26/12/08

JOAN ABELLÓ, PINTOR Y COLECCIONISTA DE ARTE


Joan Abelló (Mollet del Vallès 1922), hubiera cumplido 86 años ayer de no haber fallecido el día de Navidad, 25 años después que Joan Miró. Pintor y coleccionista de arte, su vida estaba estrechamente ligada a su ciudad, donde realizó la primera exposición a los veinte años y en la que se instaló en los años sesenta después de haber realizado el habitual periplo de los artistas de su época por Londres, Bélgica y París. Sin dejar de viajar por el mundo, en Mollet, y pintando paisajes del Vallès y del mediterraneo, Abelló consolidó su estilo, unos cuantos pasos por delante del impresionismo, impregnado de la luz cubista de Picasso y con un colorismo más parecido a una explosión por lo violento de sus trazos. Quizás por eso él mismo lo denominó ‘explosionismo’.
Joan Abelló se inició muy joven en el mundo de la pintura, y de su época de formación, destaca su aprendizaje en los estudios de Pere Pruna y Carles Pellicer, o la impresión que le causaron las obras que Joaquim Mir había realizado en la localidad natal del joven aprendiz. Pero en aquellos estudios, en sus visitas a Manolo Hugué y en el taller de restauración Miracle, aprendió también a amar el arte, y muy pronto inició una importante colección que, en 1996, donó al ayuntamiento de Mollet. La colección de arte Abelló acoge 5.800 obras y está valorada en más de 12 millones de euros. Tras la cesión el ayuntamiento creó una fundación municipal que lleva el nombre del artista y que rige los destinos del museo Joan Abelló y la casa natal del pintor, abiertos al público desde 1999. El museo acoge además uno de los espacios de arte contemporáneo más dinámicos de la escena off Barcelona.
Hombre de una extraordinaria generosidad, el colegio público que leva su nombre tiene dos obras suyas, ‘La dansa, la música i les lletres’ que preside el salón de actos del centro, y una escultura a la entrada de los jardines de una escuela que ha hecho de las artes uno de sus ejes pedagógicos centrales por el empeño del equipo pedagógico y por el prestigio que les otorga llevar el nombre del pintor.
En el momento de su fallecimiento, Joan Abelló era presidente del Reial Cercle Artístic, donde también había estudiado de joven y a cuya presidencia accedió en 1993. Además era miembro del Cercle Maillol y había sido distinguido como ‘Molletà il•lustre’ y había recibido la Creu de Sant Jordi en el año 2002.
La capilla ardiente con el cuerpo del pintor fallecido se instaló en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona, y los funerales se oficiaran el sábado a mediodía en la iglesia parroquial de Sant Vicenç de Mollet del Vallès. El museo que leva su nombre abrirá el sábado y el domingo para acoger un libro de condolencia, donde la ciudadanía podrá expresar su reconocimiento al pintor.

23/12/08

RAFAEL ABELLA, HISTORIADOR DE LO COTIDIANO


Cuando la historia se escribía solo con los nombres de los vencedores o, como mucho, con la larga y pesada lista de los reyes Godos, Rafael Abella, nacido en Barcelona 1917 y fallecido ayer en su ciudad natal, comenzó a difundir la microhistória, el relato de la vida cotidiana como elemento para entender una historia contemporánea que, desde los estamentos oficiales, se teñía de los colores de un solo bando.
A pesar de que la guerra le pilló en el lado nacional, ‘por la locura aleatoria que rodeó el 18 de julio y que nos sorprendió a cada uno en una zona’, sostuvo siempre el historiador y prolífico escritor, Abella consiguió, gracias a sus paginas llenas de relatos menudos, interpretar lo que la historia hecha con mayúsculas tardó demasiados años.
Rafael Abella abrió el apetito por la historia a muchas personas ya fuera a través de sus muy populares artículos en La Vanguardia o de libros que gozan todavía de gran difusión como ‘La vida cotidiana durante la Guerra Civil’, ‘Julio de 1936’, ‘De la Semana Trágica al 20-N’, ‘Por el Imperio hacia Dios’, ‘Finales de enero de 1939’, ‘Barcelona cambia de piel’, ‘Anécdotas para una posguerra’, ‘La vida cotidiana durante el Régimen de Franco’, ‘La vida amorosa durante la II República’, ‘Los piratas del Nuevo Mundo’, ‘Lances de honor’ o ‘La vida y la época de José Bonaparte’. Tampoco se abstuvo de escribir libros a cuatro manos. En ‘Los años del No-Do’, ‘El mundo entero al alcance de todos los españoles, colaboró con el también historiador Gabriel Cardona, y en ‘Guerrilleros’ lo hizo con el periodista Javier Nart.
Abella fue pionero en difundir la historia a través de todos los medios a su alcance, ya fueran libros, conferencias (viajó en numerosas ocasiones a Sudamérica para ello), artículos en periódicos y revistas e incluso programas de radio y televisión y largometrajes documentales como ‘La Casita blanca’ o ‘De Madrid a la luna’. A pesar de que entre el gremio la aparición en los medios está muy mal vista, Abella sostuvo siempre con vehemencia sus razones con una tesis implacable:: "Las vivencias históricas, ponderadamente relatadas, son un antídoto para la reiteración de los errores". Y es que no es incompatible la investigación con la difusión, y en ambas Abella fue un maestro.
Pero además dominó el arte del relato histórico. Así concluía un articulo suyo sobre el nacimiento de la revista El Ciervo, en 1951: ‘Tendría que llegarse a 1952 para que al cabo de doce años la España de Franco diera el primer paso a un síntoma de normalidad: la supresión del racionamiento que nos condenaba al hambre desde 1939’.
Las honras fúnebres por el escritor e historiador tendrán lugar el día de Navidad a las 10’30 horas en la iglesia de Sant Gervasi de Barcelona.

ELSA FÀBREGAS, LA VOZ DE LAS GRANDES DE HOLLYWOOD


Fue Scarlett O'Hara, y puso a Dios por testigo que su vida seria el cine. Elsa Fàbregas, fallecida en Barcelona el pasado domingo a la edad de 87 años, fue sin duda una de las voces de nuestras v idas. Su cuerpo recibió sepultura ayer a mediodía en el cementerio de Montjuic.
Desde que debutara como actriz de doblaje en 1935 con ‘El pequeño Jaques’ y poco después doblara a dobló a Judy Garland en la película ‘El mago de Oz’, Fàbregas había trabajado en unos 800 doblajes. Han sido 70 años poniendo la voz en castellano o catalán a secuencias que irrumpieron en la vida de varias generaciones y que, sin su trabajo, poco hubieran sido entendidas. Pegada al personaje, como ella misma definía el secreto de su oficio, Elsa Fàbregas fue Vivien Leigh, Doris Day, Anne Bancroft, Sofia Loren, Anouk Aimée, Julie Christie, Jeanne Moreau, Shelley Winters o Jean Peters. Confesó que la Bette Davis de ‘¿Qué fue de Baby Jane?’ se le resistió más de la cuenta, pero bordó secuencias como las de Elizabeth Taylor en ‘¿Quién teme a Virginia Woolf?’, Melina Mercouri en ‘Topkapi’ o Anne Bancroft en ‘El graduado’. Incluso dobló a actrices españolas como Emma Penella en Fedra, Un marido de ida y vuelta y a la mismísima Lola Flores en ‘Embrujo’, de Carlos Serrano de Osma. Ni tan solo loas más pequeños espectadores escapan a la voz de Elsa Fábregas, suya fue la voz de la Bruja aburrida de ‘Las Tres Mellizas’, los geniales personajes animados de Roser Capdevila.
El crítico de cine Jaume Figueras, director de la seria documental ‘Mujeres de película’, uno de cuyos capítulos está dedicado a Elsa Fábregas reconoce que ‘fue la mejor voz que tuvo jamás Melina Mercouri’, a quién dobló en ‘Los pianos mecánico’s, de Bardem. Por cierto que también dobló a Lucia Bosé en ‘Muerte de un ciclista’ y Betsy Blair en ‘Calle mayo’r, del mismo director de ‘Siete días de enero’.
Y es que, sin menoscabo del valor genuino de la versión original, Elsa Fàbregas supo transmitir a través de la voz el alma de los personajes. Su trabajo iba más allá de poner voz en castellano o catalán, Elsa interpretaba en nuestros idiomas el mismo papel de la actriz. Fàbregas amaba como lo hace Grace Kelly en ‘La ventana indiscreta’, o miraba con la misma dulzura que lo hace Julie Christie en ‘Doctor Zhivago’. Fue una voz que nos transmitió más que palabras. Son ya diversas las personas del mundo del cine que han pedido públicamente que se rinda un homenaje póstumo a esta mujer que nos hizo sentir y entender la verdadera fuerza del arte que fue del siglo XX.

22/12/08

LA VIDA ÉS UNA RIFA

Amb els seus crits de feliç histèria, amb els forats que tapa, amb l’alegria dels pobres, amb la resignació de la majoria que no ens ha tocat ni cinc i amb la cantarella empallegosa d’un pobres nens amb uniforme de postguerra, la rifa de Nadal és un tòpic més d’aquestes dates, un tòpic que, ja em perdonaran, generalment afarta.
Però la vida és una rifa, i tot i que la sort no en sap res de classes socials, pensar que enguany hi haurà un grapat d’aturats i de gents ofegades per crèdits i hipoteques que tindran unes festes una mica felices, fa que la rifa d’ahir sigui diferent. Per un dia les angoixes de la crisi han deixat pas a l’alegria desbordada. Ja se sap que, per molt que sembli que 300 mil euros són un dineral, no hi ha res que duri menys que els diners, i que molts afortunats d’avui tornaran a la crua realitat abans no s’ho imaginen, però, a falta de finançament, benvinguda sigui la rifa.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.08

