convençut, i espero que tothom ho tingui clar, que els conflictes d’una societat moderna i lliure no s’han d’arreglar ni de manera autoritària ni per la força. Hi ha feina a fer. Què tal si ens posem mans a l’obra ara mateix, durant la festa major?
Només així, d’aquí a cinquanta anys hi haurà un pregoner que, des d’aquest mateix balcó, podrà dir que les dones i els homes de Gràcia van saber mantenir enllà dels anys la convivència com el més gran patrimoni de la vila, tant en temps difícils d’estretors, com en temps fàcils de riqueses i benestar.
Llavors, algun avi recordarà com va ser de convuls aquest tombant de segle arreu del món i com el seu país petit va saber mantenir l’estendard de la llibertat que sempre el va caracteritzar; ja des de l’època del seu rebesavi i tot.

Però aquell nen que va veure per primer cop el món per un forat als carrers de Gràcia, va haver de créixer una mica lluny d’aquí. Amb una darrera visió del carrer Bailèn des de l’esquifit vidre del darrera del 600 del pare, la història va fer una el•lipsi estranya per una criatura de nou anys i em vaig trobar de sobte dipositat en un poble del Maresme, Premià de Mar; que avui és ja una petita ciutat. Permeteu-me que us parli un minut de Premià de Mar, on vaig créixer. És una vila jove, a penes té un segle i mig, nascuda amb la por dels atacs dels pirates, crescuda caòticament amb l’allau de la immigració dels seixanta i sovint abandonada a la seva dissort per l’opinió pública i l’administració. Premià de Mar no té encara la tradició cosmopolita de Gràcia. Ben al contrari, és una vila que avança poc a poc amb l’única força que li dóna la humilitat de l’esforç diari que fa la seva gent per bastir una convivència jove, diversa culturalment i no exempta de conflictes d’habitatge, papers, treball i deures i drets; problemes idèntics als que us esmentava abans. Però Premià de Mar també podrà tirar endavant i conquerir el seu espai mític propi, el seu dret a ser referent per a d’altres joves societats en construcció, a Catalunya, al Senegal o al Marroc; perquè no, d’allà procedeixen molts dels seus nous ciutadans.
Sabeu per què estic tan convençut que aquesta vila progressarà? Primer, perquè, malgrat les dificultats, hi ha una voluntat ciutadana molt més gran en fer que funcioni, i segon perquè crec que referents com el de Gràcia són poderosos pols d’atracció cívica i social.
Gràcia és exemple viu d’una societat cohesionada, viva, activa i tots n’estem molt orgullosos; però també ha d’anar endavant.
La història i la tradició han dotat la vila d’una personalitat que, per sort, transcendeix molt més enllà dels mateixos límits geogràfics i humans. A més tenim la sort que la personalitat de Gràcia no s’ha dissolt amb les aportacions de la gent que ha anat venint, al contrari, s’ha anat enriquint i modernitzant. Fem que les aportacions culturals i vitals dels nous temps passin a formar part de la personalitat històrica de Gràcia. Interpretem la història i la tradició amb el sentit i la música d’avui en dia. Ara toca obrir les finestres perquè un vendaval nou i fort renovi l’aire dels nostres pulmons, tonifiqui el teixit muscular de la societat gracienca i li doni l’empenta renovada per mirar el futur amb optimisme.
Que la saba nova corri per carrers i places carregats d’història. És la fórmula per poder mirar enrera amb la seguretat que el futur seguirà essent nostre.
Aquell nen de Gràcia trasplantat al Maresme ha descobert en fer-se gran que pot sentir-se perfectament habitant de tots dos llocs. Que el resultat de l’aprenentatge d’infantesa i de l’experiència de la joventut i l’edat adulta li permeten tenir una visió rica, diversa i original del món i les coses. És per això que vaig acceptar amb gran honor i sentit de la responsabilitat la invitació a parlar-vos avui.
Els anys m’han fet tornar a Gràcia, les passes m’hi porten empeses per tots aquests sentiments, idees i sensacions respecte dels quals ara he intentat fer públiques algunes reflexions acumulades al llarg dels anys i, perquè no reconèixer-ho, la distància.
La conclusió pensada amb la darrera petjada que m’ha fet abocar a aquest balcó és ben senzilla: ens estimem la vila, per això hem de seguir construint cada dia la Gràcia plural, noble, culta i lliure que el temps ha convertit en referent ciutadà. El respecte i la convivència en són elements claus, prou que ho sabem perquè formen part del nostre patrimoni. Obrir-nos al món i a les idees ens renovarà i ens projectarà cap al futur.
Permeteu-me convertir aquesta reflexió final en un exemple: jo sempre dic que Gràcia és el Notthing Hill de Barcelona. Ho vaig dir un dia mig en broma, però cada vegada ho crec més; per què? Mireu, Notthing Hill ,el barri més cosmopolita i divers, jove i antic a la vegada del gran Londres, celebra cada estiu el seu carnaval famós arreu del món; centenars de milers de persones hi van. Gràcia també fa el carnaval estiuenc, per entendre’ns, també rep milers de visitants d’arreu i és símbol de festa, tradició i modernitat. La nostra originalitat és que, enlloc de disfressar-se les persones, es guarneixen els carrers. No tenim ni la Julia Roberts ni el Hug Grant (recordeu la peli?); però tenim altres actrius i llibreters tan bons o millors.
El més potent del nostre passat i el més nou del món d’avui ens empenyen endavant. No ens ho perdéssim. Fem de ser de Gràcia la nostra manera de ser catalans, que és a la vegada la manera com som universals.

