30/7/13

Cadena curta

No entenc l'afecció a fer cadenes. Les cadenes no són precisament un símbol de llibertat, ans al contrari. Malament rai si un cadenat ens ha d'ajudar a decidir. O no, perquè potser el que es pretén no consisteix en decidir, sinó en assentir, en expressar aquiescència sense matisos. Aquí hi haurà el bàndol dels bons, vista la cosa des d'aquest punt. A l'altre s'hi alineen els dolents, que a la vegada són també els bons, vist des del punt de vista contrari. I la dissensió on queda? Hi ha algú que la consideri bona, sana? No. Dissentir és nociu, genera soroll, opinió. És pensar críticament. I això no interessa a cap de les baules de cap cadena; ni de la que lliga curt, ni de la que, simbòlicament, allibera.
L'onze de setembre de 1976 eren quatre els que onejaven estelades. Ara, que les venen als xinos, una gran massa de ciutadans s'ha afegit al voleiar sentimental de manera totalment acrítica. Ha augmentat al quantitat dels que ho volen a costa de la qualitat del què en pensen. Però el fotut del cas és que, aquesta idea ara majoritària, a penes admet opinions divergents, lectures crítiques que es desviïn del tema que encadena la massa cap a la llibertat (sic!). Com que passa exactament el mateix en l'altre bàndol, onles adhesions també són inquebrantables, tendeixo a pensar que tenim un país poca cosa, massa dèbil per afrontar un futur adult, de responsabilitats plenes. 
És per això que, un dia o altre, com ja ha passat històricament, hi haurà sectors d'aquests que ara estan tan engrescats, que se'n començaran a desdir. I ja hi serem pel pedregar.

29/7/13

Adéu a Gràcia

Primer va ser un degoteig de tancament de bars amb l’argument dels sorolls, després el plet que farà marxar d’aquí a un any la Becket, fa poc la Caldera, ara Cesc Gelabert, i potser quan es publiqui aquesta columna encara seran dos o tres nuclis d’activitat cultural els que hauran de marxar de Gràcia pels motius més diversos. No és la crisi, és la decadència. Amb cada local d’aquests que baixa la persiana l’ànima del barri es desdibuixa en el marasme d’una ciutat grisa, el prestigi de Gràcia se’n va en orris. Fa temps que ho venim anunciant. Alguns dels que pensaven que era un catastrofista ara pensen que la catàstrofe s’ha instal·lat a la vila. El més greu és que ara comença a ser tard, ningú no mou un dit, i de records no es viu.
No crec que a l’ajuntament ja li vagi be, però la política de plom que ha exercit contra alguns locals ha estat aplaudida per la seva parròquia política. Que no oblidin que es governa per a tothom, no només per als seus. Però els mitjans de comunicació, líders d’opinió, militants veïnals i activistes també tenen una quota de responsabilitat en aquesta situació. Han fet prou per evitar la decadència? Amb picabaralles, enfrontaments a vegades infantils i incapacitat de dialogar amb l’ajuntament, no han contribuït també a l’esllanguiment?