21/12/08

JOSÉ LUÍS GIMÉNEZ-FRONTÍN, POETA DE LO REAL


José Luís Giménez-Frontín, lo sabían todos los que le conocían, vivía y escribía desde la más estricta tradición de la modernidad. Su antiretórica, la capacidad para solidarizarse con las víctimas de cualquier violencia y su vigoroso testimonio de los instantes vividos en plenitud le convirtieron, con el tiempo, en un clásico de nuestra época, un místico de lo material. Habiendo nacido en 1943, en la Barcelona más cruda de la posguerra, podía haber sido un excelente poeta trasnochado y empáticamente ajeno a la realidad, e incluso habría sido celebrado por ello, pero prefirió ser, siempre y ante todo, una persona de su tiempo, por convulso, cambiante u oscuro que éste fuera.
Alumno del Sagrado Corazón y licenciado en derecho por la Universidad de Barcelona, de donde fue profesor ayudante, Giménez-Frontín comenzó bien pronto en el mundo editorial, a penas tenía 22 años y ya era director de publicaciones de ediciones de Cultura Popular. Por esa época publicó tambiérn su primera traducción, ‘Orígenes del socialismo alemán’, todo un clásico del pensamiento del siglo XX, de Jean Jaurés. De ahí pasó a Cairos y, en 1970 fue a Roma a visitar a Rafael Alberti y su vida dio un vuelco. No solo publicó ‘Los ocho nombres de Picasso’, primer libro del poeta editado en España tras la guerra, sino que, al año siguiente, publicó su primer poemario: ‘La sagrada familia y otros poemas’. Tras un paréntesis de dos años en la universidad de Bristol, publicó su primera novela, ‘Un día de campo’ y su primer ensayo, ‘Movimientos literarios de vanguardia’. A la vuelta, en 1974, coordinó el suplemento literario del histórico Tele eXprés, el diario de los progres de la época, hasta el cierre del periódico en 1978. A su doble circunstancia de editor y escritor, unía así la de periodista, tres facetas que siempre han ido paralelas en su vida y que los lectores de El Mundo conocen perfectamente por sus artículos en el periódico.
Tras otro paréntesis en la universidad de Oxford (1980-83), Giménez-Frontín desarrolló durante mas de veinte años su multiplicidad creativa en todos los ámbitos: poesía, ensayo, periodismo, narrativa e incluso libros para jóvenes. Por el poemario ‘Las voces de Laie’ gana en 1981 el prestigioso Ciutat de Barcelona, que volvió a ganar diez años después por la novela ‘Señorear la tierra’. Y a pesar de su febril actividad, también tuvo tiempo para el asociacionismo. En 1984 participó en la fundación de la revista Hora de poesía, ingresó en la Asociació Catalana de Crítics d’Art i en la Internacional (1989), dirigió la Fundació Caixa de Catalunya (1987-2004), presidió la Asociación Colegial de escritores de Catalunya (1995-99) i fue vicepresidente del Centro español de Derechos Reprográficos (CEDRO) entre 1996 i 2000. Mientras, preparaba su primer libro de memorias, ‘Woodstock road en julio. Notas y diario’ (1996).
En 2001 fue nombrado Nombrado Chevalier de l´Ordre National du Mérite en Francia y en 2006 publicó su gran monumento poético, ‘La ruta de Occitania (poesía reunida 1974-2006)’. Aquel mismo año lanzó también ‘Réquiem de las esferas’, premio Esquio, mientras escribía para El Mundo, comisariaza la gran exposición ‘Visiones del Quijote’, y soñaba con el poema definitivo que le permitiera albergar para siempre la espiritualidad de lo material y contemporáneo. José Luís Jiménez-Frontín era un poeta de lo real. Hace un par de meses había publicado ‘Los años contados’ unas memorias donde habla de todo eso y de la vida, la que se le ha llevado en tres semanas una enfermedad fulminante.

20/12/08

L’ESPORT COM A EXPRESSIÓ CULTURAL


A primers de segle XX l’esport va irrompre a la vida catalana. Un llibre, ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real (Cossetània edicions) i un documental ’L’altra cara de la forca’, d’Oriol Garcia i Fantàtik Visual que va guanyar el premi al millor film espanyol al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, ens evoquen els inicis de l’esquí i l’escalada esportiva, dues activitats que han contribuït a fer de l’esport un ritual social pròpia del perfil cultural de Catalunya.
Tots dos treballs són notables en la seva factura i aporten una dimensió de divulgació històrica important. El llibre de Real traça el perfil de la història de l’esquí a Catalunya des de Nadal de 1980, quan una colla de precursors van fer la primera esquiada documentada a Rasos de Peguera (el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya ho testimonia) fins un text del meteoròleg Francesc Mauri on avisa del perill que la neu dels Pirineus quedi afectada pel canvi climàtic. Sense vocació enciclopèdica, el treball pretén posar de manera amena i profusament il•lustrada els elements fonamentals d’una història que algun adia s’ha d’escriure. És un llibre que tots els esquiadors voldran tenir.
A la pàgina 105 del volum hi ha una amplia referència a Lluís Estasen. Va ser una persona fonamental en la difusió de les activitats de muntanya a Catalunya. A primers de segle el CEC no en volia saber gran cosa de pràctica esportiva, només li interessaven els plantejaments científics i culturals de la muntanya. Els que fan recerca històrica sobre l’esquí coincideixen a dir que, a partir de 1908, aquesta idea va començar a canviar. Catalunya s’estava convertint en una dels països més moderns d’Europa, i l’esport era un factor fonamental per a la cohesió i la modernització de la societat. Evidentment els esquiadors i escaladors d’aquells temps eren elits socials i econòmiques, gent de ciutat que anava a la muntanya, però el seu caràcter pioner va contribuir, sobretot a partir dels anys 30, a convertir la pràctica esportiva en un fenomen de masses. La popularització de l’esport va generar una dimensió cultural i patriòtica més popular, massiva i moderna. Els pressupostos del CEC de primers de segle es van veure ampliats molt més del que els seus gestors creien gràcies a la difusió de la pràctica esportiva.
El documental ‘L’altra cara de la forca’ és una petita joia del cinema històric. La productora Fanàtik Visual ha recreat la primera escalada de la cara nord del Pedraforca que Lluís Estasen va encapçalar l’any 1928, amb alpinistes d’avui equipats com fa vuitanta anys. Gràcies a això l’espectador es pot fer una bona idea de les dificultats que van haver de superar els aventurers i que diversos testimonis relaten a càmera. Estassen, que ja havia pujat amb esquís a l’Aneto l’any 1927, se’ns mostra com un obstinat precursor, un home que s’avança al seu temps i que, a la vegada que obre una via (amb un flanqueig que dona tensió dramàtica al film) està posant les bases de l’escalada moderna i, en especial, de l’acostament de la ciutat a la muntanya amb una actitud oberta. Després d’ell ja no es va d’excursió només per conèixer ermites, es va a la muntanya pel sol plaer esportiu de pujar dalt d’un cim, de superar una dificultat, d’usar la natura coma espai de lleure. S’havia inaugurat la nova expressió cultural de l’esport, que arriba fins avui en dia amb força i popularitat.

+
PACTE PER LA IMMIGRACIÓ

Que el català sigui la llengua vehicular per facilitar la incorporació dels immigrants és una fórmula excel•lent per engrescar els nouvinguts a formar part enterament de la nostra comunitat des del primer dia i evitar que es tanquin en guethos. Però també és una bona manera de garantir que el català tindrà una presència prioritària a la vida quotidiana i l’ús social que necessita i es mereix com a llengua pròpia de Catalunya, un ús social que el castellà ja te sobradament.

-
CONSELL DE LES ARTS

Ja hi ha llista de membres per al Plenari, res a objectar, però la modificació parlamentària de la llei del Consell abans de començar a operar per poder permetre que en formin part alts càrrecs de la Generalitat, el posa sota sospita. Malgrat que la retirada de les incompatibilitats només afecta als càrrecs que no tenen dedicació exclusiva., la transformació obre una portella a que hom pensi que hi poden haver-hi tractes de favor i tràfics d’influències. Es podia haver evitat.

18/12/08

DE MARATONS I NADALES

Nadal és temps de maratons de tota mena: benèfiques, comercials i també per preparar-ne una d’atlètica, malgrat que els àpats que s’acosten ho contradiguin. Premi a l’actitud solidària per a Columna i el llibre de la Marató de TV3; potser no farà llegir més, però ajuda a donar a conèixer escriptors i a demostrar que són tan solidaris com vostè. Premi a l’actitud comercial al power point de Bromera per difondre ‘La filla de l’amant’, la darrera i inquietant novel•la d’A.M. Homes (Aquest llibre et salvarà la vida). Lluny de l’efectisme o l’artesania més o menys maldestre d’aquests casos, és un treball pulcre i elegant que, per si sol, ja fa venir ganes de llegir. Mireu-lo a www.Bromera.com.
Però, en mig del desfici per intentar vendre un grapat de llibres aprofitant les festes i malgrat la crisi i els mals auguris d’habitud, hi ha dos editors que troben temps per anar preparant la seva participació a la mitja marató de Barcelona. Són Ernest Folch (Ara) que, a la vegada, ha engrescat Jordi Ferré (Cossetània). A l’editor vallenc ja se li coneixien desficis esportius a peu o en bicicleta de muntanya, però a en Folch no, i no descarta passar-se aviat a la BTT. Que tremolin els kenyans i el mateix Contador si agafa una bici. Un editor que és capaç de posar al mercat la tercera reimpresió de ‘50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira’ en quinze dies, pot deixar Usain Bolt sense feina. Per ara entrena i prepara dos títols més de l’exitosa col•lecció de poesia temàtica que ha estrenat Ara llibres, poemes per a noces i poemes per a funerals, amb agradable i pel•liculera sorpresa. La cita, de la marató no dels poemes, és el 8 de febrer a les 9, són 21.097 metres. Res.

IMMIGRATS O L’OFEC

A finals dels vuitanta, un estudi institucional posava el llindar del creixement sostingut de Catalunya en els 7 milions d’habitants l’any 2010.
Ara som una mica més de 7 milions i, fins i tot en crisi, l’entrellat poblacional de Catalunya és suficient com per garantir que el país, quan la conjuntura ho permeti, seguirà creixent per poder pagar les pensions, l’atur i tal. Ara igual que als anys 20 o als 60 necessitem la immigració per seguir fent una Catalunya forta. Per tant, tot acord sobre aquesta matèria és una acord, ja d’entrada, molt positiu pel país. Convergència ho deia als anys 90, per què ara no ho vol reconèixer?. CC OO hi pujava de peus fa poc, per què no firmarà l’acord? Responc, per estratègies polítiques, un tacticisme galdós fet de detalls (reagrupament, temps de residència) que contenta els que només veuen fantasmes on hi ha bona part del nostre futur.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.12.08

14/12/08

DE QUAN TRESSERRAS S’ARREMANGÀ


El primer any va servir per a diagnosticar, però al segon les actuacions no s’han fet pregar, algunes ben decidides: Pla de foment de la lectura, Pla Integral del Circ, noves línies de suport a la creació artística, inici de la redacció del Pla d’Equipaments Culturals, Programa Específic de Biblioteques, Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya o l’aprovació de la llei del Consell de les Arts han estat algunes de les fites significatives de la feina feta per l’equip Tresserras. Agradarà o no l’actual política cultural de la Generalitat, però el que ningú no pot negra és que n’hi ha.
En general hi ha poca gent que no reconegui que els dos primers anys de Joan Manuel Tresserras al front del Departament de Cultura de la Generalitat s’han saldat amb un balanç mesuradament positiu. És clar que es venia de molt avall. La deixadesa cultural dels darrers governs Pujol (el president feia anys que havia perdut tot interès en la política cultural) era pregona, l’etapa Mieras un desastre, i la gestió de Mascarell massa breu i ambiciosa per cuallar. El desànim planava entre els treballadors del Departament mentre el sector cultural es buscava la vida com podia. La falta de projectes i d’una línia de gestió mínimament clara, en part degut a que, en el moment de la repartidora del primer tripartit, cap dels tres socis no van voler Cultura, no portava bons auguris.
Però Tresserras és un optimista històric convençut. Només aquesta actitud ja li va valer, d’entrada, un plus de crèdit. Va demanar paciència el primer any i va garantir que al segon començarien els resultats. I ni a l’administració ni al carrer, les expectatives no han defraudat. L’empleat públic no sol ser una persona que salta de felicitat, però els aires al Palau Marc són diferents: hi ha projecte, podrà tenir zones obscures o poc definides, però ningú no pot dir que la Generalitat no te política cultural.
Les errades de l’equip Tresserras no han estat nombroses, un fet que ha provocat que, les autèntiques relliscades, hagin estat sovint amplificades per l’oposició o pels descontents. El cas més sonat ha estat el del tancament del Centre d’Art de Santa Mònica, el propi conseller ho ha reconegut i ha esmenat l’errada amb l’obertura amb presses d’una nova ‘kumshalle’ al 22 @. Tresserras es va precipitar tancant el convent de la Rambla sense tenir un lloc alternatiu. Però desatès gairebé per tots els responsables polítics, Santa Mònica era un cadàver gairebé des del dia que va obrir les portes. Un cas ben diferent al del KRTU, un centre que, sense gastar ni un cèntim en totxos, ha construït una de les propostes més solides i valentes de la història del Departament de Cultura. L’ampliació d’objectius, espai i protagonisme és pura coherència política.
D’altres llacunes en la gestió d’aquests dos anys de Cultura no han aixecat tanta polèmica. La reestructuració del museu d’arqueologia i el projecte de museu Catalònia, encara en estudi, no va tenir gaire ressò polític i va quedar en una queixa d’una petita part de la professió. L’ICIC ha concentrat més crítiques per la seva gestió anterior que per l’actual. Sembla que el sector només està pendent dels noms que formaran el Consell de les Arts i la Cultura, llista que potser no es farà pública encara enguany. Potser llavors sorgiran veus crítiques que, per ara, callen tot esperant saber si són ells, senyor, els escollits.