Us he dit al principi que no faria un pregó típic amb quarteta o rodolí final, però no em puc abstreure d’acabar llegint-vos un vers. Com que tinc vocació de poeta i sóc un nano dels carrers de Gràcia l’he escrit en la forma lírica popular i més pròpia de la vila i la ciutat: és una rumba i es diu Rumba de Gràcia.

Fill de nits i de veïns
somni criat entre places
anys guanyats de festa en festa en
joves cossos populars.
Bressolant ritmes gitanos
acollits en noves albes
neix el barri cada dia
amb saviesa i amistat.

Mil amors inconfessables
d’embriaguesa i dignitat
fan un blanc a la consciència un
salt al buit ben dibuixat.
Les besades són miratges
de tendresa irracional
que s’escampen pels carrers
amb llenguatge universal.

És el vent que t’allunyava
el mateix que t’ha portat
per damunt dels vells records
en un vol improvisat.
Amistats en la distància
i una vida que has guanyat.
Roda el món i torna a Gràcia és
casa teva, t’ha esperat.

El sabor d’aquesta rumba
homenatge al temps passat.
Roda el món i torna a Gràcia és
casa teva, t’ha esperat.

Gràcies a totes i a tots per la vostra atenció. Visca Gràcia, i a gaudir de la festa major, que la vida és massa curta per fer-la avorrida!
Salut!



Rafael Vallbona i Sallent. Agost de 2003

5/8/08

SÓC DE BARCELONA I EM MORO DE CALOR


Capítol 1

No és veritat que a l’estiu no hi hagi noticies, el que passa és que els periodistes fan vacances com tothom, i els que no en fan és perquè són uns pringats. Però amb la calor i la mandra ningú no està per oposicions a Pulitzer, o sigui que a les redaccions es sobreviu amb les poques noticies que arriben i alguna crònica social dels esdeveniments estiuencs que els becaris i els que no tenen vacances, amb més ganes d’anar de franc als llocs que no pas d’escriure’n, van a buscar.
En Pere Palau és un d’aquests, quan no hi ha contracte i es cobra a tant la peça, tampoc no hi ha vacances, i per pagar la quota de la Visa fa cròniques festeres, entrevistes a polítics sense corbata i reportatges amb poca substància i alt índex de colesterol, o sigui, res.
El Grec és un compendi de tot això: la uper class local amb polo, teatre en la humitat de Montjuic, i una mica de caspa que, arribat el cas, pot arribar fins i tot a portada. Aquest serà l’estiu d’en Pere. Ja tornarà el setembre amb els embolics policials d’en Saura o la sorpresa de que la feina s’ha deslocalitzat a Katmandú sense avisar.
Aquesta nit toca americana de lli, camisa de fil i bambes, el Grec es posa de llarg amb el Piccolo Teatro di Milano, la corporació municipal en pes, alguns consellers humanitzats i un reduït estol d’empresaris que, per apaivagar la mala consciència, patrocinen el festival.
En aquests llocs en Pere es mou com un tros de quòniam. No és entès en teatre ni coneix tots els personatges de la cultura, per tant ha decidit que intentarà fer una crònica més social, superficial i frívola que no pas cool, com s’escauria d’una activitat cultural de primer rang. Tot i així, donat que la invitació és doble, ha convidat a la Griselda, que és geògrafa però li agrada el teatre. La Griselda hauria estat la novia de tota la vida si la vida tingués un sentit suficient com per trobar-li; per això s’ha quedat en un no res indefinit entre ex, parella ocasional i allò tant llastimós de bona amiga. És el que passa quan et coneixes des de petit, que al final la confiança sempre acaba fent fàstic.
L’espectacle, en l’antic dialecte venecià sense subtítols, es fa llarg però està prou bé; al comissari Brunetti i a la seva dona els hauria agradat.
-No saps dir res més intel•ligent? –pregunta ella.
-Era una cita erudita per donar-li un to fashion a la nit. -respon ell-. Però també puc afegir coses més interessants com: anem als jardins que hi ha les copes i els canapès de gorra.?