25/7/13

El tot estructural

La Institució de les Lletres Catalanes és una estructura d'estat, diu la seva directora, Laura Borràs, en una entrevista a Núvol, el digital cultural líder en el sector (enhorabona). Posa com a exemple el futur Portal de les Lletres Catalanes, que integrarà altres portals relacionats amb la literatura amb "la voluntat d'aplegar moltes voluntats". Darrerament només sento gent que reivindica la seva instància o entitat com a estructura d'estat (fa poc els treballadors de TV3); en algun cas deu ser per intentar sobreviure a l'apocalipsi pressupostària de l'administració, suposo, com si formar part d'aquesta estructura els posi a la llista dels imprescindibles i els blindi de la catàstrofe
Argumenta també Borràs que ara la Institució forma part del consell directiu del Departament de Cultura i que està superant "una certa invisibilitat", cosa que també fan a còpia de tuitejar tot el dia, és una manera; però francament, si els darrers temps la ILLC estava varada a la sorra era sobretot per falta de voluntat política, no de l'equip que hi treballava, no ens confonguem. Tampoc omplir la xarxa de tuits, webs i blogs vol dir ser necessàriament més ben considerat. Però tot sigui a fi de be. Si el que la Institució de les Lletres Catalanes sigui estructura d'estat ha de servir per què la literatura catalana sobrevisqui, donem-ho per bo. Ara, abans de res potser que l'estructura tingui uns fonaments creïbles, començant per algunes entitats amb veu i vot a la junta de govern, que la suma de voluntats sigui real també en la distribució dels recursos, no només a la xarxa, i que li facin entrevistes menys empàtiques. El pensament crític potser no aporta molta visibilitat, però rigor i respecte si.

18/7/13

Arts i lletres

Ara que tots tenim el cap a les vacances, permeteu-me que us faci dues propostes artístico-literàries amb regust a estiu. La primera és l’exposició antològica que la sala municipal El Roser, a Ciutadella de Menorca, dedica a la pintura del seu escriptor Pau Faner. Un dels introductors del realisme màgic a la literatura catalana, Faner porta a la pintura el món deforme que imagina a les seves novel·les. La terra, el món i l’erotisme són espais mentals on el ciutadellenc mou personatges, creativitat, lletres i pinzells. Si estiuegeu a Menorca no teniu excusa.
La segona són les ceràmiques inspirades en el ‘Llibre de Sinera’ d’Espriu que ha instal·lat al cementiri d’Arenys de Mar l’artista, Maria Àngels Domingo, més coneguda com Madola. Quaranta peces, tantes com poemes te el llibre, dialoguen en mig d’un espai públic, com agrada a l’artista, entre l’aspror nua del vers i la llibertat rotunda de la ceràmica. Així, ‘Donar forma a la paraula’, com es titula el treball esdevé una lectura en clau contemporània de l’obra d’Espriu. Arenys de Mar és a quatre passes de tot arreu, i si sou de platja i de dinaró de peix, l’estiu és una excusa perfecta per anar-hi.
Els que no estaran per platges ni vacances aquest estiu seran els impulsors de la llibreria ‘La Impossible’, Olga Federico, Tono Cristòfol i Mireia Perelló, ex-Proa i llibreters en cos i anima. Amb aquest nom tant revolucionàriament seixantavuitista (bravo!), van arrencar el dia 10 al carrer de Provença 232 de Barcelona prometent, sobretot, una especial cura i dedicació als llibres en català. Qui diu que el llibre és mort: hi ha passa de noves llibreries i joves editorials arreu de Catalunya. Siguem realistes, fem possible l’impossible.

11/7/13

FACTORIA SENSIBLE: Enmig del desert

Ara que van maldades s’ha vist que la idea de fer de la cultura un motor econòmic ha estat un fracàs. Quan corria el diner, el públic i el privat, força coses funcionaven, els professionals tenien feina i molts creadors venien. Amb l’excusa d’augmentar el consum cultural es rebaixava fins el no res el rigor creatiu, però això importava poc perquè l’artista vivia be i el públic se sentia afalagat amb aquelles glopades esbravades de coneixement. Les organitzacions empresarials van fitxar assessors culturals i es van crear cercles culturals nats dels econòmics.
Avui, la conversió de la cultura en mercat en detriment del pensament crític i l’exigència, ha abocat la cultura catalana a una decadència que ja no poden justificar ni els caps pensants, entre d’altres coses perquè els han substituït per mediocres difusors de tendències fútils o per personatges de la comèdia televisiva. El gir ideològic que ha comportat la substitució gradual del debat i el pensament complex per la superficialitat implícita i banal amb l’únic argument de vendre es topa ara amb la crua realitat de que no hi ha ni cinc per comprar.
Però enlloc de promoure la vertebració d’un nou discurs sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana per sortir d’aquest marasme, s’està generant una fugida endavant cap a enlloc amb apostes incertes i buides com centres “d’acollida, explicació i posada en relleu de la realitat creativa catalana” (sic?) o una aposta desmesurada i sense base pel món digital sense bastir abans l’univers analògic.
I així som enmig del desert.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/742366/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Tants premis fidels