+
CARLES SANTOS


Transgressor escènic, provocador espectacular, creador polifacètic; però sobretot, un gran músic. Després de rebre molts premis de les més variades especialitats culturals, o no, per fi el compositor de Vinaròs ha rebut un gran guardó que li reconeix la seva trajectòria com a músic. El premi nacional del Ministerio de Cultura honora i dignifica la feina de Santos i la de tants altres creadors que, lluny de les comoditats, aposten per la creació lliure i sense concessions.


-
PREMI FOLCH I TORRES


Malament comença el retorn de la Nit de Santa Llúcia a Barcelona, el 46è premi Josep M. Folch i Torres de novel•la per a nois i noies ha estat declarat desert. El jurat format per Xavier Carrasco, Núria Pradas, Joan de Déu Prats, Susanna Rafart i Gemma Sala, ha decidit reservar els 6.00 euros del premi per a una altra ocasió. En una literatura que te molts bons autors infantils sorprèn aquesta situació. No serà que el premi és massa escàs per atraure bons escriptors del gènere?

ELS TREBALLS DE BROCH

La imatge que tinc de sempre d’Àlex Broch, i el conec de fa molts anys, és la d’un home d’ulleres molt gruixudes abocat a un llibre i sempre molt atent al que opinen els autors, al que acaba de compondre un jove poeta o al que està escrivint un narrador conegut o no. Un humanista. Va ser un dels crítics centrals de la generació dels setanta, però va entendre aviat que calia un relleu cap a una certa normalitat creativa, i també va seguir i analitzar, quan no directament acomboiar, els joves autors dels vuitanta. Ara tota la feinada d’una vida ha pres forma, és el Diccionari de la literatura Catalana que acaba d’editar Enciclopèdia i que conté 4000 entrades elaborades per un centenar d’especialistes dirigits i empentats per l’Àlex Broch.
És un treball exhaustiu on es compilen autors des de les beceroles del català literari fins els nascuts l’any 1975, així Broch dona testimoni de la seva voluntat de transcendir els cànons habituals de la crítica i acostar-se als de la crònica, ço és, fer una compilació quasi absoluta que doni la dimensió exacta de la musculatura de la creativitat literària del català.
En aquest país, com sempre que algú fa una feina notable, els caïnites habituals ja disparen amb foc contra el generós treball de Broch. Que si avui en dia no te sentit el coneixement enciclopèdic, que si és antiliterari incloure autors tant joves i, potser, poc madurs... Jo crec que és més enveja que una altra cosa, entre d’altres raons perquè les crítiques es fan amb la boca petita i amb covardia, com tant sovint, i perquè la majoria d’aquests no han estat mai capaços d’escriure més de dues planes, tota una fita, però que no avala sortir a cap diccionari.

10/12/08

UN NOU DIA PER A L’ALBA

L’Alba te sis anys i, innocent com és, ja està marcada de per vida, tant psíquicament com física. A partir d’avui, seixanta anys i un dia després d’haver estat promulgada la Declaració dels Drets Humans la maquinària lenta i freda de la justícia es posarà en marxa per dirimir qui te la culpa d’haver fet d’aquest infant una persona marcada per la desgràcia.
Els serveis socials descoordinats i ineficaços no van poder evitar les agressions a la nena, la mare probablement incapaç potser no va saber-ho evitar, el company de la mare potser no tenia ni suficient consciència del que és un menor; a tots se’ls deu presumpció innocència perquè en tenen dret, però l’Alba possiblement mai serà una nena normal, com la seva filla o la seva nebodeta.
Qui li pot donar un nou dia a l’Alba. La justícia? No ho crec pas.
Deia un dia la consellera Tura, que per a tenir fills no cal superar cap examen. Potser te mala bava la frase, però en aquest cas està carregada de raó.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.12.08

6/12/08

ART CONTRA MERCAT

En temps de crisi el diàleg entre l’art i el mercat es complica amb mirades polièdriques que aporten tantes noves interpretacions com artistes. La intervenció dels poder públics complica encara més la relació. El festival d’art contemporani BAC, que s’està fent aquests dies a diversos llocs de Barcelona, la famosa cúpula pintada per Barceló a la Sala de les Nacions de Ginebra, o una cosa tant innocent com que el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona es vegi obligat a escriure per contracte un poema per a les bodes civils del consistori, en són exemples d’ara mateix.
La proposta del BAC és clara, frontal i argumentalment lògica en els temps que vivim, però una mica naïf en quan a objectius finals: “fer "que et despertis, que et rebel•lis contra la bogeria per acumular objectes un darrere l'altre, un mòbil cada any, roba que no necessites”, diuen els seus organitzadors, l’entitat La Santa. Evidentment, les grans marques d’objectes de consum que marquen tendència són les grans protagonistes del festival. Per bé que, simbòlicament, la crítica és ferotge en ocasions (hi són presents 150 artistes només al CCCB), iconogràficament cal veure si encara no afavoreix la difusió de certs valors de joventut i modernitat que moltes d’aquestes marques volen transmetre., Al capi a la fi, la instal•lació publicitària de les wambes Converse que hi ha al vestíbul del metro Universitat, no pot anar més enllà de la publicitat i infiltrar-se en els tènues rengles de l’art? Si Gris o Toulouse Lautrec vans ser dels primers creatius publicitaris, per entendre’ns, el llenguatge d’avui no admet la sàtira de l’avantguarda artística com a element publicitari? I tant que si.
O sigui, que art i mercat, s’odien tant com es necessiten, i més quan hi intervenen els poders públics. S’ha criticat molt el cost que ha tingut per a l’estat espanyol la cèlebre cúpula de Barceló a Ginebra, però hauria existit aquesta ja considerada magna obra d’art si no l’hagués pagat el tresor públic? No, com no hauria existit el Guernica, el Cuirassat Potemkin o la majoria d’òperes, per citar només tres exemples. El mecenatge públic en l’art és antic, està consolidat i ha contribuït a crear posteriors estructures de mercat. Ja som al cap del carrer.
‘Defensa el missatge davant el producte’, diu un manifest dels que s’exposen al CCCB. És part de la feina de l’artista. L’obra d’art es converteix en producte a partir de la gestió del mercat, no necessàriament quan la treballa el creador. Josep Lluís Aguiló, brillant guanyador dels Jocs Florals de Barcelona ha d’escriure un poema que l’ajuntament posarà a disposició de totes les parelles que es casin pel civil a la ciutat. Com que no dubtem que el poeta manacorí l’escriurà des de l’únic compromís real que te com a artista, és a dir, amb la literatura, serà una obra d’art i, ni la seva difusió en casoris, ni que se’n facin milers de còpies per regalar a convidats hipotèticament illetrats, convertiran en cap subproducte de mercadeig, per bé que l’autor hagi cobrat uns diners del municipi.
L’art i el mercat conviuen en un complicat diàleg presidit per una mútua crisi de confiança, sobretot en temps de recessió. Això vol dir que, indubtablement, es necessiten; el mercat potser per justificar-se a voltes, l’art per sobreviure en un món que, sovint, sembla que en podria prescindir. L’equilibri sempre és convuls i enriquidor.

+
JOSEP LLUÍS AGUILÓ

És el poeta de Barcelona d’enguany, ha guanyat els Jocs Florals i s’ho mereix per la solidesa i originalitat de la seva obra. El Míster poesia 08, segons ell mateix, te per davant una feixuga feinada durant l’any de ‘pubillatge’. Us el trobareu als llocs més insòlits, i alguns versos obligats pel càrrec honorífic, se sentiran en casoris i sepelis; però sobretot el que heu de fer és llegir ‘Llunari’ (Proa) el recull guardonat: poesia de contingut per a passar-ho bé, assegura.

-
MÚSICS DE CARRER

Si per tocar al carrer cal superar un càsting, com si d’un vulgar concurs televisiu es tractés, francament, potser és millor quedar-se a casa, tocar pels amics, gravar un directe a la sala d’estar amb l’iPod i vendre’l en format MP3 per Internet. Avaluar un músic de carrer per autoritzar-lo a tocar en un dels 32 punts habilitats al metro, amb la de pesats que inunden els vagons de rodalies, és posar tanques al cel. I que cap dels 32 agraciats es postuli com a artista lliure.

5/12/08

LLETRES, QUE VE NADAL

Potser és la crisi, però mai per Nadal s’havia utilitzat tan la ‘cosa literària’, en genèric, amb efectes solidaris, emocionals o festius. El líder d’aquesta nova funció social de la literatura és El llibre de la Marató de TV3, que ha editat Columna. Que els ciutadans vegin que els escriptors serveixen per alguna cosa més que per lamentar-se del poc que es llegeix és bona idea, llàstima que el llibre sigui irregular en el seu plantejament. Vaig escoltar un autor explicar com li havien encarregat el relat, sense més ni més, i vaig entendre perquè hi ha varis contes que tracten pràcticament del mateix i tants territoris de la malaltia mental que no apareixen ni de cairell. La Fundació Mas Albornà, una entitat que millora les condicions de vida de les persones amb discapacitat psíquica, n’està preparant un de similar i ha marcat clarament la temàtica a cadascun dels autors participants per evitar duplicitats i fer del tot coherent el llibre.
Les emocions nadalenques les tornaran a posar els versos que la canalla llegeix entre la carn d’olla i els torrons. Ara Llibres edita ‘50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira’, triats per Jaume Subirana i precedits d’un tractat de sociologia familiar d’en Salvador Cardús, és clar, on proclama que: ‘el vers de Nadal és l’única festa domèstica de la paraula dita en públic que resta viva entre nosaltres.’. Potser vol dir que, si no feu vers de Nadal sou mals catalans, tot pot ser, per pal•liar-ho, acosteu-vos a Gràcia, Sant Andreu o Sant Antoni el dia 13 i veureu com ‘Les lletres surten al carrer’, la festa nadalenca de la Institució de les Lletres Catalanes on els escriptors diran el seu vers de Nadal. Accepten propines.