* * *

Un espera trobar-se molta gent famosa a les festes i inauguracions, però la realitat és que sempre es te la sensació de que hi ha més secretàries de direcció que directors, cosa que vol dir que les invitacions arriben, però no cauen ales mans precises. Ara, sigui qui sigui, bon paper fan. A la que l’alcalde ha decretat inaugurada la barra, els convidats s’han llençat a les copes i les safates com si d’ajuda humanitària es tractés.
Sort n’ha tingut en Pere de trobar-se amb en Toni Punti, un periodista de TV3 que es coneix com ningú la ruta de les estrenes i inauguracions, que li ha cantat una llista d’allò que es diu ‘gent del món de la cultura’ present a la festa. Moleskine en ma, el Pere va anotant la llista que li canta.
Fins que se’n va el llum i no hi ha prou lluna per a seguir escrivint.
-Tu que et coneixes aquests saraus, saps si això forma part de la festa o si és alguna performance?
-No ho crec, a la tele l’apagada de l’estiu passat no la varem cobrir des de cultura.
-Doncs va ser un bonic espectacle de pallassos.
La falta de fluid elèctric, manera fina de dir que han saltat els ploms, a penes dura cinc minuts, en Pere troba la Griselda xerrant de coses intel•ligents amb una antiga companya de facultat, també localitza el lloc on faciliten copes sense fer bufar, i està pensant en com s’ho farà per omplir mitja pàgina quan un crit, un esgarip de sorpresa i dolor, trenca la xafogosa calma de la nit i la placidesa de l’esbarjo de la gent guapa local.
-De teatre no hi entenc, però això ha sonat fatal, -pensa el Pere mentre vola baix cap a on prové l’udol.
El crit d’espant prové d’un extrem dels jardins, un angle d’aquells als que pocs s’hi acosten perquè hi ha massa vestits llargs, americanes fosques i converses en veu baixa. Però l’ensurt ha trencat la selecta sobrietat de l’espai, que ja és ple de tafaners de tota mena, amb un escollit pomell de secretàries de direcció al front. Els murmuris de fa uns minuts, són ara comentaris esverats: un home jeu a terra immòbil. El fil de sang li surt de la comissura dels llavis li taca escandalosament la camisa blanca i amenaça amb deixar inservible una americana que val un ull de la cara; però tant li fa perquè no la tornarà a fer servir mai més, és ben mort.
La memòria visual del Pere no és gran cosa, i tampoc no és a primera fila, però diria que és Eustaquio Angulo, president d’Electricidad Catalana, la companyia distribuïdora de corrent amb facturació a Barcelona i seu social a Madrid. L’empresa és la patrocinadora principals del Grec, per això és allà, és clar. De les seves aficions en vida es coneixien els flirtejos polítics amb la dreta i les rosses exuberants, però del teatre ningú no en sabia res.
I de fet no fa teatre, l’han matat.
-Aparti-se’n sisplau, -se senten dues veus conegudes.
L’alcalde i el conseller Saura irrompen al lloc. Ja hi som tots.