Que un CoNCA tan fidel al conseller com aquest hagi premiat un escriptor en castellà només pot ser noticia als mitjans què, en la discriminació positiva als autors catalans històricament minoritzats, hi han vist sempre una actitud hostil cap a l’espanyol. Ara que el CoNCA, tal i com volia en Mascarell, ha premiat Eduardo Mendoza, posen en dubte la independència política del Consell qualificant el premi de ‘polític’, tot i que el guardonat digui que a ell tant li fa. Que el premi és polític ningú no ho dubta, que la servitud del Consell al conseller és important tampoc, que Mendoza és el menys ‘conflictiu’ dels autors catalans que escriuen en espanyol és així; ara, que tot plegat serveixi per a donar volada als premis nacionals de cultura, ho posem molt en dubte. Massa premis (i això que n’han reduït el nombre), massa guardons ‘perquè toca’ (fidelitat, anys...) i massa cura en repartir premis a moltes disciplines de l’art i el coneixement, fan que una de les feines més importants que te cada any el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, resulti d’una eficàcia relativa.
El CoNCA no aixeca el cap. De l’arrogància de l’època d’en Bru de Sala, quan es creia que manaria més que el propi conseller, a la bonhomiosa servitud de l’actual, tan minimitzat, aquesta instància que ara resulta que cap polític no volia, viu en uns llimbs del quals no se’n sap sortir amb la personalitat i el pes polític que li correspondria.
Faig una proposta. Els encenedors BIC han acomplert 40 anys il·luminant grans músics i concerts irrepetibles i ningú no s’ha recordat d’ells ara que han mort a mans del fred llum del mòbil. Què tal un premi nacional 2014? Com a mínim es parlarà del CoNCA per la seva independència.

8/7/13

Coses bones i dolentes

El millor: que amb la fusió entre Penguin i Random House, Núria Cabutí continuï al capdavant de Random House Mondadori per a Espanya i Amèrica Llatina a més de passar a ser membre del nou Consell Executiu Mundial. L’eficiència, professionalitat i afabilitat de Cabutí la han consolidat com un dels millors executius mundials de l’edició. Mentre d’altres amenacen fàtuament i grotesca amb marxar, el número u mundial confirma la seva aposta per Barcelona com a capital de l’edició i per una catalana al davant.
Bo i modern, el projecte ‘Música i punt’, col·laboració entre el nou festival Música a la cala, que es farà de dissabte fins al 25 d’agost a Cala Jóncols, i el servei de biblioteques de la Generalitat. Són vuit punts de llibre musicats que repartiran les biblioteques públiques. Ada Castells, Toni Sala, Lluís Llort, Gemma Lienas, Màrius Serra, Empar Moliner, Tina Vallès i el que firma recomanen lectures, i els músics del festival, amb la col·laboració del grup de bibliotecaris experts en música AMPLI, han fet la selecció musical què s’activa amb un codi QR, una aplicació de Mondosonoro per a Spotify.
Dolent. El paperot que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana fa als autors de literatura infantil i juvenil aplegats a l’APE (Autors en Perill d’Extinció) i, majoritàriament, membres de l’AELLC. Farts de que les escoles fomentin que no es comprin llibres literaris i que els passin de ma en ma, un fet poc ètic que està matant de gama els escriptors, han fet un manifest i han demanat el suport de la seva associació professional. Doncs, be, per ara la junta els ho ha negat, segons els va dir el president. Ara ells s’estan plantejant abandonar-la, és clar. En parlarem, si no ens amenacen.