4/12/08

POC COHESIONAT, COM EL GAS

A la causa judicial que s’instrueix per l’explosió de gas de Santa Coloma de Gramenet hi consta un informe pericial aportat per la defensa que diu que, a poca distància, la pressió de l’aigua barrejada amb sorra pot fer rebentar un tub de gas. A Gavà, els tubs de l’aigua i del gas passaven a molt curta distància l’un de l’altre, i els primers informes diuen que una fuita d’aigua a pressió va ocasionar la fuita posterior i mortal de gas.
Pregunta. Per què es va permetre posar els dos tubs tan a prop l’un de l’altre, sense protecció o un gruix extra si ja se sabia que podia resultar perillós?
Només hi ha tres respostes possibles: es més car, és més lent o no hi obliga cap normativa. Tres raons probablement suficients i legals perquè no hi hagi cap culpable. Però alguna cosa s’ha fet de qualsevol manera, a la baixa si cal, amb negligència, fenòmens que s’han donat més d’un cop quan, a la construcció, les vaques anaven grasses.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.12.08

2/12/08

EL CANTANTE DEL ALMA SERENA


Con el ánimo tranquilo de siempre, sitiándose amado por su familia, amigos y compañeros de escena, el cantautor Joan Baptista Humet (Navarrés 1950), falleció ayer en Barcelona víctima de un cáncer de estómago. Tal y como dejó escrito en ‘Relato de un sueño imposible’ uno de sus últimos textos colgados en su web: “El encuentro con el Poder, en mayúsculas -Dios-, te devuelve tu propia pequeñez y puede convertirte en el ser más vulnerable. Pero ahora me traía una tibieza, una proximidad, que evitaba que despertara sobresaltado de mi sueño”; así acogió su final el autor de canciones como ‘Gemma’, ‘Clara’ o ‘Hay que vivir’, que ya que forman parte de la historia de la canción española contemporánea, que es como decir de la crónica sentimental de una generación.
Humet fue un hijo natural del 68. Lejos de postulaciones ideológicamente radicales de salón de muchos coetáneos (que después terminaron en el nihilismo o en la derecha), él comprendió pronto que su lugar no estaba en las aulas de la escuela de arquitectura de Barcelona. Discutiendo de política a la vez que empezaba a escribir canciones, aquel hijo de una familia pequeño burguesa de fabricantes textiles de Terrassa venidos a menos, consiguió vencer la influencia de la educación y mostrar pronto al público sus primeros temas cargados de ternura y un amor tan puro que parecía ilógico para la época. “A lo largo de muchos años de mi vida he tenido que luchar entre la realidad como opción y la concepción ideal de las cosas, de los instintos y los sentimientos”, escribió Joan Baptista para explicar el porqué de aquellas primeras composiciones.
Sus canciones tristes gustaron a Lasso de la Vega, manager de Serrat, quién le pidió que hiciera de telonero del cantante en un concierto que debía dar en octubre de 1968 en Terrassa. A pesar de haber nacido en un pueblo de València, Terrassa fue siempre la ciudad de Humet. De ahí provenía su familia paterna y a ella volvió siempre, no solo físicamente, sino sentimental y artísticamente. Una sencilla guitarra comprada en Xátiva en 1965 y los primeros acordes que le había enseñado su abuelo le llevaron al primer concierto. El día 4 de julio de 2005, tras dieciocho años lejos de los escenarios, Joan Baptista Humet actuó de nuevo ante el público de Terrassa, en la Plaça Vella Un mes después salió al mercado ‘Gemma entre fulls’, álbum recopilatorio de sus primeras canciones en catalán. Así dejó bien cerrado el círculo de su relación con la cançó.
Tras aquel primer concierto Lluís Llach, su gran valedor, lo fichó para que le hiciera de telonero. Canciones como ‘Busco una flor’, ‘Gemma o ‘Fulls’ fueron muy pronto conocidas por los seguidores de la cançó.
Tras el servicio militar y su matrimonio con Loli, en 1973 el cantautor comenzó a componer en castellano, una circunstancia que siempre llevó con absoluta normalidad tanto él como su público. Tras sus dos trabajos, ‘Diálogos’ y ‘Aires de cemento’, volvió de nuevo al catalán con ‘Fins que el silenci bé’, cosechando un enorme éxito en su presentación en el Palau. Pero las turbulencias del mercado, el cambio de compañía y el enorme éxito global de ‘Hay que vivir’, con canciones míticas como la que da nombre al disco o la celebérrima historia de ‘Clara’ una drogadcita que ‘no tuvo suerte al elegir la puerta de salida, le llevaron a abandonar el catalán mucho más tiempo del que él habría deseado.
‘Amor de aficionado’ y ‘Solo soy un ser humano’ fueron sus últimos discos antes de la retirada. Cansado del mercado, no de la música, sin comprender porqué el criterio del público, que lo aclamaba en los países hispanos no se correspondía con los avatares de la industria discográfica, pero sin turbación, como siempre, Joan Baptista Humet decidió dejar los escenarios. Durante 18 años tubo tiempo de probar otros ámbitos de la vida, de alejarse y acercarse de nuevo a la música, de volver a componer, de enamorarse de Pier, de tener otros dos hijos y, finalmente y tras crear un sello discográfico, Validance, de volver a los estudios de la mano del gran ‘Kitfluss’ y de dejarnos un pequeño y preciado tesoro: ‘Solo bajé a comprar tabaco’.
El próximo día 16 sus amigos Núria Feliu Francesc Burrull, Maria del Mar Bonet, Marina Rosell, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, Jaume Sisa, Quico Pi de la Serra, Guillermina Mota, Joan Isaac y el grupo Pegasus le rendirán un homenaje en el Teatre Nacional de Catalunya.

29/11/08

L’ARTISTA I LA CIUTAT


L’artista entès com a activista fa la ciutat, o és la ciutat la que, com a motor de creativitat, genera compulsivament agitadors en la frontera entre l’emergència i la transvanguarda, amb la corresponent dosi de patilla? Si els espais de creació, els desallotjats o els que ara promou l’Icub, fan el nou artista, llavors quin paper li queda a les institucions culturals, les entitats històriques, els grans i petits equipaments, les universitats i altres centres educatius? Els tanquem tots?
A Barcelona es viu, de fa anys, un intens activisme artístic que emanava de la perifèria, que comença a ser descobert pels mitjans de comunicació i, conseqüentment, a rebre l’atenció dels poders públics. Els mítics 115 espais del Poblenou, els tallerets del Raval o Gràcia, però també les placetes abandonades de Nou Barris, els passadissos del metro o els racons del Gòtic, són el territori on s’ha gestat part d’aquesta emergència, però no tota, car no es pot menystenir el que s’estigui coent a entitats de barri, aules universitàries, bars o ordinadors portàtils, on potser no hi ha tants escarafalls, però es treballa moltes hores i amb rigor.
Per molt que la tendència actual ho dicti, les fàbriques de creació no són el referent exclusiu de l’efervescència cultural d’una ciutat, és més, en la seva reivindicació gairebé política, s’hi amaga molta impotència creativa real, de vegades més ganes de festa que de feina, i una vocació ‘cool’ malaltissa. Però estan de moda, i sembla que els 30 mil metres quadrats de factories creatives que s’anuncien des de l’ajuntament salvaran Barcelona de la mediocritat cultural a la que l’ha enviada la mateixa oficialitat. Paradoxa real que farà que, al cap d’uns anys, hi hagi un nou moviment emergent i modern que reivindicarà nous espais contra el que consideraran llavors encarcarament oficialista de l’illa Philips, la Fabra i Coats o la Central del Circ. I així en una cinta de Moebius sense fi, o com en un conte de Quim Monzó, si ho preferiu.
Això de les avantguardes modernes tutelades i mimades com nadons per la pròpia administració és tan increïble com improbable el seu esclat real. De la mateixa manera que la creativitat menys sorollosa, amb un cert coneixement acadèmic i capaç de superar les dificultats de tota mena degut precisament al seu caràcter innovador, trencador i agosarat, potser no és tan ‘fashion’ ni fa tanta patxoca en el disseny de la marca de ciutat que es projecta a l’exterior, però a la llarga acaba essent el realment emergent, el que de veres dona sentit a la interacció entre l’artista i la ciutat, i el que, a la llarga, acaba potenciant realment el nom de Barcelona al món.
Sense posar en dubte els valors intrínsecs de molts creadors que malden per emergir, perquè no se’ls acull a les històriques entitats de barri (algunes de les quals esllangueixen) i a les institucions culturals de primer ordre ja existents i sovint infrautilitzades? Llavors, un cop aquests espais estiguin a ple rendiment artístic, si que es pot valorar si cal un centre pels nous projectes de dansa, si el Circ necessita un espai propi (potser fins i tot es podria decidir que el que cal és un Circ estable) o si la Fabra i Cots ha de ser una Factory. És clar que d’això ja n’hi ha, es diu Nau Iwanow i el seu impulsor, en Xavier Basiana, no es va encomanar a l’esperit de ciutat ‘cool’ per tirar-lo endavant. Tot un model.

+
CAROL LÓPEZ

El més important premi a un creador concedit per votació popular, els Butaca, ha estat enguany per ‘Germanes’, el muntatge escrit i dirigit aquesta jove dranaturga i que representat al Villaroel teatre. Després del descobriment l’any 2005 amb ‘V:O:S:’, els premis Butaca, que enguany han tornat a Premià de Mar, han consolidat aquest veu que s’afegeix a l’important planter de dramaturgs que fan que el teatre sigui el gènere literari català que gaudeix de millor salut.

-
MOVISTAR

La crisi dona excuses per a tot. L’operadora diu que recondueix el mecenatge i, amb aquest argument, tanca l’espai polivalent que te a Barcelona, un lloc a l’estil del famós Zénit parisenc que, amb el temps, s’ha consolidat com un dels escenaris moderns i amb projecció de la ciutat, com si s’anés tan sobret de recintes per a concerts. Coldplay, Franz Ferdinand o Alicia Keys han estat noms que han internacionalitzat l’espai, però això no ha estat suficient per al patrocinador.

27/11/08

IOLANDA I LES FORMIGUES

La Iolanda Batallé, ara editora d’infantil a Random House, és d’aquelles persones que sempre transmeten energies positives, una tipologia que no abunda en un món com el del llibre, abocat sempre a un fals sentiment de frustració o el desànim encomanadís. Quan la vaig conèixer escrivia sobre dansa a El Observador, després de perdre-li la pista la vaig retrobar un diumenge al refugi de Malniu collint xicoira, i poc després vam coincidir ja a Random, jo com a autor i ella com a soferta i animosa encarregada de difondre els llibres de la casa a la premsa. Amb aquest currículum no em digueu que és un mèrit mantenir un esperit inquiet, engrescador i carregat de passió per la vida i les arts com el de la Io, pels amics.
Ara, en una nova volta maria al seu neguit vital, la Batallé és a punt de publicar la seva primera novel•la. Es diu ‘La memòria de les formigues’ i arribarà al mercat de la ma d’Ara llibres, que ha apostat fort per aquesta nova veu que també ha despertat l’interès d’altres segells com Columna. Els que l’han llegida diuen que és a mig camí entre ‘Nocilla dream’ i ‘L’elegància de l’eriçó’, i que serà un fenomen perquè te els ingredients que sovint li falten a la narrativa catalana: passió, innovació, joventut...
La Iolanda debuta com a novel•lista de la ma de la Sandra Bruna, l’agent que està descobrint més talents d’èxit. Atents aviat a dos dels seus darrers fitxatges, Anna Crussafont, una jove de 70 anys, que publica ‘Isola bella’ i Coia Valls, ‘La princesa de Jade’, totes dues a Columna, segell editorial que també està buscant noves veus que alterin el letàrgic panorama narratiu català amb una mica de diversitat i un munt d’agosarament. Que ja toca.