Capítol 2
Amb trenta i tants anys i incomptables fracassos en nits que ho tenia tot a favor, al Pere Palau el que li molesta de l’assassinat del president d’Electricidad de Catalunya, Eustaquio Angulo, la nit inaugural del Grec que la seva companyia patrocina i en plens jardins de Montjuic, no és el xafarranxo en que acaba la vetllada, sinó anar-se’n a dormir sense sopar i sense tema per la crònica cultural, perquè un mort és cultura si és de malaltia o de vell; els morts d’un tret al pols van a pàgines més serioses.
Amb l’alcalde i el conseller d’Interior fent d’investigadors de pa sucat amb oli i pugnant per sortir en directe a TV3, Mossos i Urbans emprenyant per tot, i la Griselda que, morta de fred, son i avorriment, el deixa plantat, la vetllada no pot tenir un final pitjor ni havent estat ell el mort.
Per sort d’actors en coneix pocs, però els polis els ensuma a la milla, i el comissari en cap de la regió metropolitana dels Mossos,Ramon Llopis, li deu uns quants favors. O sigui que abandona el guirigall mediàtic que hi ha als jardins i s’asseu a les escales a esperar que els llums blaus que s’acosten a tota metxa arribin al lloc.
-Que t’han acomiadat del diari i fas d’acomodador del Grec tu? –li dispara el policia així que el veu.
-Ensumo els marros i m’hi apunto, com vosaltres. És clar que potser l’he mort jo al paio.
-Vigila que, tal i com estan les coses, et faig empassar el marron.
-Això vol dir que no hi ha cap indici?
-Això vol dir que qualsevol dels mil gorreros que éreu al teatre sou sospitosos.
-Descompten dos, l’alcalde i el teu conseller.
-És a tot arreu, aquest. Retiro el que he dit, sou tots més innocents que un àngel.
A quarts de tres, en un roda de premsa improvisada on tothom fa uns badalls monumentals, els responsables policials diuen el que ja saben fins i tot els becaris: l’Angulo ha estat mort amb un punyalet que li ha seccionat la vena horta. No hi ha pistes. Obra d’artista, és clar, probablement cosa d’un sicari per encàrrec, producció aliena diríem; som al Grec.
En Palau dorm poc i malament i, a l’endemà, no sap que fer primer, si trucar a la Griselda disculpant-se per enèsima vegada o anar al diari per no treure’n res en clar, com sempre. Mentre pensa i s’afaita clava una llambregada a la col•lecció de Tintin que te al lavabo, llavors decideix sortir a comprar un diari qualsevol i mirar-ne la cartellera d’espectacles.

* * *

A que es dedicava el general Alcázar quan va estar exiliat pel cop d’estat que el va derrocar de la presidència de San Teodoro? A llençar punyals en un espectacle de circ amb el nom de Ramon Zárate. Curiosament hi ha un circ romanès que actua dins el programa del Grec. Casualitat, nas o al•lucinació? Pel redactor en cap del diari, en Sanglas, són cabòries.
-Ets un il•luminat Palau. Has llegit massa novel•les policíaques.
-I tu massa poques, per això et limites a copiar les notes de premsa de la policia.
O sigui que truca el comissari Llopis, però no s’hi posa i la idea li comença a semblar més digna d’un esquetx de Polònia que d’un cas real. A més, al diari l’empenyen per tot. El cap de cultura vol una crònica que es digui ‘Abans de la mort’ o alguna cosa per l’estil, i els de societat el volen fer anar a una roda de premsa que semblarà el festival de Woodstock de tanta gent com hi ha d’actuar. Escriu d’una patacada quatre tòpics sobre “una inauguració del Grec més on tot anava normal com sempre i la nit era plàcida com fa al cas fins que l’ombra de la mort va visitar l’amfiteatre de Montjuic”, i surt afuat cap a la nova seu d’Interior per si diuen alguna cosa interessant.
Però ni el comissari, ni l’alcalde, ni el conseller, ni el sotsdirector general d’Electricidad de Catalunya, ni el director del Grec, no saben dir res de nou ni interessant, motiu pel qual els redactors dels diaris grans decideixen anar-se’n a fer una paella al port olímpic a càrrec de l’amo, els dels petits busquen un lloc de menú que no estigui de vacances els becaris treuen la carmanyola en un banc del Passeig de Sant Joan i en Pere va al Teleentrades i compra una entrada pel circ.
No és el circ de Moscou, però te un aire zíngar i cutre, que el captiva. El número del llançador de punyals no és el millor, però el paio, que amb barret d’ala ampla i mocador que li tapa mig rostre sembla el bandoler Serrallonga, te una destresa amb els punyalets petits com estilet que posen els pèls de punta al periodista. Si pot llençar un d’aquests ganivets i clavar-lo en un ou, se suposa que dur, ben bé a deu metres sense que se senti ni una mosca, que no pot fer en un coll egregi i prominent?
El millor del cas és que, en acabar, i entre els aplaudiments del públic i el xivarri de la fanfàrria, el Serrallonga es treu el mocador i el barret i, sorpresa, és una morenassa de llarga i negra cabellera i ulls atzabeja que perforen amb la mirada. En Joan creu que només amb aquells ulls ja n’hi ha prou per ferir de mort algú.
El problema és que la seva tesi no se la creu ni el crític de circ del diari, que ha entrevistat la llançadora de punyals i, tot i compartir amb el Pere la idea respecte la mirada, no la veu posada en assassinats per encàrrec.
-Necessites vacances, que fa molta calor a Barcelona i se t’està fonent la neurona.
-Qui ha matat l’Angulo també deu ser de vacances a hores d’ara, a Acapulco, com a mínim.