25/11/08

AL SERVEI DELS CIUTADANS

El més dolorós de la sentència no són els adjectius brutal, salvatge o els adverbis vexació o denigració amb que el tribunal qualifica l’actuació dels agents condemnats, no. El pitjor, el que cou més a vostè i a mi, és quan diu que l’actuació és impròpia d’una policia formada en un estat de dret. Això és el més fotut.
Tothom qui va haver de suportar humiliacions dels cossos policials del franquisme esperava amb anhel l’arribada dels Mossos d’Esquadra, de la policia democràtica i respectuosa i, com deia una cançó burleta de Pi de la Serra, al servei dels ciutadans. Ara, molta d’aquella gent diu que enyora la guàrdia civil, que al menys ‘els picoletos’, com se’ls anomena, arribat el cas eren capaços d’entendre, tenien una certa dimensió humana que els falta als Mossos d’Esquadra.
Em dol terriblement quan sento opinions d’aquestes, però amb sentències així de colpidores no em queda més remei que preguntar a qui correspongui que és el que s’està fent malament en la formació i comandament de la única policia formada en un estat de dret.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.11.08

22/11/08

EL CORRECTE ÚS DE LA LLENGUA


Les declaracions del president de la secció filològica de l’Institut d’estudis Catalans, Joan Martí Castell, proposant sancionar els periodistes que no utilitzin correctament el català, tot i que rectificades posteriorment, reobren el debat sobre el model de llengua dels mitjans de comunicació, a la vegada que posen el dit a la nafra respecte del nivell de coneixement de la llengua, tant catalana com castellana, dels llicenciats.
Sorprèn que, respecte a totes aquestes qüestions que ara preocupen tant Martí Castell, l’IEC, que és autoritat lingüística, rarament hi hagi dedicat temps i esforços a estudiar-ho i a proposar-ne solucions. Les intencions del catedràtic de presentar-se a les eleccions a la presidència de la Institució, podrien estar al rerafons d’aquestes declaracions, corregides a l’endemà en veure l’alarma que havien ocasionat entre el gremi periodístic i el peixet que havia donat als buscaraons habituals que han aprofitat les seves maldestres paraules amb nècies finalitats polítiques.
El degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, va sortir immediatament enarborant el pendó de la deontologia professional; però potser hauria estat més deontològic no recórrer a aquest argument, que el Col•legi només exhibeix quan li convé, i convidar l’IEC a seure en una taula per buscar punts en comú que permetin encarar amb serietat un problema evident: els periodistes no dominem en general prou bé la llengua. És clar que tampoc no ho fan altres col•lectius professionals que també tenen en l’idioma una matèria prima laboral, com polítics, advocats, actors o professors universitaris, i sobre els quals Martí Castell no n’ha dit mai res.
Les arrels del problema són diverses i tenen moltes cares. La més evident és l’escàs prestigi que te el correcte ús de la llengua a l’educació, des de la obligatòria fins la universitària. L’escola no posa cap estri per corregir la tendència social d’empobrir el llenguatge fins a límits grollers. Sense una acadèmia que empenyi amb decisió, i amb la complicitat de les autoritats educatives, com volem que parlar bé prestigiï socialment? Avui en dia parlar be fa carrincló, un fet que no passava fa vint anys i que aboca als joves a pensar que no cal parlar correctament un idioma per triomfar en la vida, ans al contrari. La queixa més important per motius acadèmics dels estudiants de la facultat de Comunicació Blanquerna, és precisament per la obligació que els ha posat la universitat de superar sengles proves de suficiència lingüística en català i en castellà per poder passar a segon cicle.
En aquest empobriment en tenen una elevada responsabilitat els mitjans de comunicació, és clar. Són els únics capaços de generar pautes de comportament lingüístic comunes. Potser les paraules de Martí Castell haurien d’haver anat més en aquest sentit. A la majoria de mitjans de comunicació privats l’ús correcte de l’idioma els importa ben poc, i els públics fan el que poden. Amb miralls així, com volem reflectir-nos?
Els periodistes som gent com tothom. Tenim una clara responsabilitat sobre el que diem i com ho diem, però amb una limitada capacitat per invertir tendències de les quals en som responsables, si, però només en la petita part que ens pertoca i amb una nul•la possibilitat d’intervenir en el criteri sobre la llengua de l’empresa periodística. I això no és una excusa eximent, és la realitat.

+
ROGER BERNAT

El festival Indisciplines, que ha organitzat, ha estat una festa lúdica per denunciar la situació del teatre català que, al llarg dels darrers anys, assisteix a un empobriment del seu discurs cultural fins convertir-lo en un simple entreteniment popular molt ben mantingut per les administracions, per cert, a qui només interessa quantificar el nombre d’espectadors per així poder vendre la seva política teatral com un gran èxit. La creativitat va a la baixa i es marginalitza.

-
JOSEP Mª CARBONELL

L’adjudicació de llicències de ràdio, que afavoreix la jerarquia eclesiàstica catalana i els grans grups de comunicació hegemònics, posa en evidència la falta d’independència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que presideix i de la que tant se’n venten a tothora. El CAC, com tots els estaments quins membres han estat nomenats pels partits entre ex diputats, amics i militants, només serveix al poder que el manté. Així, voler donar lliçons d’independència és ridícul.

21/11/08

TROBAR ELS TEMPS PERDUTS

Quan un porta quaranta anys dedicat a la literatura, i més encara escrivint en català, sap que probablement ja ha perdut molts trens i ja no te pressa per res. Josep Piera te un nou recull de poemes gairebé enllestit però que no te data de publicació. Està carregat de memòria juvenil, conte versos absolutament sonors d’Adamo i Domenico Modugno (i ell va i els canta) i portarà per títol ‘Temps trobat’, el dia que s’editi, és clar que això no ho sap ni ell. Ara tot depèn que, en algun dels actes d’homenatge que se li estan fent aquests dies no l’agafi el seva editora a banda i el convenci. En són de convincents a 62 quan volen, i Piera els és d’una fidelitat avui en dia desconeguda en el gremi.
Remenar una mica els temps perduts és també una de les intencions dels organitzadors de BCNegra, les jornades de novel•la negra filles de l’any del llibre que es faran, com sempre, ap rimers d efebrer. Si l’any passat van recuperar Taxi Key, enguany s’han proposat rescatar la memòria de l’extraordinari periodisme d’investigació que va fer durant molts anys el setmanari El Caso. Serà a través d’una mostra de les seves millors portades al vestíbul del Palau de la Virreina i d’una taula rodona que es farà a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, que s’incorporà així, amb vocació de permanència, a la teranyina de la cita criminal creada per Paco Camarassa. No se que en dirà l’arquebisbe!
Amb l’excusa de furgar entre robatoris i assassins, el Caso va ser una les publicació crítica amb el franquisme, doncs va gosar posar en entredit l’estructura policial i judicial de la dictadura, poca broma. Potser és hora de retrobar el periodisme perdut entre notes de premsa.

19/11/08

L’AUTORITAT AUTORITÀRIA

L’autoritat lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans, es torna autoritària i, en lloc de ser una institució reguladora, ho vol ser sancionadora. Curiosa transmutació de qui, durant anys, ha exercit una autoritat dèbil, d’espatlles a la realitat i, a vegades, fins i tot sembla que volgudament allunyada dels parlants.
Els periodistes parlem malament el català? Si; exactament igual que els polítics, els doctors honoris causa, les mestresses de casa, els actors, els filòsofs, els presidents de clubs de futbol i més d’un venerable membre de l’IEC. Que se’ns ha de sancionar per això? Per què? Perquè deixem de treballar en català a la primera que ens surti una oferta per a fer-ho en castellà i no haver d’estar patint pel policia lingüístic o pel mal company delator?
I quin català hem de parlar, el tronat i carrincló llemosí del diccionari normatiu (el que fa l’IEC per cert) o el d’us que fa el seu rival editorial, Enciclopèdia Catalana?
El que no es pot tolerar en la situació actual del català són estirabots d’aquests, que empetiteixen l’horitzó de la nostra llengua i la fan dèbil i sense avenir.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.11.08

15/11/08

ESCRIVINT VIVIM, ESTIMAT PIERA


Vaig conèixer l’obra de Josep Piera el dia que un amic i company de militància em va mostrar ‘Rondalla del retorn’, la seva primera novel•la. Fa trenta anys d’aquell matí tardoral a la plaça de Premià de Mar. La fascinació política i cultural que llavors sentíem pel País Valencià, unida a els primers tempteigs amb l’escriptura que jo estava fent llavors, van ser les claus que em van obrir les portes de la literatura de Piera. Amb afany, pocs dies després vaig buscar el seu primer poemari, ‘Renou: la pluja ascla els estels’. Quan dos anys després el vaig conèixer personalment a l’encontre d’escriptors de Mallorca, vaig córrer a la llibreria Cavall Verd a comprar ‘Esborranys de la música’, un poemari que li havia editat n’Àngel Terron a Palma, perquè me’l dediqués i per, així, tenir l’excusa per explicar-li que jo també escrivia.
A aquell encontre en Jaume Fuster, ànima de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana, havia convidat a uns quants jovenets que començaven a escriure, res, barbamecs desconeguts. Al cap d’un temps en Piera va intercedir perquè l’Eliseu Climent m’edités a 3 i 4 ‘Balades d’speed / poemes destrossats’, el primer llibre en una editorial de les grans, i poc després ell mateix em va editar ‘Conduint tota la nit’. La connexió estava feta. Amb enorme generositat, sense perdre ni un bri de grandesa literària ni de centralitat en la cultura catalana de la segona meitat de segle XX, Josep Piera i els escriptors de la ‘Generació dels 70’, van facilitar que un grapat de joves, que llavors vam ser etiquetats amb el nom de ‘Joves escriptors’ poguéssim accedir al món editorial i a la conquesta dels lectors. Ningú més que ells va fer més per garantir la projecció de la literatura fins assolir les cotes de normalitat, encara que sigui relativa i amb passes enrere de les que no en són pas responsables, d’avui.
Pensava en tot això l’altre dia a l’Horiginal, on ens vam trobar una colla d’amics per homenatjar Josep Piera (Beniopa, la Safor 1947) i celebrar amb ell els seus primers 40 anys de brega amb la literatura, un ofici en el que, com en pocs, ens hi va la vida. M’hi havia portat l’Àngels Gregori, un sòlid valor de la més jove poesia catalana i a qui, tot i unir-me una gran amistat, no se si mai he estat prou capaç ni prou generós per fer una mica com Piera i els dels 70 van fer per nosaltres, llavors joves. La trobada a l’Horiginal, plena de passionals que es deixen la pell a cada vers com ell, em va portar a uns bons temps de la literatura catalana, quan, malgrat les poques vendes, l’escassa professionalització i les dificultats culturals de tota mena, hi havia qui maldava per escriure perquè tenia moltes coses a dir i un foc creatiu que el socarrava per dins. Probablement aquest és una de les coses més importants que he après de Piera. Hi ha tanta gent avui que vol ser escriptor per ser considerat socialment, perquè el convidin a festes o a les tertúlies de la ràdio o la TV, em deia un dia amb raó en Monzó...
Ja ho veus Josep, potser no he estat capaç d’aprofitar el mestratge literari com tu hauries desitjat, i això que et juro que ‘Estiu grec’, ‘Seduccions de Marràqueix’ o ‘Maremar’ són llibres cabdals en la meva formació. Potser m’ha perdut un excés de passió literària, aquesta mena de síndrome malaltissa que tenim uns quants per interpel•lar la vida; però no per això em consideris un desagraït, sis plau.

+
MANUEL QUINTO

El festival de cinema negre de Manresa que ell dirigeix acompleix avui la seva desena edició plenament consolidat com un dels principals del gènere. L’estrena de la que, sens dubte, està cridada a ser una de les pel•lícules de l’any, Gomorra, basada en el llibre homònim, així ho testimonia. La projecció de films a la secció oficial com Lady Jane, el darrer de Robert Guédiguian, City of Ember, Frazen River o Traitor fan de la capital del Bages la ciutat més negre d’Europa.

-
XAVIER MARCÈ

Que la Sindicatura de Comptes denunciï irregularitats en la concessió de subvencions reintegrables mai no tornades és greu. Que es reconeguin en seu parlamentària i, a la vegada, se li vulgui treure importància, és voler prendre la gent per tonta. L’Institut d’Indústries Culturals ha de fer tot el possible per que els beneficiaris d’ajudes acompleixin amb l’establer a l’acord de concessió. El contrari és un clàssic de l’administració catalana de totes les èpoques: clientelisme.

13/11/08

LA VIDA DONA SORPRESES

...sorpreses dona la vida, devien pensar els membres de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que, encapçalats pel president Lluís Pagès, van anar a reunir-se amb els col•legues del Gremi d’Editors i, a més del president Antoni Comas, es van trobar assegut a taula en José Manuel Lara en persona. Molt malmeses han destar les relacions entre Associació i Gremi quan el líder, amb interessos empresarials a les dues bandes doncs en Xavier Mallafré (Grup 62) és de la junta de l’Associació, ha d’anar a posar pau, tot i que se li agraeix el gest.
Les picabaralles entre els editors de Catalunya són tan antigues com Frankfurt. Les diferències de concepció sobre la presència catalana a la fira van obrir un cisma entre les dues entitats gremials que, a hores d’ara, no sembla pas tancat i respecte del qual l’Institut Ramon Llull tampoc no ha fet tot el que podria haver fet per resoldre’l. L’Associació insisteix que per ells Frankfurt ja és aigua passada, però quan en Lara ha de fer de mitjancer entre ambdues parts vol dir que la ferida no està ni molt menys cicatritzada.
Per l’entitat que agrupa els editors en llengua catalana el problema entre les dues entitats no és tant estratègic o polític sinó personal: no s’entenen amb l’Antoni Comas. Hi ha qui creu que en Comas voldria reduïr l’Associació a un simple apèndix del Gremi enlloc de ser una entitat independent, i crítica, com ara. Molta pau li caldrà posar a José Manuel Lara si no vol que el conflicte es podreixi.
El que no s’ha podrit, ni de bon tros, és el bombó que Arola editors ha enviat per anunciar el desè aniversari, amb festa avui a Tarragona. Llarga vida, i amb menys sobressalts si pot ser, als editors.

11/11/08

LA SENTÈNCIA DE L’HORROR

La sentència ha estat dura, la qualificació del tribunal colpidora. Se’n parlarà molt de temps d’un assassinat horrorós i cruel, d’aquests dos nois, tant aparentment normals, que encara amplifica la basarda dels fets pels que els han condemnat. L’alarma social que ha creat aquest cas ha estat enorme.
Però qui garanteix que un fet tan ignominiós com aquest no tornarà a passar? La societat ha fet servir els ressorts que te per castigar els culpables d’un crim abjecte, però quins ressorts te aquesta mateixa societat per evitar que una cosa així torni a passar mai més?
Els valors socials s’han diluït en un campi qui pugui tan ultralliberal com falsament progressista. Les famílies han abdicat d’aplicar la seva autoritat. El sistema educatiu està posat en dubte pels propis ensenyants. De seguir així, el món de demà fracassarà igual com ho va fer el món d’ahir.
Quina sortida ens queda?
Potser creure que 17 anys de presó per un assassinat facin pensar-s’ho a més d’un abans de fer una cosa així. Però és tan poca cosa una societat a la que només li queda l’escarment per purgar una pena.

Dit a El Món a RAC 1 el 12.11.08

9/11/08

ON SON LES FORCES DE LA CULTURA?


Salvant les distàncies que les separava, les forces del treball i la cultura, com es deia a l’època, van actuar conjuntament durant el franquisme per què tenien un objectiu central comú. Després cadascú va tirar segons els seus interessos tornant-se a trobar en comptadíssimes ocasions. Ara el món del treball, amenaçat per una crisi a la que no se li veu el final i que posa en qüestió, al menys simbòlicament, el futur del propi capitalisme, reclama de nou una acció unitària; però on són les forces de la cultura, que fan en un moment cabdal com aquest?
Al crit unitari de ‘Sense indústria no hi ha futur, sense treball no hi ha cultura’, aquesta setmana més de deu mil persones es van manifestar pel centre de Barcelona contra els 150 expedients de regulació d’ocupació que hi ha en marxa ara mateix a empreses senyeres del teixit industrial de Catalunya com Seat, Nissan, Frigo, Pirelli o Alstom. A la convocatòria dels sindicats hi van acudir també representants del PSC, ERC i IC, però, que se sàpiga, no hi va haver cap representant significatiu del món de la cultura.
La profunda crisi econòmica pot ser un autèntica sotragada al sistema econòmic i financer del país, però als creadors i agents culturals es veu que això no els afecta. Instal•lats en torres d’ivori diametralment oposades a la realitat de la societat, la creació artística ha deixat d’interpel•lar la realitat del món d’avui, de qüestionar-la, simplement perquè en viu. I en general no en viu pas malament del tot. Amb l’excusa de la l’autonomia creativa, els artistes han abandonat qualsevol compromís amb la societat. Però darrera d’aquesta excusa fàtua s’amaga un autèntic fàstic envers la realitat que fa nosa. Ja no és l’art el que qüestiona el món, és aquest el que posa en dubte el sentit de la creació conxorxada amb el poder, de l’artista súbdit acomodatici dels amos del món.
Mentre l’augment de la hipoteca ofega molta gent, bancs i caixes compren voluntats lliurant les almoines dels seus beneficis al mecenatge artístic convertit en la cura de la mala consciència corporativa. El poder sap de la capacitat mobilitzadora dels artistes, per això els subvenciona per amansir-los. I quan el món del treball reclama la solidaritat del de la cultura, aquest mira cap a un altra banda i prefereix seguir immers dins la bombolla del cosmopolitisme que el poder els ha atorgat per tenir-lo content, distret i allunyat de la realitat .
La mani de Barcelona advertia que, sense treball, tard o d’hora, tampoc no hi haurà cultura, però els creadors no senten amenaçat el seu estatus com si que s’hi sentien si el PP tornava a guanyar l’any 2004. Llavors es van mobilitzar i fins i tot en van fer una pel•lícula. Ho van fer per un autèntic compromís social o per interessos purament gremials?
Si aquesta crisi ha de servir per reformar el capitalisme (sic?), potser que també aprofitem per obrir un debat sobre el paper de l’art i els creadors en la societat occidental. L’allunyament voluntari, classista en ocasions, entre cultura i societat, entre creació i món real, te alguna cosa de terminal; ha arribat al cul del sac. La creació cultural ha de qüestionar els esquemes establerts pel poder, si es limita a segur rient-li les gràcies s’està menjant el seu propi sol. Potser la propera crisi acabarà amb ella. Llavors que no demani ajuda a les forces del treball; prou feina tenen a sobreviure.

+
JOAN FONTCUBERTA

Per si algú encara creia en la fotografia com a art objectiu, Joan Fontcuberta enté la fotografia com a interlocució de la realitat, no com reproduccció. Fins el dia 8 de febrer la Virreina mostra 2000 imatges recopilades en 18 sèries que representen els 30 anys de vida professional d’aquest artita murri i genial. ‘De facto, Joan Fontcuberta 1982-2008’ és una àcida crítica social des de la cara més lúdica del joc artístic. La originalitat de la proposta és la clau del missatge.

-
INSIDE 22@

Una mostra d’arts promoguda per l’associació de les empreses del 22@, el projecte urbanístic que va expulsar a nombrosos artistes dels tallers que tenien al Poblenou, és una cita cridada a ser polèmica i a dividir més que a unir. Ara promotors i creadors s’acusen mútuament des deslleialtat, una pèssima manera d’engegar un festival que, per filantròpics que siguin els seus objectius, no és aigua clara en les seves formes. Com si el gremi artístic no estigués ja prou dividit.

7/11/08

ALIANCES COMERCIALS

Dimecres vinent es presenta una fórmula innovadora per intentar resoldre els endèmics problemes de comercialització del llibre en català. Es tracta d’Edi.Cat, una aliança comercial entre les editorials Cossetània, Angle i Bromera, potser els tres segells independents més potents del mercat, amb la qual pretenen reforçar la xarxa comercial de la distribuïdora l’Arc de Berà, amb la que treballen tots tres, i ampliar la presència dels seus productes a molts punts de venda on és molt difícil arribar-hi o que, simplement i cruel, són poc o gens sensibles als llibres en català. Per tirar endavant aquest projecte han fitxat a una de les persones mes valorades i cobejades del gremi des que va deixar Robafaves, Toni Cantó, que ja porta algunes setmanes entrevistant-se amb llibreters i presentant-los el projecte. Feina no li’n falta.
Sovint s’ha focalitzat sobre les llibreries el problema de la comercialització del llibre en català i ningú no diu mai res de les distribuïdores. Potser ja toca parlar d’aquest sector que, amb molt poc risc, s’emporta un dels percentatges més elevats sobre el preu del llibre. La reorganització de la distribució al grup Planeta després de fer-se amb el control de 62 i Proa va ser un primer senyal positiu. Ara Edi.Cat pretén reformar un sistema completament anacrònic en temps de plataformes logístiques. És un repte que pot repercutir favorablement en tot el sector, des dels autors als llibreters. La distribució és una de les claus de volta per al llibre català, per això sorprèn que els departaments de Comerç i Cultura i el gremi de llibreters, immersos en la seva particular i sorda trifurca, no tinguin cap proposta ni política al respecte.

3/11/08

L’ESTIGMA DE LA MORT

El barri de can Mas, a Ripollet, va ser edificat de qualsevol manera als anys 60. Situat al límit est de la vila, els habitatges conviuen amb industries. Ara el barri està essent sotmès a una profunda remodelació gràcies al Pla de barris aprovat per la Generalitat l’any passat i dotat amb més de 7 milions d’euros. Un centre d’activitats socials de 1200 metres quadrats i programes enfocats al jovent són alguns dels projectes més importants que s’hi estan fent. Però abans d’endegar aquesta transformació, ja fa anys que l’Institut del barri actua d’element de cohesió juvenil.
Amb el desgraciat homicidi de Maria Dolores, a Ripollet hi ha el temor que el somni de dignitat i progrés que comporten els plans de millora del barri se’n vagin en orris. El tractament públic d’aquesta desgracia pot malmetre el que amb tant d’esforç s’intenta corregir.
La mort d’una veïna del barri i estudiant de l’Insti és un fet dissortat, però que de cap manera es pot usar per marcar amb ferro roent el futur de can Mas i els seus habitants.