Capítol 3
L’assassinat d’Eustaquio Angulo, president d’Electricidad de Catalunya, als jardins del Grec salva les portades d’agost dels diaris; ara bé, una cosa és omplir pàgines i una altra dir coses creïbles. Els diaris d’ordre reprodueixen les notes de la policia i, per tant, no diuen res, i els més agosarats donen pals de cec esperant encertar per casualitat. La idea del Pere Palau d’investigar la llançadora de punyals de mirada penetrant i enigmàtica del circ que actua a Barcelona queda surant pel despatx del director del diari perquè queda racista pensar que ‘puig llença punyals, vejam si mata’, i amb això no n’hi ha ni per començar; però el comissari Llopis, reconeix a en Palau que ells tampoc no saben per on agafar-ho.
-Potser ha estat cosa d’un grup d’usuaris emprenyats pels talls de subministrament, -li diu mig en broma el Pere.
-Ja hi ha qui ho ha suggerit, però això és un prejudici intolerable, -li respon el policia-. O no. –rebla.
-Per molt que fessin saltar el llum, no entenc com es pot clavar a algú un punyal al coll en plena festa i desaparèixer sense deixar rastre.
-Essent molt hàbil i molt ràpid, no hi ha més volta de full.
-Com un artista de circ?
-No insisteixis amb la teoria de la conspiració circense, que no cola. Encara que no t’ho creguis hem fet indagacions i no hi ha cap indici en aquest sentit.
Però en Palau és un tastaolletes. Torna a veure la funció i després, distret, es passeja una estona entre els camions i mobilhomes de la companyia. Evidentment no veu res d’estrany, però s’endu una bronca descomunal en un idioma incomprensible que tant pot ser romanès com rus, quan un paio prim com un espàrrec, bigotut i malcarat l’enxampa ficant el nas dins d’una de les caravanes.
Amb aquella sensació de fracàs que tant agrada els catalans, el Grec s’acaba sense que hi hagi cap detingut en relació amb el crim del patrocinador. L’alcalde i el conseller d’Interior fan la darrera roda de premsa plena de lamentacions i bons auguris de seguir investigant després de vacances, i els responsables del festival diuen que les xifres d’ocupació han crescut un 17% respecte de l’any passat. El que no diuen és si el morbo per l’assassinat ha portat més gent a Montjuic.
En Palau se sent decebut per no haver tret res en clar, avorrit per haver de tornar a les cròniques d’estiu i trist perquè la Griselda no li ha tornat a dir res en aquestes setmanes.