Dit a El Món a RAC 1 el 04.11.08

JOSEP Mª SOCÍAS HUMBERT, EL ALCALDE DE LA TRANSICIÓN


A veces la vida pone a las personas en encrucijadas complejas en las que no cabe hacerse atrás o esconderse. Cuando Josep Maria Socias Humbert (Barcelona 1937), fallecido ayer de cáncer en el hospital de la Vall d’Hebrón, fue nombrado alcalde de Barcelona en diciembre de 1976, sabía sobradamente a lo que se exponía, quizás fue esa una de sus virtudes. Substituir al tardofranquista Joaquim Viola y preparar el terreno para la llegada de la democracia local en una ciudad gris que todavía llevaba la derrota escrita en la piel de sus calles, era una tarea de la que solo podía quedar señalado de por vida o salir airoso.
Hombre de confianza del Ministro de Gobernación Rodolfo Martín Villa, tras dos años de alcalde Socias Humbert cedió el bastón en enero del 79 a Manuel Font, alcalde en funciones, y éste a Narcís Serra, con todo el honor del impecable servicio prestado a la ciudad. Desde entonces nadie dudó en reconocerlo como uno de los políticos más importantes de la democracia a pesar de no haber sido elegido por sufragio universal.
Josep Maria Socias Humbert había nacido el 24 de octubre de 1937 en Barcelona. Licenciado en Derecho y diplomado en Administración de Empresas, Estudios de Mercado y Cooperación, se formó en el Frente de Juventudes antes de entrar en el sindicato vertical. En 1975 fue nombrado vicesecretario provincial de la Organización Sindical, después Secretario General y finalmente Delegado Provincial. Desde sus cargos en los sindicatos le tocó primero enfrentarse a las grandes movilizaciones obreras de finales de los sesenta y, poco después, desmantelar el sindicalismo franquista. Desde 1967 hasta 1976 fue procurador sindical a Cortes, y después procurador municipal. Tras su etapa al frente del consistorio barcelonés, Socías Humbert fue senador por designación Real hasta 1979, estando adscrito primero al grupo mixto y después a Entesa dels Catalans. Fue por entonces cuando se acercó al PSC.
Pero Josep Mª Socías Humbert será recordado por su etapa al frente del ayuntamiento de la capital de Catalunya. Lejos de hacer una labor estrictamente continuista actuando al dictado del Ministerio de Gobernación, fue un alcalde emprendedor y muy próximo a la ciudadanía, dos novedades políticas en la plaça Sant Jaume que fueron muy bien acogidas por la ciudad. Al lado del arquitecto Joan Antoni Solans, Socías inició un proceso de ordenación del caótico y asfixiante urbanismo barcelonés. Suyas fueron las primeras zonas verdes construidas en la ciudad en décadas, los primeros centros cívicos de la historia, un cierto número de plazas que esponjaron la ahogada vida de los barrios y el proyecto de remodelación y transformación del Raval, hoy casi concluido.
Fruto de esta política favorable a la ciudad y su gente, Barcelona comenzó a despertar del letargo franquista y renació culturalmente. Los actores tomaron literalmente el teatre Grec de Montjuïc impulsando el festival de verano, los músicos ‘exiliados’ en Ibiza y Formentera volvieron, contactaron con jóvenes promotores y nuevos intérpretes que aparecían cada día y, a través del joven Zeleste, impulsaron la popular ‘Onda laietana’. Ocaña llenó de vida la Plaça Reial, los dibujantes editaron los tebeos del Rollo Enmascarado, Pau Riba se vistió de Doña Inés en un apoteósico Tenorio en un Born que fue de la ciudad pro primera y única vez, y miles de personas, sobretodo jóvenes, tomaron las calles para vivir intensamente la nueva libertad desde la ciudad. Ante esta obvia realidad, poco parecía importar que el alcalde no hubiera sido elegido en las urnas.

2/11/08

DECADÈNCIA DE LA RÀDIO


Just quan es commemora el setantè aniversari de l’emissió radiofònica que Orson Welles va fer de la Guerra dels Móns, i que va suposar un zenit creatiu del mitjà, la ràdio catalana viu un dels seus moments més baixos. Tot i que històricament es considera que la ràdio feta a Cataluya és una de les millors d’Europa, la falta de nous formats, les retallades pressupostàries i la confosa lluita per l’audiència, ha abocat el mitjà més valorat pels oients a un tràngol: l’audiència no decau, però envelleix aritmèticament.
El dia 30 d’octubre de 1938 el geni d’Orson Welles va posar el llistó de la creativitat molt alt, tant, que encara avui es venera aquella emissió, se’n fan versions i s’ha demanat que l’Unesco el declari Dia Mundial de la Ràdio. Aquesta fita, que durant anys ha esperonat l’enorme creativitat i originalitat que ha tingut la ràdio feta a Catalunya, avui és un exercici de nostàlgia molt mal portat. L’audiència del mitjà no minva, però no s’incorporen oients joves en massa; amb l’iPod el jovent està abdicant fins i tot de les repetitives emissores musicals. El podcast te un ús limitat als molt interessats en un tema i no ha aconseguit convertir-se en una ràdio a la carta popular. I és que el problema no és la tecnologia, que des de la invenció del transistor sempre ha jugat a favor de la ràdio; el problema és l’alarmant falta d’imaginació i creativitat que experimenta el mitjà, en especial des que fa uns anys els seus directius han perdut l’oremus en una absurda batalla per l’audiència.
La demanda social d’informació a tothora i la fidelitat a una emissora (una realitat que molts directius han oblidat) suporta l’audiència, però la falta de nous formats (sobretot en entreteniment), la sobreexplotació dels gèneres entrevista i tertúlia i l’abandonament de la difusió cultural (incloent-hi les suades i vulgars programacions de les radiofórmules) estan apartant els joves i els sectors socials d’avantguarda de la cansada ràdio. Internet és un complement perquè permet una gran varietat de programacions, però el caràcter ‘unplugged’ de la ràdio, la capacitat d’escoltar-se des de tot arreu i amb aparells minúsculs i baratíssims, avui per avui fa insubstituïble l’emissió a través de les ones hertzianes.
Mentre els diaris i les televisions generalistes estan buscant la seva reubicació en l’espai comunicatiu alterat per Internet i fenòmens com els diaris gratuïts o els no media, la ràdio, amb un terreny ampli i ben definit, navega a la deriva per l’abús de fórmules que li han donat èxit, però que cal renovar. I tot plegat inserit en un context de caiguda de la publicitat i retallada de pressupostos públics.
Les emissores comercials estan vivint de les escorrialles de les fórmules informatives amb les que van conquerir amplies audiències des de la transició, i les ràdios públiques, embarcades també en la batalla de l’audiència, retallen fins l’ofec els pressupostos i els espais a les graelles destinats a programes culturals (Catalunya ràdio ha eliminat la producció de dramàtics, per exemple) o a l’experimentació amb llenguatges radiofònics d’avantguarda. Radio 3 o iCat FM són bones plataformes, però amb pocs diners i sovint amb personal molt funcionarialitzat, no es pot fer gran cosa. I així, l’únic que fa la ràdio és menjar-se el pa d’avui i conrear la misèria de demà. I així si que la decadència no és creativa.

+
JOAN BAPTISTA XURIGUERA

Publicat per primer cop el 1972, els Verbs catalans conjugats (Claret), de Joan Baptista Xuriguera, arriba ara al milió d’exemplars venuts a la 47èna edició, un long-seller de l’edició en català que, curiosament, mai no ha sortit a les llistes de vendes dels diaris, per que us en refieu. Les claus de la pervivència del Xuriguera, com tothom el coneix, són, una metodologia pràctica, un preu assequible i una actualització constant. Quantes generacions han après a conjugar amb ell?

-
ALBERT PÉLACH i JORDI MARTÍ

Treure la Setmana del llibre de Barcelona és matar-la. La capitalitat és un element decisiu en la projecció de qualsevol cultura moderna. La comissió organitzadora i l’àrea de cultura de l’ajuntament són responsables a parts iguals del desori. Les poques ganes d’uns de fer res per la cultura catalana i la poca voluntat dels altres per entendre’s amb els socialistes han acabat abocant a la Setmana al no res. Enhorabona als dos, han aconseguit els seus objectius, que eren idèntics.

31/10/08

CONDEMNATS I ALLIBERATS

Posar una carta al correu postal és ensarronar-la i condemnar-la a un destí incert. Mireu sinó. Dilluns passat, dia 27 d’octubre, vaig rebre la invitació als Premis Prudenci Bertrana del dia 29 de setembre, i això que l’organització fa les trameses a través d’una companyia privada. Per contra,. els d’editorial Bromera celebraran el vintè aniversari alliberant llibres, no enviant-los a la garjola del correu. El dia 20 de novembre entraran a la comunitat Bookcrossing alliberant una vintena de llibres de diversos autors guardonats als Premis Ciutat d’Alzira, i ho faran a llocs emblemàtics de diferents poblacions de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i a València i a Barcelona. Si voleu saber quins títols seran els afortunats, aneu al bloc www.bromeradelletres.blogspot.com i ho sabreu.
Al món del llibre de condemnes n’hi ha moltes i de molt diversa factura. Condemnats, i ofegats financerament, als capricis d’algunes distribuïdores se senten molts llibreters; el mateix que els passa a alguns editors, tot i que aquests avisen d’una propera revolta d’alliberament, i condemnats quedaran molts personatges públics i mediàtics del país quan l’inefable diputat socialista Joan Ferran publiqui al febrer una novel•la anunciada sobre la ‘crosta catalana’ amb que amenaça la pau local, a penes alterada pel tunejat del cotxe del president del Parlament i foteses així. És el que te això dels llibres, que la impostura sovint te el premi del mercat i la comprensió dels amics, Així Ferran tindrà una entrevista a L’hora del lector, i podrà dir que, per fi, a la televisió catalana la crosta ha estat pràcticament arrabassada, no del tot avisarà. I es felicitarà per l’alliberament.

26/10/08

MARCA BARCELONA


Convertir el nom de Barcelona en una marca per consolidar la imatge internacional és una idea d’acord amb els temps que vivim. El que cal és que la imatge que es projecti estigui també d’acord amb la personalitat i estil de vida del teixit social de la ciutat. Marca de disseny, arquitectura i qualitat de vida, si; però també marca de ciutat de la gent, justa i socialment equilibrada.
A la part baixa de Broadway, el Little Singer és un dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura del ferro de principis de segle XX. Admirat per novaiorquesos i visitants, la part baixa d’aquesta notable construcció està ocupada per una gran botiga de Mango. Ben aviat el rètol de la companyia portarà l’afegitó Barcelona, igual com ja el porta Custo o de la mateixa manera que el volen usar, per prestigi, les cerveses Damm i Moritz. Evidentment que un aparador d’aquesta índole dóna una projecció molt potent. Al cap i a la fi, quantes ciutats europees poden lluir amb neó propi al cor de Manhattan?
Però l’excel•lència en el màrqueting te riscos, i una ciutat no és una simple marca comercial, on més o menys tot val si es ven. Barcelona te una oferta centrada en oci i qualitat de vida que, a hores d’ara, és enormement temptadora a bona part del món i molt rendible econòmicament pels sectors ciutadans que en viuen (i que no són pocs), però potenciar la marca ha d’implicar forçosament anar més enllà fins projectar en l’imaginari internacional un seguit de valors que interessin a tota la ciutat: creativitat, recerca, capacitat emprenedora i de treball, sostenibilitat i justícia i equilibri social, són idees que cal que siguin reconeguts a la marca Barcelona; ens hi pot anar part del futur.
Barcelona és una ciutat amb un terme municipal petit però amb una conurbació metropolitana molt potent, tot i que se li reconeix poc la seva participació en la projecció de la capital: La situació estratègica d’aquest conglomerat de quatre milions de persones ha generat històricament un dels pols econòmics, socials i culturals més importants de la Mediterrània, no exempt però de problemes. Les polítiques de les darreres dècades han propiciat un equilibri territorial fràgil i molt sotmès a les convulsions de cada moment, però també han fet desvetllar tot el potencial quina suma confegeix la marca Barcelona. Potser és aquest conglomerat polièdric la clau de volta de la riquesa, vitalitat i èxit mundial de la ciutat. Tot plegat no es pot deixar perdre per falsos enlluernaments. Woody Allen ha rodat a Barcelona, però ja està, no hi tornarà probablement, i la ciutat i el seu renom, i els valors que comporten la seva marca, més enllà dels mercantils, seguiran existint cada dia, caldrà que se segueixin valorant, són l’actiu més important per mantenir i eixamplar el prestigi obtingut.
Per això és molt important que cap sector social se senti aliè o expulsat de l’univers de valors que hi ha darrera de la marca Barcelona. Per això cal que els responsables de gestionar la projecció de la marca no perdin de vista l’espessa xarxa de relacions i conflictes humans que formen la ciutat i que l’enriqueixen i la fan atractiva al món, però sobretot cal que es potenciïn les polítiques socials, un tracte tant exquisit pels veïns com pels visitants. Està bé que el món s’enlluerni amb Barcelona, però no expenses de grups ciutadans que se’n sentin expulsats, abandonats o marginats.

+
JOAN ANTON CARARAC

En quaranta anys de vida hi ha hagut de tot, però enguany el Festival de Jazz de Barcelona presenta un dels millors cartells de la seva història: Chick Corea i John Mclaughin, Bebo i Chucho Valdés, Eliane Elias, Herbie Hancock, Katie Melua, Mariza, Lambchop o el retorn dels Pegasus, són la millor prova de l’excel•lent feina que ha fet el seu director artístic, de la bona anyada d’artistes en gira i de la salut i el vigor del jazz. Una música de llibertat. El plaer està servit.

-
PORT AVENTURA

La castanyada, una tradició pròpia de la cultura popular, desapareix de manera irreversible. Entre el canvi climàtic que volatilitza la tardor i treu sentit a comprar castanyes pel carrer i escalfar-se les mans, i complexos d’oci com Port Aventura, decidida a substituir la festa pel Halloween, en uns anys ningú no recordarà les castanyes, el vi ranci i els moniatos. Resistiran els panellets per l’esforç del gremi de pastissers. La cultura popular està en mans del màrqueting.

23/10/08

30 DE LA 22, I MÉS

Dilluns la llibreria 22 va fer 30 anys de vida, un immens motiu d’alegria en mig de constants grinyols de persianes que baixen. Contràriament al que fan els supermercats i altres pintorescos llocs on hom pot comprar llibres, tot i que pocs en català, els gironins no fan cap espectacle per celebrar-ho, prou en tenen amb continuar vius, amb salut i amb seguir promovent el prestigiós Premi Just Manel Casero de novel•la curta, que es falla dijous vinent per vint-i-vuitena vegada. Això si, durant un parell de dies, han regalat un llibre a tothom qui n’ha comprat un altre. Seria raonable i bo que els consellers de Cultura, Comerç i la presidenta del Gremi de Llibreters, anessin del bracet a felicitar personalment en Guillem Terribas a la porta de l’establiment i aprofitessin per fer les paus entre tots.
I si ni així ens en sortim, sembla ens queda la possibilitat de regalar directament els llibres a través d’un mega-boockcrossing com el que han fet Care Santos i Francesc Miralles a una trentena de bars de Barcelona i Madrid per promocionar el llibre fet a quatre mans, ‘El millor lloc del món és aquí’ (Amsterdam), o escriure directament en japonès, que és el que farà la Sílvia Soler per poc que la versió nipona de ‘39+1’ (Reitaku University press) funcioni.
I com que llegir sempre està en crisi, quan n’hi ha una de general ja ni afecta. Mireu sinó; en ple crack va el crític Diego Giménez i s’embarca a dirigir ‘Revista de Letras’, www.revistadeletras.net, una nova plataforma digital de difusió del llibre que edita Lladó Comunicació, i els de l’exquisida editorial de viatges Ecos Travel publiquen belles guies sobre Lisboa i Marràqueix. Ofegueu la crisi amb llibres.

20/10/08

EL MÓN DE DEMÀ

Potser per revenja inconscient del món dividit i sembrat de cadàvers que ens van deixar les generacions anteriors, el Món d’ahir que descrivia amargament Stephen Zweig, les generacions que ara ens toca prendre responsabilitats sobre el món de demà, estem construint un discurs igual d’intransigent, miserable i buit a la ment i el caràcter de molts dels nostres fills.
Protegint-los dins la campana de vidre familiar fins fer-los dèbils, mal educats i capriciosos, deslliurant-los de qualsevol responsabilitat, donant-los-ho tot sense que facin a penes res per guanyar-s’ho, no inculcant-los cap principi ètic ni humanístic, ni un simple sentit d’autoritat, avantposant diners i poder a cap valor social, menyspreant el coneixement i escarnint el que te menys, estem contribuint amb niciesa a fer un món de demà on, cremar viva una indigent potser encara mereixerà tota mena d’atenuants.
La civilització de la Taronja Mecànica i el Club de Lluita ja és aquí. I la culpa no és seva, és nostra, de dretes o d’esquerres, progres o carques. De tots.

Dit a El Món a RAc 1 el 21.10.08

18/10/08

LES LLIBRERIES DAVANT DEL MIRALL


El mapa de llibreries de Catalunya, un complert estudi sobre la situació d’aquest sector que s’ha presentat fa uns dies, posa als llibreteres davant d’un mirall que, si be fins ara estava entelat per interpretacions a vegades inexactes, ara és net i clar. I el que mostra és que hi ha un grup de grans ciutats de més de cent mil habitants que tenen una ratio de llibreries per habitant tan baixa que dificulta la correcta difusió del llibre. Si a això hi afegim l’escassetat de punts de venda a municipis per sota dels deu mil habitants, descobrim que hi ha més d’un milió i mig de catalans amb dificultats per accedir a la compra de llibres.
Segons l’estudi a Catalunya hi ha 1.084 punts de venda de llibres, xifra que indica que per cada deu mil ciutadans hi ha 1’50 llocs on adquirir un llibre, una dada interessant que, com totes les estadístiques, maquilla la realitat, doncs mentre que a la conurbació de Barcelona te 1’82 punts de venda, a les ciutats entre cent mil i mig milió d’habitants només hi ha 0’52 punts, i als pobles de menys de 5.000 habitants el percentatge de punts davalla estrepitosament fins el 0’24.
Això no vol dir que vendre llibres sigui una mala dedicació. Cada català es gasta 93’4 euros s l’any en llibres, quantitat que ja la voldrien a Espanya, on només se’n gasten 67’4. Contra el que molta gent pensa, el 70 % de les vendes de llibres es van fer a llibreries, independents, que no són de cap xarxa, i majoritàriament les mitjanes i grans. Aquestes són també les que venen més llibres en català. És per tant la franja més estratègica del sector, la que cal potenciar i que l’administració hauria de mimar. És clar que això ja són figues d’un altre paner.
Si a ciutats com Sant Boi, Castelldefels, Cornellà, L’Hospitalet, Mollet, Viladecans, Badalona, Barbarà, esplugues, Gavà, Martorell, Blanes, Salt, Pineda o Sant Vicenç dels Horts hi ha una baixa relació de llibreries per habitant vol dir que cal una acció combinada de la Generalitat i els ajuntaments per augmentar el nombre de punts de venda; punts que cal que siguin mitjans-grans i que siguin independents, car aquesta és la foto de la llibreria que ven més llibres en català. Cal treballar en favor d’aquest model dissenyant polítiques tendents a afavorir aquest format comercial, no hi ha excusa.
Problema: el Gremi de Llibreters, interlocutor del sector, no s’entén de cap manera ni amb el Departament de Comerç ni amb el de Cultura. De fet hi ha una sintonia pèssima entre ambdues parts. Els representats del gremi han acusat repetidament l’administració de fer propostes que afavoreixen el desplegament de la cooperativa Abacus pel territori i, per molt que el grup s’hagi compromès fa temps a no trencar el preu fix del llibre, les relacions s’han instal•lat en la desconfiança mútua.
Però Comerç i Cultura no han fet encara cap política clara en favor de les llibreries. Hi ha accions aïllades, com les de foment a la venda de llibres en català insòlitament perjudicial pels llibreters que ja en venen molts, però no hi ha encara una política coherent, global i clara, potser esperen que canviï la junta del Gremi. Mentre uns i altres són incapaços de trobar respostes coherents als diversos interrogants que planteja el nou i recent però sabut estudi, les llibreries de Catalunya es van mirant al mirall i cada dia es troben una arruga nova. L’edat no perdona.

+
JOSEP ESCOBAR

Dimecres farà cent anys que va néixer un dels millors dibuixants que hi ha hagut mai a Catalunya, Josep Escobar, pare de Zipi y Zape i Carpanta, dos clàssics dels tebeos. Dues publicacions recordaran la data,. El mundo de Escobar, d'Antoni Guiral i Joan Manuel Soldevilla, una biografia i estudi sobre la seva obra, i Lo mejor de Escobar compilació d’historietes de les citades criatures i molts d'altres personatges. Escobar havia començat publicant a l’Esquetlla de la Torratxa.

-
JOSÉ MANUEL LARA

Una de les cites centrals de la literatura no pot tenir una posada en escena tan tronada com el sopar dels Planeta. D’acord que ha de ser una vetllada on la burgesia local ha de lluir pedigrée cultural, però el format està tan caducat que ja no llueix ningú, i a més d’un li fa mandra anar-hi. A la festa dels Planeta toca rentar-li la cara, modernitzar-la, fer-la més en consonància amb els temps d’avui, perquè tothom, patricis i intel•lectuals, puguin seguir lluint com pertoca.

17/10/08

OPULENTS I INDIGENTS

La demostració de vitalitat que el talonari de xecs de la cultura catalana està fent aquests dies a Guanajuato i Frankfurt queda pels anals de la crisi i, a més, farà vendre ‘La dictadura de la incompetència’ (La Campana), un clam de Xavier Roig contra la ineptitud de l’administració que seria més creïble sinó fes tant de tuf anti-tripartit; com si les administracions de CiU i les empreses i bancs fossin models a imitar.
A hores d’ara centenars de catalans són a la Frankfurterbuchmesse, molts d’ells sense cap feina en especial, però pagant algú altre (públic o privat). L’Ignasi Riera, hi és pagant-s’ho ell (igual com l’any passat), per celebrar que fa 40 anys que hi va anar per primer cop. No se n’està de criticar la ‘verbena provinciana’, cita textual, de l’any passat. I és que, des del progressisme també es critica l’administració progressista.
Però en el parnàs de l’opulència també hi ha indigència. L’escriptor i traductor Pau Joan Hernández n’ha estat un d’involuntari, i perdó pel qualificatiu retòric. Al febrer va fer unes conferències per encàrrec del Servei d’immersió i ús de la llengua del Departament d'Ensenyament. El funcionari encarregat del tema li va posar tota mena de traves per emetre les factures. Amb el temps, i com que no cobrava va reclamar a la tresoreria del Departament. Resposta via telèfon (no per escrit): “A causa de la recessió econòmica hem suspès sine die tots els pagaments a col•laboradors externs”. Ras i curt. Després de set mesos de gestions educades va enviar uns correus explicant el cas, va muntar un pollastre i, en quatre dies amb un cap de setmana pel mig, es va produir el miracle. El conseller ha de fer el mateix per cobrar?