* * *

Uns dies després decideix que està mort de calor i que ja en te prou de cròniques sobre temes de profund calat periodístic com la gent que es pixa pel carrer o el soroll de les terrasses, i decideix fer uns dies de vacances, cosa que el director del diari no comparteix, donat que no en fa mai. El que no diu és que viu en un xalet amb piscina a Vallvidrera mentre en Palau es podreix en un pis tipus vagó a Mathaussen al carrer Galileu. Pensa a fugir-ne; no gran cosa, una setmana a la platja, res de muntanya, ja hi va néixer i la te avorrida.
-Véns uns dies a Menorca, Grisi? –no sap perquè però darrerament l’anomena amb aquest ridícul diminutiu.
-Ho sento, però com que no em deies res fa dies m’he apuntat a un viatge en cotxe per Portugal amb uns amics.
-Tu tampoc deies res, -es defensa ell.
-Que volies que digués, em vas deixar plantada buscant assassins; que l’has trobat?
No hi ha cosa més estúpida que un paio sol a la platja. Es veu d’una lluny que busca pla, o sigui que es tanca dos dies al pis suant, xumant cerveses, dormint i escoltant fins ratllar-lo el darrer dels Coldplay. Telèfon apagat i dinar al japonès de la cantonada; no és que li entusiasmi el peix cru, però és l’únic que lloc obert al barri.
Quan, al tercer dia, decideix treure el nas a la realitat, per saber si existeix, llegeix a l’edició digital del diari que la policia francesa ha detingut un empleat del circ romanès acusat de l’assassinat de l’Angulo. I com que diu que la informació la van facilitar els Mossos, perplex truca el comissari Llopis, que està de bon humor perquè agafa vacances.
-Mallorca, dues setmanes, ja en tinc ganes –li diu xiroi el policia.
-Amb la dona, els nens i els cunyats?
-Si.
-Anar de vacances amb els cunyats o fa néixer l’instint assassí, o augmentar la vocació policial.
-Això és enveja. Ja veus que tenies raó, al circ hi havia marro, no era la teva llançadora de mirada seductora, era un dels seus empleats, un paio alt, prim i amb un bigoti tipus Iñigo als bons temps d’Eurovisió.
-I per què no el vareu detenir vosaltres?
-Cosos del conseller, fa molt poc progre que la policia catalana sospiti d’uns romanesos només pel fet de ser-ho. Però jo no he dit res, nosaltres actuem, però la política la fan els polítics.
-Això ja ho se. I com que al Sarko no li fa angunia políticament res, al contrari, doncs que ho facin ells. No seria més fàcil que els progres no manessin a la poli?
-I això no és tot, -afegeix el comissari-. Et diré qui va contractar l’assassí si calles com un mort.
-La seva dona perquè li feia el salt amb una secretària, diu en Pere per dir.
-A l’inrevés i posa-ho en masculí, -diu en Llopis triomfant.
¿?
-L’Angulo s’entenia amb el seu cap de ganivet. Va ser aquest, coses d’amants.
-I perquè no es diu això tampoc?
-Vols que acusin el conseller d’homofob?
-Ara si que me’n vaig a la platja, sol; vull que tothom pensi que busco pla.

Relat publicat a Time Out

1/8/08

ÚLTIMES NOTICIES

Per fi la cèlebre Parida de l’Andreu Martín, ha trobat versió radiofònica, de moment és a l’estiu i a Ràdio 4. Mentre el pare de la criatura no para de rebre adhesions incondicionals dels seus corresponsals, que volen seguir reben la Parida per correu cada matí per sempre més, així ho preguntava ell en una mena de referèndum ignoro si legal o no, l’editorial Bromera anuncia que Wendy, el personatge amb el que l’autor va guanyar el premi Bancaixa de literatura juvenil amb ‘La nit que Wendy va aprendre a volar’ tindrà continuïtat ben al febrer amb ‘Wendy ataca’. Del primer lliurament d’aquesta heroïna se n’han venut deu mil exemplars, ha estat traduïda al castellà i al gallec i l’autor ha rebut del conseller d’Interior de la Generalitat la medalla de bronze amb distintiu blau al mèrit policial per fer a protagonista del relat una mossa d’esquadra. Quines coses que fa la poli d’avui en dia, no trobeu?
També Bromera anuncia per Nadal el debut literari de Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas, que segueix així l’estela de Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, que va publicar ‘El misteri de l’amor’ (Empúries). El llibre és un conjunt de relats encara sense títol.
Entre viatge i viatge a al Xina Ernest Folch (Ara) ha contractat un llibre que portarà cua segur, o sigui, que es vendrà i se’n parlarà: Apàtrides, incultes i (a vegades) analfabets. La crisi de l’educació a Catalunya’, de Patrícia Gabancho. SI l’any passat ho va fer amb la llengua, i amb gran èxit, ara la periodista s’atreveix a posar per escrit el que molts pensen des de fa temps; que Catalunya te un problema que es diu educació, i que no hi ha ni llei ni tres per cent que ho arregli. Tanquem per vacances.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya